Una lliçó d’Història (amb majúscules)

1945: Quan els catalans van negociar, realment, la seva llibertat nacional davant les Nacions Unides. La resposta, segueix pendent.

Les proves:

Imatge 1: Carta de 16 de maig de 1945, de T. T. McCrosky, als catalans, de part del Secretari General de la Conferència de les Nacions Unides de San Francisco, quan es negocia el nou ordre mundial després de la Segona Gran Guerra. Font: Fons Víctor Castells, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, que es preveu traslladar al Fons Josep Carner Ribalta juntament amb la documentació que es conserva del Casal Català de Nova York, i de la correspondència personal d’en Carner Ribalta.

Traducció:

Estimat Sr. [Carner] Ribalta:

Accepto la recepció de la carta del 14 d’abril de 1945 en nom del Consell Nacional Català signada per vosaltres i pels senyors Fontanals i Sureda, amb la qual adjunteu una còpia d’un memoràndum titulat “El cas de Catalunya”. Sol·liciteu que es concedeixi a Catalunya presentar a la Conferència de les Nacions Unides l’apel·lació que conté el vostre memoràndum.

Per descomptat, sou conscient que l’objectiu principal de la Conferència de San Francisco és formular la millor carta possible perquè una organització internacional mantingui la pau i la seguretat de totes les persones del món, independentment de la raça, el color, el credo o el sexe. Això dedicarà les seves energies i els seus treballs exclusivament a aquesta tasca, i no es pretén que es discuteixi el problema que esmenta.

A més, per tal d’accelerar el treball de la Conferència, s’ha decidit limitar l’assistència a les reunions dels diferents comitès tècnics als representants d’organitzacions intergovernamentals que han estat convidats pels governs patrocinadors a enviar consultors no oficials a la Conferència.

A la llum de l’anterior, semblaria que l’oportunitat que heu sol·licitat no estaria disponible. Estic segur que comprendreu la conveniència d’adherir-se a la política en interès de l’acord anticipat sobre el text de la carta.

Sisplau, faci arribar aquesta informació als Senyors Fontanals i Sureda.

Imatge 2. Còpia de registre de la carta de 14 de juny de 1945, que els catalans de Nova York envien al Secretari General de la Conferència de les Nacions Unides de San Francisco. Font: Fons Víctor Castells, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, que es preveu traslladar al Fons Josep Carner Ribalta.

Traducció:

Benvolgut Secretari general.

Ens referim a la vostra carta del 16 de maig, pel que fa a la nostra apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya i a la nostra sol·licitud que es concedeixi permís a aquesta delegació per presentar el memoràndum “El cas de Catalunya” a la Conferència de les Nacions Unides.

Agraïm profundament la vostra atenció ràpida a la nostra sol·licitud i entenem plenament les vostres explicacions sobre l’objectiu principal de la Conferència de San Francisco, així com les raons per les quals problemes com el reconeixement nacional de Catalunya no figuren a l’agenda en aquesta fase de la formulació de la Carta per a una organització internacional.

No obstant això, tot i que entenem perfectament els motius de la política establerta, sol·licitem amb sinceritat que el nostre memoràndum titulat “El cas de Catalunya” es presenti entre els assumptes pendents que l’organització de les Nacions Unides tractarà, en el moment adequat, quan el problema de la reconstrucció política ibèrica surt a discussió.

A més, aprofitant la vostra amabilitat i comprensió manifesta, podem demanar que la nostra apel·lació sigui considerada com una qüestió referida no a un conflicte intern de l’Estat espanyol, sinó a un problema de naturalesa internacional, per les justes aspiracions d’una nació europea oprimida que estan en joc.

Per ser francament francs, en llegir el primer esborrany de la proposta de Carta de la Nova Organització Mundial de la Seguretat, capítol II, paràgraf 8, ens preocupen molt les qüestions de procediment que puguin anul·lar qualsevol apel·lació pacífica de Catalunya a les Nacions Unides. Tenim present l’eventualitat que, en un futur proper, Espanya podria convertir-se en membre de l’organització de les Nacions Unides i que la Carta diu: “Res inclòs en aquest capítol autoritzarà l’organització a intervenir en assumptes que són essencialment de la jurisdicció nacional de qualsevol estat” mentre que, en canvi, la Carta no defineix quins són els assumptes “dins de la jurisdicció interna” d’un estat.

