La Nova Cronologia Global de la Història dels Catalans, una aproximació

La Nova Cronologia Global de la Història dels Catalans
– Una aproximació –

Andreu Marfull-Pujadas
andreumarfull@gmail.com

Treball presentat al
17è Simposi sobre la Història Censurada de Catalunya
Arenys de Munt (Barcelona), Sala Municipal, 18-19 de novembre de 2016
Ponència: “La Nova Cronologia d’Anatoly Fomenko (3a. part)”

Presentació.pdf

Versió de la web oficial de la “Nova Cronologia”: http://chronologia.org/catalan/conferencies/20171117_historia_dels_catalans.html

————–

S’hi tracta d’una nova manera de comprendre la manipulació i la censura de la història en general, focalitzant l’atenció en el cas dels Catalans.

————–

Diapo 1.

Simposi Arenys 2017 LA NOVA CRONOLOGIA D'ANATOLY FOMENKO 3 Andreu Marfull_Page_01

L’objectiu d’aquesta presentació és mostrar que la manipulació i la censura del relat històric dels Catalans forma part d’una “operació” global, que s’impulsa al llarg dels segles XVI i XVIII dC. El marc de referència és el treball conegut com a “Nova Cronologia”, que es promou des de Moscou des de la dècada de 1980 i, de fet, entronca amb el “dubte científic” que es qüestiona el “mapa cronològic” de la història humana des del segle XVI. Veure:

A mode de referència, es recomana consultar els següents enllaços, en llengües catalana i castellana:

I en altres llengües a la web oficial de la Nova Cronologia:

Així mateix, en aquest enllaç podeu consultar la crítica als mètodes de datació comuns (fins i tot al Radiocarboni-14), desenvolupada per la NC:

————–

Diapo 2.

Simposi Arenys 2017 LA NOVA CRONOLOGIA D'ANATOLY FOMENKO 3 Andreu Marfull_Page_02

El títol de la ponència és: “La Nova Cronologia Global de la Història dels Catalans, una aproximació“.

La finalitat d’aquest treball és mostrar una forma alternativa de comprendre el potencial censurador de la manipulació cronològica dels esdeveniments, mitjançant la reconstrucció cronològica de la Història medieval dels Catalans. És, sense cap mena de dubte, un repte intel·lectual (no apte) pels acadèmics i els seguidors de la història oficial.

Tanmateix, el projecte es dirigeix a recompondre, cronològica i simbòlicament, la Història dels Catalans dins la Història oficial d’Espanya.

————–

Diapo 3.

Simposi Arenys 2017 LA NOVA CRONOLOGIA D'ANATOLY FOMENKO 3 Andreu Marfull_Page_03

Prenent de referència la “Nova Cronologia” (o NC), és d’interès comprendre com encaixa la reconstrucció cronològica global que es treballa a Moscou amb la manipulació del “cas dels Catalans”.

Com a element introductori, és d’especial interès per l’Institut Nova Història (o INH) ressaltar que la NC conclou que els llibres editats als segles XV i XVI s’escriuen als segles XVII i XVIII. És a dir, al llarg dels segles XVII i XVIII és quan s’hauria “recreat” un passat, suplint el passat real. Però… es seguí algun patró? Segons aquest exercici d’aproximació, sí. En el cas de la Història dels Catalans, la manipulació hauria seguit dos patrons principals; un salt de 185 anys i un altre de 370 (dos cops 185). [Per més informació es poden consultar les parts 2 i 3 dels “Diagrames Globals” exposats en els enllaços web anteriorment indicats].

Així mateix, en aquesta presentació fa referència, bàsicament, al cas del salt de 185 anys. Resultat d’un treball de recerca, es conclou que als segles XVII i XVIII es traslladen els fets 185 anys al passat, i amb aquesta “operació” es reescriu el passat recent. Tal i com manifesta la diapositiva anterior, això situa el “Siglo de Oro” en plena il·lustració espanyola, a l’estil Borbó, no dels Àustries. És a dir, el segle d’esplendor de la literatura española no comença al 1530, sinó al 1715, coincidint amb la victòria dels exèrcits borbònics a les terres catalanes. I de la mateixa manera, no acaba al voltant de 1645, sinó al voltant de 1830, coincidint amb el desmantellament (la “desamortització”) de l’ordre inquisitorial i nobiliari espanyol. Per tant, aquest “Siglo de Oro” hauria coincidit amb l’inici i l’ocàs de l’Imperi Espanyol Borbònic, que en la línia de la NC hauria format part del relleu d’un projecte imperial que la Història Oficial no reconeix. Com a recordatori, ressaltar que el 1830 s’acaben de perdre la majoria de les colònies espanyoles d’Amèrica. Però, de fet, l’Imperi Espanyol no cau sol, sinó que cau també amb un altre projecte imperial: el Napoleònic. [Aquesta referència, però, és un apunt que en posteriors publicacions s’hi aprofundirà].

