La inconsciència històrica

Imatge anterior: L’ull observador del món. Font: El País Costa Rica (2020).

La inconsciència històrica

Andreu Marfull Pujadas
29 de febrer 2020

Article relacionat: “La inconsciencia histórica“. A EL PAÍS COSTA RICA, el 29 de febrer de 2020. Cliqueu.

La inconsciència històrica de tots els camins (no reconeguts) que ha llaurat la humanitat està a l’arrel de totes les disputes humanes, sota la forma del control del capital simbòlic que es nodreix del poder autònom de l’inconscient psíquic. I no saber-ho no ens permet avançar cap a un món millor.

Manipular la realitat té un premi, en alguns casos. Però, en general, a costa d’un preu alt, en la mesura que nega i legitima injustícies, o bé actes no reconeguts que es volen adaptar a la realitat. Però el preu més alt és el que s’ha de pagar per no disposar d’una informació veraç de la realitat, i el fet que això no permeti enjudiciar-la degudament. Desconèixer la realitat és causa principal, no l’única, de tots els conflictes humans que tenen a les seves arrels una negació de la mateixa. La causa de fons s’ha de buscar en totes les formes que exerceix la inconsciència humana, i tot el que nega o desatén. Per exemple: el canvi climàtic; les raons de les rebel·lions socials davant els poders estatals; i tota la violència física i emocional que es genera al seu voltant.

Però, al segle vint-i-u, amb una allau d’informació inèdita, s’ha impulsat aquesta nova consciència global, en la línia que ha identificat Manuel Castells a la seva obra The Information Age: Economy, Society and Culture (dels anys 1997 i 1998), però el recorregut tot just ha començat. Avui dia es parla de notícies escombraria, fake news o notícies falses, d’arrel periodística, que alguns mitjans titllen de ser intencionades. I, en un altre ordre de coses, s’hi troba la debilitat manifesta de controlar als serveis d’espionatge estatals (i d’altres), que mouen els fils irreconeixibles dels interessos del poder, ocults en objectius de dubtosa ètica i moral (com l’explotació i el control polític i social). Però darrere d’aquesta gran veritat hi ha, d’una manera no reconeguda, la història oficialitzada, amb totes les seves virtuts i els seus defectes, que ha escrit la ploma autònoma (i segons com invisible) del poder dels que han servit al gran capital simbòlic que ha edificat la inconsciència humana. La manipulació de la realitat no és una tendència recent, tot el contrari, des de temps immemorials ha estat d’allò més comuna, ja que fins aquesta era el gran capital ha pogut actuar amb molta més impunitat, i d’una manera més despietada, creant i fins i tot ceremoniant grans sacrificis.

La realitat del present sempre és interpretable, certament. Conviu amb diversos punts de vista, i es reconeix que aquesta situació és normal, o comuna, com ho és discutir per aclarir les coses. Però aquest tracte és diferent quan es refereix al passat. És a dir, amb el passat som menys crítics i més condescendents, i el debat, d’existir, es troba en els matisos, ja que el consens de la història oficial s’ha imposat, algunes vegades de manera voluntària i altres mitjançant l’ús i el abús de la força. Al seu lloc s’ha construït el conjunt de cossos acadèmics de la història, alineats al voltant de corrents culturals determinats, amb idees a mida dels estats i els poders als que serveixen (i dels que es serveixen) i els financen. I treballen per a aquesta cosmovisió consensuada sense ser-ne conscients, llevat meritòries excepcions.

La memòria humana col·lectivitzada ha passat pel feltre de la interpretació forçada, en què s’ha perdut o oblidat la noció i el significat de la mateixa, resultat del gran i extraordinari consens de la historiografia oficial que ha imposat l’hostilitat humana, amb el seu desig de conciliació, en nom de la pau i l’estabilitat, per d’aquesta manera justificar-se amb la promesa del foment de la prosperitat.

