En Josep és, de les persones que més conec i que més em coneixen, amb qui més còmode he estat, amb qui més he rigut i una de les persones que més admiro. L’estima que li tinc és extensible al seu món, al seu humor, a les seves aptituds i a la seva coherència. És un d’aquells secrets que tothom -d’alguna manera- té. És un referent personal. Amb ell he après a entendre’m, a entendre’l, i a descobrir el món mentre hem anat creixent. Ens coneixem (crec) des dels catorze anys. Com passa el temps!

Enmig d’una permanent i (més del que voldria) inacabable excursió de la maduració personal -amb passos endavant i passos enrere- hem llaurat una amistat i, també, una entrevista entre dos vells amics. Però, tot i que pugui semblar que és una entrevista molt personal, no ho és, és una entrevista molt sincera. És una entrevista a la integritat, en general, que en Pep atresora.

Apart de tota aquesta subjectiva i conscient presentació voldria apuntar a què es dedica el Pep (per mi sempre serà el Pep). Ara bé, com puc resumir vint pàgines de currículum? (les que m’ha facilitat). Entre la formació musical, els estudis de cant, l’experiència interpretativa en havaneres, òperes i operetes, teatre, cinema, televisió i publicitat, així com la seva participació en produccions de tota mena d’espai i festivals, haig de dir que em trec el barret. Chapeau!

.

L’entrevista a en Josep

.

Josep, Pep, Pep Jarque? O algun nom artístic?

Durant molt de temps he buscat nom artístic, fins que he arribat a la conclusió que amb qui més m’identifico és amb el meu propi nom. He dubtat entre Pep o Josep, i al final m’he quedat amb Josep.

El cognom ja té entitat, ve de família?

Sí, el meu pare ha estat un actor secundari dels anys seixanta/vuitanta molt popular. De fet li deien el Tereso Gimpero, perquè en publicitat hi havia la Teresa Gimpera -que era molt popular- i ell era l’home. Ha fet més de dues-centes pel·lícules.

Això es diu ràpid. I es transmet la creativitat o les arts amb un  pare tan peculiar?

Jo el que he rebut ha estat sobretot la naturalitat d’aquesta vida d’artista. Quan des de petit veus el teu pare a la pantalla i al teu costat ho assumeixes com una cosa natural, i comprens que els artistes són persones normals i corrents. Per això considero que no faig res d’especial. Avui en dia de seguida es creen ídols però sempre he vist gent que està fent la seva feina.

Suposo que també hi ha un aprenentatge i la cerca d’un camí propi…

Sempre he intentat sentir identificar-me amb el que faig i poder trobar la manera d’expressar la creativitat. Vaig començar amb la música, als nou anys; vaig escollir el clarinet, un instrument molt versàtil; després em vaig introduir en el cant, i del cant he passat del món de l’òpera fins al vessant teatral. Paral·lelament, ja des de petit, he fet de figurant en pel·lícules i més endavant he protagonitzat anuncis. Sovint es diferencia l’actor d’escena de l’actor de càmera, i jo ho he anat fent tot alhora.

Mirant el teu bagatge el cert és que has fet gairebé de tot. Forma part de l’ofici d’artista?

Avui en dia cada cop és més normal, la crisi en aquest sector també hi incideix i la gent mira de diversificar l’activitat si té oportunitats.

Algun bon record especial?

El meu debut escènic com a cantant d’òpera. Encara que no va ser en un gran teatre era el protagonista d’una opereta de Jacques Offenbach –La vida parisina– i abans de sortir a escena vaig pensar: Josep, ara és el moment, estàs vivint el que buscaves. Em vaig emocionar.

No et preguntaré pels mals records, no val la pena, o si?

Els mals records no s’han d’oblidar, senzillament s’han de superar.

Quin remei (somriure). I actualment en quins projectes estàs?

Des de fa un parell d’anys estic col·laborant habitualment amb una companyia d’espectacles medievals –Drakonia– que m’ajuda a treballar una nova faceta d’actor. És una barreja entre l’actor que té el guió i el que ha d’improvisar a l’espectacle.

I ho compagines amb altres activitats?

