Versió castellana: Clicar!

Respostes:
Casa Real de la Corona de España. Carta Utrecht
Gobierno de España. Carta Utrecht
Bèlgica. Rei dels Belgues. Carta Utrecht
Netherlands. Departament d’Assumptes Exteriors. Carta Utrecht
Netherlands. His Majesty the King. Carta Utrecht
United Kingdom. Her Majesty Elizabeth II. Carta Utrecht

(Àustria, Alemanya, Txèquia, França, Portugal i Itàlia no responen)

Ressò mediàtic:
Cartas al rey Felipe VI, Isabel II y Hollande para que apoyen el referéndum independentista en Cataluña – El confidencial autonómico

.

CARTA DIRIGIDA A DEU CAPS D’ESTAT, REPRESENTANTS ACTUALS DELS SIGNANTS DEL TRACTAT D’UTRECHT, DE 1713, AMB CÒPIA DIRIGIDA A SA EXCEL·LÈNCIA EL SR. MARIANO RAJOY, PRESIDENT DEL GOVERN D’ESPANYA

A qui correspongui,

Davant l’ampli desig de la comunitat catalana d’expressar la seva voluntat lliurement, de forma pacífica i democràtica, respecte a la relació que vol mantenir amb Espanya, els escric com un ciutadà europeu, a títol personal, en la mesura que sobre el seu Títol ([1]) i Honor recau l’autoritat de Caps d’Estat. Tanmateix, coneixedor del límit evident de la repercussió d’aquestes paraules sense un diàleg públic, he decidit compartir-la com una carta oberta a qui pugui estar interessat, convençut també que no seré jo qui li l’empenyi en la seva decisió, sinó la tensió del poble i la fermesa de les nostres institucions, de totes elles.

INTRODUCCIÓ

Aquesta carta exposa, en poques paraules, l’autoritat nacional de Catalunya i la dimensió internacional de la seva voluntat -expressada històrica, social i políticament de forma majoritària- per canalitzar, de manera pacífica, el compliment del dret natural de tota nació a expressar la seva lliure determinació. Per aquest motiu, de forma argumentada, insta els signants del Tractat d’Utrecht (1713) a revisar la memòria comuna i a assumir la seva responsabilitat davant d’una situació anòmala que pot, i deu, corregir sense més dilacions, en la mesura que els representants polítics de mitja Europa autoritzaren, farà ja tres segles, el desmantellament institucional i nacional de Catalunya, desatenent la seva voluntat i renunciant als compromisos adquirits amb els catalans.

A QUI VA DIRIGIDA LA CARTA

Aquesta carta ha estat enviada a Sa Majestat el rei Felip VI d’Espanya, a Sa Majestat la Reina Elisabeth II del Regne Unit i a la resta d’estats i monarquies hereditaris de l’autoritat d’aquells que signaren el Tractat d’Utrecht, el 1713, al marge de la voluntat del Principat de Catalunya. Apart dels citats complementen la relació de Caps d’Estat: el President de la República Francesa, François Hollande; el rei Willem-Alexander dels Països Baixos; el President de la República portuguesa, Aníbal Cavaco Silva; el President de la República italiana, Giorgio Napolitano; el President federal de la República d’Àustria (Republik Österreich), Heinz Fischer; el President de la República Federal d’Alemanya (Bundesrepublik Deutschland), Joachim Gauck; President de la República txeca (Česká republika), Miloš Zeman; el rei Filip dels belgues. L’abast de l’Imperi Romanogermànic era més ampli del que aquí s’indica, però també estava envoltat de diverses guerres i litigis, i a criteri personal s’han exclòs la resta d’Estats que es podria entendre en formaren part per la situació bèl·lica d’aleshores. Si he comès algun error o omissió demano disculpes avançades.

En la mesura que li concerneix, se li ha enviat una còpia a l’Excm. Sr. Mariano Rajoy, en qualitat de President del Govern d’Espanya.

Les adreces a les que s’ha enviat la carta són:

• Sa Majestat el rei Felip VI d’Espanya, en representació de la monarquia encapçalada aleshores pel rei pretendent a la corona, Felip V de Borbó. Adreça:

Su Majestad el rey de España
Jefe de la Casa D. Jaime Alfonsín Alfonso
CASA DE SU MAJESTAD EL REY. Palacio de La Zarzuela
Carretera del Pardo s/n, 28071 Madrid. España
http://www.casareal.es

• El President de la República Francesa, François Hollande, en representació de la monarquia francesa encapçalada aleshores pel rei Louis XIV. Adreça:

Le Président de la République française, François Hollande
Présidence de la République
55 Rue du Faubourg Saint-Honoré
75008 Paris. France
http://www.elysee.fr

• Sa Majestat la reina Elizabeth II del Regne Unit, en representació de la monarquia de la Gran Bretanya i Irlanda encapçalada aleshores per la reina Anne. Adreça:

Her Majesty The Queen
Buckingham Palace
London SW1A 1AA. United Kingdom
http://www.royal.gov.uk

• Sa Majestat el rei Willem-Alexander dels Països Baixos, en representació de l’Estat independent (una república) format aleshores per set províncies del nord dels Països Baixos, conegut com les Províncies Unides. Adreça:

Z.M. Koning Willem-Alexander
Paleis Noordeinde
Postbus 30412
2500 GK Den Haag. Netherlands
http://www.koninklijkhuis.nl

• El President de la República portuguesa, Aníbal Cavaco Silva, en representació de la monarquia portuguesa encapçalada aleshores pel rei Joäo V. Adreça:

Presidente da República Portuguesa, Aníbal Cavaco Silva
Palácio de Belém
Calçada da Ajuda
1349-022 Lisboa. Portugal
Email: belem@presidencia.pt
http://www.presidencia.pt

