CAUSA CATALANA: Entrevista a la Nuri Homs, el 2012

Revolució social o elitista?

Publicat al blog CAUSA CATALANA, el novembre de 2012.
Entrevista de l’Andreu Marfull.

English version

Versión castellana

En plena revisió dels plantejaments polítics per encaixar la demanda social d’un procés secessionista a Catalunya, encaro una entrevista amb la Nuri Homs, amb qui he parlat sovint d’aquest tema i d’altres. Per cert sempre suggeridors, tots ells al voltant de la nostra condició cultural, i social, sempre equívoques, com no pot ser d’altra manera. Com molta gent està atenta als esdeveniments, a les persones i a la realitat política, però sobretot es centra en les nostres voluntats, en els sentits que donem als nostres actes i que ens fan triar cada dia què hem de fer. Això sí, sempre amb humor i certa ironia, i molta naturalitat.

L’entrevista va tenir lloc ara fa més d’un mes, i vam buscar una estona que ens anés bé a tots dos i no ens forcés l’agenda que tots, tot i la crisi, tenim sempre ben collada. Però no n’hi va haver prou. La conversa es va animar tant que vam decidir donar-li més solemnitat. Ens vam reservar un matí festiu, el de Tots Sants, i vam triar un lloc especial per a continuar-la: la Rambla de Badalona. Prenent un bon esmorzar vam xerrar i reflexionar sense pressions, amb tota llibertat i amb gran comoditat, per acabar composant una entrevista que, a diferència de totes les anteriors, ha adquirit una nova dimensió. Enllaçar religió amb moralitat, també institucional, i política, i amb identitat, catalana, era un tema necessari, punyent i alhora important que no sovint es parla amb comoditat. És d’aquelles coses cabdals que ens parlen del conjunt d’implícits que emprem quan es fa política. Potser és que no ve de gust parlar-ne, o q’és un mal record social i personal per molts. La història i la moralitat es contradiuen, sobretot quan la política i l’economia fan de la moralitat la seva raó de ser, i es barreja amb la identitat cultural. És un sentiment de pertinença ben humà i comú al món per la seva gran diversitat de manifestacions.

Acabarem parlant de l’Opus Dei, d’ETA, de l’atemptat de l’Hipercor, d’en Carod Rovira, de xantatge moral, elitisme institucional, atac a la sobirania popular, capitalisme i poder, de revolució social i revolució elitista… però comencem l’entrevista anant al gra. La Nuri s’ha sentit sempre independentista.

+++

Sempre t’has sentit independentista?

Vejam…, és com tot, sempre tenim influències, de persones grans. Jo tenia un veí, el Sr. Joan, republicà, amb els antecedents de molta gent de la part republicana. De petita em transmetia el seu sentiment, sense voler. Ell era tal com era, i jo vaig sentir un sentiment al que em vaig sentir propera.

Però, aquest sentiment, quan hom es fa gran, es qüestiona no?

Sí, però vas creixent amb aquest sentiment que no t’has plantejat, fins que arriba un moment, a l’escola, que et trobes que hi ha altres opinions. De fet, va ser quan vaig canviar d’escola que vaig començar a tenir diguem-ne conflictes, a partir de primer de BUP (als tretze-catorze anys).

A quina escola vas anar?

De petita vaig anar a una escola del Masnou, a les Escoles Pies, catòliques; allà no em plantejava contrastar els sentiments, no hi havia quòrum. Però al canviar d’escola, a una de l’Opus, a Montgat, va ser on (d’alguna manera) la meva ideologia es va refermar, també per contraposició a d’altres persones. Em vaig trobar gent molt contrària al que jo pensava. Jo pensava que era normal i em vaig trobar rara per primera vegada. Era la ‘rara avis’.

L’Opus es va crear durant la dictadura del Primo de Rivera i, durant el Franquisme, es va reforçar en els poders polític i econòmic (l’IESE es creà a Navarra el 1958, mentre a Barcelona els jesuïtes i uns empresaris creaven ESADE el mateix any).

