Treball propositiu fet per l’entitat el Pou. Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, davant la seva iniciativa en tirar endavant un Grup de Patrimoni.

Citant paraules seves:

Des de bon començament el grup del Pou hem tingut les ganes de tirar endavant un projecte sobre la defensa del patrimoni urbanístic i arquitectònic dels barris d’Horta-Guinardó (el nostre àmbit d’actuació), per revisar el concepte mateix que se’n té des de les catalogacions oficials, revisar el catàleg del Patrimoni, proposar noves catalogacions, fotografiar tot allò que creiem que s’ha de considerar patrimoni, etc. etc.

Diverses persones, professionals o simplement interessades en el tema, han anat fent propostes que nosaltres fins ara no hem pogut engegar. En aquests moments hi ha un grupet de persones que poder formar un grup de treball dins del Pou per aquest tema. Hem pensat fer una reunió per encarrilar les propostes i tirar endavant un nou projecte. (el Pou, 10 de setembre de 2013)

Per suposat aquesta documentació s’ha traslladat a la Coordinadora d’Entitats del Guinardó, l’Associació de Veïns i la Plataforma No + Morts, de la Rambla Volart, en el marc de l’actual negociació del model de barri que la ciutadania reclama davant els responsables del Districte.

El treball aquí exposat s’estructura en els següents punts, tots ells dotats d’una pretesa visió clara i ordenada per mirar de col·laborar en un fructífer procés de maduració sobre la identitat i la necessitat de defensar el patrimoni urbà, simbòlic i estètic del barri. Apartats:

• INTRODUCCIÓ. Un barri que reclama una identitat pròpia
• ANTECEDENTS. Un model de barri, un pacte del barri no assumit pel Districte
• MEMÒRIA. Models urbans superposats, memòria i oblit
• IDENTITAT. Memòria cultural urbana que caracteritza el barri, sense codis, barreja i confusió
• PATRIMONI. Valor urbà no reconegut
• DIGNITAT. Qualitat de vida i memòria cultural urbana per refer
• VALOR, CONSCIÈNCIA, CATÀLEG. Aportar valor i frenar l’especulació, més cultura de ciutat i un camí, ampliar el catàleg de protecció i el seu abast

.

Documentació adjunta, en PDF:

PROTECCIÓ DEL PATRIMONI. El catàleg de béns protegits (clica!)

El catàleg de béns protegits té per objecte regular la protecció i la defensa dels valors artístics, històrics i culturals del diferents béns que configuren el patrimoni cultural d’un lloc, en aquest cas d’un municipi, però es pot aplicar també a un àmbit d’aquest, si bé en el cas de Barcelona es regula de forma peculiar i diferenciada respecte la de la resta de municipis de Catalunya, tal i com defineix la seva Carta Municipal i a la Llei d’Urbanisme de Catalunya.

L’evolució i abast del Catàleg de Patrimoni de l’Ajuntament de Barcelona és similar però no es correspon exactament als Catàlegs de Béns Protegits que preveu la Llei d’Urbanisme. Això és degut a la seva peculiar condició de Capital de Catalunya i la seva pròpia idiosincràsia, que ha desenvolupat una gestió urbanística i unes ordenances que li són pròpies i extensibles a la seva àrea metropolitana. Tanmateix, la protecció del paisatge i el desenvolupament de la seva praxis i grau de coneixement ha evolucionat de forma més ràpida als darrers anys, impulsat pel Conveni europeu del paisatge de l’any 2010 i la nova consciència ambiental, en contrast amb la sempre subjectiva i complexa percepció del paisatge urbà metropolità. El contrast del document adjuntat amb les reflexions i documentació detallada a continuació permet encarar el paisatge urbà descuidat amb el paisatge rural i natural més madur.

.

Memòria, identitat, patrimoni, dignitat i valor al barri del Guinardó. Amb una revisió del sentit i abast del Catàleg és possible

INTRODUCCIÓ. Un barri que reclama una identitat pròpia

Tenim sobre la taula considerables projectes que han de pal·liar els dèficits de dotació d’equipaments i d’atenció social del barri, però encara queda pendent atendre la seva major mancança, l’impacte que les afectacions urbanístiques han provocat a l’espai públic i protegir la seva dispersa i confosa identitat, que dècades de desatenció i la superposició de diferents models de barri al llarg del segle XX han creat.

