Imatges de Daniel Bellò i Elisenda Sala.

L’emperador Andrònic i Maria de Magdala …més enllà d’Eudòxia Comnena

Em plau compartir la presentació de la conferència titulada “L’emperador Andrònic i Maria de Magdala …més enllà d’Eudòxia Comnena”, feta avui 15 de juny de 2026 al Reial Cercle Artístic de Barcelona, dins d’un cicle de conferències organitzat per l’Ann Danielle dedicades a la recerca històrica no convencional.

La xerrada en sí mereix un llibre, i no tinc manera ara per ara per trobar el temps per escriure’l. En tot cas, atenent a la naturalesa del tema en qüestió, podria fer un format article per a persones que coneixen la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy. Més o menys com el que he compartit a la xerrada, si bé cal dir que hi havia molta gent no familiaritzada i això m’ha dificultat en part arribar allà on volia arribar. Sol passar, si ja em passa quan el públic coneix les tesis de l’INH (obert a revisar la història), imagineu si ni tan sols formen part d’aquesta comunitat i estan interessats i formats en la història oficial, i com a molt estan oberts a descobrir nous documents. La via d’una manipulació d’aquesta escala, neocronològica i monumental, i tot el que implica, no entra dins el que lògicament una persona ben informada està disposada a acceptar.

Qui estima la història no es dedica a desacreditar-la, tret que hagi fet un determinat procés, on, precisament per estimar-la té el valor de reescriure-la, si en descobreix un frau, o manipulació. Però, qui està disposat a fer-ho?, més enllà de preguntar-se com és que algú arriba a formular-se aquest dilema? Aquesta pregunta me la faig constantment, també des de la universitat on treballo i a la que em dec, i la resposta és senzilla, i pragmàtica. Difícilment és qui es dedica a la història, i vol fer carrera a l’estament universitari. Davant de dos documents, un que aporta informació nova i un altre que desautoritza l’existent, es tria la primera opció, i s’amaga la segona. Aquesta pràctica és total i sistemàtica. Tots creiem ser honestos, fins que deixem de ser-ho quan descobrim que tot allò que creiem saber i transmetem als demés és fruit d’una manipulació monumental. Els qui no investiguen, i són en tot cas bons erudits estudiosos, no tenen aquest problema. Senzillament treballen de forma disciplinada, la majoria amb nobles i lloables intencions, i reprodueixen els valors de l’estatus quo, que en definitiva ens manté a tots units. Però, així, muntanyes de manuscrits antics són desatesos, tractats d’anacronismes, o fins i tot llençats a la foguera, mentre “tots” anem dient amén a qui ens dona de menjar: l’estatus quo. I aquesta realitat no només afecta a la història, també aplica al present, i a com l’anem digerint col·lectivament depenent del lloc on hom es troba. I passa, amb un fort impacte social addicional, quan el dilema no és només acadèmic o historiogràfic, sinó religiós. Tota aquesta experiència, tot i ja estar familiaritzat amb ella, l’he reviscuda especialment avui. El tema hi apunta de ple, i per aquesta raó m’ha ajudat a recordar on és la determinació en persistir, i la importància en comprendre als demés, i a un mateix. En aquest sentit, vull destacar que aquesta reflexió es deu, en gran mesura, a l’admiració que ha generat en mi el professor Anatoly Fomenko, la seva recerca i el seu equip de col·laboradors, més enllà de totes les persones a qui he projectat i dels qui he rebut amor, sentiments i emocions, tots ells molt més importants per a la meva persona, clar. Fomenko i el que està fent no són més importants ni millors ni pitjors que molta, moltíssima gent i les seves inquietuds més sinceres, que també són fidels al que saben i pensen, i coherents amb els seus actes. El fet diferencial és el tema en sí, i la forma d’abordar-lo. És especial, per les innegables i innombrables preguntes que planteja i demana resoldre, i representa per a la condició humana.

Feta aquesta introducció, mentre trobo el temps i la inspiració per millorar la xerrada d’avui, faig la següent síntesi orientativa tant de l’experiència viscuda com de l’abast del seu contingut.

Sinopsi

El tema versa sobre el vincle entre l’emperador de Bizanci Andrònic Comnè i Eudòxia Comnena, qui serà la mare de Maria de Montpeller i àvia de Jaume I el Conqueridor, així com la persona que porta la sang del llinatge imperial de Bizanci a la corona catalana al segle XII oficial. Això no és nou, si bé poca gent ho sap, però el que sí és si més no curiós és com ambdós personatges són contemporanis i dialoguen amb les figures de Crist i Maria Magdalena. Eudòxia porta la sang imperial a Occident, des de la Provença, i crea un orde, de l’esperit sant, a Magalona, prop de Montpeller, amb l’autorització del Papa Inocenci III, el mateix que impulsa la croada càtara. Andrònic, en canvi, mor martiritzat com Jesucrist i la seva mort genera una croada que acaba prenent possessió de l’imperi bizantí. Per altra banda, les cròniques diuen que Andrònic va tenir per amant a Eudòxia Comnena, la seva neboda, així que la història, tot i no ser exactament la de la tradició provençal que apunta a la Sang Reial de Crist, s’hi assembla força.