No ho sabia això, he patit l’Opus però no en sabia els orígens.

Jo ho he estudiat recentment, analitzant els poders fàctics d’Espanya que ara es resisteixen a desaparèixer a l’esfera institucional.

Com passa, soterradament, amb Unió a Convergència. És un exemple clar, sinó no ho entenc. El President de la Generalitat és de Convergència, però la Vicepresidència, la Presidència del Parlament i el representant de la Generalitat a Madrid són d’Unió. Quan em pregunto jo si Unió té tants vots per tenir aquest poder dins la coalició. Al meu entendre és el poder econòmic i religiós, que sí està reconegut. Es defineixen com a democristians. Per exemple: a la darrera esmena de l’Estatut, al darrer moment, on Unió, en Duran, va demanar que l’educació fos religiosa.

El control educatiu religiós, catòlic, va ser el resultat de moltes negociacions entre la burgesia, l’església i l’Estat espanyol al segle XIX, quan l’església es quedà sense el delme, el 10% de la producció agrària i altres degut a la desamortització de Mendizábal, després de dècades de buidor monàrquica i religiosa arran de la invasió de Napoleó i els posteriors canvis polítics a Europa. Començava un nou liberalisme econòmic i la desacreditació de l’església. Però tornem a l’Opus i la teva joventut…

Em van influenciar molt. Imagina’t a l’adolescència als anys vuitanta, per tant el Partit Socialista al poder. Recordo un fet, la primera llei de l’avortament. Ens feien moltes conferències sobre el tema, i eren gent de Pro Vida -Aquilino Polaino-, me’n recordo molt d’ell. Recordo perfectament la conferència que ens va donar. Anava acompanyada de diapositives en què t’ensenyaven les pràctiques d’avortament segons la llei que s’havia aprovat, i que s’anaven a practicar, per casos de malaltia de la mare o malformació. Les ‘diapos’ eren d’avortaments de set mesos de gestació, i vaig veure sacs d’escombraries plens d’extremitats de nadons molt formats, quan els supòsits legals eren com a màxim en embrions de fins als tres mesos. Diapositives també de fetus cremats i amb cara de patiment.

Quina edat tenies?

Estava fent primer de BUP, catorze anys. Vaig sortir d’aquella conferència antiavortista.

Aquesta pràctica encara es fa avui en dia, ho sé per una mare que té un fill a una escola de Barcelona (no sé si de l’Opus, però sí religiosa), d’aquesta edat, que va sortir marejat i vomitant de classe pel fet de veure aquestes imatges.

No m’estranya. La cosa era que et deien que això era el que s’anava a fer. Amb el temps te n’adones que les coses no són així, perquè ets curiosa, però aquestes imatges se’t queden a la retina, i ho assimiles a avortament, pensant que això és un assassinat.

La Teresa Forcades, catòlica benedictina, ho expressa d’una manera pragmàtica. Per ella l’avortament no és en sí un dret, és un conflicte entre el dret de la mare i el del nadó.

És veritat, és una manera de plantejar-ho molt ferma, i que ajuda a entendre moltes coses. A més, la gent que defèn tant això, defenent la vida del fetus i de la criatura… ho defensa fins que surt negre.

A què et refereixes?

La dreta defèn la vida fins a l’extenuació, fins que en el moment de néixer és negre, moro, gitano o pobre.

Suposo que vols dir que es perceptible veure que no val el mateix la vida d’un blanc europeu que la de la resta de races, hi ha elitisme cultural.

Això ho fomenta qui defèn tant la vida de l’embrió.

