Guerres comercials que maten

Les guerres que avui sacsegen Ucraïna i l’Orient Mitjà no poden entendre’s només com a conflictes locals ni com a disputes de seguretat. Són el reflex d’una estratègia global que té com a motor ocult els desequilibris fiscals i comercials dels Estats Units i com a objectiu frenar l’ascens de la Xina. La manipulació mediàtica ha disfressat aquesta realitat sota discursos de defensa de la democràcia o de protecció dels drets humans, però rere el teló es desplega una lluita comercial i financera que té com a veritable escenari el mercat mundial i com a víctimes la pau, la vida i la prosperitat de milions de persones.

La situació fiscal dels EUA és insostenible. El govern gasta sistemàticament més del que ingressa, i les causes són múltiples: l’envelliment de la generació Baby Boomer ha disparat la despesa en Social Security i Medicare; el sistema sanitari, un dels més cars del món, encareix contínuament els programes públics; les retallades fiscals, com les de 2017, han reduït la recaptació; les crisis, com la financera de 2008 o la pandèmia de la COVID-19, han obligat a rescats massius; i els interessos del deute creixen com una bola de neu, superant ja altres partides clau del pressupost. Aquest patró no és nou: ja a la crisi del 1929, l’Estat va haver de recórrer a l’endeutament massiu per sostenir el sistema financer, i el mateix va passar el 2008 amb el rescat bancari. La diferència és que ara el volum és tan descomunal que supera el 122% del PIB, convertint els EUA en el país amb el deute per càpita més alt del món.

Paral·lelament, el dèficit comercial crònic reflecteix una economia que importa molt més del que exporta, amb una taxa d’estalvi domèstic baixíssima, un dòlar fort que encareix les exportacions i abarateix les importacions, i un model cultural basat en el consum immediat. La hipòtesi coneguda com dels “dèficits bessons” mostra com el dèficit pressupostari alimenta el dèficit comercial: l’emissió de bons atrau capital estranger, reforça el dòlar i agreuja la dependència de productes externs. El dèficit comercial és el reflex financer del dèficit pressupostari. Aquesta dinàmica recorda la crisi del ruble de 1998 a Rússia, quan la manca de reserves va obligar a una política restrictiva que encara avui defineix la seva prudència fiscal. Els EUA, en canvi, han seguit el camí oposat: endeutar-se sense límit, confiant que el món continuarà comprant els seus bons.

En aquest cercle viciós, la Xina és l’altra cara de la moneda. La seva capacitat manufacturera massiva abasteix el consum americà, mentre acumula dòlars que reinverteix en bons del Tresor. És un cercle tancat: els EUA necessiten el dèficit comercial per finançar el seu deute, i la Xina necessita exportar per mantenir l’ocupació i l’estabilitat social. Aquesta simbiosi és tan perillosa com inevitable. Qualsevol guerra comercial amenaça el PIB xinès, i qualsevol venda massiva de bons per part de Pequín podria col·lapsar el dòlar. Qualsevol moviment, en aquesta línia, esdevé una “trampa mútua”: cap dels dos pot prescindir de l’altre sense destruir el seu propi model.

Aquest vincle ha accelerat un canvi de poder. Els EUA pateixen desindustrialització, addicció al deute i polarització política interna. Dècades de dependència de les importacions xineses han desmantellat gran part de la base manufacturera americana, reduint la capacitat d’innovar en producció física i en equips complexos. El deute públic federal ha assolit xifres rècord, destinant una part creixent del pressupost només a pagar interessos, i limitant la capacitat de finançar infraestructures, educació o recerca científica. La pèrdua de llocs de treball industrials ha alimentat el descontentament social, provocant una polarització política que dificulta les reformes estructurals. Mentrestant, la Xina ha utilitzat els excedents per transformar-se: ha passat de ser la fàbrica de productes barats a liderar sectors tecnològics com els vehicles elèctrics, les bateries, l’energia solar i les telecomunicacions. Amb la iniciativa de la Franja i la Ruta, ha comprat ports, vies de tren i mines a l’Àfrica, l’Amèrica Llatina i l’Àsia, guanyant aliats polítics i accés exclusiu a matèries primeres. A més, ha diversificat reserves cap a l’or i actius físics, reduint la dependència del dòlar i blindant-se contra sancions.