Es tracta, doncs, d’una reconstrucció suggerent, de gran interès per l’INH. Tal i com documenta en Lluís Batlle, existeix una “castellanització” dirigida des de l’Estat al segle XVI (tot i que la Història Oficial no ho reconeix). Però, en canvi, aquesta “praxis” sí que està reconeguda en temps dels Borbó, a partir de la fundació de la Real Academia Española el 1714, en què s’imposa el castellà com a “llengua d’Estat” per a tots els dominis del victoriós Duc d’Anjou, en Felip V de Borbó.

La lògica és aclaparadora. Aquesta “castellanització” que identifica Batlle hauria estat borbònica, no austríaca.

De la mateixa forma, aquest salt cronològic té altres conseqüències paral·leles que també tenen a veure amb la recerca duta a terme per l’INH. Per exemple, el procés de castellanització de la noblesa catalana. El procés és senzill. La “castellanització” de l’Estat hauria anat acompanyada de la castellanització de la pròpia Història d’Espanya, tal i com deixa en evidència la lògica de la NC. [Aquesta conclou que totes les cròniques de les nacions europees d’origen medieval o anterior es basen en una manipulació global]. És a dir, “aquesta política de manipulació dels fets” seria la responsable de la creació de la història medieval de les corones de Castella i Aragó, així com de la castellanització de la noblesa catalana que l’INH detecta al segle XVI. Però, seguint el nou fil que ofereix la NC, aquesta dinàmica s’hauria imposat al segle XVIII i probablement ja hauria començat a la segona meitat del XVII. Per què? doncs perquè la NC conclou que l’Imperi original (Roma) no cau realment el 1453, sinó a mitjans del segle XVII, i això tindria a veure amb la intervenció dels dominis catalans (que fins aleshores haurien estat vassalls de l’Imperi). És a dir, “cau” Roma quan també “cau” el Principat de Catalunya (en temps de la Guerra dels Segadors), en un litigi que oficialment posa com a contrincants als monarques francesos i hispans.

Per tant, aquesta reconstrucció cronològica no només situa el “Siglo de Oro” en un espai temporal més coherent, sinó que situa l’escenari en un procés de manipulació integral en el què s’hauria castellanitzat la Història Oficial de tota Espanya o, millor dit, de tota Hispània, d’Europa i del Món sencer. Efectivament, es tracta d’una afirmació controvertida, però té una àmplia base analítica i documental.

————–

Diapo 4.

Simposi Arenys 2017 LA NOVA CRONOLOGIA D'ANATOLY FOMENKO 3 Andreu Marfull_Page_04

La Història dels Catalans, segons la NC, està inserida dins la manipulació de la Història Antiga, fins i tot en el relat bíblic. Es tracta, de fet, d’una història vinculada a l’Imperi original. N’és un exemple el paral·lelisme entre la Història de Grècia a l’Edat Mitjana i fets traslladats 1810 anys enrere que mostra la diapositiva anterior. Tal i com mostra el gràfic de la diapositiva, hi hauria una equivalència entre el papat d’Avinyó i el captiveri del poble d’Israel a Babilònia, en què la figura de Frederic II de Sicília (fill de Pere el Gran i de Constança de Sicília) es correspondria amb el líder persa Darius I Hystaspis, un dels més poderosos de l’antic Imperi Persa. Així mateix, les guerres gregues dels anys 1314-1332 dC. es correspondrien amb les guerres Mèdiques dels anys 500-440 aC., entre grecs i perses; i les lluites entre els catalans i els navarresos a Grècia (anys 1377-1379 dC.) amb les famoses guerres del Peloponès (431-404 aC.) entre atenesos i espartans. L’equivalència geogràfica és evident, i la duplicitat de les cròniques també.

————–

Diapo 5.

Simposi Arenys 2017 LA NOVA CRONOLOGIA D'ANATOLY FOMENKO 3 Andreu Marfull_Page_05

Seguint el fil de la manipulació cronològica que detecta la NC, és de ressaltar a mode d’exemple el cas de la duplicitat (dilatació artificial) entre el propi Sacre Imperi Romà Germànic. La taula indicada mostra el salt de 362 anys entre els governants del Sacre Imperi dels segles X-XIII i els governants dels segles XIII-XVI, en què Carles V d’Habsburg tindria a Frederic I Barbarossa per duplicat.

————–

Diapo 6.

Simposi Arenys 2017 LA NOVA CRONOLOGIA D'ANATOLY FOMENKO 3 Andreu Marfull_Page_06

Però aquesta no seria l’única duplicitat. No només té lloc entre els governants d’un mateix llinatge, sinó que aquest patró es repeteix entre diversos llinatges, essent tots ells reflexos d’una mateixa crònica. Per exemple, es mostra el cas de la duplicitat de les genealogies dels emperadors del Sacre Imperi amb els tsars de Rússia. Fent un treball d’anàlisi comparativa, en què es detecten els paral·lelismes seguint un determinat patró estadístic, es pot constatar que la figura del mateix Carles V equival, també, a la del tsar Ivan IV el Terrible.

