Cada canvi urbà crea i destrueix d’acord amb els models que hem tendit a heretar, a establir i a transformar, de la veu del poder canviant i estructural que ens ha caracteritzat, a cada lloc i a cada moment. L’urbanisme s’estableix doncs com una eina definidora i transformadora, on s’asseu al territori i a la ciutat la creativitat i l’espontaneïtat de les nostres voluntats. Ara bé, de totes? No. La veu de l’urbanisme és la veu del tècnic?, la del polític?, la del model econòmic? la del medi ambient?… hauria de ser de la nostra memòria, d’allò que defineix la nostra condició humana (ecològica), la narració de la nostra herència cultural (hàbitat), sota la responsabilitat que la nostra condició evolutiva (espiritualitat) ens exigeix per a dotar de suport ètic a les nostres decisions, i la dimensió moral que se’n deriva, la nostra humanitat.
Andreu Marfull i Pujadas
2012-02-16
