La batalla pel relat: manipulació, ignorància i col·lapse global

En el món contemporani, la informació s’ha convertit en un camp de batalla tan decisiu com l’econòmic o el militar. No es tracta únicament de fets, sinó de relats: narratives acuradament dissenyades per legitimar posicions de poder, ocultar contradiccions i mantenir les poblacions en un estat d’ignorància funcional. Uns relats que, en condicions d’estabilitat, s’integren en la consciència col·lectiva com a part d’una realitat legitimada, però que en situacions d’inestabilitat adquireixen una condició sur-realista. Irreal, ple de contradiccions, especialment quan és vist des del Sud Global.

El Nord Global, que fins ben entrat el segle XXI domina el relat epistemològic més estès, malgrat la resistència descolonitzadora del Sud que aspira a l’emancipació de les veus silenciades pel Nord, o Occident, presenta dos grans relats que aparenten ser diferents, però que en realitat es complementen. Són dues narratives per a una mateixa idea.

D’una banda, hi ha el relat progressista-globalista associat amb l’esquerra: es presenta sota el paraigua del dret internacional i la democràcia. Es recolza en organismes com l’ONU i en iniciatives com l’Agenda 2030 (que adulteren), així com en ONG que, en molts casos, operen com a emblema de la cooperació i la solidaritat però que, per altra banda, són manipulades i acaben sent engranatges d’un sistema de corrupció i dependència al Sud. Aquest discurs busca legitimar-se com el “far civilitzador” fidel als drets humans, ocultant que darrere de la retòrica es manté un sistema que s’alimenta de l’explotació, el saqueig de recursos, la desigualtat i una migració forçada que aspiren a controlar, però que no cessen de pressionar-los.

L’altre afirma que tot això és un discurs poc creïble i que el futur passa per aixecar murs i difondre amenaces per mantenir el Sud al Sud, abans que envaeixi el Nord amb migració i violència, i que “s’espavilin”. Són anti ONU, anti Agenda 2030 i anti ONG. És el relat reaccionari-excloent de la (extrema) dreta: més visceral, més explícit en el seu menyspreu cap al Sud i els drets humans. S’autoproclama honest perquè no disfressa el seu elitisme sota valors universals, sinó que el reivindica com un dret natural derivat de la història escrita (pels vencedors).

Tots dos relats, encara que diferents en la forma, comparteixen el mateix fons i actuen a l’uníson quan comparteixen el mateix temor de perdre el comandament d’aquest sistema: aspiren a sostenir el poder del Nord i mantenir el Sud subordinat. Per això controlen els mitjans de comunicació, als quals destinen enormes recursos, tant de manera reconeguda com no reconeguda. Els canals per on flueixen aquests fluxos de capitals són múltiples, i destinen els mateixos esforços a comunicar que a incomunicar, controlar o, fins i tot, espiar.

Els primers manipulen la realitat amb un discurs internacional que sembla atractiu, els segons apel·len a la llei del poder del més fort, i tots dos es comporten com qui creu tenir les claus del capital que ho controla tot. Els dos menyspreen el Sud, i cada vegada més el temen, mentre idealitzen el Nord i el capitalisme competitiu, si manté el monopoli del Nord. Els dos han sostingut el Nord postcolonial des de la creació, primer, de la Societat de Nacions, després, de l’ONU. Però ara aquest model es trenca, i, en lloc d’entendre-ho i acceptar el seu col·lapse o reconfiguració, mostren una bel·ligerància inusitada, fora de lloc i inoperant que està dinamitat la seva autoritat moral a totes llums.

Han aparegut nous actors al Sud que creen i capturen capital i tecnologia, i això es percep com una amenaça que ha encès totes les alarmes. Les dues narratives del Nord es coneixen bé, i es veuen i es reconeixen com l’única bipolaritat del sistema davant aquest desafiament. En el teatre polític juguen al “poli bo” i al “poli dolent” davant dels pobles que els voten i governen, i davant del Sud. Tots dos saben que formen part d’un joc que creuen dominar. I les regles d’aquest joc admeten la manipulació. No es basen en la veritat, almenys en tota la veritat.

