Núria Mirabet i Cucala ha traduït l’autobiografia de Johann Wolfgang von Goethe, una feina per la que ha estat premiada amb el Premi Vidal Alcover de traducció (2003) i el Premi Ciutat de Barcelona de traducció en llengua catalana (2011).

Per proximitat de convivència i afecte mutu em regalà un exemplar de la traducció, dos voluminosos llibres de fins a gairebé set-centes pàgines. Agraït vaig endinsar-me en la seva lectura, i admirat vaig arribar fins al final. Darrere meu va acompanyar-lo la Carlota, amb qui vaig compartir la narració i qui en renovà el desgast de les seves fràgils tapes.

Meravellós. I en el meu cas, alliberador.

El seu títol: ‘De la meva vida. Poesia i veritat’. Una biografia escrita amb afecte, i molt d’amor a la vida. Jo coneixia Goethe indirectament, a través de les referències d’altres autors sobretot a la seva obra mestre ‘Faust’. Però ha estat llegint la seva autobiografia que me m’he convertit en un admirador de la seva qualitat humana i intel·lectual. I no exagero, vull anar a descobrir Frankfurt amb Main, vull investigar més la història d’Europa, i vull veure el substrat d’aquesta memòria al territori i la cultura que va acollir aquest fantàstic pensador, només per haver-ne llegit l’autobiografia.

Com succeeix sovint llegir per primer cop un autor, i més un poeta i filòsof de la contemplació vers la condició humana i cultural, fa respecte. Però el respecte ràpidament es tradueix en un agraïment, el de poder compartir la visió de la realitat que l’envoltà en el seu procés de maduració, a qui es mostra indubtablement agraït, amb una narració impressionant, detallada i minuciosa, i sentida i respectuosa fins gairebé la perfecció, si és que existeix la perfecció. Es dóna a conèixer, i aconsegueix fugir de tota malícia de forma exemplar tant vers els fets i les persones que descriu com vers sí mateix, també amb les seves deliberacions existencials davant la naturalesa, la cultura i la mateixa espiritualitat. Evidentment és impossible ser així, amb tanta harmonia, però com a bon poeta es permet a sí mateix sentir-se així. I s’agraeix, estimula la imaginació, l’atenció i el respecte al pas del temps, dels canvis i a les pròpies contingències que teixeixen les memòries, els llocs i les voluntats de cada època, de cada moment.

Són formidables les seves descripcions dels records de la seva joventut, de la seva família i del renaixement cultural alemany en la seva ciutat d’acollida, Frankfurt, i en tot allò que descobrí i gaudí, presentant la naturalesa de la nostra història davant nostre. És un model, també un record excepcional que et trasllada a un passat recent on el llenguatge tenia molta més amplitud, i la convivència un altre valor, un altre espai i una altra dimensió. A les seves memòries nombroses històries es relliguen en el seu interior amb gran elegància, fent protagonistes a totes les persones que l’acompanyaren, a qui dedicà, a tots ells, les més sentides paraules.

El seu fil és el camí a la maduració, a l’alliberament, tal com recullen aquestes cites:

“És cert que l’home desitja tot el que li corrobora interiorment la pròpia presumpció i li afalaga la vanitat secreta, en una mesura tan gran, que ni tan sols es pregunta si aquell fet l’honora o el deshonra.” (pàg. 67)

“És d’aquesta manera com en èpoques determinades els fills se separen dels pares, els criats dels amos, els protegits dels benefactors, i l’intent de caminar amb els propis peus, de viure la pròpia vida, d’independitzar-se, tant si surt bé com si no, sempre respon a la voluntat de la natura.” (pàg. 216)

“Si durant la nostra vida veiem que un altre realitza el que anteriorment havíem sentit com una vocació a la qual haguérem de renunciar juntament amb d’altres coses, ens envaeix el bell sentiment que l’home veritable és tota la humanitat junta, i que l’individu només pot sentir-se content i feliç si té la força de reconèixer-se en la totalitat.” (pàg. 337)

“La nostra vida, com tot el que ens conté, està incomprensiblement construïda per una barreja de llibertat i de necessitat. La nostra voluntat és un anunci previ d’allò que esdevindrem siguin quines siguin les nostres circumstàncies. Però cada una d’aquestes circumstàncies s’apodera de nosaltres a la seva manera. El què es troba en nosaltres, el com molt rarament depèn de nosaltres, no se’ns permet pel per què, i per això, amb raó, ens remeten al perquè sí.” (pàg. 417)

“Quan el vençut és obligat a perdre la meitat de la seva existència, creu que renunciar lliurement a l’altra meitat és una ignomínia. S’agafa ben fort a tot allò que li evoqui el passat, i alimenta les esperances en el retorn de l’època feliç.” (pàg. 420)

“No podíem renunciar a l’esperança de ser cada cop més assenyats, de ser cada vegada més independents respecte de les coses externes i de nosaltres mateixos. La paraula “llibertat” sona tan bé, que hom no se’n pot estar, encara que es refereixi a un error.” (pàg. 428)

Més que recomanable, bonic i contemplatiu. La traducció de la Núria Mirabet, encisadora.

GOETHE, J.W. De la meva vida. Poesia i veritat, Volum I. Badalona, Montflorit Edicions i Assessoraments, sl., 2008, (títol de l’obra original Aus meinen Leben. Dichtung und Wabrbeit, 1808-1831), 691 p. Traducció de Núria Mirabet i Cucala.