1940-1945, el redreçament de les llibertats nacionals de Catalunya a l’exili (a Amèrica)
A continuació es trascriu, íntegrament, el manifest per les llibertats nacionals de Catalunaya titulat “Els Catalans de Nordamèrica i el Redreçament de Catalunya”, de febrer de 1940, redactat pel CASAL CATALÀ de Nova York. Abans, però, se’n fa una breu contextualització històrica que permet extreure’n la seva justa rellevància.
El manifest del Casal Català es publica el febrer de 1940, i l’agost del mateix any en Lluís Companys és capturat a França pels nazis i enviat a Espanya, on és afusellat. En aquest context, el Consell Nacional de Catalunya, fundat per en Companys a París el maig de 1940, es reformula a Londres el juliol i el manifest adquireix més dimensió internacional. El març de 1942, el Casal Català de Nova York passa a ser la Delegació dels Estats Units del Consell Nacional.
D’aquest manifest, juntament amb una intensa activitat diplomàtica en què es dinamitza el poble català a l’exili, en sorgeix una Apel·lació a les Nacions Unides a l’any 1945, que és signada per la Delegació dels Estats Units del Consell Nacional de Catalunya de Londres i compta amb el suport de 70.000 catalans exiliats on
Catalunya DEMANA de les Nacions Unides: (…) QUE la seva posició dins de l’organització política d’Espanya sigui decidida per Catalunya mateixa, a través de plebiscit dels catalans nacionals, després de reconegut el seu status de nació. (…) En sotmetre aquesta reclamació d’alliberament nacional davant aquesta Conferència i davant l’opinió pública internacional, Catalunya espera justícia de les Nacions Unides.
Nova York, 14 d’abril de 1945
1945 – Apel·lació a les Nacions Unides EL CAS DE CATALUNYA (Clica)
L’Apel·lació s’envià en paral·lel a múltiples ambaixades de tot el món, i moltes d’elles van respondre per carta la seva recepció, tal i com està documentat. És a dir, es va fer tot el possible per posar sobre la taula de tots els presents a la Conferència el cas dels catalans. Així mateix, però, el Secretariat de la Conferència fundacional de les Nacions Unides de San Francisco, a través de l’oficial d’informes T. T. Mc. Crosky, en nom del Secretari General, envia als signataris de l’Apel·lació una lletra de 16 de maig de 1945 en què s’hi comunica que el problema per ells plantejat no es preveu que es tingui en consideració, atenent a la idea de la Conferència, que és formular la millor Carta possible per a una Organització Internacional. Vaja, que tenien al davant una missió històrica i semblava que el tema català potser es podria debatre més endavant. I així va ser. En data 14 de juny de 1945, el Consell Nacional de Catalunya es dirigí aquest cop al Secretari General de la Conferència de les Nacions Unides, i a l’atenció d’en T. T. McCrosky, i els hi demanà que ho valoressin degudament. De fet, es precisà que calia reconèixer les aspiracions nacionals dels pobles de la Península ibèrica per a la reorganització d’Europa i del món. I, aquest cop, sí que es va tenir en compte. En data 22 de juny de 1945, el Secretari General, en aquesta ocasió en nom de l’oficial d’informes en funcions Bryant Mumfort, va respondre que “El cas de Catalunya” es passaria a la Comissió Preparatòria que es proposava establir per actuar en el període interí des de la Clausura de la Conferència. I afegia: “aquesta és l’única resposta que podem donar a la vostra petició, de moment”. Una gran notícia. Però, si se’n va parlar, i en quins termes, no es coneix. No hi va haver resposta oficial.
Aquesta demanda requeria desafiar al General Franco i es va cercar una altra solució pel feixisme espanyol (que acabà per integrar-se com a aliat al bloc capitalista). Així mateix, pocs mesos després s’acorda el desmantellament del Consell Nacional de Catalunya i la constitució del Govern de Catalunya a l’Exili, amb en Josep Irla com a president de la Generalitat de Catalunya, per continuar aquesta lluita que, com el pas del temps ha demostrat, ha requerit de molts anys per tornar a dirigir l’atenció a les Nacions Unides. Altres interessos, monàrquics, militars i religiosos, van portar a l’Espanya nacional-catòlica i dictatorial a les Nacions Unides, el 1955, després de posar bases nordamericanes a Espanya, el 1953. Les bases eren i segueixen essent d’interès geoestratègic (com ho va ser Gibraltar el 1713, al Tractat d’Utrecht, quan Europa abandona als catalans, o, més concretament, quan el Regne Unit, a canvi de Gibraltar i altres drets sobre rutes i territoris de Nordamèrica, trenca el pacte de suport als catalans, fet quan es declara la guerra als Borbó). Abans, el 1948, amb la intermediació del Vaticà, s’acorda el retorn de la monarquia Borbó i l’hereu Joan Carles ve a Espanya per ser educat sota els principis del Movimiento Nacional, als què jura fidelitat a l’acceptar el tron, el 1975.