Aquesta asseveració resulta altament contradictòria, cert. Però és una reacció raonable derivada de la lògica dogmàtica de la Història Oficial. La NC demostra que és evident, però la raó conscient ens diu una altra cosa.

Per més informació, on es detalla part de les equivalències detectades per l’equip de la NC, entre els papes, emperadors romans, emperadors grecs, reis d’Israel, reis de Judea, tsars, emperadors bizantins, emperadors del Sacre Imperi, monarques carolingis i reis d’Anglaterra, consultar els següents enllaços:

I en aquest enllaç es mostra una “biblioteca” de duplicitats:

Dynastic parallelism

————–

Diapo 7.

Simposi Arenys 2017 LA NOVA CRONOLOGIA D'ANATOLY FOMENKO 3 Andreu Marfull_Page_07

Per comprendre l’abast de la manipulació cronològica que promou la NC és necessari, per tant, fugir del dogmatisme acadèmic i incorporar una crítica a la què no hi estem acostumats.

La NC és, per aquest motiu, un projecte incòmode que rep una resistència enorme, tot i el caràcter irrefutable dels treballs de datació i reconstrucció històrica que l’acompanyen.

Però entrant en detall, la NC què més aporta d’interès per la Història dels Catalans? Doncs reubica en el temps i en el seu significat a quatre “actors” cabdals en la Història del Cristianisme: els Habsburg, el Papa de Roma, la Santa Inquisició i la Companyia de Jesús.

Respecte als Habsburg, la NC indica que el “Sacre Imperi” no existí fins al segle XVII, i que fou efímer. És a dir, que hauria estat una realitat de poca durada, que caldria situar al tombar dels segles XVII i XVIII. De la mateixa manera, la NC situa l’aparició del Papa de Roma i el Vaticà en un espai temporal equivalent, al tombar dels segles XVII i XVIII. Es tractaria, per tant, d’un projecte paral·lel.

Respecte a la Santa Inquisició i la Companyia de Jesús, la NC indica que haurien estat “braços” executors del projecte de reconstrucció simbòlica i històrica impulsat des d’Europa, en especial al llarg dels segles XVII i XVIII.

Ens trobem, per tant, en un escenari apropiat per donar validesa a la hipòtesi dels 185 anys afegits en la Història dels Catalans.

————–

Diapo 8.

Simposi Arenys 2017 LA NOVA CRONOLOGIA D'ANATOLY FOMENKO 3 Andreu Marfull_Page_08

Reprenent el fil dels Catalans, què representa aquest nou escenari històric i cronològic? doncs que els fets de la Guerra de Successió Espanyola (anys 1705-1715) no haurien estat un conflicte successori, sinó un pols obert pel control de dos llinatges per a liderar Europa Occidental. Hauria estat un conflicte que no haurien protagonitzat dos llinatges europeus, sinó de l’Imperi Grec (o Romà, foren el mateix).

I de quins llinatges parlem? doncs dels Àngelos i els Làscaris-Comnè, coneguts llinatges bizantins que la Història Oficial hauria convertit en els Anjou i els Habsburg. Els primers (els Àngelos) ja han estat identificats per la NC, però els segons no. Aquesta és, doncs, la primera ocasió en què es presenta la candidatura dels Làscaris-Comnè com a veritables poders que, per múltiples raons, acaben esdevenint el projecte del Sacre Imperi Romà en nom dels Habsburg.

————–

Diapo 9.

Simposi Arenys 2017 LA NOVA CRONOLOGIA D'ANATOLY FOMENKO 3 Andreu Marfull_Page_09

Qui són els Làscaris-Comnè? doncs els legítims hereus de l’Imperi Grec, reconeguts per tota la noblesa europea, per patriarques ortodoxos i pel poder polític i espiritual grec, des del segle XVII fins al segle XX. Els anys 1922, 1935 i 1945 promouen la reconstrucció dels seus drets però, per raons que ara no s’exposen, no assoleixen l’èxit desitjat. Així mateix, per convidar als “curiosos” a saber qui foren, indicar que la seva crònica està documentada en múltiples treballs, com ara la llista següent que ha recopilat l’autor d’aquesta recerca:

