Cosmologia creativa: hipòtesi del límit elàstic (de l’Alfons Ramos)

Quantes persones són capaces de parlar del misteri de l’univers, de la intuïció, de la ciència i del relat bíblic avui en dia? Poques, i les que ho fan són rarament considerades. De fa no massa temps, poc més d’un segle, la ciència imposa el seu relat perfeccionista desentès de la metafísica, de la mitologia i dels fets culturals que revelen l’ésser dels pobles i de la condició social humana, que ens vinculen a l’expressió inevitable de la ineludible dimensió espai-temporal de tot ésser humà: l’ètica.

Alguna cosa ha passat, arran les dualitats filosofia/teologia i filosofia/ciència, s’han eixamplat les dicotomies fins a límits insospitats: conscient/inconscient, dret/deure, tenir/ser, modernitat/antigor, civilització/selva, capitalisme/comunisme, Poble/Estat… com a paradigma de la globalització, de la dualitat màxima: cultura/natura, que manifesta la desvinculació de l’espècie humana dels fils que la condueixen a una evolució prou harmònica de la vida. L’home i l’animal, el súmmum del fetitxisme de l’humanisme malentès, convertit en un “culte” al progrés tecnològic per extreure els recursos del planeta pel benefici immediat, per justificar la creació de béns materials en perjudici d’altres, per justificar la selecció cultural dels pobles i, de retruc, la destrucció de la diversitat biològica i dels fràgils (i hàbils) equilibris dels sistemes que els integren.

L’Alfons parla de l’anomenat Big Bang, de l’instant immediat posterior al moment considerat zero de l’univers des d’una visió… podríem dir filosòfica, si  entenem per filosofia el llegat d’homes com Ramon Llull o Pujols o Joan Maragall, on nous límits emergeixen al transcendir velles visions (concepcions) del món. Per l’Alfons el Big Bang és quelcom més que una dada o un debat, i aclareix tal instant mitjançant el concepte del límit elàstic, del límit elàstic en la seva màxima (gairebé absoluta) dimensió còsmica i humana que trasbalsa el límit entre la realitat i la ficció i entre la fe i la realitat.

Aquestes paraules però, només són una aportació meva (matisada amb un intercanvi de reflexions amb l’Alfons), les del creador d’aquest article (i llibre) ens conviden a pensar, i lliurement, dins d’un nou marc on cadascú hi trobi la seva peculiar “certesa”.

A continuació, el vuitè capítol d’un llibre que aporta reflexions suggerents sobre aspectes que ens són comuns, i propers. Un llibre d’aquells que acompanya l’experiència personal de cadascú.

8. COSMOLOGIA CREATIVA: HIPÒTESI DEL LÍMIT ELÀSTIC 

“No sé com em deu veure el món, però al meu entendre, em sembla
que he estat només com un nen que juga a la vora del mar
i que es diverteix buscant de tant en tant una pedra més polida
i una conquilla més bonica que les altres,
mentre que el gran oceà de la veritat
s’exposava davant meu completament desconegut.”

 Sir Isaac Newton (1642 – 1727)

No vull acabar aquesta primera part, on hem passejat per les connotacions que agermanen els valors diguéssim elevats, sense exposar una mostra de les possibilitats que se’ns obren en facilitar/facilitar-nos actituds creatives. Aquesta hipòtesi, un divertimento del tot personal, ha estat redactada per a convidar al lector a recuperar anècdotes o algun pensament aïllat que, sense saber ben bé perquè, no ha oblidat malgrat no tingui cap repercussió efectiva a la seva vida de cada dia, i a fer-ne quelcom reeixit. Aquí va com a mostra el meu “exercici”:

