L’ONU, l’Organització de les Nacions Unides, es creà a San Francisco a l’any 1945 amb la finalitat de mantenir la pau, la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació, i vetllar pel respecte dels drets humans. Fou en aquest precís moment on el poble català a l’exili, que constituí el Consell Nacional Català, presentà una Apel·lació a les Nacions Unides en la seva primera Conferència constitutiva. El document va ser acceptat i registrat, i es titulava El cas de Catalunya i era escrit en anglès. En ell s’exposava que Catalunya era una nació ben definida, però que ara no era reconeguda i era sotmesa per les forces feixistes del General Franco, i per aquest motiu no podia ser admesa. Demanava que Catalunya fos considerada com un cas especial, com una nació amiga ara ocupada pel feixisme, i que la posició dins l’organització política fos decidida dins d’Espanya, a través de plebiscit dels catalans nacionals, després de ser reconegut el seu status de nació. Tanmateix, demanà també que qualsevol altra disputa entre Catalunya i Espanya fos sotmesa per ésser oïda davant el Consell de les Nacions Unides o la Cort Internacional de Justícia.

L’ONU ho aplaudí, ho acceptà i ho arxivà. Una demanda atesa però no resolta.

Transcorreguts 67 anys, quina és la situació del cas de Catalunya? En aquest article es presenta una seqüència de fets i causes sintetitzats per la seva comprensió, dotats d’una visió personal, d’un sentiment compartit i d’una voluntat esperançadora: obtenir el reconeixement i la dignitat que el poble català es mereix, dins i fora d’Espanya, de la ma, o sense, d’Espanya.

ÍNDEX:

1a Part. Nacions a Espanya? Des de quan es diu el contrari?

• Breu síntesi de la guerra estratègica de Successió
• Catalunya, València, Aragó i Mallorca no són ara nacions oficials integrades sota la figura del mateix rei per un acord internacional a Europa

2a Part. L’origen de les Nacions Unides i la permissivitat vers la dictadura franquista, en detriment de Catalunya

• L’origen de les Nacions Unides i El cas de Catalunya, 1945
• La permissivitat i la passivitat internacional vers el franquisme durant la Guerra Freda, un context desfavorable

3a Part. Drets i llibertats. Un assumpte estatal o internacional

• Els drets fonamentals i les llibertats segons la Constitució espanyola, contradictòria amb la Declaració Universal dels Drets Humans i la Carta de les Nacions Unides
• La sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010

…

1a PART. Nacions a Espanya? Des de quan es diu el contrari?

Breu síntesi de la guerra estratègica de Successió

Un cop fet públic el testament de Carles II, mort l’any 1700, on es proclamava hereu universal a Felip de Borbó, duc d’Anjou i nét del rei Lluís XIV de França, Gran Bretanya i les Províncies declararen la Guerra a França i Espanya l’any 1702. No volien una aliança entre castellans i francesos que els deixaria en una situació vulnerable. S’hi afegiren Portugal i l’Imperi Austríac. Àustria inicià la guerra envaint el Milanesat de Milà, que era espanyol. L’any 1703 Carles d’Àustria fou proclamat rei d’Espanya a Viena. Era això una guerra civil?, és clar que no. Què passà doncs?, doncs que la Corona d’Aragó estava a favor de Carles, per molts motius, però en essència es tractava d’apostar per dos models de govern molt diferenciats, el bloc francès i castellà absolutista, i el bloc austríac més pactista. Vuit segles coronant un emperador del Sacre Imperi Romanogermànic en un territori format per diverses nacions i deu llengües així ho avalaven (independentment que els deliris d’aquest imperi portessin, al segle XX, a dues guerres mundials). El Principat de Catalunya i els territoris i regnes de la Corona d’Aragó sabien que si volien mantenir les seves constitucions l’hereu austríac era la persona de més confiança.