És dur però també complex. Un exemple: Espanya a Guinea Equatorial, (present fins el 1968). Deien: “sou bàrbars, sou pobres culturalment, us donarem escoles i educació de la ma dels missioners”, mentre es va fer una ciutat pels espanyols amb tots els luxes i un casino, els donaren la Bíblia i els prengueren les terres. Quan Guinea s’independitzà no els deixaren ni un duro, ni un banc, ni un port, ni un aeroport, fins que el nebot del president guineà, educat a l’acadèmia militar de Saragossa tornà a Guinea, el matà i es feu amb el poder. Avui en dia un home negre guineà té una esperança de vida de 43 anys. Això és resultat d’una doble moral política i religiosa.

Així ha estat amb totes les pobres colònies, sobretot les africanes, a conseqüència de tots els colonialismes. S’han aprofitat d’ells i els seus recursos alimentant els conflictes ètnics i, quan se n’han anat, han deixat allà l’odi més gran del món i les matances més cruentes. Cuba, els Estats Units, Brasil… molts països americans son d’origen esclau africà, amb un protagonisme també lamentable de comerciants d’esclaus catalans.

I tot era per cristianitzar, no?, l’evangelització, sota la paraula de Déu.

Si em permets, aquest no era el Deu cristià.

Clar… Però això, quan el poder eclesiàstic diu que sí ho és, quin poder té una persona que diu el contrari?

Bona pregunta, i no resposta encara.

Això té a veure amb Espanya, i el teu sentiment independentista?

No. L’independentisme i l’ateisme no tenen res a veure, no venen agafats de la maneta.

I el nacional-catolicisme?

Avui la imposició catòlica a l’educació no es pateix com en el Franquisme. Exemple: les Escoles Pies eren molt més modernes i obertes, es debatien altres religions, cosa que l’Opus no fa.

L’Opus encara és molt present en moltes escoles, també de Barcelona, i als mitjans de comunicació, via COPE, i els afins, Planeta i Vocento (Intereconomía TV, Antena 3, Gol Televisión, Disney Channel, la Razón, el Mundo…) tots aquests han format durant dècades part de la COPE (emissora de ràdio oficial de la Conferencia Episcopal Española), fins que l’actual Papa va dir que no podia ser, que la COPE havia de ser només d’entitats religioses. Fins i tot l’ONCE n’era co-propietària, fins el 2006.

L’altre dia, el presentador del ‘gato a l’agua’, va fer un ‘espitx’, una ‘verborrea’, en contra de l’Editorial Planeta, perquè Planeta s’ha quedat amb la Sexta, ‘los rojos’, i estava denunciant que qui comprés la Razón estava mantenint el Gran Wyoming. Segons ells cal seguir una sola línia. Si veus un debat de qualsevol programa d’Intereconomía tots van a la una. Tots estan molt documentats, però no són intel·ligents, no es qüestionen a sí mateixos, es retroalimenten i es donen la raó entre ells.

Com a curiositat, fa unes setmanes TeleMadrid va emetre un documental sobre la Catalunya irreal, i allà es deia (la veu ‘en off’): “què dirà la Conferencia Episcopal de tot això?”. Això en una televisió que d’aquí poc ja no serà pública.

Ho ha estat alguna vegada? Déu era espanyol? M’ho pregunto, perquè catalans catòlics independentistes també deuen existir.

Clar, i alguns de ben públics. Per exemple la Teresa Forcades, sense dir-ho molt obertament en Lluís Duch, i com a periodista d’afers religiosos de la Vanguardia n’Oriol Domingo. Això sí, tots ells entenen l’independentisme com un dret social i un alliberament, al marge de la politització. De fet la Doctrina Social de l’Església Catòlica, reconeguda pel Papa, així ho reconeix.

Conec a la Teresa, però als altres dos no.

No tens perquè, de fet no son personatges públics com la Teresa, en absolut. En Lluís recentment ha complert 75 anys, és antropòleg i amb l’Albert Chillón ha publicat interessants llibres i algun article, un d’ells és una entrevista imprescindible pels estudiants d’antropologia, i l’Albert és ateu. El seu objecte d’estudi és filosofar la cultura. En Lluís Duch, en el seu llibre ‘Religió i comunicació’ (2010), també critica sense embuts a LA COPE. És un llibre molt recomanable per comprendre fins a quin punt els mitjans de comunicació s’estan erigint com a estructures d’acollida i difusió de les consciències socials i culturals.