– En mons paral·lels al deliri omnipotent del dictador que a 1973 encara exercia poder absolut d’emperador militar amarant d’entropia el tarannà de tants fills del seu èxit, servidor, en sortir d’escola, anava a l’empresa del pare a l’Avinguda del Paral·lel, un carrer molt ample pavimentat de llambordes i minat de vies de tramvia obsoletes (terror de ciclistes) que ressegueix el paral·lel terrestre 41° 22’ 33” i que aleshores honorava a un tal Marqués del Duero, un capità general de Catalunya que a la guerra dels Matiners de 1847 i amb un exèrcit de 70.000 soldats va acabar amb els menys de 5.000 indignats montemolinistes liderats entre d’altres per en Jaume Balmes i participats per republicans, carlins i progressistes que es manifestaven contra mesures polítiques de menyspreu envers Catalunya, i des de on sovint acompanyava al pare a visitar el nostre principal client a la Via Icària (aleshores Avenida del Capitán López Varela, un militar que coordinat amb l’Alzamiento Nacional de 1936 es va alçar en armes contra grups de paisans que, valents, el van reduir i apressar) on hi tenia la seu el fabricant Motor Ibérica SA, i on apreciaven força el pare; de fet, molts se l’estimaven i a mi em rebien amb molta consideració. Hi recordo les parets del laboratori de metrologia pintades en acrílic de color beix, arreu vitrines metàl·liques verd clar amb vidres ben nets (d’aquells d’abans que feien una mena d’aigües) on acuradament endreçaven estris metal·logràfics de tota mena, taules de despatx de roure americà ben arrenglerades, tot d’homes amables que em semblaven elegants així tocats amb aquelles grans bates blanques i força testos amb plantes de fulla verda que penjaven de qualsevol lleixa. Als anys 80’, quan la japonesa Nissan va absorbir Motor Ibérica, van convidar-me a fer-hi pràctiques de metrologia per tal de construir a la nostre empresa un laboratori propi d’assajos, d’acord amb les noves directrius de qualitat que Nissan aportava.

Un dia, anys després, mentre jugava amb la meva filleta a fer de lleó per la catifa, els llavis em van quedar a la llana teixida i el gust àcid de fibres i pols va transportar-me de cop a la infantesa quan, bocaterrosa damunt la catifa de la cambra i extasiat amb un tros de plastilina, observava com al estirar-la amb prou delicadesa com perquè la pressió dels dits no li alterés la forma de bloc, es dividia en dues parts que no podia tornar a ajuntar sense deformar les noves superfícies estalactítiques creades, curiosament la mateixa prova de límit elàstic i amb la mateixa sensació d’apercebre-la a càmera lenta, que un dia vaig experimentar com una revelació durant un dels assajos al laboratori per a mesurar el límit elàstic d’una planxa d’acer ([1]) on, en línia amb el gust per a fixar-me en els detalls, procurava captar el moment precís en què l’acer cedia. No esperava descobrir res, m’hi fixava sense més objectiu que intentar percebre la alliberació de la tensió. Sabia que al estirar-lo amb tanta força l’acer s’escalfa (i molt!) però no esperava l’espurna que aquell cop es va produir. I tot i ser una espurna d’una dimensió temporal i espaial més que mínima i una de sola entre centenars d’observacions, se’m va aparèixer en mig d’una lluentor i contrast inusitats.

Per la televisió emetien de tant en tant uns programes de divulgació cosmològica que tenien el do de captar la meva juvenil atenció: l’espai vuit, la pretensió de mesurar la infinitud, llocs on la concentració de matèria és tan massiva que la força de gravetat que hi mena és tan gran que no deixa anar ni la llum, l’expansió de l’univers, les supernoves, el Big Bang… la fascinació aleshores tenia nom i es deia Carl Sagan, un artista de la divulgació científica que parlava meravelles d’Albert Einstein, un geni al qual la força de la joventut el va empènyer fins a desenvolupar l’extraordinària teoria de la relativitat i les bases per l’aprofitament de l’energia nuclear, i que la saviesa el va desenvolupar a ell mateix fins a conrear-li una imatge pública que ha quedat com a icona del segle vint. El doctorat en modèstia el va obtenir defensant la validesa de la teoria del Big Bang, la teoria que des d’Einstein més bé dona explicació a la cronologia de l’univers, i dic doctorat en modèstia perquè tot i ser La Teoria sobre l’origen i esdevenir de l’univers i formulada amb exquisida precisió tot retrocedint en el temps cosmològic, només demostra llur quasi origen, de fet, només (perdó) mesura fins a una ínfima part del primer segon del temps que esdevindria després de l’instant cero inicial del Big Bang. I és que abans d’acomplir-se el 0,00000000000000000000000000000000000000000001è segon (1×10-43) de l’existència del cosmos conegut, la teoria del Big Bang és un garbuix matemàticament incongruent, de manera que Einstein, i amb ell tota la comunitat científica fins avui, va haver de rendir l’orgull físico-matemàtic incontestat des de Newton i denominar singularitat a tal instant científicament inexplicable de tensió suprema i d’equilibri impossible entre un volum cero igual a no res però de densitat infinita.

Tanmateix (el que segueix és una opinió personal sobre el tarannà del gran mestre) allò que donà chance a tant contra-científica singularitat cosmològica on condueix el desenvolupament lògico-matemàtic tot projectant a l’inrevés l’expansió de l’univers, fóra que deixa lliure un confortable raconet al marge de la concreció científica on encabir-hi un Deu creador, una sort d’espai metafísic conseqüent amb les creences teistes que (sembla que també) condicionaven Einstein.

