La història escita, càtara, dels poders d’Europa Occidental, i l’inici de la conquesta europea d’Amèrica (catalana) segons Fomenko i Nosovskiy

Imatge anterior: Monument modern aixecat al lloc de la crema dels càtars al peu de la muntanya sobre la qual s’aixeca Montsegur. La foto va ser presa per A.T.Fomenko l’any 1997.

La història escita, càtara, dels poders d’Europa Occidental, i l’inici de la conquesta europea d’Amèrica (catalana) segons Fomenko i Nosovskiy

Andreu Marfull Pujadas

14 de gener de 2023

La lluita de la reforma europea occidental dels segles XVI-XVII amb la escissió del gran = imperi “mongol”. Un exemple brillant: la destrucció dels càtars a França, de Fomenko i Nosovskiy (clica)

Els matemàtics russos Anatoly T. Fomenko i Gleb V. Nosovskiy, autors i directors del corrent de recerca científica conegut com La Nova Cronologia, afirmen, en la seva reconstrucció cronològica de la història humana, que els escites foren els genuïns càtars, altrament alans i per defecte jueus, que donaren peu als poders de Catalunya i l’Aragó. Segons indiquen, els càtars venien de Bulgària, com els bogomils, però penetren a Europa i s’estableixen a Carcassona, a Tolosa i al Rosselló. Eren els “amics de Déu”, un poble de Déu, com l’hebreu bíblic, però tenien per senyal la creu, la creu que ara es coneix com a càtara i representa a Occitània. Hi veuen paral·lelismes amb els textos sagrats, atenent a la seva recerca -que ubica els fets bíblics a l’Edat Mitjana- i hi troben dos episodis. Assimilen a Simó de Montfort amb el rei bíblic Abimèlec (Jutges 9), per un costat, i per l’altre equiparen la fundació de Tolosa amb l’episodi hitita de la construcció de la ciutat de Luz (Jutges 1:26). Altrament, els matemàtics russos conclouen que els càtars escites tenien per senyal unes barres vermelles sobre fons groc, com Foix i els dominis del comtat de Barcelona, que incorpora la Corona de l’Aragó, fins a Itàlia. I afirmen que els escites, com a poble arrelat al poble rus, foren el poder que acabà per conquerir Amèrica des d’Europa, després d’haver-lo ocupat des d’Àsia, i ho feren com a catalans. Fomenko i Nosovskiy destaquen que els catalans van ser protagonistes a la primera etapa de la conquesta d’Amèrica, recollint el testimoni de la recerca d’Enric Guillot, al seu llibre Descoberta i conquesta catalana d’Amèrica, del 2012, que dóna a conèixer nombrosos mapes on es mostren les barres catalanes per tota Amèrica i d’altres indrets del món. Uns mapes que, no per casualitat, no es troben ni a Espanya ni a França.

La recerca de la Nova Cronologia enllaça amb les obres de:

Baruch Spinoza, que trasllada els fets del principat bíblic jueu a l’Edat Mitjana (veure el treball “Spinoza va denunciar la història i la seva cronologia oficial fins al segle XVII)”.

Isaac Newton, que afirma que el rei del Nord bíblic, del segle VI abans de Crist, fou el poder de Gengis Khan, del segle XIII després de Crist, i que l’arrel dels catalans és alana (és a dir escita) i chatti (probablement hitita) (veure els treballs “Els Chatti Alans (catalans), segons Isaac Newton” i “La Bèstia, el 666, segons Newton i la neocronologia bíblica”). El cas hitita, a més, és especialment interessant perquè es tracta del poble germà d’Egipte (amb qui lluita i s’alia el Faraó), i Fomenko i Nosovskiy, en la seva contrastació documental, detecta que la bíblia assimila la fundació de Tolosa a mans de, precisament, els hitites. És a dir, els hitites (jueus?), juntament amb els escites, o tàrtars alans, haurien ocupat aquesta terra, l’arrel dels catalans segons Newton.

