Una altra manera d’entendre la caiguda del Call jueu de Barcelona, el poder inèdit dels Colom i la descoberta d’Amèrica

Imatge anterior: Call Major de Barcelona, al fons hi ha la sinagoga. Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Call_de_Barcelona

Article d’opinió en premsa. “Kalonimus, Colom, Colón”. Al diari EL PAÍS COSTA RICA, el 26 de novembre de 2021. Consultable a: https://www.elpais.cr/2021/11/26/kalonimus-colom-colon/ [Consulta 27 de novembre de 2021]. Versió PDF.

Una altra manera d’entendre la caiguda del Call jueu de Barcelona, el poder inèdit dels Colom i la descoberta d’Amèrica

SINOPSI: Els reis dels jueus a Europa Occidental, els Kalonimus, prenen el control dels territoris hispans, alemanys i italians, un cop es veuen amenaçats pel gir geopolític a l’Orient, i a França. El cap dels Kalonimus, transformat en Colom, rep el suport dels jueus de Barcelona per finançar el projecte d’anar a Amèrica i, des d’allà, armar-se amb or i plata per recuperar Terra Santa, i el control del món. Crea un hospital per atendre el cost que representa, el més important de la Corona, que ara es coneix com l’Hospital de la Santa Creu, i té per símbol la creu templera. I crea la Taula de Canvi (primer banc públic d’Europa) amb els diners jueus, que són els administradors reials. Amb aquests diners finança la descoberta d’Amèrica, tal com es constata en aquest article. Però aquesta història acaba malament, i s’acaba reescrivint el passat. Jueus, i catalans, seran estigmatitzats, i sobre la seva desfeta s’aixecarà un nou imperi, el de la Companyia de Jesús, que difon el poder del nou Crist, i del Papa de Roma, fent-los pastors universals. Un al Cel i l’altre a la Terra.

A l’article “Colom, el poder hebreu cristianitzat, segons la Cronologia X-185” mostrava les raons de considerar el descobridor d’Amèrica un llinatge reial jueu. Concretament, la figura dels Kalonimus, que la història oficial fa desaparèixer com a reis dels jueus a l’inici del segle XIV, entre Avinyó i Catalunya, provinents de Nàpols, aleshores ocupat pels Anjou i amb una reina catalana, Violant d’Aragó. Al darrera d’aquesta reconstrucció s’hi expressa un fet controvertit, com ho és la neocronologia, que segons la línia X-185 fa dels fets de l’inici del segle XIV -quan cauen els templers i es refà l’orde sota la imatge de Joan el Baptista- una realitat contemporània als de l’inici equivalent al segle XV. I això no és tot, també els envia als fets de la descoberta d’Amèrica. Les raons són múltiples, i es recolzen en la Nova Cronologia d’Anatoly Fomenko i Gleb Nosovskiy. El fil a seguir és la dilatada història de les disputes entre els jueus i els cristians, que tenen per epicentre la terra sefardita. N’hi ha a l’inici del segle XIII, molt especialment a la segona meitat del mateix segle XIII, entre els anys oficials 1391 i 1417, i, clar, a partir del 1492, quan són expulsats definitivament d’Espanya, i això els impedeix (aparentment) ser protagonistes de la descoberta d’Amèrica. Aquesta reconstrucció es pot explorar al capítol “De les disputes interreligioses al Crist messiànic” del llibre La vía cronológica, de 2020.

