L’Estat hebreu a l’Edat Mitjana? segons Spinoza

L’Estat hebreu a l’Edat Mitjana? segons Spinoza

Per què l’Estat hebreu (alliberat d’Egipte) es refereix a la cosmovisió medieval, segons es dedueix de l’obra de Baruch Spinoza

Andreu Marfull
7 de setembre de 2020

Llegir el llibre Tractat teològic-polític (*), d’en Baruch (o Benet) Spinoza (o Espinosa), requereix posar-se unes ulleres especials. No es tracta d’una idea evident.

És molt suggerent. En ple segle disset, mentre es publiquen llibres que s’han convertit en grans referents d’història -en què es citen anys a dojo i fins i tot documents oficials extrets d’arxius reials- Spinoza ens fa una dissertació extraordinària de la història humana, que ens fa transcendir el passat, i no ens cita cap any referit a la cronologia oficial, i cap segle. Cap. Per aquesta raó, es tracta d’una història que, a primer cop d’ull, es pot dir que (segons Spinoza) no té un passat mil·lenari. És actual, perquè fa referència a una problemàtica ben actual, religiosa i monàrquica, que assola tota Europa, si bé aquesta, tal com ressalta Spinoza, té a veure amb la crisi de l’Estat hebreu. En aquesta línia, amb unes ulleres neocronològiques s’hi pot llegir, sense embuts, una més que mesurada intencionalitat: Spinoza ens diu (amb les obvietats) que l’orde medieval és el jueu. En cap moment diu que no ho és, i d’una forma molt ben elaborada ens ho fa saber descrivint sense embuts l’ordre medieval com si de l’Estat hebreu original es tractés. Per això no ens situa amb dates precises, en cap moment del llibre, quan es refereix l’Estat hebreu. Només es recolza amb el text sagrat.

Prínceps, pontífex i pobles, en la forma de nacions, pietoses de Déu, com si de l’Edat Mitjana es tractés, es barregen amb la constitució i posterior col·lapse de l’Estat hebreu (el que neix amb l’ocupació de Canaan), com si aquesta fos la història recent. És a dir, ens fa un calc del què la història oficial ens diu que passà entre els segles vuit i dotze després de Crist, fins als segles setze i disset, en què van néixer nacions i formes parlamentàries, i les comunitats organitzaven i governaven amb l’autoritat concedida a un príncep, comte o rei que elles autoritzaven, en un ordre més global tutelat per un summe pontífex, fins que aquest ordre va entrar en crisi. Spinoza ens narra el que la història oficial ha transformat en l’Edat Mitjana fins a l’aparició de l’imperialisme absolutista, però ho fa parlant-nos de l’Estat hebreu. Tot està, doncs, duplicat. Aleshores, amb les ulleres neocronològiques, es pot defensar la hipòtesi raonable de que, de la manera que ens ho fa saber Spinoza, l’orde medieval fou, en realitat, el de l’Estat hebreu. En aquesta línia, el llibre és un document molt més valuós del que comunament se li atribueix, i ens ajuda a obrir els ulls, i la ment, a la reconstrucció neocronològica que, des de Moscou, fa dècades que ens diu que la història s’ha dilatat artificialment.

¿De què tracta el llibre, doncs?

Seguint el consens acadèmic, tracta de la problemàtica de la reforma religiosa en què es troba immersa Europa (oficialment) al segle disset, que condueix a l’aparició d’una revolució vers a l’Estat laic. S’hi fa una profunda anàlisi dels peròs i els contres dels ordres hebreu i cristià, dels poders dels Estats, dels monarques, dels pontífex i les religions, així com de la naturalesa dels textos sagrats, fent de la idea de Déu (entès com a llei natural de les coses) el camí per restituir el pacte social necessari per mantenir unides a totes les nacions, en pau. En aquest sentit, és una gran obra, extraordinària. Ara bé, també hi tracta un tema del que no parla, però es pot discernir. Ens parla de la història de la civilització humana, que té a l’Orient i a l’Occident l’empremta hebrea fins al segle disset. On tot és molt més recent. Molt.