• El President de la República italiana, Giorgio Napolitano, en representació de l’aleshores duc de Savoia Vittorio Amedeo II. Adreça:

Presidente della Repubblica Italiana, Giorgio Napolitano
Presidenza della Repubblica
Palazzo del Quirinale
00187 Roma – Piazza del Quirinale-. Italia
http://www.quirinale.it

Els tractats de Rastatt i de Baden, ambdós de 1714, vinculats al Tractat d’Utrecht citat, van ser signats també per l’aleshores emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Carles VI, pretendent també a la Corona de les Espanyes. Per aquest motiu, s’ha adreçat també aquesta carta als caps d’estat d’Àustria, Alemanya, Txèquia i Bèlgica. Concretament a:

• El President federal de la República d’Àustria (Republik Österreich), Heinz Fischer, en representació (compartida amb el President de la República Federal d’Alemanya, amb el President de la República Txeca i amb el rei Filip dels belgues) de l’aleshores emperador Carles VI d’Àustria. Adreça:

Herrn Bundespräsident Dr. Heinz Fischer
Präsidentschaftskanzlei
Hofburg, Leopoldinischer Trakt
Ballhausplatz
A-1010 Wien. Österreich
Email: heinz.fischer@hofburg.at
http://www.bundespraesident.at

• El President de la República Federal d’Alemanya (Bundesrepublik Deutschland), Joachim Gauck, en representació (compartida amb el President de la República d’Àustria, amb el President de la República Txeca i amb el rei Filip dels belgues) de l’aleshores emperador Carles VI d’Àustria. Adreça:

Der Bundespräsident Joachim Gauck
Bundespräsidialamt
Spreeweg 1
10557 Berlin. Deutschland
Email: bundespraesidialamt@bpra.bund.de
http://www.bundespraesident.de

• El President de la República txeca (Česká republika), Miloš Zeman, en representació (compartida amb el President de la República Federal d’Alemanya, amb el President de la República d’Àustria i amb el rei Filip dels belgues) de l’aleshores emperador Carles VI d’Àustria. Adreça:

Miloš Zeman, prezident České republiky
Kancelář prezidenta republiky
Pražský hrad
119 08 Praha 1. Česko
Email: info@zemanmilos.cz
http://www.zemanmilos.cz

• Sa Majestat el rei Filip dels belgues, en representació (compartida amb el President de la República Federal d’Alemanya, amb el President de la República d’Àustria i amb el President de la República txeca) de l’aleshores emperador Carles VI d’Àustria. Adreça:

Aan Zijne Majesteit de Koning Filip
Koninklijk Paleis
Brederodestraat 16
1000 Brussel. België

Tanmateix, s’envia una còpia a l’Excm. Sr. Mariano Rajoy, en qualitat de President del Govern d’Espanya. Adreça:

Presidente del Gobierno de España
Excmo. Don Mariano Rajoy
Complejo de La Moncloa
Avda. Puerta de Hierro s/n
28071 Madrid. España
http://www.lamoncloa.gob.es

Aquest missatge és extensible als principals responsables de l’origen de l’anomalia històrica de l’ordre constituït a l’Estat espanyol resultat dels successius tractats dels Pirineus, de Rijswijk i d’Utrecht, així com dels Decrets de Nova Planta.

ANTECEDENTS

El Govern d’Espanya estima que Catalunya no té dret a exercir cap referèndum o consulta de cap tipus, dirigida a la seva societat, que qüestioni la seva pertinença -o la naturalesa de la mateixa- a l’Estat espanyol. L’argumentació principal que manifesta és l’article 2 de la Constitució Espanyola, que defineix la indissoluble unitat de la Nació espanyola, malgrat que el mateix article reconeix l’existència d’altres nacionalitats i, per tant, es tracta d’un text clarament ambigu respecte la qüestió nacional. ([2]) D’altra banda, basant-se en una controvertida Sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, nega la consideració de nació a Catalunya. Aquesta consideració és de gran transcendència, en la mesura que de ser o no ser nació el dret que ara es nega pot ser clarament qüestionat. I, finalment -en relació amb l’afirmació anterior- esquiva el significat de l’article 10 de la mateixa Constitució, en el què s’indica que Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya. Aquest Article és de summa importància, ja que és el mateix precepte constitucional que permet que Espanya sigui reconeguda internacionalment i la via legal que -de ser considerada Catalunya una nació- permetria, de la manera en què la societat i el parlament catalans ho han sol·licitat, un referèndum d’autodeterminació vinculant per legítim dret. La Constitució, així mateix, en el seu article 56.1, reconeix la naturalesa de les nacions de la seva comunitat històrica, referint-se a les antigues colònies que van aconseguir la seva independència al llarg dels darrers segles, i, per tant, distorsiona la realitat evitant fer qualsevol referència digna a l’existència de les pròpies nacions integrades en l’actual Estat espanyol. De fet, nega la seva pròpia memòria històrica, sota la passivitat d’Europa.

El 29 de setembre de 2014, el Tribunal Constitucional ha suspès de forma cautelar i temporal la convocatòria de la consulta no referendària aprovada al DECRET 129/2014, de 27 de setembre, de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur de Catalunya, per part del Parlament de Catalunya, per manament popular. El Govern d’Espanya considera que és inconstitucional, després d’haver consultat al Consell d’Estat, i ha recorregut al Tribunal Constitucional per aconseguir la seva suspensió. El fons de la qüestió és evident, és un procés invariable per impedir que el poble de Catalunya deliberi democràticament sobre la seva lliure determinació. L’emergència de la implicació internacional és evident.

