CAUSA CATALANA: Entrevista a en Toni Strubell i Trueta, el 2014

Un dels fets que permet el curtcircuit entre Regne i Estat modern, amb el conseqüent
trencament dels drets de les nacions, és l’exèrcit

Publicat a LA FADA DE SARRIÀ, el desembre de 2014.
Entrevista de l’Andreu Marfull.

English version

Versión castellana

Antoni Strubell i Trueta (Oxford, Anglaterra, 29 de juny de 1952) és un filòleg i polític català, fill de Michael B. Strubell i Amèlia Trueta, filla de Josep Trueta i Raspall, autor de The Spirit of Catalonia, escrit a Londres per informar als anglesos de la història dels catalans, un cop acabada la Guerra civil espanyola. El seu avi donà en herència als seus pares dos opuscles polítics escrits a Londres entre 1713 i 1714, i el seu pare en va fer la traducció al català, el 1992, sota el títol El cas dels catalans (Curial Edicions Catalanes). En ells es denuncia l’abandó de la reina Anne del Regne Unit a la nació catalana en motiu del Tractat d’Utrecht. 

Què representa “el Cas dels Catalans”, el 1714?

És la prova palpable del component d’estatalitat que tenia Catalunya abans dels Borbons. És a dir, la capacitat de negociar internacionalment.

Però això no es comprèn, es nega.

Perquè els qui ho neguen saben perfectament que una interpretació conservadora de la Història te més possibilitats d’anular la realitat catalana.

Existia un conflicte conceptual del poder al segle XVIII, entre raons nobles i altres raons?

Al segle XVIII el poder que emanava de l’Estat corresponia als regnes militaritzats d’Espanya i França. Catalunya, per bé o por mal, ha partit d’una aversió catalana a la militarització professional.

Per això els castellans diuen que no érem lliures, perquè no teníem un exèrcit propi?

Els propis termes de justificació dels Decrets de Nova Planta parlen obertament de dret de conquesta, i això ja respon a la pregunta.

Creus que hi va haver una corrupció dels exèrcits i de la seva raó de ser?

Sí, perquè un dels fets que permet el curtcircuit entre regne i estat modern, amb el conseqüent trencament dels drets de les nacions, es l’exèrcit. La primera víctima de qualsevol imperialisme són les classes populars pròpies. Exposaré un exemple: l’historiador Ricardo García Cárcel estudià la gènesi de la catalanofòbia i va descobrir que Felip IV va crear una partida pressupostària que pagava els autors de l’Edad de Oro de la literatura espanyola, que mostraven una imatge altament negativa dels catalans, com està passant avui. N’és una mostra el garrepa (jueu), això es creà en aquelles obres. Són múltiples els exemples de la introducció dels garrepes catalans, perquè els catalans es negaven a finançar els exèrcits espanyols a Flandes, per dret constitucional català.

Aleshores la llibertat, sense exèrcit, al segle XVIII, era possible?

Crec que no. El més interessant té a veure amb el fet que a Catalunya hi ha una constant d’aversió al fet militar, permanent. Molta gent no aspirava a una carrera militar. Els exèrcits catalans eren de lleva espontània, no té tradició d’exèrcit regular, els sometents es cridaven per necessitat.

És una manera d’entendre i contemplar el món en pau?

Sí, però no hem de confondre un esperit democràtic institucionalitzat amb una realitat social; amb el tòpic de la caracterització de la manera de ser. Seria un error pensar que hem anat sempre amb un lliri a la mà. Les institucions sempre han vetllat per un dosi mínima de militarització, i a Catalunya existia la tradició del sometent, de manera que la pròpia societat civil es militaritzava quan feia falta. Des d’un punt de vista diplomàtic és molt remarcable que Mitford Crowe, enviat per la reina anglesa, es prengués seriosament els vigatans com a socis per una negociació, el que es convertiria amb el Tractat de Gènova, i que la Generalitat li donés suport.

Tanmateix, podem entendre que el poder dels exèrcits és encara, avui en dia, des d’un punt de vista diplomàtic, la debilitat catalana?

El Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, pare de la Constitució, va explicar a Jordi Solé Tura els detalls de la intervenció militar que dicta l’Article 8 de la Constitució de 1978. En qualsevol país democràtic del món això hagués estat un escàndol i hauria posat en dubte la legitimitat d’una carta magna dissenyada pels hereus d’un règim dictatorial, amb un alt manament no depurat del franquisme. Però, avui, aquest senyor no té cap empatx de formar part del Consell d’Estat, que unànimement suprimeix el dret a decidir d’un poble en benefici del que podríem anomenar totalitarisme constitucional.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s