Entrevista a Ràdio Valira: Maria Magdalena, una emperadriu a l’exili del segle XII

on

Entrevista a Andreu Marfull, a Ràdio Valira (Andorra).
Programa: Sàbiens, dirigit i presentat per en Ferran Prat.
Dimecres, 26 d’abril de 2017.
Potcast: http://www.radiovalira.ad/radiovalira/portfolio-item/sabiens-26-dabril-entrevista-a-andreu-marfull-sobre-el-misteri-de-maria-magdalena/

Publicació a la web oficial de la Nova Cronologia (clicar)

Sinopsi de la recerca realitzada
En el marc temporal de la Nova Cronologia [http://chronologia.org/], s’indica que Jesús i Maria eren els emperadors del màxim imperi medieval, i van tenir varis fills. Jesús morí fruit d’un motí, i l’Imperi trontollà. Dos dels fills van reconstruir l’imperi des de l’Est, a Trabizonda/Crimea, i Maria, amb una nena petita, va anar a demanar ajuda a l’Oest, a la Provença, quan la història oficial la fa catalana. La lluita de l’Est restituí l’Imperi [Trebizonda, Crimea i Geòrgia], i la filla, Maria (Magdalena), “helena” (grega), es casà amb Pere. Pere seria el fundador de l’Església, Sant Pere. Aquest “Pere” seria el “París” del mite de París i Helena, de la Guerra de Troia, i això tindria lloc l’any 1204… Naixien així les nissagues imperials. Naixia també un mite, el mite de Crist-Emperador, l’origen d’un símbol i l’origen d’una icona imperial que esdevindria una religió. Tot ve d’Egipte, el Bòsfor i Crimea, i mitja història tindria lloc a l’Occitània… càtara.

Treball relacionat
Recerca sobre la NC. Maria Magdalena

Més informació sobre la Nova Cronologia
La cronologia oficial posada en dubte al llarg de la història. Brevíssim resum
L’evidència i la negació de la Nova Cronologia. Brevíssim resum
Què és la Nova Cronologia. Brevíssim resum


ENTREVISTA

Financera d’assegurances patrocina Sàbiens, un programa de recerca, d’anàlisi i neodibulgació dirigit i presentat per Ferran Prat.

Ferran Prat (FP): Salutacions, molt bona tarda amics i amigues. Benvinguts al “Sàbiens”. Us parla el vostre amic Ferran Prat.

FP: Ja sabeu que aquí ens agrada indagar en el passat, en aquelles històries que en els llibres de text, a la classe, no apareix cap reflex, ni cap menció ni cap dada, com el cas de Maria Magdalena. Què en sabem? Res de res pràcticament. Doncs avui parlarem de Maria Magdalena amb un investigador històric, com és l’Andreu Marfull. Andreu, bona tarda, com estàs?

Andreu Marfull (AM): Bona tarda. Molt bé, amb ganes de parlar d’aquest tema.

FP: Anem a fer un viatge en el temps. Hi ha moltes incògnites sobre aquest personatge, a priori lligat a un personatge preferent en la història, en les creences, en la fe, com ho va ser Jesús de Natzaret. “Maria Magdalena, una emperadriu a l’exili del segle XII“. Què ens en podries dir?

AM: Aquesta presentació de Maria Magdalena pretén situar-te en dos contextos. Un indica que podria tractar-se d’una persona de sang imperial, cosa que explicaria la seva autoritat i el seu poder, que també estaria vinculat amb Jesús. Jesús entès com a emperador, no com el rei dels jueus. I l’altre et situa al segle XII, en plena Edat Mitjana, fet que et desorienta en el relat cronològic de la història. Així mateix, realment, Maria Magdalena és un mite medieval i aquesta dada crec que tots la tenim bastant clara. De fet, ens permet plantejar la hipòtesi de que alguna cosa passà en aquesta època que no té res a veure amb allò que ens diu el Nou Testament, ara fa dos mil anys.

FP: Andreu, quan comença a apassionar-te el passat?

AM: Bé, en primer lloc sóc arquitecte urbanista, que els darrers anys m’he trobat amb poca feina en la professió, com molts altres col·legues meus. Però sempre he tingut un interès especial per la història. A Catalunya es genera un especial interès -i en molts altres llocs, però sobretot a Catalunya- potser perquè tenim una història molt interessant que ens vincula amb els grecs i també amb els romans; i amb una intensa història, gairebé èpica, catalana, a la Mediterrània medieval… juntament amb la història que ens concedeix Espanya, que és més residual del que aparentment o d’un mode racional hauria de ser. Per això aquesta situació ens convida a indagar. La història, de fet, és patrimoni de tots i entre tots la construïm i la reconstruïm. Existeix la professió d’historiador, però també existeix molta gent aficionada i apassionada per la història. En aquest sentit jo m’incloc com un d’ells. I, ¿quan començo a plantejar-me l’assumpte del salt cronològic de Maria Magdalena, del Nou Testament a l’Edat Mitjana? Aquesta idea no és pròpia, entronca amb el treball realitzat en un altre àmbit, de les matemàtiques, de la ciència, des de Moscou, que recull una tradició que es situa al segle XVII. Des del segle XVII existeix una controvèrsia sobre el passat, sobre la cronologia històrica i sobre la correcta ubicació cronològica dels fets.