De la mateixa manera, Europa, la Unió Europea i els diferents estats que la integren, es mantenen al marge d’una situació que els afecta, descuidant la seva responsabilitat històrica i donant valor a la negació del dret del poble català a expressar la seva voluntat respecte la seva lliure determinació, en un context democràtic i en un marc polític i econòmic on tota Europa està (o hauria d’estar-ho) més unida que mai ho ha estat abans al llarg de la seva llarga Història. Em refereixo, de forma explícita, al Tractat d’Utrecht.

ARGUMENT

En qualitat de ciutadà europeu coneixedor dels seus drets legals i de la legitimitat -històrica i moral- de la Nació catalana, els hi transmeto el següent:

Per evitar l’abús d’autoritat manifest després d’anys sense escoltar l’obert i evident pols social català, amb un Tribunal (Constitucional) que no representa a parts iguals els interessos de Catalunya davant la resta d’Espanya i tampoc representa la responsabilitat de la construcció de l’actual Europa, vull exposar els fets a partir de l’anàlisi de dos punts determinants els motius als que -considero- haurien d’atendre, ambdós expressió de la legitimitat històrica de Catalunya que Espanya -i Europa- es resisteixen a reposar.

En primer lloc, Catalunya és una Nació, ho indica la història, la llengua, la cultura i la memòria de la societat catalana; i la Constitució Espanyola ni ho nega ni està autoritzada a fer-ho, de la mateixa manera que tampoc està autoritzat a fer-ho el Tribunal Constitucional. Convé recordar que aquesta identitat ha perdurat des del desenllaç de la Guerra de Successió Espanyola, el 1715. Serveixi de recordatori el que s’exposà a les “Constitutions y Altres Drets de Cathalunya” de les Corts de Barcelona de 1701, signades per Felip V de Borbó, que compilava una tradició de set segles d’independència i desenvolupament del dret consuetudinari català. En elles es va deixar escrita la següent afirmació:

“Catalunya és l’estat polític format, dins de la Confederació, pels catalans del Principat i dels comtats del Rosselló i de la Cerdanya. El Principat de Catalunya és lliure i independent”.

De la mateixa manera, a les mateixes Constitucions es definia el concepte de Nació catalana, que s’estenia a tots els territoris de parla catalana, en una època on el català també era la llengua preferent, oficial i popular, al Regne de València, al Regne de Mallorca, a la Cerdanya i al Rosselló.

En segon lloc, l’any 2006 el Parlament de Catalunya -triat democràticament- ha declarat de forma àmpliament majoritària, a través del seu Estatut d’Autonomia, que és una Nació. D’aquesta manera s’expressa que el concepte de Nació ha evolucionat, al llarg dels últims tres segles, però s’ha mantingut en la consciència nacional catalana del poble de Catalunya. En el text de l’Estatut esmentat s’especifica que el concepte de “nacionalitat” que li atribueix l’article 2 de la Constitució espanyola reconeix la realitat nacional de Catalunya. És a dir, que la Constitució, en el cas de Catalunya, reconeix la seva consideració de Nació. Com a colofó, cal recordar que el poble de Catalunya, en un referèndum vinculant recolzat per Sa Majestat el Rei el mateix any 2006, va aprovar, amb el 73,9% de vots a favor, l’Estatut d’Autonomia aprovat al Parlament de Catalunya el mateix any.

Respecte al primer punt

Davant la reiterada negació de la realitat nacional catalana, tant la present com la històrica, és convenient exposar l’origen dels fets que van canviar de forma hostil les relacions de Catalunya dins del concepte d’Espanya, i que van ser la causa d’una induïda tergiversació de la Història que ha persistit fins a l’actualitat. Seria lògic que aquests detalls no calgués relatar-los aquí, però tal i com s’està tractant l’assumpte als mitjans de comunicació i a les institucions estatals i europees, així com en certs cercles intel·lectuals que li són afins, considero que és de gran importància revisar els fets i actualitzar la seva rellevància.

Després d’anys investigant i intentant comprendre el sentit de la catalanofòbia, la negació dels drets de Catalunya i la fustigació als historiadors i intel·lectuals catalans que qüestionen l’actual història d’Espanya, he arribat a la conclusió que el principal problema que impulsa Espanya a no evolucionar com un estat democràtic és la seva pròpia narració històrica. Els historiadors han fet de la seva raó de ser l’art de legitimar allò imposat per la llei de l’autoritat del poder, al marge del lliure pensament i sense cap mena d’autocrítica; la “Llei” dels guanyadors i dels perdedors. Un relat que, tot sigui dit, està en connivència amb les narracions històriques equivalents de les principals nacions veïnes d’Europa.

Pel que fa a la legitimitat històrica de la Nació catalana, del Principat de Catalunya i de la seva societat, em referiré als fets del canvi de segle XVII-XVIII, moment en el què Europa sencera es va veure embolicada en guerres religioses, de poder, de prestigi, de monarques i de nacions, en plena revisió dels valors, del cristianisme i de l’autoritarisme.

El poble de Catalunya, a la Guerra de Successió Espanyola (1705-1715), va defensar la Confederació d’Estats de “les Espanyes” i un ordre més lliure i equilibrat a Europa, en una època de fortes i violentes guerres pel control colonial i on diferents models d’autoritat monàrquica tendien a perpetuar-se amb més o menys èxit. El Rei Carles III d’Habsburg (des de 1711 l’emperador Carles VI), juntament amb Sa Majestat la Reina Anna d’Anglaterra, Holanda, Portugal i Savoia, defensaven el mateix ordre, davant l’absolutisme borbònic impulsat des de França.