L’Abadia de Montserrat per tant també es posiciona.

I tant, amb mesura. L’Oriol Domingo, altrament, és periodista i es defineix com a culé, natural del sud oest d’Europa i de l’oest mediterrani, cristià i català. Té un bloc ‘boicotejat’ reiteradament per la comunitat conservadora catòlica espanyolista, mal educada amb qui els discuteix, i a vegades insultant. T’ho has de prendre amb bon humor si no vols encomanar-te de ràbia. És habitual llegir elaborats i documentades cites de la Bíblia impossibles de rebatre que conclouen que l’església catalana no ha de participar en el debat religiós ni patir per la pèrdua de la identitat catalana, que és ben espanyola. I et preguntes, i què té a veure una cosa amb l’altra?

Evidentment, no entenc aleshores perquè Déu ha de ser Espanyol.

Doncs jo t’ho explico: el projecte d’Espanya neix amb el cristianisme, fa 1700 anys, així ho demostra l’esperit i l’heroïcitat de la reconquesta cristiana, les lluites internes són tan normals com ho són a totes les famílies. Els germans ja se sap, es barallen.

Aleshores ells es van erigir com a adoctrinadors en el món del cristianisme, i es pensen que tenen raó en qualsevol qüestió de fe o creença.

Ells es pensen, penso, que perdre la nostra unió indissoluble és un atac frontal al catolicisme i els valors de la reconquesta, avalats per innegables èxits de comunió cultural com l’evangelització de mig món.

I perquè ara mateix no creuen la teoria de l’alliberament de Sud Amèrica, on hi ha més catòlics i més creients?

Hi lluiten aferrissadament, els ofenen i desqualifiquen. Però el que està clar és que relacionen l’espanyolitat amb l’èxit del catolicisme evangelitzador i unificador, de fet ha estat en gran part Espanya qui ha fet del catolicisme una religió mundial.

Crec que Espanya es el segon o tercer país, darrere del Vaticà, amb més poder de l’església, i amb una visió expansiva del catolicisme. Probablement Espanya ha fet una feina pel catolicisme que no li podran pagar mai.

Exacte, i et faig una pregunta. No trobes que passar del nacional-catolicisme més universalitzat a Espanya a un estat laic sense debat religiós ha generat un sentiment de disgust i angoixa a les consciències espanyoles? Zapatero va ser objecte de la més gran desqualificació pública a través dels moviments conservadors catòlics.

Fins que va anar al Vaticà a negociar que als pressupostos pugessin la ‘pasta’ que volien, incrementant en un 2% els diners que els tocaven segons els pressupostos de l’Estat. El perquè no el sé.

Per què? És política . Tot i així s’ha enaltit el sentiment moralista a l’elit espanyola que ara ens governa com un bé polític.

Està clar, ara no sortirà la Conferencia Episcopal Española a manifestar-se encara que no canviïn la llei d’avortament com ells voldrien. Durant la República vivíem en la societat més avançada i moderna de d’Europa, i vist com va acabar això vol dir que a l’esperit hi és, i que la moral elitista ha estat imposada de forma radical és també un fet.

Exacte, hi ha una relació entre l’alçament antireligiós de mitjans del segle XIX, de principis del segle XX i amb el laïcisme democràtic i ‘zapaterista’.

Bé, sembla que es revifa una mica el que havia existit i s’havia ofegat. En Zapatero enfilà el sentiment republicà després de tants anys de repressió nacional-catòlica.