En qualsevol cas, atès que és imprescindible que el secretari general posi en coneixement de les organitzacions de les Nacions Unides qualsevol qüestió que, al seu parer, pugui afectar la pau i la seguretat internacionals, confiem amb confiança a aquesta Secretaria la petició de les justes aspiracions de Catalunya. De la concessió i el reconeixement d’aquest motiu, la pau i la seguretat dels pobles de la península Ibèrica en depenen en gran mesura, ja que una forta confederació d’ells podria demostrar una força constructiva en la reconstrucció d’Europa i del món.

Imatge 3: Carta de 22 de juny de 1945, de Bryant Mumford, als catalans, de part del Secretari General de la Conferència de les Nacions Unides de San Francisco. Font: Fons Víctor Castells, de l’Arxiu Nacional de Catalunya, que es preveu traslladar al Fons Josep Carner Ribalta.

Traducció:

Estimat Sr. [Carner] Ribalta:

S’ha rebut la carta del 14 de juny de 1945 signada per vosaltres i pels senyors Fontanals i Sureda en nom de la Delegació dels Estats Units, del Consell Nacional Català.

Per a la disposició que escaigui fer, les vostres cartes, juntament amb el memoràndum titulat “El cas de Catalunya”, seran posades a disposició de la Comissió Preparatòria que es preveu establir per servir durant el període provisional entre el tancament d’aquest Conferència i primera reunió de l’Assemblea General proposada. Sembla que aquesta constitueix l’única resposta que es pot donar a la vostra sol·licitud en aquest moment.

.

L’apel·lació (font: Arxiu Nacional de Catalunya):

.

Una lliçó d’Història (amb majúscules)

El llibre Els catalans apel·len a les Nacions Unides: D’Utrecht a San Francisco, passant per Nova York, de Llibres de l’Índex, recull un treball de recerca basat en l’anàlisi de l’arxiu dels catalans de Nova York que, l’any 1945, van entregar, en nom de Catalunya, una apel·lació a les Nacions Unides, en què es reclama el dret a exercir un referèndum d’autodeterminació. L’apel·lació va ser recepcionada, pels organitzadors, i per moltes nacions. Abans, aquests catalans van treballar pel servei d’intel·ligència nord-americà com a membres del govern català a l’exili. Però, malauradament, els polítics republicans catalans es van alinear amb el republicanisme espanyol i van avortar la iniciativa. I ho van ocultar. Es tracta, doncs, d’una lliçó de la història que podem recuperar.

En el llibre es reconstrueix un capítol inèdit, de la història dels catalans a l’exili durant la Segona Guerra Mundial. I això és possible gràcies a la recuperació de l’arxiu del Casal Català de Nova York, després de tres quarts de segle ocult en mans privades. Allà si troben cartes, documents i publicacions de rellevància sense els quals era fins ara difícil comprendre per què tres catalans presenten una apel·lació a la Conferència de les Nacions Unides de l’any 1945, a San Francisco, en què s’hi demana la lliure determinació de la nació catalana, i la tutela de la Cort Internacional de Justícia per fer-la possible. Són en Josep Carner Ribalta, en Josep Maria Fontanals i en Joan Ventura i Sureda.

Però d’això ningú en parla. I el que costa encara més d’entendre, ¿per què es presenta en nom de 75.000 catalans?, per un costat, i, per l’altre ¿per què és rebuda pel secretari de la conferència i múltiples delegacions de les nacions que hi participen?. Sobta que la historiografia catalana no se n’hagi fet ressò. Però ara es pot saber què va passar. Per aquesta raó, una part del llibre és una reconstrucció dels fets tractats com una investigació, i l’altra és un annex en que s’hi transcriuen els documents més rellevants que ajuden a entendre-la. Així, s’ofereix també com a material d’estudi per a d’altres investigadors que hi estiguin interessats i vulguin dir la seva.

L’arxiu del Casal Català de Nova York, i tota la documentació relacionada amb l’apel·lació dels catalans a les Nacions Unides de l’any 1945, s’ha localitzat al fons d’en Víctor Castells dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya (o ANC) l’any 2018, i en el transcurs d’aquesta recerca s’ha informat de la seva rellevància històrica. Així, s’ha investigat el seu origen i s’ha constatat que pertany a en Carner Ribalta, que té també fons a l’ANC des del 1994. Per aquesta raó, actualment la documentació està en procés de revisió (i sembla ser que de digitalització) per ser traslladat al fons que li pertany en els propers mesos. 