Com a idea principal, ressalta que la beatitud de Déu és la de l’ordre natural, i que davant d’ella tots som iguals. Diu (p. 139):

Donat, doncs, que la llei no és res més que la forma de vida que els homes s’imposen a sí mateixos o a d’altres per alguna finalitat, sembla que cal distingir llei humana i llei divina. Per llei humana entenc aquella forma de vida que només serveix per mantenir segura la vida i l’Estat; per llei divina, en canvi,, aquella que només es refereix al màxim bé, és a dir, al veritable coneixement i amor de Déu.

En aquesta línia, al llarg del llibre construeix una profunda idea la pau basada en la pietat i la religió, sempre i quan es redueixin a la pràctica de l’equitat i la caritat, mentre que el dret de les supremes potestats s’ha de referir a les accions. La resta, cal deixar-la a la llibertat de pensar i dir el que es pensi (p. 424). Diu (p. 415): “La veritable fi de l’Estat és, doncs, la llibertat”. Diu que la llibertat apareix amb el cultiu de les arts i les ciències, la bona educació, la integritat de les costums i la virtut (p. 419). I afegeix que quanta més llibertat es concedeix als homes més a prop està l’Estat de la llei natural, i amb menys violència es governa (p. 421). O, dit d’una altra manera: “L’Estat més violent serà, doncs, aquell en què es nega a cadascú la llibertat de dir i ensenyar el que pensa” (p. 414).

Spinoza anuncia la idea d’unes nacions unides, que al temps que li toca viure no ho estan per raons religioses i monàrquiques.

Així mateix, essent un filòsof d’origen sefardita que esdevé ateu, manté una posició molt personal sobre el futur dels jueus. Avançant-se a la realitat del segle vint, afirma (p. 134):

 (…) algun dia els jueus, quan se’ls hi presenti l’ocasió (tan mutables són les coses humanes!), reconstruiran el seu Estat y Déu els escollirà de nou.

L’any 1948, després de l’Assemblea fundacional de les Nacions Unides de 1945, l’Estat d’Israel esdevé l’Estat hebreu retrobat. I sobta molt, no tant perquè s’hagi confirmat, sinó perquè sembla que aquest Estat fes poc que s’hagués col·lapsat. Això sí, Spinoza insisteix en què cap nació es distingeix de cap altra davant de la veritable virtut, i que cap és escollida per Déu amb preferència (p.135). De fet, seguint la seva línia, que aspira a un retorn cap a l’autoritat de la llei natural (que assimila amb Déu), Spinoza aclareix que els jueus d’avui no tenen res que puguin atribuir-se per damunt de totes les nacions (p. 133), tot i la seva tradició profètica, que segons Spinoza no ha estat mai peculiar dels jueus. Tal com diu, els hebreus es van preocupar d’escriure les coses dels seus profetes, i no els altres pobles (p. 126). En aquest sentit, ressalta la diferència entre la Llei de la virtut respecte a la dels Estats concrets, que s’adapten a la idiosincràsia de cada nació (pp. 130-131).

Segons Spinoza, l’amor a Déu és la suprema felicitat i la beatitud de l’home, entesa com a fi última de totes les accions humanes (p. 140). Al fer-ho, fa referència a la tradició judeocristiana, però també fa un pont amb la idea cristiana del Nou Testament. Li diu “llei divina natural”, i la fa universal i comuna a tots els homes (p. 142). Segons ell, Crist, a diferència de Moisès, no es proposà altra cosa que ensenyar la llei universal i distingir-la de les lleis de l’Estat (pp. 154-155), seguint el fil que predica Jesús. Més endavant (p. 385), afirma que “Déu ha revelat, per mitjà dels apòstols, que el seu pacte ja no s’escriu amb tinta ni amb planxes de pedra, sinó que amb l’esperit de Déu als cors”. En aquesta línia, afegeix (p. 311):

Moisès no va procurar convèncer als israelites per la raó, sinó obligar-los amb l’aliança, juraments i beneficis i, després, va amenaçar al poble amb penes i ho va exhortar amb premis per que obeís a les lleis; i tots aquests mitjans no es destinen a les ciències, sinó a l’obediència.