  • DE LEÓN, G. Y DE PORRAS, R. (2001). “Historia resumida de la Sacra Orden Religiosa y Militar de los Caballeros de San Esteban, Papa y Mártir”. En la Revista Iberoamericana de Heráldica, nº 17, pp. 51-76. Madrid: Colegio Heráldico de España y de las Indias.
  • ESCUDERO Y DÍAZ-MADROÑERO, A. Y MONTELLS GALÁN, J.M. (2007). Catálogo de órdenes extranjeras en España. Madrid: Academia de genealogía, nobleza y armas Alfonso XIII.
  • LÀSCARIS COMNENO, J.A. (1990). La Orden Byzantina de San Eugenio de Trebizonda. Madrid: Prensa Ediciones Iberoamericanas, S.A.
  • —- (2011). Visión histórica Hispano Byzantina. Atenas (Grecia): N. & S. Batsioulas Editorial.
  • LÀSCARIS-COMNENO, T. (1954). “La familia imperial Láscaris desde el siglo XVIII hasta principios del siglo XX”. En la revista Hidalguía, nº 4, pp. 73-96. Madrid: Instituto Salazar y Castro.
  • —- (1956). “Participación catalana en la defensa de Constantinopla durante su último asedio”. En la revista Argensola. Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses, nº 27, pp. 259-266. Huesca: Instituto de Estudios Altoaragoneses.
  • MARQUÉS DE VILLARREAL DE ÁLAVA (1954a). “Las falsas órdenes de caballería. Reflexiones en torno de un Porfyrogénito y Emperador de Byzancio de… vía estrecha, Gran Maestre de la “Soberana Orden Imperial de Constantino el Grande y de la Corona Real Eslava de los Wendos””. En la revista Hidalguía, nº 4, pp. 73-96. Madrid: Instituto Salazar y Castro.
  • —- (1954b). “Informe del Instituto Internacional de Genealogía y Heráldica sobre la polémica en relación a los señores Làscaris”. En la revista Hidalguía, nº 6, pp. 441-460. Madrid: Instituto Salazar y Castro.
  • MONTELLS Y GALÁN, J.M. (2001). “De andante y baria caballería”. En la Revista Iberoamericana de Heráldica, nº 17, pp. 77-100. Madrid: Colegio Heráldico de España y de las Indias.
  • PANILLO, A. (1910). “Los Lascorz”. En la revista Linajes de Aragón, nº 12, pp. 181-186. Huesca: [s.n.].
  • PANO, R. (1958). “Los Làscaris Ribagorza”. En la revista Argensola. Revista de Ciencias Sociales del Instituto de Estudios Altoaragoneses, nº 33, pp. 49-54. Huesca: Instituto de Estudios Altoaragoneses.
  • —- (1971). Genealogía de la Casa Imperial Làscaris Comneno. Tunja (Colombia): Fondo Rotatorio Imp. Deptal.
  • SANZ DE ANDINO, F.J, (1947). La orden de Constantino el Grande y la Real Corona de Vandalia. Madrid: Gráficas Barragan.

Els Làscaris-Comnè són els hereus reconeguts de l’Imperi Grec i, d’acord amb la NC aquest imperi hauria estat, realment, l’Imperi Romà que hauria nascut a Egipte al voltant dels segles X-XI dC. i s’hauria estès per Euràsia, Amèrica i el Nord d’Àfrica fins al segle XV, arribant al seu màxim esplendor als segles XIV-XV-XVI dC. Però existeixen més evidències.

Els Làscaris-Comnè tenen per emblema l’àliga bicèfala de color negra sobre fons groc, pròpia de l’Imperi de Nicea i (molt important) del llinatge dels Habsburg. És a dir, els Làscaris i els Habsburg tenen el mateix escut (perquè són el mateix llinatge). De la mateixa manera, ressaltar que l’emblema de l’Imperi de Trebisonda (àguila bicèfala groga sobre fons vermell) equival a l’actual escut de Rússia. En ambdós casos (els poders dels tsars i els poders dels Habsburg) es tractaria, doncs, dels poders del llinatge principal de l’Imperi original, de la mateixa família.

Els Làscaris-Comnè són, per tant, els majors candidats a correspondre amb els veritables poders bizantins que acaben creant la imatge “imperial” del Sacre Imperi Romà de la nació Germànica (o “Agermanada”). Però també són, en el marc de la NC, els candidats més apropiats per a promoure la reconstrucció d’un imperi que, tal i com expressa el desenllaç de la Guerra de Successió Espanyola, acaba cedint l’autoritat als Àngelos (=Anjou). Hi hauria hagut, doncs, un projecte imperial unificador (dels Habsburg=Làscaris-Comnè), però el projecte s’hauria adaptat al desenllaç d’un conflicte bèl·lic en què els Àngelos (=Anjou) haurien imposat la seva autoritat. [Aquesta crònica, però, només s’apunta en aquesta introducció, i requereix d’una exposició documental que sobrepassa aquesta presentació].

Els Làscaris-Comnè haurien estat, doncs, els Habsburg? Hi ha dues raons més que apunten a aquesta evidència. Per un costat es troba el fet que es declaren descendents d’Andrònic Comnè, l’emperador romà del segle XII dC. que, segons la NC, és el veritable crist, camuflat en la crònica d’un emperador controvertit. L’equivalència entre el Crist i Andrònic és àmpliament documentada en el següent enllaç:

I en els següents enllaços s’hi pot consultar el vincle amb Jaume I el Conqueridor, apuntant a la figura de Maria Magdalena:

Altrament, aquest llinatge presenta altres elements de gran rellevància per la Història dels Catalans. Els Làscaris-Comnè es proclamen:

  • Ducs d’Atenes i Naupaktos.
  • Ducs d’Hesperia (Itàlia i Hispània).
  • Comtes de Ribagorça (a través dels Comtes de Palas, o Pallars).