Friedrich Nietzsche, que al seu llibre Anticrist (1895) diu:

El concepte de Déu, falsificat; el concepte de moral, falsificat; a aquest punt no es va cenyir el sacerdot judaic. No podem fer servir tota la història d’Israel: tirem-la lluny. Així van dir-ho els sacerdots. Aquests sacerdots van realitzar aquell prodigi de falsificació, del qual és prova gran part de la Bíblia: van transferir al camp religiós el passat del seu propi poble amb un menyspreu incomparable de tota tradició, de tota realitat històrica; és a dir, van fer d’aquell passat un estúpid mecanisme de salvació, un mecanisme de culpa contra Javeh i del consegüent càstig, de devoció a Javeh i del consegüent premi.

I també és pertinent fer menció al cronista reial de Ferran el Catòlic, de nom Diego Fernández de Mendoza (al manuscrit EL BECERRO GENERAL), que afirma que un dels pobles que els escites sotmeteren, els getes, de terres del Danubi ara búlgar, després d’ocupar Àsia crearen el regne de l’Aragó ([1]), establint les quatre barres com el seu emblema; les barres (bastons) de la seva lluita. Primer diu que pertanyen al comte de Barcelona però després matisa que provenen dels getes (és a dir, els escites). Diu (en castellà antic, sense corrector):

Dycen algunos que estos bastones de las armes de los Reis de Aragon son antigues armes de los getas de do descendieron los godos. Por que estes getas fueron cavallerós de gran noblesa y conquistaron grand parte de assya …

És a dir, aquesta sorprenent crònica de Fernández de Mendoza sembla que fa referència a la mateixa història que narren Fomenko i Nosovskiy, i dialoga amb la d’Isaac Newton. I això deixa el terreny de l’especulació per establir-se al de la sospitosa falsificació de la història, feta a consciència. I és més evident quan s’observa amb el munt de proves, astronòmiques, estadístiques i deductives, lògiques, que mostra el gruix de la recerca de la Nova Cronologia, a més de la resta d’autors que, des de diferents àmbits, també han apuntat a la manipulació cronològica de la història, i a la gran manipulació documental dels fets de l’Edat Mitjana (veure “Història de la Nova Cronologia (chronologia.org)”)

Feta aquesta breu introducció, aquí es pot llegit el text de referència, d’en Fomenko i en Nosovskiy, traduït al català:

La lluita de la reforma europea occidental dels segles XVI-XVII amb la escissió del gran = imperi “mongol”. Un exemple brillant: la destrucció dels càtars a França (clica)

Els matemàtics russos afirmen, en el seu encaix neocronològic, que els càtars apareixen a França al segle XIV i són perseguits als segles XVI-XVII, tractant fets que la història oficial trasllada als segles VIII i IX, és a dir, res a veure amb la llengua oficial. Descriuen que la història real de la derrota dels càtars es va enviar al passat més de tres segles, i que els fets de Carlemany convé entendre’ls també més endavant, tal com ho corrobora la línia X-185 desenvolupada en paral·lel, des de Barcelona, i Ciudad Juárez. Veure el treball “De las disputas interreligiosas al Cristo mesiánico“.

La història reconstruïda pels matemàtics russos apunta a les arrels del poble català, que fa càtar, i de la malferida Occitània, quan va ser l’origen d’una visió espiritual i cultural que s’impregnà a tota l’Europa Occidental al llarg de l’Edat Mitjana. Però, com es veu al text que aquí s’acompanya, quan fan aquesta reconstrucció, els russos desconeixen la història oficial dels catalans, i la dels jueus. Els jueus que també fan d’Occitània -des de Tolosa al Rosselló passant per Carcassona- la seva terra, essent provinents de Babilònia, en una història paral·lela que s’ha volgut esborrar però que l’historiador Arthur Zuckerman, al seu llibre A Jewish Princedom in Feudal France [Un principat jueu a la França feudal], de 1972, ha reconstruït, en part. Els jueus creen un principat en aquesta terra, concretament a Narbona, fent de Tolosa, Barcelona i Toledo el seu centre de poder, juntament amb altres nuclis des dels quals es reparteixen per Europa, com la Toscana italiana i la Renània franco-alemanya. D’això darrer en parla Aryeh Grabois, al seu article “La France, le royaume juif de Narbonne, et la descendance du roi David” (França, el regne jueu de Narbona i els descendents del rei David). Veure els treballs “Colom, el poder hebreu cristianitzat, segons la Cronologia X-185” i “Kalonimus, Colom, Colón, segons la Cronologia X-185”.

