En un futur no llunyà Catalunya aconseguirà més prestigi i reconeixement, justícia, davant d’Espanya

Publicat al blog CAUSA CATALANA, l’agost de 2013.
Entrevista de l’Andreu Marfull. Versió original en llengua castellana.

English version

Versión castellana

Després de llargues, sinceres i sempre inacabades converses sobre la nostra quotidianitat, dels nostres orígens, sobre la crisi i sobre l’enaltiment de la catalanitat independentista; després d’haver compartit llibres i constatar que tots dos sentim l’emoció de començar a comprendre la nostra peculiar història, el nostre passat en un context molt més ampli i complex del que hem sentit al llarg de les nostres vides, demano a en Juan transcriure una part de les seves reflexions, parlant sobre el moment en què vivim. Convençut que la seva sinceritat és majúscula, les seves reflexions sentides i la seva llibertat de pensament està fora de dubtes.

Parlem d’una disfunció. La que es percep entre un moment crític i l’aposta per obrir un nou episodi de la nostra història. La demanda a exercir la lliure determinació del poble de Catalunya davant d’Espanya. Un debat que apunta a les properes generacions, especialment les que estan en camí, a qui en Juan diposita la seva confiança. L’esperança de saber canalitzar millor la nostra complexa realitat. Des del coneixement i la comprensió es produiran molts dels canvis que ara s’enfilen al voltant d’una hipotètica Catalunya independent, però no tots responen a una demanda específica d’emfatitzar una identitat catalana. Responen senzillament al fet de voler fer un món millor, més saludable i menys injust.

Juan ens allunya del missatge catalanista que fa de la independència l’últim recurs davant l’alarmant desaparició de la identitat i la competitivitat de la cultura i l’economia catalanes. Aporta el coratge i la convicció de la gran comunitat de persones, famílies i cultures que han confiat en els seus descendents l’esperança de poder construir arrels des del món i les terres que han viscut. Per poder aportar els seus valors i l’experiència personal. Per mostrar que la societat, en un entorn amable, obert i dialogant, és capaç de refer vides, famílies, pobles i cultures sempre canviants, però enllaçats amb la seva història, la seva raó de ser.

Una entrevista intensa i plena de suggeriments.

+++

Què significa per a tu la reclamació del dret a la lliure determinació de Catalunya?

Què vols dir amb això?

Molt senzill, què comparteixes i què no comparteixes d’aquest concepte?

Comparteixo, pel que recentment he recollit, que el dret a la lliure determinació de Catalunya és de llei. Tenim tots els drets per poder-la demanar.

I hi ha alguna cosa que no comparteixis?

Potser el moment en què ho estem demanant. Crec que no és l’adequat.

Et refereixes a la crisi?

Vull dir que ara per ara hi ha moltes coses més importants a Catalunya. Tant malament com estem… Crec que fa tants anys que no tenim independència que podem esperar, primer seria millor encarar els problemes reals d’aquells a qui afecta més la crisi. “Primer arregla casa teva”.

Hi ha qui relaciona la crisi actual amb la debilitat institucional, estratègica i política de Catalunya dins d’Espanya. No creus que Catalunya podria afrontar millor les seves mancances, la seva crisi, amb més poder financer, polític i institucional?

Sí, estic totalment d’acord. Catalunya sola estaria molt millor del que estava. Però com el procés per poder independitzar-se és llarg, bastant, crec que no és el moment de començar-lo ara. Hi ha massa problemes. I quan tot estigui més al seu lloc llavors es pot iniciar el procés de forma més assenyada.

Suposo que deus témer que les formes es tensin massa i amb això es trenqui un diàleg i un sentit comú que en condicions normals permetria un debat més raonat i responsable.

Sí, crec que tot està tan malament que no ens faran cas si ara demanem al govern central l’autodeterminació. Encara que tinguem raó, i jo crec que la tenim.

Creus aleshores que plantejar un temps de maduració a Catalunya i Espanya permetria aconseguir de Madrid el dret a plantejar la lliure determinació de Catalunya?

Segueixo pensant que és molt complex i difícil que el govern central el doni, el permís, però és millor que tots els ambients estiguin en cordialitat. Molt millor del que estan actualment.

Molta gent opina que Espanya mai ho acceptarà, ni tan sols amb les bones maneres -i molt raonables- que exposes. I que per tant aquesta situació justifica la pressió que ha unit a molts catalans a aquesta fi, una situació que a l’hora condiciona les enquestes que pressionen la classe política catalana avui en dia. És un moviment que comença des de baix i es trasllada a la classe política.

Realment penso que el moviment de la diada reclama la independència, però la majoria de la gent surt perquè està molt farta, fastiguejada de tot -famílies en atur, la gent molt molesta amb els polítics, la corrupció … -, no només és el motiu independentista tradicional. La gent està tan farta que no sap com reaccionar, i la manifestació és una forma d’expressar una situació límit, una preocupació, que ni els polítics s’esperaven. D’altra banda també entenc que la gent pensi que Madrid no ho acceptarà.