La realitat del gran poder simbòlic que guia a la consciència humana és, d’alguna manera, una narrativa, i sempre ho ha estat. I tota narrativa es pot manipular. Però la manipulació col·lectivitzada en nom de la història s’ha convertit, resultat de la inèrcia de les mutacions del capital simbòlic, en una hibridació de moltes realitats, en què conviuen veritats robustes amb veritats a mitges, i d’altres veritats que s’han manipulat, o ocultat. En un extrem més incòmode, fins i tot, es pot afirmar que s’han creat falses veritats que han passat a ser realitats, en la mesura que han aconseguit ser creïbles, tot i que a la fi es despullin de part de la seva dimensió fantasiosa, o maliciosa. Per exemple, un tracte de fantasia, en aquest cas acompanyada d’un culte a l’ésser humà, ha estat l’haver cregut que la Terra és el centre de l’Univers, i un altre més maliciós el dir que, en nom de la fe, hi ha uns déus superiors a altres, que es poden genocidar, al costat dels qui creuen en ells. I qui diu déus diu profetes, pensadors o altres ideòlegs que certs corrents han encimbellat per capitalitzar, i controlar, l’imaginari de l’evolució de la cara del poder, per donar un sentit a la seva constant mutació.

La idealització, per bé i per mal, ha alimentat a la història, en la mesura que aquesta s’ha transformat en la veritable i principal construcció de la cosmovisió de realitat. I ho ha fet fins a límits inimaginables per la feble consciència col·lectiva actual.

La història oficial és, en aquest sentit, el resultat més evident de la manipulació de la inconsciència humana, tot i que no es reconeix com a tal, en la mesura que s’ha institucionalitzat i, en aparença, ve acompanyada de fonts documentals. Però, compte, la realitat documentada no és, necessàriament, una veracitat. Únicament és un document, que té un significat i una raó d’existir. No tot s’ha d’entendre com una manipulació, certament, però hi ha moltes raons, en determinats casos, per suposar que així sigui. És molt senzill de comprendre. Imaginem que un governant o persona dotada de certs privilegis o responsabilitats dirigeix grans empreses, que escriuen part del relat de la història que es vol rememorar. Però aquest personatge resulta que representa un poder més gran que entra en desgràcia, i desapareix, de manera que es crea una crisi de legitimitats i en el seu lloc apareixen d’altres, i tot això acaba amb una guerra múltiple i uns poders intrusos, que desitgen imposar les seves voluntats. Quan això passa, què fa el poder intrús? Per començar, destrueix a tots els seus adversaris, o com a màxim els dóna l’oportunitat d’afiliar-se al seu servei. Però pot donar-se el cas que el canvi de poders vagi de la mà de la construcció d’una nova cosmovisió, o d’una nova era que necessiti d’una revisió de la història. Es canvia la història i amb això s’imposa una nova llei. Llavors, el canvi ha de ser estructural, i el poder intrús destrueix la glòria del personatge que va entrar en desgràcia, al costat del poder que representava. Destrueix els documents i les proves del seu poder, i en construeix de nous, amb el suport de nous documents, que falsifiquen la realitat. O, fins i tot, si cal, esborra tota la seva existència, o la seva essència, si no és possible esborrar-la del tot. Comprendre aquest aspecte és relativament fàcil, i ho constaten certes proves reconegudes, que ens parlen de destrucció en la forma de grans persecucions, estigmes o difamacions, al mateix temps que de canvis d’identitat, i, d’una manera no prou reconeguda, de destrucció, manipulació o falsificació documental. Però el reconeixement no està a l’alçada de la seva veritable manipulació. Es dóna el cas que si no és suficient alterar la història sempre queda l’opció de traslladar el poder vençut i superat al passat, per a desubicar-lo de l’època que es vol reconstruir. Aquest és el cas de la reconstrucció del passat d’Egipte i la seva estreta relació amb el poble jueu. La seva història comuna s’ha enviat al passat, coincidint amb l’inici del projecte colonitzador cristià, de la mà de l’empresa de l’evangelització dirigida des de Roma. I amb això s’ha construït, al seu torn, una història llegendària pel poder romà italià, que des de llavors ha passat a substituir el seu veritable passat greco-egipci i babilònic, més oriental. A dia d’avui aquesta tesi resulta o pot resultar temerària, o fins i tot ofensiva, però no ho és. Colom, els Borja i tots els poders de Portugal, en nom de l’Orde de Crist, han estat artífexs d’aquest canvi, però no en el sentit (ni en el temps) que se’ls dóna en el relat oficial, i que (falsament ) constaten els documents oficials. Al seu torn, el relat apocalíptic de la destrucció de Babilònia, de la Bíblia cristiana, es refereix a això. Babilònia és, i era, la capital d’Egipte, El Caire. És a dir, els textos sagrats també s’han enviat al passat, i es basen en fets ocorreguts fa pocs segles. Sí, hi ha raons, i proves, que ho demostren. La Nova Cronologia ens en parla (cliqueu).

