Apel·lació dels Catalans a les Nacions Unides l’any 1945, a San Francisco

L’ONU, l’Organització de les Nacions Unides, es creà a San Francisco a l’any 1945 amb la finalitat de mantenir la pau i fomentar la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans.

Fou aleshores quan el poble català a l’exili, que constituí el Consell Nacional Català, presentà una Apel·lació a les Nacions Unides en la seva primera Conferència constitutiva. El document va ser acceptat i registrat. Es titulava El cas de Catalunya i era escrit en anglès amb el nom «The Case of Catalonia. Appeal to the UNITED NATIONS».

1945 Apelación del Consejo Nacional de Cataluña en la Conferencia Constitutiva de las Naciones Unidas BNEn ell s’exposava que Catalunya era una nació ben definida, però que ara no estava reconeguda i es trobava sotmesa per les forces feixistes del General Franco. Indicava que per aquest motiu no podia ser admesa, però demanava públicament que Catalunya fos considerada com un cas especial, com una nació amiga ara ocupada pel feixisme. Demanà que la posició dins l’organització política fos decidida dins d’Espanya, a través de plebiscit dels catalans nacionals, després de ser reconegut el seu status de nació. Demanà també que qualsevol altra disputa entre Catalunya i Espanya fos sotmesa a la tutela internacional essent oïda pel Consell de les Nacions Unides o la Cort Internacional de Justícia.

El document és colpidor. Expressa com a la Primera guerra mundial 18.000 voluntaris catalans recolzaren als exèrcits aliats i com el Tractat de Versalles (1919), que resolia el problema de la major part de les nacions d’Europa, no havia resolt el cas de Catalunya. Ressalta com l’any 1924, ja amb la dictadura de Primo de Rivera a Espanya, la Lliga de les Nacions (antecessora de les Nacions Unides) ja no tingué en compte a Catalunya. Així com el fet que l’any 1937, en plena Guerra Civil Espanyola, a la Conferència de Lió de la Lliga de les Nacions es desatengueren de nou els drets de Catalunya i, en canvi, s’autoritzà a Itàlia a intervenir a Espanya per evitar la instauració d’una República Catalana independent. Aquest acord fou l’aval internacional dels bombardejos a Catalunya i València per part de les tropes d’aviació italianes. Entre el 16 i el 18 de març de 1938 el comandament italià va desplegar els atacs aeris més durs que va patir Barcelona. Catalunya s’havia erigit com a estendard contra el feixisme, i l’exèrcit italià de Mussolini no dubtà en intervenir-hi militarment.

L’apel·lació fou autoritzada per les entitats formades per exiliats catalans d’Argentina, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Guatemala, Mèxic, Uruguai, Veneçuela, i E.U.A., representants d’uns setanta-mil catalans. El Consell Nacional Català fou fundat a Londres, l’any 1940, i el seu president era en Carles Pi-Sunyer.

L’ONU ho aplaudí, ho acceptà i ho arxivà. Fou una demanda atesa però no resolta.

Què passà doncs? Doncs que els problemes a resoldre eren molts, moltes les urgències, i Franco, Espanya i Catalunya eren un problema que podia esperar. El nou Ordre Internacional pactava una nova distribució política a Europa, i s’iniciava una Guerra Freda entre dos blocs contraposats: el model capitalista d’Occident i el model comunista del braç de la Unió Soviètica. En Franco, tot i haver estat del costat feixista, juntament amb Itàlia i Alemanya, ara suprimit a Europa, s’aliaria amb els E.U.A. en la seva aversió als comunistes. Fent-ho el deixaren governar i els catalans haurien d’esperar a que nous temps portessin noves oportunitats.

En Franco aconseguí així que el deixessin tranquil, i mentrestant va llaurar la seva imatge pública amb el suport de l’Església Catòlica, que la República perseguí pel seu suport als poders fàctics militars i monàrquics. Va promoure la cultura del folklore espanyol acrític, va perseguir els ideals que no li convenien i va combatre el catalanisme, i es dedicà a culturitzar la societat contra el comunisme, tant el soviètic com tota forma de socialisme. Li era igual que l’essència marxista fos en el fons una resposta humanística sobre la dignitat humana en un món industrialitzat quan, en el segle XIX, la indústria fomentà la degradació de la població, de la classe obrera. El capitalisme li interessava a en Franco, era compatible amb l’Església, fomentava la propietat privada, i el poder, i els Estats Units d’Amèrica pensaven el mateix. Amb l’absència de democràcia i resistència intel·lectual es va fomentar la corrupció i noves fortunes es forjaren al costat de nous poders.

Com a conseqüència d’aquesta aliança tàcita Espanya quedà repleta de Bases militars nord-americanes i sense l’ajut dels Estats Units d’Amèrica per a reconstruir el país. Es va reconstruir impulsant el capitalisme i la societat de masses després d’una guerra prèvia a la Segona Guerra Mundial, una guerra on el nacionalisme espanyolista obtingué el suport de les grans potències feixistes i el bàndol republicà -només en part- el suport de l’Aliança que derrotà a Hitler, dels voluntaris de les Brigades Internacionals i de la Unió Soviètica.

Epíleg

La història dels Estats reconeguts internacionalment no és necessàriament la història de tots els pobles del món, tal i com es reconeix a la Declaració Universal dels Drets Humans. No tots els pobles disposen del mateix grau de sobirania ni els estats actuals representen de forma equilibrada els pobles que governen; hi ha molts més pobles que estats. L’ordenació política d’aquests estats és una resposta pactista per l’equilibri del poder en un context internacional, i el seu resultat una maniobra plena de processos de diàleg i d’hostilitat, on tots en som responsables. En el nostre cas, de forma clara, ho són el conjunt dels estats d’Europa. Fins i tot els privilegis i la passivitat vers la dictadura de Francisco Franco són deguts a afers i interessos internacionals, com ho expressa el fet que durant la seva existència i l’inici del sistema democràtic (fins el 1991) al món hi va haver una Guerra Freda entre els Estats Units d’Amèrica i la URSS, els blocs capitalista i comunista, ara desvirtuats a favor d’un model capitalista amb un notable control social sota la tutela dels interessos econòmics i financers.

El 1945 Catalunya fou arraconada per les Nacions Unides, Franco ho aprofità per fer valer la seva hipocresia militar al costat del bloc capitalista i l’Espanya democràtica s’hi afegí incorporant-se a l’OTAN. Va fer valer una capitalització de poders anòmala dins de l’Estat. Lluny de llaurar la consciència d’una història tortuosa hostil contra els catalans i la catalanitat segueix ignorant la seva pròpia constitució fonamental, que no fou altra que un acte de guerra imposat per Felip V de Borbó després d’un Tractat (Utrecht, 1713). En aquest tractat (i successors, fins el 1725) Anglaterra abandonava el seu compromís de defensar als catalans a canvi de la fi de les hostilitats i l’obtenció de nous territoris i privilegis colonials. Holanda, Savoia, Portugal i l’Imperi Romano Germànic feren el mateix, abandonar als catalans a la seva sort.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s