Amb aquesta referència a l’obediència es refereix als textos sagrats, que posa en qüestió. I no ho fa només amb els de l’Antic Testament, sinó que també ho fa amb els del Nou. A tots els llibres tracta per igual en la seva estricta anàlisi. Respecte als llibres sagrats més antics, al Capítol VIII del llibre afirma que tot el Pentateuc (que abraça des de la Gènesi fins al Deutoronomi, que es diu va escriure Moisès), més els llibres següents de Josué, dels Jutges, de Ruth, de Samuel i dels Reis, van ser obra d’una ma que els va compilar més tard, sense massa criteri, i van ser narrats com a antics (p. 234). Apunta a l’escriba Esdras, que la història oficial fa un sacerdot que retorna del captiveri hebreu de Babilònia. Diu: “tots ells [els llibres] van ser escrits per un mateix historiador que va voler escriure la història antiga dels jueus, des de l’origen fins la primera destrucció de la ciutat” (p. 234). Spinoza afegeix que l’historiador: “es va limitar a recollir històries de diversos autors i, alguna vegada, a redactar-les de forma elemental, i les deixà a la posteritat sense haver-les examinat ni ordenat” (p. 238). Hi troba múltiples anacronismes, errors i repeticions. I totes aquestes evidències, així com la senzillesa de l’estructura i la intencionalitat, ho delaten. És a dir, fa de la sortida d’Egipte de temps de Moisès, i fins i tot del passat anterior dels mateixos Adam, Noé i Abraham, un llibre escrit amb una narrativa intencionada des de temps d’Alexandre Magne, més o menys. Aleshores, com ho hem d’entendre? Complicat, o no, si es pren per bona la lectura neocronòlogica desxifrada des de Moscou, que afirma que tot va ser molt més breu, i molt més recent, fins i tot els fets d’Alexandre Magne. De fet, fa de la Bíblia els fets de la veritable Edat Mitjana, entesa com els segles anteriors a la colonització europea del món.

Spinoza denúncia la capacitat inventiva dels rabins (pp. 249-250), així com l’errònia idea que tenen de la perfecció dels textos. Es queixa de que hi veuen la providència divina i que fins i tot hi ha qui (erròniament) es pensa que les traces de les lletres amaguen grans secrets. Ho veu com un excés de devoció. I, respecte a les notes marginals que els rabins escriuen als textos, que esdevenen el Talmud, diu que es basen en la voluntat de voler-hi veure algun misteri (p. 253). Altrament, tampoc deixa en bon lloc als cabalistes. Diu d’ells (amb sarcasme): “fins i tot he conegut a alguns cabalistes, aficionats a la broma, però mai he aconseguit admirar suficientment la seva bogeria” (p. 251). En definitiva, Spinoza explica, amb tots els detalls, que totes aquestes històries (referint-se als fets bíblics) encara no s’han ordenat mai ni s’han examinat degudament (p. 249). Diu que ningú s’ho ha proposat. I, per deixar-ho ben clar, afegeix (p. 250):

(…) jo no escric res que no hagi meditat llarga i reiteradament i que, tot i haver estat imbuït des de la meva infantesa en les opinions corrents sobre l’Escriptura, no he pogut menys, finalment, que admetre el que acabo de dir.

Després, als capítols IX i X complementa la crítica a la resta de llibres, i al Capítol XI, dedicat al Nou Testament, arriba a afirmar que els evangelis mai van poder ser escrits per pescadors o gent comuna, sinó per lletrats sacerdots, doctors predicadors (p. 282). No en té cap dubte.

Spinoza deixa a l’aire la idea sagrada de la història, i apunta al mal ús que se n’ha fet. Però també denúncia en què s’ha convertit el poder erigit per Moisès, fos qui fos, del temps que fos realment. Es refereix a la tradició judeocristiana. A la primera pàgina del llibre, Spinoza denúncia que la religió s’ha adornat amb un pompós cerimonial que li dona prestigi en tot moment i li assegura la màxima veneració, deixant a la raó malmesa. I, de la mateixa manera, diu que (p. 64):

(…) el gran secret del règim monàrquic i el seu màxim interès consisteixen en mantenir enganyats als homes i en disfressar, sota l’especiós nom de religió, la por amb la que ens vol governar, a fi de que lluitin per la seva esclavitud, tal como si es tractés de la seva salvació, i no ho considerin una ignomínia, sinó el màxim honor, donar la seva sang i la seva ànima per orgull d’un sol home.