Què passà doncs?, doncs que l’aleshores emperador de l’Imperi Romanogermànic, Josep I, morí,  i nomenà hereu el seu germà Carles, el mateix que s’havia autocoronat rei d’Espanya. Carles era a Barcelona, defensant-la, i l’abandonà. Anglaterra i la resta de l’aliança veié en aquesta situació un nou desequilibri, massa poder de la ma de Carles, i tots ells abandonaren el suport a la Corona d’Aragó, amb la redacció pactada del Tractat d’Utrecht, després de moltes i intenses negociacions a vàries bandes (van ser varis tractats de fet, des del 1712 fins al 1715, amb els tractats també de Rastatt i de Baden). Al final com quedà doncs el mapa?, doncs que Gran Bretanya i Espanya signaren acords comercials, Gran Bretanya es quedà Menorca i Gibraltar, França el Rosselló (d’acord amb el Tractat dels Pirineus signat entre Castella i França l’any 1659, d’amagat, mentre aquí tot just havíem acabat la Guerra dels Segadors amb Castella (1641-1652)); el Milanesat, Nàpols, Flandes i Sardenya passà en mans de Carles d’Àustria (VI), i aquí, amb la Corona d’Aragó desmembrada i repartida entre el nou poder europeu, Catalunya, Mallorca i Eivissa lluitaren fins al final en un conflicte aleshores desigual. Aragó i València caigueren el 1707 i ja aleshores Felip V hi imposà el Decret de Nova Planta.

Catalunya, València, Aragó i Mallorca no són ara nacions oficials integrades sota la figura del mateix rei per un acord internacional a Europa

Arran de les conseqüències de la Guerra de successió espanyola de l’inici del segle XVIII, Catalunya, València, Aragó i Mallorca no són ara nacions oficials integrades sota la figura del mateix rei dins la Corona d’Aragó i del conjunt de territoris de l’Imperi ‘hispaniol’. Aquesta guerra no va ser una guerra civil, va ser una guerra estratègica europea amb epicentre a la península Ibèrica, on estava en joc l’equilibri de poder d’Europa. Totes les potències europees s’hi van veure involucrades i el seu desenllaç va ser el resultat d’un acord internacional, un acord que sentaria les bases del futur de tot el continent, i de mig món. No era un conflicte successori qualsevol, era un conflicte europeu quan Europa era la regió més poderosa del món.

D’aquest conflicte les casualitats, com la mort de l’emperador Josep I, van canviar el nostre destí, quan Carles d’Àustria obtenia un poder inesperat i es trencà l’Aliança a favor dels interessos de la Corona d’Aragó. El resultat d’aquest desenllaç va ser una lluita fortament desigual on les principals nacions d’Europa es repartiren la Corona d’Aragó i deixaren l’Imperi ‘hispaniol’ sense territoris al continent europeu, tret dels ja existents a la península, amb els tractats d’Utrecht (i de Rastradt i de Baden), entre els anys 1712 i 1714. Era l’inici de l’actual Espanya, amb un rei Borbó absolutista que cedí i desautoritzà tota possible revolta de la Corona catalano-aragonesa amb la imposició de les institucions i estructures de poder castellanes a tot el territori. Aquesta és la història, breument resumida, molt resumida, d’aquest crucial episodi que ha marcat clarament el nostre destí fins als nostres dies, i que reflecteix clarament que Catalunya i les demés nacions de la Corona d’Aragó van ser manipulades per les nacions més poderoses d’Europa, per interessos estratègics, colonials, econòmics i culturals. També deixa clar que la posterior castellanització d’Espanya va ser una mesura autoritària i impositiva, presa per Felip V, per eliminar l’autoritat dels pobles català, valencià, mallorquí i aragonès, després d’haver-los sotmès en contra de la seva voluntat. Fins aleshores, des del moment de la unió dinàstica entre les corones d’Aragó i de Castella, als estats de la Corona d’Aragó el rei havia de ser legitimat per les diferents Corts, i després d’aquesta guerra mai més es va tornar a plantejar.

