Imatge anterior: coronació de Maria, amb la Tiara Papal, dels murals de Santa Maria de Sixena.

Què té Sixena que interessi tant als aragonesos?

En aquest article s’exposa una explicació (extraoficial) del valor simbòlic del patrimoni de Sixena en la Història del Cristianisme (i de la invenció de la Bíblia).

PRESENTACIÓ

Des de fa uns anys hi ha un litigi entre el govern de l’Aragó i la Generalitat de Catalunya per la custòdia de béns procedents del Monestir de Sixena. Sixena es troba en territori aragonès però al llarg dels segles forma part d’una estructura provincial dirigida des de Tarragona, seguint el patró del govern territorial de l’Imperi Romà. Es tracta d’un monestir de l’Orde de Sant Joan, que històricament es dirigeix des de Sant Geli, a tocar de Montpeller, i que a l’òrbita de la Corona catalano-aragonesa es dirigeix des del Gran Priorat de Catalunya (l’únic Gran Priorat de la Corona). Aquest punt cal entendre’l bé, és a dir, cal comprendre què és Catalunya a l’Edat Mitjana i quin paper té en el control de l’Orde de Sant Joan.

Per un costat, l’Orde de Sant Joan té la seu oficial a Jerusalem, però està dirigit des de terres occitanes a Europa Occidental, a tocar d’Avinyó, on concentra tots els poders que, a partir del segle XIV, s’uneixen al patrimoni de l’Orde del Temple de Salomó. Per l’altre, es troba tutelat des de Tarragona, capital eclesiàstica del nord-est peninsular (fins a Galícia), que alhora es troba dins del Principat de Catalunya (l’únic principat de la Corona) i del Gran Priorat de Catalunya (únic gran priorat de l’Orde de Sant Joan als dominis de la Corona). Així mateix, té una gran singularitat, es tracta d’un monestir femení i honora al Rei Pere el Catòlic, l’estendard de l’església catòlica (oficialment) i un personatge que, segons la reconstrucció que ofereix la recerca de la Nova Cronologia (o NC) dirigida des de Moscou, dialogaria amb Sant Pere. Com a apunt d’interès, a part del sobrenom “catòlic”, s’hi troba el fet que oficialment es casa amb la filla una emperadriu hel·lènica (Eudòxia Comnena), de nom Maria, que la història oficial ens diu que es troba enterrada junt amb Peronella, la filla de l’apòstol Sant Pere, a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. Segons aquesta reconstrucció (de la NC), Maria podria ser filla de Crist, d’un emperador romà (de nom Andrònic Comnè) que l’Església hauria transformat en la llegenda de Jesús, i amb el seu marit hauria reconstruït el projecte cristià imperial a Europa Occidental, donant peu als mites i llegendes del “pare” de l’Església Catòlica i de la “mare” Maria, originalment equivalent a Maria Magdalena. És a dir, Pere el Catòlic i Maria de Montpeller podrien representar, simbòlica i històricament, a Sant Pere i Maria Magdalena. El mite Merovingi, la crònica que ofereix la NC i l’imaginari benedictí i santjoanista que s’hi articula, juntament amb la peculiar proximitat oficial entre Maria de Montpeller i Sant Pere, donen cobertura històrica (i simbòlica) a aquest supòsit. En aquest enllaç s’aprofundeix en les múltiples i robustes evidències que apunten a aquesta relació inequívoca:

Feu clic per accedir a 290161117_qui_va_ser_maria_magdalena2.pdf

El fet que a Saragossa es trobi la Verge del Pilar, i allà s’hi trobi també la princesa bizantina Eudòxia Làscaris, hi afegeix valor simbòlic. Així mateix, el fet que Saragossa incorpori el nom de Sara, la Faraona que fou l’esposa d’Abraham (i que podria ser també Maria Magdalena, transcrita a la Bíblia com una faraona egípcia), li afegeix més interès. Altrament, el fet que prop d’allà, a la Ribagorça aragonesa, l’Opus Dei hi construeixi el seu Santuari oficial (a Torreciudad), encara li afegeix més misteri. Montsó (o Mont Sió), a mig camí de Sixena i Lleida i gran fortalesa templera, complementa el repartiment geogràfic d’aquestes poderoses seus o capitals. Entre Lleida i Saragossa es concentra, per tant, una terra d’alt valor simbòlic, equiparable a la Terra Santa de Palestina.

Però anem a pams. Oficialment el motiu de la disputa no és simbòlic, si més no en el sentit que aquí s’hi dóna. Quin és?

Actualment, part del patrimoni original del Monestir es troba al Museu de Lleida (que integra un consorci públic i religiós) i al MNAC, el Museu Nacional d’Art de Catalunya que es troba al turó de Montjuïch (o Mont Jueu), a Barcelona. Lleida (Ciutat de la Llei?), com a seu de la primera Universitat de la Corona i gran arxidiòcesi de referència, i Barcelona, com a capital política, econòmica i financera de la Corona durant segles, són dos llocs apropiats per al seu manteniment i exposició. Però, com hi ha arribat? Això succeeix al segle XX, i al XXI es reclama la seva devolució. El trasllat s’emmarca en una praxis habitual, comuna a d’altres llocs, però en aquest cas s’ha transformat en un pols simbòlic de caire polític.