Spinoza, en aquest context, es refereix a tots els reis, també als jueus, que han alimentat una religió que s’ha allunyat de la Llei de Déu, i de la capacitat de transcendir la llibertat. Però de forma especial es rebel·la (a l’inici del llibre) davant la crueltat i la malevolència dels cristians, que aleshores declaren professar l’amor, l’alegria, la pau i la felicitat de tots en nom de la fe cristiana. Diu: “el mateix temple va degenerar en teatre, on no s’hi escoltava ja a doctors eclesiàstics, sinó a oradors, arrossegats pel desig, no ja d’ensenyar al poble, sinó d’atraure la seva admiració” (p. 66). Ho veu com un mal, al que afegeix a tothom, també a turcs i a jueus, i es queixa que la fe ha esdevingut poc més que credulitat i prejudicis (p. 67).

Per aquesta raó, per la seva capacitat subversiva davant les posicions polaritzades de l’època, i per gosar posar en dubte l’autoritat de tot el constructe simbòlic instituït, en un context sensiblement convuls, Spinoza va ser durament criticat, i amenaçat.

És a dir, Spinoza ens diu clarament que els poders s’han corromput, i que cal recompondre’ls reinterpretant la història. De fet, ens diu literalment que cal començar per la mateixa Bíblia. Cal repensar-la en la seva totalitat, al segle disset, després de més de mil anys de predicar-se pel món sencer. Tret que… no fos així. Spinoza no ens ho diu en cap moment. No ens diu que fa disset segles que va caure el segon Temple de Jerusalem, ni que la Bíblia fa segles que ha estat escrita. No ens ubica en la història oficial, i per ell tota la història és bíblica. No hi ha Edat Mitjana, ni va haver-hi un tal Constantí, o un Carlemany. Res d’això és recollit per ell. Llegint-lo, qui no sabés res de la història oficial, pensaria sense cap mena de dubte que el passat de l’Estat hebreu va ser recent.

Spinoza critica la religió i la monarquia, però en reclama la seva autoritat i obediència a Déu. Per aquesta raó, després les defensa com a braços dels Estats que, seguint la llei natural, de Déu, han de governar conjuntament amb els ciutadans, sobre uns Estats en què tots són iguals, i ningú és superior a ningú. Però seguint uns determinats rols. Uns preserven el valor de l’equitat i la caritat; altres el judici de les accions, en base a aquests valors; i la resta és la llibertat.

El que vol Spinoza és salvar la religió i l’Estat (ho diu el subtítol del llibre original), entès com a forma política essencial per a la sana convivència, i s’exclama del zel dels prínceps i els summes pontífex, fins i tot dels ciutadans, que competeixen pel poder, traeixen la llei del consens genuí i, si cal, criden al poble a la sedició, quan els hi convé, portant l’Estat i la religió a la seva ruïna. Ens parla de l’Edat Mitjana? No. Ens parla de l’Estat hebreu del primer Temple bíblic. O sí, potser ens parla també de l’Edat Mitjana, sense dir-ho obertament. Com s’ha dit, tampoc ho nega, i deixa la porta oberta per formular aquesta hipòtesi. Per entendre-ho bé, només cal llegir atentament el què s’hi diu, sense referències bíbliques. Spinoza situa el lector a la Bíblia, però cal fixar-se bé en què diu. Si es sap veure, parla del que oficialment en diem l’Edat Mitjana. Indubtablement. Als capítols XVII i XVIII del llibre ens ho fa saber.

Amb la crítica a la ruptura del pacte social entre monarques (prínceps i després reis), pontífex i representants del ministeri de l’Estat, format per ciutadans, Spinoza es queixa de la imperfecció manifesta d’un poder fràgil que es sustenta en la idea de Déu, però després es corromp. Tracta, sens dubte, de la profunda crisi de poders que assola tota Europa de forma especial des del segle setze, sense dir-ho obertament. Spinoza es lamenta de la pèrdua de control del fràgil equilibri inicial, en què els ciutadans esdevenen iguals davant del príncep i el summe pontífex, per mantenir el consens establert amb un bon govern i unes lleis adequades a la tradició. Dins d’aquest Estat genuí ningú és superior als demés davant de Déu, ni cap príncep avantatja a ningú per la seva noblesa o per dret de sang (p. 373). Però tots es necessiten, sempre i quan autoritzin al poder de Déu, la llei natural, i sàpiguen diferenciar-la de la llei humana, pròpia dels Estats. Tots els prínceps dels hebreus estaven associats pel vincle religiós (p. 372), tal com els prínceps cristians medievals. Aquesta és l’arrel de les nacions pietoses de Déu, tal com ocorre a tota l’Europa de l’Edat Mitjana cristiana. Però en determinat moment entra en crisi.