FP: Què vols dir? que allò que sempre hem sentit, de que la història l’escriuen els vencedors… al fer referència a la cronologia… significa que no és la correcta?

AM: Aquest seria el plantejament inicial. La qüestió que es planteja és la següent: a finals del segle XVI, un europeu, religiós, del món de l’Església [Scaliger], en una època en què es perseguia a qui digués que la Terra no era el centre del Món [Univers], que Déu creà l’home i després a la dona… quan la Santa Inquisició està en la seva màxima activitat… en aquesta època s’escriu un mapa cronològic on s’hi situen totes les civilitzacions antigues fins a aquell moment. Però, abans, aquest suport cronològic no existeix. Bé, se’ns diu que tenim historiadors romans, però realment el que tenim són documents que ens parlen d’historiadors romans que van escriure la seva història, que es suposa que té més de mil anys al segle XVI. Clar, això t’ho pots creure, o no. La realitat, però, és una altra. Per un costat, està documentat que bastants religiosos, però també científics, han anat qüestionant aquest mapa cronològic, en escales àmplies… per tant existeix un debat del qual no en som conscients. I per un altre costat se’ns plantegen molts dubtes. Per exemple, qui no ha pensat mai: ¿com pot ser que aquelles estàtues tan boniques que es feien a l’antiga Roma desapareguessin i requerissin de mil i pico anys en recuperar-se?

FP: A què et refereixes?

AM: És molt senzill. Crec que tots algun cop hem tingut el dubte de: “què estrany, vam aprendre l’ofici de l’escultura, de l’arquitectura i de l’enginyeria amb els romans, per després perdre’l i després recuperar-lo, passant mil anys entremig”… En aquesta línia, en el cas de la ciutat de Barcelona s’hi observen altres misteris. Per exemple, tenim una ciutat romana sota la ciutat gòtica però la gòtica, en realitat, tampoc és molt medieval. Bàsicament, la ciutat antiga és posterior al segle XVIII. Resten alguns edificis més antics, molt pocs, com la catedral, que se’ns diu que es comença al segle XIII, però de fet tampoc tenim cap plànol de la catedral que ens mostri la data. En aquest sentit, ¿com pot ser que estiguéssim fent pintures sense saber dibuixar en perspectiva i en canvi fèiem catedrals? O per altre costat, ¿com pot ser que els historiadors ens diuen que existeix una ciutat de l’Edat Mitjana però quan rasquem sota la ciutat del segle XVIII ens apareguin les runes romanes? On és la ciutat de l’Edat Mitjana? O com pot ser que se’ns digui que hi va haver una aqüeducte romà, que va desaparèixer, i que se’n feu un altre als segles X-XI, per abastir d’aigua potable la ciutat, des del riu Besòs? És a dir, se’ns diu que hi va haver dos aqüeductes, però podria ser el mateix? Podria ser-ho. En aquest sentit, s’indica que en determinades traces s’ha comprovat que no segueixen el mateix curs, però de fet també poden ser evolucions d’aquest únic aqüeducte que, per diverses raons, traça un recorregut que es corregeix al llarg del temps… per ubicar-hi un molí, per ordenar un terreny o per motius de guerra, de destrucció i reconstrucció. Clar… això és com exagerat, perquè et deixa molt desorientat. Però hi ha una frase que voldria ressaltar, que explica el sentit de la manipulació cronològica. Està escrita pels matemàtics russos que ara lideren la reconstrucció cronològica de la història, reclamant a la comunitat científica la necessitat de plantejar-se que la cronologia ha estat manipulada per motius simbòlics, que hem de dubtar-ne i que no tenim la certesa de que la cronologia, tal i com ha estat escrita, custodiada d’un mode ferri per l’Església fins al segle XX, sigui correcta. Indiquen que hem de crear nous mètodes per investigar-ho, per datar raonablement la ubicació dels fets. Diu la frase: “com més lluny es pot veure més gran és la seva autoestima personal”. Aquesta frase indica que una persona, quan per exemple observa el personatge de Jesús, si el situa en una situació totalment adversa, com ho és l’Imperi Romà, i se’l fa el rei dels pobres -rei i pobre, estrany- i després resulta que l’Imperi és vençut pel cristianisme, donant-li un recorregut històric de dos mil anys, et convenç. Això és una reflexió, no és la base del treball dels matemàtics russos (en tot cas en parlem després), però té un sentit enorme. De fet, això ens situa al pensament de grans filòsofs cristians, com ara Agustí d’Hipona, Sant Agustí. Ell deia que hi havia dos temps, el real i el subjectiu, i no necessàriament han de coexistir. El temps subjectiu et permet desenvolupar símbols, i també esborrar fets del passat… Dit d’una altra manera, tots sabem que la Inquisició va destruir llibres i perseguí a qui s’oposava a la seva manera de veure el món, correcte? Tots sabem -i ho tenim documentat- que els espanyols i els europeus en general, com els portuguesos, els holandesos, els francesos, els anglesos… quan van colonitzar el món destruïren els símbols dels llocs dels que s’apropiaren, correcte?…

FP: Això és el que fa l’Isis actualment, destruir la història.

AM: Correcte. I van destruir no només els símbols, sinó també la seva dignitat, la seva història, no només per donar-li un altre sentit, sinó per destruir-la. I et planteges: “tot aquest esforç en destruir té també un altre instrument al seu abast”.

FP: Quin?

