Sota la convicció dels beneficis del progrés econòmic i tecnològic hem capitalitzat el capital material i social, i amb ell ens hem convertit en una societat articulada sota la burocratització de la utilitat emocional i intel·lectual. Hem banalitzat i descuidat el sentit de la comunió social sobre el que hem construit la cultura que hem heretat. Ens hem oblidat del valor de l’esperança per a dirigir les nostres accions vers un món millor amb la força de l’amor cap a un mateix i el pròxim.

La comunitat s’ha desvirtuat tant que ja no sentim l’afinitat necessària per unir els nostres esperits en uns bancs orientats a l’altar. Els veïns ens extranyem, en prou feines ens interessem els uns pels altres, per no dir que ens hi enfrontem en tant que no hi dialoguem, no compartim res amb ells. Els ciutadans del carrer tampoc ens són afins, ni les botigues ens aporten comunitat, ja que els que ens atenen viuen lluny de casa, o nosaltres vivim lluny d’on comprem. A les ciutats i al territori desarticulat amb tanta mobilitat ens hem alienat de la convivència espaial i temporal.

L’Església n’és responsable, però també va ser, temps enrere, l’arrel, l’origen, de les comunitats. Mil anys enrere es va iniciar un procés sense aturador, on les comunitats van assentar els seus fonaments, fins a la creació d’unes ciutats on tot es comprimeix i s’accelera, sense deixat temps ni espai per la meditació. Ens hem especialitzat, també l’Església, i fent-ho s’ha apoderat d’un capital, el comunitari, que poc a poc es dilueix, s’allunya i cerca noves formes d’expressió.

Amb tanta mobilitat vivim vides paral·leles, més activitats, però alhora més artificials, més puntuals, més disperses, i per acabar-ho d’adobar ens busquem refugis emocionals i intel·lectuals amb els mitjans de comunicació que ens exposen el món i s’obliden de la nostra quotidianitat real, experiències alienes que ens alienen els uns dels altres. Mentre això passa tendim a sentir el significat ocult en el seguiment de les pautes que l’oci relacional banal ens ofereix anant amunt i avall, comprant i consumint, refugiant-nos a la virtualitat que les pantalles de colors i vides alienes ens mostren com a muntatges del teatre de la vida ara més teatralitzat que mai.

Hem desarticulat els temps vitals regits pel calendari religiós, i sobretot el significat del descans dominical. Darrere el sentiment, aquí expressat i realment extès, de constatar la manca d’assistència a l’església pròpia i comuna, de veure les esglésies cada cop més buides, hi ha la constatació de que hem apurat el nostre temps vers una ociositat i una utilitat aliena a la reflexió i la contemplació en comunitat. Meditar és un acte individual i delegat a moments molt puntuals o a moments futuribles que mai es produeixen. Posposem aquesta demanda perquè ens sentim estorats amb una vida abocada a un sentit que tendim a haver oblidat com a societat. Pocs són els qui ho mantenen, de la mateixa manera que hem oblidat cultivar la qualitat de la comunitat que ens envolta. L’edat, en la mesura que ens obliga a reposar el temps vital que ens ha tocat viure, ens ajuda en part a recuperar el temps per la comunió en la litúrgia.

Amb una vida així ha perdut molt de sentit anar a missa. Molts busquem recuperar part de l’espiritualitat perduda en les lectures, en el silenci de la nit, en les converses, en l’educació dels nostres fills i en prou feines en la capacitat de deixar reposar la ment esperant que aquesta senti el llenguatge guaridor d’una meditació banal. La comunió amb l’Altre, amb el pròxim, l’hem descuidada perquè tampoc la tenim a l’abast, no la sentim i no la busquem, hi hem renunciat en gran mesura perquè la cultura que hem creat ha oblidat on va i d’on ve.

La família, les amistats i la relacionalitat de la nostra quotidianitat són en darrer terme els pilars encara existents del significat de la nostra condició social, però tanmateix aquesta també es veu amenaçada. La cultura s’ha desmemoritzat, s’ha deslocalitzat i s’ha descuidat seguint el tren d’un progrés material sota el camí de la individualitat i l’aparença. Tenim la família dispersa, els amics dispersos, els companys de feina dispersos, els comerços dispersos, i el cap de setmana o els dies de vacances ens dispersem més encara. Qui pot fuig buscant l’aire pur de la muntanya, l’oci nocturn, la calor del sol, el sabor d’àpats exòtics, la companyia a qualsevol preu… i recentment la companyia formal i artificial de les xarxes virtuals… en definitiva, vivim lluny de l’autèntica relacionabilitat que ha caracteritzat la comunitat cristiana i el món que els nostres avantpassats troben tant a faltar.

Quan es perd el sentit de la comunitat, de la comunió, busquem alternatives, i aquestes ens porten lluny de l’església, perquè volem sentir-nos vius i com a societat hem renunciat a esperar viure l’experiència de cultivar l’arrel de la nosta identitat donats de la ma, de crear cultura social, vius en un món mort d’experiències relacionals, vius en un món alienat del pròxim, d’individus que s’extranyen.

L’esperança d’un retorn a la cultura, a la naturalesa social de l’ésser humà sota un temps i un espai vitals, sorgirà quan com a societat expressem la banalitat de la nostra relacionabilitat i desarticulem el sistema econòmic dominant i l’ordre social burocratitzat que ens ha protegit i ens ha abraçat sota el vel ocult de la irresponsabilitat vers el pròxim. Mentre aquesta espera s’allarga seguirem protegint i alimentant la nostra identitat individual, alguns amb l’esperança d’establir ponts amb l’Altre i el pròxim en una comunitat futura, els altres amb l’única esperança de mantenir la pròpia vitalitat de forma autònoma amb o sense ajuda del pròxim. Ho farem dins o fora de les esglésies, en la pregària, en la fe, en l’afecte, amb més o menys traça. Amb més o menys fortuna, amb més o menys contingències a suportar, amb més o menys energia, mentre seguim vius.

Sense voler-ho hem creat un món tant regulat i instrumentalitzat que hem tret el valor de les relacions humanes, i amb ell el valor de la comunió cultural experimental com a model de vida per a donar ales a una comunió vital ociosa, simple, estètica, artificial, individual i buida de memòria social, perquè la societat s’ha desentès de sí mateixa. El valor de la comunió cultural l’hem diluït amb el sistema econòmic capitalista, pare de la propietat privada, dels drets de propietat i de la regulació dels deures sota la figura política dels estats i les nacions amb més capacitat d’incidir en el sistema ara globalitzat. Aquest s’ha subtituït per una burocratizació d’una societat estatalitzada, que hem denominat i desitjat com a estat del benestar, substituta de la funció social de la família, del rol del pare i de la mare instaurat en el model cristià, i substitut del control social i cultural del missatge d’amor i de comunió cristià sota l’esperança ara allunyada de la redempció de la humanitat. Ha esdevingut així i s’ha assentat a les nostres vides.

Aquest article l’he escrit en motiu de les reflexions que m’ha convidat a atendre l’article Fa anys que no sóc practicant de l’articulista d’afers religiosos Oriol Domingo a La Vanguardia.com. El seu bloc convida a respondre i preguntar-se reflexions de diferent naturalesa que, com en aquest cas, permet reflexionar sobre la condició cristiana que ens agermana com a cultura arrelada sobre els fonaments, ara trencadissos, de la fe cristiana.

A ell li dedico aquest primer article personal de l’incert any entrant 2012.

Andreu Marfull i Pujadas

2012-01-04