El Liceu Francès de Barcelona té un problema amb el català i l’educació. Es tracta d’un problema doble, intern i extern, de la pròpia política educativa i del col·lectiu de famílies que en forma part. A aquest problema se n’hi afegeixen dos més, l’elitisme i l’espanyolisme.

Actualment el Liceu Francès de Barcelona, en endavant LFB, ha canviat molt a com era ara fa trenta o quaranta anys. Ha canviat perquè ara el perfil familiar de l’alumnat no és el mateix i tampoc ho és la concepció del món i els seus valors.

Abans es parlava el català al pati. Ara no. Els nens que el parlen a casa són minoria, i rarament s’utilitza. Això els permet millorar el castellà i el francès, però la majoria de nens creixen amb un greuge comparatiu.

Això és un problema? No, és la realitat del LFB. Però la realitat informa amb matisos. Revisem-los.

Per exemple, respecte l’Escola. En primer lloc, fins el curs passat, després d’anys i panys tenint una web pròpia, no s’ha incorporat alguna pàgina en català, quan el castellà fa temps que hi figura. En segon lloc, la llengua castellana es tracta com a llengua espanyola en general, tant a la web oficial de l’escola com al professorat. Els és igual que als llibres de text en llengua castellana hi posi LENGUA CASTELLANA. Sobre aquest aspecte, ara farà tres anys vaig fer una consulta: vaig preguntar per què no mentalitzaven als alumnes sobre el valor d’anomenar a la llengua “castellana”, tal i com es fa al conjunt del sistema educatiu català i tal i com professa la Constitució Espanyola. La seva resposta va ser, per escrit, que cada professor ho fa com vol, i que d’acord amb les recomanacions del Diccionario Panhispánico de Dudas es diu explícitament que s’ha utilitzar la denominació de llengua espanyola de forma generalitzada. I efectivament així ho diu. Però és més, aquest diccionari i el de la Real Academia Española també diuen que la llengua castellana és la llengua espanyola que es parlava a l’Edat Mitjana: l’antiga llengua espanyola. Fantàstic. Sense anar més lluny, una professora de (equivalent) segon curs de primària, proposà, davant meu, als pares, donar preferència a l’espanyol en detriment del català, segons ella perquè el català era una llengua més complicada. Maco. Aquest fet, tal i com està definit el mètode d’avaluació, passa desapercebut, ja que els criteris de valoració permeten que els nens avancin amb aquestes deficiències. Però hi ha més coses, fins l’any passat l’escola no ha pres el costum d’enviar els comunicats en llengua francesa, castellana i catalana. El més habitual ha estat, sempre, fer-ho en francès i en castellà (perdó, español), o algunes ocasions només en francés (cosa que, si més no, no genera cap greuge comparatiu). I com és que s’ha fet un pas endavant a favor del català? doncs perquè una persona va publicar un article al Vilaweb fent-ne ressò, i això va arribar al Consulat Francès. Va arribar al Consulat i a la Direcció amb la signatura de famílies franceses que hi veien un fluix favor al català. Quan ho van denunciar famílies catalanes no se’ls va fer cas, i quan s’hi van sumar franceses (d’arrel canadenca, tot sigui dit) els van fer cas. Però no ha estat fàcil. Sovint s’han oblidat del català, molt més que del castellà (perdó, de l’español).