El fil neocronològic diu que els fets s’han dilatat en el temps per reconstruir el passat a mida d’una altra història, que fa dels jueus un poder menor, i de la descoberta d’Amèrica una empresa eminentment catòlica i ben cristiana. Però aquesta línia té un problema. Com més s’explora la història oficial més evident és que el projecte dels Reis Catòlics és, essencialment, una empresa de jueus conversos associats a un llinatge, el dels Benvenist, que són tots ells desposseïts posteriorment dels seus poders i privilegis. Un llinatge el poder del qual prové dels Kalonimus de Narbona, que prové de David Bustanai de Babilònia, el gran exiliarca jueu descendent del rei David que, segles enrere, lidera la reconstrucció del poble jueu. I d’això la història oficial no en parla. Al darrera hi ha una gran família jueva arrelada amb els Benvenist, que provenen del poder exiliarca jueu de Babilònia i de Narbona, tot i que la història oficial també s’ha ocupat de crear una història paral·lela, cristiana, que pretén esborrar-ne el rastre. La reconstrucció és, tot i la consternació que representa pensar-hi, monumental. Així, segons les recerques d’Arthur Zuckerman, de n’Aryeh Grabois i, més recentment, d’en Josep Bastardas, citades a l’article anterior, es troba l’evidència sòlida de que darrera dels poders de Narbona, Tolosa i Montpeller, i també de Barcelona, per no dir de Toledo, hi ha poders jueus que s’han integrat a l’alta noblesa d’aquestes terres, i a les monarquies europees, de primer nivell. Tots serien descendents del rei David, i la família de referència serien els Kalonimus. Els Benvenist en són descendents directes, com també ho són els Saltell (o Shaltiel), i d’altres. El primer Kalonimus seria el fill de l’exiliarca de Babilònia Makir, coneguts, per la història cristiana, com a Guillem de Gel·lona (o de Tolosa) i Teodoric d’Autun, del segle VIII. Per tant, és família directa de Carles Martell i Carlemany que després dóna peu a la casa comtal catalana (i europea). I el primer Benvenist ben documentat és fill d’Abraham “Cavaller” bar Shaltiel, del segle XI, fill del príncep jueu de Toledo, i nét de Mar Solomon Shaltiel, príncep jueu provinent de Babilònia (exiliarca, també, com en Makir), que casa amb una filla del rei Kalonimus de Narbona i esdevé príncep jueu de Barcelona. El primer Benvenist esdevé el primer “Cavaller”, que dóna peu als “La Cavalleria”. Aquesta distinció és donada a aquesta família per part dels cavallers de l’Orde del Temple de Salomó, perquè administraven la seva hisenda i eren, per tant, una peça cabdal en el seu ordenament. Però aquesta història, com moltes altres, tot i ser evidentment rellevant, ha passat al calaix dels oblits de la sempre dèbil capacitat dels historiadors oficials a l’hora de fer-se preguntes pertinents quan hi ha mostres de manipulació.

És a dir, els Kalonimus, els Saltell (o Shaltiel), els Benvenist, els La Cavalleria i tots els poders que promouen la descoberta d’Amèrica són de la mateixa “casa”, que és també imperial i esdevé cristiana, resultat del sedàs de la reconstrucció històrica.

Els Benvenist, tal com ens ho recorda Sfarad.es, liderats per en Vidal i son germà Abraham, negocien amb el rei de Portugal l’estança de 120.000 jueus exiliats d’Espanya el 1492. Aquesta fou la seva darrera gran obra documentada, en la història de la defensa jueva d’aquest llinatge. I es deien Benveniste de la Cavalleria, com els La Cavalleria que impulsen la descoberta d’Amèrica des de la cort de Ferran el Catòlic. Abans, segles enrere (si ens creiem la cronologia oficial) recordar que un Isaac Benvenist, el 1215 oficial, conegut com a príncep (“nasi”), convoca tots els delegats de les comunitats jueves de l’actual sud de França (on es parlava la llengüa d’Oc, català antic), liderats per en Moisès de Narbona, per frustrar tota pretensió del papa Innocenci III contra els jueus, en plena croada contra els càtars. “Nasi”, pels qui no ho sàpiguen, vol dir “príncep”. Poc després, un altre Benvenist, de nom Vidal Benvenist ça Porta, fou el germà de Bonastruc ça Porta, el líder jueu que defensà el judaisme a les Disputes de Barcelona de 1263, enfront a Ramon de Penyafort, a la cort del rei Jaume I. Bonastruc fou el tresorer de Barcelona, Girona i Lleida. De nom hebreu Moixé Nahman, altrament conegut com a Nahmànides (que és com se’l coneix internacionalment), actualment té sepulcre a la sagrada ciutat d’Hebron, on es diu jauen Abraham i els seus fills. Fou filòsof, metge, cabalista i comentarista bíblic. Però hi ha molts més Benvenist rellevants. Complementàriament, recordar que un altre Vidal Benvenist (de la Cavalleria) va ser escollit per les comunitats jueves de l’Aragó com a orador davant el Papa a les Disputes de Tortosa, el 1412. Segons diverses fonts, el llinatge dels La Cavalleria del segle XV fou iniciat pel mateix Vidal Benvenist localitzat a Tortosa, com s’indica a “El libro verde de Aragón” explorat per en Manuel Serrano y Sanz, que documenta que passà a dir-se Gonzalo de la Cavalleria. Per acabar-ho d’adobar, un La Cavalleria (un tal Alonso) promou el matrimoni entre els futurs reis Ferran i Isabel, els protagonistes de la descoberta d’Amèrica. I encara hi ha més vincles, com el fet que la dona de Joan de Coloma, el secretari del rei que, el 1492, a Barcelona, signa les Capitulacions de Santa Fe, de l’almirant Cristòfor Colom, era una La Cavalleria; i en Lluís de Santàngel, un altre impulsor de la descoberta d’Amèrica, també casa amb una La Cavalleria. Espectacular. És a dir, els Benvenist, com a Vidal i com a La Cavalleria, són presents en tots els desafiaments envers els jueus, i això denota la seva condició evident (incontestable) de lideratge. Un lideratge capaç d’organitzar la descoberta (o presa de possessió) de tot un continent, i de mig món. Recordem-ho, ells tenien els diners. I els tenen fins el 1492.

