Versió castellana publicada a Diario Digital Nuestro País (Costa Rica), el 15 de març de 2023. En línia: https://www.elpais.cr/2023/03/15/quienes-son-los-catalanes-y-que-es-catalunya/ [Consulta 15 de març de 2023]. Versión PDF:

Publicat a THE WORLD NEWS. En línia https://theworldnews.net/cr-news/quienes-son-los-catalanes-y-que-es-catalunya [Consulta 16 de març de 2022]

Publicat a ACADEMIA.EDU. En línia: https://www.academia.edu/98596114/Quiénes_son_los_catalanes_y_quién_es_Catalunya [Consulta 15 de març de 2022]

+++

La història oficial, quan tracta els pobles en conflicte, és tendenciosa. Un cas, evident, és el de la història dels catalans ara integrats en una Espanya eminentment castellana. No és un relat honest, perquè no explica al món què és realment Catalunya, més enllà de la idea que d’ella en té Espanya. I no es tracta només de diferents lectures dels mateixos fets, cosa que no deixa de ser natural, sinó que implica una deliberada manipulació dels fets en sí. Les raons d’aquesta distorsió cal entendre-les com el resultat d’una relació desigual de forces, que no sempre ha estat així, però que ha estat capaç d’adulterar la narrativa dels fets a mida del poble que, des d’un determinat moment, domina els poders de l’Estat. I aquesta situació, complexa i anòmala, és una font de conflictes i malentesos que a qui més perjudica és als catalans. Per exemple, els impedeix expressar-se lliurement com a poble o nació a nivell internacional, essent un perjudici que no pateixen els castellans. I això també ha dificultat l’entesa entre els catalans i la resta del món, en motiu del procés secessionista. Ha estat un problema a l’hora de rebre l’esperat suport internacional al referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de l’any 2017.

Per aquesta raó, simple i alhora rellevant, a continuació es revisa el relat de la història oficial i s’aporten raons per modificar-la; amb la finalitat última d’expressar per què els catalans tenen el dret legítim a exigir el reconeixement internacional del seu estatus de nació. Per restituir la seva dignitat, i recuperar els seus drets i llibertats en plenes condicions, incloent-hi el dret a la seva lliure determinació.

Qui són els catalans. Què és Catalunya

És català qui així es defineix, i reconeix l’autoritat de la llengua, la cultura i la història dels catalans. Això és suficient. I Catalunya és una nació, filla d’una història que li és pròpia, i genuïna. Originàriament, inclou el territori que, al llarg de l’edat mitjana, reconeix l’autoritat del comte de Barcelona, que, per tradició, es deu al bon govern dels drets i els privilegis llaurats, amb els respectius deures, que s’han creat de forma natural a partir del reconeixement del valor dels bons costums.

El poble català s’ha construït al voltant del Principat de Catalunya, que històricament inclou el Rosselló i mitja Cerdanya ara a terres franceses, conegudes com la Catalunya Nord. Però també s’ha estès més enllà del principat. Actualment, el català és present a la franja est de l’Aragó, al Principat d’Andorra, a les illes Balears, a València i, de forma més local, a la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya. Altrament, la història de la nació catalana transcendeix aquests territoris. Per exemple, està agermanada amb la Provença, amb qui comparteix emblema (la senyera), així com amb Narbona, Tolosa, Carcassona i Montpeller, amb qui comparteix les arrels de les seves llibertats, llengua antiga i una lluita enfront de l’expansió dels francs. Els uneix l’antiga llengua d’oc, també dita romanç, llemosí o occità, que originàriament s’estén des de l’extrem nord-oest de l’actual Itàlia fins a la costa sud-oest de l’actual França, creuant els Pirineus de nord a sud. D’aquesta gran àrea en neixen diferents variants, com ara el català, l’aranès, l’occità modern, el provençal, l’aragonès i el gascó. Històricament, són en essència una mateixa llengua, amb un mateix origen i una història comuna, a una terra que esdevindrà el centre geogràfic de les anomenades llengües llatines.