Però parlem de les famílies. Pel fet d’estar en un entorn privilegiat, al davant del Club de Tennis Barcelona, al barri de Pedralbes de Barcelona, i pel fet de gaudir de certs convenis entre l’Estat Francès i les Multinacionals Franceses, l’escola gaudeix de certa consideració elitista. Sóc realista. És habitual trobar-hi famílies treballant per grans marques, alguns essent diplomàtics o empresaris independents amb negocis internacionals. A Pedralbes i pel seu entorn s’hi troben nombroses escoles privades de caràcter internacional, així com les escoles de negocis ESADE i IESE. Aquestes escoles eduquen i preparen al col·lectiu de noves generacions disposades a liderar el món i a gaudir d’una vida d’èxit. El LFB no és així, de fet és l’Escola Pública francesa, amb els mateixos professors i el mateix sistema educatiu, però el cert és que no és gratuïta, com a França, i per dur-hi els fills cal tenir un bon coixí a la guardiola, encara que es disposi de la nacionalitat francesa. Moltes famílies catalanes hi porten els nens, i d’altres de franceses o de diverses nacionalitats però, en general, les famílies catalanes són moltes menys que les que hi havia una generació enrere. De fet, és molt habitual que les que hi duen els fills ho facin perquè el pare o la mare, o tots dos, són ex-alumnes de l’escola, i en tenen molt bon record. Però a aquest perfil familiar, de famílies catalanes i famílies diguem-ne cosmopolites, s’hi afegeixen aquelles famílies catalanes (també) però que parlen només castellà. Aquestes famílies volen una educació especial pels seus fills, el millor per ells, però també volen una educació cosmopolita i no és gens habitual que mostrin cap interès pel català. És a dir, cerquen el domini de llengües que donin oportunitats als seus fills, i aquestes són les llengües més esteses, les llengües colonials, les llengües que més es parlen al món, com el castellà (español) o el francès. Dit d’una altra manera, hi ha els fills de famílies que, per diverses raons, volen el millor pels seus fills, amb mentalitat cosmopolita, i que no troben adequada una escola pública catalana que destini tantes hores al català. Aquesta realitat, aquí resumida, és una generalització que, uns quants anys formant-ne part, em permet afirmar, i té unes conseqüències immediates que tot seguit es citen.

Sobre les conseqüències immediates abans citades. Parlem-ne. Per exemple, als comunicats de l’Associació de Pares, fets de forma voluntària per mares, en general, de parla castellana i francesa. Encara que sàpiguen català, o hagin nascut aquí, el fet és que és difícil que facin l’esforç per enviar els comunicats en català, tot i que hi ha lloables excepcions. El problema és quan planteges l’interès en normalitzar l’ús del català i et contesten, en públic, que no volen saber res de temes identitaris, o fins i tot que els importa un bledo. Hi ha qui m’ha dit que porti els meus fills a l’escola pública catalana. Maco. Però el problema és l’anàlisi de la salut del català entre els nanos del LFB. Quan un grup, d’aproximadament 10 o 12 anys, surt a un museu, es demana als guies que no parlin en català, perquè els nens no l’entenen. Sovint, es dóna el cas que aquests nens no acabaran els seus estudis aquí, ja que per motius de feina els seus pares tenen previst estar només uns anys a Barcelona. Però el fet és que el problema és més ampli. Els nens de parla castellana (a casa seva) parlen bastant malament el català, perquè els seus pares el censuren, en siguin o no conscients, en general. No compren llibres de lectura en català, no veuen pel·lícules en català a casa, no veuen la televisió pública catalana, ni es plantegen donar un reforç privat pel català als seus fills. Els nens de parla francesa o d’altres idiomes a casa el parlen molt més malament. De fet, l’escola té un gran repte per pujar nens de tantes nacionalitats i tants idiomes, diferents al francés.

El pla d’estudis del LFB està adaptat a fomentar l’ús del francès i, perquè ho exigeix la llei, a garantir el domini raonable de les llengües catalana i castellana en el moment de les proves de la selectivitat. Però amb només una hora i mitja setmanal dedicada al català i al castellà, conjuntament (sol ser el mateix professor), és molt difícil que sigui suficient. Per aquest motiu, aquests nens tenen l’opció de tenir reforços per a castellà i català, però el cert, i això és cert, és que la gran majoria només rep un reforç per aprendre español. El criteri general és que el català no és necessari per viure aquí, i no és útil fora d’aquí, així que es sacrifica. I és un criteri que es sent parlar i afirmar entre els pares, que es donen la raó a sí mateixos mentre gaudeixen, com a turistes benestants, dels avantatges i les ofertes que els ofereix viure a Barcelona. No es coneix la implicació d’aquestes famílies (ni de l’escola) en les associacions civils de defensa i custòdia dels drets socials, cosa altrament molt comuna dins l’elit i, en general, en la societat del benestar que hem creat. D’aquesta manera, un pretès utilitarisme pràctic, amb mentalitat colonial, s’imposa a la consciència col·lectiva. També es troba el cas, excepcional, en què un fill li diu al meu: tu padre es un cabrón porque es catalán. Però això és un fet puntual. Quins pares deuen tenir!