Vivim en un collage històric de colossals dimensions, que tenen a veure amb l’ús i l’abús de poder autònom i incontrolable de la inconsciència humana. I unes de les seves manifestacions es concentra, d’una manera especial, en la tensió de l’epicentre de la terra més santificada, Jerusalem, després d’haver caigut en desgràcia aparent altres centres, com ho són el Tibet, Egipte i la mateixa Roma italiana, un cop s’ha destruït el poder del fonament místic occidental que en el seu moment va ser un subcentre santificat: jueu i catalano-provençal, que al seu torn va ser un reflex paral·lel d’un altre de principal: en aquest cas jueu, armeni, georgià i tàrtar. I allà, en aquestes terres, encara es viu aquesta lluita. Fins i tot, en certa manera, s’ha de relacionar amb el pols històric de la catalanitat davant l’opressió castellana i francesa, si bé aquesta ha estat despullada, en gran mesura, del judaisme, sent aquest un cas similar al dels polsos escocès, flamenc i venecià, davant els seus respectius poders estatals. Però el major pols, el pols global, és el que exerceix el Gran Capital, amb majúscules, davant tots els estats que, militaritzats, sotmeten als seus propis conciutadans.

S’ha perdut l’horitzó de la perspectiva de la mutació del poder simbòlic. Vivim en una inconsciència històrica, que tot just comença a prendre forma a la consciència col·lectiva. Com s’ha apuntat, al parlar de la manipulació de la història hem de veure la lògica de la idealització de la realitat, ja sigui per exagerar alguna cosa o per amagar el contrari. I aquesta pràctica és molt humana, i sol anar de la mà del procés de maduració de les persones, pobles, religions o identitats diverses en el sempre lent i complex procés de reconeixement mutu. Tot això, sense ser conscients de la seva vinculació, ha deixat el seu efecte en el relat històric oficial, creant al seu torn múltiples anomalies. Sense anar més lluny, serveixin d’exemple les guerres religioses o imperials, en nom de Déu o del gran capital, i totes les aberracions de la realitat que han deixat escrites. En certa manera, comprendre aquest llaç permet obrir una porta en general tancada, que condueix a la contemplació de la lògica contradicció inherent entre les evidents manipulacions de la realitat, que constaten totes les disputes humanes, i la fe cega en el relat de la història oficial, que s’ha sacralitzat, convertint-se en el fonament últim de totes les lleis, tant de les justes com de les que no ho són.

Però l’anomalia de la realitat legitimada té un fonament lògic, que permet avançar en la presa de consciència de les seves debilitats, quan es comprèn millor el procés de la seva construcció.