En aquest context, la reacció nord-americana ha estat abandonar el lliure mercat. Amb aranzels, subsidis massius i bloquejos tecnològics, busca frenar l’ascens xinès. La guerra dels semiconductors, el nearshoring i el friendshoring són part d’una estratègia que vol desconnectar les cadenes de subministrament globals i crear un sistema bipolar. Però aquesta fractura macroeconòmica s’ha traslladat al terreny militar. Els conflictes a Ucraïna i a l’Orient Mitjà actuen com a mecanismes de correcció: bloquegen els corredors ferroviaris i energètics que connectaven la Xina amb Europa, erosionen els ponts diplomàtics i obliguen els aliats dels EUA a rearmar-se, generant un “boom” d’exportacions militars que alleuja la balança comercial nord-americana. Les vendes d’armes han assolit els 331.180 milions de dòlars, amb un increment del 217% cap a Europa en l’últim lustre. Paral·lelament, Europa, forçada a trencar amb Rússia i l’Iran, queda lligada a la tecnologia i energia dels EUA, consolidant la dependència industrial i energètica del continent. Aquesta situació recorda la Guerra Freda, quan Europa es va convertir en escenari de la competència entre blocs, però ara amb una dependència econòmica molt més marcada.

La dependència energètica de la Xina és un altre punt feble. El 80% del cru que consumeix l’Àsia Oriental prové de l’Estret d’Hormuz, i les tensions amb l’Iran amenacen aquest subministrament. El pacte de 400.000 milions de dòlars acordat l’any 2021 entre Pequín i Teheran, que preveia una massiva inversió xinesa a l’Iran, queda en entredit, i la Xina es veu obligada a pivotar cap a Rússia i l’Àsia Central, amb infraestructures limitades que encareixen la producció i agreugen la desacceleració interna. Aquesta asfíxia energètica posa en risc el model de producció massiva i accentua la vulnerabilitat de Pequín davant les maniobres nord-americanes. És un escenari que recorda les crisis del petroli dels anys setanta, quan el bloqueig de l’OPEP va paralitzar economies occidentals. Ara, la Xina viu la mateixa fragilitat que els EUA van patir fa cinquanta anys.

Les dades del deute públic per càpita il·lustren la magnitud del problema. Els EUA han passat de ~23.000 € per habitant el 2006 a ~104.000 € el 2026, quadruplicant la xifra i situant-se per sobre del 122% del PIB. La Xina, si bé disposava d’un deute molt baix, l’ha multiplicat per trenta en dues dècades, arribant a ~13.500 €, mentre Europa manté una trajectòria moderada (~33.500 €) i Rússia conserva nivells baixos (~3.400 €) gràcies a una política restrictiva i certament previsora, fet que la deixa menys exposada a l’aïllament financer internacional provocat per Occident. Aquestes xifres mostren un món dividit en blocs: uns EUA endeutat fins a l’extrem, una Xina en expansió accelerada, una Europa fragmentada i una Rússia prudent. La situació actual no sembla que hagi resol encara quin serà el nou reequilibri que està en joc. Tot el contrari, tot sembla indicar que tant el mercat com les regions en disputa s’aniran eixamplant, i que la lògica del deute i del consum pot arrossegar la civilització a un punt de no retorn.

El resultat és, doncs, que ens trobem immersos en una forta la manipulació mediàtica dels motius reals de les guerres a Ucraïna i a l’Orient Mitjà. Es tracta, en realitat, d’una lluita comercial provocada per la desigual tendència a la pèrdua de competitivitat dels EUA enfront la Xina, i de com els EUA ha optat per obstaculitzar aquesta tendència a costa de la pau, la vida i la prosperitat, per no dir de la civilització humana. Les guerres obertes a Ucraïna i a l’Iran són eines per debilitar els projectes de Rússia i Xina de comerciar amb Europa. S’han estimulat enemics històrics de forma interessada. En realitat es tracta d’una jugada a tres bandes, en què també es vol convertir Europa en una regió subsidiària dels EUA, tal com s’està fent al continent americà, amb la intervenció a Veneçuela i les amenaces a Cuba i Grenlàndia i Canadà. És una operació geopolítica perversa que inclou debilitar a la Xina i guanyar temps, amb la imposició  d’unes noves regles que posen fi al lliure mercat i als avenços llaurats en el sí de l’ONU, ara convertida en una taula de negociació estèril. Fent-ho s’imposa un ordre violent, per dominar sobre un Sud Global que es veu obligat a triar entre la Xina o els EUA, mentre es troba exposat als riscos de ser víctima d’aquesta perversa lluita, amb conseqüències ara per ara imprevisibles al medi ambient, que tot sembla indicar que s’aniran eixamplant, en la competència ferotge pels recursos naturals, la ma d’obra barata i el domini tecnològic.

Aquest article, doncs, no és només una crònica econòmica, sinó una advertència sobre el futur. Les guerres actuals són el reflex d’un sistema que ha esgotat els seus límits i oculta a la humanitat el rostre de la lamentable causa de fons d’aquesta situació. La pregunta que resta és si la humanitat obrirà els ulls i sabrà reinventar les regles d’aquest joc de la competència per la generació i captura de la plusvàlua ara esgotat, abans que la competència global ens condemni a la ruïna i l’autodestrucció.