L’objectiu més remarcable que ara per ara es planteja el Guinardó és definir una identitat cohesionada sobre un teixit urbà característic que reflecteixi el valor de la seva memòria, amb una estructura viària que estructuri els recorreguts i enllaci places i una dotació d’equipaments adequada que requereix la urgent millora de l’espai públic en la seva més àmplia definició, que representa la imatge del barri portes enfora i l’àmbit on es desenvolupa la vida social portes endins.

.

ANTECEDENTS. Un model de barri, un pacte del barri no assumit pel Districte

Amb l’acord conjunt de l’Associació de Veïns, la Coordinadora d’Entitats del Guinardó i la Plataforma no + morts de la Rambla Volart a inicis de l’any 2012 es posà a disposició dels tècnics i polítics del Districte un model de barri on es definien els eixos per aportar eines i instruments de debat per a la definició d’un Pacte per la mobilitat al barri del Guinardó, que resultés del compromís entre la voluntat ciutadana i els serveis tècnics municipals, amb el conseqüent suport polític. El resultat de l’anàlisi dels valors i les mancances de la mobilitat del barri és la proposta d’un model de barri de futur sobre el que condicionar les actuacions a l’espai públic a curt, mig i llarg termini. S’utilitzà com a referència la Guia bàsica per a l’elaboració de plans de mobilitat urbana de la Generalitat de Catalunya ([1]), aportant un document propositiu que introduís un debat que ha avançat molt poc.

L’estudi incorporà un exhaustiu treball documental sobre la història de la seva configuració urbana a través dels diferents plans urbanístics d’aplicació sobre les traces originals, de camps, camins i masies. El seu anàlisi va permetre comprendre’l millor, aportar-li valor i prendre consciència de quines són les seves mancances i el seu potencial.

Objecte principal del Pla de mobilitat urbana indicat es sintetitzà de la següent manera:

• Assolir un Pacte per la mobilitat consensuat amb la ciutadania, els tècnics municipals i els grups polítics, sobre un model de barri de futur, amb futur. Per això és necessari integrar la política econòmica, de mobilitat, social, ambiental, comercial, de serveis i patrimonial amb un projecte comú, un model de barri.

Els criteris principals es centraren en:

• Fomentar el passeig al barri integrant el patrimoni, els equipaments, els parcs i les places.
• Establir illes de vianants estructurades, amb itineraris per a vianants que les articulin, i vies perimetrals de repartiment del trànsit de vehicles.
• Fomentar el comerç i l’activitat social i cultural a l’interior del barri.
• Aportar respostes a les necessitats del barri, amb pendents forts i amb població depenent a l’alça (especialment gent gran).

Finalment, al marge dels objectius definits es plantejava desenvolupar eines de comunicació i pedagogia per establir un debat veïnal sobre la mobilitat i la identitat del barri. En aquest sentit aquest estudi representa un pas més.

.

MEMÒRIA. Models urbans superposats, memòria i oblit

L’anàlisi de la història de la configuració urbana del barri del Guinardó incorporada dins els estudis per un pacte de mobilitat al barri va determinar el següent anàlisi.

• El barri ha vist com s’hi han implantat diversos models de barri. La seva cohabitació defineix la identitat del barri, i també el seu caos urbà.
  • Masies i camins.
  • Cases unifamiliars de qualitat.
  • Cases unifamiliars de qualitat mitja i senzilla.
  • Illes d’habitatges plurifamiliars de densitat baixa.
  • Illes d’habitatges plurifamiliars de densitat alta.
  • Illes d’habitatges plurifamiliars de densitat baixa.

Respecte al seu patrimoni el seu estudi determinà que:

• El barri manté elements patrimonials i traces històriques que aporten la personalitat del barri però es troben en desigual reconeixement.
• El barri disposa d’un important teixit històric sense protegir urbanísticament que potencialment pot desaparèixer.

.

