Imatge anterior: Article d’en Josep Bastardas publicat a la revista Querol (de la Cerdanya), que tracta les arrels jueves de la casa comtal de Barcelona, i del llinatge Carolingi, provinents d’un exilarca de Bagdad descendent del rei David.

Referència bibliogràfica de l’article:

Bastardas, Josep. «Els els orígens jueus de Catalunya. De les tesis del professor Zuckerman als estudis sobre la història dels levites (ss. VIII – XII)». Querol. Revista Cultural de Cerdanya, 2021, Núm. 29, p. 28-36.

Quan el Regne d’Israel fou Septimània (i Catalunya)

En aquesta entrada faig una menció especial al treball d’en Josep Bastardas. És una ment privilegiada amb un coneixement impecable d’una història que, entre tots (estirant el mateix fil des de diferents extrems) acabarem per recuperar, o no. Quan el vaig conèixer, gràcies a en Qim Vila, no en sabia res, però ràpidament vam reconèixer un en l’altre l’honestedat i l’interès de les respectives recerques, i el respecte mutu. Des d’aleshores, l’intercanvi no ha cessat, i actualment que estem resseguint feines paral•leles que, tot i encaixar-se en contextos en aparença diferents, es retroalimenten.

El Josep porta anys tirant d’un fil impressionant: el de la comunió judeocristiana medieval que uneix als comtes catalans i a l’Imperi Carolingi amb un llinatge jueu provinent de Babilònia, de la casa del rei David Bíblic.

En el moment en què conec en Josep, ell ha identificat el vincle entre els jutges, bisbes i comtes catalans del casal de Carcassona, Tolosa i Narbona i els levites jueus, i té en ment el fil entre aquest llinatge i el d’en Mahkir ben David, l’exiliarca jueu provinent de Bagdad convidat per Carlemany. Aquest príncep babiloni, descendent del rei David, estableix un principat jueu en aquestes terres, amb seu a Narbona, i inicia, entre els seus títols més rellevants, el comtat de Narbona. El seu fill serà Guillem de Gel•lona, altrament conegut com a Sant Guillem per la seva aportació a la història carolíngia, de gran devoció i prestigi a França. Altrament, el llinatge jueu és un poder que apareix de la mà de Benet de Núrsia, qui, al mateix temps, implanta l’Orde de Sant Benet (el cristianisme monàstic) a tota Europa Occidental (des de la mateixa terra, Aniana, a la Septimània) també convidat pel mateix Carlemany. I, per acabar-ho d’adobar, aquest llinatge es fusiona amb el Carolingi i acabarà creant, des dels comtats de Narbona, Tolosa i Carcassona, el comtat de Barcelona. És a dir, aquí es troben fent pinya un príncep jueu, Sant Benet d’Aniana i Carlemany, amb intenció d’establir-s’hi, al mateix lloc on arriben els sarraïns que la història oficial diu que foren els enemics de l’empresa carolíngia. Uns “enemics” liderats per un cabdill d’Egipte, de nom Musa (Moisès) ibn Nussair. Vaja, que arriben uns sarraïns de l’Orient, que venen d’Egipte, amb Moisès, justament quan els jueus creen aquí un principat, tal com diu la Bíblia que passà amb Israel. Dit d’una altra manera, van venir de Babilònia, com ho feu Abraham, després van passar per Egipte i, després, amb Moisès, van creuar el mar per arribar a Canaan, la terra promesa, on Canaan fou Septimània, des d’on van establir un llinatge levita, i un principat, com feren al fundar Israel.

Es tracta, doncs, d’una història que, si hom es cenyeix a la història oficial, eminentment cristiana, sembla una fantasia, o una broma. Però no. En Josep no és el primer que en parla, de fet, pel que fa al llinatge davídic de Narbona es remet a l’obra d’un altre investigador.