AM: Estem parlant de que el mapa cronològic s’escriu a Europa Occidental, al voltant del nord de França, al segle XVI i principis del XVII. Estem parlant d’Holanda, Bèlgica (Flandes), del nord de França, d’un lloc que no estava clar de qui era però era domini dels Habsburg. Estem parlant de que l’escriuen els colonitzadors. I et preguntes: si intentem destruir un imperi recent, al que volem oblidar, doncs l’enviem al passat? O per exemple, tenim unes restes arqueològiques que ens incomoden, doncs els destruïm, encara que estiguin a casa nostra, a la nostra terra.

FP: A tu et consta que s’hagi destruït història arqueològica perquè incomodava?

AM: D’entrada mirem quan l’arqueologia comença a ser “lliure” dels religiosos, o de les estructures del poder. Algun cop ho ha estat? Mirem, per exemple l’arqueologia d’Egipte. Qui l’ha escrita? Els egipcis?

FP: Les primeres dades fou Herodot.

AM: Però qui ens l’ha redescobert? doncs els francesos i els anglesos. Per això tenim el Louvre i el British Museum ple de restes egípcies… com també tenim Roma amb tretze obeliscs egipcis i un temple egipci a Madrid.

FP: Si no es van endur les piràmides perquè no van poder…

AM: Exacte, però les ganes les van tenir [riure]. El que vull dir és que la més antiga de les civilitzacions no ha pogut escriure la seva història. I a aquesta reflexió afegeixo: i què passà entre Cleopatra i Napoleó? Alguna cosa passà, està escrita, però afegeixo: on és l’Egipte medieval?

FP: Ens tens en un laberint de preguntes i respostes, què passà?

AM: Si et sembla bé… perquè aquest tema dóna per molt…

FP: Dóna’ns una traça. Què passà? I després tornem a Maria Magdalena.

AM: D’acord. Doncs bé, basant-nos en l’estudi dels zodíacs que encara es conserven íntegrament als temples funeraris d’Egipte, realitzat pels científics i matemàtics russos Anatoly Fomenko i Gleb Nosovskiy, experts en estadística i astronomia… (ells estan realitzant un intens treball relatiu a la reconstrucció cronològica i han desenvolupat, juntament amb altres científics del Canadà i el Japó, un mètode de datació dels zodíacs)… recordo que els zodíacs mostren constel·lacions que en una determinada posició ens indiquen un lloc en el temps… (amb els instruments que avui disposem ho podem documentar, cosa que no es podia fer correctament al segle XVI). Quin resultat ens dóna l’estudi d’aquests zodíacs? que són de grans sacerdots i molts faraons?… doncs que el més antic és del segle XI i el més modern del XIX [després de Crist].

FP: Vaja…

AM: I et dius: molt bé, aleshores quan es van fer les piràmides? Aquesta seria, mig en broma, “la pregunta del milió”. Doncs bé, de la mateixa manera que es feren a Amèrica i en altres llocs del món… també es feu una a la Provença, la de Sant Andreu, actualment tapada per terra…

FP: Com les piràmides que hi ha a la Xina? que estan tapades amb terra? o les de Bòsnia?

AM: Sí. Aquestes piràmides s’haurien fet entre els segles XIV i XVI. En aquest sentit, el més probable i el més raonable, seguint aquest plantejament…

FP: T’adones del que acabes de dir?

AM: Sí… i també et plantejo un altre dubte: per què se’n va Napoleó a Egipte i s’alia amb els Mamelucs, uns cavallers que duien uns sis segles, que ningú sap què van fer i per què estaven tan armats ni què custodiaven, i té la necessitat de ficar-se dins la piràmide de Keops.

FP: Hi passà una nit sencera.

AM: D’acord. Aleshores, què va fer allà? Napoleó se’n va amb uns dos-cents arqueòlegs, per fer què? No ho sabem, i se’ns diu que tenia un gran interès per la seva història. Això t’ho pots creure, però no és només interès per la història. Si et fiques dins la piràmide és perquè tens ganes d’experimentar alguna cosa, que et manté intrigat, inquiet, que vols viure. També hi ha una passió, un símbol encara vivent. En aquest sentit, la reflexió següent és molt senzilla, tan òbvia que ningú se la planteja: la piràmide de Keops és la més perfecta, té unes proporcions que ens parlen del metre, del número Pi i del diàmetre de la Terra, cosa que és impossible que es fes fa quatre mil anys… si bé és un misteri que dóna per fer “mil programes” al National Geographic i en d’altres canals interessat en l’arqueologia… que ens conviden a pensar si foren extraterrestres.

FP: Quan dius “extraterrestres” et refereixes a una civilització que dominava l’arquitectura, l’enginyeria i la construcció…

AM: Sí, o sigui que ara fa quatre mil anys teníem una civilització extraordinària, molt avançada, que va desaparèixer.

FP: És allò que tots algun cop hem indicat, que de cop i volta hi ha una “involució”.