A mode d’hipòtesi [que no es comenta al Simposi], els comtes de Ribagorça haurien estat els poders imperials que, en una reconstrucció posterior, s’acaben glorificant a través dels comtes de Barcelona i reis d’Aragó. Els comtes catalans haurien dominat Atenes i Neopàtria, Hesperia (Itàlia i Hispània) i el comtat de Ribagorça. En aquest sentit, ressaltar que els comtes de Ribagorça, oficialment, des del segle XIV i fins al segle XVI, haurien estat -sempre- família directa dels comtes de Barcelona.

Oficialment, però, la Història ha esborrat el pont entre aquests vincles. La Història Oficial oculta que foren ducs d’Atenes i d’Hesperia, així com que foren comtes de Ribagorça. Així mateix, però, un fil conductor apunta a aquest vincle. Els comtes de Ribagorça foren els primers ducs de Gandia, al segle XIV, i el Rei d’Aragó entregà la ciutat de Gandia als Làscaris a l’any 1296 (Document del Rei Jaume II concedint a Constança la vila de Gandia, Arxiu de la Corona d’Aragó, Registre 44, foli 143). Font:

  • Láscaris Comneno, J.A. (2011). Visión histórica Hispano Byzantina. N.&S.Batsioulas Editorial: Atenes, p.91).

Així mateix, 187 anys després, l’any 1483, Roderic Borja compra el Ducat de Gandia, fent d’aquesta ciutat la seu dels seus poders. El salt, de 187 anys, hauria estat artificial, i caldria situar els fets 185 anys encara més a prop, fins l’any 1668. És a dir: 1298=1483=1668. [Dos salts, un de 185 anys i l’altre de 370. Aquesta reconstrucció tindria a veure amb l’origen del Vaticà del segle XVII, així com amb la presa de possessió dels projectes imperials al Regne de València, però aquí només s’apunten aquestes dades].

Altrament, un darrer apunt situa els Làscaris en “escena”. El llinatge s’hauria instal·lat a Xàtiva, on s’hauria concebut l’Orde de Montesa (orde templera), i a Xàtiva hi hauria hagut dos grans repressions que en realitat hauria estat una de sola. El setge de Xàtiva de 1522 (vinculat a la revolta de les Germanies) hauria estat el setge de Xàtiva de 1707 (185 anys de diferència), en què el Duc d’Anjou realitza una cruenta ofensiva i encara més cruenta repressió. En aquesta línia (que aquí només s’apunta), les cròniques dels Capítols del Toisó d’Or de Barcelona el 1519 precedirien, realment, l’inici de les Corts de 1705-1706 en què es corona a Carles III. 1519+185=1704.

Per tant, la reconstrucció històrica, tot i ser parcial i introductòria, adquireix un renovat significat a mida que s’amplia el treball aquí exposat. Però hi ha més elements de gran valor que apunten a aquesta direcció.

————–

Diapo 10.

Simposi Arenys 2017 LA NOVA CRONOLOGIA D'ANATOLY FOMENKO 3 Andreu Marfull_Page_10

La reconstrucció cronològica del salt dels 185 anys en la Història dels Catalans adquireix un valor afegit si es traslladen els “plets colombins” dels anys 1529-1536 als anys 1714-1721. De fet, aquesta equivalència, juntament amb el procés equivalent que pateix n’Hernán Cortés (identificat per l’INH com al Comte de Ribagorça i Comte de Cortès), permet reconstruir les raons de l’ignominiosa herència que els reis hispans entreguen a aquests grans “descobridors”.

Precisament, entre els anys 1713-1720/1725 és quan té lloc el procés de negociació que (oficialment) manté a mitja Europa pactant el repartiment de les terres i els drets colonials.

  • 1713. Tractat d’Utrecht.
  • 1714. Tractat de Rastadt.
  • 1717. Tractat de l’Haia (1).
  • 1718. Tractat de Londres.
  • 1720. Tractat de l’Haia (2).
  • 1721-1724. Congres de Cambrai, en què es referma el tractat de 1720 i es debat sobre “el cas dels Catalans”.
  • 1725. Tractat de Viena, que ratifica els tractats anteriors.

Fins l’any 1720 (=1535+185) es pacta la “resolució” del repartiment dels drets, en què es materialitza el Tractat d’Utrecht i es posa fi a la lluita pel control d’Itàlia, que persisteix un cop finalitza la Guerra de Successió Espanyola. Per tant, els drets dels Colom (al servei del projecte imperial bizantí dels Làscaris-Comnè) i dels Cortés (que serien poders Làscaris-Comnè, com a comtes de Ribagorça i de Cortès) serien abolits, com a conseqüència de la retirada de les pretensions dels Habsburg (=Làscaris-Comnè) sobre Hispanya.

Aquesta explicació té molt de sentit. El té, com també el té el fet que l’escut oficial d’Hernán Cortés llueixi al centre les barres catalanes i al seu requadre superior esquerre llueixi l’emblema de l’àguila bicèfala dels Làscaris-Comnè.

