Falta realisme, falta coneixement de la nostra identitat vital. Reflexions de cap d’any sobre un futur incert

Hi ha molts defectes en la crítica desenfrenada i indignada davant de la classe política i el model econòmic, més quan fins fa poc estavem tant convençuts del seu factor positiu en el progrés de la humanitat.

El problema de la desconfiança política és estructural al sistema social i econòmic que ens expressa. Es mostra com un resultat de la burocratització de l’estat del benestar, poc flexible a les transformacions socials i econòmiques de la societat espanyola i occidental, davant la crisi que ens afecta i ens trasvalsa a tots.

Els partits polítics són unes víctimes més del model competitiu en que vivim, competeixen entre sí per poder, per imposar models i gestionar idees, algunes clàssiques i d’altres de revolucionàries. Però han fugit de la voluntat de fer cultura, de crear ponts amb la complexitat de les diferents cultures que ens governen, a les que ja no sabem reconèixer realment. Això ha donat via lliure a que la cultura tàcita que ens dirigeix (el sistema econòmic, sobre el que construïm les nostres vides, tant téns- tant pots fer – tant vals ) faci via lliure amb el seu principal desig: sobreviure costi el que costi.

“Cada cosa s’esforça, quan està al seu abast, per perseverar en el seu ser.” Spinoza (“Ètica”, Proposició VI de la Part tercera)

Els partits, mentre pensin en models utòpics, en polítiques de dretes, d’esquerres, socials i progressistes, i no atenguin al territori des del debat cultural, on la realitat es mostri creïble, sobre una diagnosi cultural i social, on hi siguem tots expressats, on el fet local sigui el protagonista i la política estatal i internacional només tingui un rol regulador de la gestió cultural, on la política estatal o comunitària (europea) no privi el desenvolupament local, on fer política s’assimili a fer cultura social i fer ciutat, fer territori, fer paisatge, i fer naturalesa… mentre això no sigui el debat polític la política serà incapaç de representar la societat.

Falta realisme.

El problema de participació ciutadana interessada i utòpica és el problema de les noves ciutats, de la desvirtuació del poder de la cultura dels pobles com a estructura d’acollida i de suport per la gestió i construcció de les mateixes ciutats, del territori. En són responsables l’extrema mobilitat, la buidor pública de les noves ciutats i la irracionalitat de les ciutats turístiques o les ciutats residencials, la desestructuració del territori i la pèrdua d’identitat en el paisatge natural i urbà. Això és un problema crònic amb el que haurem de viure la nostra generació, i que difícilment deixarem solucionat per a les properes generacions.

“Cadascun de nosaltres desitja dignitat, seguretat, oportunitat i participació en com ens governen” Kofi Annan, en el transcurs de la conferència per a la fi del terrorisme a Donosti, 2011.

Mentre no dirigim els esforços a reconstruir la cultura i la naturalesa sobre la que es sustenta no retrobarem la identitat humana en les nostres accions. Sóm humans en la mesura que el nostre medi ens expressa com a tals, i això té a veure amb la condició cultural de la humanitat, l’expressió de la naturalesa en l’ésser humà, definida tàcitament sobre la ciutat física i la ciutat sentida, sobre el territori estructural al voltant de les ciutats d’activitat humana definit sobre el medi natural que ens ha fet evolucionar com a espècie.

La cultura, en la mesura que s’articula sobre un model ètic dibuixat sobre la nostra història social i personal, es mostra més que mai desorientada, fragmentada.

La societat, abans de reconèixer el seu fracàs, eliminarà (com està fent) l’autoritat del poder polític, fins i tot abans que l’autoritat del model econòmic, per molt que molts diguin que sóm massa materialistes, massa egoïstes, massa competitius… tots hem assumit que som així. Som una societat malalta, ho som en la mesura que hem assumit com a normal allò que no ho és, allò que ens empobreix, allò que ens allunya, allò que la nostra naturalesa emocional ens recorda que ens fa insensibles, cínics, crèduls, incrèduls.. allò que ens acosta a l’absurd existencial.

Falta realisme i coneixement de la nostra identitat vital.

Andreu Marfull i Pujadas

2011-12-30

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s