Imatge anterior: flama del Fossar de les Moreres, a Barcelona, davant de la Basílica de Santa Maria del Mar, en memòria dels màrtirs del 1714. Fotografia: Andreu Marfull 2013.
***
Informació relacionada:
La independència de Catalunya: una qüestió nacional i una qüestió internacional (Clica)
L’indépendance de la Catalogne: une question nationale et une question internationale (Click)
‘El cas dels catalans’ a les Nacions Unides el 1945
Entrevista a en Jordi Miravet – 2017/12/17
***
EL CAS DE CATALUNYA
El Cas de Catalunya, Apel·lació a les Nacions Unides. Conferència Internacional sobre Organització Internacional. San Francisco (CA) 1945.
Fa anys que presento, com ho faré després d’aquestes lletres d’encapçalament, El Cas de Catalunya Apel·lació a les Nacions Unides amb la ferma convicció que parlo, que escric, d’un tema dels nostres dies. No hi fa res que l’Apel·lació sigui de l’any 1945 ni que em remeti a Sòcrates; als Catorze Punts del President Wilson, a la Primera Guerra Mundial i a la Societat de Nacions; a Franklin Roosevelt, a Winston Churchill i al Pacte de l’Atlàntic; i darrerament al Tribunal de Justícia de La Haia en relació a la independència de Kosovo.
No hi fa res perquè estem parlant de democràcia i estem parlant de poder i de com conjuga un i altre amb el reconeixement del dret de les nacions. Reconeixement, no oblidem, que provocarà un nou paradigma de les relacions internacionals. Aquest canvi, que si bé en el seu inici a principi del segle XX, tenia una concreció política fràgil, avui està plenament consolidat.
Parlar de l’Apel·lació avui ens permet fer, a través de la nostra pròpia història, el recorregut que ha fet el món aquests darrers cent anys enllaçant-ho amb la nostra l’etapa actual per esdevenir una nació reconeguda internacionalment.
Com us deia estem parlant d’un tema de plena actualitat que va ser abordat al Col·legi d’Advocats de Barcelona el 31 de gener de 2014 sota l’epígraf “El Dret d’Autodeterminació: Anàlisi Jurídica“.
Jordi Miravet Sanç
President de l’associació Memorial 1714
***
Així doncs, començaré fent una petita digressió que ens portarà a Sòcrates. Parlarem de poder, de democràcia i de nosaltres amb relació amb aquests dos conceptes.
Utilitzaré a tal efecte el llibre de Joan Cavaller, La Teoria de les Nacions (1), on l’autor, seguint el suggeriment d’Hannah Arendt (La condició humana -Cap.1,3-), ens acosta al concepte filosòfic socràtic que diu que… ”El regne polític no proporciona totes les activitats més elevades dels homes“.
Resumint-ho molt, podríem dir que Sòcrates recrimina els sofistes per donar un excés de legitimitat al fet polític en detriment d’altres formes de relacions entre les persones. I raona que aquesta manera d’organitzar la societat crea una realitat artificial que gira a l’entorn del poder que afavoreix la tirania i perjudica la democràcia.
Plató i sobretot Aristòtil desenvolupen la idea sofista de la preeminència de la vida política a la societat, tot fent que sigui la base sobre la qual s’ha organitzat la vida col·lectiva fins als nostres dies.
El problema apareix quan algú aliè a una activitat social i amb poder per fer-ho hi introdueix elements que no sorgeixen estrictament de l’activitat ni hi tenen cap relació i, en canvi, la distorsionen.
Per exemple, el 27 de març 2004 la Federació Catalana d’Hoquei va ser reconeguda internacionalment a l’espera d’uns tràmits formals menors. La Catalana d’Hoquei acomplia tots els requisits, la seva acceptació hauria dinamitzat el hoquei com a activitat internacional i hauria donat satisfacció als practicants d’aquest esport arreu del món. Però el Regne d’Espanya introdueix un element aliè al joc: No. Els catalans, no.