Fa més de mig segle que un historiador jueu, Arthur Zuckerman, en fa el treball principal recopilant fonts àrabs i perses que han resistit la filtració (manipulació) de la historiografia cristiana europea. I d’altres autors, com n’Aryeh Graboïs, en segueixen el fil. Graboïs, per exemple, destaca que des de Narbona es creà l’escola jueva a Europa Occidental, i repassa el rastre del llinatge jueu original fins a dues marques carolíngies més, la de la Toscana i la germànica, delimitant així els extrems de l’Imperi (les “marques” eren terres frontereres, com ho fou la hispànica). En aquesta línia, tot resseguint el fil exiliarca, vaig topar amb la M. Ferrús (o millor dit ella topà amb mi) i vaig tenir l’oportunitat de saber un munt coses que ignorava del passat jueu català. És ple de prínceps jueus i apunten a Barcelona i Toledo, i el judaisme de mig món té clar que aquí té un passat. Fins i tot, va venir un altre príncep jueu a Barcelona, des de Babilònia, de nom Shaltiel. Doncs bé, gràcies a ella conec el treball d’en Zuckerman, i el comparteixo amb en Josep, qui el coneixia indirectament.

En Josep Bastardas, des d’aleshores l’investiga a fons fins a publicar, a la revista Querol, aquest gran article: “Els orígens jueus de Catalunya. De les tesis del professor Zuckerman als estudis sobre la història dels levites (ss. VIII-XII)“. Aquí el teniu:

Bastardas, Josep. «Els els orígens jueus de Catalunya. De les tesis del professor Zuckerman als estudis sobre la història dels levites (ss. VIII – XII)». Querol. Revista Cultural de Cerdanya, 2021, Núm. 29, p. 28-36.

Com s’és vist, Zuckerman veu al principat de Narbona el Regne d’Israel a l’exili, i Bastardas troba que això explica la naturalesa excepcional del principat de Catalunya, al ressaltar que (p. 36): “Aquesta nova realitat mai s’hauria produït sense la complicitat extraordinària i única, exclusiva, dels levites i la constitució històrica i particular del Principat Jueu a Occident on s’establí la sang reial de David i el poble escollit a la diàspora.”

Tot plegat transcendeix la història oficial. Llegit a fons aquest article, grans preguntes venen a la ment, però sembla que falten peces per trobar-hi respostes. Septimània fou una segona Israel? Què passà realment? Hi ha hagut una manipulació deliberada? Sembla que sí, i que el fil que hi porta ja està ben agafat, però ens porta a un nus (embolic) immens. Quin? Es plantejen massa interrogants, de considerables dimensions. Per exemple, oficialment el llinatge narbonès dels comtes de Tolosa s’ha santificat, cristianitzat, fins a l’extrem d’haver-li intentat esborrar el rastre jueu. Per què? No està clar. Després, si és cert que els levites crearen escola i grans monestirs, per què diem ara que eren tots benedictins? La manipulació és clara doncs. Però les preguntes no s’acaben aquí. Tot això té a veure amb l’origen i la destrucció de l’Orde del Temple de Jerusalem? Amb la creació del regne de Jerusalem medieval? Ho dic perquè no deixa de ser una història ben curiosa, més quan el líder principal de la primera croada (quan es creà el regne de Jerusalem, després d’ocupar Constantinoble) fou el comte de Narbona, i de Tolosa. Però girem una mica més l’òptica dels fets. Aquest principat jueu té a veure amb la primera croada interna del cristianisme, contra els càtars? O, amb la primera conversió jueva en massa? abans de la (re)construcció de la seu papal a Roma, quan la seu era a la Septimània (a Avinyó)? O, fins i tot, té a veure amb el fet que el comte de Barcelona esdevingui, un cop es consumà la conversió, rei de Jerusalem? Aquesta darrera pregunta té el seu propi fonament, ja que el títol li prové, oficialment, de la vescomtessa de Narbona, altrament recordada com a Germana de Foix. Casualitat o no, Narbona li aporta sentit. I, finalment, posats a fer preguntes pertinents, Colom fou jueu, o convers? potser príncep? i per això se li concediren tants privilegis inicialment, i després se li retiraren, fins al punt d’esborrar-ne el rastre? Són preguntes que es mereixen una atenció especial, ja que totes formen part de temes com a mínim controvertits relacionats amb la Septimània, i en tots els casos se n’ha extret la relació amb el principat jueu de Narbona. Fer-se aquestes preguntes afegint-hi el principat no té resposta fàcil, fins i tot per en Zuckerman i en Bastardas. De fet, destacar que les tesis que ells proposen són lògiques (són raonables i prudents, coherents i fins i tot pertinents) però no es relacionen amb les preguntes aquí plantejades. Per què? Perquè es tracta de fets desubicats cronològica i històricament en el context i el temps dels exiliarques.