Avui, aquest espai-temps més que mínim de densitat més que màxima, de realitat dimensional tan ridícula i de transcendència tan immensa, remet l’observador al mite del nus gordià que, per cert, Alexandre va liquidar d’una sola fuetada mentre la resta del món guaitava generació rere generació l’aura infranquejable d’un nus que ningú no podia desfer; i doncs, tanmateix un condicionant teista impedeix l’accés de la imaginació als binocles perspectius que resoldria una singularitat que ella soleta barra tot desenvolupament natural del genuí saber científic mundial, malgrat que projectar l’explicació de l’estructura còsmica a partir de la matemàtica va ser el pas endavant del saber científic al segle vint que va suposar passar de l’observació física dels fenòmens pròpia del S.XIX a la projecció matemàtica abstracte que ha democratitzat la tecnologia i la comunicació de les quals gaudim al S.XXI.

Des de la festa intel·lectual del Renaixement s’accepta amb més o menys naturalitat que l’esperit científic procuri explicacions versemblants a les intuïcions, com les d’Aristarc de Samos, el qual 2.300 anys enrere ja va processar matemàticament antigues intuïcions que el van portar a deduir que el Sol era enorme comparat amb la Terra i l’eix d’un sistema on els demés astres observables (Terra inclosa) l’orbitaven; o com Isaac Newton, que va simultaniejar el seu treball en el camp de la física i les matemàtiques amb una obsessiva recerca a l’Antic Testament on tanmateix hi trobava inspiració per a llençar la seva creativitat envers un nivell d’abstracció cada cop més i més gran (encara que tanmateix ho fes per estar en pau amb un catolicisme ultrapatriarcal acostumat a assassinar la dissidència) fins aconseguir abastar trets catòlicament neutres (malgrat la contracatòlica “mania” d’orientar la transcendència de les coses envers elles mateixes) en genials explicacions fisicomatemàtiques de les relacions de només-coses amb altres només-coses i doncs al marge del deu únic: la llei de gravitació universal i les tres lleis del moviment, bases de la mecànica clàssica. Tanmateix, Newton, ben a l’inrevés que Einstein, va aconseguir manllevar-li preeminència al catolicisme magnificant-li, com de passada, un panteisme perfectament anticientífic.

Demòcrit (460-370 a.e.c.) definia Intuïció com “una facultat latent a tot ésser humà despert, en forma de funció neurofisiològica, resultat de meditacions sobre quelcom concret a partir de coneixements o observacions apreses”. Afegiria que com a recurs creatiu la Intuïció necessita de modèstia infinita, doncs comparada amb l’esforç científic és extremadament modesta per la seva pròpia naturalesa en la mesura que no inclou el treball de desenvolupar-la. Des d’aquesta modèstia, la hipòtesi inspirada en la minúscula espurna observada a només un d’entre centenars d’assajos de tracció, naturalitza la projecció matemàtica envers el passat de l’univers sense que la datació del Big Bang contradigui l’obvi fluir natural de l’existir cosmològic i esquiva el condicionament gordià de la més famosa (i permetin-me, més anticientífica) de les singularitats:

  • Imaginem per un moment un cosmos immens en expansió cap a totes direccions de manera constant a tot al llarg de l’Univers i generant tensions negatives en els punts on eventualment té menys energia (menys massa), uns punts que cedeixen un a un igual com cedeix la proveta d’acer sotmesa a tracció en un punt concret i no a la totalitat de la seva realitat molecular (cosa que implicaria una impensable desintegració): simplement, quan aquests nòduls de tensió interestel·lars finalment cedeixen, quan l’antimatèria ha carregat tant d’energia un punt tan insòlitament petit, tals nòduls implosionen, produint una (La?) (The) gran (Big) (gran només respecte de la dimensió coneguda) explosió (Bang) (espurneta, en tant que relativa a la molt immensa grandària d’un univers sempre en expansió).

De fet, però, en cosmologia, aquesta tendència a obrir espais on no sembla haver-hi res que sigui diferent de l’espai del costat com a resultat de la força cinètica negativa que carrega d’energia l’expansió de l’univers i anomenada antimatèria ([2]), descriu una expansió sempiterna vista com a tal només per l’ull humà, doncs en realitat l’expansió còsmica segur es veuria d’una altre manera (quieta? estable?) davant d’una velocitat cero de referència que (així com en temperatura el cero absolut no té res a veure amb els cero graus Celsius on l’aigua solidifica) supera els 300.000 kilòmetres per segon respecte del nostre sofert concepte de quietud.

