Sensibilitat ambiental o cultural? Reflexions d’en Xavier Mayor i consideracions d’en Lluís Duch, un biòleg i un antropòleg.

Des de la física teòrica, des de la biologia, des de les ciències de la ment i des de l’ecologia, la humanitat és convidada a reconèixer que no és cap altra cosa que una espècie entre les altres, igual en drets a totes les altres.

Principi d’integració de l’espècie humana a l’entorn. Aquest principi, que ratlla l’obvietat, malauradament no ha estat aplicat pràcticament mai. És un principi bàsic i alhora estratègic perquè reconeix la inequívoca naturalesa de la relació existent entre l’espècie humana i el seu entorn: només n’és una peça més. Per tant, potser no sabem prou bé qui som, però sí què som en el context de la vida. És fonamental que entenguem que som peces d’aquest entorn. Hem d’entendre que hi estem inclosos, que nosaltres, les nostres activitats, i les nostres perspectives en formem part. Sentir-nos i ser més conscients de la nostra pròpia naturalesa ens posa davant de la realitat: haver-nos de preocupar de com hem d’interactuar amb el medi circumdant. Això vol dir com ens relacionem amb les altres espècies ara presents, com utilitzarem els recursos disponibles, i com tractem l’entorn (Xavier Mayor Farguell. “Connectivitat ecològica: elements teòrics, determinació i aplicació“, pg 19)

Als darrers el reconeixement de la consciència ambiental ha desenvolupat importants iniciatives d’abast internacional. Tal i com manifesta en Xavier Mayor al llibre Connectivitat ecològica: elements teòrics, determinació i aplicació,

L’any 1992, la Cimera de la Terra a Rio de Janeiro va significar un punt d’inflexió en les bases conceptuals sobre el tractament de l’entorn, i va aportar una innovadora visió més consistent amb la teoria ecològica i molt més estratègica que les preexistents. Una visió que està servint per generar més sòlides  aproximacions als problemes ambientals, i encara més als de tractament de l’entorn. El canvi és substancial i, per fer-ho entenedor, estem passant de la defensa d’espècies emblemàtiques i valors singulars a tenir cura del conjunt d’elements i processos ecològics, avui concebuda com a planificació estratègica de l’entorn (Xavier Mayor Farguell. “Connectivitat ecològica: elements teòrics, determinació i aplicació“, pg 11).

Són varis els moviments que promouen un retorn a la naturalesa de l’activitat humana, una nova oportunitat i una nova responsabilitat de l’ésser humà davant de la seva capacitat de transformar i afectar de forma negativa al medi que l’acull. És significativa l’aparició, abans dela Cimera de la Terra de Rio de Janeiro, del corrent místic i polític conegut com a deep ecology (ecologia profunda), aparegut en oposició a l’ecologia superficial. Tal i com Lluís Duch recorda, J.M.Poursin afirmava a l’any 1994:

“el pensament ecològic fonamenta la lògica de la seva condemna al món industrial sobre el model de desenvolupament fordista dels anys 1950: el creixement permanent del consum, veritable locomotora de l’economia, exigeix produccions més i més massives, que per elles mateixes demanden cada vegada més recursos (J.M.Poursin, “Le péril écologique ést.it inévitablet“, de la revista Esprit, citat al llibre de Lluís Duch, “Llums i ombres de la ciutat. Antropologia de la vida quotidiana 3“, pg 195 ).

La deep ecology (ecologia profunda) sol designar uns moviments d’opinió político-cultural dels anys vuitanta iniciats i afermats en el món escandinau (i anglosaxó) forjats el 1972. En paraules de Lluís Duch pot ser considerada com un dels corrents actuals d’ecologia política que, en el pla teòric, intenta imposar a l’ésser humà la tasca de tornar a inserir-se en el si de la natura d’una manera tal que aquesta reinserció arribi a transformar-se en un programa misticopolític radical. En un manifest publicat l’any 1985 per Bill Devall i Georges Sessions, s’afirma que l’ecologia profunda:

vol ser el mitjà per a desenvolupar un nou equilibri i l’harmonia entre els individus, la comunitat i la natura. Potencialment, es troba capacitada per a satisfer els nostres desigs més potents, és a dir, la fe i la confiança en les nostres intuïcions de fons; el coratge per a emprendre l’acció directa; la joiosa complaença a “dansar” amb les harmonies sensuals, descobertes a través de les relacions espontànies i joioses amb els ritmes del nostre cos, de l’aigua que brolla, dels canvis dels temps i de les estacions i de tots els altres processos vitals de la terra (Filoramo, “Figure del sacro“, pg 298, citat al llibre “Llums i ombres de la ciutat“, de Lluís Duch , pg 195).

D’ençà a les darreres dècades el sentir de l’ecologia profunda s’ha vist recolzat per una implicació més activa dels poders públics, davant l’implacable evidència de l’afecció antròpica sobre el medi, fet que ens convida a reflexionar sobre el significat del mateix concepte d’ecologia, medi ambient, naturalesa, diversitat biològica, processos vitals,… i integrar-los en la consciència humana.

Deep ecology és una temptativa encaminada a reordenar ontològicament, en un continuum sense fissures, l’home i la natura, a fi que pugui obrir-se pas a les acaballes del segon mil·lenni una nova manera de pensar, de sentir i d’actuar (Lluís Duch, “Llums i ombres de la ciutat. Antropologia de la vida quotidiana 3“, pg 195 ).

Així doncs els problemes ambientals s’estenen com a un conflicte ecològic entre l’ésser humà i la vida al planeta, la diversitat biològica que es troba ara en perill per l’efecte contundent de l’activitat humana sense fre. L’empobriment biològic i del mode de vida humà causat per una economia de consum i producció insostenibles han convertit aquest conflicte en una qüestió eminentment cultural. Són moltes les veus que han reclamat una consciència ecològica que deixi d’entendre la naturalesa com a un valor instrumental al servei de l’home, sinó que es troba dotada d’un valor intrínsec.

En l’actualitat, caldria promoure una consciència ecològica, allunyada d’una concepció merament “pragmàtica” de la natura, que posi en relleu la responsabilitat ecològica dels individus que, realment, volen viure com a ciutadans, és a dir, com a corresponsables i coadministradors de l’espai vital humà. Crec que, en el moment actual, resulta prou evident que el “desenvolupament de la ciutat [moderna] contribueix d’una forma importantíssima al conflicte ecològic d’aquest final de segle, [la qual cosa comporta] que els modes de vida urbana vagin deteriorant-se amb una gran velocitat (M. Saravia Madrigal, “El malestar urbano en la gran ciudad“, pg 94, amb notes de Lluís Duch, “Llums i ombres de la ciutat. Antropologia de la vida quotidiana 3“, pg 149 )

Andreu Marfull i Pujadas
2010-10-19

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s