AM: Exacte. I ara et plantejo una obvietat [en clau d’hipòtesi]: Napoleó se’n va a El Caire, reforma la piràmide de Keops, que ja existia; coneixent la mida de la Terra amb precisió -recordo que estem en un temps en què es defineix el Meridià de París- Napoleó desenvolupa la millor i la més perfecta de les piràmides, i és la darrera. Què ha fet el mapa cronològic oficial? reconstruït pels “súper arqueòlegs”? cosa que dic amb ironia, ja que també ho hem de veure així… doncs ens diu que foren les primeres, quan van ser les darreres. Això té molt més sentit, però si ho planteges… clar… qualsevol contradiu la història… i més si la Bíblia diu que hi havia faraons… Aleshores, suposant que sigui cert, que Napoleó feu la piràmide, i suposant que té a veure amb la seva derrota posterior, amb el seu desig de crear un imperi i amb la passió arqueològica pels francesos i els anglesos… què passà? De quina història estem parlant? Aquesta és la pregunta que ens hem de fer. I en aquesta línia, els treballs d’Anatoly Fomenko i Gleb Nosovskiy estan documentant, mitjançant unes eines d’investigació científica, una cronologia alternativa. I en aquesta cronologia situem a Maria Magdalena.

FP: Sí, que l’havíem deixat d’un costat.

AM: Maria Magdalena estaria, junt amb Jesús, al segle XII. És a dir, i ara et parlo com a català: com pot ser? Si tenim el Romànic del segle X!, i tenim les restes arqueològiques visigodes, que són anteriors… “això no pot ser”. Bé… la pregunta que et faig és: les esglésies romàniques es feren als segles X-XI? i després es reformaren al XVIII?

FP: No és així?

AM: I si jo et dic que potser es feren al segle XV? o al segle XVI? o que les catedrals foren posteriors? i això entronca amb l’arquitectura barroca i neoclàssica? al segle XIX? Quin problema hi ha?… doncs que ningú et creurà i millor no dir-ho perquè se’t mirarà malament… i aquest és el problema.

FP: El desfasament constructiu que hi ha, per exemple de les catedrals, aquella perfecció, respecte les cases de l’època, és degut a que es feu en una altra època?

AM: Et donaré un exemple: la façana de la Catedral de Barcelona s’acaba al voltant del 1920; el famós pont que uneix el palau del President de la Generalitat amb la Generalitat de Catalunya, al carrer del Bisbe, que en general pensem que era gòtic, es feu en temps de Franco; la Sagrada Família, quan es planifica a finals del segle XIX, es planifica com una catedral gòtica, després Gaudí la transforma tal i com avui la coneixem… o ves al Monestir de Pedralbes, entra a l’església, que fou reformada pel Sr. Güell, al segle XIX. Mira-te-la i diga’m si et creus que està feta al segle XIV… quantes catedrals han estat reconstruïdes i acabades al segle XIX? Se’ns diu que tot està documentat, que els arxius de les catedrals indiquen que comencen al voltant del segle XIII i s’acaben als segles XV i XVI, però… on estan els plànols? On són les dates? Busca’m un plànol d’una catedral…

FP: No hi ha un detall? un element?

AM: No hi ha res! Ho han esborrat tot, ho han destruït.

FP: Potser ho van destruir en aquella època… o no?

AM: Potser, però en canvi es guarden els papers del rebut de les flors per l’enterrament del “senyor Pepito”… i no desen els plànols? Disculpa però això fa riure. Dit d’una altra manera: arquitectura neoclàssica, segle XIX… creus que es poden fer catedrals? Sí oi?

FP: Sí, evidentment.

AM: Segle XIII… t’ho creus? Sí? Per què?… perquè ens ho diuen. Però pensem-hi una mica, no té sentit.

FP: I si tornem a Maria Magdalena? Com t’allunyes d’aquest personatge! Vejam si la cronologia de Maria Magdalena no és la que se’ns ha explicat?

AM: Bé, comencem parlant d’ella. Hi ha tres Maries Magdalenes. La del Nou Testament té, a dia d’avui, uns dos mil anys, correcte? És una amiga i fidel seguidora de Jesús. I és qui, segons l’evangeli de Sant Joan, és anunciada de la Resurrecció de Jesús perquè ho informi als apòstols. Però també tenim un mite, el Merovingi. Ens en parla el “Codi Da Vinci”, que ens ha entrat amb la potència de les imatges d’aquesta pel·lícula, d’una novel·la, del segle XX. Té a veure amb Rennes-le-Château, amb un capellà que descobrí uns papers sota una pedra d’una església del Rosselló/Narbona…

FP: Els Merovingis, per situar a qui ens escolta, ens situa entre quins segles? V i VIII més o menys?

AM: La dinastia Merovíngia acaba al voltant del segle VII i és substituïda curiosament pels majordoms de la dinastia, els Carolingis [Carlemany], que duren fins al segle X. Aquesta història ens diu que el Rei de França era descendent de Jesús, i fou Maria Magdalena la persona que traspassà la sang de Jesús al rei, perquè era la seva dona. Bé, això ja ens dóna una pista: Reis-Poder-Jesús. No se’ns situa amb un emperador, però sí amb un “rei de pobres”, però, tal i com et comentava, l’estudi dirigit des de Moscou ens diu que era un emperador. Després et diré el perquè… Així mateix, aquesta història del mite de Maria Magdalena Merovingi, relacionat amb Rennes-le-Château, en realitat es situa al segle VII. És a dir, ens diu que el darrere rei Merovingi casà amb Magdalena, filla del rei Visigot [Wamba], i que traspassa la sang als Comtes de Razès. A Razès és on està Rennes-le-Château. Aleshores aquí hi ha una contradicció. Aquí passa alguna cosa estranya. I en tercer lloc, curiosament, apareix una altra Maria Magdalena, venerada a la Provença a finals del segle XIII, que se’ns diu morí a l’any 711, essent venerada abans a la zona de la Borgonya, a Vézelay, en un temple benedictí. Aleshores, tenim: a) la Maria Magdalena de dos mil anys; b) la història Merovingia, on el rei de França es casa amb una Magdalena al voltant del segle VII; i c) després ens trobem amb una Maria Magdalena morta el 711 que sobretot és venerada per ordre de Carles d’Anjou [al segle XIII], quan es proclama Comte de Provença… després de plantejar-se ser l’emperador de l’Imperi -Carles d’Anjou es proposà conquerir l’Imperi Bizantí i coronar-se emperador de Roma d’Orient-. Més endavant portà les restes de Maria Magdalena a una cova de la Provença, que feu venerar. Aquesta Maria Magdalena es venera des de 1279, coincidint amb la proclamació de la independència d’Andorra, el 1278.

