Cristià o persona? Som una condició o tenim una ideologia?

El cristianisme original va ser un acte subversiu, una resposta espontània a la manca de llibertat de les persones i els pobles, però avui en dia costa dir “sóc cristià” si ets polític o fas política, activa o ciutadana, personal o col·lectiva. Si exposes la teva vocació cristiana com a guia personal se’t titlla de maniquí de forces que no controles, ideologies, opcions confoses amb veritats. Aquest fet és real, i ens condiciona a mostrar-nos lliurement. Segurament s’ha fet un mal ús conceptual dels valors de la condició humana al voltant de la religió, amb la veu de l’església i la seva pròpia falta d’autoritat moral històrica. Hem passat de la llibertat al poder, i del poder a la manca de llibertat, a la limitació de la raó, a la raó limitadora per donar lloc a l’emoció canalitzada, condicionada. ¿Com hem d’assumir doncs la condició cristiana?

Ser cristià és un camí a la maduresa de l’afecte. Reconèixer el canvi constant en tota existència és un acte d’humilitat necessari i recomanable per assolir-la, per no confondre el descobriment de l’Altre en l’autocomplaença. Què és l’Altre?, doncs cadascú que li posi les seves valoracions, l’Altre pot ser allò que reconeixem intangible tant en el pròxim com en un mateix. També pot ser la pròpia vida, present en la naturalesa i en la nostra consciència ecològica. Hi ha qui li diu Déu, Déus, Cosmos o Naturalesa, Vida… Ser cristià és un camí cap a una finalitat, créixer, amb una referència  personal i cultural, la vida de Jesús i la Bíblia. Però per descobrir l’Altre no cal reconèixer a Jesús ni haver llegit la Bíblia, n’hi ha prou en estimar al pròxim com a un mateix i sentir l’afecte de la pròpia vitalitat. Podem doncs sentir-nos afins amb el cristianisme de forma conscient o inconscient però, ara bé, som lliures d’expressar-nos com a cristians?

N’hi ha prou en dir que “estimo la vida i a les persones amb la humilitat que em diu que la vida és un camí peculiar, on tots caminem i tots tenim els nostres propis obstacles”. Centrar el debat en si sóc o no cristià et fa parlar d’altres coses, de conceptes, de drets, d’opcions religioses… que s’allunyen del “ser” cristià per confondre’s en el “tenir” cristianisme, es tendeix a oblidar l’afecte per a posar de relleu el debat ideològic, racional.

“La intuïció no és una opinió, és la cosa mateixa; en canvi, amb el coneixement abstracte, amb la raó, neixen alhora el dubte i l’error en terreny teòric; en el pràctic, la inquietud i l’arrepentiment.” Arthur Shopenhauer (“El món com a voluntat i representació”)

Ser i tenir expressen dues actituds diferents, complementàries si es vol, on a la primera es mostra allò que som, i a la segona allò que tenim.  Tenim el que som i som el que tenim, però si ens referim a l’afecte hem de referir-nos a allò que som, no pas a allò que tenim.

Per més informació recomano consultar el blog de n’Oriol Domingo titulat in Saecula Saeculorum, a la Vanguardia. Concretament l’article titulat Debat electoral. “Encara no sóc cristià”.

Andreu Marfull

2011-11-14

Advertisements

2 Comments Add yours

  1. no está mal referirse a aquello que tienes, a lo que se es también se lo puede comprender con aquello con lo que se tiene. Si es que he comprendido bien, no es ajeno uno a cuanto lo rodea, esto es circunstancia pero cuando el ser es en proyección no puede dejar de lado su circunstancia. La luz, lo que es luminoso de hecho se proyecta no es la proyección.

    Blancomeridiano1

    1. El ser se vuelve en tener cuando el pensamiento lo abstrae. Se trata de una actitud, o se es lo que se tiene o se es. Todos nos identificamos de algun modo con aquello que sentimos tener, sea material o no, pero el sentir cristiano es un sentir, una luz como bien dices, y como todo sentir corre el riesgo de abstraerse e integrarse en el debate intelectual propio, dando lugar a nuestra peculiar ideología. Sentir el amor a la vida, a las personas y a la naturaleza, sentir el afecto hacia uno mismo, es parte del sentir cristiano, de la sana y sentida madurez del ser humano en un adulto y de la sana y sentida inocencia en la infancia y la juventud. Sentir su ausencia es parte de la depresión de los sentimientos en nuestro ser, y presa fácil para nuestro intelecto, que tiende a razonarlo todo.
      Un saludo,
      Andreu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s