L’ètica imperfecta de l’ordre (corporatiu) internacional

La política comercial de les companyies telefòniques, líders en desenvolupament tecnològic, són el paradigma de la pobresa dels valors contractuals aplicables als serveis bàsics que les societats modernes necessiten. Aquest sector s’ha erigit com a pilar de l’economia global i gaudeix d’una estructura pseudomonopolística que li permet gestionar els costos i els beneficis, resultat d’un pacte o acord transestatal que garanteix el joc de la competència pel foment del benefici lucratiu “tutelat”. Però no són l’únic sector que gaudeix d’aquest privilegi, ho fan tots els grans sectors que s’han erigit com a grans corporacions, i totes estan directa o indirectament considerades com a serveis bàsics o fonamentals. Apart del sector de la telefonia s’hi afegeix el macro-sector de la tecnologia, així com el sector de les grans corporacions dels serveis energètics, com del petroli, el gas o l’electricitat, o el sector de la gestió de l’alimentació humana. Sí, de l’alimentació, tant de l’ús de l’aigua com de la producció alimentària a escala global, que participa del negoci d’alimentar-nos. En un ordre paral·lel, vinculat als serveis bàsics que la humanitat hauria d’assumir amb responsabilitat, s’hi troben els sectors farmacèutic i de la medicina associada. Tots aquests sectors s’han erigit tàcitament com a imprescindibles, però han deixat de ser considerats serveis públics o bàsics emparats per l’ordre constitucional dels estats i tenen el dret a explotar els recursos econòmics de la societat que els necessita per viure i sobreviure. Com a resultat, la pràctica demostra que no cobreixen a tothom per igual, i que estan lliures de tota responsabilitat. Ho fan al més pur estil financer, que inclou el sistema d’assegurances i el mercat creditici. És a dir, gràcies a la seva situació monopolística privativa, tots aquests sectors econòmics o grans corporacions utilitzen la tecnologia que ells mateixos desenvolupen per simular, predir i aplicar l’explotació sistemàtica de la riquesa derivada de l’activitat humana pel benefici propi. Ells posen els límits, ells pauten les lleis, ells creen els nostres drets i les nostres carències, i participen d’un ordre desigual imperfecte que s’ha acabat imposant. Però ningú se n’ocupa, i a pocs preocupa.

Resultat d’aquesta irresponsabilitat col·lectiva, aquest conglomerat financer i empresarial controla els serveis bàsics que alhora exploten, sense miraments, perquè només són la conseqüència d’un ordre global que ningú controla realment. Aquesta és l’ètica de la globalització que ells mateixos lideren, amb múltiples conseqüències nocives pels valors universals que escenifiquen i, sobretot, pels resultats de la seva activitat.

L’ètica de les grans corporacions, a l’era de la informació, dibuixa els valors de l’ordre internacional en competència, que és l’ordre del dret a explorar i explotar l’absència d’uns drets universals consensuats per les comunitats humanes.

I com hem d’entendre, doncs, aquesta situació irregular?

L’ordre internacional en competència es regeix, bàsicament, per la llei de l’oferta i la demanda i la llibertat d’empresa, altrament coneguda com economia de mercat. I aquesta llei o norma fonamental s’institueix des d’Europa a partir del segle XVIII, resultat d’un debat il·lustrat on es barregen grans valors sobrevalorats amb grans carències negades. És l’arrel de l’imperialisme econòmic que ofereix grans avantatges per uns i imposa un sistema colonial pels altres. Les grans corporacions neixen aleshores, com a grans monopolis, i al llarg dels segles XX i XXI s’institucionalitzen a escala global, a través de múltiples acords transestatals que fomenten la “competència regulada”. Es tracta, però, d’un miratge que amaga una incompetència superior. La competència regulada és només una versió moderna del règim monopolístic tutelat, que parteix d’un ordre legal internacional al qual els grans poders es neguen a renunciar.

L’ètica de les grans corporacions, per tant, no és res més que l’ètica que entre tots hem acabat imposant, resultat d’un procés històric que no comprenem prou bé. El problema és col·lectiu perquè tots hi participem, i la solució només pot ser col·lectiva i a escala global pel mateix motiu.

Mentre no es resolgui el buit legal que fomenta uns valors desiguals irresponsables, alimentarem un ordre internacional on les grans corporacions lideraran el món cap a la lluita (posant la humanitat en una competència sistèmica), cap a la destrucció ambiental (sobreexplotant els recursos i contaminant el medi de forma exponencial) i cap a la banalització dels valors humans, a través del sistema legal desigual i degudament parcel·lat que ha acabat per donar-lis autoritat internacional.

Mentrestant, seguirem deixant que un ordre internacional imperfecte controli el sistema polític de l’economia global, els mitjans de comunicació, la tecnologia, les lleis i els drets per mantenir una desigualtat sistèmica a escala global, però també a escala local. Totes les grans aglomeracions humanes, amb més o menys contrastos, expressen aquesta realitat. En totes s’hi reflecteix la desigualtat i la marginació humana.

Mentrestant, seguirem parlant de la bondat de la llibertat d’empresa i dels beneficis que ofereix una economia de mercat basada en la llei de l’oferta i la demanda, sense comprendre que és el reflex de les nostres pròpies limitacions.

Mentrestant, seguirem lluitant contra el mur de la nostra pròpia ignorància, apuntant al reflex de les nostres carències sense sentir-nos-en responsables.

…

Com diuen els bons pensadors, és molt millor un pessimisme crític que la fatalitat, que s’està imposant als ulls del món.

Andreu Marfull
2018.04.29