També estic assajant una altra opereta de Pablo Sorozábal: Katiuska. Es tracta d’una obra que el públic en general classificaria de sarsuela, però és una opereta.

Quina és la diferència entre la sarsuela i l’opereta?

L’aire popular de la música. La sarsuela neix de cançons populars al voltant de les quals es crea una història, i l’opereta va un pas més enllà des d’un punt de vista musical, amb una orquestració més elaborada. Em refereixo a una qüestió d’orígens, no de qualitat, ja que de fet grans cantants han actuat en sarsueles.

Tanmateix, tot i ser d’origen popular, tendeix a ser un sector de certa exclusivitat?

Abans l’òpera en sí era un espectacle molt arrelat a la societat i, de fet, era habitual passar la tarda a l’òpera mentre es menjava i es parlava. Ara bé, ara l’oferta musical és molt diversa i és cert que de mica en mica s’ha anat convertint una mica més elitista. I això de fet es critica.

Personalment, com ho veus?

Penso que podria ser més popular i menys exclusiva. Tot ve donat per la contractació dels solistes i el negoci que generen, fet que l’ha convertit en una qüestió molt comercial i de màrqueting.

És una qüestió d’oferta i demanda? de competitivitat?

Com que hi ha poca oferta hi ha molta competitivitat. Per exemple, a Alemanya cada poblet té la seva companyia d’òpera, per petita que sigui. En canvi aquí cada poblet té el seu equip de futbol.

Molt eloqüent. Creus que amb l’actual accés a la informació i al coneixement impulsarem una inflexió i podrem retornar la popularitat al cant i les arts escèniques?

Observo que hi ha molta més oferta cultural, però des del poble, no pas des de les institucions, i s’estan creant moltes complicitats entre els artistes. La situació és complexa.

Creus que s’ha “intervingut” massa la cultura des dels poders públics? i ara, amb la crisi, es posa de manifest?

Crec que fins ara estava mal intervingut, i que s’havia fet d’una manera molt sectorial on sempre rebien les subvencions les mateixes persones, que han prioritzat els seus interessos.

Aquest, diguem, monopoli, és inevitable? O és el resultat d’una mala praxis professional?

Inevitable no. Es pot evitar des del moment en què existeixen altres llocs on les qüestions culturals són perfectament transparents i conviuen amb normalitat dins la vida pública.

Sembla que caldria humanitzar la cultura, no?

Més aviat diria despolititzar.

M’ho has tret dels llavis. Què cal fer doncs per trencar aquest monopoli? Ser imaginatiu o ser un aventurer? o… fer un monopoli alternatiu?

Res de monopolis. El que està sorgint d’una manera natural és el reforç de les relacions humanes, perquè fins ara s’ha individualitzat molt. Cal tornar a trobar l’essència de les coses que es fan, i no mirar tant pels interessos materials. Ara el prestigi està evolucionant cap a una condició més humana.

Suposo que tots tenim un camí que ens diu cap a on hem d’anar, o cap a on voldríem anar. Creus que en el cas dels artistes aquest camí agafa més rellevància?, atenent al fet que no es sol relacionar el món de les arts amb una feina estable?

Avui en dia l’estabilitat està assegurada en algun lloc?

Tens raó. Però, tens un somni que et motiva?

Això transcendeix a la meva dedicació. Suposo que voldria que dalt de l’escenari o davant de la càmera aconseguís transmetre l’emoció sense deixar de ser jo. Si hi hagués un reconeixement voldria que fos a la persona, a l’actitud, davant la feina i els altres.

Tornaries a fer el camí que has traçat?

Posats a fer canviaria alguna “coseta”, però penso que estic anant on vull anar, no he separat la feina de la meva vida, i em sento bé.

Alguna reflexió final?

Cada dia és un dia nou, intento aixecar-me cada dia sense prejudicis i deixant lloc a què la vida em sorprengui.

Jo sempre he pensat que és important anar a dormir amb la consciència ben tranquil·la.

(reflexió) Darrerament, dormo millor.

…

.

Entrevista d’Andreu Marfull i Pujadas

8 d’octubre de 2013