Renunciar a la història oficial costa molt, i encara costa més si es tracta de moure el temps històric, perquè ens deixa sense “esquelet” narratiu. Bé, costa, o no, depenent de si es tenen, o no, prou raons per fer-ho. Per exemple, com es fa resseguint els fils que estira la Nova Cronologia dels matemàtics russos Fomenko i Nosovskiy (amb qui col•laboro). Ells treballen amb proves, evidències i escenaris que porten al mateix lloc, des d’una altra perspectiva. Obren altres portes, i troben altres raons. Una d’elles: el Regne d’Israel amb Jerusalem de capital és molt més recent, així com el mite de Jesucrist segons el Nou Testament. Una altra: Carlemany fou un cabdill escita, tàrtar, com ho foren els jueus i els càtars, quan van ocupar Europa després d’ocupar gairebé tota Àsia i endinsar-se fins Amèrica. I una altra: els fets bíblics convé situar-los a l’edat mitjana. I això té a veure amb les recerques d’en Zuckerman i en Bastardas, i amb el coneixement de la M. Ferrús? Doncs sí, des del moment en què els matemàtics russos aporten proves convincents i ajuden a veure que tot això és plausible. Tot apunta a les arrels del poble jueu que, segons sembla, va escriure part del seu text sagrat aquí, a la Septimània, fa menys de mil anys. Així que sí, pot ser que el “nus” sigui una gran manipulació cronològica i documental, i que tots els fets plantejats en la forma de les anteriors preguntes tinguin relació. I això, clar, es mereix una resposta a l’alçada d’aquesta visió, si bé no és suficient un comentari. Tan de bo fos tan senzill fer-ho entenedor… Però bé, creada l’expectació certament es pot intentar, si més no, donar la resposta a la pregunta principal. Per què es manipulà cronològica i documentalment ls història del passat davídic de la reialesa comtal carolíngia i catalana? Una raó, poderosa, seria: per reescriure el passat en clau cristiana, catòlica i romana. Un cop cauen Constantinoble, Jerusalem i Egipte en mans dels turcs otomans, cal crear un messies que legitimi una colonització definitiva, amb els diners i el poder dels jueus entregats a la reialesa militar. El projecte requereix el poder suprem d’un summe pontífex coronat pel messies, i Roma serà la seva seu. Així, un Nou Testament substitueix a un altre, que esdevindrà l’Antic. S’enviarà segles enrere, milers d’anys. Així, la història serà eminentment cristiana i papal, després de desaparèixer l’emperador de Roma, de Constantinoble. Crist no va ser mai un mestre perfecte com es descriu al Nou Testament, i no va viure fa dos mil anys. La Bíblia, la Torà, es remet a fets de l’Edat Mitjana; abans hi va haver una història igual d’important, però diferent, i això explica que, abans de l’Israel bíblic que tots tenim en ment, els jueus fessin el seu regne a la Septimània (i a Catalunya), com abans el feren a Babilònia i/o a Petra i, molt probablement, a Escitia, a les terres del Volga, jàssares, essent a les arrels de l’Imperi Rus i de tota l’ortodòxia cristiana, i musulmana. És el mateix relat, però dilatat en el temps per encabir-hi el nou messies. Però, tanmateix, l’Antic Testament persisteix, perquè és més real i molt més recent. En definitiva, tot el judeocristianisme i l’islam es regeix encara pel mateix llibre, oi? així que té molt de sentit. Però amb un gran matís: la història real fou una altra, no tan sagrada. És a dir, s’hauria dilatat la història, a consciència, per escriure una altra realitat a costa dels fets reals que, per raons poderoses, hauria calgut sacrificar. El sacrifici, en part, hauria estat per crear a Jesús, el darrer rei dels jueus, i això hauria demanat enviar els fets del poble d’Israel a un passat mític i llegendari, amb la intenció d’honorar-los però alhora per fer-los desaparèixer, i mutar, cap al servei del nou poder papal. Així, com a part d’aquest gran projecte, s’hauria cristianitzat la reialesa i la noblesa europea, i s’hauria escrit una història alternativa a la seva mida en què s’hauria manipulat tota la documentació fins aleshores creada. L’encàrrec censurador recauria a la Santa Inquisició, i l’encàrrec de construir el mite del messies universal recauria a la Companyia de Jesús, que, per això, s’hauria instal•lat als palaus de tots els imperis del món i s’hauria convertit en l’educadora de tota la noblesa europea, i especialista en “Història”.