A partir d’aquest plantejament, amb tota la recerca de la Nova Cronologia i en especial amb les aportacions de la línia X-185, es posa sobre la taula la hipòtesi de que els Colom foren el poder de la reialesa jueva d’Europa Occidental -els Kalonimus- que pren consciència de la seva centralitat històrica quan, a l’Orient, cauen Egipte, Terra Santa i Constantinoble, amb Trebisonda, a mans dels turcs otomans. Aquesta història porta a Occident a prendre decisions, com ara cercar el suport del Preste Joan de les Índies, fins aleshores el màxim poder simbòlic del món, que és a Etiòpia i custòdia l’Arca de l’Aliança de Salomó. I això és història oficial, si bé no és popular. Tot comença amb el famós viatge organitzat a Portugal el 1486 per part del rei Joan II, en què s’envia una expedició per mar per voltar l’Àfrica i arribar fins al Preste Joan. D’aquest viatge en surt, als mapes, el Cap de Bona Esperança. Però, resultat d’un seguit de factors que s’han esborrat de la memòria humana, no es parla més del Preste. Al seu lloc, es crea un nou poder, màximament poderós, el del Papa de Roma, que fa seus els símbols i la identitat espiritual del Preste als ulls del món. Sí, el Papa, o bisbe de Roma, muta, com ho fa el Vaticà. Però no es fa una transició honesta. Es manipula la història i es crea un Messïes sobre la figura del Crist, que pretén crear un nou poder que descansi sobre el Papa i reordeni la consciència humana. Fins aleshores, el Crist és un símbol imperial, però l’Imperi grec, o bizantí, ha fet fallida.

Es dissenya la colonització del món, i neix el catolicisme, però el judaisme no vol renunciar del tot a les seves arrels, simbòliques també, que les uneixen al poder fins aleshores acumulat i a una història per ells sagrada. Així, són objecte d’una lluita aferrissada que condueix a una guerra civil europea, i simbòlica, en què s’acaba imposant un nou poder, més poderós, però més manipulat encara, el cristià.

Aquesta tesi, aquí plantejada com una hipòtesi argumentada, requereix, per tant, fer un esforç gens habitual. Té davant seu probablement la més forta de les muralles, el mapa històrico-cronològic oficial edificat sobre una història sagrada enviada al passat. Però això no és motiu suficient per devaluar-la. Tot el contrari, la Nova Cronologia fa de la reconstrucció d’aquest mapa global la seva feina principal.

Respecte a l’episodi dels Colom, ara es disposa d’una nova informació. Els Colom de Barcelona, d’origen incert, com es recorda a l’article anterior, es vinculen amb els Benvenist per diversos vincles, i amb el descobridor d’Amèrica, oficialment. Només cal recordar en Pere Bertran Margarit, que fos transformat en Pedro Margarite (se’l castellanitza), el primer governador de les índies i viatja amb Colom en el seu segon viatge, que es planifica i finança des de Barcelona. Ara no hi ha discussió que es tracta del cosí dels Colom Bertran de Barcelona. A més, tal com s’informa a l’article anterior referit a l’inici del text, el descobridor d’Amèrica es deia Colom, no pas Colón o Columbus perquè així ho diu la seva carta epistolar que es publica quan tot just arriba d’Amèrica; perquè també així s’autoanomenen els seus descendents; i perquè així l’anomena en cronista Gonzalo Fernández de Oviedo.

