L’origen de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT)

(PDF) L’origen de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT) | Andreu Marfull Pujadas – Academia.edu

Capítol 4.3.2 LRE 2. Una lectura tècnica. Objecte d’anàlisi: la competència pel dret a l’espai com a qüestió urbanísticadel llibre La llei de la plusvàlua urbanitzadora i la urbanització marginal a Sant Andreu de Palomar, Barcelona. Tesi doctoral en Geografia, dirigida per la Dra. Antònia Casellas, del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, el març de 2017. Barcelona: autoedició. ISBN: 9788449070846. 

Accés a la tesi oficial publicada al portal TDX Tesis Doctorals en Xarxa, de la Universitat Autònoma de Barcelona: http://www.tdx.cat/handle/10803/403767

© Andreu Marfull Pujadas, 2017
ISBN: 9788449070846
Universitat Autònoma de Barcelona

______________________________

L’origen de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT)

4.3.2 LRE 2. Una lectura tècnica. Objecte d’anàlisi: la competència pel dret a l’espai com a qüestió urbanística

© Andreu Marfull Pujadas

Fonts documentals
Arxiu de l’Àmbit VIIIè del Congrés de Cultura Catalana 1975-1977 (CCC) dedicat a l’Ordenació del Territori (Àmbit VIII del CCC, 1976a; 1976b; 1977a; 1977b; 1977c; n.d.). El CCC organitza un conjunt d’iniciatives i actes culturals a favor de la defensa i promoció de la cultura catalana que es du a terme els anys previs a la instauració del sistema democràtic, l’any 1978 (Caballer, 2008). L’accés al fons arxivístic és facilitat per en Pau Verrié, secretari de l’Àmbit VIIIè, el mes de juny de 2014. El Sr. Verrié en custòdia el contingut des de la cloenda del CCC, l’any 1977. ([A])
Arxiu de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT, 1978a; 1978b; 1993; 2014; 2015a; 2015b; 2016). La SCOT és una societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), constituïda el 1979 per tal d’agrupar a professionals dels diferents temes d’ordenació del territori i promoure’n el debat i la difusió ([B]). L’entitat es concep com a continuació de l’Àmbit VIIIè del CCC 1975-1977. L’accés al fons arxivístic és facilitat per en Josep Maria Llop Torné, el president de la SCOT, el mes de juny de 2014.
Observació participant – Grups de discussió
Grup creat en motiu del “Fòrum 2.012 Catalunya 21”, organitzat per la SCOT i celebrat entre els anys 2012 i 2015. Participació en el “Grup de diàleg 6. Ètica en l’urbanisme i l’ordenació del territori”, entre els anys 2013 i 2015. L’objectiu del diàleg és aproximar-se a la noció de “bé comú” i de “l’interès públic” (SCOT, 2015a, p. 35). El grup és moderant per l’arquitecte Antonio Font i l’advocat Albert Cortina. El nucli del diàleg el formen els arquitectes Dani Calatayud, Xavier Matilla i Andreu Marfull, els ambientòlegs Eulàlia Comas i Iago Otero, el filòsof Cristian Palazzi, el sociòleg-politòleg Nemo Remesa, l’economista Miquel Morell, i l’advocat Oriol Monclús. ([C]) Objectiu: explorar el concepte d’ètica en l’activitat urbanística orientada a l’ordenació del territori.
Grup creat per en Josep Maria Llop i Torné, President de la SCOT, al llarg de l’any 2014. Es realitzen quatre reunions, els dies 2 d’abril, 30 d’abril, 5 de juny i 25 de novembre de l’any 2015, amb la presència d’en Josep Maria Llop, en Pau Verrié (secretari de l’Àmbit VIIIè del CCC 1975-1977), en Miquel Fané (tots tres participen en les quatre reunions), en Josep Maria Carreras (intervé en dos reunions, els dies 30 d’abril i 5 de juny) i en Ricard Pié (intervé en una reunió, el dia 5 de juny). A la primera reunió també hi participa la directora de la tesi, Antònia Casellas. Objectiu: explorar l’origen de la SCOT i l’evolució de l’entitat des de les seves arrels a l’Àmbit VIIIè del Congrés de Cultura Catalana dels anys 1975-1977. El conjunt de les reunions són enregistrades.

[A]     En Pau Verrié, en un correu electrònic dirigit a l’autor d’aquesta tesi, del dia 4 de desembre de 2016, fent referència al treball desenvolupat indica que “es tracta d’una aportació important que, per primera vegada, utilitza els materials de treball de l’àmbit VIII del CCC com a element d’estudi i recerca, el que és una satisfacció per a tots els que hi vam treballar”. La seva exploració com a material d’estudi és, per tant, fins ara inèdita.

[B]     Font: Enciclopèdia catalana. Consultable a: http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0239060.xml [Consulta 29 de desembre de 2016].

[C]     Detall informatiu del Fòrum a l’Apèndix 3.

______________________________

L’anàlisi empírica de la competència per exercir el dret a l’espai es centra en els agents que participen en l’ordenació de la ciutat i el territori. Per aquest motiu, s’avança en l’exploració de la crítica a l’àmbit del coneixement que planteja Harvey (2007; 2012; 2013a; 2014a), prenent de referència la qualitat la crítica urbanística que apareix a Catalunya en el context històric del desarrollismo franquista i la posterior transició al sistema democràtic (veure l’Ap. 3.1.3). La recerca es complementa amb l’anàlisi documental dels arxius de l’Àmbit VIIIè del Congrés de Cultura Catalana 1975-1977 (o CCC) i de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (SCOT), així com amb l’observació participant en dos grups de discussió. El primer és el “Grup de diàleg sobre l’ètica en l’urbanisme i en l’ordenació del territori”, en el marc del “Fòrum 2.012 Catalunya 21”, organitzat per la SCOT; i el segon és el grup de treball que en Josep Maria Llop, com a president de la SCOT, organitza amb l’objectiu d’explorar l’origen i l’evolució de la SCOT des de les seves arrels a l’Àmbit VIIIè del CCC. ([1])

A Barcelona i a Catalunya en general, des de la dècada de 1970, el col·lectiu de tècnics urbanistes participa d’un intens debat polític, econòmic i sociocultural que, en el cas de Catalunya, conflueix amb l’aparició de nombrosos moviments socials urbans, tal i com es ressalta a l’apartat anterior.

En referència al rol dels agents que planifiquen i ordenen el territori, la confluència que té lloc al voltant de la dècada de 1970 a Espanya mereix especial consideració. A escala local, té lloc una reestructuració del model polític (d’una dictadura a la democràcia) i, a escala global, es produeix una nova solució espacial a l’expansió del règim econòmic capitalista que promou la «societat de serveis». Com a conseqüència, es descentralitza el procés de producció i, a territoris com Catalunya, amb una llarga tradició industrial, s’hi impulsa una nova economia més flexible i diversificada que compensa la pèrdua de pes del sector industrial, que es trasllada a regions amb costos més baixos. Tal i com ressalta Harvey (2013a), es correspon amb l’etapa prèvia al desmantellament de la Unió Soviètica (URSS), permetent l’expansió definitiva del mercat mundial al llarg de la dècada de 1990. En general, aquesta etapa manifesta un patró genèric: l’expansió del règim capitalista i l’acumulació desigual de la riquesa en diferents escales o manifestacions, acompanyada de l’expansió demogràfica, de la intensificació de la urbanització de l’espai i de diferents crisis de sobreacumulació i devaluació (veure l’Ap. 5.3.3).

En aquest context global, el rol dels agents que planifiquen les ciutats i el territori a Catalunya evoluciona des de la dècada de 1970 (Casellas, 2016), tant en el debat que desenvolupen com en les aspiracions del camp de treball que els atribueix el règim econòmic capitalista (Bourdieu, 2013). Paral·lelament, té lloc la institucionalització de nous poders, que afecten a l’apoderament econòmic i social, a la reestructuració del sistema polític i a la delegació de nous poders als agents que formen part del camp de l’urbanisme i/o de l’ordenació del territori.

A efectes d’aquesta investigació, cal destacar que l’any 1972 té lloc el reconeixement (parcial) de la societat civil com a agent participatiu en la planificació de la ciutat de Barcelona, resultat d’un procés de mobilització que emergeix a les darreries de la dictadura franquista (Tébar Hurtado, 1998d).

