Tretze anys de politització judicial, cinc guerres civils i set cops d’Estat a mida que s’esmicola l’Imperi espanyol

El jutge Marchena, el president del tribunal que ha dirigit el judici contra els representants polítics i civils dels catalans, escoltant el seu al·legat final. Font: Vilaweb

En aquest text es transcriu l’article El poder judicial español, solo ante el implacable juicio histórico“, publicat al diari EL PAÍS COSTA RICA, el 14 de juny de 2019 (clicar). En ell s’hi reflecteix una denúncia al poder judicial espanyol; s’hi descriu el procés històric que ha conduït a l’actual desautorització del poder judicial, i del sistema democràtic, a Espanya, vinculant-ho amb les conseqüències de la Llei d’Amnistia de 1977; i es ressalta el transcendent i significatiu al·legat final dels representants de la causa catalana, que han (hem) estat ignominiosament jutgats per un tribunal al servei d’una Espanya obcecada.

Per combatre la vulneració dels drets fonamentals; per restituir i posar en valor la veritat dels fets; per la dignitat dels presos catalans i la de tots els calumniats, amenaçats, detinguts, embargats i ajusticiats injustament; pel patiment i la dignitat de les seves famílies… s’ha escrit aquest article.

Llibres relacionats:

CATALÀ – Catalanophobia: una qüestió d’Estat (Barcelona: La Tempestad, 2018)
catalonophobia

CASTELLANO – La condena catalana al franquismo (Barcelona: La Tempestad, 2019)
la-condena

Tretze anys de politització judicial, cinc guerres civils i set cops d’Estat a mesura que s’esmicola l’Imperi espanyol

Andreu Marfull, 13 de juny de 2019

Al Tribunal Suprem espanyol s’ha jutjat als representants civils i polítics del conjunt de catalans que vam organitzar, col·lectivament, un referèndum d’autodeterminació. El judici està vist per a sentència, i els al·legats finals dels acusats han estat exemplars: han emplaçat al Tribunal a que torni la qüestió catalana al terreny de la política, deixant-los en llibertat, destacant el seu ferm compromís amb una solució pacífica i pactada basada en el reconeixement mutu. Però, tanmateix, el judici ha acabat tal com va començar, amb l’acusació demanant penes que oscil·len entre els 7 i els 74 anys de presó, depenent dels diferents càrrecs que pesen sobre cadascun dels imputats. Aquesta és la conseqüència d’anys de politització judicial, alimentada per la resistència i la negació, obcecada, a parlar sobre el fons de la qüestió. Davant d’aquesta pressió extrema, és probable que el poder judicial els condemni sense adonar-se que, davant els catalans, davant l’opinió internacional i davant l’implacable judici històric, es condemnaran a si mateixos.

Els al·legats dels acusats, que han posat punt i final al judici, han estat clars, impactants i contundents. Tots ells han recordat a les seves famílies, de qui han ressaltat el sofriment que estan vivint; han expressat la seva inequívoca vocació política i social i en defensa de la justícia, dels drets humans i de la democràcia, que testifiquen les seves vides; han denunciat les calúmnies del ministeri fiscal dirigides sobre ells, qui ha afirmat que van planejar un cop d’Estat, transformant la llibertat d’expressió i de manifestació en intimidació, violència i rebel·lió; i han destacat que, en el judici, tot i la manipulació de la realitat de la què ha estat objecte, s’ha demostrat que ells i tots els catalans vam exercir els nostres drets fonamentals d’una manera pacífica i exemplar. Però, allò que ha estat més significatiu ha estat el doble missatge que han dirigit al Tribunal, i a tot el que representa. Primer: “aquesta sentència pot ser la solució a un problema polític, que no s’hauria d’haver convertit en una qüestió judicial, per avançar en el reconeixement mutu i en una solució pactada, o bé pot significar un retrocés històric“. I, segon: “si ens condemnen, altres continuaran, perquè la nostra causa és legítima i és la voluntat col·lectiva d’una gran majoria de catalans“. Però aquest al·legat de dignitat ha estat menyspreat pels mitjans de comunicació espanyols. La premsa estatal ha ignorat el transcendent missatge que els acusats han transmès al Tribunal, i, de forma unànime, ha destacat que els acusats no s’han penedit; que afirmen que tornarien a fer-ho, tractant-los com uns colpistes, de la mateixa manera que no ha cessat de fer des que va començar el procés secessionista català. La pressió que s’ha exercit sobre el poder judicial, el Tribunal, la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat és i ha estat extraordinària.