La reina Anne d’Anglaterra havia promès defensar i garantir les Llibertats i els Privilegis dels catalans en el Pacte de Gènova de 1705, si el Principat de Catalunya es sumava a la guerra contra els borbons, fins llavors un dels principals enemics d’Espanya. L’any 1713, però, el pols colonial, la recent coronació com a emperador de l’arxiduc Carles i el cost de la guerra havien modificat l’escenari. Europa es va asseure a Utrecht per negociar, sense Catalunya, i les seves llibertats i privilegis van ser deixats a la sort dels assistents, on cadascú va defensar els seus propis interessos.

El comte, rei i emperador Carles va abandonar Barcelona i va prendre la decisió de garantir i atendre l’evolució del procés de pau iniciat en els congressos d’Utrecht, estant en una posició desavantatjosa, però l’enfrontament amb les tropes borbòniques seguia en peu. Davant les amenaces i incerteses que la negociació comportava, Catalunya va prendre la decisió de mantenir ferma la seva posició i les seves armes en defensa de la seva legitimitat. Va dignificar la decisió del monarca que reconeixia com a legítim, però no va renunciar a defensar els seus Drets i Privilegis davant la desigual força que la deixava pràcticament sola davant els borbons francesos i castellans reforçats amb aquells pactes, amb la convicció de l’autoritat moral de la seva causa i situació. N’ha deixat constància la resposta que els representants del Principat de Catalunya -el Consell de Cent, la Diputació i el Braç Militar, coneguts com els Braços de Catalunya o dels Tres comuns- van tramitar a Carles III d’Habsburg. Deia:

“(…) seria molt difícil defensar les parts separades del conjunt d’Espanya, i aconseguir l’objectiu que se cercava quan es declarà la guerra, el qual era de restablir la tranquil·litat d’Europa, impedint que s’unissin les dues monarquies de França i Espanya, cosa que els vostres predecessors reials tant procuraren d’evitar mitjançant unes renúncies que França ara es vol negar a respectar; de manera que encara continuen existint els motius per a prosseguir la guerra, i una pau que transfereix el conjunt d’Espanya a la casa reial de França només es pot considerar com un motiu per a una nova guerra: perquè això proveiria França dels mitjans necessaris per a impulsar la marxa de les seves armes i per a aconseguir els seus designis formulats en el transcurs del temps contra l’augusta casa d’Àustria, els seus països hereditaris, l’Imperi i Europa.”

Més endavant afegien:

“Senyor, supliquem a Vostra Majestat Catòlica, amb tot el nostre més profund respecte, que us plagui de persistir en tan important i necessària resolució presa per vós perquè, per la força de les armes, Espanya es mantingui i s’estableixi sota el domini de Vostra Majestat: i si els fats es pronuncien d’una altra manera per les decisions d’un tractat de pau, i, si els dominis d’aquesta monarquia han d’ésser dividits, preguem ben respectuosament a Vostra Majestat que protegiu, amb tot el vostre poder, Catalunya i les províncies adjacents, de tal manera que, si no es poden salvar amb tot el conjunt de la monarquia, puguin almenys mantenir-se per separat.”

I concloïa la carta amb la següent declaració de principis:

“Oferim a Vostra Majestat totes les forces de Catalunya, els nostres béns i les nostres vides per a dur a terme els designis de Vostra Sagrada Majestat imperial i catòlica en favor de la nostra sobirana, la sereníssima emperadriu: car ens considerem obligats a fer-ho per raó del nostre deure envers Déu i envers Vostra Majestat, per la seguretat i tranquil·litat d’Europa, la llibertat d’Espanya i l’alliberament de la nació catalana.” (1712) ([3])

Paral·lelament, mentre Catalunya exposava el seu ferm compromís amb la seva causa, el comte de Strafford comunicà als diputats dels Braços, a desembre de 1712, la forma d’un projecte de pau dirigit a l’Emperador que deia:

“Si Sa Majestat imperial consent a mantenir-se neutral a Itàlia i a evacuar Catalunya, el rei Felip, a instàncies de la reina, atorgarà un ple i ample oblit i perdó als catalans, acompanyat de la conservació de llurs antics drets i privilegis; si no és així, hauran d’exposar-se a ser sacrificats per les tropes de França i d’Espanya.” (1712) ([4])

Catalunya va mantenir l’esperança de la seva victòria fins a l’últim dia, convençuda que la legitimitat i la dignitat de la seva causa guanyaria, però els fets van llaurar un altre camí. Ni l’emperador Carles ni els seus aliats europeus van atendre la voluntat dels catalans, i van sentenciar la seva dimensió estatal, comprometent en gran mesura fins i tot la seva dimensió nacional llaurada després de set segles de tradició i llibertat. No són paraules gratuïtes, el Tractat d’Utrecht (1713) és el document inequívoc que corrobora aquesta lamentable decisió.

Els estats i confederacions europeus aliats inicialment amb els catalans van obtenir quantioses avantatges i van prioritzar els seus interessos colonials i estratègics, abandonant els catalans a seva sort davant l’ànsia d’autoritat perduda dels borbons. Recordatori dels fets:

La “Llei” que va suposar la imposició dels privilegis de les habitants de les dues Castelles a tots els habitants del Principat de Catalunya, i que entre altres moltes coses va impulsar la fi del reconeixement internacional i espanyol de la Nació catalana, l’estigmatització de la seva llengua, de la seva història, de les seves institucions i de la seva causa, va ser el Tractat d’Utrecht de 13 de juliol de 1713. Va ser el pas previ que va permetre la imposició dels Decrets de Nova Planta i una reestructuració político-administrativa integral per garantir l’absolutisme de la post-guerra, la desaparició de la Generalitat de Catalunya (la Diputació), del Consell de Cent, del Braç militar català i del Tribunal de Contrafaccions. El Tribunal de Contrafaccions havia estat creat el 1701 en línia de la Constitució de l’Observança (1481), que establia la submissió del rei a l’observança i compliment de les Constitucions Catalanes, i estava format de manera paritària entre els representants del rei i els de la Conferència dels Tres Comuns. Va ser, en certa manera, el primer Tribunal Constitucional d’Europa. ([5])