Tal i com indica Tania Magro (2012, p. 14), “aquestes associacions més reivindicatives apareixen legalment a partir de 1966 aprofitant la nova llei d’associacions de 1964 [Llei nº 191, 1964], que obre un espai legal per exercir les seves activitats”. En aquest sentit, els tècnics i la ciutadania participen d’una lluita comuna, després d’una etapa caracteritzada per una intensa repressió política i cultural. És a dir, tant les associacions veïnals com els tècnics professionals desenvolupen una intensa etapa reivindicativa conjunta, on hi conflueixen interessos comuns, que coincideix amb l’aparició d’una consciència política emergent que aspira a instaurar la democràcia a Espanya. Tal i com indiquen en Josep M. Solé Sabaté i en Joan Villarroya (2008, p. 9):

Hi havia un notori protagonisme de la societat civil que donava força als partits polítics en obligada clandestinitat. Tots, amb les lògiques diferències, tenien a mitjan de la dècada de 1970 el mateix objectiu: avançar vers la modernització del país i les llibertats democràtiques i nacionals.

Aquesta pressió, traslladada al terreny social, va acompanyada d’una lluita per la millora de la qualitat de vida a la ciutat, que conflueix amb el reconeixement de les entitats veïnals. Tal i com ressalta Javier Tébar Hurtado (1998d, p. 2015):

El 1970, que representà un tombant per la lluita obrera, també fou l’any de la proliferació de les comissions de veïns als diferents barris de Barcelona. (…) La coordinació d’aquestes Comissions clandestines a Barcelona i a la seva àrea d’influència tingué un notable avenç el 1972. El mes d’abril es va fer la primera Assemblea de Comissions de Barri, amb 300 delegats. S’hi aprovà un programa reivindicatiu que preveia: a) dret a l’habitatge, amb lloguer no superior al 10% del sou; en cas d’expropiació, dret a un pis al mateix barri i en les mateixes condicions; b) responsabilitat de les empreses constructores i de l’Administració en l’equipament del barri; c) places escolars gratuïtes i suficients a cada barri; d) ambulatoris a cada barri i hospitals a cada districte o ciutat. A partir d’aquell moment la lluita reivindicativa, d’acord amb el programa aprovat, es multiplicà, i s’hi afegiren components de lluita per les llibertats democràtiques, sobretot, en l’àmbit de les institucions municipals.

En el cas de Sant Andreu de Palomar, l’AVV es funda el 12 d’octubre de 1971 però no es legalitza fins el 23 de maig de 1972, amb el nom de Asociación de Vecinos de San Andrés de Palomar (AVV Sant Andreu de Palomar, 2011). Un cop es formalitzen els objectius i la presència pública de les associacions de veïns, l’any 1974 es crea la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), “formada alguns anys abans per unes noranta associacions de comerciants, festives i culturals” (Tébar Hurtado, 1998d, p. 215).

Fent-ne una lectura més àmplia, es pot argumentar que la lluita veïnal forma part d’una revolta generalitzada contra la societat de producció i consum dirigida pel règim capitalista, que es vincula tradicionalment als fets de maig del 68 de París però que, a Espanya i a Catalunya en particular, té el seu propi relat. En són mostres diferents conflictes laborals exemplificats amb la vaga protagonitzada pels treballadors de la SEAT a la Zona Franca, l’octubre de 1971, que es converteix en un punt de referència per les lluites obreres a Catalunya i a la resta de l’Estat (Tébar Hurtado, 1998c, p. 210); o la fundació de la Unió de Pagesos el 1974, on hi conflueixen les Comissions de Pagesos, els Comitès Populars de Pagesos i diversos dirigents naturals dels pobles de Catalunya (Tébar Hurtado, 1998a, p. 204-205). Tots els sectors socials del camp català, pagesos i ramaders, arrendataris i parcers, masovers, jornalers i propietaris que treballen directament la terra o les granges s’organitzen per tal de fer front a la indefensió davant la política del govern i de les empreses que els exploten, per defensar els interessos econòmics i les aspiracions socials. En la seva II Assemblea celebrada l’any 1975 decideixen unir-se a l’Assemblea de Catalunya i al Congrés de Cultura Catalana (Tébar Hurtado, 1998a, pp. 204-205).

A mitjan de la dècada de 1970, la societat civil catalana enllaça les queixes socioeconòmiques amb les polítiques i les culturals, on s’hi afegeixen els col·legis professionals, les forces polítiques en la clandestinitat i els intel·lectuals. Un exemple és la fundació de l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals (1970-1975); l’Assemblea de Catalunya (1971-1979), una plataforma unitària que agrupa partits polítics, sindicats, organitzacions cíviques, grups comarcals i locals, independents, el món de la cultura, etc; i el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977) (Vilanova i Vila-Abadal, 1998c, pp. 218-233). Els seus precedents són “l’Assemblea Constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona” celebrada el 9 de març de 1966 al convent dels Caputxins de Sarrià, coneguda com la “Caputxinada”, on hi assisteixen 450 representants d’estudiants, professors i intel·lectuals, un moviment de solidaritat ciutadana antifranquista que acaba dissolt per la policia (Tébar Hurtado, 1998b, p. 216); i “la Tancada d’intel·lectuals de Montserrat”, el 1970, celebrada a l’Abadia de Montserrat en motiu de la mobilització creada per l’oposició antifranquista davant del Consell de Guerra celebrat a Burgos, contra militants d’ETA ([2]) (Vilanova i Vila-Abadal, 1998c, pp. 230-231). Aquests fets representen, per si mateixos, un punt d’inflexió en el desenllaç de l’etapa final del règim franquista que alimenta nous ideals, en nom de la democràcia que, en el cas de Catalunya, és especialment intensa.

Respecte l’Assemblea de Catalunya, el primer intent de constitució és a la Parròquia del Crist Rei, al barri de La Sagrera, a l’actual districte de Sant Andreu, l’any 1971. Tanmateix, no és fins el 6 de novembre de 1971 que té lloc, oficialment, la primera sessió a la parròquia de Sant Agustí, al barri del Raval de Barcelona. En aquest sentit, cal ressaltar el paper de l’església catòlica catalana al facilitar la resistència civil catalana al règim franquista. L’església, a Catalunya, permet la celebració de reunions i sessions de debat a la societat civil, en una època on està prohibit el dret de manifestació i reunió. Tanmateix, aquest factor no impedeix que una de les primeres decisions preses per la promoció del Congrés de Cultura Catalana (el 1975) sigui excloure representants de l’església dels òrgans rectors, resultat de la voluntat expressada perquè sigui un congrés popular (Vilanova i Vila-Abadal, 1998a, p. 240).

L’Assemblea esdevé un referent determinant per a l’impuls d’una renovació integral de l’estructura sociocultural catalana. A la “Declaració de la Primera Sessió de l’Assemblea”, es reclama (Vilanova i Vila-Abadal, 1998b, p. 234): 1) La consecució de l’amnistia general dels presos i exiliats polítics; 2) L’exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertats de reunió, d’expressió, d’associació -inclosa la sindical-, de manifestació i dret de vaga, que garanteixen l’accés del poble al poder econòmic i polític; 3) El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats en l’Estatut [de Catalunya] de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació; i 4) La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica. A efectes d’aquesta tesi, és important el punt 2 de la declaració, on es reclama garantir l’accés del poble al poder econòmic i polític, que es vincula a la democratització a Espanya. Tal i com ressalta Josep Maria Llop (grup de discussió, 25 de novembre de 2014), en el pla polític, “l’Assemblea de Catalunya tranquil·litza a la gent”, en un moment en què “hi havia una actitud, un esperit, una amplitud de mires, d’opinions, que ara [l’any 2014] no hi és”.

En aquest context històric, es manté un intens debat sociocultural, essent d’especial interès el realitzat en el marc de l’Àmbit VIIIè del Congrés de Cultura Catalana (CCC), dedicat a l’Ordenació del Territori, que es celebra entre els anys 1975 i 1977 a Catalunya, València i les Illes Balears. L’any 1975, el CCC apareix envoltat d’una eufòria reivindicativa que mobilitza conjuntament la societat catalana en nom de la cultura. S’hi adhereixen 15.000 persones i 1.500 entitats, i hi participen 12.400 congressistes (Caballer, 2008). El Primer Congrés de Cultura Catalana es du a terme, clandestinament, el 19 de desembre de 1964, amb 300 congressistes, sota el patrocini de l’abat Aureli Maria Escarré (l’Abat de Montserrat) i Joaquim Rubió i Balaguer (Caballer, 2008, p. 208). De forma generalitzada, el Congrés de Cultura Catalana anomena a la comunió cultural de Catalunya, les Illes Balears i València com a Països Catalans. A proposta de Josep Pi-Sunyer i Coberta, secretari de la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona, el gener de 1975 es discuteix la idea d’organitzar un congrés en defensa de la cultura catalana. En l’Assemblea d’Intel·lectuals, reunida a Montserrat el 7 de juny de 1975, es defineixen les grans línies del Congrés, que passa a denominar-se “de la Cultura Catalana”. El juny de 1975, es creen les bases per la proposta del II Congrés de Cultura Catalana (CCC), a Montserrat (Vilanova i Vila-Abadal, 1998a). S’hi defineixen fins a 20 àmbits: Llengua, Estructura educativa, Recerca, Història, Estructura social, Dret, Institucions, Ordenació del Territori, Economia, Estructura sanitària, Indústria, Agricultura, Navegació i Pesca, Turisme, Producció artística (que després es desdoblà en Música, Cinema, Producció literària, Arts plàstiques, Teatre, Arquitectura i Disseny), Esport i lleure, Antropologia i folklore, Mitjans de comunicació, El fet religiós i Projecció exterior de la cultura catalana (Caballer, 2008).