IDENTITAT. Memòria cultural urbana que caracteritza el barri, sense codis, barreja i confusió

La diagnosi de l’estudi de la configuració del barri, de les traces canviants del seu patrimoni desprotegit i l’aplicació d’unes ordenances succesives tendents a contradir allò existent ha determinat les següents conclusions:

• En general, el barri disposa de traces rellevants no prou reconegudes (Rambla Volart, Mercat, carrer Garrotxa, Torre Garcini, passatge Llívia i altres) per la successiva implantació de models urbanístics divergents que han tendit a contradir-se entre sí, fet que ha propiciat que el barri no tingui un centre clar, ni plaça major ni una xarxa clara d’itineraris per a vianants que l’estructuri, on el cotxe és el protagonista, tant l’estacionat com el circulant.
• En positiu, el llegat patrimonial persistent i la voluntat de revitalitzar el barri, hi ha una clara percepció ciutadana que falta molta feina a fer.
• En negatiu, les afectacions urbanístiques per l’obertura de noves vies de ciutat pel mig del barri i l’existència d’importants teixits urbans sense consolidar; l’aïllament que la seva orografia ha propiciat, però també l’Hospital de Sant Pau i els Jardins del Doctor Pla i Armengol; un important teixit històric sense protegir urbanísticament que potencialment pot desaparèixer.

El seu resultat és la cohabitació de diferents deficiències de gestió, planificació i protecció que mantén un cacomorfisme urbà que inhibeix la seva activitat i confon la seva identitat.

.

PATRIMONI. Valor urbà no reconegut

Ni la planificació durant la Dictadura ni, malauradament, una decidida protecció urbanística per part de l’urbanisme democràtic, han permès conservar aquest patrimoni d’incalculable valor identitari al barri. Anys de feina per aixecar aquelles cases i grans records de famílies guinardovines per acabar tirant-les totes a terra per un seguit de decisions urbanístiques que les han afectades i les han fet degradar-se i en gran mesura desaparèixer.

Protecció urbanística del teixit urbà de 1947

Font del plànol base: Institut Cartogràfic de Catalunya. Font del patrimoni arquitectònic: Ajuntament de Barcelona, Geoportalbcn (consulta: 2012-03-10)

La manca de protecció urbanística d’aquestes edificacions, de moltes d’elles, ha propiciat que fins a dia d’avui la major part d’aquestes cases hagin desaparegut i hagin donat lloc a edificis altíssims, donant unes importants plusvàlues als propietaris dels terrenys i propiciant un greu impacte al perfil urbà dels carrers i en la seva dinàmica social. Avui en dia resten encara moltes d’aquestes cases sense estar catalogades, moltes fora d’ordenació i en general es troben en un estat de conservació precari; el seu destí és desaparèixer. Per sort, i tot i ser molt insuficient, fruit de la redacció dels diferents Plans Especials de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Arqueològic de la ciutat de Barcelona, un cop entrada la democràcia a Espanya, s’han pogut protegir importants conjunts que són de gran valor per la memòria, la identitat, i el patrimoni artístic i cultural de la ciutat, com ara el Passatge Tinent Costa, el Carrer Torre Vélez  o la Placeta de la Marquesa Caldes de Montbui. Però aquestes restes són minoria als carrers del barri.

A continuació s’exposen exemples d’aquesta degradació, de la memòria cultural i de la identitat del barri, ordenats amb els següents grups o tipus:

• Patrimoni degradat, ara desaparegut
• Teixit urbà sense cohesió
• Teixit urbà històric en procés de decadència
• Prioritat per l’estacionament i els vehicles a les traces principals del barri
• Patrimoni de valor incalculable en mans de l’especulació immobiliària

.

• Patrimoni degradat, ara desaparegut

Teodor Llorente, any 2006. Al llarg d’aquesta façana de naus industrials mig abandonades s’hi obriren comerços, però tampoc va valdre la pena invertir-hi. Allò que semblava que havia d’anar més ràpid es va posposar contínuament, i aquest va ser l’estat en què es va quedar. Recentment ja s’han enderrocat.

2007. Cases recentment enderrocades, moltes d’elles ocupades fraudulentament durant anys. Formaven un conjunt de cases antigues que expressaven una part de la memòria del barri.

2006. Antigues naus abandonades, on ara s’està construint el complex d’equipaments de l’UA3 del Mercat del Guinardó. Durant anys fou un espai ocupat per ‘ocupes’.

