Imatge anterior: Manuscrit fals titulat Libre dels faeits d’armes de Cataluña, de gairebé 300 fulls, que recull les biografies dels comtes de Barcelona fins a Martí I l’Humà. Atribuït al cronista reial (i religiós) Joan Gaspar Roig i Jalpí, que es feia passar per en Bernat Boades (era el seu pseudònim). Escrit en català i castellà antics. Es creia que era un document del 1420 i no és fins el 1931 que es descobreix el frau (per part d’Andrés Giménez Soler, arxiver de l’Archivo de la Corona de Aragón). Clicar.

Tot i així, la Real Academia de la Historia espanyola l’honora, i ressalta que aquesta “taca” no li treu mèrit a la seva extensa obra, que rememora, ressaltant que era un fidel servidor de la Monarquia hispànica i que el frau “ha sido calificado como el mejor libro escrito en prosa durante la decadencia de la literatura catalana en la Edad Moderna” (clicar). Quant de cinisme.

Però això no és tot. Apart del frau del manuscrit escrit en nom de Bernat Boades, se’l fa autor de la Chronici Rebus Hispaniae, atribuïda al monjo benedictí Liberatum de Girona (o Liberato), que se’l fa néixer al segle sis, en què explica tota la història humana des de la creació fins a l’any 611, en dues parts, la primera fins al naixement de Crist, i la segona des del naixement. Aquesta obra es publica l’any 1669, en un època “màgica” en què apareixen cronistes de sota les pedres. I es coneix que és, per tant, un altre frau. (clicar)

Ara bé, aquest home fou cronista reial de Carles II d’Habsburg, i val la pena repassar la seva producció per sospitar de la magnitud de la manipulació de la història. Tots aquests llibres s’han utilitzat per la recerca històrica. Obres que ressalta la Real Academia de la Historia:

Blanda laletánica illustrada, Barcelona, 1661 (inéd.); Aliento en la adversidad, el Taumaturgo de Paula S. Francisco, Fundador de la Religión de los Mínimos, Barcelona, 1662; Modo per a cumplir ab la obligació del rezo del divinal offici y celebració del inefable sacrifici de la missa: tret de la Instrucció de sacerdots que compongué lo venerable pare D. Antonio de Molina, Barcelona, Imprenta Antonio Lacaballería, 1663; Sermó dels illustríssims màrtyrs y patrons de la antiga vila de Blanes, del bisbat de Girona, sant Bonoso y sant Maximiano, Barcelona, Imprenta Antonio Lacavalleria, 1664; Catálogo paralipómeno de los santos indígenas y advenas del Principado de Cathaluña y sus condados, s. l., 1664 (inéd.); Tratado de las excelencias y antiguedades del Priorato de Santa María de Meyá en el Principado de Cathaluña, Gerona, Imprenta Gerónimo Pallol, 1668 (ed. moderna Lérida, Academia Bibliográfica Mariana, 1881); Reales elogios de Cathaluña ilustrados y aumentados, s. l., 1673 (inéd.); Libro donde por ABCDARIO se van anotando varias cosas historiales, s. l., 1673 (inéd.); Crónica General de Cataluña, s. l., 1674 (inéd.); Libre de feyts d’armes de Catalunya (de Bernat Boades), s. l., 1675 (atrib.); Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona, y cosas memorables suyas Eclesiasticas y Seculares, assi de nuestros tiempos como de los passados. Vida, martyrio y patrocinio de San Narciso. Y defensa de la entrada de Carlos el Grande en Cataluña, Barcelona, Imprenta Jacinto Andreu, 1678; Vida de San Francisco de Sales, s. l., 1678 (inéd.); Verdad triunfante. Discurso histórico-apologético por el capítulo XXII de la Primera parte del Resumen Historial de las Grandezas y Antigüedades de la ciudad de Gerona, Barcelona, Imprenta Jacinto Andreu, 1680; Sermón históricopanegírico del Illustríssimo Mártyr S.Christóval, predicado en la muy Illustre y antiquíssima Parroquial de S.María del Mar de la Ciudad de Barcelona el año 1680 a 10 de julio, Barcelona, Imprenta Jacinto Andreu, 1683; Dulze desengaño histórico del año cierto en que se fundó la sagrada, inclyta, real, militar Orden de Nuestra Señora de la Merced, Barcelona, Imprenta Jacinto Andreu, 1684; Noticias de Cataluña, s. l., 1690 (inéd.); Epítome histórico de la muy ilustre Ciudad de Manresa, Barcelona, Imprenta Jaime Suriá, 1692; Vida de la gloriosa Santa Sotera en Palamós, s. l., s. f. (ed. en Barcelona, La Catalana, 1901).