Al congrés es treballa des de diferents àmbits i, el VIIIè, referent a l’Ordenació del Territori, es fa ressò de la consciència creixent de la limitació, degradació o mal ús de la Terra, seguint el plantejament que orienta aquesta investigació. S’hi manifesta que (Àmbit VIII del CCC, 1977a, p. 3):

L’Ordenació del Territori com a activitat col·lectiva i correlativament com a ciència, tècnica i art en mans dels polítics i professionals especialitzats, és un avenç social relativament modern que posa en la previsió dels fets, en llur condicionament i en l’opció de solucions òptimes (o sia en el planejament en sentit molt ample), la dimensió social necessària per tal de no malbaratar aquesta Terra en la qual ens ha tocat viure i que és limitada en molts aspectes.

Les modernes concentracions humanes i de residus energètics han fet descobrir el límit dels aspectes espacials ambientals i estètics; per això, ara més que mai, qualsevol comunitat ha de prendre’s seriosament la defensa i l’ordenació del territori, en bé de tota la comunitat, ja que la despreocupació i el desordre no solament condueixen a la destrucció de les condicions de vida, sinó també a la desigualtat més flagrant a favor d’uns quants.

En el Projecte de resolucions de l’Àmbit VIIIè (Àmbit VIII del CCC, 1977a) s’indica que els problemes territorials venen donats per la distorsió que generen les inversions, que privilegien determinats llocs o regions, drenant els recursos i acumulant els beneficis de forma desigual. L’anàlisi parteix d’una exploració estructurada al voltant de tres punts principals, consistents en (Àmbit VIII del CCC, 1977a, p. 5, cursiva meva):

  1. La lògica social de la política territorial.
  2. Incidència de l’organització centralitzada en els processos de planejament i d’ordenació territorial.
  3. Els desequilibris territorials com a reflex del procés d’acumulació.

Segons s’indica, els dos primers punts fan referència a les causes dels problemes territorials, i el tercer a l’efecte. Al fer referència a les causes (punts 1 i 2), ressalta la reflexió referent a la “lògica social de la política territorial”, on (Àmbit VIII del CCC, 1977a, p. 7):

A nivell individual, l’especulació privada es caracteritza pel màxim profit individual i per la insensibilitat davant els interessos col·lectius que s’hi contraposen. L’afany d’enriquiment amb explotació i degradació, així com la falta d’atenció a les dades ecològiques de partida, estaria a la base del procés d’urbanització usual. Actuació privada basada en l’apropiació del territori com a bé de consum i de canvi, sense cap profit social, i amb oblit dels perjudicis socials col·lectius que això comporta.

La creixent privatització de l’espai urbà porta al subequipament i a la suburbanització.

La degradació i pol·lució del medi ambient i dels paisatges naturals i urbans, es manifesta, respectivament, en la ruptura dels equilibris ecològics i en la destrucció del patrimoni arquitectònic.

Al Projecte de resolucions (Àmbit VIII del CCC, 1977a, pp. 12-14) es relacionen els desequilibris territorials amb el poder acumulat, amb una visió conjunta que enllaça l’escala global amb la local. Concretament, s’indica que els desequilibris tenen lloc en tres escales complementàries: a) a nivell supra-nacional, b) a nivell de l’Estat i c) a nivell dels Països Catalans. A la primera escala s’hi indica que l’origen dels desequilibris té una arrel internacional o multinacional, ressaltant que els beneficis es traslladen a l’estranger. A la segona, en canvi s’hi expressa que els desequilibris s’accentuen per la política de concentració de poders a l’Estat, que promou (p. 13):

polítiques estatals descompensadores [sic] del territori -i per tant perjudicials per a tots els que hi vivim-, que només estan impulsades per un afany d’èxit immediat però fugisser gairebé sempre.

I a la tercera, referent als desequilibris existents al conjunt dels Països Catalans, s’hi indica que les grans ciutats desestructuren el territori, com ocórrer a Barcelona respecte a Catalunya, i es ressalta “la necessitat d’una via de reequilibrament basada primordialment en el sistema de ciutats i pobles” (Àmbit VIII del CCC, 1977a, p. 14).

Per tant, la diagnosi de l’Àmbit VIIIè del CCC recull la crítica a l’acumulació del capital, traslladada a la dimensió espacial, tal i com ho fa Harvey (2014c) l’any 1974.

D’acord amb aquest plantejament, l’Àmbit VIIIè posa l’accent en la plusvàlua urbanística, i a qui va dirigida. Concretament, s’indica que (Àmbit VIII del CCC, 1977a, p. 7):

És evident la necessitat que tornin a la comunitat les plusvàlues derivades de les utilitzacions i possible edificació que creen els projectes d’ordenació del territori, donat que, en el cas contrari, els propietaris de terrenys obtenen els beneficis econòmics d’aquelles utilitzacions i edificacions sense cap justificació. Si és la comunitat, a través de l’Administració pública, la qui aprova el planejament i tots els altres projectes d’ordenació del territori i aquestes aprovacions públiques provoquen situacions de benefici, cal que la comunitat obtingui aquests beneficis.

Respecte al punt 2 (Àmbit VIII del CCC, 1977a, pp. 10-11), referent a la “incidència de l’organització centralitzada en els processos de planejament i d’ordenació territorial”, es ressalten dos aspectes. Per un costat, es centra l’atenció en la centralització del capital que té lloc a Barcelona respecte a Catalunya, i a Madrid respecte a Espanya. Per l’altre, es centra en (p. 11):

l’interès per la concentració a fi d’aconseguir economies externes i d’escala de tota índole, des de les que s’aconsegueixen en el mercat d’oferta de treball fins a les de demanda de consumidors.

La influència del llenguatge marxista és, per tant, determinant. Tal i com hi apunten Castells (1972), Garnier (Tello, 2016), Lefebvre (1968) i Harvey (2014c), a les dècades de 1960 i 1970 hi ha un ressorgiment del valor de l’obra de Karl Marx. Aquesta apreciació, tal i com es desprèn de l’exploració del conjunt de documents que formen l’Arxiu de l’Àmbit VIIIè (1976a; 1976b; 1977a; 1977b; 1977c; n.d.), és generalitzada.

En conjunt, a l’Arxiu s’hi comptabilitzen fins a 96 documents i es presenten fins a 48 manifestos representatius del debat creat, així com un dossier sobre “Les estructures territorials dels Països Catalans” (Àmbit VIII del CCC, 1977b). Els seus autors són de diversa procedència, i col·laboraren a títol individual o com a grups de treball o entitats organitzades, com és el cas del Grup de Treball del CCC a Badalona (1977), que publica el comunicat titulat “La metròpolis barcelonesa [sic] i les ciutats de la seva corona” ([3]). A títol individual, en formen part (ordenats alfabèticament) l’arquitecte urbanista Joan Busquets, que presenta el document “Macrocefàlia barcelonina o ciutats catalanes” (Busquets, 1977) ([4]); l’arquitecte Jordi Bonet, amb el document “Camins per a la revitalització de la ruralia i per evitar la seva degradació urbanística” ([5]); l’economista i planificador territorial Josep Maria Carreras, amb el document “Per una política territorial reequilibradora” (Carreras, 1977) ([6]); el geògraf Lluís Casassas i Simó, amb el document “Dels objectius de l’ordenament del territori” ([7]); l’economista Pere Lleonart, amb el document “Impacte de la macrocefàlia barcelonina al Maresme” ([8]); l’arquitecte Manuel Ribas i Piera, amb el document “Què són i per a què les comarques” ([9]); o el geògraf Pau Vila i Dinarés, amb el document “Paraules preliminars per a l’assemblea de la Seu d’Urgell de l’Àmbit VIII del Congrés de Cultura Catalana” ([10]), entre d’altres. ([11])