RESUM DEL TRASLLAT DE SIXENA AL PRINCIPAT

En motiu dels atacs que pateix l’església als inicis del segle XX, i coincidint amb l’emergència del valor de l’art romànic medieval, es promou el trasllat de murals d’esglésies i ermites a Barcelona, per la seva conservació. Aquest és el cas dels murals del Monestir de Sixena, que és atacat per anarquistes l’any 1936 i, com a reacció, l’arquitecte i historiador Josep Gudiol dirigeix l’empresa d’extreure’ls abans que sigui massa tard. Des d’aleshores es custodien al MNAC, el principal museu del món en art romànic, on són exposats i preservats. Segons sembla, al llarg del segle XX s’ha negociat aquesta custòdia amb les pròpies monges de Sixena, que han obtingut a canvi importants sumes de diners, juntament amb la venda d’altres objectes que, des dels anys 60 (en temps de Franco) es traslladen a Lleida i al mateix MNAC. Fins al segle XXI aquesta situació ha estat acceptada per les parts, però des del 2012 el Govern de l’Aragó, amb el suport polític i judicial de l’Estat i la passivitat (col·laboració) de la Conferència Episcopal Espanyola, s’ha proposat endur-s’ho de nou a Sixena, a qualsevol preu.

LITIGI POLÍTIC EVIDENT

Per què és polèmic? La polèmica neix amb la política de difamació de la catalanitat que s’impulsa al segle XXI, per part de l’estament polític i judicial unionista que es nega a concedir l’estatus de nació a Catalunya i, en especial, prestigiar a la llengua catalana. Es tracta, sens dubte, d’un litigi polític amb connotacions simbòliques nacional-catòliques, que destapa un passat incòmode. Concretament, aquest litigi es veu alimentat per una desafecció històrica entre l’Aragó i Catalunya, que es veu ampliada pel desafiament del poble català a l’Estat espanyol, resultat de l’atac a l’Estatut i al català que s’orquestra des de Madrid. Tot i no ser un tema consensuat, hi ha moltes raons per apuntar a que es tracta d’una conseqüència de la manipulació de la Història d’Espanya, així com de la llegenda de la Corona d’Aragó, que la historiografia espanyola ha volgut alimentar per al desprestigi de la catalanitat. L’Estat espanyol no reconeix el passat republicà de la Corona catalano-aragonesa, ni la unitat de la llengua catalana ni, molt especialment, el lideratge català del Principat (i Gran Priorat) de Catalunya, a Espanya i a Europa Occidental fins a l’Edat Moderna. En aquests enllaços se’n parla obertament:

https://andreumarfull.com/2017/11/17/la-nova-cronologia-global-de-la-historia-dels-catalans/

https://andreumarfull.com/2017/11/22/la-invencio-despanya/

La darrera mostra, evident i inqüestionable, és l’espoli sense avís i premeditat que, emparant-se amb la intervenció unionista que “legitima” l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, en plena campanya electoral imposada per l’Estat espanyol i autoritzada pel Rei, realitza la Guàrdia Civil al Museu de Lleida, de matinada, la nit dels dies 10 i 11 de desembre de 2017. En una posició de franc abús de l’autoritat, lamentable i senyal d’una manca d’ètica democràtica de gran magnitud, l’Estat aplica un “cop baix” a la Generalitat i a la moral catalana.

CONCLUSIÓ

És difícil, controvertit i temerari fer una valoració concloent d’aquest extraordinari trencaclosques. Però si n’hi ha una és aquesta:

La Història i la Cronologia han estat deliberadament manipulades, i ens ha deixat escrit un passat simbòlic. Part d’aquest passat és la llegenda del naixement de Jaume I, de sang imperial Comnè, fill de Pere el Catòlic i Maria de Montpeller. Extraoficialment, ell seria el fill de l’imperi a Europa Occidental, Sant Jaume l’apòstol, i els seus pares l’apòstol Sant Pere i Maria Magdalena. Resultat d’un treball de recerca, però, el seu instant històric real no es trobaria a l’inici del segle XIII, sinó a finals del segle XV. Concretament, 33 anys després de la caiguda de Constantinoble, representant la resurrecció de l’Imperi amb una nova Arca de l’Aliança. Seria l’any 1486, l’any ocult al zodíac representat a l’Apocalipsi, que la NC ha documentat àmpliament [ font: http://chronologia.org/en/seven/chronology1.html ]. La Profecia o Arca del Pacte (com es coneix en anglès), expliquen el naixement de Jaume, l’infant que al Capítol 12 neix de la “dona”, provocant l’exaltació del drac (la “bèstia”). Aquest seria el símbol del drac del casc de Jaume I, que alhora seria el casc del rei d’Hongria, que al segle XIV funda (oficialment) l’Orde del Drac. El naixement és la conseqüència de l’Arca de l’Aliança que conclou el capítol 11 de l’Apocalipsi, o Profecia o Pacte. És l’Arca de l’Aliança de Salomó, que custòdia el Preste Joan a Etiòpia, concretament a Abissínia, i que al segle XXI es troba custodiat per l’Orde de Santa Maria de Sió d’Axum, i per l’emperador (a l’exili) d’Etiòpia, descendent del darrer Gran Khan, el Preste Joan. La Profecia hauria estat escrita per Joan (pel Preste Joan) i anunciaria aquesta lluita que, amb el temps, esdevindria una lluita entre els poders monàrquics del món que els cavallers, els Templers (del Temple de Salomó), custodiarien eternament, sota el lideratge del cavaller del cavall blanc, l’àngel de Jesús que conclou la Profecia i que equivaldria, simbòlicament, al mite de Sant Jordi.