Els historiadors nord-americà i francès, i els matemàtics russos, no coneixen la història oficial dels catalans, perquè no gaudeix del prestigi d’un Estat que la difongui i la valori. Però, pel què fa als russos, més enllà del fet que treballen amb un altre mapa mental cronològic, que qüestiona la història oficial, i per tant els interessa relativament, el fet és que no deixa de ser un punt al seu favor. Han sabut valorar als catalans, i els símbols càtars, des de la reflexió i l’anàlisi crítica racional. Han vist que hi ha una gran història al darrera, que cal repensar. En aquest sentit, precisament per no conèixer prèviament ni als càtars ni als catalans, ni la seva particular posició dins les històries de França i Espanya, posar-ho en valor, veure-hi fils a resseguir, que apunten a una història oblidada i distorsionada, és important. Aquest buit de coneixement, de part dels russos, i la recerca que ells treballen, fa que la seva obra apunti més alt. Té un valor afegit, perquè està lliure de qualsevol sospita de tergiversació intencionada, com acostuma a apuntar la historiografia conservadora, especialment l’espanyola i la francesa, però també catalana (malauradament) que nega el valor del poble català i la seva història que, per les raons que siguin, ha estat manipulada, confonent l’actual mapa polític amb el mapa mental de l’Edat Mitjana. D’alguna manera, inconscientment es manté la censura (inquisitorial).

Però, seguint amb el comentari del text dels matemàtics russos, destacar que afirmen que la llengua d’Oc, l’occità, fou l’arrel del llatí, entès com a variant de la llengua d’influència eslava-turca-hebrea que es va traslladar allà. I, ves per on, això pot apuntar al veritable origen del llatí, i al seu substracte romanès que, sorprenentment, ha quedat desconnectat de la resta dels idiomes llatins. Una desconnexió que deixa de ser-ho si s’entén que la llengua búlgara es fusionà amb una altra llengua abans d’arribar a Occitània, resultat de la migració dels pobles a Occident, i des d’allà es dissenyà el llatí com a llengua sagrada pròpia, per competir amb el grec, que hauria patit un procés semblant. No és una reconstrucció definitiva, i molt menys consensuada, però està plena de sentit i entra en coherència amb la tesi del llibre No venimos del latín, de Carmen Jiménez Huertas, encara que l’autora no segueixi aquesta recerca, o la desconegui i la ignori.

I això no és tot, també és digne de destacar el fet que Occitània es conegués com a Gòtia, i que Gòtia era també com es coneixia la zona del nord de la Mar Negra, on hi havia la Bulgària històrica, que arribava fins al Volga (Bulgària = Volga). I, altrament, també és significatiu que la resta considerada més antiga de l’existència de la senyal de les barres grogues i vermelles prové de Carcassona, on Fomenko i Nosovskiy situen a una de les primeres ciutats cosaques (segon els russos, CAR significa REIAL, i CASS cosac). La senyal apareix al seu sepulcre, de la catedral de Girona, que es va lliurar del saqueig i la profanació general dels sepulcres originals, tal com posa en evidència la historiografia oficial i ressalten els matemàtics russos. El fèretre va estar dins d’un altre més gran -oficialment- des del segle XIV i va ser descobert el 1982.

Sepulcres romànics d’Ermessenda de Carcassona i el seu besnét Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, a la Catedral de Girona. Font de la imatge: Sàpiens.