En referència als documents citats, destaca l’aportació de Busquets (1977), de Carreras (1977) i del Grup de Treball del CCC a Badalona (1977). Carreras (1977, p. 8), en referència a la pregunta relativa a si cal corregir els desequilibris existents, explora els beneficis i els inconvenients d’aquesta situació i conclou que (p. 8):

el corretgir [sic] els desequilibris no vol dir tenir com objectiu l’homogeneitat [sic], però sí intentar possibilitar el desenvolupament en totes les comarques què [sic] això sigui possible, lo que suposaria un benefici per tots els habitants de Catalunya. (…) no es tracta de contraposar les comarques i Barcelona, sino [sic] de canviar objectius de política econòmica i d’organització política que han portat com a resultat la situació actual. ([12])

Amb aquesta lectura, Carreras (1977) proposa el desenvolupament territorial, garantint, per un costat, l’expansió del capital i, per l’altre, la utilització de les oportunitats que ofereix, entre d’altres coses, la desigualtat territorial. Busquets (1977), altrament, focalitza l’atenció en la relació de Barcelona amb el seu entorn immediat, concretament en les desigualtats, fent referència a la gentrificació de l’espai social. En aquest sentit, indica que (pp. 2-3):

La construcció de zones residencials d’alt standing [sic] i els intents d’acció de renovació que pretenen desallotjar als sectors populars de punts que han esdevingut centrals, són exemples del valor representatiu i econòmic d’aquesta àrea. ([13])

Busquets (1977, p. 3) fa referència a “la destrucció de les antigues trames urbanes dels vells nuclis rurals”, fent referència implícita a Sant Andreu de Palomar, però també a Santa Coloma de Gramanet, Sant Adrià del Besòs, Badalona i d’altres nuclis històrics que, al llarg del segle XX, s’integren a al trama metropolitana barcelonina. Concretament, ressalta que (pp. 3-4):

Els operadors ministerials, de l’administració local i els promotors privats han estat els constructors d’aquesta massa perifèrica desurbanitzada i caòtica a on els mecanismes especulatius de gestió i promoció immobiliària han predominat i en la que [sic] les muntanyes de vivendes sense serveis (polígons) i l’urbanització [sic] marginal (barris quasi fets per els [sic] mateixos que hi viuen) en son [sic] l’expressió més comú. ([14])

Respecte l’anàlisi de la destrucció del territori, Busquets (1977) hi afegeix, com un dels mecanismes responsables de la marginació perifèrica de la ciutat, a la política d’infraestructures. Indica (p. 4):

Proves d’aquests arguments en son [sic] el que en aquelles infraestructures abans esmentades, que preteníen [sic] estructurar el centre de la gran capital amb el territori, travessen aquesta primera corona sense donar-li servei i provoquen en canvi uns efectes de barrera i ruptura molt intensa dins d’aquestes zones. (…) L’imatge [sic] de les dotzenes d'”urbanitzacions” privades a mitg [sic] construir per molts indrets del territori trovaria [sic] en aquell tipus d’infraestructures el suport més directe. Situació tan sols explicable des de la dominància que el sòl i la seva especulació ha tingut en aquest procés general. ([15])

D’aquesta manera, es fa referència explícita a un problema que, de fet, es manté al llarg de les dècades següents, fins l’any 2015, en què de nou es denúncia aquesta herència en espais de debat com el “Fòrum veïnal d’urbanisme” o “La ciutat oblidada” (veure l’Ap. 4.3.1). En aquesta línia, més crítica, ressalta el Grup de Treball del CCC a Badalona (1977), amb el comunicat presentat per en Pere Ruzafa i en Josep M. Sabater. A l’apartat “De l’autarquia al IV Pla de desenvolupament. Incidència sobre la ciutat i el territori”, descriu el procés que condueix a la marginació acumulada a la corona barcelonina, on (pp. 8-9):

Trobem, en efecte, que les ciutats i viles del contorn de Barcelona hem evolucionat al compàs que en cada moment s’ens [sic] ha marcat des del gran centre de poder barceloní:

– Quan la burgesia catalana escolleix [sic] la via de la industrialització per damunt de tot, ve’t [sic] aquí que la comarca liquidem [sic] tota la nostra propia [sic] base econòmica, vinyes i horts i pesca etc.

– La indústria es monta [sic] a base de molta mà d’obra i poc capital. Això vol dir que no sols s’haurà d’abocar a la indústria tothom d’aquí, sinó que les nostres viles i poblets hi hauran de créixer ràpidament per tal d’acollir -de qualsevol manera- les onades d’inmigració [sic], que, d’altra banda, serà maltractada i ben explotada. ([16])

I s’afegeix (Grup de Treball del CCC a Badalona, 1977, p. 9):

– Assistirem doncs a l’aparició en tota la corona de Barcelona de grans barris anàrquics, infradotats, deficitoris [sic], suburbials, conflictius, inhabitables, lletjos, etc. per tal d’aconseguir: i) que el centre de “la ciutat” de la Barcelona burgesa, mantingui el seu estatus, la seva fesomia senyora, la seva imatge de gran urb. És a dir: la divisió classista de l’espai de la ciutat (…). ii) aquesta mateixa forma de construcció de la ciutat servirà per produir un procés de concentració de capital mitjançant el negoci immobiliari -o, potser, l’especulació immobiliària?- Així es tanca el cicle de l’explotació de les classes assalariades, i es recondueixen recursos cap a la inversió industrial. ([17])

Com a proposta de futur, el Grup de Treball reclama tres vies per a la correcció de les desigualtats i la marginació, consistents en (p. 13):

1.- Acabar amb la divisió classista de l’espai (…).

2.- Acabar amb la transmissió costos privats – dèficits públics, mecanismes a través del qual s’han finançat moltes empreses a [sic] aquest país.

3.- Adopció de mecanismes realment vàlids pel control dels processos que tenen a veure amb la ciutat, i oblidar-se d’aquells que només tractin de mantenir les aparences o, pitjor encara, d’assegurar jurídicament l’especulació (…). ([18])

Per tant, mitjançant l’anàlisi de les aportacions de Carreras (1977), Busquets (1977) i del Grup de Treball del CCC a Badalona (1977) es constata un profund coneixement de la problemàtica generada al voltant de les desigualtats socials i territorials, que es vinculen als desequilibris inherents al règim capitalista i a la política que s’hi articula. En tots tres casos, l’anàlisi del problema parteix del reconeixement de les causes que l’ocasionen, fent referència a l’acumulació desigual del capital per motius polítics i econòmics sense control social.

La lectura econòmica i especulativa de l’acumulació del capital a Barcelona ja apareix al document de treball de l’àmbit dedicat a l’Ordenació del Territori, que es recull al “Document de treball, tema 3: sobre les bases de la macrocefàlia barcelonina (juny de 1976)” (Àmbit VIII del CCC, 1976b). En aquest document s’hi destaca la transcendència de “la consideració de la ciutat en tant que mecanisme de producció en si mateix” (p. 3), que explica “el significat polític mes [sic] profond [sic] dels conflictes socials que cada dia amb mes [sic] intensitat sorgeixen de les seves contradiccions”. I s’afegeix (p. 3):

En aquest sentit pot resultar adecuat [sic] per Barcelona assenyalar qu’ha [sic] sigut diferent l’us [sic] fonamental que en cada periode [sic] del desenvolupament capitaliste [sic] s’ha fet de la ciutat i que la formació de valor i consolidació de plusvàlues, explotació i reproducció de força de treball, concentració i dominació del intercanvi [sic] i del consum, i circulació i acumulació del capital, han sigut, repetidament, els successius sentits prioritaris de la funcionalitat històrica que la concentració i el creixement urbans han representat per el [sic] sistema dominant. ([19])

Altrament, a l’Àmbit VIIIè es reclama ampliar l’accés a la informació, així com el dret a participar en la planificació de la ciutat i el territori del conjunt de la societat. Per un costat, en parla el “Tema 10” que proposa l’Àmbit VIII del CCC (n.d.), que es dedica a “La informació per a la planificació i gestió: el dret d’igualtat a la informació dels diferents grups socials front a la política monopolística del poder” i, per l’altre, se’n parla al Projecte de resolucions de l’Àmbit VIIIè (Àmbit VIII del CCC, 1977a). En aquest darrer document, s’identifica a la debilitat de la participació ciutadana però, per aquest motiu, es ressalta la necessitat d’incorporar a l’emergent debat polític el conjunt d’agents que, conjuntament, aporten valor al territori. Es fa referència explícita a (Àmbit VIII del CCC, 1977b, p. 9):

Associacions de Veïns, Col·legis Professionals, Associacions d’àmbit comarcal, Amics de la Ciutat, Associacions Sindicals, Cambres de Comerç, Cercle d’Economia, Associacions de Propietaris de Sòl, Gremis de Promotors i Constructores, etc.