Castellanitzar Espanya, i espanyolitzar Castella, ha estat la conseqüència d’aquest desenllaç, pactat a Europa, de la ma de la monarquia Borbònica i de l’oligarquia que ens ha governat des d’aleshores. Oblidar la nostra memòria, menystenir la nostra història, escriure una història intencionada d’una Espanya eminentment castellana ha estat una insistent obsessió del poder castellà sobre l’estat espanyol des del desmembrament de la Corona d’Aragó, resultat del pacte internacional del Tractat d’Utrecht. La Guerra de la Successió espanyola no era una guerra civil, era una guerra estratègica a Europa on inicialment Àustria, Gran Bretanya, Portugal i Holanda (més concretament les Set Províncies Unides dels Països Baixos) donaren suport a la Corona d’Aragó, i on França donava suport a Castella. Els primers al rei austríac, els segons al rei Borbó, nét del rei de França i curiosament rebesnét del rei de Navarra (la dinastia dels Borbó entrà a França del casament de la filla del rei francès amb el rei navarrès, del Regne de Navarra (ara en territori francès) no envaït per les tropes de Ferran II el Catòlic (els territoris de Navarra i el País Basc actuals), i els Borbons entraren a Navarra de la ma del Duc de Vendôme (França), Antoni de Borbó, quan la reina de Navarra s’hi casà). Feia poc que Portugal s’havia desentès d’Espanya, i que les Províncies, igual que Catalunya, feia anys que lluitaven per desfer-se’n també. Les causes?, el poder de Castella de la ma de la colonització d’Amèrica que el Papa de Roma destinà als hispanyols (que la monarquia castellanitzà), i les formes que el poder castellà utilitzà contra la resta de territoris per intentar mantenir unes colònies que al final va perdre, íntegrament.

Va passar, és història, però aquesta ens diu que la Guerra de successió espanyola va ser un conflicte internacional on hi residien segles de lluites en el sí d’un estat d’equilibris fràgils. Que aquest conflicte va ser resolt amb un tractat internacional, d’Utrecht (i posteriors), que resolgué un nou ordre a Europa on la Corona d’Aragó desapareixia, on la presència espanyola a Europa es limitava a la península ibèrica, i on les nacions de la Corona d’Aragó, que inicialment disposaren del recolzament d’una aliança internacional, foren abandonades a la seva sort davant les forces castellanes i franceses, en una lluita desigual, on es va permetre el seu sotmetiment i la seva mutilació cultural i institucional. L’autoritat castellana, de la ma del nou rei Borbó, implantà l’absolutisme monàrquic a Espanya, i els estats de la dissolta Corona d’Aragó, sota l’autoritat dels Capitans Generals de l’Exèrcit. S’iniciava així una nova etapa política, la castellanització d’Espanya i l’espanyolització de Castella, i d’aquest inici en sorgí l’actual Espanya. Ni quatre guerres civils, les tres carlines i la franquista, ni varis cops d’estat, ni dues repúbliques, ni l’actual democràcia monàrquica han permès restituir, ni que sigui moralment, aquest lamentable origen de l’Estat espanyol modern.

…

2a PART. L’origen de les Nacions Unides i la permissivitat vers la dictadura franquista, en detriment de Catalunya

L’origen de les Nacions Unides i El cas de Catalunya, 1945

L’ONU, l’Organització de les Nacions Unides, es creà a San Francisco a l’any 1945 amb la finalitat de mantenir la pau, la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Fou aleshores quan el poble català a l’exili, que constituí el Consell Nacional Català, presentà una Apel·lació a les Nacions Unides en la seva primera Conferència constitutiva. El document va ser acceptat i registrat, i es titulava El cas de Catalunya i era escrit en anglès. En ell s’exposava que Catalunya era una nació ben definida, però que ara no era reconeguda i era sotmesa per les forces feixistes del General Franco, i per aquest motiu no podia ser admesa, però demanava públicament que Catalunya fos considerada com un cas especial, com una nació amiga ara ocupada pel feixisme. Demanà que la posició dins l’organització política fos decidida dins d’Espanya, a través de plebiscit dels catalans nacionals, després de ser reconegut el seu status de nació. Demanà també que qualsevol altra disputa entre Catalunya i Espanya fos sotmesa per ésser oïda davant el Consell de les Nacions Unides o la Cort Internacional de Justícia.