D’alguna manera, aquest judici ha estat l’enèsima constatació de que alguna cosa li passa a Espanya. No es sap veure a si mateixa no només amb els ulls dels catalans, sinó tampoc amb els ulls del sentit comú, per no dir del dret internacional, que sí reconeix el dret a l’autodeterminació, és a dir, que comprèn la importància del seu valor per a l’establiment d’una pau universal, digui el que digui Espanya.

Què ha passat?

Tretze anys d’amenaça judicial, cinc guerres civils i set cops d’Estat a mesura que s’esmicola l’Imperi espanyol

Aquesta sentència és el fruit de tretze anys d’amenaces i persecució judicial, que va començar amb una sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el juny de 2010, resultat d’una ofensiva del Partit Popular (PP) iniciada el 2006, quan aquest partit representava a la dreta i a l’extrema dreta a Espanya. Aquesta sentència va ser el detonant del desafiament català a la unitat d’Espanya, i la gota que va fer vessar el got de la paciència catalana. Però l’inici de la indignació ciutadana comença abans.

L’atemptat d’Al-Qaida a Madrid, l’11 de març de 2004, a pocs dies de les eleccions generals, és el detonant d’una inestabilitat política que provocarà una inflexió en els avenços democràtics, i l’inici d’una indignació que alimentarà la desafecció ciutadana, així com la recuperació de l’esperit nacional franquista. Motivat per la por, el PP atribueix aquest atemptat al grup terrorista d’alliberament basc, ETA, i aquest episodi fa reaccionar els espanyols, després de constatar que va ser Al-Qaida, i que després d’aquesta difamació hi havia la voluntat de manipular a la població per garantir la victòria dels populars en les immediates eleccions generals, en què les enquestes els donaven com a favorits. D’aquesta manera, amb la ciutadania indignada, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) recupera el Govern Central, després que aquest hagi ocupat, amb l’anomenat “Tripartit” (PSC, ICV, ERC), el govern de la Generalitat de Catalunya un any abans. En poc temps, la ruleta del destí deixa al PP fora de joc. I aquí comença la inflexió fonamental en el fràgil equilibri del projecte plurinacional espanyol, que sucumbeix a l’obcecació històrica castellana, feta a si mateixa com el veritable projecte de la unitat d’Espanya, resultat, molt especialment, de la generació del 98 i del cabdillisme franquista.

Des de l’any 2004, i, pensant en la tornada al poder, el PP fa valer una política d’enaltiment patriòtic espanyol a costa dels anomenats “nacionalismes perifèrics”, i contra el govern socialista, enmig d’una intensa persecució a la política basca d’arrel independentista ja iniciada, que acaba amb una dura repressió i la condemna judicial de les seves veus política i mediàtica. Però la reacció és imminent.

Enmig d’un innegable reequilibri de poders, a escala estatal, europea i internacional, el Parlament de Catalunya formula una estratègia de renovació redactant un nou Estatut d’Autonomia, el 2006, que pretén normalitzar els avenços del desenvolupament autonòmic, i avançar en la gestió de sectors i infraestructures clau. Però el PP, sense pes polític a Catalunya, ho impedeix. El 2006, el Parlament català aprova una reforma de l’Estatut d’Autonomia, que és ratificada pels catalans mitjançant un referèndum vinculant, així com per les Corts Generals de Madrid i Sa Majestat el Rei; però el PP, a l’oposició, presenta un recurs d’inconstitucionalitat que el Tribunal Constitucional accepta. I el presenta juntament amb 4 milions de signatures acumulades per Espanya amb una campanya sense parangó, encoratjant l’hostilitat cap a les pretensions catalanes de dotar de prestigi a la seva llengua i a la seva condició de nació. Alimenten, d’aquesta manera, la catalanofòbia i la desafecció social contra la catalanitat, com no s’havia vist des del Franquisme.

