El model d’empresa castellà és diferent al català

Publicat a LA FADA DE SARRIÀ, el juliol de 2014.
Entrevista de l’Andreu Marfull.

English version

Versión castellana

El Cercle Català de Negocis (CCN) analitza els avantatges d’una Catalunya independent, incorporant al seu anàlisi el seu impacte al teixit de petites i mitjanes empreses catalanes. En Jordi Fité és l’actual responsable de les Relacions Institucionals del CCN, és un empresari provinent de la informàtica aplicada a les petroleres i actualment és el propietari del Gimnàs Sarrià.

Què t’ha fet independentista Jordi?

Hi ha dues raons principals. Una és una tradició familiar, d’una cultura: els meus avis van ser universitaris de famílies molt modestes que van viure els anys vint i trenta, i als meus ulls aquella època era molt diferent, va ser molt innovadora. De ben jove vaig veure que tot això havia desaparegut. I per altra banda, entrats els anys vuitanta, després del 23-F de 1981, vaig comprendre que havíem de fer alguna cosa. Tenia en prou feines quinze anys, però recordo em vaig dir: “això és una extorsió”. Vaig prendre consciència de que la relació Catalunya-Espanya no canviaria mai, que era malaltissa.

Creus que l’economia és l’eix de la causa catalana?

Normalment és més senzill reduir els problemes a qüestions de xifres, i possiblement la qüestió econòmica ha fet agafar empenta a la causa sobirana catalana, però el seu rerefons no és econòmic, sinó de justícia social.

Com entens la justícia social a Catalunya?

Al món actual no som aldees aïllades sinó que els vincles territorials són bastant més complexos, però si que hi ha models diferents. L’economia té importància en la mesura que estableix valors de justícia social, però el fet diferencial és l’àmbit cultural on neixen i es desenvolupen.

D’esquerra a dreta: Jaume Ventura (Col·lectiu Wilson), Albert Pont (President del CCN), Joan Hortalà (President de la Borsa de Barcelona), Modest Guinjoan (PIMEC i professor a la Universitat Pompeu Fabra) i Jordi Cuixart (empresari i tresorer a ÒMNIUM). Fotografia: Jordi Rosset, tresorer del CCN.

Catalunya és culturalment diferent que la resta d’Espanya?

Tota cultura es tanca dins d’unes delimitacions territorials, i la catalana és indiscutiblement diferent a la de la resta de l’Estat. Això no vol dir que sigui homogènia, com tampoc ho és ni ho ha sigut mai Espanya. El que succeeix és que sempre s’ha regit per una cultura dominant, castellana; per una imposició.

És resultat d’una qüestió econòmica?

L’economia no és més que la manera com s’organitza la producció i la distribució de la riquesa, és per tant una conseqüència de la política.

L’economia no és més que la manera com s’organitza la producció i la distribució de la riquesa, és per tant una conseqüència de la política

I com situes la immigració espanyola en el fet cultural català?

La immigració a Catalunya ha afectat un gruix de gent que en el fons fugia de la misèria, d’un latifundisme que els allunyava de la propietat de la terra, els impedia la formació de l’excedent i de qualsevol possibilitat de subsistència i els marginà en una cultura molt poc competitiva econòmicament parlant. Al venir aquí s’han trobat amb una cultura diferent, on no hi havia aquest caciquisme. Tanmateix, s’han integrat dins la societat catalana esdevenint una part indestriable.

Estàs parlant de diferents models socioculturals?

Tradicionalment dins d’Espanya hi ha hagut tres models de transmissió de terres. Tant el del nord com el castellà els ha dut sempre a un excedent demogràfic, un per induir al minifundisme i l’altre per afavorir el latifundisme extrem. Les terres del nord porten més temps ocupades, mentre que els latifundis del sud són fruits de l’anomenada reconquesta, ocupació de terra nulis, i la seva conservació ens demostra la redistribució nul·la durant 5 segles. Després hi havia el model català, que es basava en un pes i un contrapès, que eren la figura de l’hereu i el dret civil català, establint-se així un major equilibri que donava la possibilitat als altres germans de treballar i viure de la propietat de l’hereu, i fins i tot a les seves vídues. Això va fomentar un terme mig a la mida de les terres i un desenvolupament d’una certa indústria que generà excedents i que són la base de la posterior burgesia, la base del seu desenvolupament econòmic.

El model de transmissió de terres explica diferents models econòmics?

Sí, i hi ha diferències clares entre el model castellà i el català. Tenim dos conceptes d’empresa preferent diferenciats que arrelen amb una tradició contraposada. El model castellà s’ha basat sempre en la gran empresa regulada, legitimada pel poder central, i per això hi ha qui les anomenava les empreses del BOE, que de fet són una nova manifestació del latifundis, forma part de la seva cultura. I el model català sempre ha estat empresa d’innovació o de producció de tall mitjà, molt sovint familiar, que si no ha estat més innovadora ha estat perquè en gran part del segle XX se’ns ha impedit.