El fet que denunciem és que a partir de la preeminència política, es violentin realitats –socials o nacionals- existents o bé que emparades en el poder se’n fixin d’artificials. Com ho va ser la incorporació a França dels Comtats del Nord l’any 1659. O la de la Corona Catalano-Aragonesa a Castella, després de la Guerra de Successió.
En Joan Cavaller en el seu llibre referenciat ens destaca la importància que va tenir en el naixement de la cultura ibèrica de la qual provenim, la forta colonització de la mediterrània occidental per part dels grecs jònics. I afegeix la hipòtesi que el gentilici català derivi de l’expressió grega Kath’ Hel·lenas (“com grec”, “igual que grec”).
No sabríem dir si és com a conseqüència dels antecedents assenyalats, o bé motivat per l’allunyament històric del poder, com assenyala Vicens Vives al seu llibre Noticia de Catalunya, però, en qualsevol cas, el cert és que tendim a crear societat, més que no pas a cercar el poder i ens distanciem del seu concepte clàssic. Tendim a tenir una visió socràtica de la societat, com els primers grecs, els jònics, els que van donar al món els principis democràtics.
***
Avancem un xic més i al punt on som mirarem d’aportar elements que ens ajudin a entendre on arrenca la línia d’actuació i les aportacions que hi va haver en el camí per fer possible la presentació d’un document de les característiques de “El Cas de Catalunya, Apel·lació a les Nacions Unides” l’any 1945.
Creiem que és indispensable comprendre que a principis del segle XX es produeix un canvi en les relacions internacionals que connecta de ple amb la nostra sensibilitat política com a catalans pel que fa a la qüestió nacional.
Aquest canvi té a veure amb l’aprofundiment de la democràcia –d’aquí la introducció precedent– i l’acceptació per primera vegada del dret de les nacions.
És durant la primera Guerra Mundial 1914-18 que els aliats, amb França al capdavant, reivindicaran aquest dret de les nacions, cosa que mourà voluntaris catalans a participar en la Guerra i allistar-se sota la bandera de França en reclamació de la llibertat nacional de Catalunya. La Unió Soviètica establirà també el principi del dret d’autodeterminació dels pobles.
Però va ser l’aportació expressada pel president dels Estats Units Woodrow Wilson en un discurs davant del Congrés americà el dia 8 de gener de 1918 el que va donar un impuls definitiu al que implicava el reconeixement del dret de les nacions. Aquest discurs serà conegut popularment com els catorze punts del President Wilson. El catalanisme polític de principi del segle XX beu d’aquesta font.
Henry Kissinger (2) destaca el paper fonamental dels Estats Units en el canvi profund de les relacions internacionals del segle XX i avala la tesi de ser motivat per tenir d’aquest país en la democràcia la seva senya d’identitat més pregona.
Com a conseqüència d’aquest precedents, el president Wilson promourà el 28 de juny de 1919 la creació de la Societat de Nacions que, basada en el nous principis, serà el fòrum de la política mundial fins al començament de la Segona Guerra Mundial. En aquest nou fòrum, els catalans van ser molt actius presentant reclamacions de reconeixement de Catalunya i també fent aportacions sobre el dret de les nacions.
***
En la seva redacció El Cas de Catalunya incorpora iniciatives que van presentar-se a la Societat de Nacions. Com també i de manera destacada l’esperit de la carta de l’Atlàntic que, signada el 14 d’agost de 1941 pel president americà Franklin D. Roosevelt i pel primer ministre britànic Winston S. Churchill, ja anunciava la creació de les Nacions Unides.
Introduirem a continuació referències a l’exili català i en relació amb “El Cas de Catalunya, Apel·lació a les Nacions Unides“.
El Consell Nacional de Catalunya que s’havia establert a Londres l’any 1940 fent les funcions de la Generalitat de Catalunya que havia quedat a la França ocupada de seguida es va sentir, identificat amb el contingut de la Carta de l’Atlàntic, en especial del segon i del tercer punt del seu ideari: (3)
“2- No desitgem canvis territorials que no estiguin d’acord amb la voluntat lliurement expressada pels pobles interessats.