La suma del poc esforç de l’escola i del poc interès de moltes famílies en què els seus fills dominin el català, planteja un problema, per transmetre el respecte a la llengua i cultura catalanes que és desitjable en una escola a Catalunya. O millor dit, planteja un problema pels nens que potser seguiran vivint aquí i ignoren o desconeixen el valor de la llengua catalana. De fet, aquest problema transcendeix l’escola i les famílies del LFB, és més considerable quan els nanos van al cinema i només veuen pel·lícules doblades al castellà (español), o als etiquetatges de tots els productes (que els seus pares compren) només llegeixen els ingredients o les instruccions en llengua castellana, portuguesa, francesa, anglesa, holandesa… fins i tot xinesa. Aquest motiu no és la llei del diner, és la llei española, que ningú es confongui. És la llei española la que genera gent ignorant sobre les seves pròpies llengües. Això es diu política cultural de l’estatus quo, i els mitjans de comunicació s’hi adapten sense complexos.

Així doncs, al LFB es pateixen quatre greuges que fan perillar el respecte pel català i la correcta integració dels nens i les famílies a terres catalanes. Un és el poc esforç que fa l’escola per ser atenta amb el català i donar exemple, així com la persistent espanyolització de la castellanització. L’altre és la pròpia ètica del cosmopolitisme de les elits, internacionals i també castellanes, i catalanes, que confon el domini de les llengües colonials amb oportunitats d’èxit. Unes elits que transformen l’elitisme en una tergiversada consideració del cosmopolitisme, desarrelada, ignorant i ingènuament assentada en el culte a les metròpolis i als comptats espais naturals i recreatius promoguts pel turisme. L’altre és el propi sistema legal i judicial de l’Estat Espanyol que, com tota llengua i cultura dominant (en aquest cas la castellana), impulsa el prestigi del castellà (en nom de l’español) a costa del prestigi de les altres llengües, com el català. El control del text de la història d’Espanya és el seu altre gran pilar. I l’altre és el propi col·lectiu de famílies que porten els seus fills al LFB, en aquest cas les famílies que, per les raons que siguin, no s’han acabat d’adaptar a la llengua i cultura catalanes. I en aquest cas, molt sovint, es tracta de persones provinents del col·lectiu d’immigrants de la resta d’Espanya que ha arrelat a Catalunya al llarg del segle XX, però que reneguen del català i la catalanitat, amb major o menor mesura. Dit d’una altra manera, un català educat és aquell que parla en castellà entre castellans, i un mal educat el que ho fa en català. De la mateixa manera, és prohibit parlar en català al Parlament Espanyol, i es tracta de barroer a qui ho intenta. És la -gens educativa- herència d’una política cultural que s’imposà ara farà un segle a França, amb un gran sacrifici cultural (estigmatitzant i inutilitzant els idiomes que no són el francés, tractant-los de provincians), però que Espanya (que fa tres segles que ho intenta) encara ha de completar el procés, especialment a Catalunya. De fet, està obsessionada en fer-ho. Així està el clima polític i cultural a Catalunya, de la mateixa manera que ho està a Flandes dins de Bèlgica, on els belgues de parla francesa no tenen cap interès en aprendre el flamenc, l’altre poble belga, i viuen com a comunitats realment autònomes. I clar, els flamencs n’estan cansats. Jo també n’estaria.

Escric això perquè vull una bona educació al LFB, perquè vull que les famílies prenguin consciència del mal que fan als seus fills i a sí mateixos abandonant el respecte i l’educació als catalans, amagant als seus fills la importància de la integració, aquí i a qualsevol lloc, parlin la llengua que sigui. Si no ho fan, els seus fills mai es sentiran integrats a Catalunya. I en darrer terme, ho escric per la suma dels dos, perquè desitjo que hi hagi gent educada a l’escola dels meus fills. Desitjo una escola més educada i unes famílies més educades, que deixin de pensar amb mentalitat cosmopolita, si aquesta és colonial.

Evidentment, també desitjaria que, en general, es traslladés la cultura de la solidaritat, de la responsabilitat vers al pròxim i de la restitució de greuges ocasionats pel passat colonial de grans potències com la francesa i l’espanyola, però això ja és una altra història. Com ho és plantejar-se fins a quin punt el culte a l’èxit, a l’individualisme i al benestar material ha de ser l’eix fonamental de les polítiques educatives, sincronitzades amb els interessos estatals i empresarials per una dinamització econòmica que més que crear benestar crea ignorància i competència destructiva.

Andreu Marfull-Pujadas
2015.VIII.30