La petulància cognitiva contra la història real

Imatge anterior: Detall de la portada del llibre La invención del pasado: Verdad y ficción en la historia de España, de Miguel-Anxo Murado, del 2013. En Murado hi diu (p. 11):

Es una foto que siempre me hace sonreir. Se tomó en el rodaje de El Cid, de Anthony Mann, en 1960. En ella vemos a Charlton Heston, vestido como el personaje de Rodrigo Díaz de Vivar que encarna en la película, entregándole ceremoniosamente una espada a un anciano de aspecto venerable que la contempla mientras parece perdido en sus ensoñaciones. Ese anciano no es otro que don Ramón Menéndez Pidal. Erudito, sabio, presidente de dos academias… Pidal era el patriarca indiscutible de la historia y la filología españolas de aquellos tiempos, y en buena medida todavía de estos. La encarnación, en definitiva, del estudio del pasado de España.

La petulància cognitiva contra la història real

Andreu Marfull

A qui correspongui,

Per aquest medi manifesto la meva més profunda decepció per la publicació de l’article titulat Llibreta de vacances de Carme Junyent (9): Sobre la Nova Història. No és una crítica literària argumentada. És, senzillament, un insult. És despreci gratuït que juga amb la complicitat de qui creu estar en el dret de fer-ho. I això, venint d’una persona cultivada fa mal. Fa mal perquè s’equivoca i participa d’un error que tendeix a fer-se més gran, i és ofensiu. Però, més enllà de ser preocupant, es mereix una profunda reflexió. Tot forma part d’un sentiment ben humà: els prejudicis i l’acomodació de la ment al sobreestimat sentit comú, que bloqueja la controvèrsia constructiva empobrint la capacitat crítica necessària per reconèixer i recuperar la realitat que es resisteix a ser acceptada. Una realitat que, en aquest cas, tracta d’una (gran) adulteració de la nostra història que la Sra. Junyent sembla que vol protegir.

No cal que recordi el prestigi de la filòloga Carme Junyent, i la seva dedicació a les llengües amenaçades, cosa que es mereix tot el respecte, com les llengües que ella defensa. Però, atenent al seu article d’avui, tot allò que l’honora no treu que s’hagi de ressaltar que ha comès un error. En aquest article la Sra. Junyent s’ha dedicat a enaltir un llibre que deshonra la feina d’un col·lectiu d’investigadors voluntariós, que fa tot allò que l’Acadèmia no és capaç de fer: treballar la hipòtesi raonada i ben fonamentada, evident i indiscutible, alhora que tèrbola i delicada, de l’abast de la manipulació de la història, que en el cas d’Espanya és extraordinari i exemplar. D’aquesta manera, des de l’estatus que l’ha dut a publicar al diari Vilaweb, fent-ne una sincera reflexió personal, al meu entendre la Sra. Junyent ha optat per honorar als qui pensen com ella, que es veu que coincideix amb el pensament de la majoria, i això a l’Acadèmia té premi. Sí, premi, tot i que em sap greu reconèixer-ho. Però crec que cal recordar-ho, en especial a qui s’oblida massa sovint de com es comporta la ment col·lectivitzada quan es tracta d’opinar, i perd la capacitat crítica, i el respecte, sobre allò que ni li importa ni li interessa perquè li demana fer un esforç que li sobrepassa, o requereix posar en dubte temes i idees contràries a allò que ha acceptat i digerit, que fins i tot ha alimentat. I es comporta així fins a l’extrem de perdre els complexos perquè es sent legitimat i creu tenir el dret de menystenir-ho i fer-ne mofa públicament. Així, es manté al costat del “cavall guanyador” (i es sent superior). A aquesta tendència li diuen “biaix cognitiu”, o altrament dit mecanisme psíquic d’expressió dels prejudicis. 

És a dir, la Sra. Junyent té dret a opinar, i a fer-ho al diari Vilaweb, com jo tinc dret a fer-ho aquí. Però el dret a la burla pública té límits, sobretot quan es tracta de la feina honesta i sentida de persones que no reben suport acadèmic, institucional ni públic pel senzill fet d’estar en l’espai de la crítica incòmode i de posar en dubte el consens oficial de la realitat degudament instituïda.

I això li ha passat a la Carme Junyent pel fet d’haver llegit el llibre Pseudohistòria contra Catalunya, editat per Vicent Baydal i Cristina Palomo (ISBN: 978-84-976-6689-3). O si més no per haver-ho intentat, perquè no sembla que se l’hagi llegit amb massa atenció, atenent a la vocació del llibre i al judici que li ha suggerit, i ha transcrit al diari Vilaweb.

La Sra. Junyent es sent autoritzada a fer un exercici de menyspreu a l’Institut Nova Història, potser perquè creu tenir el dret a fer-ho i l’obligació intel·lectual d’expressar-ho. Però, ella pot fer una crítica nefasta a la feina de gent que pensa lliurement? i aplaudir als qui es dediquen a calumniar-los? Públicament?

Pel que sembla, sí que pot. I això és molt greu.