És a dir, a l’Àmbit VIIIè es proposa asseure a la mateixa taula a la societat civil organitzada i al sector econòmic, fet que, tal i com es constata a l’apartat anterior, no es materialitza en el sistema democràtic espanyol.

Com a complement a aquesta anàlisi, ressaltar que junt amb l’intens debat polític, tècnic i sociocultural que emergeix a Catalunya a la dècada de 1970, paral·lelament al CCC s’aprova el Pla General Metropolità (PGM, 1976), i es planifica el nou model d’estat. Per un costat, en un acte celebrat el 8 de desembre de l’any 1977, al Palau de Congressos i Exposicions de Barcelona, a Montjuïc, s’entrega una síntesi dels documents de resolució dels àmbits del CCC a en Josep Tarradellas ([20]), com a futur President de la Generalitat de Catalunya, incloent-hi el de l’Àmbit VIIIè (Àmbit VIII del CCC, 1977c).

Així mateix, abans que es finalitzi el CCC, l’any 1977, s’aprova definitivament el PGM (1976) i s’institucionalitza el poder polític al seu voltant. En el procés de maduració del PGM tenen lloc diferents episodis, com ara el reconeixement de la societat civil, però paral·lelament s’institueix una entitat política que organitza el seu govern. L’any 1974 es crea l’Entitat Municipal Metropolitana de Barcelona (EMMB) (Decret legislatiu nº 5, 1974), formada per un total de 26 municipis, i la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB), que és la responsable de la seva administració. Paral·lelament, es constitueix la base legal que dóna peu a un nou ordre constitucional: un sistema democràtic, parlamentari i monàrquic a Espanya. El 18 de novembre de 1976 les Corts Espanyoles, sota el règim franquista presidit pel futur rei Joan Carles, s’aprova la Llei per la Reforma Política (Llei nº 1, 1977), permetent així articular la transició a un sistema constitucional. ([21])

És a dir, mentre el CCC fa el seu curs (anys 1975-1977), el PGM (1976) en fa un de paral·lel, de la mateixa manera que ho fa la Constitució Espanyola (anys 1976-1978).

Miquel Roca i Junyent, un dels set diputats que dirigeix la Ponència que redacta l’avantprojecte de la Constitució Espanyola de 1978, participa en l’Àmbit VIIIè del CCC, però hi fa una intervenció puntual (Àmbit VIII del CCC, 1976a). En un principi, un dels punts a tractar és el nou Pla Comarcal, però s’acorda no fer-ne un pronunciament públic fins acabar el CCC ([22]). Al seu lloc, es defineixen els grups de treball. Respecte al nou PGM (1976), el document final de les Resolucions de l’Àmbit VIIIè (Àmbit VIII del CCC, 1977c) no en parla, com tampoc ho fa el Projecte de resolucions (Àmbit VIII del CCC, 1977a).

En aquest intens procés històric, les demandes recollides al CCC es tenen en compte, però el resultat final és un projecte d’Estat, on es trasllada al desenvolupament legal i institucional la concreció de molts aspectes, com ara la política territorial i el dret a participar de la ciutadania. En aquest procés, un cop culminada la transició al sistema democràtic, els tècnics traslladen l’atenció a la reconstrucció de les ciutats i el territori, mentre que la societat civil, a través de les associacions veïnals, persisteix en la lluita per esdevenir un agent actiu en la política econòmica, dins les ciutats i al territori en general (veure l’Ap. 4.3.1).

Tal i com es recull en l’exploració de l’Arxiu de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, o SCOT (1978a; 1978b; 1993; 2014; 2015a; 2015b; 2016), el debat que es manté a l’entorn del col·lectiu de tècnics urbanistes evoluciona en funció del camp de treball que se’ls assigna. La SCOT sorgeix de l’Àmbit VIIIè CCC, amb l’objectiu de mantenir el debat iniciat en un sistema democràtic.

La SCOT sorgeix de l’Àmbit VIIIè CCC, amb l’objectiu de mantenir el debat iniciat en un sistema democràtic. És una entitat filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que té el seu origen l’any 1977, coincidint amb la cloenda del CCC, a Tortosa, els dies 24 i 25 de setembre de 1977 (SCOT, 1978a). Així mateix, el dia 27 de juny de 1978, després de diverses reunions, es celebra l’Assemblea constituent de la SCOT com a filial del IEC on, a l’article 1r. dels nous estatus fundacionals s’especifica que (SCOT, 1978b):

La SOCIETAT CATALANA D’ORDENACIÓ DEL TERRITORI, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, té per finalitat la recerca teòrica, l’estudi i l’anàlisi de la problemàtica de l’ordenació del territori, la promoció del coneixement de les noves tècniques i dels nous mètodes d’anàlisi i de planejament territorial i la seva difusió amb tots els mitjans -conferències, col·loquis, publicacions, etc…- dels treballs que signifiquin aportacions al coneixement i a les solucions dels problemes relacionats amb l’ordenació del territori als Països Catalans.

D’acord amb aquesta lectura, s’estableix el camp de treball del col·lectiu de tècnics, on es focalitza l’atenció a les solucions dels problemes territorials, relacionats amb l’ordenació del territori, i no es fa referència a les causes que els determinen. És a dir, la crítica a les desigualtats i als desequilibris territorials es trasllada al terreny polític, mentre que l’activitat tècnica professional dels agents en l’ordenació del territori centra l’atenció a la resolució dels problemes acumulats.

L’enfrontament als desequilibris territorials ocasionats per l’acumulació del capital de forma desigual a l’entorn de la ciutat de Barcelona que caracteritza a l’Àmbit VIIIè del CCC (anys 1975-1977) es trasllada a un debat actiu i participatiu al costat de les institucions públiques, essencialment polítiques, culturals i acadèmiques. N’és un exemple l’Informe sobre el Pla Territorial General de Catalunya (SCOT, 1993), l’any 1993, on es destaca que (p. 19):

La imatge en la qual Barcelona era un xuclador que acaparava tots els recursos del territori, al que tan sols els tornava els sobrants, ja no ens serveix. A la gran ciutat és [sic] sobreposen i coincideixen diverses economies; unes són locals i es comporten tradicionalment, perpetuant els models d’invasió i expulsió d’activitats que hem vist a llarg del temps; altres estan en plena progressió i finalment altre [sic] són noves economies terciàries en ascensió.

En aquest sentit, en referència a la política territorial, les conseqüències que es destaquen són dues, concretament (SCOT, 1993, p. 29):

1. Importància de l’estratègia territorial per al desenvolupament de la producció. (…) 2. Importància de les grans ciutats en tant que àmbits territorials especialitzats en la provisió de serveis i peces fortes en l’estratègia de competitivitat internacional. (…)

Per tant, en qüestió de gairebé disset anys (1977-1993), des del col·lectiu d’urbanistes es trasllada la crítica a l’economia política i territorial, que recull el llenguatge marxista (tal i com es constata en aquest apartat) a un llenguatge liberal, orientat al desenvolupament de la producció i al foment de la competència. En aquesta etapa, iniciada a la dècada de 1980, és quan comença la restitució del valor del procés planificador (LUB, 2008) i té lloc un apoderament polític dels tècnics urbanistes (Ajuntament de Barcelona, 1990; 1991; 1996; 2004a; 2004b; 2008, 2009a; 2009b; APEMB, 2010; Àrea Metropolitana de Barcelona, 2012; etc.).

En referència al debat urbanístic, per contrastar la temàtica treballada a la dècada de 1970 amb l’existent el 2016, la SCOT aporta eines per a la seva anàlisi. L’any 2015, com a cloenda del “Fòrum 2.012 Catalunya 21”, que organitza la SCOT al llarg dels anys 2012 i 2015, es publica un document on es compila la feina realitzada per dotze grups de treball, on hi participen fins a 272 persones (SCOT, 2015a, p. 2) ([23]). Es tracta, per tant, d’un debat equivalent al desenvolupat al CCC, quaranta anys enrere, si bé en un context polític i econòmic diferent. A la dècada de 2010 no es debat entre un sistema dictatorial i la democràcia però, tanmateix, diversos elements comuns són d’interès. Per un costat, a nivell internacional, el fòrum promogut per la FAVB apareix després d’una profunda crisi financera internacional, que s’inicia als EUA l’any 2007, mentre que el CCC apareix un cop ha esclatat l’anomenada crisi del petroli, l’any 1973. A nivell local, en canvi, el CCC apareix en el marc de l’Assemblea de Catalunya, que esdevé un referent cultural a tot el territori, l’any 1971, mentre que l’any 2012 es funda l’Assemblea Nacional Catalana. Ambdues assemblees emergeixen com a reclam de la societat catalana per la defensa dels valors culturals i major autonomia. En el cas de la dècada de 1970 l’horitzó és la democràcia, i en el cas de la dècada de 2010 és la independència d’Espanya, exercint el dret a l’autodeterminació que, de fet, ja reclama l’Assemblea de Catalunya a la seva Declaració fundacional (veure informació anterior).