El poble català-occità neix i esdevé lliure a l’edat mitjana. Des del seu naixement, participa de l’expansió del model monàstic que s’estén per tota Europa Occidental, iniciat des d’Aniana (a tocar de Montpeller), i promou la pau i la concòrdia a la terra que es fa pròpia. Amb aquest esperit, neix i s’institucionalitza un sistema parlamentari de govern que, amb el pas del temps, permet el desenvolupament i la consolidació d’uns drets i uns privilegis que esdevindran el cos constitucional de la nació catalana, estructurada en un determinat model institucional que s’estén més enllà del seu territori original. Al llarg de l’edat mitjana, es crea una identitat comuna sota el model comtal estès des de la Provença fins a Barcelona, passant per Tolosa i Montpeller, que amb el temps creix i esdevé una confederació d’Estats, en què el principat d’aquesta comunió política és la terra que esdevindrà Catalunya. En aquest procés, es promou la cultura, la convivència entre les religions (fins que entren en conflicte) i una significativa autoritat, que desenvolupa el comerç marítim i un braç militar al servei de l’imperi greco-romà i dels ordes religiosos, hospitalaris i militars tutelats pel summe pontífex. Així, té lloc un progrés a les esferes dels àmbits espiritual, sociocultural, tecnològic i material, pròpies d’un determinat model civilitzador. El comte de Barcelona, si bé perd l’autoritat política sobre la resta de territoris occitans, ocupats pel rei franc, arriba a esdevenir príncep del Regne de l’Aragó, rei de València, Mallorca, Còrsega, Sardenya, Sicília i Nàpols, duc d’Atenes i Neopàtria i, de forma no prou estudiada ni reconeguda oficialment, rei d’Hongria, rei de Jerusalem, així com rei de Castella i emperador del Sacre Imperi Romanogermànic. Però això no és tot, també obté dominis al nord d’Àfrica i a Amèrica, si bé l’empremta catalana en aquesta conquesta s’ha esborrat. Els primers passos de la colonització, que la història oficial ha fet castellana i portuguesa, no foren exactament així. Els mapes històrics de l’època i altres documents donen fe de la presència de catalans, francesos i otomans, especialment en terres d’Amèrica, que la historiografia oficial s’ha ocupat d’ocultar.

Catalunya, i els catalans, pateixen les conseqüències de les transformacions que es viuen al llarg del temps, que no tracten a tothom per igual. Catalunya ha perdut la memòria de part del seu passat, i hi ha hagut interès perquè així sigui. D’això se n’han ocupat els cronistes que han escrit les històries oficials de França i Espanya. Per raons polítiques, i estratègiques, comparteixen la idea d’una visió menor del rol dels catalans (i de tota l’Occitània en conjunt), per acaparar el protagonisme a la història oficial. És evident que s’ha imposat un excessiu protagonisme de França sobre les terres occitanes, com ho fa l’Espanya creada sota l’ideal paradigmàtic d’un matrimoni entre les corones de Castella i l’Aragó, en què Castella és principal, en detriment del territori català, confonent el mapa polític modern amb el medieval, i els reis catòlics amb tota l’edat mitjana. Aquesta distorsió és deguda als canvis de poder, que sempre abusen de la capacitat de reescriure el passat. I això s’expressa en gairebé tots els episodis de la història, quan comencen a escriure’ls uns i acaben reescrivint-los uns altres.

En aquesta línia, seguint el fil dels girs de la història, i de la narrativa que acaba escrita, i reconeguda oficialment, cal destacar un episodi especialment dolorós que deixa als catalans en una condició vulnerable. I pot explicar en bona mesura el per què de la tergiversació del seu passat. L’any 1714, es perd el dret a mantenir el sistema parlamentari català, resultat de la derrota dels catalans en un conflicte que es coneix com la guerra de successió espanyola, iniciada l’any 1705. Per un costat, hi participen França i Castella en nom dels Borbó. Per l’altre, el Principat de Catalunya i els regnes de València i de Mallorca en nom dels catalans, el Regne d’Anglaterra, el Sacre Imperi Romanogermànic, les Províncies Unides dels Països Baixos, el Regne de Portugal i el Ducat de Savoia. La guerra, a nivell internacional, s’acaba el 1713 amb el Tractat d’Utrecht, i al Principat de Catalunya s’acaba el 1714.

El Tractat d’Utrecht significa l’abans i el després dels drets dels catalans. És fonamental reescriure què significà, per a restituir la memòria distorsionada de la història real, no només dels catalans, sinó també de França i d’Espanya, i de la resta de països europeus involucrats. Els catalans no són convidats a negociar les condicions del tractat, i són abandonats a la sort dels Borbó. I (això és important) abans d’Utrecht, hi va haver un altre pacte, que s’ha esborrat de la història oficial. És el pacte de Gènova, de 1705, quan comença la guerra de successió.