Sigui casualitat o no, el mateix 1948 es desmantella el Govern de Catalunya a l’Exili, i, des d’aleshores, passa a ser uns ens simbòlic mantenint la figura del president de la Generalitat, en Josep Irla, i, des del 1954, en Josep Tarradellas.
Ara sí, feta la necessària contextualització històrica, passem al manifest de 1940.
+++
Els Catalans de Nordamerica
i el
Redreçament de Catalunya
MANIFEST
+++
DESPRES DE LA TRAGEDIA
La caiguda de Catalunya i la dolorosa experiència soferta pels catalans comença a produir les reaccions saludables pròpies de tota convulsió. Vençut el momentani abatiment i superada la crisi de buidor i desesperança que tota tragèdia deixa en l’ànima, l’esperit català torna a renéixer. Tancant els ulls a les dolors passades, torna a fitar l’esdevenidor.
D’arreu s’aixequen veus catalanes proclamant, més vigorosament que mai, que l’ànima de Catalunya és immortal; que el destí del nostre poble no pot ésser hipotecat per una dissort passatgera; que la nostra missió històrica és indeturable.
Hi ha una general coincidència i una total unanimitat a proclamar la unió espiritual i material de tots els catalans, i la necessitat apremiant de refer el nostre front de lluita nacional.
Aquest clam divers i unànim de redreçament de Catalunya, pot concretar-se en les següents
CONSIGNES
a) Només l’esperit nacional pot salvar Catalunya.
b) Cal ésser més català que mai.
(Tenir plena voluntat i consciència del Dret de Catalunya a la seva plena Llibertat Nacional).
c) Cal ésser exclusivament català.
(El català – liberal i demòcrata – no necessita marques llampants o denominatius estridents per a ésser obert a totes les tendències socials o polítiques).
d) Cal lluitar exclusivament per Catalunya.
(Denúncia de tots els pactes, aliances o fronts del passat. Catalunya serà sempre prou generosa per abraçar-se fraternalment, en el moment oportú, amb els altres pobles lliures d’Ibèria o del món. Com més lliures tingui els braços més forta podrà ésser aleshores l’abraçada).
e) Cal crear un organisme que representi la unitat catalana.
(Concreció de l’esforç de tots els catalans – sigui quina sigui llur tendència – decidits [a] afirmar la personalitat nacional de Catalunya i el dret a la seva plena llibertat).
Entre aquestes múltiples veus, una de les més concretes i explícites és la del grup de catalans residents a Tolosa de Llenguadoc (França), els quals propugnen la immediata formació d’un Front Nacional Català, front dinàmic del catalanisme, d’ampla solidaritat catalana, encaminat a conquerir la plena llibertat de Catalunya.
LA NOSTRA POSICIÓ
Els catalans de Nordamèrica, a travès [sic] de la seva organització cabdal, el “CASAL CATALA” de Nova York, volen unir la seva veu a aquest clam unànim per la represa de la nostra lluita nacional.
En adherir-se, però, el moviment que hagi de cristal·litzar les consignes abans concretades, senten la necessitat de fer la següent
EXPOSICIO
Considerem d’extrema urgència la formació d’un organisme de lluita i de redreçament nacional.
Entenem, però, que caldrà imprimir des de bell començ una energia i un determinisme absolut a tota gestió que es porti a terme. Caldrà que tota actuació respongui en volada a la transcendència del fi que propugnem. Només una gran fermesa de voluntat, una ambició màxima i una visió precisa del que volem i del que perseguim, farà de les normes d’actuació del nostre organisme un instrument sòlid i adequat per a arribar a resultats definitius.