No hi ha ponts ni alternatives. Són el motor polític bipolar que actua quan cal capitalitzar el mercat (progressistes) i quan cal descapitalitzar-lo per ajustar el sistema i seguir el joc de la competència i el monopoli (extrema dreta). Es mouen en dues dimensions (ells), en un món on n’hi ha tres (els altres). Desposseïts del seu aparent èxit, quan el Nord deixa de ser el que era, passen a ser versions banals d’un sistema trencat. Demostren no creure en el dret internacional i oculten la veritable naturalesa del seu motor: la captura de plusvàlues en un món que, per funcionar, ha de ser inestable i desigual.

Tots dos silencien les veus crítiques que denuncien desigualtat, saqueig i migració forçada que exerceix el Nord sobre el Sud, i la pressió, destrucció, de la natura. En veure’s amenaçats, recorren a tota mena d’estratagemes, inclosa la difamació dels adversaris del Sud que intenten aixecar una alternativa, per sotmetre’ls i, si no és suficient, “maquinar” secretament per imposar els seus interessos o amenaçar-los o agredir-los amb la força de les armes i la imposició de sancions econòmiques i comercials.

Tots dos controlen els mitjans de comunicació, que funcionen com a altaveus de les elits polítiques i empresarials, mentre mantenen el control de les dades, l’espionatge i la militarització. I en aquesta tendència també s’hi ha sumat el Sud, o una part d’ell, la que no està sotmesa al Nord.

Així, es destapen les falles del capitalisme, el “manà” del qual s’han estat alimentant. Això explica la tensió actual, on tots s’acusen de mentir i manipular mentre el Sud pateix i es perd la unitat del Nord, que s’està fragmentant davant la seva caòtica i lamentable deriva. La ignorància, la desorientació i la violència generada hi posen més llenya a aquesta foguera descontrolada.

Com a resultat, es censura, es fragmenta i es manipula compulsivament la informació a escala global, generant desorientació, tensió i violència a tots els nivells que permea en la població. El resultat és una ciutadania universal atrapada en relats contradictoris, incapaç d’accedir a una visió clara de les causes estructurals d’aquesta crisi global, que mostren l’evidència palpable de viure el col·lapse de la diplomàcia internacional, els vincles culturals i la civilització.

Davant aquest desastre, brollen la ignorància i el caos, que són instrumentalitzats com a eines de control, per part dels qui no volen deixar anar el poder per mantenir viva la il·lusió de formar part del costat vencedor de la història, tal com està escrita i s’aspira a seguir escrivint.

La ignorància (gran part d’ella) no és un accident, és una estratègia. Mantenir les poblacions desinformades, enfrontades i desorientades garanteix la continuïtat del sistema, i permet usar-la per blindar el seu control en moments de crisi.

El caos s’imposa com a narrativa dominant: tots s’acusen de mentir, es censuren, i mentrestant el Nord s’afebleix i es deslegitima, perd tot allò que l’ha portat a ser la referència, el model a seguir. Tanmateix, és el Sud qui (per ara) pateix les conseqüències més desestabilitzadores, especialment a l’Orient Mitjà. En un món, el Sud, ja de per si desestabilitzat, a l’Àfrica i gran part de l’Amèrica Llatina i el Carib, i de la resta d’Àsia. Més Ucraïna, una altra regió sacrificada a la històrica frontera en disputa Euro-Asiàtica.

La inestabilitat i la violència, amb la ignorància i la desinformació, s’expandeixen. I, sense relat alternatiu, tot pot passar, com ampliar d’escala i intensitat. Tal com assenyala Boaventura de Sousa Santos, aquesta crisi narrativa és també una crisi epistemològica: el pensament dominant del Nord ha silenciat les epistemologies del Sud, invisibilitzant sabers i experiències que podrien oferir alternatives. Sense recuperar aquestes veus i construir relats emancipadors des de la pluralitat, el sistema continuarà atrapat en el seu propi col·lapse. La capacitat de seguir alimentant aquesta barbàrie continuarà existint, i la incapacitat per evitar-ho també.