Els Colom de Barcelona eren poderosos, ja que donen els terrenys on es fa el major hospital de la Corona, a Barcelona, el 1401, i, el 1402, són els primers administradors, i co-fundadors, de la Taula de Canvi de Barcelona, considerada el primer banc públic d’Europa. I això és rellevant. Sembla que no té a veure amb la descoberta d’Amèrica, que té lloc gairebé un segle després, però si es segueix la línia neocronològica sí que hi té a veure. El 1401 seria l’equivalent del 1476. La tesi que s’hi sustenta és que aquest banc es crea per finançar, precisament, la descoberta d’Amèrica. I la paguen els jueus. Així, la nova informació ens la dóna l’historiador Xavier Pons Casacuberta, a la seva tesi doctoral de 2015, si bé el treball d’interès ja es publica el 2009, a l’article “La comissió creada pel rei Joan I i la reina Violant a partir dels pogroms contra els jueus de 1391. Espoliació del capital i patrimoni dels jueus i conversos“, del número 30 de la revista Acta historica et archaelogica mediaevalia, pàgines 119-152. La seva informació és important, si bé l’autor no la relaciona amb els Colom Bertran ni amb el descobriment d’Amèrica. Tracta d’una història ben curiosa, de l’arrel dels diners dels Colom, abans d’unir-se amb els Bertran, i deixa documentat que els Bertran, de la mateixa família, eren jueus conversos. L’arrel citada és que els Colom es fan amb els drets de les rendes dels censos del Call jueu de Barcelona, amb l’autorització del rei. És a dir, són un poder que apareix del no-res a Barcelona i esdevé administrador de la riquesa jueva, amb la qual promou la Taula de Canvi de Barcelona i crea el major hospital de la ciutat. Al seu treball ressalta, com a bon investigador, que aquesta font està ja documentada per Marina Mitjà el 1947, i per en Jaume Riera i Sans el 1997 i el 2002, després que la professora Teresa Vinyoles hagi trobat un llibre de censos de Jaume Colom a l’arxiu de la Catedral de Barcelona.

En Pons Casacuberta ens parla d’un Guillem Colom, pare de Jaume, contemporanis als Colom Bertran, que es fan amb els censos jueus a la dècada de 1390, i es dóna el cas que el Guillem Colom que és al darrera de la Taula de Canvi i de l’Hospital de la Santa Creu també tenia un fill de nom Jaume, que casa amb una (o dues) dones de la família Bertran. I ens parla d’uns Bertran, on destaca en Joan Bertran, abans anomenat Samuel Benvenist, que diu és família de l’Andreu Bertran, bisbe de Barcelona, i el fa el seu pare. És a dir, els Bertran eren jueus conversos. I aquesta família, on hi ha l’Andreu Bertran, és la mateixa dels Colom Bertran segons la reconstrucció genealògica oficial. Curiosament, si bé no se’n coneix cap vincle ara per ara, un Samuel Benvenist és també pare del rabí en cap de la cort de Castella, fins el 1454, oficialment, i administra el patrimoni reial del regne juntament amb Yosef Nasi (“príncep”). Però això, com s’ha dit, de moment és casualitat, i en tot cas cal tenir-ho present, com una anotació, no fos cas que més endavant se’n pugui trobar un fil que els uneixi. És a dir, un altre Benvenist poderós al sarró dels ja citats, que la història oficial (cristiana) no ha volgut mai explorar degudament. Sí que es coneix, altrament, que aquest Andreu Bertran participa al costat dels interessos del papat d’Avinyó i és partícip principal de les Disputes de Tortosa de l’inici de la dècada de 1410, en què es convoca els rabins per convèncer-los de que ha arribat el Messïes. I per cert, tots els que ho defensen son, bàsicament, jueus conversos.