Però, hi ha altres evidències de l’arrel escita de les barres que ara es diuen catalanes, d’una Catalunya històrica que arriba a Provença passant per Foix i Montpeller? El cert és que sí. Destaquen les miniatures gràfiques dels llibres jueus que narren l’èxode a la Terra Promesa. Per exemple, la Hagadá de Barcelona que ara es troba a Londres. Allà es veu clarament la bandera amb barres grogues i vermelles liderant l’expedició de Moisès que, de retruc, els matemàtics russos ens recorden que a les cròniques es diu que era sarraí, com els sarraïns que arriben, també, a Occitània. Veiem la imatge:

Escena de l’èxode, amb Moisès liderant el poble d’Israel, creuant el mar, que dibuixa dues torres, com les d’Hèrcules. A la dreta, els exèrcits que els segueixen, que no semblen el Faraó. Detall de la “Sister Haggadah”, original de Barcelona. Autor desconegut. Font: The British Library, Or. 2884, f 16v (domini públic).

Els jueus catalans sempre s’identifiquen amb aquestes barres, de forma evident, però no té per què ser un emblema exclusivament català, com tampoc l’és la creu. Els colors groc i vermell també apareixen a les gestes de Carlemany, del Papa, i del rei Artur, en una simbologia que s’equipara a la lluita de l’Apocalipsi, i fins i tot a les gestes de la invasió d’Aníbal, que podria ser un duplicat de l’ocupació sarraïna, i jueva. [respecte a aquesta informació, indicar que n’Enric Guillot n’és un expert, i respecte l’obra jueva, M. Ferrús també n’és experta, i a tots dos se’ls hi reconeix aquí el seu mèrit; si no fos per ells no tindria aquesta informació]. Ah, i també cal considerar la senyal equivalent de les veles dels vaixells vikings, per no dir dels romans, fenicis i egipcis (que apareixen en diversos llocs amb barres vermelles). En aquests casos, està tothom d’acord que són senyals de vaixells de guerra.

Segons sembla, les barres són senyals de lluita, i la creu càtara és la senyal de Déu. La lluita és el color vermell, com la sang, i el color groc cal entendre’l (probablement) com a daurat, com el sol, l’or de l’àuria i corona de Déu. Els matemàtics russos els fan símbols escites, de la invasió horda otomana, quan eren un mateix poder, que tenia també les seves pròpies lluites, en un imaginari que té a veure amb el culte al déu Baal, com és el cas d’Aníbal, que vol dir “qui gaudeix del favor de Baal”. Són, per tant, símbols anteriors als de l’actual judaisme, i a l’actual cristianisme. I, per suposat, de la identitat actual catalana (que, en tot cas, n’és hereva).

Finalment, aquí es transcriu la forma en què s’ha dilatat la història, en la línia de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, que ajuda a entendre de què estem parlant.

Encaix històric de la dilatació de la història dels escites = càtars a Occitània

Què diu la història oficial dels escites? A efectes de l’interès d’aquesta investigació, els escites foren un poble nòmada, pastor i guerrer, que apareix en múltiples històries, durant milers d’anys, si ens creiem la idea cronològica de la història oficial. Estan situats al nord de l’antiga Pèrsia, o Babilònia, des de la Xina (se’ls reconeix a terres xineses, a Xinjiang) fins la Mar Negra. Concretament, fins a Bulgària i Tràcia, és a dir, fins al nord de Grècia i a l’actual nord-oest de Turquia, on amb el temps s’implantà Constantinoble (probablement Troia). Ni més ni menys que sis mil quilòmetres de domini i tota la Ruta de la Seda.

Però, entrant en detall, si la història real s’ha dilatat, a quina època els hem d’ubicar? Oficialment se’ls identifica des del segle VII abans de Crist fins als primers segles després de Crist, concretament en temps de Darios I de Pèrsia, al segle VI. Però la historiografia hebrea també els fa descendents de Noè. Aquí apareixen, doncs, moltes històries que cal entendre bé, i repensar, ja que són la mateixa, dilatada en el temps.