3- Respectem els drets de tots els pobles del món per a elegir la forma de govern sota la qual desitgin viure, i aspiren a veure restablerts els drets de sobirania i de govern propis d’aquells països que per la força n’han estat privats“
Aquesta identificació, va provocar un canvi polític de gran transcendència en el Consell, canvi que el seu president Carles Pi Sunyer va exposar en un acte públic l’onze de setembre 1941 a l’Hotel Waldorf de Londres. El Consell “renunciava a l’empara de la Constitució de 1931 de la República i en conseqüència de l’Estatut de 1932“. (4)
La nova situació implicava, segons ho veia el Consell Nacional, que el món havia entrat en un període constituent i que la sortida per Catalunya era exercir directament el dret a l’autodeterminació directament i amb l’aixopluc internacional. El Cas de Catalunya neix d’aquest plantejament.
El Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) serà en aquell moment l’única veu discordant d’aquest discurs. A poc a poc per la via dels fets Esquerra Republicana de Catalunya s’allunya de la posició inicial i el 25 de novembre de 1943 conjuntament amb els Republicans i el socialistes espanyols constitueixen a Mèxic la Junta Española de Liberación (JEL).
Heribert Barrera (5) fa una descripció de la situació i ens diu:
“… Recordaré que el Consell Nacional de Catalunya va ésser constituït a Londres el juliol de 1940 i va quedar format per Pere Bosch Gimpera, Josep M. Batista i Roca, Josep Trueta, Ramon Perera i Fermí Vergés, sota la presidència de Carles Pi-Sunyer. El 1942 el Consell passà per un moment de profunda crisi, fruit dels problemes complexos que l’exili plantejava als catalans, especialment pel que fa a llurs relacions amb els republicans espanyols. El 1944, no obstant, el Consell es va reconstruir i ampliar i als consellers anteriors s’afegiren els representants de les Comunitats Catalanes d’Amèrica (entre les quals el gran poeta Josep Carner, Josep Carner Ribalta i el Dr. Antoni Trias Pujol), representants de sectors polítics (entre els quals Manuel Serra i Moret), membres del Consell creat a França pel President Companys i àdhuc un representant dels moviments interiors de resistència. Però els problemes que havien donat lloc a la crisi de dos anys abans continuaven de fet pendents i l’alliberament de França, on residia el President de la Generalitat Josep Irla, tornava a portar al país veí el centre de gravetat de la política catalana a l’exili. És per aquestes raons i molt especialment per les desavinences internes d’Esquerra Republicana de Catalunya que l’abril de 1945 el Consell Nacional de Catalunya estava ja en vies dissolució. De dret aquesta no va tenir lloc fins dos mesos més tard, quan el President Irla va encarregar a Carles Pi-Sunyer de formar govern de la Generalitat. Però aquell més d’abril no era ja prou operatiu per gosar assumir, enfront del President de la Generalitat, la representació del Poble de Catalunya. Només un membre del Consell, Carner Ribalta, i dos dels seus companys de la Delegació dels Estats Units, van atrevir-se a fer-ho. A quaranta anys de distancia, vist tot el que s’ha esdevingut després i per petit que hagi estat el profit que immediatament se’n va treure, no em puc estar de congratular-me’n i d’aplaudir-ho.”
Per complementar l’explicació donada pel President Heribert Barrera, convé saber que l’any 1944 tant el govern britànic com el dels Estats Units havien acceptat el compromís donat pel general Franco de la neutralitat d’Espanya.
En relació amb aquest punt Josep M. Batista i Roca m’havia dit personalment que el govern britànic havia amenaçat Franco que si no subscrivia el compromís de neutralitat Anglaterra reconeixeria automàticament Euskadi i Catalunya i passaria a organitzar i dirigir la resistència interior d’aquests dos països.