El poder jurídic, polític i empresarial s’alien a Madrid i el PP fa de la campanya contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya la seva principal lluita a l’oposició. I apareix un nou agent en aquesta “batalla”, a Catalunya: Ciutadans. El 2006, davant d’un previsible retrocés del PP a Catalunya, es funda, a Barcelona, ​​el partit polític Ciutadans, amb la vocació d’afeblir l’alça del catalanisme i donar veu als que no s’hi senten identificats. D’aquesta manera, s’aixeca el mur de la divisió social catalana, i es combat el projecte integrador català, que fins llavors havia aconseguit grans resultats per a la convivència en temps de democràcia. Es crea el fantasma de l’hostilitat catalana i els mitjans se’n fan ressò. Mentre això passa, el PP lidera el retrocés de la catalanitat a les comunitats valenciana i balear, on el valencià i el català (la mateixa llengua segons les acadèmies de la llengua respectives, amb les seves varietats) es veuen assetjats d’una manera implacable des de llavors. La bretxa entre la catalanitat i l’espanyolitat castellana s’amplia, essent una lluita desigual en tots els sentits.

El Tribunal Constitucional delibera, des de llavors, un acord polític que, segons la dreta espanyola, obcecada, convé reprimir. Paral·lelament, per tal d’afeblir al president del Govern, el socialista José Luís Rodríguez Zapatero, els populars fan brollar la moralitat catòlica espanyola desprestigiant la seva política d’obertura cap a la tolerància a la diversitat sexual, que reconeix a nous models familiars. Es tracta d’una eina política conservadora, que uneix el patriotisme amb la tradició espanyola, i propicia el retorn de l’esperit del “Moviment Nacional”, del Franquisme, en un moment històric en què la societat espanyola encara no ha fet un judici raonable del seu passat repressor. Com a resposta, Zapatero aprova la Llei de Memòria Històrica, el 31 d’octubre de 2007, que obre les portes a la recuperació de la dignitat de les víctimes de la dictadura franquista, i facilita la investigació de les fosses comunes que la Llei d’Amnistia, de 1977, no va permetre jutjar. Amb aquest joc de revisió històrica, el feixisme espanyol es vitalitza i creix la por al judici històric que Espanya es nega a fer. Aquesta situació alerta al poder judicial i a la moral nacional-catòlica, que es resisteix a facilitar qualsevol procediment que impliqui la investigació de les fosses comunes de la guerra i la postguerra civil (1936-1939 i dècades de 1940 i 1950). Es parla d’un genocidi, mai jutjat, de més d’uns cent mil espanyols.

Però aquesta inestabilitat tot just acaba de començar, i aviat adquireix una altra dimensió. Des del 2007, Espanya entra en crisi. Esclaten dues bombolles: la immobiliària i la financera, que estan vinculades entre si. Són el resultat d’unes pràctiques especulatives mal o poc regulades que, en els darrers anys, manté de manera fictícia el creixement econòmic a Espanya, i al bloc capitalista occidental, sense un debat polític honest. L’agitació social es generalitza, i l’èxit econòmic espanyol que durant anys centra els titulars dels mitjans es veu desautoritzat, juntament amb la política en general. Emergeixen nous grups polítics, d’esquerra i de dreta, i s’estimula l’activisme social contestatari.

En aquest context inestable, s’inicia una nova consciència de la catalanitat en un entorn democràtic i amb una societat informada, organitzada i conscient de la seva situació. Mentrestant, el Tribunal Constitucional allarga excessivament la sentència al recurs de l’Estatut, que es resol a porta tancada, i aquesta situació genera estupefacció.

