La impunitat dels crims del franquisme (en un ordre internacional imperfecte)

Font de la imatge superior: site.guiainvest.com.br, 2021

Capítol “La impunitat dels crims del franquisme” del llibre Els catalans apel·len a les Nacions Unides. D’Utrecht a San Francisco, passant per Nova York (1713-1945-2017)

© Andreu Marfull Pujadas, del text, 2021
© d’aquesta edició: Ediciones de La Tempestad SL, 2021
ISBN: 978-84-121768-7-2

CAPÍTOL COMPLERT:

https://www.academia.edu/53242631/La_impunitat_dels_crims_del_franquisme

REFERÈNCIA BIBLIOGRÀFICA:

Marfull, A. (2021). “La impunitat dels crims del franquisme”. A Els catalans apel·len a les Nacions Unides. D’Utrecht a San Francisco, passant per Nova York (1713-1945-2017), pp. 197-204. Barcelona: Llibres de l’Índex/Ediciones de La Tempestad.

SINOPSI:

Als juristes espanyols (Casado Raigón, Pastor Ridruejo, Rodríguez Benot, etc. ) els agrada destacar que hi ha dos tipus de dret internacional, el clàssic (basat en les relacions de força entre els estats) i el contemporani (l’establert a la Carta de les Nacions Unides). Respecte el primer l’assimilen al dret històric, i el segon a un dret que evoluciona però que està a mig fer. Així, Espanya es sent segura de mantenir, per exemple, les dues ciutats de Ceuta i Melilla en territori marroquí, sense dir-les colònies, i en canvi defensar un tracte diferent davant la qüestió de Gibraltar, que sí fan una colònia. I això passa perquè a la Carta de les Nacions Unides s’estableix el principi de no ingerència en els afers de caràcter intern dels estats (Article 2 Punt 7). No aclareix de quins afers es tracta, i així tot queda en l’espai ambigu que el món es capaç de tolerar el 1945. D’aquesta manera, els estats poden mantenir-se impunes a la condemna internacional, quan agredeix, mutila, condemna… els drets dels pobles que sotmet, dins del seu territori.

És, en certa manera, l’espai “dual” (contradictori), del dret internacional, sobre el què hom es pot posicionar segons conveniència. La justícia és això, el que el seu símbol professa, una balança entre dos pesos, i el cantó que pesa més guanya.

Així, resultat d’una “negociació” entre poders, el 1945, el franquisme no es posa a judici, ni tan sols per refer la dignitat dels morts que ha causat. De res serveix que el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides emeti el 2008 un informe de recomanacions en què es demana derogar la llei d’amnistia de 1977, així com garantir la imprescriptibilitat de crims contra la humanitat, crear una comissió de la veritat i permetre a les famílies la identificació de les víctimes (López López, 2014, p. 22). I de poc serveix que els anys 2013 i 2014 es facin visites i informes del Grup de Desaparicions Forçoses i del Relator Especial per a la Veritat, la Justícia, la Reparació i les Garanties de No Repetició de les Nacions Unides (p. 23). El cas de la causa contra els desapareguts pel franquisme és exemplar. Es constata el patró anòmal de la “immunitat de jurisdicció” (Rodríguez Benot, A. et al., 2017, pp. 47-48); la inexistència d’un “constitucionalisme internacional” a la Carta de les Nacions Unides (Pastor Ridruejo, 2017, pp. 30-31); i les grans limitacions de la Cort Internacional de Justícia (Casado Raigón, 2017, pp. 55-56). I es constata, paral·lelament, la impunitat dels crims comesos pel franquisme, que són condemnats internacionalment però no estan penats a Espanya. Els mitjans de comunicació es limiten a transmetre l’escena d’un embolic jurídic que ni s’entén ni es vol fer entendre. Però surten a la llum dades que són d’interès.

https://www.academia.edu/53242631/La_impunitat_dels_crims_del_franquisme

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s