Mitjançant una acurada contrastació de fonts, l’anàlisi es complementa amb l’exploració de les biografies dels qui poden informar de la rellevància d’aquesta activitat a l’exili, en nom de Catalunya. Ja sigui en Carles Pi i Sunyer, com a president del Consell Nacional de Catalunya de Londres, o en Josep Irla, com a president de la Generalitat de Catalunya des de l’afusellament de Lluís Companys, el 15 d’octubre de 1940. O bé en Josep Tarradellas, en tant que secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya i després successor de n’Irla al capdavant de la presidència de la Generalitat. Però aquestes fonts sembla que no posen en valor la importància d’aquesta apel·lació, ni l’activitat dels catalans de Nova York. De fet, en prou feines en fan menció o, fins i tot, no en parlen. Per què? És molt raonable pensar que es tracta de vivències separades i en part ignorades, i això justifica l’oblit. Però hi ha altres raons. Hi ha un xoc d’estratègies i desautoritzacions, que els citats presidents no recullen a les seves memòries o als documents que han permès a altres investigadors reconstruir-les, per les raons que siguin.

En canvi, les memòries de dos dels catalans de Nova York que protagonitzen aquest episodi de la història, d’en Josep Carner Ribalta (de 1972) i d’en Josep Anton Gibernau (de 1982 i 1987), ajuden a lligar caps.

En Gibernau és el Secretari de la Delegació, i l’agent principal que treballa amb els Estats Units. Abans, és cònsol a Washington a l’Ambaixada Espanyola en temps de la Segona República. Les seves memòries, el seu testimoni, són imprescindibles, però es publiquen molts anys després dels fets i passen desapercebudes, quan ha està mal escrita la història, segons la versió dels republicans que els desautoritzen. Per acabar-les de comprendre feia falta aquest arxiu, així com recuperar la memòria del què significa estar en una situació de repressió i amenaça dins d’Espanya per adonar-se que són importants. Ells ens diuen que treballen la internacionalització del plet català i ho fan, en part, al costat dels serveis d’intel·ligència dels Estats Units. 

Fins i tot, ens informen que dissenyen varis cops la invasió d’Espanya durant la Segona Guerra Mundial, i treballen aquesta via mentre és una opció. Però, per què assumeixen aquest rol? Aquesta és la pregunta. Doncs bé, la documentació adjunta demostra que des de Londres se’ls hi dóna autoritat, i se’ls hi demana liderar el Consell Nacional a Amèrica des de Nova York. I després reben tot el suport dels catalans d’Amèrica i el reconeixement oficial dels Estats Units. Sí, dels Estats Units, que registren la Delegació com a braç del govern català a l’Exili al Departament d’Estat. En aquest acord, a Nova York, hi és present en José Antonio Aguirre, el Lehendakari d’Euzkadi a l’Exili. Aguirre porta a la butxaca un pacte secret amb en Pi i Sunyer, en què s’alien per a aconseguir la lliure determinació dels pobles basc i català. I aquest pacte coincideix amb el que reconeix Pi i Sunyer a les seves memòries, si bé allà li treu importància. És l’esperit més radical de Galeuzca, iniciat el 1923.

El fil d’aquesta història, altrament, té a veure amb un pla, que marcarà la història de les aspiracions catalanes i la repressió que rep, de forma directa i indirecta, des d’aleshores. El 1942 es comença a preparar una possible ocupació dels aliats a la península Ibèrica, des de la platja de Badalona. Es prepara un Pla B per iniciar l’ofensiva dels Aliats des del nord d’Àfrica, que es coneix com l’Operació Torxa. Es preveu que Adolf Hitler entri a Espanya pels Pirineus i bloquegi l’entrada per Gibraltar. L’OSS dels EUA (“Office of Strategic Services”, l’arrel de la CIA) treballen amb els catalans de Nova York un pla per bloquejar l’ofensiva amb un desembarcament a Badalona. Des d’allà es frenaria als nazis i s’aprofitaria la revolució per sotmetre Franco des de Catalunya i el País Basc. Però Hitler no va fer el pas. Franco i la Falange estaven subornats i amenaçats per tot arreu. Se’ls va avisar de l’ofensiva aliada el dia abans. Això ja ho sabia en Gibernau, molt abans que es fes públic per altres mitjans. Ho diu a les seves memòries de la dècada de 1980, però no se li fa cas, probablement, perquè no diu o no pot dir les seves fonts. 

La Delegació del govern català als Estats Units existeix, formalment, fins que el 15 de setembre de 1945 se’ls obliga a donar-se de baixa. Els documents que ho corroboren estan a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Qui els obliga a fer-ho? Doncs el republicanisme català liderat per Esquerra Republicana, quan s’alia amb l’espanyol, a l’exili. S’avorta, així, el projecte de l’autodeterminació, i s’esborra de la memòria històrica.