El model castellà s’ha basat sempre en la gran empresa regulada, legitimada pel poder central, i per això hi ha qui les anomenava “les empreses del BOE”, que de fet són una nova manifestació del latifundis, forma part de la seva cultura

Però a Espanya hi ha un tòpic induït pels mitjans que afirma que Catalunya sempre ha explotat els recursos de la resta de l’Estat en benefici propi, i que no li ho ha agraït mai.

Més aviat es refereixen a una ma d’obra que venia de la resta de l’Estat, però no podem oblidar que parlem de persones i que eren les mateixes persones que es veien expulsats de la seva terra per una redistribució nul·la. Però això no ho diuen. A Catalunya es donà una revolució industrial, sense tenir carbó, i això és excepcional. Mirant enrere és il·lustratiu recordar que Napoleó es va voler annexionar Catalunya per poder competir econòmicament amb Anglaterra i que, per contra, Espanya ens volia com a fàbrica interna davant la impossibilitat adquisitiva de productes a l’exterior. De fet, la resta d’espanyols en som tan víctimes com nosaltres, el problema no és Castella, és l’oligarquia que s’ha apropiat de tot.

I això ho solucionarà la independència de Catalunya? o s’agreujaran les desigualtats?

Ells han callat les seves masses amb excedent aliè, quan no el tinguin no la podran contenir. La nostra llibertat és la seva, i clar que perjudicarà a uns quants, però només a aquesta oligarquia, perquè Espanya és un país molt ric en recursos. Si no està millor és perquè ha estat sistemàticament saquejada per les seves elits. Quan siguem Estats hi guanyarem tots dos, serem els aliats naturals que no som ara i això ens farà més forts. És més, estic segur que Espanya (sense Catalunya) serà un país industrial perquè els hi sortirà rendible.

Aleshores, vols dir que hi haurà un pols social i un nou repartiment del poder econòmic?

A Espanya no tens possibilitat d’ascensió social ni competència territorial perquè el poder està segrestat per una oligarquia ben definida social i territorialment, i que per tant n’és jutge i part. Sense Catalunya no podran mantenir aquesta anomalia. Espanya ha rebut des de 1986 l’equivalent de 6 plans Marshall, si sumem el que ha obtingut d’Europa i dels Països Catalans, en efectiu. El plan Marshall s’invertí en el desenvolupament i això va servir per reconstruir tot Europa. En canvi les ajudes a Espanya s’han utilitzat per enriquir a les elits espanyoles de manera especulativa. Els diners destinats als fons públics s’han utilitzat per fer infraestructures sense cap estudi econòmic i s’han adjudicat a empreses amigues. Resultat d’això, tenim el doble d’aeroports que Alemanya tenint la meitat de població. Els diners no arriben on han d’arribar.

Li veus una sortida?

Les ajudes territorials europees estan a punt d’acabar-se. L’excusa de la solidaritat interterritorial s’ha convertit en una dependència subsidiària i una eina d’apropiació de poder i capital per les elits, però aquest cercle viciós té data de caducitat.  

+++

A continuació, s’afegeix un text publicat al blog CAUSA CATALANA, el setembre de 2014, on s’hi transcriu un pròleg a l’entrevista anterior publicada a la revista local LA FADA DE SARRIÀ:

“Parlar amb en Jordi implica necessàriament activar la consciència social d’un mateix, i oblidarse per un moment del dia a dia per reconèixer que sense una tutela activa de la societat deixem la seva conducció en mans d’interessos aliens que no necessàriament han de ser responsables, per no dir honestos o humanitzats. Dit d’una altra manera, pensa i fa pensar, una actitud indispensable per recosir el pols del contracte social i exercir un contrapès efectiu a l’economia política i els seus patrons establerts que, implacablement, tendeixen a fer un món desigual ple de tensions i contradiccions. Alimentant i perpetuant conflictes. La causa catalana, d’alguna manera, n’és un.

Als vint‑i‑cinc anys en Jordi va muntar la primera empresa, aprofitant la capitalització de l’atur, es dedicà a la informàtica i les telecomunicacions, i es va especialitzar en petroleres. D’alguna manera o altra ha estat sempre vinculat al món de l’empresa i a l’any 2009 va entrar en contacte amb el Cercle Català de Negocis ‑CCN‑ i va veure que hi havia molta gent com ell. No eren enormes empresaris però sí gent amb idees, amb ganes de fer coses, i des d’aleshores és membre actiu del Cercle.

Li vaig demanar mantenir una conversa per a transcriure part de les seves inquietuds, que alimenten també part de les meves. Parlem de models econòmics i de la seva estreta relació amb els models de desenvolupament cultural i dels valors que li són propis. Però millor que en llegiu les seves paraules, amb atenció, perquè són fruit del coneixement i d’una sincera reflexió. Ajuden a comprendre la realitat, millor del que els interessos contraposats dels mitjans de comunicació són capaços de transmetre.”