  1. Es diu que els escites foren descendents de Gómer, el nét de Noè per part de Jafet, el seu fill, dels quals es creu que descendeixen els Aixkenazi. Tenen en comú el fet que la història oficial els vincula als poders dels khanats khàzars que ocuparan, a l’Edat Mitjana, la terra fins aleshores dels escites, fins al segle XVIII després de Crist.
  2. Ells són un poble identificat a la Bíblia hebrea, a l’Antic Testament, i són al nord de Babilònia quan, precisament, a la Bíblia es diu que des del Nord vindrà Gog i Magog i ocuparà Egipte i Babilònia. Doncs bé, Flavi Josep, historiador jueu, va dir que aquest rei del Nord va ser escita. Ell va envair el món civilitzat conegut de l’Àsia central i Egipte, si bé la història oficial ens diu que Egipte l’envaí Alexandre Magne, abans d’arribar fins a l’Indo. Però això tampoc ens ha d’estranyar, ja que Alexandre Magne va ser governador de Tràcia abans de conquerir la terra que la Bíblia diu que conqueriria el rei del Nord, Gog i Magog, escita, i Tràcia fou escita. Així doncs, ell fou el rei del Nord, en el nom que li ha deixat la història oficial.
  3. Es creu que els huns, al segle V després de Crist, també van ser escites, i van ocupar Europa, fins a creuar l’estret de Gibraltar. Els huns foren alans, o s’hi aliaren, i ocuparen Europa, creant l’arrel del regne d’Hongria i integrant-se a tota la gran noblesa europea, inclosa la franca, i la catalana.
  4. L’ocupació visigoda i ostrogoda d’Europa, dels segles VI i VII, abans de l’aparició del llinatge carolingi, és una altra història paral·lela, que apunta a la invasió escita. Els gots també van provenir de la Mar Negra, com els escites, si bé la història oficial els fa originaris de Germània, per desvincular-los de la història escita, turco-mongol. Es tracta d’una manipulació prèvia a una altra de més significativa, la que fa dels poders francs un poder genuïnament francès. En aquesta línia, la història bíblica extraoficial de la jueva Maria Magdalena, a la Provença, apunta a una història que es pot resseguir, i que s’apunta a continuació.
  5. Els escites lluitaren amb Darios I, precisament quan Bizanci i Pèrsia també lluiten, en un conflicte que marca la història del llinatge del rei David. Sí, el llinatge bíblic, el jueu, que, segons la història oficial, és un tercer en discòrdia en els conflictes entre Bizanci i Pèrsia. Es diu que el poble jueu i el llinatge del rei David, com a represàlia per part dels perses (més o menys com es narra als fets de Nabucodonosor) és sotmès, i gairebé és exterminat, per després aliar-se amb els perses i els bizantins. En aquesta història -que és oficial- el llinatge reial jueu és exterminat amb l’excepció del què serà David Bustanai, qui mantindrà el llinatge dels exiliarques de Babilònia que construiran el major poder jueu mai conegut, des de Babilònia (com la Bíblia), fins a establir-se a Tolosa, en temps de Carles Martell i Carlemany, a una terra que abraça també la Provença, de gran tradició jueva. Aquesta història apunta, doncs, a la història sagrada del poble jueu. El poder jueu floreix -neix- allà ocupant ràpidament les terres des de la Provença fins a Toledo, passant per Barcelona. I aquesta història també és oficial, encara que no s’ensenyi com a contingut obligatori a les escoles.
  6. Enmig de la lluita pel control de la gran Pèrsia, als segles VI i VII, mentre una lluita equivalent assola Europa i la Xina, apareixen -oficialment- els göktürks, els que es creu són l’origen dels pobles turcs. Gok, tal com Gog, res és casualitat. De fet, es diu que foren els mateixos escites, ja que ocuparen les mateixes terres, en aquest cas provinents de les muntanyes d’Altai, i van sotmetre la Xina i després Pèrsia. Ho diuen cròniques xineses, que també reconeixen que es van insertar al llinatge imperial, com ho fa segles després el llinatge de Gengis Khan. Però, tot i ser una història sorprenent, se’ls fa desaparèixer al segle VII després de Crist, com una anècdota (que amaga una altra història). Altrament, destacar també que als gökturks també se’ls coneix com els Onoğurs, que vol dir “deu tribus”, i se’ls fa l’arrel dels huns. I les deu tribus, ara desaparegudes, també dialoguen amb les deu tribus bíbliques desaparegudes d’Israel.
  7. El llinatge de Gengis Khan, al segle XIII, fa la mateixa gesta que s’atribueix als gökturks. Ocupen Pèrsia i la Xina, fins a la Mar Negra, també des de la zona de les muntanyes d’Altai. Però, de fet, també ocupa el territori que s’anuncia a la Bíblia, com a rei del Nord, amb un matís. De la història dels turcs mongols se n’ha extret la gesta de conquerir Egipte, el 1250, que s’atribueix als mamelucs, quan aquests són precisament una tribu de guerrers, que se’ls diu esclaus, del nord de la Mar Negra, quan fou ocupat pel llinatge de Gengis Khan. I encara més, també s’ha extret de la gesta turco-mongol la conquesta de Constantinoble per part dels Paleòleg i els genovesos, a l’any 1260, resultat d’una aliança (de la mateixa manera que, sis segles enrere, s’alien els jueus amb el poder bizantí). I, des de 1270, en nom del llinatge del rei Salomó, el llinatge de Gengis Khan deixa el poder espiritual del món a Etiòpia, on es custòdia l’Arca de l’Aliança -que el fill dels reis Salomó i Saba porta allà- iniciant el llinatge dels emperadors d’Etiòpia, com a Preste Joan (el Khan sacerdot). Un poder que es manté oficialment fins al segle XVII i que, després, amb la mutació catòlica romana i colonial, es fusiona amb el summe sacerdot o bisbe de Roma, per donar peu al poder universal del Papa de Roma. Veure La vía cronológica. Basada en la Nueva Cronología de Fomenko y Nosovskiy, y en la Cronología X-185.