El 2009, la societat catalana es mobilitza, indignada. Es pregunta si val la pena formar part d’aquesta Espanya. El 13 de setembre, una iniciativa popular impulsada a Arenys de Munt pregunta als seus ciutadans què pensa respecte la independència de Catalunya. És l’inici d’una intensa mobilització social, que obre el procés de reafirmació de l’estatus de nació, després l’assetjament polític i judicial sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat i ratificat el 2006. La iniciativa popular iniciada a Arenys, sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya, s’estén i és seguida per 508 municipis catalans. L’últim és Barcelona, ​​el 10 d’abril de 2011. El “Sí” guanya amb un percentatge superior al 90%. Pregunta de la consulta:

Està d’acord amb que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?

Al seu torn, el 26 de novembre de 2009, davant l’estancament de les deliberacions del Tribunal Constitucional, dotze diaris catalans publiquen una edició conjunta sota el lema “La dignitat de Catalunya“. Es tracta dels diaris La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Però el Tribunal Constitucional no cedeix. Al contrari, encén l’espurna que representa l’inici del procés d’autodeterminació català. El Tribunal Constitucional espanyol delibera durant més de quatre anys sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 2006. La resolució, molt discutida i bloquejada per posicionaments interns molt contraposats, ve donada per la no remodelació habitual -institucionalizada- dels membres del Tribunal, per evitar una majoria d’esquerres, partidària en la seva autorització. És a dir, una part del Tribunal és triat pel govern de torn, però el Partit Popular fa valer els membres que ell proposa en el seu anterior govern (que acaba el 2004), per garantir l’èxit de la seva estratègia. El resultat és sentenciat per cinc vots a favor i quatre en contra, i tant les discrepàncies com l’anomalia de la formació del Tribunal deslegitimen la sentència davant l’opinió pública. A més, la sentència resol la inconstitucionalitat dels aspectes que afermaven els valors culturals i històrics de la llengua pròpia de Catalunya, el català, i de la seva condició de nació, malgrat la jurisprudència, que en anys anteriors havia reconegut a Catalunya com a «nació històrica», i del sentir generalitzat de la població.

A la Sentència 31/2010, del Tribunal Constitucional, sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, es dictamina que: a) Catalunya no és una nació; b) es posa fi a la normalització lingüística del català, negant-li el seu prestigi oficial a Catalunya; i c) es posa fi al procés de desenvolupament autonòmic d’Espanya, que des de llavors no ha deixat de involucionar, a favor de la recentralització de poders a la capital.

Quin és l’efecte d’aquesta sentència, del 2010?

Igual que ocorre amb el judici del 2019, es posa de manifest que el poder judicial espanyol es planteja a si mateix com la pedra angular judicial de l’Estat, símbol de la unió política i l’ordre establert, amb fortes connotacions polítiques i ideològiques sensibles a la causa espanyola. El posicionament sobre la interpretació dels drets històrics, ja integrats en la jurisprudència, mostra la politització -innegable- del poder judicial espanyol, amb l’aval interpretatiu de l’ambigüitat manifesta de la Constitució Espanyola. En tots els punts conflictius atempta contra les competències de la Generalitat de Catalunya, i, molt especialment, contra els drets històrics de la nació catalana, que, com a poble i societat, estan internacionalment reconeguts a la Declaració Universal dels Drets Humans i a la Carta de les Nacions Unides. Aquesta sentència, lluny de tancar la porta als catalans, el que provoca és tot el contrari. Crea el dret a interpretar-la i a discutir-enèrgicament. La reacció és profunda, imminent i inevitable.

2010, 10 de juliol. Manifestació contra la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Font: El Punt Avui, Juanma Ramos.