Fent-ne una lectura complementària. Seria aleshores quan es desvincularia el lideratge d’un gran emperador del símbol Crist, que esdevindria una icona, i començaria un pols entre monarques, que des d’aleshores competirien pel poder. Fins aleshores, ells serien la paraula de Déu a la Terra. El motiu? És senzill. S’instaurarien poders pel món, tots ells descendents d’un projecte comú, però cap d’ells seria superior als demés. Per aquest motiu es posaria fi a la figura del Gran Khan, que es transformaria en tres poders: emperadors o soldans terrenals, el Preste Joan i Crist. Es crearia la icona de Crist, el Preste Joan ho custodiaria a l’Alt Egipte i apareixeria l’imaginari del Nou Testament, en la seva versió original, gnòstica. La “bèstia” de l’Apocalipsi descriuria la lluita entre emperadors o monarques, pel control del món, un cop se’ls hi extreuria el poder etern de Crist. Aquest seria, per tant, el veritable significat de la “profecia”, aquí revelada?

El Preste Joan (i després el Papa de Roma) seria escollit pels tres Khans o Reis que crearien la icona de Crist (els veritables Reis Mags) i lluiria les tres corones, en el seu honor. Les tres corones dels Reis Mags serien la triple corona de l’actual tiara papal. Ells adorarien a Jesús, o millor dit el dissenyarien, per a mantenir l’autoritat espiritual que els hauria estat concedida per un projecte sacerdotal, d’arrel egípcia, hebrea i romana. Aquesta explicació, aparentment contradictòria, es troba descrita “literalment” a un manuscrit que està a la Biblioteca Nacional de España, que es pot consultar a la pàgina 7 del Volum I, accessible des d’aquest enllaç:  http://bdh-rd.bne.es/viewer.vm?id=0000135656&page=1 [Consulta 12 d’octubre de 2017]. Per qui ho vulgui acabar d’entendre que explori els fonaments de la NC i, entrant en detall, que llegeixi després les cròniques oficials del Gran Khan, difoses des del segle XIX.

Aquesta seria, per tant, la raó no reconeguda de l’exaltació del nacional-catolicisme espanyol, del Vaticà i de les forces simbòliques que han edificat els poders ocults a l’opinió pública, referents al llegat de Santa Maria de Sixena. Sixena, o “sisena”, seria el sis, el número imperfecte (gairebé set) de la “dona” de l’Apocalipsi.

Per aquest motiu el mural de Sixena representa com el Crist (l’ungit) corona amb la Tiara Papal o del Preste Joan (la triple corona que comparteixen ambdós, evident en els mapes antics) a una dona: Maria, la fundadora de l’Església que, des del 1486, resultat d’un “pacte”, esdevé el símbol de les “mares de Déu” del Cristianisme.

Coronació de Maria per part de Crist, al MNAC, procedent de Santa Maria de Sixena.

La Història, però, manipulada, la faria Verge Maria, ocultant el fet que, realment, hauria estat el mite de Maria Magdalena, la Magna Hel·lena, l’emperadriu, que reconstrueix els poders de l’Imperi Cristià del Kha Preste Joan a Europa Occidental. Sant Pere seria honorat per Maria, al Vaticà, i el seu cos simbòlic es traslladaria al Monestir de Santa Maria de Sixena. Seria, per tant, una paràbola simbòlica que uniria Terra Santa (Egipte i Palestina) i Roma amb el mite de l’Aragó, a Sixena, resultat d’una manipulació o reconstrucció simbòlica de primer nivell. Per això s’hauria transformat la Verge del Pilar en la patrona de la Hispanitat i l’Opus Dei hauria situat, en aquestes terres, el seu Santuari Mundial, al segle XX.

Inicialment, aquesta iconografia hauria representat un projecte femení per un nou ordre mundial, simbòlic, que, resultat de múltiples manipulacions, s’hauria transformat en el patró masculí, jeràrquic i patriarcal, del poder de l’Església Romana.

Andreu Marfull
2017.12.11