És a dir, en Zapatero, en certa forma, va voler reblir un procés de laïcitat en un mal moment, igual que, penso, l’Estatut del 2006 estava descontextualitzat cronològicament dins de la maduració espanyola. I la resposta ha estat enaltir el sentiment de resistència nacional-catòlica espanyolista. De la mateixa manera que se li donà ales a Esquerra Republicana quan va rebre una ofensa pública i institucional en Carod Rovira per haver dialogat amb ETA, quan el govern espanyol ho fa des de fa anys. És a dir, estem vivint una època d’acció-reacció en què ara es veu la necessitat imperiosa de posar-li un punt i final.

Però hi ha accions que aporten alguna cosa pel camí, i altres que representen un salt al buit, com el que li va passar a en Carod.

Sí, però faré una lectura dura per Espanya i els catalans. Fa anys que no tenim un atemptat d’ETA a Catalunya, i ara ens sentim més propers als bascos.

No hi estic d’acord. A mi em va fer vergonya que sortís la bandera catalana en un comunicat d’ETA dient que ens salvaven dels seus atemptats, i això va ser conseqüència de les negociacions del Carod. Va provocar que fora de Catalunya es posessin en contra de l’independentisme democràtic i pacífic. No crec que haguem de ser solidaris en una cosa que patíem com la resta d’Espanya.

I no ho penso pas, però sí ressalto que es van iniciar camins diferenciats. Bé, ara faré una altra aportació tensa: el terrorisme també era la revolta obrera del segle XIX i principis del XX, també ho va ser la revolta de la pagesia rural al segle XV, també a la Guerra dels segadors, també als atemptats durant la República i a la monarquia tot just fa un segle. Tot era terrorisme i molta gent ha mort defensant i patint tensions de l’evolució social i cultural.

Sí, mentre els atemptats són davant l’ordre establert, quan és contra els civils perd tota autoritat. Amb l’atemptat de l’Hipercor em vaig sentir estafada. Dies abans vaig fer campanya amb Herri Batasuna.

Jo vaig sentir la bomba ,encara la tinc al cap, anava a l’Institut del barri del Congrés i estava relativament a prop de l’Hipercor. Es més, tos els companys de classe eren del Congrés i la Sagrera, amb l’Hipercor al centre. També haig de dir que no vaig viure experiències properes en el meu cercle, però sí que tot allò, quan pensàvem amb les Olimpíades i en obrir-nos al món, va ser difícil de comprendre i assimilar. De fet recordo que no es va obrir cap debat realment, callar i silenci era la consigna. Amb els anys hi he pensat, suposo que deurien atemptar contra els ‘colons’ espanyols, patètic, lamentable i vergonyós. També vull pensar que va ser una desgràcia acumulada, i que en el fons només volien fer por i se’ls va escapar el pla de les mans quan el sistema d’evacuació i seguretat de l’Hipercor va fallar.

Va haver-hi un trencament aquí, vam començar a qüestionar ETA persones que fins aleshores encara les justificàvem, per la incapacitat de justificar allò.

I des d’aleshores s’han trencat també drets de pobles, i hem donat valor a la relació tant malaltissa i insistent entre independentisme i terrorisme, als que diuen que és un mal de la humanitat i perquè no dir-ho endimoniat.

Tot i que és cert que nosaltres no hem tingut aquesta relació tant estreta entre la independència i el terrorisme. Ho hem rebutjat i no se’ns ho valora.

No.

Sí que existia un grup terrorista de fireta que era Terra Lliure, perquè no sabien ni posar petards. I aquest rebuig vers el terrorisme obrint la via democràtica i pacífica a favor de la independència no se’ns reconeix.

Bé, el Montilla relaciona referèndums amb dictadors (i ell en va fer un), se’ns amenaça per la via policial, jurídica i política i se’ns augura misèria, pobresa material i espiritual.

Això ho fan per negar la seva pobresa, el problema el tenen ells. Tots sabem que Hitler va arribar al poder alemany mitjançant unes votacions democràtiques, per tant si la democràcia flaqueja ho fa des d’aleshores. A què treu cap que el Montilla digui això?, si ens hem de posar així qüestionem tot el sistema.