D’una banda, es troba la manca de destresa humana a l’hora de construir un origen diví de la vida i de la humanitat, i la pretensiosa idea de posar-li data, en nom d’un text sagrat que així ho afirma. Aquest tema no és en absolut menor, ja que, més enllà de ser un exercici de fantasia de dubtosa idoneïtat, a causa d’això s’han establert les bases de la dilatació de la història. És a dir, la història realment documentada és molt més breu del que s’afirma, i això és degut al fet que s’ha creat una obra a mida de l’autoritat de grans poders que han pretès eternitzar-se. D’aquesta manera, la breu història real ha acabat per convertir-se en una història dilatada i duplicada en el temps, per exemple, creant dues grans grècies, una clàssica i una altra medieval, quan en realitat són la mateixa, tal com han desenvolupat Anatoly Fomenko i Gleb Nosovskiy (Cliqueu). Entre els anys 1975 i 1979, Anatoly Fomenko va realitzar la tasca de grafiar amb esquemes el mapa cronològic global i va trobar, entre moltes duplicitats, la repetició de les cròniques clàssica i medieval de l’Imperi grec. De fet, aquesta és la raó del salt discontinu d’aproximadament mil anys entre l’enginyeria, l’arquitectura i l’escultura clàssica i la seva evident continuïtat amb l’equivalent renaixentista, en la qual l’únic canvi és la seva cristianització. S’ha fet de manera que, fins i tot, s’ha enviat al passat el pensament, la ciència i l’astronomia grega medieval, i s’ha pretès imposar la idea que es recupera a la fi de l’edat mitjana. Però això tan evident no es reconeix, i pel camí (o millor dit en la seva arrel) cal comprendre que s’ha desitjat crear un origen autònom tant de Jesús com de tots els regnes cristians, i amagar d’aquesta manera que tot ha estat, en gran mesura, una mutació d’identitats que ha anat de la mà d’un procés historitzador per d’aquesta manera legitimar-se. Per fer-ho possible, sota el jou del gran capital simbòlic que orienta la consciència humana, s’han lliurat a la humanitat les grans cròniques dels cronistes reials i els grans testimonis de sants i profetes, al costat de la inestimable “ajuda” dels historiadors de l’antiguitat que es posen de moda a l’anomenada era moderna. Tots ells són la ploma oculta d’aquesta gran distorsió de la realitat, que ha redactat la pseudohistòria oficial i la seva idea associada. Malgrat ser una gran obra, no mancada de bones voluntats, malgrat tot, és el major frau, o, més ben dit, la major deshonestedat col·lectivitzada mai creada per la inconsciència de l’ésser humà.

D’altra banda, darrera de la gran i clamorosa evidència que vivim en un escenari cultural, històric i cronològic deshonest, es sumen els lamentables genocidis, crims, persecucions i difamacions que la humanitat ha liderat, en nom de fes divinitzades o imperialismes de diferent naturalesa, és a dir, dinàstics, culturals, comercials o simplement ideològics. Ens referim a tot el que la humanitat ha fet per a legitimar l’injustificable, després d’un menyspreu i una lluita infames, en la qual la intel·ligència i les ments més hàbils no han aconseguit raonar solucions més amistoses, basades en la llibertat de les voluntats en conflicte, resultat de la immaduresa humana a l’hora de resoldre els errors que ella mateixa nega, inconscientment. Pel camí, s’ha alimentat el culte a la violència humana, i una infinitat de farses i mentides, acompanyades de mitges veritats, que no ajuden de cap manera a fer un sa revisionisme històric.

Una conseqüència d’aquesta gran distorsió històrica és la causa de certa tolerància a una realitat mal dissenyada, en la mesura que ha estat capaç d’apaivagar a les ments més crítiques, i això ha relaxat les ànsies de venjança i el sentiment d’indignació que les alimenta. Però aquesta situació ha creat una altra conseqüència de calat major, que s’ha de comprendre si se li vol donar una resposta raonable. Manipular la realitat ha construït una dissociació cognitiva que no permet avançar en la maduresa i la responsabilitat humanes, i això condueix, inexorablement, a conflictes perpetus i a desatendre temes cabdals, com els drets humans, els drets ambientals o altres moltes més fronteres entre la violència reconeguda i la no reconeguda, com ho són la competència pel poder i tot el crim organitzat (militaritzat) que s’està agreujant dia a dia, així com totes les altres lluites en nom de les identitats aparentment irreconciliables.

Després de tota manipulació, independentment de si darrere hi ha bona o mala voluntat, o sentiments d’angoixa o patològics, apareix un ésser manipulador. I quan aquests éssers treballen a l’uníson, enaltits per les seves raons, les que siguin, esdevenen veritables depredadors de la ignorància de la inconsciència històrica, i la reprodueixen al seu voltant. Sense haver estat la seva intenció, la ignorància de la manipulació de la història, i de la realitat, que actualment protegeixen els academicistes de la història oficial, sota la pressió del gran capital simbòlic, ha estat una arma de doble tall les fulles de la qual (si volem realment avançar en la construcció d’un món millor) s’han de descobrir per després desposseir-les de la seva capacitat de ferir, tallar i acabar amb tota possibilitat de reconciliació entre el passat de la humanitat i el seu present hostil per, d’aquesta manera, encarar el futur d’una manera més conscient i responsable.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s