En el Document d’alternatives del Fòrum (SCOT, 2015a), es ressalta la importància de la societat civil però, en canvi, es proposa flexibilitzar l’urbanisme, tal i com ho proposen Asher (2010) i Sennet (2010). En aquest sentit, la societat civil no s’equipara necessàriament a les associacions de veïns. De fet, només es citen en una ocasió, indicant la seva necessària incorporació a l’oficina Turisme de Barcelona, una àrea de l’Ajuntament de Barcelona. La crítica a l’economia política desapareix, i al seu lloc es situa la política al costat de la societat. Sense ser l’eix del document, es cita la tendència a la privatització de l’espai, però es trasllada la responsabilitat a la societat. Concretament, al document d’alternatives es diu (SCOT, 2015a, p. 4):

En tot cas sembla evident que estem en una cruïlla transcendent: si la societat civil té un paper clau en les polítiques territorials s’avançarà cap a un model més participatiu i si ho fa únicament en el lliure mercat caminarem cap a un model privatitzador.

L’anàlisi del document reflecteix, doncs, de quina manera el debat tècnic enfocat a la resolució dels problemes, no a les causes que els ocasionen, evita traslladar als poders públics la responsabilitat dels desequilibris territorials. En aquesta línia, en el document d’alternatives (SCOT, 2015a, pp. 8-9) es plantegen 5 línies estratègiques, consistents en a) reforçar la funció pública amb una visió estratègica i integral del territori; b) simplificar els instruments de planificació i gestió territorial; c) implicar la ciutadania en la presa de decisions i en la seva execució; d) utilitzar de manera raonable i transparent els recursos públics; i e) crear nous instruments en els àmbits de l’agricultura, el turisme, el paisatge i l’urbanisme. En general, però, es destaca que les alternatives van dirigides especialment a la ciutadania, on (p. 2):

més enllà de ser aplicables per les institucions i administracions públiques, han de servir de full de ruta pels ciutadans de Catalunya, oferint un programa per a la millora del seu urbanisme i l’ordenació territorial en el marc de la construcció d’un país preocupat pel benestar de les persones, la millora de l’habitabilitat de les seves ciutats i la qualitat del seu territori i paisatge.

En aquest escenari, cal destacar l’aportació del “Grup de diàleg” dedicat a l’Ètica en l’urbanisme i l’ordenació del territori (SCOT, 2015a, pp. 35-36), que en els seus punts primer i darrer de les dotze propostes que plantegen es destaca, respectivament, que cal:

1) Recuperar un pensament utòpic, respecte a la ciutat i el territori, que permeti estructurar un discurs ètic coherent. (…) 12. Repensar i reformular els principis de participació ciutadana garantint que el model d’ordenació del territori i urbanístic neix de la voluntat dels ciutadans de configurar models de transformació urbana que enforteixin i millorin la qualitat de vida social i ambiental dels ciutadans i que no responen a interessos particulars merament mercantils i especulatius. ([24])

Aquesta lectura, que promou la crítica a l’especulació mercantilista amb un nou pensament utòpic, es complementa amb l’aportació de l’autor d’aquesta tesi, integrat al grup de diàleg dedicat a l’Ètica (Marfull, 2013b), que en la línia indicada es ressalta:

L’extrema competitivitat del model socioeconòmic ens apropa a la insostenibilitat dels mecanismes de consum i producció que hem definit, i que tendim a explotar, alterant l’equilibri ambiental i transformant l’herència cultural i l’hàbitat urbà, rural i natural de forma accelerada, amb l’aparició de fenòmens transitoris, fortuïts i fins i tot arbitraris, que han desatès el significat dels seus valors i empobrit el seu patrimoni. (…) Des de múltiples disciplines i marcs d’estudi i debat la humanitat és convidada a reconèixer que no és cap altra cosa que una espècie entre les altres, igual en drets a totes les altres. Però l’empobriment biològic i del mode de vida humà, causat per una economia de consum i producció insostenibles, han convertit aquest conflicte en una qüestió eminentment cultural, en la mesura que nous actors atomitzats en individus i corporacions dirigides per interessos propis han centrat i manipulat la comunicació sobre la que s’estructura tota cultura, i es desentenen de les conseqüències i la responsabilitat dels seus actes, actuen al marge de l’ordre natural i cultural i el debiliten. (…) El debat sobre el model territorial, l’estratègia i la gestió dels propis valors i recursos, requereix una transformació no només del reconeixement proper al territori, el medi i la cultura que li és pròpia, també de les seves bases constitucionals i de les seves estructures representatives més àmplies, des de les estatals fins les europees, i per suposat les d’àmbit més global, on segurament hi ha més feina a fer i on l’emergència per donar-hi una resposta ètica col·lectiva és més significativa. ([25])

Per tant, tot i tractar-se d’un document dispers, emmarcat en el camp de treball que s’atribueix a l’urbanisme a Catalunya, en un sistema democràtic, hi ha espai per a la crítica a l’economia política, tot i que el gruix del document cerqui les respostes en la flexibilització del sector, no pas en la reformulació de l’activitat urbanística.

Com a cloenda provisional de l’anàlisi de la competència pel dret a l’espai en l’àmbit tècnic professional, es contrasta la hipòtesi derivada H2. Per un costat, es constata que els tècnics urbanistes, a la dècada de 1970, es situen al costat del pols sociocultural, coincidint amb el conjunt de reclamacions dirigides a l’establiment del sistema democràtic a Espanya. Per un altre, es constata que al llarg de la dècada de 1980, coincidint amb la delegació de competències entre els sectors tècnic, polític i econòmic, tot i no abandonar la consciència de la importància de la participació ciutadana, els tècnics urbanistes renuncien a liderar reivindicacions socials i focalitzen l’atenció principal a l’activitat professional, participant del debat i l’activitat acadèmica i política. És a dir, en aquest apartat s’identifica de quina manera el capital social s’aïlla en la tasca reivindicativa, davant l’estructuració política i institucional dels camps de l’economia i la tècnica professional. Per tant, es corrobora la hipòtesi: l’urbanisme es supedita a la pressió que exerceix la competència desigual per exercir el dret a l’espai.

Complementàriament es ressalta que, resultat d’un procés històric determinat, la crítica a la política urbana i territorial dels tècnics urbanistes exclou el coneixement de les lògiques de dominació en l’activitat acadèmica i professional, per situar-se al servei de l’aparell estatal. En aquest sentit, es confirma l’acomodament general de tota una generació de tècnics (arquitectes, urbanistes, geògrafs, etc.), l’anomenada generació del 68, davant el desenvolupament material i econòmic que s’impulsa a escala global a les dècades de 1970 i 1980, que ressalten Garnier (Tello, 2016), Harvey (2014a, p. 267), Sennett (2010, p. 63) i Sánchez León (2014) (veure l’Ap. 3.1.3).

Bibliografia citada

Ajuntament de Barcelona (1990). Pla estratègic econòmic i social Barcelona 2000. Barcelona: autoedició.

—- (1991). Nou Barris. La penúltima Barcelona. Barcelona: autoedició.

—- (1996). Barcelona. La segona renovació. Barcelona: autoedició.

—- (2004a). Barcelona 1979-2004, del desenvolupament a la ciutat de qualitat. Barcelona: autoedició.

—- (2004b). La ciutat vella de Barcelona: un passat amb futur. Barcelona: Ajuntament de Barcelona – Foment de Ciutat Vella – Universitat Politècnica de Catalunya.

—- (2008). Barcelona, Transformación. Planes y Proyectos. Barcelona: autoedició.

—- (2009a). Masies de Barcelona. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Angle Editorial.

—- (2009b). 80 anys del Patronat Municipal de l’Habitatge en imatges. Barcelona: autoeditat.