Bé, al meu entendre això mostra que els valors polítics són pocs, falta una ètica responsable amb les persones i la llibertat de pensament, hi ha una sensació de que des de la política es veu la societat com a ‘masses manipulables’. Això té un nom: elitisme moral i intel·lectual.

Ens volen portar com a borregos, ens veuen com a ramats, i el poder moral es pensen que el tenen ells. Segons el Montilla ens volen guiar, i ens tatxen d’immorals quan sortim dels seus paràmetres morals.

Creus que hi ha xantatge moral polititzat per interessos de poder?

Clar.

És un debat hipòcrita?

Tots ho són, és la base. Absolutament tots s’agafen l’enunciat com volen. L’interpreten i ataquen com volen, i això ho fan tots. Per exemple, el debat sobre el dret a decidir no és tal, estan parlant d’independència sí, independència no.

Creus que estan descontextualitzant el debat?

Absolutament, però, a més a més, si la democràcia funciona per quan surtin ells escollits, pel poder o per l’oposició (també es poder), per què no val aquesta mateixa democràcia perquè nosaltres opinem? Resposta: en la mesura que els treu poder no ho accepten.

És a dir, tal i com ho enfoques, el debat de fons és la seva quota de poder.

Sobirania popular o no.

Sobirania elitista?

Aquesta és la que ells volen. L’elitisme que estan mantenint.

Això es diu, en termes sociològics, inducció social. Ells, als que defensen el dret a la lliure determinació catalana els anomenen manipuladors, els relacionen amb ‘enginyeria social’, totalitarisme, nazisme…

Quan ells pretenen ser votats cada quatre anys, no complir el programa electoral, ‘irse de rositas’, i no passa res, és acollonant. Això és democràcia? Ells et diran el que vulguin per mantenir-se al poder i que els votin, i desprès fan el que volen.

Aleshores, tots els polítics al mateix sac?, també els catalans?

Sí. Sens dubte, tots els que estan ara aliats amb el poder estan tan corromputs en els pensaments i ideologies que només volen tenir el poder, i els polítics d’aquí són iguals. Exemples: Banca Catalana, Millet, concessions d’ITV, d’autopistes, la dependència financera amb els partits….

El panorama és desolador, però avui mateix he llegit que s’ha doblat del 30 al 60% l’interès de la ciutadania per la política, i això amplia el debat polític perquè, encara que sembli trist, si els polítics no veuen la societat atenta es relaxen, i la societat, penso, és qui realment dirigeix la política sobretot social, i cultural, i la que li dóna sentit.

No hi estic del tot d’acord, a ells, els polítics, no crec que els interessi l’interès polític de la societat, perquè cada vegada més augmenta l’absentisme. Hi ha una resposta puntual després de les eleccions, però mai fan res per millorar aquest dèficit com l’absentisme electoral. Per tant quanta menys gent voti millor per a ells, perquè els convençuts no fallen mai. I gràcies a la no implicació de molts es reparteix la quota de poder que ara tenen.

És cert, però també és cert que els partits minoritaris, alguns, pensen que molta gent no els vota i que si ho fes potser tindrien més poder, més possibilitat de dirigir.

També està demostrat que els partits petits, quan arriben al poder, fan el mateix que els grans. Exemple: Tripartit, les claus del Carod Rovira, les claus del poder quan va sortir el ‘pacte del Tinell’. I així el va executar, equivocant-se, anant a Perpinyà.

Jo sempre penso que el problema es pot mirar de la política a la societat, però també de la societat a la política, quan deixa de ser una realitat tolerada per la societat. Aleshores, quan això passa el problema es diu cultura?, es diu estupidesa humana?

I que vivim en una societat capitalista en que el poder és el que preval, i així ens eduquen.

Entenc, de fet no crec que sincerament hi hagi massa persones que ho neguin, però qui ho arregla això?