FP: Vaja, ara sortim nosaltres!

AM: Andorra dóna per una altra xerrada, la farem si vols un altre dia.

FP: I tant.

AM: Al final doncs ens trobem, per tant, que Maria Magdalena apareix al segle XIII, morta. En aquest sentit ja tenim una pista. Aquestes són les tres Maries Magdalenes, però també hi ha altres misteris. Hi ha una literatura religiosa que ens diu que Maria Magdalena anà al desert d’Egipte i després va venir a Provença, essent rebuda a Marsella. I, efectivament, als mapes medievals Marsella ens apareix amb una creu blava. En tots els mapes de l’època la creu blava només està a Marsella. És l’únic lloc que té aquest honor. Una creu blava és senyal d’una dignitat, perquè és una creu i perquè és blava. Però resulta que a Provença hi van també altres Maries. Hi va Maria Betània, que té una filla i era germana de Llàtzer i de Marta, essent una Maria que també apareix al Nou Testament, seguidora de Jesús. I les altres Maries, Maria de Caifàs i Maria de Salomé, també se’n van a Provença, a un poble que es deia antigament Oppidum-Ra, o simplement Ra, i que al segle XIX es canvia de nom, dient-se Les Santes Maries de la Mar. És el lloc on, curiosament, va a peregrinar-hi la comunitat gitana, per venerar a Sara… Sara que, a l’Antic Testament, seria l’esposa d’Abraham, que també seria faraona… aquí t’apunto també la història del poble d’Israel, que era molt petit però tenia aspiracions faraòniques, estant molt vinculat a Egipte.

FP: Andreu, hem d’anar a la publicitat. Seguim parlant si et sembla bé d’aquesta qüestió i anem a concretar conclusions teves. Vejam a quines conclusions ha arribat l’Andreu. Amics i amigues, anem cap a la publicitat! Aviat tornem.

[Publicitat]

FP: Seguim aquí, al “Sàbiens”, conversant amb l’Andreu Marfull. Andreu: moltes coses ens estan ubicant i alhora desubicant a l’espai-temps. Em venia al cap -mentre hi havia l’espai publicitari- que… per les dates que estaves donant, aquesta possible Maria Magdalena més propera en el temps… que potser hi ha algun tipus de parentiu amb personatges històrics, com podria ser Jaume I [oficialment 1208-1276].

AM: Efectivament.

FP: Anem per bon camí?

AM: Sí. Però anem a pams. Resultat d’un treball de recerca, exemplificat com a mètode científic de comparació de textos històrics, ens trobem que la història de Maria Magdalena i Jesús està escrita en molts llibres i en moltes cròniques històriques, considerades literatura. Per exemple el Tirant lo Blanc, o Roger de Flor, així com les Històries d’Omar Al-Naman de les Mil i una nits, la història de París i Helena de Troia i fins i tot -té moltes similituds- la història de Cleopatra i Marc Antoni.

FP: Són coincidents?

AM: Aquestes històries sempre ens parlen d’una princesa grega -Cleopatra ho era- amb un cavaller d’Europa Occidental, de l’entorn de la Provença, que la protegeix d’un ultratge o, millor dit, protegeix la seva dignitat [per amor]. La més famosa seria París i Helena de Troia. De fet París ens situa a París, la capital de França. Helena de Troia es situa en la famosa Guerra de Troia, la màxima de les guerres mítiques de l’antigor. I què té Helena de Troia? En primer lloc Helena i Magdalena tenen el nom comú, però també ens diuen que és grega, perquè és “hel·lena”. I què seria Troia? doncs la “guerra dels trons” (sí, entenc que sobti). Troia està situada a la part europea de l’estret del Bòsfor, on es troba la Constantinoble històrica. Bé, doncs a aquestes històries caldria afegir dues històries medievals més que es publiquen als segles XV i XVI, que són la Història del cavaller París i la bella Viena, que seria la Viena del Roine, on es decideix posar fi als Templers [el 1312 oficialment], no és la Viena austríaca; i també la Història -molt interessant- de Pierre de Provença i la bonica Magalona, que seria la filla del Rei Megaló de Nàpols i fundaria la primera església, l’Església de [Sant] Pere, que posteriorment es diria l’Església de Magalona. Magalona està a la costa de Montpeller, i de Montpeller és Jaume I… Aquesta seria la “Gran Història”. Clar, el que falta en aquesta gran història és unir personatges reals. I quins són? Doncs comencem per Jesús, i després tornarem a Jaume I. Jesús, segons la Nova Cronologia fou l’emperador Andrònic Comnè [oficialment 1118-1185 i segons la NC 1152-1185]. No fou un emperador qualsevol, governà tres anys [1182-1185] tal i com predicà tres anys Jesús…

FP: Una altra coincidència, estranya.