• Teixit urbà sense cohesió

L’obertura de la Ronda del Guinardó entre els carrers Oblit, Escornalbou i Villar, ha deixat les voreres desnivellades durant anys, a l’espera que la posterior reordenació de les edificacions ho ordeni. És i ha estat durant anys un notable buit urbà.

Implantació de la línia 9 de metro. Les estacions de Plaça Maragall i del Guinardó–Hospital de Sant Pau han deixat durant molts anys els espais a precari.

• Teixit urbà històric en procés de decadència o fora de context

Passatge Llívia, entre els carrers Rubió i Ors i Oblit. Edificis en situació precària que no s’han renovat ni mantingut al estar destinat a solars per a implantar-hi equipaments comunitaris, privats (tret que l’Ajuntament ho expropiï).

Just davant de l’accés del mercat. Passatge Llívia cantonada Oblit, aquesta finca no està afectada, però ha sofert el mateix efecte que el seu entorn. Aquest eix comunica directament el mas Guinardó amb el mercat i la plaça Maragall a través del carrer Doctor Valls.

Villa Maria, passatge Llívia cantonada amb Rubió i Ors, exemple de casa no protegida on el PGM de Barcelona preveu fer un bloc d’habitatges plurifamiliar.

Casa al carrer Varsòvia, entre edificis plurifamiliars, que quan els propietaris vulguin poden tirar a terra i convertir en un bloc d’habitatges entre mitgeres.

Casa a la Ronda del Guinardó, encaixonada, en una situació igual que l’anterior, però amb un benefici potencial (econòmic) encara més gran (més pressió a desaparèixer).

• Prioritat per l’estacionament i els vehicles a les traces principals del barri

Font: Google Earth (consulta setembre 2013)
Ronda del Guinardó entre l’Hospital de Sant Pau i el Mas Guinardó, aparcaments i circul·lació, sis carrils en 20 metres d’amplada.

Rambla Volart, vial i passeig estructural del barri original, ara convertit en una gran calçada d’aparcaments i circul·lació de vehicles per fer drecera en cotxe i per accedir a les Urgències de l’Hospital de Sant Pau modern.

Font: Google Earth (consulta setembre 2013)
Passatge Llívia, eix entre la plaça del Guinardó i el Mercat i futur centre poliequipat de la UA3, un eix evident del barri i actualment un carrer sense voreres ni arbres amb uns passos de vianants molt incòmodes pels vianants.

• Patrimoni de valor incalculable en mans de l’especulació immobiliària

El cas de la Torre Garcini. Una masia amb més de tres-cents anys d’història no protegida urbanísticament en mans d’un promotor immobiliari

Del conjunt de masies existents el creixement de la ciutat n’ha fet estralls, i no és fins a finals del segle XX on aquesta situació es revisa i es cataloguen com a edificis de valor patrimonial. Tanmateix no totes les masies han tingut aquesta sort, i en especial les del barri. Un cas paradigmàtic és el de la Torre Garcini, actualment en previsió d’enderrocar-se. Quin és el problema?, doncs que el Pla General Metropolità de Barcelona de 1976 pensà que no tenia valor, i tampoc l’actual Catàleg, tot i les seves successives revisions. 300 anys d’història a punt de desaparèixer en un edifici que podria transformar-se en un bloc de pisos comú…

Fotografia: Andreu Marfull i Pujadas (2007), Ortofotoplànol: Google Earth (consulta març de 2012)

Es tracta d’una masia rural originària de tres-cents anys enrera amb diverses modificacions, centenària i que  precisament agafà aquest nom actual d’un magistrat de Barcelona, quan aquestes terres no eren barcelonines, eren de Sant Martí de Provençals al límit amb Sant Andreu de Palomar. La masia és propietat de l’empresa Núñez i Navarro, i mentre l’Ajuntament de Barcelona no ho resolgui el seu destí és l’enderroc per a destinar-hi blocs d’habitatges. Els veïns fa anys i anys que cada reunió amb els tècnics i polítics del Districte reclamen justícia per aquest entranyable edifici, en un bon estat de conservació, sense haver pogut encara donar-hi una resposta satisfactòria.