El document és colpidor, expressa com a la Primera guerra mundial 18.000 voluntaris catalans recolzaren als exèrcits aliats i com el Tractat de Versalles (1919), que resolia el problema de la major part de les nacions d’Europa, no resolia el cas de Catalunya. També ressalta com l’any 1924, ja amb la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, la Lliga de les Nacions ja no tingué en compte a Catalunya. Així com a l’any 1937, ja en guerra civil espanyola, a la Conferència de Lió de la Lliga de les Nacions, es desatengueren de nou els drets de Catalunya i, en canvi, s’autoritzà a Itàlia a intervenir a Espanya per evitar la instauració d’una República Catalana independent, fou l’aval internacional dels bombardejos a la Catalunya i València per part de les tropes d’aviació italianes. Entre el 16 i el 18 de març de 1938 el comandament italià va desplegar els atacs aeris més durs que va patir Barcelona. Catalunya s’havia erigit com a estendard contra el feixisme, i l’exèrcit italià de Mussolini no dubtà en intervenir-hi militarment.

El document fou autoritzat per les entitats formades per exiliats catalans d’Argentina, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Guatemala, Mèxic, Uruguai, Veneçuela, i E.U.A., representants d’uns setanta-mil catalans. El Consell Nacional Català fou fundat a Londres, l’any 1940, i el seu president en Carles Pi-Sunyer.

Què passà doncs?, doncs que els problemes a resoldre eren molts, moltes les urgències, i Franco, Espanya i Catalunya eren un problema que podia esperar. L’ordre internacional pactava una nova distribució política a Europa, i s’iniciava una Guerra Freda entre dos blocs contraposats, el model capitalista d’Occident i el model comunista del braç de la Unió Soviètica. En Franco, tot i haver estat del costat feixista, a Itàlia i a Alemanya, ara suprimit a Europa, s’aliaria amb els E.U.A. amb la seva aversió als comunistes. Fent-ho el deixaren tranquil, i els catalans, havien d’esperar que nous temps portessin noves oportunitats.

Vint-i-cinc anys després, Pau Casals, en reconeixement de la seva lluita per la pau, fou guardonat amb la Medalla de la Pau per part del secretari general de les Nacions Unides U-Thant, era l’any 1971, per la seva trajectòria cultural, mitjançant la música i el seu virtuosisme artístic i personal a favor de la pau i l’entesa entre els pobles. El seu discurs, als noranta-cinc anys d’edat, molt emocionat, fou:

Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial – , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquell temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (…)

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “Peace, Peace, Peace” (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.

Pau Casals, 1971

En Pau Casals s’estimava la humanitat i fent-ho estimava, profundament, a Catalunya, la seva cultura, la seva història i la seva llengua. L’aplaudiment fou unànime, i un gran estímul per la dignitat de la catalanitat i la dels pobles del món no reconeguts encara. Més de quaranta anys després, Catalunya segueix sense tenir representació a les Nacions Unides.

La permissivitat i la passivitat internacional vers el franquisme durant la Guerra Freda, un altre context desfavorable

La història dels Estats reconeguts internacionalment no és necessàriament la història de tots els pobles del món, tal i com es reconeix a la Declaració Universal dels Drets Humans. No tots els pobles disposen del mateix grau de sobirania ni els estats actuals representen de forma equilibrada els pobles que governen; hi ha molts més pobles que estats. L’ordenació política d’aquests estats és una resposta pactista per l’equilibri del poder en un context internacional, i el seu resultat una maniobra plena de processos de diàleg i d’hostilitat, on tots en som responsables, en el nostre cas de forma clara ho són el conjunt dels estats d’Europa. Fins i tot els privilegis i la passivitat vers la dictadura de Francisco Franco són deguts a afers i interessos internacionals, com ho expressa el fet que durant la seva existència al món hi havia una Guerra Freda entre els Estats Units d’Amèrica i la URSS, els blocs capitalista i comunista, ara desvirtuats a favor d’un model capitalista amb un notable control estatal. Franco representava l’herència de l’Europa feixista, afí a Hitler i a Mussolini, els seus canons i els seus avions derrotaren als Republicans a la guerra civil espanyola, però resultà que tenia un sentiment comú amb els americans, la seva aversió vers els comunistes. Resultat: Espanya quedà repleta de Bases militars nord-americanes i sense l’ajut dels Estats Units d’Amèrica per a reconstruir el país, reconstruir-lo d’una guerra prèvia a la Segona guerra mundial, una guerra on el nacionalisme espanyolista obtingué el suport de les grans potències feixistes i el bàndol republicà només en part el suport de l’Aliança que derrotà a Hitler, dels voluntaris de les Brigades Internacionals i de la Unió Soviètica. En qualsevol cas un suport molt menor.