Per aquesta raó, les cròniques diuen que Gengis Khan era el rei David dels jueus, i que el seu estendard era la creu, com la creu que porten els càtars, escites, a Occitània, essent, també, el poder del llinatge del Preste Joan, amb qui es fusionen els seus fills. És, doncs, un gran llinatge que conté tots els poders judeocristians.

Tot és la història d’una invasió que aporta cultura, i civilització, però la història real s’ha manipulat. S’ha fet un sofregit d’històries des d’una de principal, que va ser intensa i va crear la glòria d’un sol Déu, en un temps molt més proper, recent, del que promet la història oficial. La gran manipulació cal entendre-la als segles XVI, XVII i XVIII. De forma molt resumida, el gran diluvi bíblic representa la conquesta del món per part d’un llinatge que ocupa el poder i no el deixa, i això s’escriu com la seva aliança amb Déu, per a la posteritat. Però el poder fa el seu curs, i no deixa de competir, amb els seus descendents i amb tots els pobles que fa i desfà. Pel camí crea, refà i manipula poders simbòlics que, com a resultat, acaben per manipular la història real, renegant, des d’Europa, de les seves arrels, per a crear el domini de Crist, i de Roma, als ulls del món. Veure “La gran parábola de la historia“.

La història real de l’ocupació del llinatge de Noè del món és la història del llinatge de Gengis Khan, i aquesta també és la història del poble escita, que acaba per ocupar Europa, i s’estableix a les terres occitanes, originant, o anant de la mà del poder jueu d’Europa Occidental, abans que aquest mutés cap a un altre de catòlic i cristià, i des d’allà es canviés la història de la humanitat, en plena colonització. Una colonització que era sobretot un projecte jueu abans de ser cristià, i que -tal com diuen Fomenko i Nosovskiy- provenia del poder escita, càtar i català, abans de fer-se castellà, i d’esborrar l’arrel del seu origen, enviant tota la història “sagrada” a temps immemorables, per a reescriure, i escriure, una nova història per a Jesús el messies.

És la història d’un poder invasor que no cessa fins que ocupa el món sencer, amb diferents màscares, escuts o emblemes. I a mida que evoluciona va canviant la història a conveniència. Per això mateix, la història dels catalans -tot i estar tan manipulada com la de la resta de pobles d’Europa Occidental- està especialment manipulada, com la de tot poble vençut, o sotmès, als ulls dels darrers grans manipuladors. Però ho està menys que la història dels pobles càtar, escita, rus, i tàrtar o mongol.


[1] El llibre EL BECERRO GENERAL, escrit en castellà i custodiat a Madrid, en cap moment fa referència als catalans.

Advertisement

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s