Però el cas d’en Colom… realment hauria servit a un imperi grec? Seguint aquest fil, sí. Seguint un argumentari paral·lel que aquí només s’apunta, en Colom formaria part del llinatge barceloní dels Colom (en la línia que proposa en Jordi Bilbeny) però hauria servit a les tropes de l’exèrcit imperial. Ell hauria estat un líder de l’exèrcit Januès (Jànua = Gènova) [“Janua” és com s’escriu “Gènova” a l’Edat Mitjana], seguidor de Jan, o Joan, és a dir del Preste Joan, el darrer Gran Khan abans del Papa de Roma, que seria garant de l’Arca de l’Aliança de Salomó. És a dir, hauria estat un líder de l’Orde del Temple de Salomó, tot i que la Història Oficial ha traslladat aquest episodi 370 anys enrere. [Aquest argument és més extens però aquí només s’apunta, es mereix un capítol independent].

Per tant, en Colom hauria estat “Januès” (cavaller d’en Jan), no Genovès. La biografia i la crònica de la descoberta que se li atribueix hauria estat, doncs, literal i transversalment manipulada. [Per aquest motiu la partida de naixement de Cristòfor Colom, com a genovès, no apareix fins al segle XIX; és una manipulació].

————–

Diapo 11.

Simposi Arenys 2017 LA NOVA CRONOLOGIA D'ANATOLY FOMENKO 3 Andreu Marfull_Page_11

Com a cloenda d’aquest exercici de reconstrucció d’una manipulació cronològica, es mostra la identificació d’un nou “agent bizantí”, protagonista en la reconstrucció dels poders imperials en la Història d’Espanya. Es tracta dels ducs d’Alba.

Els ducs d’Alba serien Comnè, d’una família imperial de primer nivell. Oficialment, l’origen dels poders dels Alba prové dels “Toledo”, una família vinculada a l’ocupació “cristiana” de Toledo, al llarg dels segles XI i XII. Però hi ha altres documents que han estat “ocultats” de la crònica oficial, que diuen explícitament que el primer “Toledo” no era d’allà, sinó que fou en Pere Comnè, príncep de l’Imperi Grec nascut l’any 1053, i que ocupà la ciutat. Per això en va prendre el nom: Toledo. Curiosament (o no), aquesta font prové, precisament, dels Làscaris-Comnè. Referències:

  • Láscaris Comneno, J.A. (2011). Visión histórica Hispano Byzantina. N.&S.Batsioulas Editorial: Atenes (Grècia).
  • Láscaris Comneno, C. (1960). “El caballero byzantino”, IPHBAU, 3 (Madrid), IX, p.10.
  • —- (1955). “España y la caída de Constantinopla”, Oriente, V, 2 (Madrid), IV-VI, p. 116.
  • Miniati (1663). “La Glorie cadute dell’Antiquissima ed Augustissima Famiglia Comnena”, Venècia, per Francesco Valuasense, p. 18-20.

Fins i tot, hi ha (com a mínim) un manuscrit que afirma que es deia Esteve (Comnè), essent el germà de l’emperador. Font:

  • Hernández de Mendoza, D. (n.d.). El Becerro general libro en que se relata el blasón de las armas que trahen muchos reynos y imperios, señoríos … y de la genealogía de los lynages de España y de los escudos de armas que trahen. Sede de recoletos: MSS/18244 V.1. Código de barras: 1001199011. Volum 2, p.69. Consultable a: http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000135656&page=1 [Consulta 12 d’octubre de 2017].

És a dir, el primer “Alba” hauria ocupat la ciutat de Toledo, creant el principal centre del pensament castellà i lleonès (la famosa “Escuela de Traductores de Toledo”), en què s’haurien traduït els textos greco-romans alexandrins. I quan hauria tingut lloc aquest episodi, a l’Edat Mitjana? Doncs no. La NC mostra que, com a molt d’hora, això hauria succeït al segle XVI i hauria estat motivat per la voluntat de reescriure la Història, després d’un espoli documental dels “textos sagrats” de Terra Santa (que aniria del Nil al Volga).

Els Alba serien poders bizantins, traslladats a Hispanya, que haurien promogut el trasllat dels seus poders i els documents necessaris des dels quals poder manipular la Història Oficial. Tot això s’hauria accelerat a partir del moment en què l’Imperi implosiona (al segle XVII).

Però aquest no és l’únic pont entre els Alba (els Toledo) i l’espoli documental. Precisament (i oficialment), els Toledo haurien intervingut la Biblioteca Colombina. El pont és clar, només cal situar les coses en un espai cronològic apropiat i revisar el context històric seguint aquest exercici. El cas de l’espoli de la biblioteca dels Colom es situaria, per tant, al segle XVIII.

El motiu de l’espoli? Oficialment, el fill d’en Colom casà amb la neboda del Duc d’Alba, i és ella, Maria Toledo, qui s’acaba apropiant de la Biblioteca d’Hernando (o Ferran) Colom, fill del “descobridor”. I fruit d’aquesta apropiació es trasllada a un monestir en què “perd” gairebé tot el seu contingut.

