Font de la imatge anterior: Fundació Pau Casals.
50 anys sense Himne, 76 sense Catalans, a les Nacions Unides
En Pau Casals, avui fa 50 anys, diu a l’ONU:
“(…) sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides”
Avui, fa 50 que en Pau Casals recorda al món, des de la seu de l’Assemblea General de les Nacions Unides, de Nova York, que els catalans impulsaren les primeres nacions unides del món, fent referència a l’assemblea de Pau i Treva del segle XI que dona peu a les Corts catalanes. El 24 d’octubre de 1971, en Casals toca l’Himne a les Nacions Unides que ell mateix ha composat, coincidint amb el vint-i-sisè aniversari de l’entrada en vigor de la Carta de les Nacions Unides, impulsades sota l’esperit britànic i nord-americà. Recorda, així, al món, als anglesos i als nord-americans, qui són els catalans.
Des d’aleshores… mai més s’ha tocat l’Himne a les Nacions Unides. Per què? Potser (qui sap…) és perquè el 1945, fa 76 anys, els catalans a l’exili demanaren, a les Nacions Unides, ser reconeguts com a Nació. Demanaren, en una apel·lació en prou feines reconeguda recentment per l’Arxiu Nacional de Catalunya, exercir el dret a la seva lliure determinació i vèncer el feixisme a Espanya. Però els anglesos, i els nord-americans, fomentaren una aliança militar i estratègica amb en Franco, i sacrificaren als catalans, de la mateixa forma que ho feren els anglesos el 1713, al Tractat d’Utrecht. Recordem, a la memòria malalta i dispersa amb tantes històries distorsionades per la construcció de la glòria castellana d’Espanya, que els anglesos entregaren als catalans als Borbó, el 1713, a canvi de poders, després d’aliar-s’hi el 1705 i prometre defensar-los si s’unien a ells en la guerra oberta pels Habsburg per vèncer als Borbó a la corona hispana, construïda sobre un braç català. I recordem, als qui encara no ho saben, que les Nacions Unides que es creen el 1945 comencen amb una nova “traïció” anglesa als catalans. Els traeixen quan, per raons estratègiques, com a Utrecht, accepten el poder de Franco a Espanya i abandonen als catalans que, (tot sigui dit) des de Nova York apel·len a les Nacions Unides.
I… tot això… en Pau Casals ho sabia perfectament. Sabia qui eren els catalans que van presentar l’apel·lació a les Nacions Unides, i sabia què van fer els anglesos. Els catalans de Nova York, durant tota la Segona Guerra Mundial, treballen colze a colze amb es Aliats contra el feixisme, com a agents i com a consellers del govern català a l’exili, i internacionalitzen el plet català per tota Amèrica. I els anglesos en van estar sempre al corrent, tal com s’ha constatat amb la documentació apareguda recentment a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Tot això és impossible que en Casals no ho sabés, des del moment en què tot això es va viure especialment a la capital de Mèxic, des d’on ell va lluitar sempre al costat dels catalans.
Fem més memòria, però. Qui va ser Pau Casals? i… per què es proclama català a les Nacions Unides? En Casals té 94 anys, i, des de 1939, és a l’exili. Fuig del feixisme, com a centenars de milers de catalans. Des d’aleshores, esdevé un símbol de la resistència catalana i, amb els anys, es converteix en un estendard de la pau, la llibertat i la dignitat humanes. De forma especial, des de 1945, quan constata que el Regne Unit reconeix al General Franco. Per aquesta raó, rebutja els Doctorats Honoris Causa que li ofereixen les universitats d’Oxford i Cambridge, i decideix no tornar a tocar mai més en aquest país com a protesta. Així, des del 1939 en Casals fusiona el seu prestigi com a músic excepcional amb la defensa per la pau i la justícia des de l’exili, i ho fa des de Puerto Rico, la terra natal de la seva mare, filla de catalans emigrats a aquesta illa. L’any 1958 és convidat a tocar a les Nacions Unides, i el mateix any és nomenat per al Premi Nobel de la Pau. El 1963 torna a ser convidat, i se li entrega la Medalla de la Llibertat. El 1967 hi torna, i el 1971 té l’oportunitat, única, de redimir als catalans davant del món, en un gest impressionant. El 24 d’octubre de 1971, avui fa 50 anys, en Pau Casals rep la Medalla de la Pau, dirigeix l’Himne a les Nacions Unides que ell mateix ha composat, i pronuncia aquestes paraules davant del Secretari General, U-Thant:
Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial – , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (…)
Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: “Peace, Peace, Peace” (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.