El 10 de juliol de 2010, dies després de l’avanç de la Sentència sobre l’Estatut, s’organitza una manifestació per mostrar el seu rebuig. És organitzada per l’entitat civil Òmnium Cultural, i s’estima que fins a un milió de persones van a la manifestació, juntament amb la pràctica totalitat dels partits polítics catalans, incloent-hi el partit socialista (que des de llavors pateix una intensa i constant purga interna). Es manifesten contra el que entenen és un greuge a les seves llibertats i a la seva dignitat com a poble, d’acord amb el sentir de la seva identitat, alhora que contra un Estat que no els representa i desautoritzen pels seus excessos. Milers de famílies senceres de tot Catalunya es dirigeixen a Barcelona, ​​pacíficament, per mostrar la seva indignació, i prenen nota de la seva determinació comuna. El lema de la manifestació és:

Som una nació, nosaltres decidim

D’aquesta manera, Catalunya pren consciència dels seus drets com a nació, després de segles estant reprimida pel projecte nacional castellà, i li recorda a Espanya la llista de greuges històrics. Literal i col·lectivament, diu: “prou, tenim dignitat i, en un sistema democràtic, decidirem com volem ser governats, i ho farem“. Aquesta sentència és el detonant d’una nova consciència i maduració de la identitat catalana, que neix desvinculada dels designis d’Espanya i, dels del propi Rei.

Ràpidament, emergeix el record del greuge històric, i el de l’excessiva fiscalització als catalans. Després d’unes dècades en què l’Estat es dedica a recaptar tots els impostos i a repartir-los a discreció, sense informar de les transferències i emparat pel principi de solidaritat territorial que pauta la Constitució, es fa públic que, des de mitjans dels vuitanta, un 40 % per cent dels impostos recaptats a Catalunya no torna, representant una fiscalització equivalent al 9% del producte interior brut anual. A tall d’exemple, a Alemanya es regeix aquest mateix principi però s’estableix el límit en el 4,5%, no en el 9%, i aquest percentatge s’estima que és el més alt d’Europa. I dit greuge és comú als territoris de València i Balears, terra dels antics regnes catalans de València i de Mallorca. Però aquest debat no prospera, no es converteix en un desafiament polític que estableixi els límits de la solidaritat, en equilibri amb la igualtat de drets i oportunitats. El debat sobre el model territorial no es posa sobre la taula, i es constata que no hi ha altre patró que la negociació a porta tancada. Al seu torn, Espanya respon que Madrid també és solidària, però refusa reconèixer que des de fa dècades ha creat una gegantina infraestructura al seu voltant, que ha deixat d’invertir a Catalunya i que, resultat de la globalització, concentra la pràctica totalitat de les seus de les empreses multinacionals a Espanya, que paguen allà els seus impostos. Catalunya inicia una campanya de denúncia, i la resta d’Espanya respon amb que és insolidària i mesquina. Però això no és tot. Arran de la crisi immobiliària i financera que es destapa el 2007, Espanya inicia un procés d’endeutament espectacular. Es retallen els recursos a les comunitats autonòmiques (en les matèries de sanitat, educació i cultura) i Catalunya recorda, amb més ímpetu, que s’ha de repensar la transferència fiscal. Però ni l’Estat ni els mitjans de comunicació tenen cap intenció de parlar d’aquest tema. El grau de desinformació arriba a ser exagerat, arribant-se a afirmar, reiteradament, que és Espanya qui paga les pensions dels catalans, que Espanya està pagant els deutes de la Generalitat de Catalunya i que Catalunya serà eminentment pobra si s’independitza, quan no és així. És a dir, mitja Espanya depèn dels impostos catalans, Espanya està sobre endeutada i qualsevol supòsit que impliqui la secessió de Catalunya no és només un problema polític, és un gravíssim problema econòmic que, de materialitzar-se, deixaria a Espanya amb mig peu fora de la Unió Europea, per insolvent.

