Antigament les aglomeracions urbanes s’establien al voltant del poder religiós i de les institucions de govern, des d’on sorgiren complexes civilitzacions que s’expengueren i es contragueren. La polis grega fou on les relacions públiques, estructuradores de la comunitat urbana, s’estructuraren donant lloc a l’origen del pensament filosòfic de la nostra era i a la política, en el sentit aristotèlic del terme. Més endavant, sota l’autoritat d’una sensibilitat cristiana es redefiní una nova estructura territorial i urbana al voltant d’esglésies, de monestirs i de castells, però les lluites culturals, de la ma que els diferents codis ètics impregnaren a les respectives cultures, en provocà també la seva posterior transformació.

L’articulació de ciutats i territoris sota una herència religiosa comuna deixà el protagonisme a les formes de poder que diverses famílies i entitats desenvoluparen de la ma de l’exèrcit i l’expansió comercial, donant peu a una  expansió sense precedents d’Europa sobre el conjunt dels pobles i cultures del món, així com un debat filosòfic que substituí el debat religiós de forma paulatina fins l’aparició de la ciència i la seva constant expansió, donant peu al progrés tecnològic, a la industrialització, i a la revolucionària expansió de les ciutats i la població humana. En  aquest procés, aquí extraordinàriament resumit, es reconeix com des de l’aparició del pensament grec de la ma del concepte de la idea platònica s’expressa un llarg camí on l’home ha construit i reconstruit repetidament la cultura que és palesa a les traces de la nostra identitat, tantes com pobles existeixen i han existit al món.

En aquest llarg i suggerent camí l’home tendí a divinitzar la naturalesa, per després humanitzar-la amb la divinització de la pròpia humanitat, donant primer peu a una estructura de divinitats humanes, i posteriorment a un ideal, a una expressió del camí de l’orientació espiritual que a Occident s’expressà sota la divinització un Déu inaccessible per a l’home, i a Orient sota l’espiritualitat d’una interioritat inherent el mateix home en la seva condició temporal. Totes dues expressions espirituals, sensibles a la nostra condició evolutiva, es recolzen sota la mateixa naturalesa, però la primera s’ha articulat sobre un debat conceptual, i la segona sobre el propi acte experiencial. La forma de transmetre’s ha estat totalment diferent. Aquest fet ha estat el que ha produït que la figura de Jesús sorgís com a un estímul de llibertat subversiva sobre l’autoritat d’un poder narcisista divinitzat i injust, i aquest camí ha conduit a diferents transformacions fins al dia d’avui.

Del resorgiment de l’espiritualitat a l’edat mitjana, sota l’emprempta de la voluntat d’expansió de la espiritualitat cristiana com a model comú, el propi desenvolupament social sota el sentiment de comunitat promulgat pel cristianisme, permeté l’aparició de complexes estructures d’intercanvi social i territorial on l’articulació de les ciutats amb el medi rural i entre sí en foren la màxima expressió.  Aquest desenvolupament permeté l’alliberament de les resistències que la religió establí com a límits de la nostra conducta i les nostres relacions, donant peu a la desmitificació del poder eclesiàstic i el renaixement d’una nova humanitat, de l’apropament de la  humanització al model divinitzat heretat. L’ordre immutable que havia permès progressar i articular les ciutats i l’organització social, deixava el seu protagonisme a un nou ordre on l’home en podia decidir les passes a seguir. L’home es sentia més aprop que mai dels ideals que fins aleshores eren domini exclusiu del propi Déu. De fet, el debat filosòfic, el dubte cartesià, objecte d’innumerables deliberacions, és bàsicament això, la recerca de Déu en un mateix, però ara sobre la transcendència que la nostra condició humana impregna sobre la nostra voluntat, com a expressió de la pròpia consciència d’un mateix. El dubte passa a ser un assumpte antropològic, sota la pregunta eminent del debat filosòfic: què és l’home? Amb aquest pas els valors de la ciència han destronat la divinització de Déu.

El Déu totpoderós, transmès i figurat en un ésser omnipotent per part de l’església, s’expressa com a una confusa obra decadent que hem aixecat en nom de la sensibilitat cristiana, mentre tendim ara, més que mai, a aspirar a redefinir una nova espiritualitat que respongui a l’alliberament cultural que hem adquirit. Els ideals i els valors cristians, personalitzats en un home, Jesús, són targiversats pels nous valors que la ciència i el progrés han desenvolupat i han canviat la nostra societat. El debat religiós es troba desubicat, i amb ell les cultures i l’herència comuna d’Occident que ha aixecat de la ma de l’espiritualitat humana.

El debat cultural és un ideal per molts, que en veuen les arrels d’una història molt documentada i alhora desconeguda. Nous valors ara dispersos es fan el seu lloc en detriment de vells valors antigament consensuats i ara desubicats. Els fonaments simbòlics del missatge cristià que han impregnat la nostra història es veuen ara buits de contingut, i amb aquesta buidor s’expressa la manca d’un ideari comú que canalitzi els esforços per acostar els interessos d’uns amb les resistències dels altres. Som en un món globalitzat on l’economia de consum i producció disposa del control del capital financer i polític que ens està dirigint. Les persones, observem passivament un destí comú extrany a nosaltres. No en reconeixem la nostra emprempta, la nostra capacitat de comprendre on món en què vivim. Ens hem alliberat de la responsabilitat alhora que la nostra consciència ens replega a nosaltres mateixos, buscant respostes, creant preguntes que no troben solució.

Mentre tendim a banalitzar el debat cultural de la ma l’alliberament de les nostres responsabilitats familiars, socials, polítiques i per tant culturals, la pròpia buidor interior i el propi coneixement que tendim a construir, a partir de la sobreinformació que ens ofega, ens acosten de nou a la responsabilitat que emana del fet que el propi model que hem aixecat, en les seves institucions polítiques, econòmiques i socials, com a una expressió de traça que la nostra  cultural expressa, ens mostra la necessitat de corregir la pròpia precarietat implícita en el sistema ara globalitzat, i no sabem per on començar. La sensibilitat humana, el debat ambiental, el model econòmic, el sistema polític, es troba qüestionat, i amb ell, la memòria cultural que l’ha estimulat. L’intangible que modul·la la nostra voluntat, com a individus i com a col·lectius cerca una resposta en un terreny que no coneix prou, una resposta a la nostra herència cultural i al destí que l’acompanya. Però aquesta no és clara, és dispersa, és allunyada del debat social, mentre el debat cultural resorgeix com a l’element clau descuidat i menystingut per les forces públiques que ara ens governen. El debat sorgeix, doncs, del debat cultural, del reconeixement de la nostra condició cultural com a expressió de la nostra naturalitat i de la responsabilitat que les nostres decisions ens demanen atendre.

Andreu Marfull i Pujadas

2012-02-16