Es donaven les primeres passes del que després es coneixerà com la Guerra Freda. La nova situació afectarà de ple no només el reconeixement de Catalunya; sinó també la política oficial de Catalunya a l’exili que es reconduirà cap a l’acceptació de la legalitat de la República Espanyola de 1931 i el conseqüent Estatut d’Autonomia del 1932.
Alliberada França, la Generalitat de Catalunya es restableix com la màxima autoritat institucional de la política catalana. En substitució de President Companys, la presidència, recaurà en el President Josep Irla fins que el 5 d’agost de 1954 serà substituït pel President Josep Tarradellas, amb la formalitat no menor de fer-ho a l’ambaixada espanyola de Mèxic.
El 29 de setembre de 1977 el President del Govern Espanyol, deroga la llei franquista de 1938 que suprimia les institucions catalanes i restableix la Generalitat Provisional.
***
El Cas de Catalunya va ser presentat per la delegació als EEUU del Consell Nacional de Catalunya de Londres, formada per Josep Carner Ribalta, Josep M Fontanals, Josep Ventura Sureda i per J. A. Gibernau. L’Apel·lació, que és com era conegut en curt el document que analitzem, va ser redactat per Josep Carner Ribalta, que el va signar juntament amb Josep M. Fontanals i Josep Ventura Sureda. Recull i sintetitza totes les actuacions catalanes fetes a la Societat de Nacions, alhora que fa seus els principis de la Carta de l’Atlàntic de l’any 1941. I va rebre el suport documentat de 75.000 catalans organitzats a l’hemisferi americà.
El que millor descriu el que va representar l’apel·lació és un article de Carles Sala publicat en un article al diari Avui del dia 12 de març de 1978 (6).
Carles Sala i Joanet (Barcelona 1905-1991) escriptor i polític, a qui l’any 1986 se li concedí el premi Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. S’havia exiliat després de la Guerra i l’any 1945 era director del Poble Català de Mèxic, publicació que al setembre del mateix any va editar per primer cop l’apel·lació en català..
“… La delegació no es féu il·lusions excessives respecte a la possibilitat d’obtenir resultats immediats i espectaculars. Ja sabia que l’apel·lació de Catalunya no podia ésser llegida ni molt menys resolta durant la Conferència perquè el cas no entrava en la seva competència. Però considerava que si la petició i l’informe arribaven a ésser rebuts i registrats com a document annex a la Conferència, la missió del Consell Nacional ja havia estat acomplerta.
Missió acomplerta, efecte primordial aconseguit i resultat comprovat davant del secretariat de la Conferència. Les Nacions Unides posseeixen l’apel·lació catalana a la qual recorreran en qualsevol moment que entri a debat la problemàtica ibèrica.
I encara es van obtenir d’altres resultats simultanis: els d’informació general sobre la qüestió catalana davant de tots els delegats dels governs representats a l’ONU i dels comentaristes de política internacional, juristes i tractadistes especialitzats. Però hi ha més encara, la delegació va tenir noticia del bon efecte que ”l’apel·lació” va suscitar en aquells medis. Alts funcionaris de la Conferència ja closa l’Assemblea van dir textualment en privat “El document dels catalans ha estat considerat com un dels millors que s’han presentat a les Nacions Unides sobre la matèria i en relació amb les qüestions vindicatives de les nacionalitats oprimides…”.
Com estava previst, la secretaria de la Conferència a través de TT. Mc.Crosky oficial d’informes, envia una lletra el 16 de maig de 1945 a Josep Carner Ribalta en qualitat de primer signatari de l’apel·lació anunciant-li que el tema per ells plantejat no seria tingut en consideració (7).
Els principals partits politics catalans a l’exili van mostrar el seu rotund desacord amb la presentació de l’apel·lació.
***
Entrarem ara en l’anàlisi del document en si mateix, que s’estructura en tres apartats:
- I.) Carta als patrocinadors.
- II.) Apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya.
- III.) Apèndixs.
I.) Carta als patrocinadors
Als Estats Units d’Amèrica, al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, a la U.R.S.S. i a la República de la Xina patrocinadors de la Conferència de les Nacions Unides sobre organització internacional, San Francisco.
