L’evolució de la política territorial de Catalunya, reiniciada de forma formal l’any 1983 després d’una intensa reestructuració econòmica, social i moral d’Espanya dirigida pels estaments militar i eclesiàstic (catòlic), que posà la planificació urbana i territorial al servei dels seus interessos i capacitats, expressa els camins tortuosos, equívocs, d’una herència complexa, però alhora l’empenta i la voluntat política i social en conduir els reptes econòmics i socioculturals enllaçant-los amb realitats i artificis cada cop més amplis, diversificats en l’escala i segons com simplificats en els continguts.

Convé no oblidar que l’actuació dels poders públics sobre l’ordenació del territori i l’actuació urbanística en aquest país i a Europa en general és encara recent i amb uns resultats sempre incerts a curt termini. Amb això, si bé és cert que per bé o per mal ha estat necessari establir un marc bàsic pel fort i ràpid desenvolupament demogràfic i econòmic del nostre territori, la tendència ha estat molt sovint donar respostes a posteriori, a atendre els desajustos que la sempre complexa i variable realitat ens ofereix. Amb això els conceptes de ciutat i territori, dels assentaments urbans en els medis rural i natural, han resultat en gran part redibuixats i en certa manera desdibuixats.

Per aquest motiu les noves lògiques que s’han atès en contraposició a la transformació i desatenció de les lògiques heretades, en un moment de manifesta crisi del sistema i artifici polític i econòmic establert, han de ser objecte de reflexió. Per fer-ho cal reconèixer l’evolució dels principis ètics de les voluntats reconegudes, ja siguin o no tangibles, en els processos de decisions que modifiquen i alteren l’ordre cultural i natural expressat. L’accés a abundant documentació i la nova cultura democràtica, la capacitat de qüestionar i analitzar els patrons que ens estructuren com a condició cultural i natural específica, permeten fer aquest exercici.

Aquestes reflexions constaten la necessitat d’establir vincles d’interlocució política, econòmica i social per a l’enriquiment mutu, necessaris per a la consecució de l’èxit en la seva gestió i els seus resultats per la gran quantitat de dificultats que comporta. Un repte que suposa també establir un marc d’estudi significatiu sobre la responsabilitat i la capacitat de reacció dels poders públics -i dels tècnics i agents que hi participen- sobre el territori i els seus habitants en la seva dimensió cultural, social, econòmica i natural.

La generació de valor, un desenvolupament harmònic i viable, on dipositar l’esperança i canalitzar compromisos a mig i llarg termini, requereix del reforç d’aquestes estructures d’interlocució i de generació de capital social i cultural, element fonamental per a la generació de nous valors i instruments per un urbanisme i una ordenació del territori ampli de continguts, eficient en els resultats i responsable amb el nostre passat i el nostre futur, de tots i totes.

.

Andreu Marfull i Pujadas
2013.09.19