Hi ha un sector catalanista que traça una altra estratègia, des de Mèxic. Són els supervivents del govern català d’Esquerra Republicana a l’exili, que estan dispersos i es troben recolzats pel secretari general, en Josep Tarradellas, des de Suïssa. Ells treballen amb el republicanisme espanyol el retorn a la legitimitat del govern de la Segona República. Esquerra Republicana està controlada per la francmaçoneria, segons declara Pi i Sunyer. Aquesta alternativa política acabarà esdevenint la raó última de la desautorització dels catalans de Nova York, així com de l’apel·lació que presenten a les Nacions Unides, i de l’oblit d’aquest episodi per part dels historiadors catalans. Primer desautoritzen en Pi i Sunyer, que els hi fa costat, i després el Pi i Sunyer desmunta tot l’engranatge que s’ha edificat a Londres i a Nova York, de manera unilateral. A les seves memòries n’oculta la rellevància, a consciència, ja que les cartes que s’han recuperat mostren que estava al corrent de tot, amb la seva ma dreta, en Josep Maria Batista i Roca. Els documents i la discussió que s’obre entre Londres, Mèxic i Nova York en són testimoni, en especial quan Esquerra Republicana es reconstrueix un cop França és recuperada pels Aliats, és a dir les Nacions Unides prèvies a l’ONU, a l’estiu de 1944.

Des del 28 de març de 1942 fins el 15 de setembre de 1945, la delegació catalana als Estats Units és oficialment un braç del Govern català a l’exili que col·labora activament amb els aliats, que són les Nacions Unides creades l’any 1942. Per aquesta raó, l’apel·lació és especialment rebuda, primer, pel Regne Unit. Després, pels Estats Units d’Amèrica. Són els fundadors d’aquesta aliança, seguint l’esperit de la Carta de l’Atlàntic de 1941, que proclama el dret a la lliure determinació de tots els pobles, siguin grans o petits. Però no només és rebuda pel bloc anglosaxó. Múltiples delegacions d’altres nacions deixen constància de la recepció de l’apel·lació. I el que és més important, i significatiu: el propi Secretari General de la Conferència de les Nacions Unides (de nom desconegut), es compromet a estudiar-la. Signa en el seu nom el seu secretari. Es conserva el document original, i està fotografiat al llibre. Altrament, val a dir que, fins i tot, la delegació del Regne Unit fa arribar l’apel·lació, personalment, al Vice-Primer Ministre britànic. Totes aquestes cartes són originals.

L’apel·lació no va poder evitar que els catalans republicans, a Mèxic, s’aliessin amb els espanyols, i el setembre de 1945 es reorganitzessin amb la intenció de restaurar l’ordre polític republicà anterior al cop d’estat d’en Franco i els seu seguici feixista, i falangista. Però es va presentar prèvia autorització explícita de les entitats catalanes d’Amèrica, que s’estimava representaven a 75.000 catalans. Les respostes dels telegrames originals que en són testimoni s’han conservat. Aquí els teniu (a l’apel·lació s’informa de cada entitat):

I és més, els membres de la Delegació de Nova York no es van limitar a presentar-la a San Francisco. La van enviar a la premsa dels EUA, i a nombroses biblioteques, tal com figura a la documentació retrobada. Fins i tot, van enviar exemplars a Mèxic. És més, allà mateix es publiquen, el setembre de 1945, els documents principals de la correspondència amb les Nacions Unides, junt amb el text de l’apel·lació. Es fa en una edició especial d’El Poble Català, que publica l’Orfeó Català de Mèxic, amb seu a la capital mexicana. D’aquesta edició se’n conserva un exemplar a l’Arxiu Nacional de Catalunya, també al fons Víctor Castells. Segons sembla, és únic, ja que no existeix a l’Orfeó de Mèxic, feta consulta a la tardor de 2020. Aquesta és una prova clara de la seva autenticitat. Les imatges capturades no són del tot bones, però ajuden a entendre de què es parla.

Aquí es destaca l’article d’en Jaume Miravitlles:

Diu:

Doncs bé: San Francisco fou una reunió sindical de nacions. Catalunya ha presentat a aquesta reunió un document: brillantíssim per cert, on ha afirmat la seva personalitat nacional. Aquesta afirmació suposava inevitablement una sèrie de negacions polèmiques. L’objectiu perseguit per aquesta afirmació el consistia l’ajut internacional a un dels aspectes, potser el principal, el de la democràcia peninsular. Menystenir aquesta intenció catalana o rebutjar-la, fóra tant com descartar o negar als obrers el dret a participar a les reunions internacionals.