Aquest és el context que ho explica:

A l’inici del segle XVIII s’inicia una guerra entre l’anomenada lliga dels Habsburg i els Borbó. El 1705, el Principat de Catalunya és convidat a unir-se a la lliga, per fer front a les pretensions dels Borbó al tro de les Espanyes. Anglaterra convida als catalans, que acorden l’aliança a canvi de rebre la protecció de la reina anglesa, en el que es coneix com el Pacte de Gènova. Aquest pacte, avui en dia, com s’ha apuntat, no forma part dels arxius oficials, ni dels anglesos ni dels espanyols, però es troba en el llibre titulat “Record de la Aliança”, de l’any 1736, publicat a Oxford. I altres fonts en parlen. Òbviament, el pacte es va substituir per un de posterior, pel Tractat d’Utrecht de 1713. Per què? Anglaterra (convertida el 1707 en el Regne Unit, a l’unir-se voluntàriament amb Escòcia) en treu profit. Amb aquest tractat, s’acorda la fi del conflicte entre els Borbó i el Regne Unit. Resultat del Tractat d’Utrecht, Anglaterra abandona la protecció dels catalans, després de prometre la seva lleialtat i suprema protecció el 1705, a canvi de drets comercials, terres al nord d’Amèrica, l’illa de Menorca i la colònia de Gibraltar, conquerida pels anglesos amb els catalans. Així doncs, el Tractat fa poderosos als anglesos, i als Borbó, a costa dels catalans. Des d’aleshores, per una qüestionable estratègia geopolítica, Anglaterra necessita entendre’s amb Espanya per mantenir la ruta de l’Imperi britànic que amb el temps s’estén des de Londres fins a l’Índia, passant per Gibraltar. Així, el Regne Unit sap que, si recolzen internacionalment als catalans, Espanya els reclamarà Gibraltar, ja que es tracta d’històries entrellaçades pel Tractat d’Utrecht. Però, això, Espanya i els britànics mai ho han reconegut públicament.

Entrant en més detalls, a l’article 13 del citat Tractat d’Utrecht, s’acorda que els catalans reben l’amnistia dels Borbó espanyols, mentre es deixa escrit que s’assimilaran als castellans, i a canvi els anglesos es retiren del Principat català, incomplint el Pacte de Gènova. Així mateix, els catalans decideixen mantenir la guerra, sols, amb el suport exterior de la resta de catalans, per defensar les seves llibertats. Per què? Doncs perquè coneixen la dura repressió que el rei Borbó ha exercit sobre el Regne de València, així com la imposició de la seva castellanització amb el Decret de Nova Planta de 1707, i els catalans no volen passar pel mateix sedàs. Però al final, tot i mantenir encesa la flama de la llibertat i esperar el suport d’Europa, que no arriba, els catalans són vençuts. Barcelona cau el 1714, i Palma de Mallorca el 1715. Així, el rei Borbó, intrús a la corona hispana, imposa, amb el Decret de Nova Planta de 1716, la fi dels drets i privilegis dels catalans. En aquest decret es dissol el sistema institucional català i es posa fi a les Constitucions del Principat de Catalunya, imposant el model autoritari d’una Castella absolutista i jeràrquica, i el castellà com a llengua oficial. Altrament, anys enrere, la Catalunya Nord s’ha entregat al Regne de França, resultat d’un altre tractat de pau en què també es perden els drets i gràcies al qual s’acabarà imposant el francès. És el Tractat dels Pirineus de 1659, que s’acorda després d’un conflicte previ en què els catalans es posen a mercè del rei Borbó francès, sense èxit, per a independitzar-se de la monarquia hispànica, com ho fa Portugal, el 1640. Les raons cal trobar-les, oficialment, en l’ofec derivat de les càrregues de l’empresa colonial. França i el monarca hispà acorden dividir el Principat de Catalunya en dues parts, i creen una aliança tàcita que acabarà amb la incursió dels Borbó al tro de les Espanyes, i el desmantellament definitiu de l’autoritat política i institucional dels catalans.

Així, s’imposa el Decret de Nova Planta al Principat de Catalunya i al Regne de Mallorca, i, des d’aleshores, el rei Borbó intrús fa dels castellans el seu poble fidel, i el seu exèrcit, en nom d’Espanya. Tanmateix, en aquest context, entre els anys 1721 i 1724, en motiu de les negociacions del Congrés de Cambrai, es debat el cas dels catalans, però no s’hi troba una solució efectiva. El rei Borbó fa valer l’article 13 del Tractat d’Utrecht i no fa cap més concessió. Així, s’inicia un conflicte intern entre Castella i els catalans per una idea eminentment castellana, monàrquica, militar, absolutista i amb visió il·lustrada, jacobina, centralitzada a la Cort de Madrid, que es manté vigent fins a l’actualitat.