Amb el Tractat d’Utrecht es van segellar acords comercials, on Anglaterra obtenia Gibraltar i Menorca de la «nova» Espanya, també Nova Escòcia, la badia d’Hudson i Terranova de França; i Àustria, les Províncies Unides (Països Baixos) i la Casa de Savoia es repartien la totalitat dels territoris que l’anterior «Espanya» havia acumulat a Europa, desmembrant la totalitat de la Corona d’Aragó i posant-li fi d’una manera ignominiosa.

Malauradament, Europa va acordar amb Felip V, per garantir uns acords colonials i comercials, que Catalunya seria assimilada al model de Castella, i que desapareixerien les seves institucions, lleis i privilegis, a les negociacions del Tractat. Detall del Tractat d’Utrecht, de 13 de juliol de 1713:

“Vist que la reina de la Gran Bretanya no cessa d’instar amb summa eficàcia perquè tots els habitants del Principat de Catalunya (…) conservin il·lesos i intactes llurs antics privilegis, el rei Catòlic [Felip V], en atenció a S.M. britànica, concedeix i confirma en el present a qualssevulla habitant de Catalunya (…) tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles, que de tots els pobles d’Espanya són els més armats del rei Catòlic.”

Aquesta greu decisió, impròpia d’un Tractat de Pau, va ser la raó de la decisió de Catalunya de seguir la guerra, tal i com anunciaven els escrits anteriors. Després del Tractat d’Utrecht Barcelona va estar assetjada durant més d’un any, patint constants bombardejos per part de més de 40.000 soldats borbònics; 20.000 de Felip V d’Espanya i 20.000 de Lluís XIV de França. Fou una guerra entre els catalans i els borbons, amb 6.800 baixes catalanes i 14.200 baixes dels reis Borbó, que va finalitzar l’11 de setembre de 1714. Barcelona va resistir amb l’ajuda exterior dels mallorquins i el subministrament d’aliments provinent de Nàpols i Algèria. Mallorca, Eivissa i Formentera van caure deu mesos més tard (11 de juliol de 1715). Com a informació addicional, per ajudar a entendre la dimensió d’aquests fets, cal dir que després de la guerra es va destruir un 20% de la Ciutat Comtal (Barcelona) per construir una ciutadella militar i durant més d’un segle no es va permetre que Barcelona creixés més enllà de les seves muralles, aixecades al segle XIV (fins 1853).

La guerra s’acabà amb el Decret de Nova Planta al Principat (1716), i aquest fou l’origen de l’actual centralització d’Espanya i de la manipulació definitiva de la Història, començada dos segles abans amb la censura de la Santa Inquisició espanyola.

Però aquest episodi tenia un antecedent particular amb el Principat que cal afegir, per comprendre la causa històrica catalana en la seva justa mesura.

Tot això va ocórrer pocs anys després del Tractat de Pau dels Pirineus entre Lluís XIV de França i Felip IV d’Espanya (1659), en què el nord de Catalunya es va lliurar a l’autoritat francesa i on França també obtenia Flandes i el Ducat de Luxemburg. De fet, des de llavors, es va dividir el destí de la Nació catalana sota l’autoritat de dos reis.

L’origen d’aquests fets convé enllaçar-lo amb la coneguda guerra europea dels Trenta Anys (1618-1648), que va acabar el 1648 amb el Tractat de Westfàlia, però que en el cas del Principat de Catalunya va tenir un episodi singular: la Guerra dels Segadors (1640-1652). Aleshores l’autoritat monàrquica en qüestió era la dels Habsburg – induïda per la Companyia de Jesús – i el seu intent d’imposar l’imperialisme catòlic davant el pols comercial de mitja Europa. Estava en joc el desafiament de la reforma cristiana de Luter, Calví i de la monarquia anglesa, on França, sota el control del Cardenal Richelieu, va posar mig Europa contra ells aprofitant el conflicte religiós en benefici propi. El 1640 el Principat de Catalunya va desafiar al rei Felip IV d’Habsburg amb una aliança amb Lluís XIII llaurada amb el Cardenal, i des de 1626 mantenia un important pols amb el monarca hispànic amb les Corts de Barcelona inconcluses, on aquest demanava més autoritat, recursos i poder davant uns catalans que s’hi van negar. L’abús de les empreses monàrquiques i la Santa Inquisició espanyola havien creat gran malestar a tot el Principat i al conjunt de la Corona d’Aragó, un malestar equivalent al viscut a les Províncies Unides (Holanda) i Portugal, que de fet es van independitzar de “les Espanyes” el 1648 i el 1640, respectivament, per aquest motiu i per la seva dignitat nacional.

El Tractat dels Pirineus incloïa preservar les institucions catalanes i el seu govern al territori francès, però el pacte no es va complir, al contrari. Lluís XIV va seguir amb l’assetjament a Catalunya i a la resta de fronts oberts amb els Habsburg. El 1700 va prohibir l’ús de la llengua catalana, quan tot semblava indicar que Espanya seria ocupada pel seu nét Felip d’Anjou.