Aquest és l’encapçalament de la carta que s’adreça presentant el document i continua:
Com sigui que Catalunya (malgrat la seva present subjecció a Espanya) és una nació ben definida, com ho prova la seva història i les característiques ètniques, el seu idioma propi, la seva literatura i cultura, les seves lleis especifiques, els seus costums i les seves tradicions i sobretot la seva present voluntat i desig de recobrar la seva sobirania nacional;
Com sigui que Catalunya (pel fet de no ser reconeguda com a nació) no es pot unir a les Nacions Unides ni declarar la guerra a cap potencia de l’Eix i així ésser admesa a Conferència de San Francisco;
Com sigui que Catalunya, pel fet d’estar ocupada per les forces feixistes del general Franco, no pot proclamar el seu estat bel·ligerant de facto contra l’Eix ni poden ésser reconeguts oficialment el gran nombre dels seus fills que lluiten actualment en els Exèrcits de les Nacions Unides;
Com sigui que Catalunya, en justícia, no pot ser classificada com a neutral, ni legalment com a aliada, però si com a nació amiga encara sota l’ocupació dels nazis feixistes;
Com sigui, d’altra banda, que les institucions legals representatives de Catalunya han deixat d’existir (puix que el president, Lluis Companys, fou executat per Franco i el seu Govern democràtic abolit i dispersat);
Per tant, nosaltres, en nom propi com a membres del Consell Nacional de Catalunya (Delegació als Estats Units) en nom de 75.000 catalans organitzats a l’hemisferi americà, i en nom del poble de Catalunya, la veu del qual es troba silenciada.
DEMANEM als patrocinadors de la Conferència de San Francisco:
QUE, ateses les circumstàncies especials i la posició única de Catalunya; atès que Catalunya és una de les poques nacions europees els drets nacionals de les quals no han estat encara reconeguts, CATALUNYA SIGUI CONSIDERADA COM UN CAS ESPECIAL i, atès que no pot estar representada ni efectivament prendre part en les tasques de la Conferència, LI SIGUI PERMÉS DE PRESENTAR I REGISTRAR LA PRESENT APEL·LACIÓ A LES NACIONS UNIDES davant els seus representants a San Francisco.
Nova York, 14 d’abril de 1945
J.Carner-Ribalta J .M. Fontanals J. Ventura Sureda
Membres de la Delegació als Estats Units del Consell Nacional de Catalunya de Londres
(Registrada al Departament d’Estat, el 28 de març de 1942)
II.) Apel·lació a les Nacions Unides en nom de Catalunya
És el nucli central del document. On es reclama el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític i a tal efecte, aporten raons històriques, polítiques i doctrinals que abonen aquesta proposta.
Demanen que la relació amb Espanya, sigui decidida a través d’un plebiscit dels catalans nacionals i que qualsevol desavinença que és produeixi entre Catalunya i Espanya sigui resolta per les Nacions Unides, actuant com a mitjancera.
– Justifiquen la presentació del document:
“La situació especial de Catalunya la priva de poder tenir representants legals i de poder ser present en aquesta Conferència per participar amb les Nacions Unides per a traçar la carta de l’organització internacional per a la pau i la seguretat”.
“Però és precisament mirant aquesta situació única de Catalunya que hem decidit de presentar el seu cas a la vostra atenció per tal que els drets de 3.000.000 de catalans. I aclareixen “Pròpiament que les terres de Catalunya inclouen, els vells reialmes de València i de Mallorca, així com també l’antic territori català de Rosselló, annexat a França, això constitueix la Catalunya Gran amb una població de 6.000.000 i on l’idioma català és parlat arreu”.
– Presenten un cas de llibertat nacional:
“Catalunya existí com a nació lliure fins a 1714, que fou incorporada per la força l’Estat Espanyol i constitueix una de les poques nacions d’Europa els drets nacionals de les quals, encara no han estat reconeguts.”
