Bloc de notes

Estic a l’aeroport Benito Juárez. A Ciudad de México. Penso i espero… vigilant la maleta. Haig d’agafar un vol a Ciudad Juárez, on treballo, d’aquí a unes hores. És la nit de Reis i són les tres de la matinada, hora mexicana. Estic xarrupant cafè a un bar buit tot sentint música pop, i prenent notes.

Vinc de Barcelona, una ciutat idealitzada a l’Amèrica Llatina, i vaig a Ciudad Juárez, una ciutat temuda i estigmatitzada a la terra d’on vinc. Se’n sap ben poc, i es coneix que hi ha drogues i violència. En general, però, s’ignora, com s’ignora la realitat en què vivim.

Semblen molt diferents, i segons com ho són. Una és una ciutat segura, i l’altra no. Una té transport públic, servei de manteniment i habitatge social, i l’altra també, però de molta menys qualitat. Però, si s’observa bé es veu que estan vinculades. Barcelona i Cd. Juárez tenen una cosa en comú: treballen per capturar capital aliè, que hi vol invertir. Són ciutats al servei del mateix amo i es gestionen amb les mateixes lleis. No són el que sembla, es retroalimenten i són dues cares de la mateixa moneda: la del gran capital. De forma evident, destaca que Barcelona és un lloc apte per fer-hi negocis, i Cd. Juárez també. Però a la primera els diners es consumeixen i a la segona es produeix la matèria prima, que es consumeix a un altre lloc. És a dir, fan un ús diferent del diner. Altrament, ambdues ciutats són llocs desitjats per viure-hi, si bé a la primera s’hi busca qualitat de vida i a l’altra, sobretot, només feina. Ara bé, les seves relacions no són només de contrastos. De fet són, fins i tot, perverses. Però aquesta realitat no es reconeix.

Ningú sap, o millor dit no vol saber, per què hi ha relacions desiguals a l’acumulació del capital… i ningú hi veu una violència estructural. Es tolera. Abundància per uns i misèria pels altres, al servei d’un sistema molt simple de producció i consum massiu, que s’ha adulterat. Aquest és el patró, que s’amaga amb un ideal especulatiu que diu que tots podem navegar en l’abundància, si ens esforcem prou.

I això, aquest ideal, és una obra feta pels qui se’n beneficien, i pels qui se’n volen beneficiar. Se’n diu paradigma del progrés material, a costa dels recursos humans i naturals, i és el metall de la moneda de la doble cara. Té a veure amb la capacitat de destrucció de l’espècie humana, i amb la seva pobresa d’esperit. No hi veiem la relació amb el culte a la Barcelona cosmopolita, ni amb la desangelada Cd. Juárez. Al seu torn, ens refugiem donant veu als rumors, i bebem de les pantalles que ens transmeten missatges de fantasia i de terror, que ens distreuen, ens exciten i ens transtornen. Ens ajuden a viure una irrealitat consentida. Pel camí, està el temple a l’evasió d’impostos que fa el paisatge de la zona “franca” dels aeroports internacionals. És un paradís fiscal i estètic compulsiu. Aquesta és la llei de l’ordre internacional. Li diuen lliure competència, i s’hauria de dir lliure dret al foment de l’especulació amb l’afany d’obtenir plusvàlues, a qualsevol preu. Aquest és el seu poder, al què es rendeix culte.

Mentrestant, des de Juárez es passa la droga a l’Occident, i Occident hi busca la mà d’obra barata, sense drets laborals ni prestacions. Això permet a la indústria nord-americana seguir essent competitiva, i també a l’armamentística. Gràcies a ella es manté el fluxe de gas i petroli a Occident, des de l’Orient, i es fa la guitza a qui negocïa amb el contra-bloc capitalista, com ara l’Iran. La Xina és el principal client.

La guerra, de nou, assola a l’Orient Mitjà. Ningú recorda el Temple de Salomó, ni cap Arca de l’Aliança. Ni sap dir on estava la sabiesa, ni la santedat del lloc on es diu va existir. Ja no hi ha cap Ciutat Santa ni els reis perses de l’Orient venen a rendir culte al rei dels jueus. Ara, diuen, hi ha ciutats globals, com ara Barcelona, que seguirà essent idealitzada, mentre es seguirà explotant i corrompent el món. I, Cd. Juárez seguirà essent la porta descuidada d’Occident, i la seva crossa. Són i seran (durant anys) la cara i la creu de la moneda, de la perversió del diner. I seguirem ignorant-ho.

Andreu Marfull Pujadas
2020 01 06