AM: Sí, però n’hi ha més. Es vestí de la forma més senzilla possible per acostar-se als pobres; també fou objecte d’una revolta popular en què fou detingut i condemnat sense misericòrdia a martiri públic; i després de tres dies de martiri morí… ; en el seu martiri un soldat romà li clavà una espasa…

FP: En un costat?

AM: En un costat… i a la història de Jesús se’ns diu que també fou objecte d’una revolució, fou el seu propi poble que el condemnà a martiri públic i morí.

FP: Algú es rentà les mans també?

AM: No em consta, però hi ha una altra cita interessant que se li atribueix, essent l’únic emperador romà que la va dir. Andrònic va dir: “Al Cèsar el que és del Cèsar”, com ho va dir Jesús, però no ho va dir en el sentit que ens diu l’Església, que ve a dir que “cadascú lo seu”. No. La cita atribuïda a Andrònic té un altre significat i té a veure amb la seva detenció. Té a veure amb una època en què els nobles, els seus súbdits, abusaven del poble, havent-hi problemes de salubritat, d’higiene i de clima de revolució. El que feu l’emperador fou dir-lis als nobles: “No se li pot demanar més a la gent del que li demana el Cèsar”. I això té un sentit, no el que ens diu l’Església… I jo també he estat religiós, també crec en el valor de Jesús. També he pensat que va existir, perquè tots ho hem pensat algun cop. Tan genial ha estat aquest personatge que encara que no siguis cristià tots pensem que “algú” deuria ser. Gairebé tots tenim aquesta idea, encara que potser cada cop menys… Doncs aquest emperador fou condemnat i el seu successor fou un familiar seu, que curiosament tenia per cognom “Àngel”, de la mateixa manera que el Dimoni fou un “àngel caigut del cel”… això són grans singularitats, curiositats, de la història, que també ens demana comprendre que l’han escrita religiosos… Comnè també ens parla d’Amon, o d’Amén [Amén és com es diu Amon a Egipte, el Déu monoteista dels Faraons]… I què més va ocórrer? Doncs un fet curiós, i em refereixo a la història oficial. Això ocasionà una croada, en la qual Europa Occidental ocupa l’Imperi Romà [d’Orient] durant uns seixanta anys [1204-1261]. Aquest episodi té lloc l’any 1204, i és una creuada que té lloc a Constantinoble, no a Jerusalem. I la pregunta que et fas és: Com pot ser que el Comte de Flandes es proposés anar a Constantinoble i coronar-se emperador? Per defensar la dignitat de qui? d’Andrònic? Per a destituir els Àngelos, o Àngel?… Aquí trobem un episodi extraordinari, però algú s’ho ha plantejat? Doncs no, perquè la Història és la menys crítica de totes les ciències. És un relat, és un text que te l’has d’aprendre. I així tots acabem pensat que Jesús va existir, com va existir Napoleó i en el cas dels catalans existí Guifré el Pelós… o en el cas dels castellans Don Pelayo. Tots tenim el nostre origen, oi? Carlemany, Don Pelayo, Guifré el Pelós, el Rei Artur… etc. Doncs contemporàniament a aquesta història, a l’any 1204, ocorren dos fets més: un a la Mar Negra i l’altre a la Provença. A la Mar Negra, el 1204 es crea un imperi, del qual ningú n’ha sentit a parlar però que era el més lloable dels imperis de l’Edat Mitjana, segons certes fonts, entre elles Don Quixote. És l’Imperi de Trebizonda. I et preguntes: “Què es això?”

FP: [Riure].