Àmbit VIII del CCC (1976a). ACTA de la reunió del consell de l’àmbit [Àmbit VIII: L’Ordenació del Territori, del Congrés de Cultura Catalana] (1976/02/19). A l’Arxiu de l’Àmbit VIII del II Congrés de Cultura Catalana (1975-1977).

—- (1976b). Document de treball, tema 3: sobre les bases de la macrocefàlia barcelonina (juny de 1976). A l’Arxiu de l’Àmbit VIII del II Congrés de Cultura Catalana (1975-1977).

—- (1977a). Projecte de resolucions de l’Àmbit VIIIè: L’Ordenació del Territori. A l’Arxiu de l’Àmbit VIII del II Congrés de Cultura Catalana (1975-1977).

—- (1977b). Relació de documents elaborats i/o presentats en el marc de l’activitat de l’Àmbit VIII de l’Ordenació del territori (octubre 75/maig 77). A l’Arxiu de l’Àmbit VIII del II Congrés de Cultura Catalana (1975-1977).

—- (1977c). Àmbit VIII. L’Ordenació del Territori. Resolucions. A l’Arxiu de l’Àmbit VIII del II Congrés de Cultura Catalana (1975-1977).

—- (n.d.). Tema 10: La informació per a la planificació i gestió: el dret d’igualtat a la informació dels diferents grups socials front a la política monopolística del poder. A l’Arxiu de l’Àmbit VIII del II Congrés de Cultura Catalana (1975-1977).

APEMB (2010). Pla Estratègic Metropolità de Barcelona – Visió 2020-. Barcelona: Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

Asher, F. (2010). Los nuevos principios del urbanismo. Edició original en francès, de 2001, titulada Les nouveaux principes de l’urbanisme. Le fin des villes n’est pas à l’ordre du jour. Madrid: Alianza Editorial.

—- (2011). 40è aniversari de l’Associació. Arxiu de notícies. Consultable a: http://www.avvsantandreu.cat/arxiu/noticia_2011_09_11.html [Consulta 2 de setembre de 2016].

Bourdieu, P. (2013). La nobleza de estado. Educación de elite y espíritu de cuerpo. Edició original en francès, de 1989, titulada La Noblesse d’État. Madrid: Siglo XXI.

Busquets, J. (1977). Macrocefàlia barcelonina o ciutats catalanes [ponència a l’Assemblea general a El Prat de Llobregat, 23 de gener de 1977]. A l’Arxiu de l’Àmbit VIII del II Congrés de Cultura Catalana (1975-1977).

Caballer, G. (2008). “Una transició política enmig d’una crisi econòmica”. Al llibre La transició a Catalunya (1975-1984). 1. Mor la dictadura, neix una nova il·lusió (1975-1979), pp. 208-209, de Josep Maria Solé Sabaté et al. Barcelona: Edicions 62.

Carreras, J.M. (1977). Per una política territorial re-equilibradora [ponència a l’ Assemblea general a Les Borges Blanques, 13 de març de 1977]. A l’Arxiu de l’Àmbit VIII del II Congrés de Cultura Catalana (1975-1977).

Casellas, A. (2016). “Desarrollo urbano, coaliciones de poder y participación ciudadana en Barcelona: una narrativa desde la geografía crítica”. A Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, nº 70, pp. 57-75. Madrid: Asociación de Geógrafos Españoles.

Castells, M. (1972). La question urbaine. Paris: François Maspero.

Decret legislatiu nº 5 (1974). Decreto-ley 5/1974, de 24 de agosto, por el que se crea la Entidad Municipal Metropolitana de Barcelona. Al BOE núm. 204, de 26 d’agost de 1974, pp. 17630-17633. Jefatura del Estado. Espanya.

Grup de treball del CCC a Badalona (1977). “La metròpolis barcelonesa [sic] i les ciutats de la seva corona”. A l’Arxiu de l’Àmbit VIII del II Congrés de Cultura Catalana (1975-1977).Assemblea general a El Prat de Llobregat, 23 de gener de 1977.

Harvey, D. (2007). Espacios del capital. Hacia una geografia crítica. Edició original en anglès, de 2001, titulada Spaces of Capital. Towards a Critical Geography. Madrid: Ediciones Akal.

—- (2012). El enigma del capital y las crisis del capitalismo. Edició original en anglès, de 2010, titulada The Enigma of Capital and de Crises of Capitalism. Madrid: Ediciones Akal.

—- (2013a). Breve historia del neoliberalismo. Edició original en anglès, de 2005, titulada A Brief History of Neoliberalism. Madrid: Ediciones Akal.

—- (2014a). Diecisiete contradicciones y el fin del capitalismo. Edició original en anglès, de 2014, titulada Seventeen Contradictions and de End of Capitalism. Quito: IAEN-Instituto de Altos Estudios Nacionales del Ecuador.

—- (2014c). Urbanismo y desigualdad social. Edició original en anglès, de 1973, titulada Social Justice and the City. Madrid: Siglo XXI.

Lefebvre, H. (1968). Le Droit à la ville, I. Paris: Anthropos.—- (1981). Critique de la vie quotidienne III. De la modernité au modernisme. Paris: L’Arche Ed.

Llei nº 1 (1977). Ley 1/1977, de 4 de enero, para la Reforma Política. Al BOE núm. 4, de 5 de gener de 1977, pp. 170-171. Cap de l’Estat. Espanya.

Llei nº 191 (1964). Ley 191/1964, de 24 de diciembre, de Asociaciones. Al BOE núm. 311, de 28 de desembre de 1964, pp. 17334-17336. Cap de l’Estat. Espanya.

Llei nº23 (1983). Llei 23/1983, de 21 de novembre, de Política Territorial. Al DOGC núm. 385, de 30 de novembre de 1983. Departament de la Presidència, Generalitat de Catalunya. Espanya.

Llei nº 31 (2010). Llei 31/2010, del 3 d’agost, de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Al DOGC núm. 5708, de 6 de setembre de 2010. Departament de la Presidència, Generalitat de Catalunya. Espanya.

LUB (2008). “Presentació” [del Laboratori d’Urbanisme de Barcelona]. A Deu lliçons sobre Barcelona, pp. 10-15, de Manuel de Solà-Morales. Barcelona: Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya (COAC).

Magro Huertas, T. (2012). “L’escuma que colpeja les portes de la ciutat. Moviments socials urbans a Barcelona (1964-1986)”. A Arxiu crític, model Barcelona 1973-2004, pp. 112-117, de Josep Maria Montaner, Fernando Álvarez i Zaida Muxí (eds.). Barcelona: Direcció d’imatge i Serveis Editorials Municipals.

PGM (1976). Pla General Metropolità. Al Registre de planejament urbanístic de Catalunya. Consultable a: http://ptop.gencat.cat/rpucportal/inici/ca/index.html [Consulta 25 de maig de 2015].

Sánchez León, P. (2014). “Desclasamiento y desencanto. La representación de las clases medias como eje de una relectura generacional de la transición española”. A Kamchatka: revista de análisis cultural, nº 4, pp. 63-99. València: Universitat de València: Departament de Filología Española.

SCOT (1978a). La Societat Catalana d’Ordenació del Territori: crònica d’una experiència de treball unitària, descentralitzada i pluridisciplinar (1978/03/01). A l’Arxiu de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, SCOT.

—- (1978b). Projecte dels Estatuts de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori (1978/05/29). A l’Arxiu de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, SCOT.

—- (1993). Informe sobre el Pla Territorial General de Catalunya. A l’Arxiu de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, SCOT.

—- (2014). Deu anys d’Anuari territorial de Catalunya (2003-2012). Barcelona: Societat Catalana de l’Ordenació del Territori.

—- (2015a). Document d’alternatives en l’àmbit del territori i l’urbanisme. Barcelona: autoedició. Consultable a: http://forum.scot.cat/downloads2/document_alternatives_juny2015.pdf [Consulta 12 de juny de 2016].

—- (2015b). “Transformació urbana de Les Casernes de Sant Andreu (Barcelona)” [de Joffre López]. A la web oficial de Territori. Observatori de projectes i debats territorials de Catalunya. Consultable a: http://territori.scot.cat/cat/notices/2015/07/transformaciO_urbana_de_les_casernes_de_sant_andreu_barcelona_3313.php [Consulta 26 de juny de 2016].

—- (2016). Territori i urbanisme. Estat i alternatives. Document final. Barcelona: Josep Maria Llop Torné.

Sennett, R. (2010). La corrosión del carácter. Las consecuencias personales del trabajo en el nuevo capitalismo. Edició original en anglès, de 2000, titulada The Corrosion of Character: The Personal Consequences of Work in the New Capitalism. Barcelona: Editorial Anagrama.