Des del Tractat d’Utrecht, Espanya fa del dret de conquesta castellà, sobre els catalans, una missió històrica, que entén com un deure, per defensar la seva integritat territorial. La idea borbònica d’Espanya preveu transformar la nació catalana en un conjunt de regions d’Espanya, sota la supremacia castellana.

Per aquestes poderoses raons, els catalans no han cessat mai de reclamar, i exigir, el retorn de les seves llibertats nacionals. I en aquesta lluita no han desaprofitat cap ocasió per fer valer la seva voluntat i recolzar la llibertat dels altres pobles. Ho han fet davant d’Espanya, en reiterats memorials de greuges, mai atesos, però també cada cop que el món ha expressat la seva voluntat d’avançar en el procés civilitzador global. En especial, després de les respectives dues guerres mundials del segle XX.

En motiu de les negociacions que s’inicien amb el Tractat de Versalles de 1919, que posa fi a la Primera Guerra Mundial, els catalans demanen a la Societat de Nacions (el preàmbul de les Nacions Unides) que es reconeguin els seus drets nacionals, després de l’ajut mostrat durant la Gran Guerra. Es calcula que uns 18.000 voluntaris catalans s’afegeixen als exèrcits aliats. Però la demanda no té èxit, entre d’altres raons perquè Espanya està agitada, a les portes d’imposar una dictadura militar repressiva amb els catalans, l’any 1923, i ho impedeix. Després, anys més tard, el maig de l’any 1945, l’autoritat del govern català a l’exili americà, que fuig de l’Espanya nacionalista i falangista aliada amb el nazifeixisme, demana al bloc dels Aliats que vencen a la Segona Guerra Mundial que es solucioni el cas dels catalans, que obliguin a Franco a claudicar, i que els permetin exercir el dret a l’autodeterminació. Abans, els catalans també han col·laborat amb els Aliats. Ho fan des de Nova York, de forma activa i en absolut prou reconeguda per la historiografia oficial, que no ha considerat aquest episodi, entre d’altres raons perquè als propis Aliats els interessà més aliar-se amb l’Espanya franquista que amb els catalans, a l’acabar la Segona Gran Guerra. En aquest sentit, la demanda catalana es basa en l’esperit de la Carta de l’Atlàntic de 1941, que proclama el dret a l’autodeterminació de tots els pobles. Ho fan en nom d’una apel·lació titulada “El cas de Catalunya”, que és presentada a les Nacions Unides (i rebuda oficialment pel Secretari General de la Conferència Internacional en què s’aprova la Carta de les Nacions Unides, signada el 26 de juny de 1945). A la Carta citada es defensa el dret dels Estats a defensar el seu territori, sense fer ús de la violència injustificada, així com el dret a la lliure determinació dels pobles. I, l’apel·lació catalana, amb la intenció de fer valer el dret dels pobles per damunt del dret a la integritat territorial, en el cas dels catalans dins de l’Espanya castellana feixista, conscient del desconeixement general que es té de la realitat plurinacional espanyola, s’hi diu:

Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l’Estat Espanyol és nomenar l’opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge n’és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida pot esperar justícia del seu propi opressor.

Però els catalans no són escoltats, ni el 1919 ni el 1945, en nom d’acords i tractats de pau que requereixen més sacrificis. Així, els catalans han de suportar la condemna i la catalanofòbia de dues dictadures. Primera, la de Miguel Primo de Rivera. Segona, la del General Franco.

La idea d’Espanya que fa del dret de conquesta un dret històric i un deure a la lleialtat dels castellans als Borbó és una font de violència que, reiteradament, no ha pogut evitar la revolució social, la repressió, la guerra, la mort i l’exili dels pobles que sotmet. La Guerra Civil Espanyola, de 1936 a 1939, és exemplar. Un cop d’Estat militar sotmet als pobles d’Espanya amb les tropes de Hitler i Mussolini, que ataquen als pobles basc i català, i força l’exili dels adversaris, així com la restitució de la sobirania militar al capdavant del govern espanyol, i el castellà com a únic idioma oficial.