Des d’un punt de vista de la configuració dels espais del barri, de la seva identitat, i per tant de la generació de mobilitat i qualitat paisatgística del barri, la Torre Garcini es troba a l’extrem del passatge Llívia, via que l’uneix amb el futur complex d’equipaments del Mercat del Guinardó i la plaça del Guinardó. Un eix pla en un barri en pendent, que creua la Ronda del Guinardó, i que estructura la part baixa del barri, un carrer de només 300 metres que creua la imponent Ronda del Guinardó i teixeix el barri, que a un extrem té una plaça cèntrica (de les poques que té el barri) i a l’altre la Torre Garcini. Des d’un punt de vista patrimonial i des d’un punt de vista de centralitat i paisatge urbà té un valor evident, que cal preservar i fer lluir.

 .

DIGNITAT. Qualitat de vida i memòria cultural urbana per refer

L’objectiu final del planejament urbanístic i el disseny de l’espai públic hauria de ser la integració i la consolidació del medi urbanitzat, de l’hàbitat urbà, aspirant a harmonitzar la qualitat de vida de les persones i les diferents dinàmiques socials a tots els nivells, on la memòria cultural urbana esdevé símbol de la seva identitat característica, el relat dels camins, esforços i voluntats de tots aquells que l’han teixit.

Tanmateix, les relacions històricament establertes a les nostres ciutats, tant si han estat planificades com si han estat una resposta espontània, van lligades a moments, llocs i contextos peculiars que tendim cada cop més a descuidar, en la mesura que la ciutat s’estén i es mostra difosa impulsada per factors polítics i empresarials que la dinamitzen però que alhora tracten de forma desigual el seu patrimoni, mentre la societat té cura d’ella; la gent que hi viu no ha deixat mai de posar fre a les grans decisions que alteren o atempten contra la seva vitalitat. Analitzar una entitat històrica com aquesta és una manera de parlar de la nostra cultura perquè, de fet, tota expressió cultural és representada en els nostres medis, els fenòmens que l’home artificialitza, com ara les ciutats, i també el Guinardó i la peculiar condició històrica no prou reconeguda de l’actual Barcelona metropolitana. La història de la memòria cultural urbana del Guinardó també és la història de l’àrea metropolitana, la història d’un entramat d’històries i maneres de comprendre la ciutat heterogeni, i comprendre-la és també una manera d’acostar sensibilitats i de teixir instruments de cohesió social i maduració democràtica. Cal parlar-ne reconeixent la seva identitat des de la seva pròpia història i naturalesa que l’originà i li donà la seva personalitat, impulsant un debat cultural i ambiental sensible, per permetre estimular de forma creativa noves maneres de transformar-la i revitalitzar-la.

El patrimoni, ja sigui l’harmonia d’un barri, un conjunt, una construcció, una traça, un jardí, una font  o un símbol, esdevé signe d’identitat cultural. Preservar-lo, reconèixer-lo i fer-lo relluir una responsabilitat pública, per la dignitat dels seus habitants i de la memòria de la ciutat.

.

VALOR, CONSCIÈNCIA, CATÀLEG. Aportar valor i frenar l’especulació política i immobiliària, més cultura de ciutat i un camí, ampliar el catàleg de protecció i el seu abast

Catalogar el patrimoni vol dir elevar-lo a la categoria de memòria, no fer-ho a la d’oblit. Qui i com decideix què cal preservar i per què? Quan es va decidir fer un Catàleg?, per què? Per què el trobem encara ineficient?

La memòria de l’actual catàleg posa en relleu el fet que està en evolució, que la seva tendència ha estat ampliar-se en abast i rigor, i que ho ha fet des de la centralitat de la ciutat històrica, la que l’Ajuntament ha considerat sempre prioritària, i que ho és, però no té perquè ser-ho a costa de les demés realitats que integren el nostre patrimoni.

Fent un repàs de la seva evolució, de forma breu ([2]):