Això té un nom, que el capitalisme també ho ha ofegat. És la revolució. Ens han venut el benestar, allò políticament correcte, ens amaguen unes formes que eliminen la revolució, perquè és trencament i violència. I et senyalen amb el dit si encens sentiments de revolta.

I jo et pregunto, què fan els nacionalistes espanyolistes sinó encendre una revolta contra el dret a la lliure determinació?

I ens diuen nazis. Imagina’t si ens passéssim a l’acció, què farien?

Bona reflexió, de fet, un cop d’Estat és un acte de revolució elitista.

Cert, és un trencament del sistema, mitjançant la violència i la imposició. I els militars ho tenen fàcil.

Cert, però ben pensat m’ha agradat aquesta valoració! Revolució social o revolució elitista?

La revolució social està mal vista pel poder perquè és insubmissió, i en canvi la revolució elitista implica que pots comptar amb mitjans com els militars. Per sort hi ha hagut persones com en Gandhi, en Nelson Mandela… que mitjançant la insubmissió tan mal vista avui en dia han aconseguit coses.

Sí, crec que molts catalans estarien disposats a declarar-se insubmisos davant la negació del dret a un referèndum regulat i legal. Però la societat està tant cohesionada com per creure-s’ho?

Estem sotmesos al capitalisme, en som absolutament dependents. Ens creiem que encara tenim alguna cosa a perdre, cases, cotxes, tot el material que, tot i estar hipotecats, creiem que tenim. Aquesta por a perdre ens fa ser dependents.

A més a més, ho som del mercat, cap lloc és autosuficient, tret d’algun ermità.

O col·lectius minoritaris, com Islàndia, ha fet una revolució i s’ho poden permetre.

De fet seria un bon senyal l’exemple d’Islàndia, fer una constitució social i després, un cop feta, aprovar-la, com ha passat fa pocs dies.

Però abans es van negar a pagar el deute del banc corrupte, i van portar al Tribunal al President del Govern.

És a dir prèviament hi ha hagut un nou ordre revoltat.

Tot va començar amb quatre que es van plantar davant del banc a protestar, al principi el director del banc se’n va riure oferint-se a participar perquè li semblava que eren pocs, i en poc temps es va haver d’amagar. I aquest és l’embrió de la nova constitució social d’Islàndia on, per fi, en un país els culpables que han governat han arribat a judici.

Mentre a Espanya el ministre Gallardón està preparant una llei que penalitzi amb la presó als representants de partits i sindicats (els enemics) que atemptin contra la llei establerta per ells mateixos.

Recorda la llei ‘anti-reunió’ franquista.

Són els brots franquistes, exaltats per l’alçament social independentista i la laïcitat democràtica que els deixa ressentits amb la societat, que han manipulat històricament des del poder i que ara veuen que no controlen.

Vols un acudit?

Vinga.

Un conserge del Valle de los Caídos es troba el fantasma del Franco que li pregunta En mans de qui està el país? I li contesta: d’Aznar. Aznar, en Manuel, el meu company de batalla? No el nebot. I qui governa la meva estimada Madrid? En Ruiz Gallardón. Home! El fill del meu estimat Ruíz Albéniz, el meu cronista oficial? No, el nét. I el delegat del Govern? En Pío Cavanillas. Home! El meu ministre ‘Porcuato’? No, el seu fill. I a la meva Galícia estimada, qui la governa? En Fraga. El net? No, el mateix.

Molt bo. Alguna reflexió més?

Em costa.

Hem parlat molt oi?

Permet-me.

Sí.

L’ideal de la independència seria construir un país nou, en el que la revolució social o el poder social fos el que realment manés, encara que em temo que és una utopia.

Si la revolució social és un estat ‘totpoderós’ regulador comunista i militar doncs sí, no val la pena, però si la revolució és un sentiment d’esperança i de projecte de futur amable, per què no?

I jo afegiria: mentre la política sigui una vocació i no una professió.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s