AM: On és aquest imperi? Es correspon a la costa de l’antic poble Kurd [i Armeni], arraconat pels turcs al segle XX, després d’haver estat afavorit pels anglesos -segles XIX i principis del XX- en la seva política de colonització econòmica de l’Imperi Otomà… Bé, en tot cas és d’interès destacar que l’Imperi de Trebizonda té un símbol. A tots els mapes medievals s’hi observa un símbol evident, molt significatiu: una bandera vermella amb una àguila bicèfala groga. És l’escut de Rússia, i també fou l’escut de Constantinoble. Aleshores, en què quedem? Aquest símbol és a Trebizonda o és a Constantinoble? Doncs està a Trebizonda, i aquest imperi fou fundat pels fills d’Andrònic: Aleix i David, l’any 1204. Es tracta d’un imperi vinculat al Regne de Geòrgia, ja que la mare d’Andrònic era georgiana, tot i que els russos ens expliquen que realment era de Crimea [Important: oficialment mig Crimea era també Imperi de Trebizonda]. En aquest sentit ressaltar que hi ha diverses formes de veure la història, i que la història oficial ens la fa georgiana i la bandera de Geòrgia és una creu vermella, fantàstica, amb quatre creus, una a cada quadrant. Hi ha en total cinc creus. I fou una cosina germana d’Andrònic [Reina de Geòrgia] la que ajudà als seus nebots Aleix i David a fundar l’Imperi de Trebizonda [important: Geòrgia és on es situa a l’Amazones mitològic, i la Reina Tamar de Geòrgia en podria ser-ne un personatge real]. Aquest episodi forma part de la glòria i el poder simbòlic del Regne de Geòrgia. A Geòrgia hi ha, en aquesta època, el Regne d’Ibèria, és a dir un regne més antic que l’Ibèria peninsular, d’Espanya. Tot això succeeix el 1204, i estem veient que -efectivament- té a veure amb la reconstrucció de l’Imperi que lidera el Comte de Flandes. I el 1204, en aquest cas a Montpeller, es casen Pere -el Comte de Barcelona i Rei d’Aragó (indicar que segons la Nova Cronologia i segons els meus estudis no existiria la Corona d’Aragó… després si vols et dic el perquè)- i Maria de Montpeller, la filla d’Eudòxia Comnena, oficialment la neboda de l’Emperador que, paradoxalment, es anomenada -pels seus contemporanis i per la seva filla- “emperadriu”… Això és important. Ja hem trobat un pont [amb l’Imperi i els Comnè]. Aleshores, quin vincle existeix [entre Eudòxia i Andrònic]? Qui era aquesta Eudòxia Comnena? Doncs era el primer contacte de la sang imperial dels Comnè amb Europa [Occidental]. En canvi, oficialment se’ns diu que no es sap qui va ser el seu pare, tot i anomenar-se “emperadriu”… Per tant: Si era la neboda per què l’anomenàvem emperadriu i no princesa? que és el que es solia fer amb les nebodes dels emperadors?… Però hi ha una dada que hi aporta llum. Oficialment, l’amant d’Andrònic Comnè es deia també Eudòxia Comnena [essent la seva neboda] i, per tant, et preguntes si fou la seva amant i també la seva dona. Podria ser la seva neboda, la seva amant i la seva dona. Això explicaria una potencial Maria Magdalena situada a l’òrbita de la Provença, que la història oficial la fa “emperadriu”. Però què més ens la vincula amb Maria Magdalena? Doncs el fet que es diu que, oficialment, l’emperador -no es sap quin- envià a Eudòxia a la Provença -on hi va anar Maria Magdalena segons la literatura i la iconografia medieval- per casar-se amb el Comte de Barcelona… Ara bé… la història oficial ens diu que “no”, que no es va poder consumar el matrimoni però, en canvi, va tenir una filla -dita Maria- amb el senyor de Montpeller, Guillem, que sí es casà amb el Rei d’Aragó, Comte de Barcelona. Es tracta de Pere el Catòlic [oficialment 1178-1213], que tots sabem que fou honorat com el portador de l’Estendard de l’Església Catòlica per la gesta de la batalla de Navas de Tolosa, situada a les muntanyes d’Andalusia, no a la Tolosa de l’actual sud de França, l’any 1212. Es tracta d’un Pere [com el nom del fundador de l’Església Catòlica] que, tot seguit [1213] fou rebutjat per la història al defensar “ingènuament” als càtars, essent mort ni tant sols davant d’unes tropes imperials, o d’un rei, sinó d’un comte, el Comte de Montfort.

FP: Tot això té algun vincle amb el que es coneix com la dinastia real, de la “sang real”, del Sant Grial?

AM: Bé, sí. Això és possible valorar-ho comprenent la següent anàlisi. Es pot dir que, segons la genealogia oficial, fou a través del fill de Pere i Maria de Montpeller -Jaume I- que es traslladà la “sang d’Andrònic”, suposant que Maria fou la seva filla, a la resta de les grans monarquies d’Europa. Si mirem el llinatge d’Andrònic, Aleix i David, a Trebizonda, i Maria a Montpeller, entesa no com a filla de Guillem de Montpeller i Eudòxia, sinó com a filla d’Eudòxia i Andrònic, essent la veritable emperadriu de l’Imperi… “a l’exili”… observem que les principals monarquies d’Europa obtenen la sang comnena d’Andrònic a través de Jaume I, no a través dels fills de Trebizonda. Correcte?

FP: Sí.

AM: A aquest curiós factor li afegim la paradoxa del fet que Jaume I, amb set anys [el 1213, quan moren oficialment Pere el Catòlic i Maria de Montpeller], esdevé rei i el Rei de França no ho aprofita per quedar-se amb tot Aragó. O el fet que, més endavant, ve una ambaixada del Gran Khan a València [conquerida per en Jaume], resultat d’una ambaixada anterior enviada a la Xina per Jaume I, dirigida per Jaume Alaric el 1268 (justament quan hi anà també Marco Polo), on es planifica una aliança entre Jaume I i el Gran Khan per fer una croada a Jerusalem que no s’arriba fer mai. És a dir, la fa pel seu compte el Gran Khan i també pel seu compte Jaume I, sense pena ni glòria i sense cap pes històric. Però aquest fet és sorprenent, és una negociació de punta a punta del món, entre un “perdedor” [Jaume I, que també perd oficialment tot el poder a Occitània] i un emperador sobirà d’un gran imperi. Clar… aquí hi ha una gran història, que no té gaire sentit. Però sí que hi ha una realitat, i és el fet que de tots els llinatges i de tots els personatges històrics significatius de la història medieval, si acceptem el plantejament de que tot això ha estat escrit a posteriori, que ens han ocultat la història real, com a mínim hi ha un fet singular.