• 1866. El primer edifici protegit a Catalunya fou la Capella de Santa Àgueda.
• 1927. Servei per a la Conservació i restauració de monuments.
  • Direcció: l’arquitecte Antoni de Falguera.
  • Entitat formada per experts, però no s’establí cap Catàleg vinculant.
• 1962. Primer Catàleg d’edificis i monuments d’interès artístic, històric, arqueològic, típic o tradicional de Barcelona.
  • Conegut com el Catàleg Florensa.
  • Marc: Llei sobre el Règim del Sòl i Ordenació Urbana del 12 de maig de 1956, el primer ordenament jurídic modern regulador de l’urbanisme a l’Estat espanyol.
  • Realitzat per: Servei d’Edificis Artístics i Arqueològics i d’Ornat Públic.
  • Aprovació: 30.10.1962, per la Comissió d’Urbanisme de Barcelona.
  • Capítols:
    • Monuments nacionals.
    • Altres monuments i conjunts.
    • Masies.
    • Obres de l’arquitecte Antoni Gaudí.
    • Excavacions, fonts i monuments commemoratius.
    • Relació general.
  • Abast: ciutat antiga i alguns elements allunyats de caràcter religiós, com Santa Maria de Vallvidriera o la Santa Creu d’Olorda. No inclou les les obres neoclàssiques del segle XIX, només amb l’excepció de Gaudí. Inicialment el formaren 155 elements individuals i 25 conjunts.
• 1963-1966. Expedients administratius que el modifiquen.
  • S’exclouen masies, com Can Trilla, Can Baró, Can Juliol i Can Coloma.
• 1979, gener. Aprovació definitiva del Catàleg i l’Ordenança adjunta, text legal indispensable per a saber no només què es protegeix sinó com.
  • Evolució:
    • 1970. Inici de la revisió del Catàleg.
      • A càrrec de: Comissió de treball nomenada per l’Ajuntament, amb participació d’entitats ciutadanes que, lentament i mentre continuaven caient edificis interessants, inicià la seva revisió.
      • 1973, agost. Proposta de Catàleg revisat.
        • Inclou edificis patrimoni d’alt valor com: El parc de la Ciutadella, la Pia Almoina o el Palau de la Música.
        • 1975. Constitució d’una Ponència Especial de caràcter transitori per a l’estudi del Projecte de Revisió del Catlàleg.
        • 1976. S’hi afegeixen les Drassanes Reials.
        • 1976. Elevació de la proposta de catàleg a l’Alcaldia.
        • 1977. Aprovació inicial.
        • 1978. S’hi afegeix l’Hospital de Sant Pau.
        • 1978. Aprovació provisional.
  • Capítols:
    • Monuments historicoartístics d’interès nacional, provincial o local.
    • Edificis i elements arquitectònics d’interès artístic, històric, arqueològic, típic o tradicional.
    • Masies, edificis aïllats o jardins.
    • Fonts i monuments.
    • Excavacions.
    • Conjunts historicoartístics.
    • Locals comercials.
  • Categories de les Ordenances:
    • A. D’interès nacional.
    • B. Edificis i elements arquitectònics, masies i edificis aïllats, els jardins, les fonts i els monuments, les excavacions, els locals comercials i d’altres elements inclosos en el corresponent catàleg municipal.
    • C. Els conjunts o perímetres urbans inclosos en l’esmentat catàleg.
  • Abast: breu, com a exemple, en tot el Districte de Sant Martí es passà de només cinc elements protegits a set. Tanmateix, dels 180 elements protegits el 1962 s’arribà a 886 elements.
• 1987. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic Històrico-artístic de la Ciutat de Barcelona.
  • Origen: 1983. Impuls d’un “Llibre del Catàleg”.
    • Els Serveis d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona encapçalats per Oriol Bohigas, mitjançant un conveni amb el Col·legi d’Arquitectes impulsaren un equip de treball per a confeccionar, juntament amb el Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, un “llibre del Catàleg”, on s’expliqués el què i el com de la protecció dels edificis.
  • L’abast i el detall s’amplia ostensiblement, però només s’hi incorporen els edificis racionalistes anteriors a la Guerra Civil Espanyola.
  • Es definí la necessitat de fer una segona fase del Catàleg i tramitar-lo com a Pla Especial, però no es va fer mai. En canvi, amb l’objectiu de millorar els barris perifèrics i de Ciutat Vella es desenvoluparen Plans Especials, precatalogant nombrosos edificis lligats a la història i al paisatge dels barris, però en una situació confosa.
• 1987-1992. Plans Especials per a tots els districtes, excepte Nou Barris.
  • Ampliació: dels 886 elements protegits del catàleg de 1979 es passà a la protecció de 1368 elements més, fins a un total de 2254.
• 1993. Aprovació de la Llei del Patrimoni cultural català.
  • Abast:
    • Es defineixen fins a quatre grans categories de protecció,
    • el contingut dels Catàlegs i
    • la seva relació amb els instruments urbanístics.
• 2000, maig-octubre. Aprovació dels Plans Especials de protecció del patrimoni arquitectònic historicoartístic de l’Ajuntament de Barcelona. Districte de…L’actual Catàleg
  • Conegut com el Catàleg Rogent.
  • Origen: 1993. Inici de la revisió del Catàleg.
  • Objectius:
    • 1. Establir diferents nivells de protecció, en el marc de la Llei del Patrimoni cultural català:
      • A. Béns culturals d’interès nacional.
      • B. Béns culturals d’interès local.
      • C. Béns amb protecció urbanística (com a record de la història i paisatges dels districtes o barris).
      • D. Béns a documentar (poden enderrocar-se amb la redacció prèvia d’aixecaments, fotografies i memòries) o que poden canviar d’ubicació (com fonts o alguns monuments).
      • 2. Protegir més el que es coneix com patrimoni industrial, poc valorat en els Catàlegs anteriors.
      • 3. Protegir elements construïts fins l’any 1965 (30 anys de perspectiva) per a incloure arquitectura contemporània.
      • 4. Augmentar la protecció d’edificis d’interès per als barris i districtes (d’aquí el nivell C de protecció) i d’aquells elements que puguin desaparèixer (per problemes urbanístics, com la seva qualificació o tenir un aprofitament molt elevat en relació al seu volum actual, i d’aquí el nivell D).
      • Enfocar les determinacions de protecció amb l’enunciat de “la millor protecció és una bona intervenció”. Mantenir els edificis en ús és l’única manera de protegir-los.
      • Facilitar el coneixement del contingut dels Plans i de les fitxes del Catàleg i de la normativa introduint-los a la web municipal.
  • Abast: inicialment tenia 2254 elements incorporats individualment i 723 conjunts. En l’actualitat consta de gairebé 4000 elements (s’ha modificat puntualment).