Condicionant del tot el concepte Supernova, la intel·ligència lògica impedeix identificar aquestes explosions (espurnes, en realitat) com a naixements de noves galàxies i limita la coherència de la teoria del Big Bang en prohibir-nos imaginar un univers (realment) infinit malgrat que totes les cultures han usat el terme infinit per a referir-se a l’experiència d’absolut. I és que a l’entorn positiu de la cultura humana contemporània, els espais s’entenen només en relació a referències conegudes i on infinit no passa d’abstracció.

Per abastar la perspectiva necessària i fer-nos una idea de la dimensió real de l’Univers podem servir-nos com a símbol de la imatge de la màquina de tracció i relacionar la minúscula mida de l’espurna (tanmateix d’una dècima de mil·límetre) i des de la perspectiva de l’espurna amb els tres metres cúbics i tres tones de pes d’una màquina capaç de desenvolupar una força de tracció de quatre-centes tones i connectada a una xarxa elèctrica que rep l’energia del pregon ésser mateix de la Terra. Traçar el paral·lelisme entre la petita espurna i tota l’energia implicada en produir-la suggereix similars proporcionalitats entre l’espai-temps de la nostra galàxia i la dimensió (la massa, l’energia) necessària de l’univers que la creà, tanmateix, com a mera espurna.

A ben segur que l’observació científica produirà properament nous descobriments de grans masses de galàxies omplint l’espai que encara hi ha darrera de l’enormitat sideral deduïda fins ara i doncs multiplicant-la per milers de milions, la qual cosa permetrà adequar les dimensions de la Via Làctia a una proporcionalitat més acurada: cada cop més modesta. Assumir tal dimensió de l’univers (inimaginable per l’inteligència lògica) podrà ser possible en la mesura que la percepció envers el significat de l’espècie humana vagi superant la connotació egocèntrica que l’organització patriarcal de la societat ve fomentant els darrers 6000 anys.

I és que l’antiga oposició entre ciència i metafísica es sustenta en la salvatge manca d’humilitat humana, en la immodèstia de considerar un fet megarellevant la qüestió de perquè, per a què i cóm s’ha creat la vida a la Terra, quan en realitat tal qüestió es tracta d’un més que petitíssim detall esdevingut dins allò que Joan Vinyoli (oh, la poesia) anomenava la “immensitat de l’Univers”, on el mot transcendent no és “Univers” si no una “immensitat” que, pels que alimenten oposicions com la abans referida entre lògica i intuïció, igual que entre homes i dones o dretes i esquerres, és massa inabastable com per a integrar les oposicions que possibilitin equips de treball genuïnament creatius.

I és que, de fet, allò ofensiu de la Gènesi bíblica és la seva utilització (mercantilització?) política (proselitisme?), doncs el text bíblic és en si mateix no només inofensiu sinó que omple de sentit l’espai vuit que la demostració científica pròpia de cada edat humana encara no ha omplert, tal com ho fan tants altres gènesi publicats al llarg de la història i que es seguiran publicant: no hi ha cap dia que un empresari emprenedor, un poeta o un enamorat no publiqui una nova gènesi que completi pel passat i pel futur una intensa experiència de pressent.

En aquest sentit, m’agrada creure que els occidentals cultes que afirmen l’existència d’un Deu creador incompatible amb l’algoritme darwinià (a Estats Units és comú, com també ho és als països que es consideren Pobles), allò que de fet expressen és llur necessitat puntual d’adjudicar una explicació simple a un entorn on allò imprescindible per la supervivència és el simple treball de cada dia, doncs com a Poble saben (a un nivell molt profund saben) que cal una ferma estabilitat per a reeixir i que on millor la imaginen (l’estabilitat necessària) és a una llar governada per un pare (un Deu) fort i bondadós: el brollador d’una existència pròspera i en Pau.

.

Alfons Ramos

(introducció de l’Andreu Marfull)

[1] Per a mesurar el límit elàstic d’una planxa d’acer cal tallar un rectangle de vint centímetres de llarg per dos o tres d’ample i fixar els extrems d’aquesta proveta a les pinces de la màquina hidràulica d’assajos de tracció que l’estira fins que l’acer es trenca. La màquina enregistra la força que aplica durant l’assaig i així li determina el seu límit elàstic.

[2] De vegades, el llenguatge cosmològic usa expressions més o menys lliures en qüestions abstractes d’exclusiva significació matemàtica per atendre la vesant divulgadora del treball científic. En aquest sentit, antimatèria, un mot de connotacions gaire bé psicodèliques, refereix estrictament a una dinàmica cinètica entre les observables del cosmos.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s