El cim del massís del Montseny era ocupat per una base militar nord-americana quan era petit, i no tant petit. Cada cop que pujava al Matagalls ho mirava, i pensava: què hi fan aquests aquí?. De més gran, quan vaig estudiar la reconstrucció d’Europa i l’ajut dels Estats Units, vaig preguntar-me: i per què no ens van ajudar? He necessitat molts anys per comprendre-ho realment, de la mateixa forma que m’ha costat respondre a moltes altres preguntes que em vaig fer, com ara, per què les dones, les nostres mares i les nostres àvies, tenien un rol tan relegat de l’esfera pública?, per què l’església permetia que un cabdill reflectís en totes les institucions i en cadascuna de les monedes la inscripció “Caudillo por la gracia de Dios“? Què volia dir: “España, una, grande y libre“? i fins i tot, encara em pregunto, amb certa estupefacció, per què l’emissora de l’església espanyola per excel·lència, la COPE, té al seu lloc web la pestanya Toros al costat d’altres realitats com Religión i Mundo? Per què? Des de casa vaig rebre l’afecte cristià des d’una altra vessant, des del respecte i l’estimació a totes les persones, també a la vocació i la responsabilitat de les persones que configuren la institució eclesiàstica propera. Però com és sabut el passat de l’església, i de la humanitat, és ple de lluites, de destrucció i progrés, i costa acceptar la història i les decisions de l’acció religiosa, monàrquica i militar, quan han estat aliades. Malauradament però, a Espanya, aquest tema segueix essent un tema tabú, i en gran mesura negat a l’esfera pública. Com es pot acceptar avui en dia una relació religiosa, monàrquica i militar tan irregular? A això se li diu nacionalcatolicisme, i això no és el cristianisme obert i acollidor que desitjo i reconec com a vàlid; però bé, això és un altre tema.

En Franco aconseguí així que el deixessin tranquil, i mentrestant mantenia la seva imatge pública amb el suport de l’església catòlica, que la República perseguí pel seu suport als poders fàctics militars, monàrquics i fins i tot burgesos, i va promoure la cultura del folklore espanyol acrític, va perseguir els ideals que no li convenien, perseguint també el catalanisme, i es dedicà també a culturitzar la societat contra el comunisme, tant el soviètic com tota forma de socialisme. Li era igual que l’essència marxista fos en el fons una resposta humanística, d’arrel cristiana, sobre la dignitat humana en un món industrialitzat quan, en el segle XIX, la indústria fomentà la degradació de la població, de la classe obrera. El capitalisme li interessava a en Franco, era compatible amb l’església, fomentava la propietat privada, i el poder, i els Estats Units d’Amèrica pensaven el mateix. Això fomentà molta corrupció amb l’absència de democràcia, eren pocs els que manaven i tenien, desgraciadament, massa poder.

Molts valoren encara positivament la capacitat de Franco en reconduir un país enfrontat, segurament perquè no han valorat prou degudament el cost que això ha suposat per la societat espanyola, i més en uns que en altres. Espanya pactà una amnistia per la repressió franquista, així s’inicià la transició a la democràcia, i aquest judici encara no s’ha fet. Tard o d’hora es farà públic, però ara per ara segueix essent un assumpte pendent. Ara bé, això també és un altre tema.

…

3a PART. Drets i llibertats. Un assumpte estatal o internacional

Els drets fonamentals i les llibertats segons la Constitució espanyola, contradictòria amb la Declaració Universal dels Drets Humans i la Carta de les Nacions Unides

L’Article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides, sobre els propòsits de les Nacions Unides, diu que cal “desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles mesures apropiades a enfortir la pau universal“. L’apartat 1 de l’Article 1 parla de la pau i l’arranjament de les controvèrsies internacionals, i l’apartat 3 parla de la cooperació internacional per a garantir el respecte per als drets humans i les llibertats fonamentals per a tothom.