Al llarg dels anys s’ha evolucionat, i s’ha tendit a ampliar el contingut i visió del Catàleg, mentre que entrada la democràcia s’ha tendit a estructurar la ciutat en divisions administratives per districtes i per barris, en un procés que ha facilitat la diversitat d’aproximacions al Pla General Metropolità de 1976 amb més de 3000 modificacions puntuals i ha anat acompanyat d’una notable falta de coherència interna, també en l’aplicació dels diferents catàlegs. En aquest context s’han donat més de 1000 modificacions per iniciativa privada, on la viabilitat econòmica ha estat el seu motor. Quina viabilitat? la de fer un negoci transformant un solar, un edifici o un monument no protegit, un negoci amb la venda d’un producte resultant que en molts llocs de la ciutat no es regeix per uns valors compositius, estètics, codis o identitat dels llocs on s’hi intervé, i que no té en compte el seu teixit històric propi, només conjunt d’innegable valor i edificis molt puntuals, com  passa al Guinardó.

Barcelona a la seva manera ha protegit la ciutat històrica (amb matisos) per iniciativa tècnica i política, on el pes simbòlic de la ciutat s’ha definit com un valor clau, però en canvi la protecció de la resta de nuclis urbans integrats dins el municipi barceloní ha estat resultat d’una sensibilitat ciutadana, de qui hi viu, que ha necessitat llaurar i treballar insistentment la restitució del seu valor, amb resultats desiguals i encara en procés de maduració. Aquest fet ha anat acompanyat d’una important campanya d’imatge de la ciutat, la històrica i de l’Eixample, així com del modernisme i en Gaudí, i en un altre ordre amb la dignificació de l’espai públic amb actuacions de gran interès també en la seva perifèria, però no a tot arreu.