Entre 1673 i 1697 hi va haver una guerra permanent a Catalunya per l’avanç francès, que va acabar per assetjar i ocupar Barcelona el 1697, en una guerra on Lluís XIV de França es va enfrontar a l’anomenada Lliga d’Habsburg, formada el 1689 per l’Imperi Austríac, Anglaterra, les Províncies Unides dels Països Baixos (Holanda), Espanya, Savoia i la Santa Seu. El conflicte es va segellar amb el Tractat de Rijswijk el 1697, on “les Espanyes” recuperaven Luxemburg i Catalunya i a canvi lliuraven la part occidental de l’illa de Santo Domingo a França (posterior Haití); el Sacre Imperi Romanogermànic recuperava Friburg i Breisach; Anglaterra li retornava al seu torn Nova Escòcia, a l’est de l’actual Canadà; i Estrasburg es mantenia a França. Una altra de les conseqüències del tractat de “pau” va ser la possibilitat de França d’accedir al tron d’Espanya després de la mort de Carles II, com així va ser, i el conflicte va començar de nou amb el testament de Carles II, el 1700.

Des de llavors Espanya i França s’han encarregat de dignificar les seves disputes i de distorsionar la memòria de Catalunya -i del conjunt d’Estats de la Corona d’Aragó- empobrint el seu potencial i confonent la seva pròpia identitat. En el cas d’Espanya és de ressaltar de quina manera exposa els fets: ocultant la lluita de la Lliga d’Habsburg, amb el setge de Barcelona de 1697 i el Tractat de Rijswijk, ressaltant la traïció dels catalans a la Guerra dels Segadors (1640-1652) i a la Guerra de Successió Espanyola (1705-1715), i negant l’aportació catalana a l’ordre polític, artístic, humanístic i espiritual de la història de la Mediterrània i d’Europa. I, sobretot, amb un relat històric reescrit en els segles XVIII, XIX i XX on a poc a poc s’ha forjat una història moral i gloriosa de l’Espanya monàrquica castellana, induïda des dels poders fàctics, amb el control i saqueig de les biblioteques i arxius catalans i de la Corona d’Aragó. D’altra banda, aquesta actitud es va fer extensible a la resta de potències europees, que d’alguna manera o altra van persistir en la seva llibertat després dels transcendents acords d’Utrecht en què Catalunya i la Nació catalana van estar marginats.

Amb aquests episodis Catalunya va dignificar els principis i la dignitat que han mantingut la seva identitat nacional fins al segle XXI, uns valors eminentment humanistes i europeistes, però sense el reconeixement del reformat Estat monàrquic espanyol. Tres segles després del desenllaç del setge de Barcelona dels anys 1713 i 1714, aquesta identitat ha llaurat una oportunitat ferma per restituir aquests fets, la seva causa i la seva raó de ser, i l’Estat espanyol ho nega tot: la condició de Nació de Catalunya, la història, la dignitat i la voluntat popular catalana. Això sí, encara reclama Gibraltar, en mans britàniques des del Tractat d’Utrecht. Europa, en canvi, es manté prudent, però es resisteix a assumir la qüestió històrica catalana com un fet que és també responsabilitat seva. Tanmateix, observant els passos traçats per l’Estat espanyol, es pot dir que aquesta prudència hauria de ser més valenta, i donar suport a una causa social, cultural i nacional com la catalana.

Respecte al segon punt

El Tribunal Constitucional, en nom de Sa Majestat el Rei, en la Sentència 31/2010 efectuada el 10 de juliol de 2010 (sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya) va negar la identitat nacional de Catalunya. No obstant això, aquesta decisió es va prendre respecte una qüestió nacional on el Tribunal no representava a parts iguales els interessos d’Espanya i els de Catalunya. Es tracta d’un tribunal definit en una Constitució espanyola redactada el 1978 després d’una Dictadura Militar (1936-1975) i quatre guerres civils a Espanya (segles XIX i XX), que reconeix el llegat del Tractat d’Utrecht en la configuració unívoca -imposada- d’una sola nació, que va introduir tàcitament el Tractat d’Utrecht de 1713 i que va culminar amb els Decrets de Nova Planta implantats per Felip V de Borbó. Una unitat artificial que la primera constitució espanyola, de 1812, seguia mantenint i ho ha seguit fent fins l’actualitat.

Des de mitjans del segle XX l’ordre internacional ha acordat el seu compromís davant la defensa de la pau per mitjans pacífics amb la creació de les Nacions Unides (1945), una assemblea a la que Espanya s’incorporà el 1955, on s’especifica la defensa del dret a la lliure determinació de tots els pobles (Art. 1.2 de la Carta de les Nacions Unides). ([6]) Però tanmateix, en un context democràtic, el Tribunal Constitucional espanyol optà per imposar la “Llei” del Tractat d’Utrecht per sentenciar que Catalunya no és una nació. A causa d’això, els poders fàctics en gairebé la seva totalitat s’han llançat a transmetre impulsivament que Catalunya ni és una Nació ni mai ho ha estat. L’anomenen una regió d’Espanya, faltant fins i tot al text constitucional, que la defineix com a “nacionalitat”.

És vergonyós i humiliant que un govern democràtic utilitzi la manipulació de la història per mantenir l’estatus quo d’una Llei que queda automàticament deslegitimada quan s’utilitza com a justificació per anar en contra de la seva pròpia naturalesa, ser causa i efecte de la voluntat popular dels pobles. De la mateixa manera, és lamentable que Europa no hagi dit res al respecte.