Seguim, així mateix, amb el fil dels Bertran i els Colom. En Pons Casacuberta ens diu que també hi ha uns Marimon que foren jueus conversos, i cal recordar que la primera esposa d’en Guillem Colom, la mare d’en Jaume Colom, és una Marimon. És a dir, són més evidències de l’arrel jueva d’aquest llinatge. Tanmateix, tot i la rellevància dels Colom Bertran (i Marimon), en la història de la Taula de Canvi i de l’Hospital de la Santa Creu, cal ressaltar que en Xavier Pons no els vincula a la seva tesi doctoral. No deixa de ser rellevant, en la mesura que és evident que el vincle és molt raonable, i a dia d’avui no es coneixia l’arrel del poder i la riquesa dels Colom, ni dels Bertran. I clar, això és important. Ho és perquè els Colom hereten els censos del Call de Barcelona per dispensa reial, es fan rics i això els fa poderosos, però han esborrat aquest episodi, per alguna raó. I ho és perquè els Bertran són poder Benvenist, principal, i això també s’ha esborrat. A dia d’avui, lamentablement, ningú ha gosat preguntar públicament quina autoritat tenien, i explorar el fil jueu. Per què el rei els fa rics vitalicis i poderosos davant els jueus, conversos? Misteri. Els misteris formen part de l’aliment de la imaginació espontània, i la realitat, quan és incòmode, sol amagar-se en la por. En tot cas, tot i acostar-s’hi, conscientment o no, en Xavier Pons no ho resol. Probablement, eren poder jueu, però a la tesi, basant-se en les fonts, fa dels Colom poder cristià. Així, es deixa via lliure a la tesi que fa dels cristians el poder superior.

Essent lògics, amb les ulleres neocronològiques, si aquest episodi de la història s’ha trobat a la Catedral de Barcelona, està clar que és un document manipulat. A què em refereixo? Doncs que la història de la venta i despossessió del Call jueu de Barcelona, el 1391, pot ser una altra. És a dir, la història oficial diu que la població va atacar el call, aquest i tots els principals d’Espanya, i des d’aleshores els jueus ho van perdre tot, tret que es convertissin. Així tot encaixa amb l’estigma jueu, creat pel cristianisme, i tothom ho veu normal. Però la Nova Cronologia és poderosa, i té la capacitat d’ajudar-nos a veure el parany.

Una altra manera d’entendre aquesta gran història és aquesta: els Kalonimus, els reis dels jueus d’Europa Occidental, prenen el control dels territoris hispans, alemanys i italians, un cop es veuen amenaçats pel gir geopolític a l’Orient, i per les pretensions del rei de França, que obliga a desmantellar l’Orde del Temple de Salomó. Recordar que els Kalonimus s’estenen des de Narbona, després des de la Toscana i després des d’Alemanya. Tot té a veure amb la construcció d’un nou exèrcit, que canvia d’emblema, i passa a ser reconegut com a Orde de Sant Joan Baptista de Jerusalem, aleshores dit també Orde de Rodes, i després de Malta. Els Kalonimus són al darrera del canvi de llinatge a les corones de Castella i d’Aragó, que són ocupades pels Trastàmara, i de l’aliança amb el Regne de Portugal. Els Trastàmara són un llinatge bizantí, que lluita per fer-se fort a Occident, i la història oficial ho ha adulterat. Defensen la construcció d’un nou poder, que acabarà a Roma, encara que la història oficial digui que fou el resultat d’un plet entre Roma i Avinyó. Itàlia, com Alemanya, serà una aliada, i Roma també, i per això el primer papa tot poderós de l’església unificada serà un Colonna, que com es diu a la línia neocronològica X-185 és un Kalonimus, i un Colom. Per aquesta raó, els Kalonimus, ara transformats en Colom, reben el suport dels jueus de Barcelona, per finançar el projecte d’anar a Amèrica i, des d’allà, armar-se amb or i plata per recuperar Terra Santa, i el control del món. Amèrica es coneix, l’Orde del Temple de Salomó n’extreu or i plata, i ara es pot ocupar el seu lloc. Paral·lelament, es crea un hospital per atendre el cost que representa, tal com l’Orde de la Mercè, que ostenta la creu de l’Orde del Temple, que és la mateixa que la de l’Hospital de la Santa Creu. Aquí, cal recordar que la gesta del retorn de la descoberta es fa a Barcelona, oficialment. Es diu que és casualitat, ja que els Reis Catòlics hi eren, i per això en Colom es dirigeix a Barcelona, però aquesta reconstrucció i moltes altres raons (en la línia que ho fa l’Institut Nova Història) apunten a què, en realitat, torna a Barcelona, d’on surt la idea i el projecte. La Taula de Canvi que en resulta finança la descoberta d’Amèrica, gràcies als diners dels jueus administrats pels Colom. Però aquesta història acaba malament, i s’acaba reescrivint el passat. El recel francès posa en crisi l’empresa colonial, i Europa acaba en guerra, en uns fets que cal entendre -amb les ulleres neocronològiques- als segles XVII i XVIII, fins que tot canvia de mans, i els Anjou, com a Borbó, passen a ocupar el tro de les Espanyes. Cau Catalunya, i els Colom acaben definitivament desposseïts de les seves aspiracions, i obligats a camuflar-se en una nova identitat. La principal: els Colonna, prínceps perpetus de Roma des del segle XVIII. I es reescriu la història. Al fer-ho, es dilata el passat, i es crea un passat inconnex, ple de simbolisme. Aquí, la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy crea el nou esquelet cronològic, que ordena aquest episodi. Jueus, i catalans, seran estigmatitzats, i sobre la seva desfeta s’aixecarà un nou imperi, el de la Companyia de Jesús, i la història adulterada de Jesús, el Salvador, que porta el mateix Cristòfor, Colom. Per aquesta raó un nou “príncep”, de nom Ignasi (de Loiola), concep aquesta Companyia a Catalunya, l’edifica al Mont de Mart (Montmartre) de París i l’oficialitza a Roma.