Més endavant, el 1975, un cop mort el cabdill Francisco Franco, el Príncep Joan Carles de Borbó esdevé Rei d’Espanya, Cap de l’Estat i Cap Suprem de les Forces Armades. Amb ell es desmunten les estructures franquistes, però no es sotmet a judici als crims del franquisme ni es restitueix la dignitat de les seves víctimes. Per a ells s’aprova, el 15 d’octubre de 1977, la Llei d’Amnistia, amb caràcter vitalici. L’amnistia és general, cert, però s’aplica després de més de quatre dècades en què el franquisme s’ha dedicat a perseguir, jutjar i condemnar els seus adversaris polítics, ideològics i intel·lectuals. Amb aquesta imposició no és possible revisar la història, ni la consciència del dret natural dels pobles a Espanya. Així, la Constitució espanyola de 1978 protegeix al franquisme, la supremacia del castellà i l’exèrcit com a garant del dret de conquesta sota el comandament del rei Borbó. S’avança en el reconeixement plurinacional d’Espanya, però aquesta manté ferma la vigència d’una idea nacional eminentment castellana. Catalunya manté una visió pragmàtica i es centra en el projecte de recuperar el respecte al català i participar en un autogovern parcial, concedit per Espanya. Galícia i el País Basc fan el mateix, i reben de bon grat l’oportunitat de dignificar el gallec i l’eusquera, però amb la peculiaritat que la resistència basca manté un braç polític independentista actiu, així com un altre armat per exigir les seves llibertats, que es veuen combatuts per les forces policials, i judicials, espanyoles. Les respectives lluites experimenten diferents processos, fins que el cas català fa un gir.

L’any 2006, el Parlament de Catalunya aprova un Estatut d’autonomia, refermat en un referèndum oficial, que aspira al reconeixement nacional i a ampliar les seves competències, però el Tribunal Constitucional, en nom de l’Estat espanyol, bloqueja l’Estatut. El sentiment d’indignació s’estén, i els catalans recorden a Espanya que són una nació, i, davant el menyspreu espanyol, s’obre una via decidida a exercir el seu dret a la lliure determinació.

Amb aquesta convicció, el dia 1 d’octubre de 2017, el poble català, conscient del seu dret natural, s’organitza per celebrar un referèndum d’autodeterminació, vota i decideix deixar de formar part d’Espanya i constituir-se com una república. El Govern espanyol, al seu torn, envia un contingent policial per impedir la votació, i agredeix a la població. Més de 1.000 víctimes necessiten atenció mèdica i no reben cap disculpa. Al contrari, el Govern d’Espanya condecora als agressors. El 3 d’octubre de 2017, Sa Majestat el Rei Felip VI de Borbó legitima la repressió i condemna als catalans que s’han pronunciat a favor del referèndum d’autodeterminació. Però la voluntat catalana es manté ferma.

El 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya aprova el projecte de la República Catalana, i espera el suport de la Unió Europea. Però aquest no arriba, perquè aquesta situació costa d’entendre fora d’Espanya, i el dret internacional contemporani és, encara, feble. A partir d’aquest moment, Espanya, conscient de la força amb què es viu aquest desafiament a Catalunya, imposa l’única llei que té a l’abast per reprimir la voluntat catalana: la violència d’Estat.

L’Estat espanyol passa a l’acció repressora, per posar fi a l’anhel de llibertat dels catalans. S’intervé el Govern català, la policia autonòmica i el sistema judicial a Catalunya. Tots els qui recolzen la causa catalana són investigats i retirats dels seus càrrecs. Els nous càrrecs serveixen a la unitat d’Espanya. Complementàriament, es crea una llei exprés perquè el sector empresarial amb seu a Catalunya es traslladi a qualsevol altre lloc d’Espanya i fugen milers d’empreses. S’inicia, així, una campanya de càstigs, difamació i persecució per intimidar la veu catalana, els seus líders i tota la catalanitat, amenaçant amb la presó i la pèrdua dels béns a qui gosi oposar-s’hi.

En aquest context, el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, juntament amb d’altres polítics, fugen a l’exili per a mantenir obert el plet nacional català a nivell internacional, i Espanya reclama la seva extradició. Però no té èxit. Europa tolera passivament el dret estatal espanyol a defensar la seva integritat territorial, però no reconeix el dret d’Espanya a reprimir als catalans quan aquests estan fora d’Espanya. Així, Espanya es veu desautoritzada, però empresona als representants civils i polítics catalans que no fugen. Pel simple fet de defensar les urnes, pacíficament, són acusats de formar part d’una banda criminal, sedició, rebel·lió i malversació dels fons públics. Les penes proposades oscil·len entre els 12, 25 i 74 anys de presó, segons els càrrecs presentats per l’Advocacia de l’Estat, la Fiscalia i Vox (un partit d’extrema dreta que exalta l’anticatalanisme). La repressió es completa iniciant instruccions judicials contra la resta de polítics, i intimidant artistes, intel·lectuals i periodistes afins a la causa catalana, sense contemplacions.