Els catalans de Nordamèrica, potser pel contacte amb la manera de fer i de pensar del país en què vivim, per la posició geogràfica i política del mateix, i per la perspectiva i l’objectivitat que ens dóna la llunyania material dels problemes que planteja la tragèdia actual de Catalunya, ens trobem en una posició d’avantatge per a poder traçar algunes normes de conducta. Això ens porta a esquematitzar els punts següents:
I – Cal que el nostre organisme adquireixi des de bon principi la categoria de moviment Nacional; que el Consell que el regeixi tingui l’autoritat i el prestigi d’òrgan de Govern.
(El precedent de nacions i grups nacionals com, per exemple, el txec, el polonès, l’austríac, etc., que avui es veuen obligats a organitzar-se oficialment en terres extrangeres [sic], justifica que Catalunya i els catalans estructurin la seva vida nacional fora del territori patri).
II – L’organisme representatiu de Catalunya haurà d’actuar amb dignitat i fermesa, però amb l’audàcia necessària per assolir un reconeixement internacional, sinó de jure de fet, que el capaciti a fer-se en el moment oportú, la veu autoritzada i exclusiva de Catalunya.
(Cal estar previnguts per si cal, en un moment donat, reclamar davant del món els nostres drets nacionals).
III – Caldrà deixar ben establert, des del primer moment, que Catalunya aspira a una plena llibertat nacional.
(S’imposa, abans de tot, un esforç molt especial per destruir l’equívoc que, de resultes de la lluita passada, existeix respecte a l’actitud de Catalunya envers Espanya. Les Cancilleries [sic] europees i els hispanòfils d’arreu del món, per una simple raó de comoditat – la comoditat que es deriva de veure un problema que s’elimina per si sol – han insistit a proclamar durant tot el temps de la guerra a Espanya, que l’afany independentista de Catalunya s’havia automàticament esvait [sic] davant la tragèdia estatal espanyola. S’imposarà possiblement l’haver de parlar amb cruesa i valentia per tal que quedi ben sentat que, ara més que mai, Catalunya entén que qualsevol col·laboració amb Espanya és possible únicament en un pla d’igualtat, de poble lliure a poble lliure).
IV – Cal que l’afiliació individual al nou front de lluita, impliqui una mena d’enrolament de caràcter cívic que imposi a cada afiliat els deures d’una veritable mobilització.
(Només així podran portar-se a terme actes concrets, basats en una sòlida unitat i susceptibles, en el moment oportú, de fer oir la nostra veu en forma efectiva davant d Cancilleries [sic] del món).
V – El Consell Nacional que regeixi el nou organisme caldrà que es captingui, des del primer moment, de la importància d’una ferma i àmplia actuació, sobre tot pel que respecta a la propaganda, als Estats Units de l’Amèrica del Nord.
(Caldrà àdhuc estudiar si és avantatjós fixar la residència del Consell a Europa, o si és recomanable una intermitència d’actuació als Estats Units).
CRIDA ALS CATALANS D’AMERICA
Els catalans residents als Estats Units i el “CASAL CATALA” de Nova York, en emetre el seu criteri a la necessitat de formació immediata del nostre front de lluita, exhorten a tots els catalans residents en terres d’Amèrica per que s’uneixin a aquest esforç comú dels catalans i per que, individualment i col·lectivament, a travès [sic] de llurs organismes, donin la seva adhesió i cooperació al nou moviment.
RESUM:
Per tal de marcar un nou pas en el sentit pràctic d’organització,
ELS CATALANS DE NORDAMERICA
PROPOSEN
1) Que es convoqui amb urgència una Assemblea de Delegats dels diversos grups o filiacions que representin els catalans d’arreu del món, per tal de donar forma definitiva a l’organisme representatiu de la unitat catalana.
2) Que l’esmentada Assemblea, per les raons de publicitat i de transcendència política adés invocades, tingui lloc en una ciutat dels Estats Units.
Interinament, el “CASAL CATALA” de Nova York, per la posició estratègica que ocupa i per la llibertat d’acció que li dona [sic] el fet de radicar en una de les poques nacions on el dret d’expressió és encara lliure, es brinda a centralitzar de moment l’organització del nou moviment, fins i tant que l’Assemblea que proposem resolgui en detall i de manera definitiva les normes d’actuació del nostre organisme nacional de redreçament i reconquista de Catalunya.
Nova York, febrer de 1940
FU 