Colom va ser un líder jueu Kalonimus, d’un gran llinatge, fins que deixà de ser-ho per poderoses raons. Per aquesta raó pacta amb els reis el virregnat vitalici de tota Amèrica.

A mode de curiositat, tal com documenta en Pons Casacuberta, hi ha un carrer rellevant al Call jueu de Barcelona que, fins al segle XVII oficial, es diu Volta d’en Colom, que porta a la sinagoga principal. Allà, al costat de la sinagoga, hi tenia casa en Guillem Colom. Igual que un capellà amb la rectoria, al costat del temple. Però des d’aleshores, el segle XVII oficial, passa a dir-se Arc de Sant Ramon, en honor a Ramon de Penyafort. Qui va ser Ramon de Penyafort? doncs el líder cristià que venç en Bonastruc ça Porta a les Disputes de Barcelona de 1263, de nom hebreu Moixé Nahman, que el fa més conegut com a Nahmànides, abans citat. Això és important, ja que com destaca el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de novembre de 1931, número 438, els Colom tenien el patronat de la Capella de Sant Ramon de Penyafort, en el monestir de Santa Caterina, a tocar de la Catedral de Barcelona, i allà mateix, en aquesta capella, hi tenien sepultura els Colom. Actualment tot està destruït. Amb unes ulleres neocronològiques, el lligam entre els Colom, en Penyafort i els Benvenist indica que són el mateix poder que transfigura la història i els símbols i acaba per iniciar el projecte colonitzador, que acaba essent un poder mutat.

Així, un cop urgeix imposar un nou relat històric, per donar continuïtat al projecte messiànic, es crea un passat lamentable per als jueus, i se’ls estigmatitza, com també es fa amb els catalans. Però l’església, incapaç de relligar-ho tot, comet el pas en fals de deixar informació de la història del Call jueu de Barcelona, i crea la documentació, manipulada, que diu que els jueus són desposseïts dels seus béns sota l’administració dels Colom, el 1391. Així han deixat una pista del seu poder. Altrament, tots aquests fets, amb les ulleres neocronològiques, són més recents. Tenen lloc molt més endavant, probablement al XVIII, i amaguen un canvi de mans pactat entre famílies que accepten el canvi d’identitat per sobreviure, i persistir. El 1391, que caldria ubicar a mitjans del segle XVII, el Call no es destrueix ni s’ataca, sinó que es reforça i es fa poderós amb els Kalonimus.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s