El cristianisme original va ser un acte subversiu, una resposta espontània a la manca de llibertat de les persones i els pobles, però avui en dia costa dir “sóc cristià” si ets polític o fas política, activa o ciutadana, personal o col·lectiva. Si exposes la teva vocació cristiana com a guia personal se’t titlla de maniquí de forces que no controles, ideologies, opcions confoses amb veritats. Aquest fet és real, i ens condiciona a mostrar-nos lliurement. Segurament s’ha fet un mal ús conceptual dels valors de la condició humana al voltant de la religió, amb la veu de l’església i la seva pròpia falta d’autoritat moral històrica. Hem passat de la llibertat al poder, i del poder a la manca de llibertat, a la limitació de la raó, a la raó limitadora per donar lloc a l’emoció canalitzada, condicionada. ¿Com hem d’assumir doncs la condició cristiana?

Ser cristià és un camí a la maduresa de l’afecte. Reconèixer el canvi constant en tota existència és un acte d’humilitat necessari i recomanable per assolir-la, per no confondre el descobriment de l’Altre en l’autocomplaença. Què és l’Altre?, doncs cadascú que li posi les seves valoracions, l’Altre pot ser allò que reconeixem intangible tant en el pròxim com en un mateix. També pot ser la pròpia vida, present en la naturalesa i en la nostra consciència ecològica. Hi ha qui li diu Déu, Déus, Cosmos o Naturalesa, Vida… Ser cristià és un camí cap a una finalitat, créixer, amb una referència  personal i cultural, la vida de Jesús i la Bíblia. Però per descobrir l’Altre no cal reconèixer a Jesús ni haver llegit la Bíblia, n’hi ha prou en estimar al pròxim com a un mateix i sentir l’afecte de la pròpia vitalitat. Podem doncs sentir-nos afins amb el cristianisme de forma conscient o inconscient però, ara bé, som lliures d’expressar-nos com a cristians?

N’hi ha prou en dir que “estimo la vida i a les persones amb la humilitat que em diu que la vida és un camí peculiar, on tots caminem i tots tenim els nostres propis obstacles”. Centrar el debat en si sóc o no cristià et fa parlar d’altres coses, de conceptes, de drets, d’opcions religioses… que s’allunyen del “ser” cristià per confondre’s en el “tenir” cristianisme, es tendeix a oblidar l’afecte per a posar de relleu el debat ideològic, racional.

“La intuïció no és una opinió, és la cosa mateixa; en canvi, amb el coneixement abstracte, amb la raó, neixen alhora el dubte i l’error en terreny teòric; en el pràctic, la inquietud i l’arrepentiment.” Arthur Shopenhauer (“El món com a voluntat i representació”)

Ser i tenir expressen dues actituds diferents, complementàries si es vol, on a la primera es mostra allò que som, i a la segona allò que tenim.  Tenim el que som i som el que tenim, però si ens referim a l’afecte hem de referir-nos a allò que som, no pas a allò que tenim.

Per més informació recomano consultar el blog de n’Oriol Domingo titulat in Saecula Saeculorum, a la Vanguardia. Concretament l’article titulat Debat electoral. “Encara no sóc cristià”.

Andreu Marfull

2011-11-14