Des dels 155 elements individuals i 22 conjunts als gairebé 4000 elements actuals protegits Barcelona ha madurat paral·lelament, a instàncies dels interessos polítics i competitius de l’economia que ens mou a tots, per bé i per mal, el ‘model Barcelona’ i la seva projecció, cultural però també empresarial, turística i esportiva, que l’èxit dels Jocs Olímpics de 1992 i les actuacions urbanes avalaven. En són evidències diferents campanyes, aquí exposades, i que indiquen les seves finalitats: ([3])

• 1985. Campanya “Barcelona, més que mai”.
• 1986. Inici campanya “Barcelona, posa’t guapa”, en el marc de la projecció internacional de la ciutat com a seu olímpica (la seva elecció va ser el mateix any 1986).
• 1994. Es crea l’Agència del Paisatge Urbà, que el 1997 passa a anomenar-se Institut del Paisatge Urbà i la qualitat de vida.
  • Iniciatives:
    • Rutes del paisatge, com la ruta del Modernisme.
    • Inventari d’Elements d’interès paisatgístic.
    • Programa “Guapos per sempre”.
    • Codis del Paisatge.
    • Zones d’Especial Protecció.
    • Campanyes com:
      • “Barcelona té Gràcia”
      • “Barcelona en flor”
      • “Un 10 per Sant Andreu”
      • “Barcelona tindrà bona planta”
      • “Taxi, posa’t guapo”
      • “Millorem Ciutat Vella”

Barcelona inicià la renovació urbana i la seva dignificació mentre el “model Barcelona” va atreure la iniciativa privada i nous projectes, com Diagonal Mar, el Fòrum o la Plaça Europa, a l’Hospitalet, i l’Ajuntament es feia seves les bases d’una competència global entre ciutats, on és exemplar la campanya “Barcelona, la millor botiga del món” iniciada l’any 1997, mentre els barris exclamaven “Prou soroll”, “Aquí hi viu gent”, ” Volem dormir”, “Volem un barri digne” i l’Ajuntament responia amb la campanya “M’agrada viure al barri”. ([4])

La darrera iniciativa de l’Ajuntament va més enllà, a través de la recentment creada Gerència d’Hàbitat Urbà ha definit el següent objectiu: “volem barris productius a velocitat humana en el si d’una ciutat hiperconnectada i d’emissions zero”, una clara desvirtuació del seu potencial paisatge urbà, que sembla que no forma part de l’agenda política del nou consistori i que segur té molt a veure en les dificultats que té el Districte en entendre perquè vol el Guinardó un Pacte de Mobilitat, un barri més digne i més amable per viure-hi, per treballar-hi i per gaudir-lo.

De la ciutat descatalogada, desprotegida i corrupte hem passat a una ciutat d’eslògans espectacular que s’ha vist amb ulls de turista i empresari, on la platja ha estat bandera i els luxosos hotels el seu llegat, juntament amb grans obres encarregades a arquitectes estrella. En aquest gir que ha situat Barcelona com a referent mundial s’ha deixat el Guinardó i moltes zones de Barcelona al marge, mantenint així una clara desafecció no superada per tot allò que suposà i acompanyà la seva profunda transformació entre els anys 50 i 80, per la connivència d’actors polítics, econòmics i culturals. Mentrestant els moviments socials segueixen essent els actors principals que més que mai, un cop més, reclama no aturar el procés de comprensió de la memòria cultural urbana que hem escrit i que encara no comprenem prou.

En aquest camí de recuperació de la memòria, de comprensió de la pròpia identitat del barri, del seu patrimoni i la seva dignitat, una nova consciència de bé comú urbà emergeix com un valor no integrat al Catàleg de Patrimoni ni a la projecció de la ciutat de Barcelona, que tendeix a transformar el seu Model urbà internacionalment debatut en una simple ‘marca’. L’Ajuntament de Barcelona ja ha definit quina és la imatge de Barcelona que vol transmetre i tenir-ne cura, i el Guinardó no en forma part, com tampoc molts altres barris del districte o dels districtes veïns, menystenint la seva pròpia ciutadania i oblidant la memòria sobre la que es sustenta la seva identitat. Unes normes bàsiques d’habitabilitat i volumetria no eviten pas la destrucció de la memòria urbana que mostra una vitalitat que, poc a poc, tendeix a restar a l’ombra d’una ciutat que no la reconeix, renunciant així a fer relluir el seu potencial i a transformar el seu valor en el preu immobiliari que determina la seva proximitat als nodes d’activitat i prestigi de la ciutat.

Barcelona, pel que sembla, ja ha dignificat prou la perifèria, mentre la perifèria diu que no, que no n’hi ha prou.

Andreu Marfull i Pujadas

Barcelona, a 2 d’octubre de 2013