Enmig d’aquesta inestabilitat política, econòmica i jurídica, s’inicia el retrocés democràtic, i l’hostilitat ideològica, a tot l’Estat. S’atura, radicalment, el desenvolupament de la Llei de Memòria Històrica de 2007, i es retalla la llibertat d’expressió, de la mateixa manera que ocorre en tots els estats que entren en crisi. Però aquesta censura a la llibertat té una singularitat afegida: afecta la veu catalana i corromp l’Estat de Dret. La Llei Orgànica 4/2015, de 30 de març, de protecció de la seguretat ciutadana, coneguda com la “llei mordassa”, representa la culminació del retrocés en les llibertats d’expressió, informació o manifestació, a tot Espanya. Des de llavors, parlar de “delicte”, “crim” o “cop d’Estat” al referir-se a la determinació catalana passa a ser normal, i deixa de ser vist com una anormalitat democràtica. S’imposa el discurs de l’autoritat de la llei, s’avorta el debat polític i s’apodera al poder judicial, polititzat. A nivell internacional, Espanya inicia una campanya de persecució de tot allò que soni a diplomàcia catalana, demanant i en gran mesura aconseguint la clausura d’actes en què representants catalans poden informar sobre les seves aspiracions, a través de les seves ambaixades.

Davant d’aquest assetjament, Catalunya amplia l’altaveu de la seva indignació, fins a aconseguir que els seus representants civils traslladin, als polítics, la seva determinació, i s’inicia un debat -estèril- amb Espanya, que es nega a parlar. Altrament, les enquestes afirmen que la majoria de catalans vol exercir el dret a decidir, per una minoria de la resta de la ciutadania espanyola, i en elles s’indica que són més els catalans que volen deixar de formar part d’Espanya pel que fa als que volen seguir formant part d’ella. I aquesta dada és significativa, tenint en compte que hi ha una lleu majoria de castellanoparlants d’origen respecte als catalanoparlants, resultat, principalment, de la migració rural de la resta d’Espanya que va tenir lloc durant el Franquisme. És a dir, es constata un arrelament de la castellanitat a Catalunya, que és afí a la causa catalana, i als seus drets. Per aquesta raó, s’accentua encara més la censura política i es polititza, encara més, el poder judicial. La ruptura passa de ser un estadi passatger a ser una realitat sòlida, mentre Espanya manté els seu enroc i confia en fer valer la seva autoritat, menyspreant la determinació catalana.

Al darrere, hi ha el record d’una història inhòspita, de menyspreu i d’abús, per no dir de violència, que es creia superada. Cinc guerres civils des del segle XVIII, en què la primera i l’última van ser conflictes internacionals, avalen aquest passat hostil. Els catalans van perdre en les cinc conteses, totes elles dirigides a recuperar els seus drets i privilegis que, com a nació, van ser suprimits amb el Decret de Nova Planta de 1716, de la mateixa manera que li va passar a la resta de regnes catalans: València i Mallorca.

De totes aquestes guerres, destaquen els bombardejos italians a la població civil de 1938, que van atacar al llevant peninsular; el rastre es pot contemplar encara a les ciutats catalanes i valencianes. Segueixen presents en la consciència col·lectiva, de la mateixa manera que continua present el bombardeig a Guernica, al país basc, per part de les tropes nazis. Aquest episodi va ser el resultat d’un cop d’Estat per part dels militars contra la Segona República Espanyola, el 1936, i va ocasionar una guerra i una dictadura, amb el general Francisco Franco al capdavant. Les morts que això va provocar, la purga de la postguerra (censura, persecució i extermini) i l’exili de molts espanyols republicans que van sobreviure, no han pogut ser degudament jutjats, ni s’ha pogut dignificar les seves vides. Per això el record és viu. A més, el camí a la democràcia, que a Espanya va venir de la mà de la pressió internacional, acumula set cops d’Estat a l’esquena, en la seva història recent (i molts altres en l’anterior) que es van produir a mesura que s’esmicolava l’Imperi espanyol. Mentre això passava, una part de l’Espanya peninsular, monàrquica, militar i eclesiàstica, buscava reinventar-se a si mateixa; i una altra, republicana i conscient de la seva realitat plurinacional ofegada per Castella, desitjava rescabalar-se de la seva opressió.