En el fons, en la mesura que és un tema seriós i preocupant, és veritat que la independència no és la fita real de tots els que podrien entendre la consulta o fins i tot la ruptura amb Espanya. Però el debat de demà segueix sense estar clar. No serà que trobes a faltar veure un diàleg? una serietat i una voluntat que ara no existeix? Et preocupa això?

Sí. És més, si mires els diaris, als principals partits catalans que voldrien el dret … ara CiU s’allunya d’ERC … no hi ha res a fer si aquí no ens posem d’acord.

Està clar que les coses segueixen tèrboles, que el diàleg poble-política està totalment abduït pels mitjans. I aquesta situació genera més incerteses que garanties d’èxit, més dubtes que sentit a la consulta. Però no creus que aquesta realitat ha estat alimentada de manera implacable per Madrid?

Sí, això sens dubte. Però el que també et dic és que el diàleg poble-polítics no existeix. No hi ha diàleg. Veus els seus programes i cadascú parla de si mateix, no pensen en el poble.

La meva impressió és que els independentistes de tota la vida estan encantats, però falta la veu de tots aquells que, per motius no històrics, senzillament per una legitimitat sociocultural, desitgen el millor per a Catalunya sense convertir-ho en una qüestió patriòtica. Hi ha un discurs -el nacionalista- molt elaborat, i un altre que no -el del dret i sentit a la lliure determinació- que té a veure amb la complexa realitat sociocultural, les arrels, dels catalans de Catalunya. El dret, quan s’enfoca només en la identitat catalana -quan Catalunya és una de les regions del món amb més diversitat de persones, d’identitats- es debilita per si mateix.

Estic totalment d’acord. Per exemple: el meu cas. El meu pare de Cartagena i la meva mare d’Almeria, nascuts en la postguerra van haver de sortir dels seus llocs de naixement. Van anar a Catalunya per necessitat de diners, per pobresa. Per trobar feina. Els meus pares, quan van arribar a Barcelona, es van instal·lar en un dels barris de la perifèria. Allà vam néixer molts dels fills d’aquesta gent desplaçada. No hi havia gairebé ningú català. Eren d’Andalusia, Galícia, Extremadura… Tots vam créixer parlant castellà encara que fóssim catalans de naixement, el català hi era desconegut.

Creus que la teva identitat encara no ha estat prou considerada en els portaveus -ANC, Òmnium, ERC, CiU, ICV i la CUP- de la reclamació a la consulta?

Els protagonistes del debat cultural i polític de Catalunya no representen la complexa diversitat de la societat i la identitat catalanes. La gent del carrer el que vol és tenir feina, que la seva família estigui bé i els seus fills vagin a l’escola. No els preocupa que les classes estiguin en català, al contrari, tothom està encantat en aquest sentit. Potser els nostres fills, que senten més Catalunya des de petits, com la meva filla, s’hi esforçaran. Buscaran de veritat la catalanitat i la responsabilitat social cap al seu poble. Ells lluitaran per tots aquests drets -a part que han nascut en un món i una cultura molt millor- i sabran molt més de Catalunya del que sabem ara.

Veus el debat orientat a l’enriquiment que, com dius, incorporarà la sensibilitat de la propera generació?

Crec que l’actual debat no recull la qualitat i el repte d’integrar les futures generacions.

Tens dubtes que la independència sigui beneficiosa per a la cohesió social a Catalunya si no s’obre a un debat més obert i positiu?

Tinc seriosos dubtes perquè, a l’haver nascut en un barri amb molta immigració… ¿creus que el missatge d’ERC i CiU li arriba a aquesta gent?

Crec que aquest és el punt més feble, també el més complex i el que decantarà el seu desenllaç.

Per això crec que serà la propera generació la que anirà a per una Catalunya on tots es sentiran més catalans, perquè tots ells han nascut aquí i aquesta és casa seva. Són d’aquí.

Creus potser que la propera generació, de catalans i d’espanyols, serà capaç també de posar fi a les elits que ara per ara persisteixen en el debat nacionalista, sigui català o espanyol?

Crec que la següent generació serà més oberta, si més no de ment. Això espero. Si són més oberts i una mica més intel·ligents que els d’ara potser arribaran a entendre més la realitat. També crec que lluitaran més aquí, encara que Madrid no ho faciliti o ho dificulti.

Aleshores creus que la debilitat d’avui serà reforçada en el demà?

Sí, sens dubte.

Una frase final?

Espero que -quan el poble estigui unit- tots estarem junts i ens donarem de la mà, no com avui en dia. I en un futur no llunyà molt probablement s’aconseguirà com a mínim un major prestigi i reconeixement, justícia, de Catalunya davant d’Espanya.