“El 1919, a Versalles malgrat els 18.000 voluntaris aportats als exercits aliats, el drets de la nostra nació no foren considerats”.Els darrers treballs de recerca sobre tema, tot i valorar l’aportació, redueixen molt la xifra dels combatents.
– Donen una resposta al perquè de la situació actual:
“La perllongada captivitat de Catalunya i el seu retardat alliberament són deguts, més que a derrotes militars a repetides dissorts diplomàtiques experimentades.”
Fan una relació de fets i reclamacions als organismes internacionals. Per la seva significació reproduïm el darrer cas que citen:
“A la conferència de Nyon de la Societat de Nacions de l’any 1937(8) els drets de Catalunya foren igualment desatesos i en canvi fou considerada vàlida la demanda d’Itàlia respecte al dret d’intervenir a Espanya per evitar la instauració d’una República Catalana Independent.”
Volem fer un comentari sobre el paràgraf anterior perquè ens ajuda a conèixer la nostra història des d’una perspectiva pròpia o nacional.
En aquest sentit podem entendre els bombardeigs que l’aviació italiana va fer durant la Guerra del 36 al 39, (9). Més que ser considerats com un ajut a Franco per motius ideològics com sempre se’ns ha dit, responien a un altre raó que els mateixos italians havien expressat i que nosaltres subratllem que ells diuen que es reserven el dret d’intervenir a Espanya per evitar la instauració d’una república catalana Independent.
– Assenyalen que durant tres-cents anys hi ha hagut voluntat d’utilitzar el descontentament català:
“La indiferència tradicional envers les demandes de Catalunya no hauria d’induir ningú a creure que el problema català no tingui relació amb el manteniment a Europa d’una pau i una seguretat permanents. La “Qüestió Catalana“ ha estat al fons de tot el malestar i de tots els disturbis polítics a la Península Ibérica durant les tres centúries passades, i no hi ha hagut mai a Europa cap força o potència agressiva que en un o altre no hagi tractat d’especular amb el descontentament català per enfortir o assegurar l’èxit dels seus plans”.
Posen uns exemples històrics dels quals en citarem un que destaca el paper geoestratègic dels Països Catalans.
“En temps recents en la geopolítica dels alemanys per la Mediterrània, la Catalunya Gran estava destinada a fer un gran paper contra França i les seves possessions a l’Àfrica. I per França La Catalunya Gran està destinada a fer de pont d’enllaç per a la França dels cent milions que haurien format la França Metropolitana i Algèria.” (10)
– Parlen de la importància de Catalunya en l’estabilitat d’Europa:
“… qualsevol estadista ben informat i amb visió, reconeixerà que a menys que el problema nacional de Catalunya sigui resolt satisfactòriament, mai no hi haurà veritable pau a la Península Ibèrica.”
– El problema català és de natura inalterable:
“Els punts bàsics de les aspiracions catalanes no canvien amb l’existència a Espanya d’un règim més o menys liberal, ni tampoc amb un grau major o menor persecució o opressió. Catalunya ha estat una nacionalitat oprimida sota la Monarquia, sota la República Espanyola i sota Franco. L’eliminació de Franco deslliurarà Catalunya del nazi feixisme, però no de l’opressió espanyola”.
– Hem après de la història:
“Com la història demostra, ni tan sols una Espanya liberal i democràtica del tipus de la República Espanyola no és capaç de resoldre el problema nacional català.”
– I és de natura internacionals:
“El conflicte entre Catalunya i Espanya, com qualsevol entre una nacionalitat i seu opressor, sempre ha estat un problema de natura internacional. Classificar la qüestió catalana entre els problemes interns de l’Estat Espanyol és nomenar l’opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en la qual el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació oprimida no pot esperar justícia del seu propi opressor”.
– I reclamen que no sigui mal interpretada la seva demanda:
“Que no sigui mal interpretada aquesta declaració nostra. Catalunya està vivament interessada en una Espanya democràtica. 150.000 joves catalans moriren en la Guerra Civil espanyola per eradicar el feixisme d’Espanya …Però és com a catalans que el poble de Catalunya vol participar en el benestar del bloc de pobles ibèrics“.