De tot això ja en vaig parlar l’any 2016, i en vaig fer una conferència i dues publicacions. Allà vaig crear el vincle entre aquestes figures. Fomenko, el director de la Nova Cronologia, fou qui trobà el lligam amb Crist, i un servidor amb la Magdalena. Però aquí fallaven moltes coses, no era suficient la revisió històrica feta des de Moscou, i des d’aleshores he anat recopilant informació. No ha estat fins avui que he fet una reconstrucció; parcial, clar, perquè fer-la total no és una empresa fàcil. És tan complex com fer entendre que tota l’edat mitjana, des del segle V al XV, cal resumir-la en tres o quatre segles, o que els fets dels segles XII i XIII que expliquen aquesta història de la Magdalena cal traslladar-los al segle XVII real. Això és el que no he acabat de relligar avui, per les raons donades i perquè no resulta fàcil tret que es comenci pel final, i això desmotivi l’atenció del públic.

La tècnica ha estat seguir el fil del seu misteri, portar l’atenció a un puzle monumental on temps i fets es repeteixen i entren en contradicció, fent ús de fets històrics, documents i manuscrits reals. Una mica reproduint els passos que jo mateix he seguit, si bé el camí comença realment molt abans. Així es crea atenció, on cadascú es queda amb algunes idees, segur que no totes, però tolera el dubte. La meva experiència, que no és poca, em diu que començar pel final i fer ús de documents rars i recerques desconegudes pel gran públic per justificar o argumentar que cal reescriure la història no és una bona idea, i l’opció de fer un curs de Nova Cronologia fomenkiana en una xerrada de poc més d’una hora és impossible. No es pot esborrar la consciència històrica i per tant simbòlica i religiosa instituïda i acceptada globalment amb una simple exposició, per molt ben pensada i elaborada que estigui.

Al final, la història avui explicada centra tota l’atenció a la crisi pel domini cristià a l’Orient, quan es veu perillar Constantinoble. En aquest moment, el poder del Preste Joan que es troba a Egipte, que també és el de Gengis Khan (cosa sabuda però gens coneguda), entra en joc. Des de Florència es celebra un concili que té el propòsit d’unir totes les esglésies i els llinatges de Bizanci, el Preste Joan i els poders d’Occident, des de Nàpols, Sicília i Provença, amb els poders catalans. Els fets estan documentats, i la documentació existeix. Però la reconstrucció d’aquest puzle porta molt més enllà, si es sap llegir i interpretar amb un encaix neocronològic i una crítica simbòlica a totes les peces del puzle. Tal i com s’argumenta, d’aquest concili neix un projecte que acabarà reescrivint la història, els textos sagrats i el mapa cronològic de totes les cultures i civilitzacions per refundar Roma a Itàlia. I el cristianisme. D’aquest episodi provenen els mites de Crist, el Nou Testament i Maria Magdalena. I del Papa de Roma, que és el poder del Preste Joan (els papes no existien abans). El cristianisme, fins aleshores, rendia culte a l’emperador de Bizanci, i quan aquest poder s’extingeix es crea el mite del Jesús històric ressuscitat, així com el de Maria Magdalena, que en realitat fou una princesa etíop, filla del Preste Joan de nom Constantí, casat amb Helena, al segle XV oficial. La inquisició s’imposarà a Europa, i Europa ho imposarà a la resta del món. La Companyia de Jesús i totes les monarquies europees, tot i les seves diferències, s’encarregaran de fer-ho realitat. Per tot el món.

El mite del Crist històric que ressuscita d’entre els morts es crea ara farà quatre segles, quan cau Constantinoble (realment no cau el 1453), i els evangelis com a molt farà sis segles que començaren a agafar forma a l’Índia, i, des d’allà, es fusionà tot amb el mite d’Ossiris i el famós llibre dels morts egipci.

D’això tracta aquesta presentació. Uns fets que no cal entendre als segles XII i XIII, sinó al XV oficial, que realment van tenir lloc al segle XVII.

Al final, com he dit, no he aconseguit acabar el puzle. Però estic segur que avui hi ha qui ha pres conciència (o inconsciéncia) de que existeix un puzle inaudit que està agafant forma i és difícil d’ignorar, o oblidar.