És a dir, va escriure sobre la història del cristianisme, de diversos sants, de Catalunya, de Girona i de Manresa. Doncs bé, podem dubtar de totes aquestes històries, escrites per un farsant al servei de S. M. el Rei. 

 

Pseudohistòria, oficial

Andreu Marfull Pujadas

…

Article d’opinió publicat a EL PUNT AVUI, l’1 de març de 2020. Clicar.

…

El tractament de la informació orquestrada des de Madrid respecte als fets de l’1-O del 2017, està fent obrir els ulls a molta gent, que veu com el tracte rebut és lamentable. I això costa molt d’acceptar. Se’ns vol fer creure que la llei escrita pel relat dels fets manipulats pot enviar a la presó, privar dels béns i amenaçar tots aquells que creiem que tenim el dret a ser, i a decidir. I això ens fa sentir impotents. En aquest sentit, la publicació del llibre Pseudohistòria contra Catalunya, coordinat per Vicent Baydal i Cristian Palomo, que s’ha proposat desprestigiar en Jordi Bilbeny i l’Institut Nova Història, o l’INH, té la virtut d’haver-nos ajudat a entendre-ho millor. Gràcies a la seva pretensiosa reacció, hi ha més consciència de viure en un context historicista anòmal, al posar-lo en evidència. I aquesta situació ens ajuda a apuntar al moll de l’os: a la pseudohistòria oficial. Des de l’espanyolisme se’ns fa creure que hi ha una llei que diu que els catalans no som ni mai hem estat un poble o una nació i, per tant, mai ho podrem ser. I això els ho reafirma el dret històric. I nosaltres diem que sí, que ho som i volem ser-ho amb igualtat de drets com qualsevol altre, sense tenir massa clar on comença i on acaba aquest dret. Però, per què dubtem? Perquè ens han usurpat aquest dret. Ho ha fet el relat històric que ha dirigit un poder intrús, que no ha tingut cap mirament a l’hora de manipular la veritat, per estabornir els seus adversaris a cops de porra i de flagrants falsificacions. I aquesta afirmació no és en absolut gratuïta. És una grandíssima veritat que no es treballa com a línia d’investigació de la manera adequada per por a les conseqüències que pot generar. En general, no hi ha la més mínima col·laboració. Més aviat hi ha aversió, la mateixa que menysté a l’INH (que sí que ho investiga). Canvi de noms i de cognoms; invenció de regnes i de llinatges, de sants i de gestes; una censura implacable (que inclou els arxius oficials); crema de llibres, de biblioteques i de persones; innombrables contradiccions i una ingent falsificació documental, en són les proves. Però els academicistes creuen en la bona fe dels manipuladors. Per a un acadèmic, o per a un admirador de l’Acadèmia, repensar la història és massa incòmode, ja que fer-ho implica quedar-se sense el do de l’erudició i sense el fonament del seu mètode científic: la lògica dels fets ja consensuats i el rigor de l’anàlisi documental. És a dir, no ho exploren perquè topen amb els límits del seu cientisme conservador. Ells no ho investigaran ni deixaran que es faci, però mostrant-nos les seves limitacions han donat ales a una major determinació científica, apujant el llistó del dubte, com ho fa l’INH.