Si l’entesa en aquests termes resultés irrealitzable, el nostre plet s’hauria de fallar davant del Tribunal de Justícia Internacional o davant de les Nacions Unides. D’una manera o d’una altra, nosaltres tenim fe en el triomf definitiu de la nostra causa nacional. No caurem, però, en l’error d’adormir-nos en un fatalisme dissimulador d’inconsciències i apaties. Sabem que si volem la llibertat ens l’hem de guanyar! En això som del parer del nostre il·lustre company de causa, el poeta Josep Carner [oncle d’en Carner Ribalta], quan afirma “La validesa dels avenços en el camí de la llibertat catalana depèn molt de la nostra decisió”. Serem lliures, doncs, si així ho tenim decidit!

Unes paraules magnífiques, plenes d’actualitat.

En aquesta línia, el llibre exposa les proves i les contradiccions de les diferents reconstruccions dels fets, i treballa el context històric en què cal encaixar-ho. Però, també, promou la recuperació de la dignitat i el valor excepcional d’aquests personatges, que mereixen ser reconeguts, és clar, com cal.

Altrament, al segle XXI es disposa de molta informació associada que permet repensar aquest capítol de la història, i afegir noves peces del tauler del joc de la geopolítica global que han quedat fora de la consciència col·lectiva. Per exemple, la relació de la desautorització de l’apel·lació amb l’acceptació del franquisme l’any 1945 i l’absència d’un judici just sobre els crims que comet, tot i l’evident vincle amb el nazifeixisme alemany i italià, que sí es jutja i es condemna. D’això i d’altres temes tracta aquest llibre. Altrament, tal com ho fa l’apel·lació, es trasllada l’atenció al Tractat d’Utrecht de 1713, quan s’imposa la castellanització de la nació catalana, i Espanya fa d’aquest dret de guerra una missió històrica. Però també s’amplia l’anàlisi fins els fets de l’1 d’octubre de 2017 i les represàlies posteriors, en el marc d’una immunitat anòmala de la justícia espanyola que apunta a les debilitats del dret internacional.

El 1945, després d’una intensa etapa d’exili i d’haver sofert una dura repressió, els catalans van veure clar que calia fer Catalunya lliure i després decidir com voldrien ser governats. Per això, calia recuperar i exercir el dret a l’autodeterminació, amb la inspiració de la Carta de l’Atlàntic. I ells van avisar: si no es fa, Catalunya no es lliurarà de la persecució i l’opressió espanyola i es tornarà a viure una situació de violència i revolució. Fins i tot amb la restauració de la monarquia. I així ha estat. Tenien clar aquest objectiu, però el republicanisme polític català no ho va saber veure, o, si més no, no el va defensar. Al contrari, es va plegar a decisions geopolítiques externes que tenen a veure amb el retorn dels Borbó i l’autonomisme pactat amb en Josep Tarradellas. 

Cal aprendre les lliçons de la història, com la de l’exili català durant la gran guerra, i la claredat d’idees dels tres catalans de Nova York.

En George Carner, fill d’en Josep Carner Ribalta, fa el pròleg del llibre. Deixa escrita una reflexió de son pare que ressona per la seva actualitat. Diu:

En Carner Ribalta sempre havia defensat la unitat de propòsit i d’esforços com a moviment per aconseguir la llibertat nacional, deixant de costat ideologies, partits polítics i personalitats. Per ell era qüestió de prioritats, amb un objectiu clar: la Independència de Catalunya com a nació pròpia. Un cop lliures, els catalans podrien competir políticament i ideològicament en un camp democràtic.

En Carner Ribalta viu de primera mà com tracta Espanya als catalans, ja sigui en nom de la Monarquia, la República o el Feixisme, al costat, primer, d’en Francesc Macià i, després, del republicanisme català d’abans, durant i després de la guerra civil espanyola. Té la mirada lúcida de qui sap de què parla. Contempla amb claredat com els catalans han d’aconseguir, primer de tot, la seva llibertat, per fer-se respectar davant d’Espanya, i del món.

És més, si cal, exposant amb tota la seva cruesa el plet català davant les Nacions Unides i de tots els catalans. Els qui no ho vegin així, doncs que es retirin i deixin passar al davant de la veu catalana als qui no tenen cap dubte.

.

Escriure aquest llibre ha estat una experiència intensa, i molt alliçonadora.

Andreu Marfull

Podeu aconseguir el llibre en aquest enllaç:

AMAZON – Els catalans apel·len a les Nacions Unides

2 pensaments sobre “Una lliçó d’Història (amb majúscules)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s