Hi ha treballs que aporten valor al pensament, tot i la permanent tendència a l’oblit. I aquest llibre n’és un exemple. Es tracta d’un d’aquells llibres que fan pensar fins més enllà del que el mateix llibre abraça, i segurament és degut a que es refereix a la humanitat, al seu univers íntim del qual en sabem tan poc.

Albert Camus ens parla de la revolta que remou l’ordre establert, d’un fenomen que ha marcat la història dels dos darrers segles. Reflexiona sobre els personatges més influents, aquells que amb les seves idees han estat capaços d’arrossegar a enormes masses de gent (o a petits col·lectius) a la lluita, arribant a la violència, la revolució, l’assassinat, en nom d’un futur millor. Fins i tot, al suicidi. La naturalesa del tema converteix aquest llibre en una sentida reflexió sobre el potencial humà, i és per això que pot donar peu a nombrosos raonaments. Gairebé es podria dir que aquest llibre convida a valorar allò que és real o irreal dins del nostre ser, i aquest aspecte és el que fa què, després de 60 anys de ser escrit, conservi una actualitat admirable.

Camus és capaç de reflexionar al nivell que ho ha fet amb una precisa i més que coherent exposició dels homes revoltats, deixant els seus propis judicis a segon terme. Els ordena cronològicament, i parla amb els fets i les morts que han arrossegat. Però ho fa motivat per la convicció de no acceptar la legitimitat de la tirania, així com l’ús de la violència i l’assassinat com a eines de revolta o imposició, en nom d’ideologies. Es dirigeix a l’home que aspira a alliberar-se de les cadenes que el limiten. Però s’ubica en la lluita de l’emancipació social, no pas en la tirania del poder econòmic, polític, jurídic i militar dominat per una elit dirigent. Es mou en el tòpic de la rebel·lió obrera o social.

La lluita civilitzadora és el tema que no es sap abordar. Per això (i per altres raons), la violència no s’ha pogut eliminar. L’home veu amb els seus propis ulls els errors que s’han comès i que encara són vigents. No sap quin és el problema. Mentre augmenta l’accés a la cultura, es creen nous capitals i la tecnologia progressa, mig món es mor de fam i malalties, hi ha guerres i s’acumulen els descontents. Sembla que hi hagi un cert acord en què això no pot seguir així, però el debat està al calaix dels temes pendents. No es sap què s’hi pot fer, ni si aquesta preocupació és real o tan sols una forma d’allunyar-nos de les pròpies dificultats en acceptar les nostres limitacions.

No hi ha dubte que cal ser optimista per afrontar els grans reptes, i aquest n’és un, però val a dir que tot és tan contundent i tanmateix tan urgent que és difícil valorar-ho serenament. Encara està per veure (i per comprendre) quin és l’origen del problema.

Cal repartir les responsabilitats, perquè el problema és la forma civilitzada dominant que s’ha creat. Incorpora un espai violent. Destructiu. Però el debat polític que ara es segueix només atén allò que és urgent i no entén com a urgent allò que la societat és capaç de tolerar. Així, només es treballa des dels extrems, no des de l’arrel.

L’ésser humà ha optat per alternatives molt precàries, provisionals i segons com subtils per satisfer les seves inquietuds. Per això cal obrir els ulls, i com que això dista molt de ser proper potser serà necessari veure molt més patiment encara. La idea d’un pensador com a portaveu d’un esperit de revolta, que centra l’estudi d’en Camus, ara per ara es fa del tot improbable. Per que això fos possible caldria un canvi radical, potser una crisi total. Però la crisi (que existeix) està disseminada, i la revolta està controlada, intervinguda i ofegada sistemàticament.

La revolta que la humanitat necessitaria hauria de ser totalment solidària i acceptada per tothom. Però estem vivint una època d’escepticisme i passivitat davant l’enorme pessimisme que ens envolta. Les generacions adultes se’n fan creus, però han perdut l’esperit rebel. Les joves, que són les que tenen el futur per endavant, són les que en viuran les conseqüències. Per elles, per un mateix, es necessiten resultats ben aviat per poder-ho pair i creure en uns valors que evitin la tragèdia que poc a poc s’està fent ben palesa.

¿Ens espera un futur caòtic com a Blade Runner [1982, idea de 1968] o un món crèdul i superflu com el Món feliç [1932] d’Aldous Huxley?, o potser assolirem l’Apocalipsi, la destrucció, anunciat a les Sagrades Escriptures? La resposta no es sent propera, però el que està clar és que el pas del temps fa la història, que aquesta s’està repensant a passos desorbitats i que la humanitat s’haurà de posar d’acord si volem arreglar el caos social, polític, econòmic i cultural que cada dia ens angoixa més.

Tenir idees pròpies és avui un problema, però també una necessitat, i aquesta realitat ens mostra tal i com som i fins a on hem arribat. L’humanista Erich Fromm ens mostrà la problemàtica que comporta en l’home assolir la llibertat d’idees, la seva individualitat extrema sota cap influència ideològica, social o cultural, en el seu llibre Por a la llibertat [1941], on analitza el triomf dels moviments feixistes de principis de segle i que  ara se’ns fan tan difícils d’entendre. Albert Camus i Erich From són contemporanis i formen part de la història de dues nacions germanes i enfrontades des de la seva concepció, Alemanya i França.

L’home revoltat [1951] i La por a la llibertat [1941] expressen un desencís crític envers l’allunyament de la condició humana. Albert Camus lluità contra tota ideologia i abstracció que allunyés l’home de la seva condició humana; Erich Fromm analitzà profundament les debilitats de la conducta humana i la dependència de la seva dimensió social mostrant el valor d’assolir el potencial que la condició humana ens ofereix en la seva maduresa emocional. Tots dos afrontaren la identitat dels individus i dels pobles com a centre de les seves reflexions, tots dos veieren en les ideologies la debilitat humana, i tots dos buscaren en la condició humana una resposta que ens alliberés.

L’orígen és i estarà sempre dins de l’home. Mentre no prenguem consciència del frè que la nostra ignorància i vulnerabilitat respresenta per assolir el nostre potencial d’afecte, envers un mateix i el pròxim, ens seguirem equivocant. Seguirem sentint-nos ferits i ferint al pròxim.

Andreu Marfull i Pujadas
2011-11-01
Text revisat varis cops