L’apel·lació acaba en una demanda de quatre punts:
a) Que l’alliberament nacional que es reclama sigui posat al l’ordre del dia com un cas que necessita immediata solució.
b) Que la reclamació d’autogovern sigui registrada per a solució immediata de sota els principis i les clàusules de la Carta de l’Atlàntic, independentment de la solució adoptada per a Espanya.
c) Que la seva posició dins de l’organització política d’Espanya sigui decidida per Catalunya mateixa, a través de plebiscit dels catalans nacionals, després de reconegut el seu status de nació.
d) Que qualsevol desavinença o disputa entre Catalunya i Espanya sigui sotmesa davant del Consell de les Nacions Unides o la Cort Internacional de Justícia.
III.) Apèndixs
Aquest apartat dóna suport a la base doctrinal que apareix a l’Apel·lació a les Nacions Unides, a través d’informació complementaria; ja sigui aportant documents, cites de llibres o bé el detall de qui són els que componen els 75.000 catalans que donen suport a l’apel·lació .
Una part important d’aquest apèndix és la que dona una gran importància al paper geoestratègic que juga Catalunya per a les potencies estrangeres. Cal aclarir que citen Catalunya, però parlen dels Països Catalans.
Un altra cosa a destacar que es podria generalitzar a tot el document és la claredat i voluntat de síntesi. Reproduiré, com a mostra, l’apèndix núm. 1. El seu títol és: Existència de la Nació Catalana a través del temps. El seu estatus nacional d’ençà del segle VIII.
“- Dos segles sota la dependència dels emperadors francs.
– Quatre segles d’independència nacional.
– Tres segles d’unió amb Espanya mitjançant un pacte (1469).
– Dos segles de dominació Castellana per dret de conquesta (1714).
– Quatre anys d’autonomia limitada i insuficient, garantida per la República Espanyola l’any 1932.
– Sis anys sot la dominació feixista i sotmesa absolutament a Espanya a través de Franco (1939).”
***
Per acabar, afegiré uns punts d’actualitat que reforcen el valor intrínsec i la importància de l’apel·lació com una etapa en el camí de l’acceptació plena del dret d’autodeterminació dels pobles i, en concret, de Catalunya.
El 9 de novembre de 1989 va caure el mur de Berlin i va acabar la Guerra Freda. Es reiniciava plenament el dret de les nacions sense la cotilla a què fins aleshores havia estat sotmesa al limitar-lo a països del tercer món.
El 17 de febrer de 2008 hi haurà la declaració unilateral de independència de Kosova. El 22 de juliol del 2010 el Tribunal de Justícia de la Haia, a requeriment d’opinió de consulta fet per l’Assemblea General de l’ONU sobre la independència de Kosova dictaminarà (ho expressem esquemàticament):
- Declarem que no existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals de independència.
- Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional i la voluntat democràtica, preval aquesta segona.
- Declarem que en una societat democràtica a diferència d’una dictadura, no és la llei la qui determina la voluntat dels ciutadans sinó que és aquesta la que crea i modifica quan sigui necessari la legalitat.
En darrer lloc, observem les conclusions a les quals va arribar la “Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l’Advocacia” en la jornada “El Dret d’Autodeterminació: Anàlisi Jurídica“, celebrada al Col·legi d’Advocats de Barcelona el 31 de gener de 2014.
“1.- El dret d’autodeterminació dels pobles és un dret fonamental i universal reconegut en tractats ratificats per l’Estat espanyol i que formen part, doncs, de la legalitat vigent.
2.- Al llarg del segle XX, el dret a l’autodeterminació ha estat formulat en dos sentits: com a dret reconegut a pobles i països subjectes a dominació colonial i com a dret humà de caràcter col·lectiu, atribuït a tots els pobles sense distinció.
