L’any 1992 la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro va significar un punt d’inflexió i l’inici d’una nova actitud vers la responsabilitat de l’activitat humana; precisava el terme de desenvolupament sostenible, inicialment vinculat al creixement econòmic, ampliant-lo a la seva dimensió econòmica i social, que va ser formalitzat per primera vegada el 1987 dins de l’Informe Brundtland, redactat a la Comissió Mundial de Medi Ambient i Desenvolupament de les Nacions Unides. Des de les últimes dècades el sentir de la consciència ecològica s’ha vist reforçat per una implicació més activa dels poders públics, davant la implacable evidència de l’afecció antròpica sobre el medi natural, fet que ens convida a reflexionar sobre el significat del mateix concepte d’ecologia, medi ambient, naturalesa, diversitat biològica, processos vitals, i un llarg etcètera, de la ma de la responsabilitat que recau sobre el desenvolupament que la nostra condició cultural ha integrat a la consciència humana. Ara bé, aquest camí ha estès diferents vies de solució que han aportat importants avanços, però la diversitat de cultures i codis de conducta que defineixen la nostra heterogènia condició cultural ha anat relegant aquest llenguatge vers un contingut ambiental allunyat del debat cultural. La biologia ha esdevingut una ciència amb una progressió inqüestionable, però l’estudi de l’ecologia humana, l’estudi del desenvolupament i organització de les relacions funcionals de la comunitat humana en el procés d’adaptació al medi ([i]), segueix essent una quimera, objecte de debats estèrils i devaluats en el debat polític i econòmic, cada cop més assimilats amb els seus fins i allunyats de la responsabilitat ambiental. Mostra d’això en són les recents reunions internacionals de la Cimera de Copenhagen de l’any 2009, continuació de la feta a Kyoto l’any 1997, on més que debatre l’ètica cultural que alimentem es valorava, en termes econòmics, el cost relatiu pel medi ambient de la pròpia activitat industrial i la contaminació. A la Cimera de Rio+20, de l’any 2012, s’ha continuat en la mateixa línia, establint principis de referència, però pocs compromisos del poder econòmic i polític, i pocs avenços que condueixin a un futur esperançador. Mentrestant el debat econòmic és cada cop més omnipresent.

Així doncs, els pocs mecanismes que hem obert i que ens permeten la contemplació del món són controlats pel poder econòmic, omnipresent a les estructures estatals que mouen els fils del nostre benestar, i dels vots i capital que els donen poder. Però alhora mostren el seu empobriment des de la mateixa irresponsabilitat, ara que la reconeixem, o comencem a fer-ho, posant de manifest com els interessos d’uns, d’empreses, oligopolis i fins i tot d’estats sencers, són els que mantenen les desigualtats al món, injustícies i els processos de destrucció oberts -guerres, fam, empobriment biològic- i innumerables lluites que atempten contra l’evolució cultural de cada un dels pobles reconeguts o no reconeguts, abocant-los al seu inevitable desconcert espiritual, pas necessari per a mostrar la cruesa de la situació i la imposició de la llei de la força i la temible simplificació de la nostra humanitat, la nostra capacitat de mostrar-nos éssers capaços d’assumir compromisos pel bé de tots.

.

Andreu Marfull i Pujadas
2013.05.19