A l’Estat genuí, o originari, tal com ocorre amb els comtats medievals, i els reialmes, els prínceps són governants escollits (o millor dit acceptats) pel poble, en la mesura que es comprometen a complir la Llei, i els pontífex interpreten la Llei de Déu que cal seguir, seguint els preceptes sagrats transcrits per Moisès, que el poble aclama. En aquest particular ordre repartit, els pontífex no legislen, ni els prínceps. Es fa conjuntament a través de magistrats escollits, representatius del poble, seguint el compliment de la Llei de Déu, que esdevé el precepte a seguir. Els mateixos exèrcits són poders dels ciutadans, fidels a la Llei de Déu, que es deuen a la defensa de la pau que els protegeix davant de qualsevol amenaça. No són mercenaris ni molt menys estrangers. Els soldats són legions o exèrcits de Déu fidels a un determinat Estat del què en formen part. És a dir, la figura de Déu crea el codi o veneració de l’Estat sobre tots els seus ministres i representants, i els seus exèrcits. Resulta evident que Spinoza ens fa referència, explícita, a l’odre polític i religiós de l’Edat Mitjana, en què els exèrcits serveixen a Déu en la forma d’ordes de cavalleria de vocació religiosa i militar alhora. L’amor dels ciutadans a la pàtria no és només amor, sinó pietat (p. 374). L’Orde del Temple de Salomó és el primer que ve a la ment (i el Regne de Jerusalem).

Però, com bé ressalta Spinoza, en aquest ordre basat en la Llei de Déu, malauradament, s’hi asseuen diverses fragilitats. Per un costat, tot i aquesta pietat també hi preval una inevitable reprovació, que condueix a l’odi cap a les altres nacions que no s’ajusten a aquesta cosmovisió. Per l’altre, aquest equilibri és transitori, i els prínceps aspiren a perpetuar el seu poder, així com els pontífex, corrompent la llei i fent-se la guitza. Com a resultat, es lamenta de la tendència a caure al descrèdit mutu com a estratègia de poder. Si cal, desafiant a la pròpia religió, als prínceps, al pontífex o fomentant la sedició dels ciutadans, així com la seva confrontació manipulant la realitat.

D’aquesta manera, l’Estat originari pateix irremediablement successives crisis, derivades de la pròpia competència de dins i fora de les nacions. Cap dels tres poders: el príncep, el pontífex i la ciutadania, ni pot ni sap governar a llarg termini sense evitar caure en la temptació d’abusar del seu poder, quan es sent amenaçat. Quan això passa es crea un conflicte irresoluble, en la mesura que perilla la Llei de Déu, l’Estat i la religió (és a dir els valors de l’equitat i la caritat) que ho manté tot unit. En aquesta línia, Spinoza destaca que l’obediència a Déu, des del mateix moment en què es dicta, ha estat delegada a un representant humà, com ho va ser Moisès, al qui se li concedeixen grans poders, i l’opció d’un govern sense príncep ni pontífex passa a ser una quimera. De fet, ressalta que mai s’ha assolit. Des del primer dia en què Déu dictà la Llei a Moisès el poble trià un governant, que s’ocupés de fer-los d’intermediari davant de Déu, i, des del temps Moisès, es crearen les figures dels prínceps i la del summe pontífex, com a contrapoders en equilibri sotmesos a la Llei de Déu, en què que el poble hi participa des de la seva consciència de la igualtat inalienable davant de Déu. Spinoza es remet a l’experiència de l’Estat hebreu, entès com una comunió d’estructures ciutadanes governades per elles mateixes, amb prínceps sotmesos a un summe pontífex, des de que els israelites conquereixen Canaan i les dotze tribus (d’Israel) es reparteixen a parts iguales aquest territori. I ens recorda que els ciutadans, per governar-se en pau, encara no han après a conviure sense l’autoritat de Déu que han delegat als prínceps i als pontífex.