3.- Aquesta doble vessant permet la seva aplicació a supòsits en els quals, tot i no existir una situació de subjecció colonial, es produeix un desconeixement o negació reiterats de la personalitat lingüística, cultural, jurídica i nacional d’un poble, o bé quan existeix una voluntat democràtica clara i majoritària d’exercir-lo.
4.-El dret a l’autodeterminació inclou el dret a la secessió,negociada o unilateral, i altres alternatives com la lliure associació o la integració en un Estat preexistent.
5.-Existeixen sòlides raons històriques i d’auto-identificació per a considerar al poble de Catalunya subjecte del dret a l’autodeterminació…
6.-El dret a decidir, a ser consultat sobre el propi futur, és una actualització del dret a l’autodeterminació i una expressió del principi democràtic reconegut en bona part de les constitucions modernes, inclosa l’espanyola.
7.-Hi ha diferents vies legals, dins del marc constitucional vigent, per a dur a terme una consulta d’autodeterminació a Catalunya…
8.- La negativa a l’acompliment d’aquest deure obre al poble de Catalunya la possibilitat d’apel·lar a la comunitat internacional per fer valdre el dret inalienable a determinar lliurement el seu futur.“
Hem fet en aquest escrit un llarg recorregut en paral·lel entre l’anhel de llibertat del nostre poble i el procés de democratització del món. La lluita de Catalunya pel seu reconeixement internacional ha contribuït a la millora del món i l’Apel·lació forma part d’aquesta contribució.
Avui amb unes condicions molt més favorables que les de l’any 1945 encarem el nostre futur immediat. I sense menysvalorar la força del poder establert, ara com mai, la solució només depèn de nosaltres. Hem deixat definitivament enrere aquell: “No, els catalans, no” per donar el pas al “Sí, si els catalans ho volen”. (11)
000OOO000
Notes
(1) Joan Cavaller, Teoria de les nacions, Llibre 1 Prohom Edicions setembre 2005.
(2) Henry A. Kissinger Diplomacia. Edició en castellà, Ediciones B S.A. 1996. Al inici del llibre.
(3) D. Diaz Esculies: “La lluita per la internacionalització de la qüestió nacional catalana durant el franquisme (1939-1955)”, dins de l’obra col·lectiva: Catalunya i el Tractats Internacionals. Euro congres 2000. Editada l’any 2003 per la Fundació Occitano Catalana.
(4) Obra citada de D. Diaz Esculies.
(5) Primera edició del Cas de Catalunya a l’interior de l’any 1984 editada per Òmnium Cultural. Heribert Barrera aleshores president del Parlament de Catalunya hi va fer la presentació. La edició de 2010 de l’apel·lació editada pel Memorial 1714, la manté.
(6) Aquest article, es reprodueix a l’edició del Memorial 1714 de l’any 2010. Heribert Barrera que en vida havia estat amic personal d’en Carles Sala, ens va mostrar una gran alegria per haver reproduït l’article en la nova edició.
(7) Obra citada de D. Diaz Esculies .
(8) A.B. Keith, The King, the Constitution, the Empire and the Foreign Affairs 1936-7 pp 166-167.
(9) Arnau Gonzàlez i Vilalta, Amb ulls estrangers. Quan Catalunya preocupava Europa. Diplomàcia i premsa internacional durant la Guerra Civil. Editorial Base.2014.
Si bé l’autor no fa referència a la nota citada de la Societat de Nacions de l’any 1937. Fa una aportació molt important per comprendre el interès d’Itàlia pel nostre país,.al capítol 3 p.277.
(10) A l’apel·lació es cita Spaniens Tor zum Mittelmeer und Katalanische Frange, Franz Pauser (Teubner, Leipzig and Berlin 1938) i la resposta anglesa al treball alemany: Axis Plans in the Mediterranean, publicat el 1939 per la London General Press, prologada pel capità Lidell Hart. Aquest darrer document el Memorial 1714 l’any 2015 en va fer una edició facsímil i per Sant Jordi de 2016 la traducció catalana.
(11) El Memorial 1714, va redactar el seu Manifest de 2014 en base al Cas de Catalunya.
FU 