FP: Quin?

AM: Doncs que la història Merovíngia és una llegenda que es promou al segle XIX, on no trobem cap personatge real ni res que relacioni al Rei de França amb Jesús o un emperador, seguint el plantejament de la Nova Cronologia. En canvi, sí que ens apareix, curiosament, a l’òrbita de Montpeller i de Barcelona, un vincle amb un emperador que, com hem vist, la Nova Cronologia apunta que fou Jesús. Més coses a favor?… la Nova Cronologia es promou des de l’any 1972, per una història que ja detallaré més endavant, però que fou encarregada per la Societat Britànica de les Ciències a un astrònom i historiador de la Nasa [Robert Newton]. La finalitat fou contrastar els relats històrics amb els eclipsis solars i lunars de totes les civilitzacions…

FP: Andreu, ens queden tres minuts.

AM: Sí? Vaja…

FP: Centrem-nos en tema d’avui: Maria Magdalena. No és un personatge que es remunta a dos mil anys enrere, aproximadament?

AM: No. Segons aquesta reconstrucció la Maria Magdalena del segle XIII, venerada per ordre de Carles d’Anjou, seria l’autèntica Maria Magdalena. Podria tractar-se d’Eudòxia o de la seva filla Maria i, en aquest vincle, es traslladaria la sang de l’emperador [Crist Jesús] als monarques d’Europa. Aquesta situació ocasionaria el fet que, en motiu de l’ocupació de la capital de l’Imperi, Constantinoble, el 1453, per part dels Otomans, per “dret de sang monàrquica”, Europa Occidental reclamaria la legitimitat de l’imperi i competiria amb Rússia, amb el Tsar Ivan el Terrible… Aquest fet explicaria les aspiracions dels Habsburg, així com el poder i les aspiracions catalanes que, en aquest cas, haurien estat esborrades a posteriori, al segle XVIII, per la historiografia espanyola. I, sobretot, ens donaria una resposta a aquesta pregunta que al final ha persistit, que és: “Els monarques són o no són descendents de Jesús? i per què?” Doncs ja tenim una història que ens ho explica.

FP: A aquest pas gairebé que podríem parlar de l’Èxode jueu i me’l desubiques en el temps…

AM: L’Èxode jueu a Babilònia….

FP: Ja m’ho pensava!

AM: L’Èxode jueu de Babilònia [El Caire] hauria tingut lloc precisament en motiu de l’ocupació del 1453 i s’hauria dirigit, al segle XV, a Avinyó. El papat d’Avinyó no hauria tingut lloc al segle XIV sinó al segle XVI, i amb ell s’hauria establer l’Orde Templera, que no es situaria als segles XII-XIII sinó als segles XVI-XVII. Haurien estat desposseïts al segle XVII i amb ells s’hauria creat l’Estat de Suïssa, com a refugi dels seus poders econòmics i simbòlics, i -en aquesta hipòtesi- també s’hauria creat l’Estat -independent o tutelat- d’Andorra. Això darrer hauria tingut lloc al segle XVII, no al segle XIII, en motiu del Tractat de Westfàlia, juntament amb Suïssa. Però bé, això ja dóna per un altre debat.

FP: T’has trobat amb oposicions? d’arqueòlegs, historiadors?

AM: La primera oposició amb que he topat ha esta la meva. He necessitat molt de temps per superar-la. La segona [amb la resta de gent] l’he evitada. L’he evitada perquè no he tingut cap pretensió de convèncer a ningú. Estic tan tranquil fent el que faig… perquè realment ho faig per afició… Jo em considero arquitecte urbanista, i tinc altres inquietuds… precisament aquest matí he estat informat oficialment de la nota de la meva tesi doctoral de Geògraf i he tret un Excel·lent. En aquest sentit estic molt content, ho celebro amb vosaltres…

FP: Felicitats.

AM: Gràcies. Per tant ara sóc doctor en Geografia i arquitecte urbanista, amb poca feina, i aficionat a la història. Crec que és important que també es valori això. Els amics, a l’hora d’explicar aquesta història, et responen estranyats, perquè ja et coneixen i es pregunten: quina fal·lera històrica m’ha entrat!… però també tinc uns amics fantàstics amb qui en parlo, amb qui he tingut la sort d’investigar conjuntament. De fet, gran part dels avenços que estem treballant ha estat un treball conjunt, i poc a poc anem ampliant un espai de suport. Però això sí, amb qui no es pot parlar en cap cas és amb un acadèmic i menys amb un historiador oficial.

FP: Vaja… Andreu Marfull ens pot parlar un dia de la construcció dels poders monàrquics, de la piràmide de Keops, del Pla de Barcelona, del Parc Güell, del Papa de Roma… de si és el mite medieval de Sant Joan Evangelista… del Papat d’Avinyó, dels Càtars… de qui eren realment… foren els Hugonots? com defenses tu? Etcètera, etcètera. Vaja vaja! Necessitaràs moltes vides per reconstruir la història!

AM: I no l’acabarem!

FP: Andreu Marfull, amic, com sempre. Moltíssimes gràcies i que tinguis moltíssim èxit en la divulgació del teu treball d’investigació i, com sempre diem aquí: “Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions”.

AM: Ben dit. Bona tarda.

FP: Adéu, bona tarda.

Sàbiens, el programa de la neodivulgació informativa.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s