Serveixi com a recordatori l’al·legació presentada per Catalunya a l’assemblea constituent de les Nacions Unides el 1945, estant Espanya sota una dictadura militar. En la citada al·legació es va denunciar la submissió del poble català al règim feixista de Franco reclamant el seu estatus de Nació i el seu dret a la lliure determinació. Va expressar que Catalunya ha estat una nacionalitat oprimida sota la Monarquia, sota la República Espanyola i sota Franco, ja que l’opressió espanyola persistia en la seva naturalesa, i va deixar escrit que “ni Catalunya ni cap altra nació pot esperar justícia del seu propi opressor”. Com a part de l’al·legació es va adjuntar un explícit resum de la història de Catalunya, entre d’altres coses. ([7]) Lamentablement, malgrat el gran avanç per al compromís comú amb la pau que va suposar aquesta Assemblea, la Guerra Freda iniciava un tortuós camí i Francisco Franco es va aliar amb els Estats Units d’Amèrica en la seva lluita particular (moral) contra el comunisme, a partir de 1953, un cop acordada la reinstauració de la monarquia borbònica el 1948. El 1955 Espanya va passar a formar part de les Nacions Unides.

La democràcia instaurada a finals dels anys setanta del segle XX ha permès, sens dubte, reposar part de la dignitat i el prestigi de la seva identitat nacional, cultural i institucional catalanes. Però, lamentablement, Espanya ha seguit un altre curs, i l’Estat constitucional és incapaç de donar el pas endavant necessari per llaurar una memòria comuna consensuada per tots, un projecte nacional que es resisteix a reconèixer, de forma impulsiva, la seva pròpia realitat, en pro del poder establert. La persecució, fragmentació, estigmatització i burla de la llengua i cultura catalanes, així com l’exaltació, unificació, promoció i prestigi concedit a la llengua castellana (promocionada com a espanyola), és sens dubte la major manifestació de l’arrogància cultural d’aquest Estat i del cercle elitista que vetlla per ell, pel seu poder i els seus valors, després de segles fomentant de manera autoritària i immoral una espanyolitat malentesa i perniciosa.

CONCLUSIÓ I MISSATGE DE LA CARTA

El Tractat d’Utrecht va ser el resultat d’un pols bèl·lic i diplomàtic que suposà un fort desgast en una lluita de valors distorsionats pel colonialisme (pel control de la riquesa aliena i la seva explotació en benefici propi). Però el Tractat exposa, clarament, que les nacions aliades amb el Principat van obtenir beneficis a canvi de renunciar a fustigar als borbons i de deixar els catalans a la voluntat del desautoritzat rei Felip V de Borbó. És, des del punt de vista exposat, la raó de la deslegitimació de la legalitat de Catalunya que cal reposar, davant la desmemorització de la historiografia espanyola i la passivitat dels poders fàctics d’Europa.

L’emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic (1711-1740) -conegut com a Carles III com a comte de Barcelona (1706-1714), rei d’Aragó i de València (1706-1707 / 1714), rei de Mallorques (1706-1715) i de Sardenya (1706-1720); i conegut com a Carles IV com a rei de Sicília (1706-1714/1720-1738) i de Nàpols (1706-1738)- tot i no renunciar al tron d’Espanya fins el 1725, va evacuar les seves tropes de Catalunya a partir del 30 de juny de 1713 i no va defensar la voluntat catalana (a l’acceptar el Tractat), de la mateixa manera que tampoc ho va fer la monarca britànica, ni cap dels aliats de l’anomenada Lliga d’Habsburg que va fer front a les pretensions borbòniques implantades a Castella i al regne de França.

És a dir, Europa va sentenciar el futur de Catalunya, entre d’altres coses, amb un acord diplomàtic en el marc d’una guerra internacional marcada pel pols colonial, monàrquic i humanístic dels segles XVI-XVIII, i ara té l’oportunitat -i l’obligació moral- de refer aquest greuge, determinant per la història de Catalunya i per la identitat nacional catalana.

No es pot retreure a Europa que no disposi d’una informació justa i honesta de la catalanitat que Espanya ha transcrit per raons de poder forçat, però Europa va signar el Tractat d’Utrecht, i d’això sí que n’és conscient, especialment el Regne Unit, que uní els parlaments d’Escòcia i d’Anglaterra amb l’Acta d’Unió de 1707, durant la Guerra de Successió Espanyola (1705-1715) que va emmarcar el Tractat. Espanya també va reestructurar les seves institucions i va posar fi a la seva estructura de confederació d’Estats impulsada sota el model de la Corona d’Aragó promoguda des del Principat, però a diferència d’Escòcia aquesta decisió no va ser pactada, va ser imposada.

Des d’aleshores Espanya insisteix, de forma impulsiva i autoritària, en voler que tots pensem que la legalitat és un acte d’autoritat sense més on la legitimitat hi està subordinada, quan, de fet, pel correcte ordre dels pobles, és evident que si no s’inverteix aquesta subordinació és inevitable que hi hagi conflictes, i falta d’autoritat a tots nivells. En un ordre democràtic i social la legitimitat és, necessàriament, la causa de la legalitat, i dir el contrari és negar la realitat, el passat, el present, el futur i la dignitat humanes.

La “Llei” a la que el Govern d’Espanya apel·la és una llei “humana” que efectivament serveix per mantenir segura la vida de la ciutadania dels diferents pobles d’Espanya i l’Estat espanyol. Però la Llei, aquesta Llei, quan s’utilitza com a justificació per negar el dret a proclamar-se nació a la Nació catalana, quan s’utilitza com a justificació per negar el dret de la societat catalana a exercir la seva voluntat social i cultural, quan falta a la seva pròpia història, es converteix en “l’Esclavitud de la Llei” contra la que nombrosos pobles del món no poden exercir el dret a expressar la seva voluntat. No és una llei que serveixi a la naturalesa de les cultures humanes. És una llei artificial que està allunyada de la seva legitimitat quan nega el dret internacional dels pobles del món a exercir la seva lliure determinació de forma pacífica.