De tots aquests cops d’Estat, dos d’ells van derrotar al republicanisme (el de 1874 i el de 1936); un d’ells a la democràcia amb vocació republicana (el de 1923); i els altres quatre van ser cops fallits: dos contra la dictadura, el 1926 i el 1929; un contra la república, el 1932; i el darrer contra la democràcia, el 1981. El cop de 1923 va suposar la fi dels avenços democràtics a Espanya, i l’inici d’una àrdua lluita contra el catalanisme emergent, que acabava de recuperar el seu prestigi, després de segles de censura i persecució. Es van clausurar totes les institucions catalanistes i es va prohibir, de nou, l’ús del català. El cop de 1936 va suposar la fi de la Segona República Espanyola, que va ser vençuda el 1939, i l’inici de gairebé quaranta anys de dictadura al comandament de Franco, sota l’ideal nacional-catòlic, qui va inculcar a dues generacions els ideals d’un patriotisme religiós, castellà, anti republicà i anti comunista, i qui va convertir a la identitat de la resta de nacions d’Espanya en un constructe cultural pintoresc, enfocat en el folclore i la gastronomia. El català va deixar d’ensenyar-se a les escoles, es va censurar el dret a reunió i la corrupció es va generalitzar, permetent l’auge econòmic i polític d’institucions com l’Opus Dei, i de determinats cercles de poder (empresarial, monàrquic, eclesiàstic, militar, polític i judicial), que van mantenir els seus drets i privilegis després de la mort del dictador, gràcies a la Llei d’Amnistia de 1977.

D’aquesta manera, el Franquisme no ha pogut ser jutjat, i en gran part tot això va ser gràcies al propi poder judicial, que va sobreviure a aquest. L’amnistia va ser la condició perquè s’acceptés al sistema democràtic, després de la mort del dictador Francisco Franco, al costat del retorn, pactat, de la monarquia Borbó. I va adoptar la forma de Llei, el 1977, a la qual es deu la Constitució Espanyola de 1978. D’aquesta manera, el poder judicial s’ha transformat en el garant d’aquest pacte, el mateix poder que està a punt de sentenciar el futur dels drets dels catalans.

Per aquesta raó, per tot el que s’ha dit, molt especialment davant tots els catalans, aquest judici i el tracte de colpistes rebut és una provocació que, lluny de frustrar les seves aspiracions, les reforça.

Espanya, per primera vegada en quatre dècades, es troba davant la cruïlla d’haver de mirar al passat. Però el problema és que, mentre el poder polític mira cap a una altra banda, el poder judicial es troba intervingut, limitat per la Llei d’Amnistia, bloquejat per la pròpia llei i sol davant aquest desafiament. Censurant i negant compulsivament el judici històric, dels catalans i els republicans, davant ella mateixa, davant d’Europa i davant el Món, Espanya mostra els mals de la seva obcecació davant la seva història i la seva incapacitat de tornar a ser el que va ser: una pluralitat de nacions que es reconeixien mútuament.

Després de dècades, o millor dit segles, amb un judici pendent a l’esquena, el 2019, el poder judicial espanyol ha de decidir si condemna als representants de la veu catalana, que desautoritzarà una sentència condemnatòria, conscient de la seva dignitat i la seva legitimitat, o donar una altra oportunitat a Espanya per reconciliar-se amb la seva realitat plurinacional, acceptant la llei internacional del dret a l’autodeterminació. Però no ho té fàcil. El poder judicial pot decidir si torna l’assumpte on ha d’estar, en la política, però ni ho va fer a l’acceptar aquesta causa ni ho pot fer tret que es vulgui posar en contra de tot l’altaveu mediàtic, retroalimentat pel poder polític espanyol i els braços del Franquisme, que anhela una condemna exemplar i ha comptat amb tot el seu suport, fins a dia d’avui. Està sol, literalment sol, de la mateixa manera que ho estarà Espanya davant els catalans, davant l’opinió internacional i davant l’implacable judici històric, si els condemna.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s