Espanya, amb una monarquia parlamentària que en aparença (i en part) practica un sistema democràtic, imposa càstigs exemplars, la repressió i, fins i tot, la ruïna i la humiliació pública a qui proposa proclamar i promoure la restitució del dret natural del poble català. Si cal, fent servir la policia, la justícia i la monarquia.

Així mateix, la pressió internacional té els seus efectes. El Govern d’Espanya, el juny de 2021, empès per una resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que reconeix els drets dels polítics catalans a expressar les seves voluntats, i a no ser represaliats per fer-ho, declara l’indult per als presos, però els inhabilita políticament i manté obertes totes les causes judicials contra el catalanisme. Abans, les Nacions Unides es pronuncien en el mateix sentit. Espanya, amb els indults, fa un pas enrere, però, en la pràctica, no els fa cas perquè manté la repressió.

Resulta evident que existeix una violència d’Estat, que és proporcional a la negació del fet que aplica un dret de conquesta. Dit d’una altra manera, és proporcional a la por de l’Espanya castellana a perdre el seu domini sobre les estructures de l’Estat, i per això no cessa ni cessarà mai d’ofegar el poble català, fins a fer-lo desaparèixer. Aquesta síntesi històrica, basada en una sentida reflexió i en fets constatats, és una prova concloent d’aquesta darrera afirmació.

Per tant, es demostra que els catalans estan legitimats per a exigir el reconeixement internacional del seu estatus de nació, per restituir la seva dignitat, i la seva història, i exercir els seus drets i llibertats en plenes condicions, incloent-hi el dret a la seva lliure determinació com a poble i nació.

Si no ha quedat prou clar, uns darrers apunts, a mode de cloenda.

Primer apunt: De forma absolutament anòmala i impròpia, actuant amb total impunitat, Espanya fa del català una llengua innecessària fora de Catalunya, que no fa pròpia a nivell estatal ni internacional. Nega i reprimeix l’ús del català a les Nacions Unides, a la Unió Europea i a les Corts espanyoles, així com al conjunt de les estructures judicials de l’Estat, i a l’exèrcit espanyol.

Segon apunt: Espanya, fent ús del text constitucional que fa del català una llengua menor, sense capacitat de fer-se valer dins l’Estat, promou la fractura del català entre els territoris que li són propis, mentre fa el contrari amb el castellà. És a dir, promou la comunió de la llengua castellana per tot el món, que es fa dir espanyola, dins i fora d’Espanya. Paral·lelament, debilita el català promovent l’arraconament del seu ús a Catalunya, a València, a les Illes Balears i a l’Aragó, així com la seva desvinculació lingüística fent creure que les seves variants són, realment, llengües diferents.

Tercer apunt: Espanya promou el dret polític i jurídic d’expressar-se internacionalment com a poble castellà, en nom d’Espanya, mentre prohibeix als polítics catalans promoure’s com a tals al món, sota pena d’inhabilitació i confiscació dels béns de qui ho intenti fent ús de les institucions públiques.

I, finalment, quart apunt: Espanya, fent ús de la facultat que té de fer valer els interessos del poder que regenta, eminentment castellà, aplica una política fiscal a l’Estat que, a la pràctica, extreu la riquesa de les terres catalanes, valencianes i mallorquines i la transfereix a la resta de territoris per així treure’n profit material i vots, confonent la majoria que representen, respecte a la minoria catalana, amb la democràcia i la solidaritat. La democràcia i la solidaritat són benvingudes, justes i necessàries, evidentment, però deixen de ser-ho quan es basen, realment, en un abús deliberat, quan s’excedeix per simple gelosia, venjança o menyspreu. Les xifres d’aquest desequilibri fiscal, que no són del tot transparents, clares i coherents quan les justifica Espanya (cosa que gairebé mai fa), en contrast amb les que aporta el govern, el sector empresarial i la banca dels catalans, valencians i mallorquins (que es basen en xifres objectives amb una base crítica i racional), són una evidència de que el greuge fiscal és real, i existeix.

I, si a aquestes quatre formes d’ofegar als catalans se li afegeix la història dels greuges acumulats que hi ha al darrera, en la forma que aquí s’han expressat, tot s’entén molt millor.