Font: Fundacio Pau Casals
L’ONU, fa 50 anys, entrega la [primera] Medalla de la Pau, i ho fa al violoncel·lista Pau Casals. Es celebra el vint-i-sisè aniversari de l’entrada en vigor de la Carta de les Nacions Unides de 1945, que representa la creació oficial de l’Organització de les Nacions Unides. Avui ja fa 76 anys. És una oportunitat única per transmetre aquest missatge al món, i en Casals ho sap. Està previst que, en aquest mateix acte, a la seu de l’Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York, s’estreni l’Himne a les Nacions Unides que ell mateix ha composat per encàrrec d’en U-Thant, el Secretari General, amb lletra del poeta anglès Wystan Hugh Auden. Es basa en el text del Preàmbul de la Carta de les Nacions Unides de 1945 ([1]). L’Himne, amb un cor i una orquestra, es posa sota la batuta de Pau Casals.
Però això no és tot. En Pau Casals tocà varis cops a la Catalunya Nord. Ho fa a Prada, a Perpinyà i a Sant Miquel de Cuixà. Al monestir de Sant Miquel de Cuixà, el 1966, hi toca “El Pessebre”, basat en el poema de Joan Alavedra, de 1943, al què hi posa música el 1963. És un lloc simbòlic que, de forma (probablement) no casual, es troba en part traslladat a Nova York, al museu The Cloisters. El museu es situa en uns terrenys donats pels Rockefeller, que en fan el mecenatge. Els Rockefeller, sí, els mateixos que cedeixen els terrenys on s’aixeca la seu de l’Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York ([2]). Que n’és de curiós! O no? Qui sap. Tot això és una història que, com les altres ja citades, han estat tant distorsionades que fins i tot es fa feixuc parlar-ne per un explorador de la història adulterada com jo. I té a veure amb els sepulcres dels comtes d’Urgell, de la família Foix, que es troben, també, als Cloisters de Nova York, juntament amb part del claustre de l’abadia de Sant Guillem del Desert, a Gel·lona. Sí, a Gel·lona, essent un temple vinculat a dos enormes personatges històrics, com són Benet d’Aniana i Guillem de Tolosa.
Aquí és on es troben els Rockefeller, en Casals i les Nacions Unides. Es troben apuntant a Guillem de Tolosa, fill de Teodoric, o millor dit Makir de Narbona, l’exiliarca jueu descendent del rei David que traspassa la seva sang al llinatge dels Carolingis, tal com documenta n’Arthur Zuckerman. I no és un jueu qualsevol, perquè (probablement) aquest llinatge és a l’arrel dels pobles lliures d’Europa que creen, com a catalans, les primeres nacions unides del món. I aquesta és (probablement) a l’arrel del poder dels jueus, d’abans de la cristianització d’Europa.
D’aquesta història no es coneix si n’estava al corrent, en Pau Casals. Però potser sí. Amb 18 anys rep, a Madrid, la dignitat de Cavaller de l’Orde d’Isabel la Catòlica, i des d’aleshores comença la seva projecció internacional. Una història gens habitual. L’Orde condecora, també, en Salvador Dalí (1964), o en Manuel Valls (2015). L’espai simbòlic en el què es trobava és evident.
És a dir, amb el coneixement, o no, d’en Casals, el fet és que els catalans amaguen, com els jueus, part del misteri dels poders d’Europa, però això és un terreny sensible, atenent al què representa. Un terreny que, tot sigui dit, està protegit per una ignorància col·lectiva molt ben elaborada. Ara bé, hi ha una manera d’entendre-ho, potser la més controvertida del món mai imaginat. La resposta a aquest misteri és possible posant-se unes ulleres neocronològiques, perquè s’ha creat un mapa cronològic fals i adulterat per al text sagrat (i per al Jesús històric). Cert, molts pocs són els qui estan disposats a acceptar-ho. Per als més curiosos, afegir que això té a veure, també, amb el projecte de construcció d’un nou món, dirigit pels Colom, i amb el Regne de Jerusalem, creat oficialment per als Anjou, després per als Aragó, abans de traspassar-se al Duc d’Anjou, en Felip V de Borbó i successors.
Colom, el poder hebreu cristianitzat, segons la Cronologia X-185 (chronologia.org)
[1] Font de l’enllaç amb la melodia i la lletra de l’Himne a les Nacions Unides: https://www.vilaweb.cat/noticies/onu-pau-casals-i-am-a-catalan-com-a-casa/
[2] Font de la notícia d’aquest vincle entre Cuixà i els Rockefeller: Jordi Álvarez, 2021, a Montblanc. En línia: Jordi Àlvarez – Els Rocafull i els Rockefeller: el vincle perdut entre totes dues famílies – 8a Universitat Nova Història (inh.cat) (consulta 24 d’octubre de 2021).
FU 