Imatges de Daniel Bellò i Elisenda Sala.

L’emperador Andrònic i Maria de Magdala… més enllà d’Eudòxia Comnena

Em plau compartir la presentació de la conferència titulada “L’emperador Andrònic i Maria de Magdala… més enllà d’Eudòxia Comnena”, feta avui 15 de juny de 2026 al Reial Cercle Artístic de Barcelona, dins d’un cicle de conferències organitzat per l’Ann Danielle dedicades a la recerca històrica no convencional.

Sinopsi

El tema versa sobre el vincle entre l’emperador de Bizanci Andrònic Comnè i Eudòxia Comnena, qui serà la mare de Maria de Montpeller i àvia de Jaume I el Conqueridor, així com la persona que porta la sang del llinatge imperial de Bizanci a la corona catalana al segle XII oficial. Això no és nou, si bé poca gent ho sap, però el que sí és si més no curiós és com ambdós personatges són contemporanis i dialoguen amb les figures de Crist i Maria Magdalena. Eudòxia porta la sang imperial a Occident, des de la Provença, i crea un orde, de l’esperit sant, a Magalona, prop de Montpeller, amb l’autorització del Papa Inocenci III, el mateix que impulsa la croada càtara. Andrònic, en canvi, mor martiritzat com Jesucrist i la seva mort genera una croada que acaba prenent possessió de l’imperi bizantí. Per altra banda, les cròniques diuen que Andrònic va tenir per amant una Eudòxia Comnena, la seva neboda, així que la història, tot i no ser exactament la de la tradició provençal que apunta a la Sang Reial de Crist, s’hi assembla molt.

De tot això ja en vaig parlar l’any 2016, i en vaig fer una conferència i dues publicacions. Allà vaig crear el vincle entre aquestes figures. Fomenko, el director de la Nova Cronologia, fou qui trobà el lligam amb Crist, i un servidor amb la Magdalena. Però aquí fallaven moltes coses, no era suficient la revisió històrica feta des de Moscou, i des d’aleshores he anat recopilant informació. No ha estat fins avui que he fet una reconstrucció; parcial, clar, perquè fer-la total no és una empresa fàcil. És tan complex com fer entendre que tota l’edat mitjana, des del segle V al XV, cal resumir-la en tres o quatre segles, o que els fets dels segles XII, XIII que expliquen aquesta història de la Magdalena cal traslladar-los al segle XVII real. Això és el que no he acabat de relligar avui, per les raons donades i perquè no resulta fàcil tret que es comenci pel final, i això desmotivi l’atenció del públic. La tècnica ha estat seguir el fil del seu misteri, portar l’atenció a un puzle monumental on temps i fets es repeteixen i entren en contradicció, fent ús de fets històrics, documents i manuscrits reals. Així es crea atenció, on cadascú es queda amb algunes idees, segur que no totes, però tolera el dubte. La meva experiència, que no és poca, em diu que començar pel final i fer ús de documents rars que sembli que obliguen a canviar la història no és una bona idea, i l’opció de fer un curs de Nova Cronologia fomenkiana en una xerrada de poc més d’una hora és impossible.

Al final, la història avui explicada centra tota l’atenció a la crisi pel domini cristià a l’Orient, quan es veu perillar Constantinoble. En aquest moment, el poder del Preste Joan que es troba a Egipte, que també és el de Gengis Khan (cosa sabuda però gens coneguda), des de Florència, es celebra un concili que té el propòsit d’unir els llinatges de Bizanci, el Preste Joan i els poders d’Occident, des de Nàpols, Sicília, Provença i els catalans. Els fets estan documentats, i la documentació existeix. Tal i com s’argumenta, d’aquest episodi provenen realment els mites de Crist, el Nou Testament i Maria Magdalena. I del Papa de Roma, que és el poder del Preste Joan. El cristianisme, fins aleshores, rendia culte a l’emperador de Bizanci, i quan aquest poder s’extingeix es crea el mite del Jesús històric ressuscitat, així com el de Maria Magdalena, que en realitat fou una princesa etìop. filla del Preste Joan de nom Constantí, casat amb Helena. Abans, tampoc hi havia papes. El mite del Crist històric es crea ara farà quatre segles, i com a molt farà sis segles que començà a agafar forma a l’Índia, i des d’allà es fusionà amb el mite d’Ossiris i el famós llibre dels morts egipci. D’això tracta aquesta presentació. Uns fets que no cal entendre als segles XII i XIII, sinó al XV oficial, que realment van tenir lloc al XVII.