Solé Sabaté, J. M. i Villarroya, J. (2008). “Presentació” del llibre La transició a Catalunya (1975-1984). 1. Mor la dictadura, neix una nova il·lusió (1975-1979) , pp. 9-10, de Josep Maria Solé Sabaté et al. Barcelona: Edicions 62.

Tébar Hurtado, J. (1998a). “De les Comissions Pageses a la Unió de Pagesos”. A Història, política, societat i cultura dels països catalans, Volum 11: De la dictadura a la democràcia 1960-1980, pp. 204-205, de la Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

—- (1998b). “La revolta estudiantil”. A Història, política, societat i cultura dels països catalans, Volum 11: De la dictadura a la democràcia 1960-1980, pp. 216-217, de la Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

—- (1998c) “SEAT: conflicte permanent i solidaritat obrera”. A Història, política, societat i cultura dels països catalans, Volum 11: De la dictadura a la democràcia 1960-1980, pp. 210-211, de la Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

—- (1998d). “Una societat cada cop més conflictiva”. A Història, política, societat i cultura dels països catalans, Volum 11: De la dictadura a la democràcia 1960-1980, pp. 200-215, de la Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Tello, R. (2016). “Conversando con Jean-Pierre Garnier; debates y combates”. A Un sociólogo urbano a contracorriente, pp. 45-74, de Rosa Tello. Barcelona: Icaria Editorial.

Vilanova i Vila-Abadal, F. (1998a). “El Congrés de Cultura Catalana”. A Història, política, societat i cultura dels països catalans, Volum 11: De la dictadura a la democràcia 1960-1980, pp. 240-241, de la Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

—- (1998b). “El naixement de l’Assemblea de Catalunya”. A Història, política, societat i cultura dels països catalans, Volum 11: De la dictadura a la democràcia 1960-1980, pp. 234-235, de la Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

—- (1998c). “L’extensió de l’antifranquisme”. A Història, política, societat i cultura dels països catalans, Volum 11: De la dictadura a la democràcia 1960-1980, pp. 218-233, de la Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.


Notes

[1]     El detall dels arxius citats, així com dels grups de discussió, es pot consultar a la Taula 8 (veure l’Ap. 4.3). El detall informatiu del Fòrum és consultable a l’Apèndix 3.

[2]     El procés de Burgos és un judici militar a 16 militants de l’organització paramilitar ETA, acusats dels delictes d’assassinat d’un policia (la segona víctima mortal de la història d’ETA), un guàrdia civil i un taxista. La causa de les reaccions de solidaritat civil, reclamant l’enjudiciament civil del procés, ve donada per un rebuig al règim i per la naturalesa del policia assassinat, Melitón Manzanas, conegut per practicar durament la tortura en els seus interrogatoris. La sentència, el desembre de 1970, és de nou penes capitals i cinc-cents dinou anys de presó per als encausats, amb multes de 6 milions de pessetes (Arteaga, 1971). La sentència a mort a nou dels encausats genera una indignació generalitzada i la reacció civil reacciona enèrgicament demanant l’amnistia política i llibertats democràtiques, fet que provoca la reunió del Consejo del Reino i del Consejo de Ministros, que decideixen per unanimitat concedir l’indult de les penes de mort (Vilanova i Vila-Abadal, 1998c, pp. 230-231).

[3]     Pere Ruzafa i Fernández i Josep M. Sabater i Cháliz presenten el comunicat del Grup de Treball del CCC a Badalona (1977), el 23 de Gener de 1977, a El Prat de Llobregat, titulat “La metròpolis barcelonesa [sic] i les ciutats de la seva corona”.

[4]     Joan Busquets Grau dirigeix el Departament de Planificació de l’Ajuntament de Barcelona entre els anys 1983 i 1989 i, des del 2013, lidera la primera etapa de reflexió sobre el futur Pla director urbanístic metropolità, per encàrrec de l’Àrea Metropolitana, creada l’any 2010 (Llei nº31, 2010).

[5]     Jordi Bonet i Armengol té una forta vinculació amb entitats culturals, essent el Director del Patrimoni Artístic i Cultural de la Generalitat de Catalunya (1981-1984) i, des del 1985, l’arquitecte director de les obres de la Sagrada Família.

[6]     Josep Maria Carreras i Puigdengolas acumula una extensa activitat tècnica i acadèmica al servei de l’administració, essent Cap del Servei de Planificació Territorial (1979-1984) i membre de l’equip de planificació regional de Catalunya (1981) de la Generalitat de Catalunya, que participa en la redacció de la Llei de política territorial de Catalunya, de 1983 (Llei nº23, 1983).

[7]     Lluís Casassas i Simó és professor de Geografia a la Universitat de Barcelona entre els anys 1972 i 1989, essent autor de nombrosos estudis sobre l’organització del territori a Catalunya.

[8]     Pere Lleonart és autor d’una extensa obra sobre l’economia catalana i co-fundador del Gabinet Estudis Econòmics (l’any 1989), al servei tant d’institucions públiques com privades (Cambres de Comerç i associacions empresarials).

[9]     Manuel Ribas i Piera treballa en el Pla Provincial de Barcelona (1959-1963) i en l’esquema de l’Àrea Metropolitana (1963-1966) i, entre els anys 1965 i 1999, és catedràtic d’urbanisme en la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).

[10]    Pau Vila i Dinarés és l’autor, entre moltes d’altres publicacions, de la divisió territorial de Catalunya en Comarques (1932-1937), feta per encàrrec de la Generalitat Republicana.

[11]    Als professionals citats s’hi afegeixen ambientalistes com en Josep M. Camarasa, arquitectes com en Lluís Cantallops, Juli Esteban, Ferran Navarro, Ricard Pié, etc., enginyers com l’Alfons Rodrigo Bayraguet i en Josep M. Sabaté Chéliz, geògrafs com en Jordi Borja, Horacio Capel, Carles Carreras i Verdaguer i Joan Soler i Riber, etc., juristes com en Tomás Pou, o sociòlegs com en Lluís Carreño.

[12]    En aquest document i en el conjunt dels documents creats en motiu del CCC, els dèficits gramaticals en llengua catalana són notables, resultat de la política franquista, que exclou el coneixement del català en el conjunt d’escoles de les terres de parla catalana, a l’Aragó, a Catalunya, a les Illes Balears i a València.

[13]    Íd.

[14]    Íd.

[15]    Íd.

[16]    Íd.

[17]    Íd.

[18]    Íd.

[19]    Íd.

[20]    Josep Tarradellas i Joan (1899-1988), és President provisional de la Generalitat de Catalunya el dia 17 d’octubre de 1977 i, un cop s’aprova la nova Constitució Espanyola, l’any 1978, impulsa l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’any 1979.

[21]    El 14 de maig de 1977 Joan Carles I es converteix en hereu legítim dels drets dinàstics a la Corona d’Espanya, traspassats per la renúncia del seu pare, Joan de Borbó. El 15 de juny del mateix any es celebren les primeres eleccions generals lliures des del 1936, després de la legalització dels diferents partits polítics, i acte seguit el Congrés dels Diputats escollit acorda una comissió per la redacció d’una Constitució, d’acord amb les determinacions de la Llei per la Reforma Política abans citada. L’aprovació a les Corts espanyoles de la Constitució Espanyola (1978), ratificada en referèndum el 6 de desembre de 1978 i sancionada pel rei Joan Carles I el 27 de desembre de 1978, suposa la culminació de la transició a la democràcia a Espanya.

[22]    En motiu del CCC (1975-1977), l’Àmbit VIII, dedicat a l’Ordenació del Territori, fa una reunió el dia 19 de febrer de 1976, per parlar, entre d’altres coses, del Pla Comarcal. És a dir, per parlar del nou PGM (1976). A la reunió hi assisteixen en Lluís Cantallops, en Josep Ma. Carreras, l’Enric Lluch, en Manuel Ribas i Piera, en Miquel Roca i Junyent, l’Alfons Rodríguez i Bayraguet i en Pau Verrié. Excusen la seva assistència en Jordi Borja, en Benet Cervera i en Marçal Tarragó.

[23]    El detall informatiu del Fòrum és consultable a l’Apèndix 3.

[24]    El detall del “Grup de diàleg 6” és consultable a la Taula 8.

[25]    A l’Apèndix 4 es pot consultar el contingut de la ponència, titulada “Objectiu proposat: promoure una nova consciència del bé comú qüestionant l’ordre global que l’altera i el condiciona”. Document publicat en format digital al lloc web oficial de la SCOT. Consultable a: http://forum.scot.cat/downloads2/g6_marfull.pdf [consulta 12 de juny de 2016].

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s