Mentre hi hagi persones com ella, amb altaveus a la premsa reconeguda, que utilitzen la seva imatge per calumniar als qui fan recerca crítica amb la història oficial, seguirem veient com es publiquen llibres de la Història d’Espanya (Vicens Vives, ISBN: 978-84-682-3579-0), per a nens i nenes, amb un coet a la portada, on de la nostra història només s’hi dedica el capítol “Crisis y decadencia de la Corona de Aragón”. I mai podrem posar en dubte aquesta idea, creada des de l’Espanya castellanitzada, de la mateixa manera que mai sabrem ni podrem investigar la Santa Inquisició a fons. Mai sabrem fins a quin punt aquesta idea és plena de malícia, i un monument a la falsificació documental a gran escala que té per únic i principal objectiu catapultar a la glòria eterna el poder castellà sobre Espanya, i, evidentment, el menyspreu més absolut a la identitat catalana a costa de la creació d’una falsa superioritat aragonesa en la història medieval, per raons simbòliques, monàrquiques i religioses. La història d’Espanya castellanitzada i catòlica fins a l’exageració, inquisitorial, és una obra que bloqueja, de forma implacable, perfecte, qualsevol intent de restitució de la dignitat i de l’autoritat catalanes, de fortes arrels jueves, com a poble i nació, com a cultura i part poderosa de la identitat medieval, d’una història que ha estat esborrada per mans traïdores i nefastes en una època en què això va ser possible, en què la manipulació dels mitjans per part de les elits era capaç de construir la mentida sense contemplacions per crear el seu poder, i pretendre fer-lo etern, com qui feia divinitats i sants d’on només hi havia culte al simbolisme del poder.

Mentre hi hagi persones com a les que ella es dirigeix seguirem sense estudiar degudament per què El Cid i el Santuari de Covadonga fou una obra paral·lela dissenyada al segle dinou, finançada i dirigida per la família Pidal, afí a la reialesa, a n’Alfons XIII, i després al General Franco. Aquesta família té el seu panteó familiar al Santuari; fou qui va promoure la declaració de Covadonga com el primer parc natural d’Espanya; i, fou la propietària del poema d’El Cid i qui en va promoure la seva difusió al segle XX, fins a l’extrem d’assessorar la producció nord-americana d’El Cid d’en Charlton Heston, feta en temps d’en Franco. I aquesta tesi no és de l’Institut Nova Història, sinó del periodista gallec Miquel-Anxo Murado. Ell i la seva obra tampoc es coneixen prou, però  en Murado va ser molt més valent que la Sra. Junyent, pel que fa a jutjar la història oficial. I cito el cas d’El Cid perquè en fa referència la Sra. Junyent al seu article del Vilaweb.

+++

Sra. Junyent,

En Miguel-Anxo i l’INH fan quelcom més punyent que participar del consens oficial i burlar-se dels qui gosen qüestionar-lo. Desmunten el fals consens des de la recerca més sincera, tot i saber a què s’exposen. I hi dediquen la seva inquietud més íntima, que treballen amb coherència i determinació pel bé del coneixement, sense esperar rebre’n un cop a l’espatlla i un somriure còmplice. N’Anxo-Murado va escriure el fabulós llibre La invención del pasado: Verda y ficción en la historia de España, que es publicà l’any 2013, i va ser molt més eloqüent amb la manipulació de la història d’Espanya dels segles dinou i vint que no pas la simple i superficial lectura que en fan els autors del llibre Pseudohistòria contra Catalunya, al què vostè dedica la seva lectura de les vacances, i l’article del Vilaweb.

Potser no hauria de llegir llibres que es dediquen a difamar la recerca crítica, i s’hauria de dedicar a canviar les seves preferències abans de fer-ne prejudicis inapropiats. Però no, al seu lloc ha triat per la via més fàcil i ha optat pel menyspreu a la recerca crítica, i el culte a l’acomodació acadèmica. I, fent-ho, fa senyal d’una (diguem-li psicològicament) immodèstia arrogant, insolent, i en fa gala. Es mostra “petulant”, segons la definició que en fa l’Enciclopèdia Catalana.

+++

A la Sra. Junyent, els autors del llibre que ha llegit i, en el seu defecte, el diari Vilaweb, els hi trasllado l’exigència d’una rectificació pública. O, si més no, des d’aquí els faig un crit a l’atenció pel fet d’estar agredint, sense ser-ne conscients, la via més eloqüent i encertada, probablement, per refer l’autoritat catalana davant d’Espanya i, sobretot, davant de la resta del Món, sense la qual mai, i dic mai, la independència serà possible. Ni la independència ni la recuperació de tot allò que la història adulterada ens amaga i probablement no ens satisfarà mai prou conèixer, perquè és massa difícil de pair. Els ho dic pel bé de la nostra història, de la història humana i de la qualitat del coneixement, i, per suposat, per la llibertat dels pobles i les llengües amenaçades, que tant el diari Vilaweb com la Sra. Junyent volen protegir, tot i el cost i el sacrifici que suposa, la humilitat que requereix i la renúncia a l’acomodació irracional que demana viure en un món sense prejudicis.

Sra. Junyent, Vilaweb, Acadèmia catalana… : “Traieu-vos la bena dels ulls”.

3 pensaments sobre “La petulància cognitiva contra la història real

  1. Moltes gràcies, Andreu, per resposta encertada i necessària a la Sra. Junyent. Vaig llegir l’article i constato amb tristesa que massa sovint ens barallem quan hauríem de col·laborar generosament en una recerca que, com a mínim, defensa la dignitat de Catalunya i la seva història robada i amagada. Salut, llibertat i república, Joaquim Clusahttp://www.clusa-oriach.cat

  2. Doncs sí, bona resposta a la Junyent. És una autèntica llàstima. Fins i tot la meva mare me’n va reenviar las ressenya: “ho veus? També ella diu el mateix…”
    Una llàstima…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s