Segons Spinoza, el govern d’un Estat format únicament per ciutadans, després d’una sagnant rebel·lió, acaba triant a un tirà, no pas de forma espontània, sinó per necessitat, tal com mostra la història. I posa els exemples dels pobles anglès i romà. No diu de quins anys es tracta, però, deixa les pistes per repescar les dates a la història oficial. Atenent als ulls immediats, semblaria que hauria de referir-se a fets contemporanis amb el fil d’aquesta història, però no és així. La història oficial entén els fets dels anglesos al segle setze, i els dels romans que cita Spinoza els assimila a la història dels romans anterior al cristianisme, des del segle vuit al primer abans de Crist. Acte seguit, equipara als comtes d’Holanda amb els prínceps hebreus, en tant que el poble holandès sempre ha tingut el dret (com el català) de reservar-se l’autoritat d’amonestar als comtes sobre els seus deures, així com el poder per defensar la seva autoritat i la llibertat dels ciutadans per venjar-se d’ells, si degeneraven en tirans. I recorda el cas en què un comte ho va intentar, sense èxit. Fins i tot, tal com els catalans, els comtes holandesos no poden fer res sense l’aprovació i el beneplàcit de l’Estat holandès. És a dir, fent una (aparent) paràbola històrica, Spinoza ens posa el segle vuit abans de Crist a l’Edat Mitjana, i l’empalma amb el segle setze.

Recapitulant, Spinoza es lamenta del què s’ha fet amb la Bíblia, i reclama un retorn al seu sentit original. En certa manera, denúncia que és un error, si bé hi veu la història real que s’ha distorsionat. I aquesta percepció, quan no cita a l’Edat Mitjana, ni la duplicitat manifesta entre el naixement de les nacions hebrees, amb els seus prínceps i pontífex; i el naixement de les nacions cristianes, amb els seus prínceps i pontífex, cristians, … ens acosta a una enigmàtica evidència que, potser, té una explicació. En tot cas, la hipòtesi inicial es confirma. Res ho nega. Al contrari, es reforça. Baruch Spinoza (o qui fos en realitat) ens fa saber que l’Estat hebreu ha entrat en crisi no fa pas massa temps, com els Estats medievals (com el català), per una desestabilització de la pau uns cops provocada per l’ambició dels prínceps, i d’altres per la dels pontífex, però també per la dels mateixos ciutadans. I reclama un retorn a l’origen, que exigeix recompondre i repensar íntegrament els textos sagrats, és a dir, la història. Fins i tot la seva cronologia (p. 250). Ens diu, a cops d’obvietats implícites, que la història medieval va ser una altra, com també va ser-ho la dels pobles hebreus, i que cal retrobar-la fent-ne una fusió. Vaja, (vist així) fa una feina extraordinària, que incorpora una intencionalitat no manifesta: denunciar la manipulació deliberada de les històries antiga i bíblica, i ens les fa molt actuals.

Si les ulleres neocronològiques no s’equivoquen, Spinoza dóna la raó a la recerca coneguda com Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, i afina cap a la reconstrucció que en fa la línia X-185. Els prínceps cristians medievals potser no van ser cristians, ni els summes pontífex.

… al segle nou, diu la història oficial, Carlemany va convidar una comunitat jueva a Narbona, coneguda com els Exiliarques de Babilònia (només podia referir-se a El Caire), que es feien reconèixer com a descendents del rei David. Van venir com a prínceps. Però, malauradament, aquesta història s’ha intentat esborrar deliberadament. I van venir després de l’arribada del cabdill egipci anomenat Moisès, altrament conegut com Musa Ibn Nusair. Vet aquí que, qui sap… potser Spinoza es referia a aquesta història.

Nota

(*) El llibre Tractat teològic-polític és (oficialment) original del 1670, i aquí es treballa amb la versió de l’any 2012.

Bibliografia citada

SPINOZA, B. (2012). Tratado teológico-político. Madrid: Alianza Editorial.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s