En el marc d’aquesta reconstrucció històrica i cronològica, resulta plausible comprendre les raons de l’espoli de la Biblioteca Colombina, un cop cau en mans dels nous poders “intrusos” (imperials) a Hispanya. Però, què diu la Història Oficial? Per voluntat d’en Colom, la biblioteca es trasllada inicialment a la Cartoixa de Sevilla (la Cartoixa estava dirigida des d’Scala Dei, al Priorat de Catalunya) el 1539 (=1724-185), però es trasllada al monestir de Sant Pau de Sevilla el 1544 (=1729-185), on s’hi troba l’Antonio Toledo, el nebot el Duc d’Alba i germà de Maria Toledo. I allà pateix el seu espoli més important, per raons que oficialment es desconeixen. Dels 15.381 volums documentats que hi entren l’any 1544 (=1729-185), se’n conserven 1.194, juntament amb 500 còdex medievals (encara que segons Hernando Colom originàriament disposava de més de 20.000 volums). Finalment, es trasllada a la Catedral de Sevilla l’any 1552 (=1737-185), un cop feta la “feina”. Els ducs d’Alba, els Toledo, haurien dirigit l’operació? si es comprèn qui eren realment la resposta és sí (en el marc de la NC aquí proposada).

És a dir, seguint aquest fil argumental, els Alba haurien reconstruït el seu propi passat històric, desvinculant-se del seu poder imperial, un cop els Anjou (Àngelos) assumeixen els poders d’Hispanya. Té molt de sentit. A més, això explicaria l’origen i la finalitat de l’Arxiu dels ducs d’Alba, la major biblioteca documental de la Corona espanyola (en mans privades). Ells serien, per tant, els qui major coneixen la manipulació que hi ha al darrere, i els últims en voler que es “faci la llum” perquè n’haurien estat els directors? És possible. Així doncs, atenent al seu poder acumulat, es conclou que els Alba protagonitzarien l’apropiació bizantina d’Hispanya i s’unirien, dinàsticament, amb els Colom, concretament amb el fill del Colom descobridor d’Amèrica, en el marc de les polítiques de “comunió” dels llinatges imperials.

És a dir, en Colom hauria pogut ésser, aleshores, un llinatge imperial? A continuació es fa una breu aproximació històrica a aquesta qüestió.

En Colom estaria vinculat, per llaços estratègics, amb la família imperial dels Paleòleg. Tot i tractar-se d’un vincle amb escassa base documental, consta que Bartolomeu de las Casas (o Casaus) i el fill Hernando Colón indiquen que Cristòfor navegà amb el corsari “Colom el jove”. I qui era aquest altre Colom? doncs consta que el corsari Colom hauria estat en Guillem de Casanova, que alhora hauria navegat amb un altre corsari, de nom George Paleòleg de Bissipat (o Disipatos), de sang imperial i grec. Per aquest motiu, i no per cap altre, Colom va escriure el se diari de navegació en grec, i no en italià. Aquesta hipòtesi ja està documentada (i citada pels Làscaris-Comnè), a:

  • Durlacher-Wolper, R.G. (1994). Christopher Columbus, a Byzantine Prince from Chios, Greece. John Perikkos: Kallimassia – Chioos (Grècia).

Per tant, el nexe amb el projecte imperial de l’autoritat grega és clar. Així mateix, és d’interès que tots tres haurien servit al Rei de França. És a dir, l’Almirall Colom, el corsari Colom i el corsari de família imperial George Paleòleg haurien format part d’un cos de corsaris al servei de França. Aquest vincle, però, cal entendre’l bé. Per què al servei del Rei de França? Amb quina finalitat? La resposta, en base a aquest exercici de reconstrucció històrica, és clara. Ells haurien format part del cos de l’exèrcit Januès (que la història hauria transformat en Genovès, desvinculant-lo de l’Orde imperial del Temple de Salomó), que s’hauria reorganitzat a Occident amb la finalitat d’obtenir-ne el control, en origen en nom dels poders Anjou=Àngelos. Per aquest motiu els corsaris citats no serviren realment al Rei de França, sinó al Rei Anjou, altrament dit Reyner d’Anjou (el rei “nat” d’Àngelos). És a dir, haurien servit als Àngelos, una família imperial bizantina amb dominis a Occident, a les terres que l’antiga Roma anomena Gàlia. Per tant, en Colom hauria servit a una autoritat imperial, i participaria de la seva reorganització a Europa Imperial. En un inici hauria servit als Anjou, però seguint el fil de l’exercici poc després trasllada el seu servei als Làscaris-Comnè (Habsburg). El motiu? el pols citat entre els Habsburg i els Borbó-Anjou, que amagaria un pols entre els Làscaris i els Àngelos.