L’article 15 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu: 15.1. “Tota persona té dret a una nacionalitat; 15.2. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.” En el seu preàmbul diu: ” L’Assemblea General proclama aquesta Declaració Universal de Drets Humans com l’ideal comú a assolir per a tots els pobles i nacions amb el fi que cada persona i cada institució, inspirant-se constantment en aquesta Declaració, promoguin, mitjançant l’ensenyament i l’educació, el respecte a aquests drets i llibertats i assegurin, amb mesures progressives nacionals i internacionals, el seu reconeixement i aplicació universals i efectius, tant entre els pobles dels Estats membres com entre els dels territoris sota llur jurisdicció.”

La Constitució Espanyola, al seu Article 10, sobre els drets i els deures fonamentals, diu, en el seu apartat 2: ” Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració universal de drets humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya“.

Malauradament, tot i formar part de l’ONU, d’haver signat la Declaració Universal dels Drets Humans i d’haver-ho reconegut com a l’esperit essencial dels drets fonamentals i les llibertats en la Constitució Espanyola de l’any 1978 (Article 10.2), l’Article 8 diu que les Forces Armades tenen la missió de defensar la integritat territorial de l’estat, i molts ho entenen com al dret d’intervenir militarment si està en perill la unitat indissoluble de l’estat espanyol que professa l’Article 2. Té sentit parlar d’una unió indissoluble quan al pròleg es cita clarament, fora de l’articulat legal, l’existència de nacions històriques, i alhora formar part de l’ONU, que defensa el dret dels pobles a la seva autodeterminació per vies pacífiques? Doncs és clar que no. Cal recordar que la Carta de les Nacions Unides rebutja de forma contundent l’ús de la força per a negar aquest dret. La Constitució Espanyola, en aquest sentit, és un document hostil, degut a la dificultat de pair un estat democràtic i modern per part del conjunt dels seus autors, no tots tenien realment clar quin havia de ser el paper de l’exèrcit dins d’Espanya.

Però això no és tot, la Constitució espanyola és alhora un despropòsit quan intenta reconèixer una realitat plurinacional que alhora nega. En el seu Títol II, de la Corona, fa referència a les nacions de la seva comunitat històrica, però es refereix a les altes nacions diferents a l’Espanyola, a l’article 2 parla de la unitat indissoluble de la nació espanyola, i alhora diu que aquesta és integrada per nacionalitats i regions, mentre que al preàmbul expressa la voluntat de protegir els espanyols i els pobles d’Espanya. En definitiva, enlloc diu de forma expressa que a Espanya hi ha altres nacions, ho diu el sentit comú, ho diu com a nacionalitats, com a pobles, i la jurisprudència les defineix com a nacions històriques. En canvi el Tribunal Constitucional es nega a declarar la condició jurídica de nació a Catalunya tal i com demanava l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006; ara ja sabem per què, perquè això suposa reconèixer el dret a l’autodeterminació. Tot plegat és un conflicte jurídic i en canvi el debat en els medis de comunicació estatals ho simplifiquen negant la realitat, començant per la història i la naturalesa de la nació catalana. El Tribunal Constitucional no resoldrà aquest problema, evidentment, però podria declarar-se incompetent per resoldre’l, indicar com fer-ho. Un referèndum i l’autorització internacional és suficient. Però no, simplement força una unió espanyola sense donar veu als pobles, a les nacionalitats, i a les nacions històriques que la Constitució i la jurisprudència ha reconegut.

La Constitució espanyola és mostrada com a controvertida i interpretable, però és més aviat incoherent en el seu articulat, i per tant, en aquest sentit, hauria de ser redactada de nou.

La sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010

El Tribunal Constitucional va sentenciar parcialment acceptat el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Partit Popular, contra l’Estatut d’Autonomia de 2006 que aprovà el Parlament de Catalunya i la societat catalana amb un referèndum. La sentència es va anunciar el 28 de juny de 2010, amb el detall del seu contingut íntegre el 9 de juliol, on es limitaven les seves aspiracions, sobretot en matèria de llengua, que pretenia articular i instaurar de forma constitucional els progressos de l’ús i normalització del català durant la democràcia. Principalment es va eliminar l’obligatorietat constitucional que l’Estatut disposa de conèixer el català en territori català i s’eliminà la voluntat en prioritzar de l’ús del català a les institucions públiques catalanes. El 10 de juliol va sortir al carrer la societat civil catalana amb el suport de la majoria dels seus representants polítics, per manifestar-se contra del que entenia que era un greuge a la seva llibertat i dignitat com a poble, d’acord amb el sentir de la seva identitat, i amb el sentir de la Declaració Universal dels Drets Humans i la Carta de les Nacions Unides, que Espanya va signar i va ratificar. També es van limitar les seves aspiracions en el reconeixement nacional, les seves competències, la millora de recursos i la millora dels instruments necessaris per a la defensa dels seus interessos.

No fou una simple manifestació, es manifestà la societat civil i la majoria de la política i institucions catalanes. A més a més, ja el 26 de novembre de 2009 dotze diaris catalans publicaren una edició conjunta sota el lema “La dignitat de Catalunya“. Foren La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, l’Avui, El Punt, el Diari de Girona, el Diari de Tarragona, el Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, el Diari de Sabadell i el Diari de Terrassa.

Quin ha estat l’efecte d’aquesta sentència?

Doncs es posa de manifest que el poder judicial espanyol es planteja a sí mateix com a la pedra angular judicial de l’estat, símbol de la unió política i l’ordre establert, amb fortes connotacions polítiques. La interpretació constitucional es mostra en aquesta sentència com a sorprenentment ambigua, tal i com ho mostren els quatre anys de deliberació i la disparitat d’opinions i posicionaments dels magistrats que l’han encapçalada. Els posicionaments sobre aspectes d’identitat cultural com ara els símbols nacionals, el terme nació, sobre la naturalesa i drets lingüístics de la llengua catalana o el dret de disposar de concert econòmic, així com el dret a consulta sobre l’autodeterminació, així ho manifesten. El posicionament sobre la interpretació dels drets històrics ja integrats a la jurisprudència mostra la politització innegable del poder judicial. En tots els punts conflictius atempta contra les competències de la Generalitat de Catalunya i els drets internacionalment reconeguts dels pobles i nacions a la Declaració Universal dels Drets Humans i a la Carta de les Nacions Unides.

Allò que caracteritza més aquesta sentència és la seva naturalesa interpretativa, que deixa les coses sense resoldre, els temes pendents i els problemes crònics. És inaudit que una sentència sigui interpretativa i susceptible de la doctrina establerta pel poder dominant. Amb aquesta sentència ningú està content, i tothom té clar que cal seguir treballant. En qualsevol cas, per damunt de tot aquesta sentència deixa una porta oberta, el dret a interpretar-la. Les limitacions del Tribunal Constitucional, de la capacitat d’establir una resposta satisfactòria a la societat espanyola i catalana, venen d’una qüestió eminentment política, de la memòria i l’herència cultural del poder que ens ha precedit, que ens dirigeix i que ens ha de dirigir. El debat fa segles que és obert, i al fons hi és l’encara pendent i aparentment llunyana derogació del Decret de Nova Planta de l’any 1716 a Catalunya, on s’establiren els fonaments de l’actual estat espanyol després de la imposició de l’herència cultural, militar i monàrquica d’arrel castellana i aleshores absolutista al model francès, de la ma de Felip V de Borbó i amb el suport i consentiment de l’església catòlica espanyola.

…

El meu sincer agraïment al Memorial 1714, delegació funcional d’Òmnium Cultural, per haver transmès l’episodi d’El Cas de Catalunya de l’any 1945, a San Francisco, en la defensa de la memòria i la legimitat manifesta de la nació catalana.

…

Cada cosa s’esforça, quan està al seu abast, per perseverar en el seu ser.

Spinoza (“Ètica”, Proposició VI de la Part tercera, obra pòstuma de l’any 1677, mesos després de la seva mort)

…

Andreu Marfull i Pujadas

2012-03-02