Per tant:

Mitja Europa va acordar, tres segles enrere, desmantellar la confederació d’Estats de la Corona d’Aragó i retirar els privilegis dels habitants del Principat de Catalunya, a canvi de posar fi a una guerra internacional i obtenir beneficis comercials i possessions colonials. Aquestes negociacions es van fer al marge del Principat i en contra de la seva voluntat, al conjunt d’acords coneguts com el Tractat d’Utrecht, en un context hostil pels catalans i dins d’un procés d’inflexió als valors i l’autoritat establerta que persistí dins de “les Espanyes”.

Avui, tres segles després, Catalunya demana expressar de nou la seva voluntat en gran mesura perquè Europa li va negar, per motius de guerra, ara fa tres segles, donant peu a una anòmala configuració política d’Espanya i a una selecció cultural interior hostil, autoritària i mai acceptada de bon grat. Ara no hi ha motius colonials, monàrquics ni humanístics que justifiquin desentendre-se’n, i en canvi hi ha motius ètics, en la seva màxima expressió fonamental, que en justifiquen prendre una correcta decisió sobre el “cas dels catalans”. ([8])

Des de l’any 2012 la Nació catalana ha manifestat de manera eloqüent la seva voluntat d’exercir un referèndum pactat i tutelat per l’Estat i l’Ordre europeu i internacional. Els passos legals que es poden traçar a Espanya han arribat a la seva fi, tal i com indica la realitat i l’anàlisi aquí exposat.

Atenent a la responsabilitat comuna que els vincula als tractats dels Pirineus, de Rijswijk i d’Utrecht, ara els correspon a vostès legitimar la voluntat catalana -per imperatiu ètic- i reposar els valors que han de permetre a tota Llei respondre de forma correcta a la seva finalitat fonamental: un ordre just i pietós per al govern dels Estats, l’expressió del lliure judici sense coaccions i el ple coneixement de la memòria cultural humana.

Incorporin i assumeixin la qüestió històrica com un exercici de memòria comuna convenient per llaurar l’empatia cultural necessària per prendre la justa decisió, i tutelin, legitimin, el referèndum d’autodeterminació que Catalunya els ofereix, previ debat públic, obert i honest de totes les parts implicades. Després, actuïn en conseqüència.

De forma especial, aquesta carta va dirigida a Sa Majestat el rei Felip VI de Borbó, en la mesura que els seus antecessors són hereus de les principals dignitats europees que han escrit la Història, entre elles la dignitat catalana que li atribueix el títol de comte de Barcelona.

Els correspon, sobre les bases aquí argumentades, donar una resposta digna, avui i tres segles després, a la voluntat catalana.

Molt cordialment,

Andreu Marfull-Pujadas
Barcelona, a 2014.X.01

—

[1] Nota: en el cas de presidents de república s’ha substituït el terme “Títol” per “Responsabilitat”.

[2] L’article 2 de la Constitució Espanyola estableix: La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, i reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles.

[3] Nota: text extret de l’opuscle polític titulat “The deplorable history of catalans”, publicat a Londres el 1714, i editat en versió anglesa i catalana al llibre El cas dels catalans, (2012, primera edició el 1992), per Curial Edicions Catalanes, a Barcelona. Pg. 189-193.

[4] Íd. Pg. 193-195.

[5] Nota: l’equiparació del Tribunal de Contrafaccions amb el primer Tribunal Constitucional d’Europa és una apreciació de Josep Cruanyes esmentada en el llibre Causa catalana, apuntes y comes, (Marfull, 2013, Ed. Omicron).

[6] Nota: la Carta de les Nacions Unides signada a San Francisco, Estats Units, el 26 de juny de 1945, en el seu article 1 indica: Els Propòsits de les Nacions Unides són: 1. Mantenir la pau i la seguretat internacionals, i amb aquesta finalitat: prendre mesures col·lectives eficaces per prevenir i eliminar amenaces a la pau, i per suprimir actes d’agressió o altres trencaments de la pau; i aconseguir per mitjans pacífics, i de conformitat amb els principis de la justícia i del dret internacional, l’ajust o arranjament de controvèrsies o situacions internacionals susceptibles de conduir a trencaments de la pau; 2. Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i al de la lliure determinació dels pobles, i prendre altres mesures adequades per enfortir la pau universal; 3. Realitzar la cooperació internacional en la solució de problemes internacionals de caràcter econòmic, social, cultural o humanitari, i en el desenvolupament i estímul del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals de tots, sense fer distinció per motius de raça, sexe , idioma o religió; i 4. Servir de centre que harmonitzi els esforços de les nacions per assolir aquests propòsits comuns.

[7] Nota: l’al·legació presentada a San Francisco, amb motiu de la constitució de les Nacions Unides, va ser presentada pel “Catalan National Council” (Consell Nacional de Catalunya), creat el 1940 a Londres suplint les tasques de la Generalitat de Catalunya a França, ocupada pels nazis. El “Catalan National Council” es va presentar en nom de Catalunya però es va especificar que formava part del que ells van anomenar la ”Gran Catalunya’, que englobava també València, les Illes Balears i la Catalunya Nord (ara a França), units per la llengua, i per la història. El document va estar autoritzat per les entitats formades per exiliats catalans de l’Argentina, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Guatemala, Mèxic, Uruguai, Veneçuela, els Estats Units i la Gran Bretanya.

[8] Nota: referència explícita al llibre El cas dels catalans, (2012, primera edició el 1992), per Curial Edicions Catalanes, a Barcelona, que recull els opuscles polítics titulats “The deplorable history of catalans” i “The Case of the Catalans consider’d” , publicats a Londres el 1714, abans de la victòria de les tropes borbòniques davant l’Exèrcit de Catalunya a Barcelona i Cardona especialment.