Fos qui fos en Colom, després d’aquesta aproximació biogràfica (alternativa) resulta més evident que la Biblioteca Colombina fou, sobretot, l’espoli d’una gran autoritat, probablement imperial, januesa i catalana. En el marc de la NC resulta clar el vincle d’aquest episodi amb la manipulació del relat històric, per raons de poder i, en darrer terme, per reescriure la Història global que oculta el trasllat dels poders a Europa Occidental. Altrament, resulta altament plausible comprendre que només una família imperial hauria pogut promoure l’ocupació d’Amèrica, o la seva reocupació tal i com indica la NC. [És a dir, abans, en temps de l’activitat de l’Orde del Temple de Salomó, s’hauria arribat a Amèrica des d’Europa Occidental, i això succeiria al llarg dels segles XVI i principis del XVII, en una hipòtesi que enllaça amb les tesis ja desenvolupades per la NC].

————–

CONCLUSIÓ

L’objecte d’aquest treball és mostrar una reconstrucció històrica del trasllat dels poders d’Egipte a la Roma italiana, que té lloc al tombar dels segles XVII i XVIII dC., i té el seu clímax en el periple de Napoleó. És un exercici d’investigació que s’emmarca en el treball de recerca científica de la “Nova Cronologia” (o NC). En aquest sentit, ressaltar que és, sobretot, un exercici, però un exercici realitzat amb la vocació de resoldre el màxim número de dubtes, incògnites, que la NC permet plantejar. Resultat de la recerca, es conclou que al llarg del segle XVII i principis del XVIII té lloc un pols pel control d’un imperi mundial, que es veu alterat per una crisi de legitimitat i l’ambició dels seus governants. En aquest procés, els poders d’Europa Occidental són intervinguts, essent de marcat caràcter estratègic prendre possessió dels dominis custodiats fins aleshores pels Catalans. L’episodi inicial d’aquest pols començaria a l’equador del segle XVII i el final tindria lloc amb la capitulació de Barcelona l’any 1714, juntament amb els episodis italians que s’allarguen fins l’any 1725. Així mateix, aquesta lluita representa l’inici d’un intens litigi entre els llinatges bizantins dels Àngelos i els Làscaris, que la Història Oficial acaba convertint en els Anjou i els Habsburg.

Resultat d’una lluita, s’imposa un pacte, un projecte global que promou un nou ordre on el “text sagrat” de la història que ho sustenta és la peça fonamental. La conseqüència immediata és una reconstrucció integral dels drets i els valors que Europa lidera als segles XVIII i XIX, que va acompanyada d’una crònica alternativa, deliberadament manipulada, del passat que ho legitima. La Història Oficial, d’acord amb la recerca realitzada, s’hauria adulterat aleshores, creant un fals passat, on una de les seves tècniques hauria estat alterar l’ordre dels fets i la cronologia estructural.

En aquest context, la Història dels Catalans hauria estat intervinguda pels poders castellans, que haurien estat prèviament intervinguts per nous poders bizantins, liderats primer pels ducs d’Alba (=Comnè) i en segon terme pels Anjou (=Àngelos). La principal conseqüència seria una “castellanització” deliberada de la Història d’Espanya i, al llarg dels segles XVIII i XIX, s’hauria transformat l’Imperi Espanyol en una empresa castellana. D’aquesta manera, s’ocultaria que els seus veritables poders haurien estat importats, de l’Imperi Romà original, amb la finalitat de recompondre la seva autoritat en nom d’una (fallida) cosmovisió “catòlica”. I en segon terme, s’ocultaria que els poders catalans haurien estat, en aquest sentit, els poders de l’Imperi Romà que Castella es fa seus.

El context global seria el següent: fns al segle XVIII, el poder global es deu a un projecte imperial, custodiat pel darrer Gran Khan: el Preste Joan d’Abissínia, el garant de l’Arca de l’Aliança de Salomó. Però als segles XVII-XVIII, resultat de la lluita indicada, s’hauria traslladat el seu poder a Roma, on s’hauria edificat l’actual Vaticà i s’hauria dissenyat la reconstrucció de l’Imperi, sota el nom del Sacre Imperi Romà de la Nació Germànica, o “Agermanada”. L’autoritat del Papa de Roma, doncs, hauria estat la del Gran Khan. Per aquesta raó, el Preste Joan és reconegut oficialment com Joan l’Evangelista (és oficial). Ell hauria estat qui dissenyés (bategés) la icona de Crist, basada en el símbol de l’emperador “original”. Però aquest apunt final es mereix un altre capítol apart…

————–

La informació era (i és) poder, al segle XVI, al XVIII, al XXI i sempre. Si va ser com s’apunta en aquesta presentació, però, només és una possibilitat. Com s’ha ressaltat, en aquesta exposició “només” es presenta el resultat parcial d’un treball de recerca, considerat un exercici de reconstrucció cronològica i històrica.

————–

Andreu Marfull-Pujadas
2017-11-17

Simposi Arenys 2017 LA NOVA CRONOLOGIA D'ANATOLY FOMENKO 3 Andreu Marfull_Page_12

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s