El Siglo de Oro español aparegué com un símbol de l’Espanya castellana triomfant del segle XVIII, quan el marquès de Valdeflores (1722-1772) definí amb aquest terme l’esplendorosa expansió cultural, política i militar de la castellanitat per mig món. Aquesta denominació anà acompanyada de la reclusió de la catalanitat a la condició de nació vençuda, juntament amb la resta d’Estats de la Corona d’Aragó, i fou aleshores quan Espanya començà a donar valor a la seva peculiar il·lustració en clau castellana i carregada d’autoritat moral al voltant dels valors monàrquics, militars i catòlics. L’admiració de l’èxit internacional de l’obra El Quixot i la fama indubtable de la mitificació de la ja Santa Teresa de Jesús (fou canonitzada el 1622) en foren dos dels seus principals pilars, per no dir els més fonamentals, en clau masculina i femenina, respectivament.
Tant en Cervantes com la Teresa de Jesús són dues figures mitificades en la cultura universal castellana que apareixen en el mateix moment. Cervantes com a Mestre, Teresa com a Santa, després de la Contrareforma Catòlica impulsada al Concili de Trento acabat el 1563, en paral·lel a l’època batejada per la historiografia moderna com el Renaixement. Representen, sobretot, una voluntat d’impulsar la reconstrucció d’un prestigi malmès després de les condicions del Tractat d’Utrecht de 1713 que posaren fi, entre d’altres coses, a una aferrissada lluita inquisitorial, nobiliària i monàrquica que durà ben bé més de dos segles, que sacrificà la dignitat de la Corona d’Aragó i del Principat de Catalunya, el prestigi de l’església catòlica a mitja Europa i el de la pròpia Companyia de Jesús.
La vida i obra de Santa Teresa de Jesús és la història de la perfecció d’una brillant religiosa agraïda amb aparicions sobrenaturals i revelacions divines convertida en una guia espiritual de gran talent místic. Santa Teresa de Jesús forma part de la història del cristianisme i té l’honor de ser la primera Doctora de l’Església Catòlica, honor que compartí amb Santa Caterina de Siena el 1970 i que li fou concedit pel Papa Pau VI; un honor que tenen només tres dones entre els trenta-tres títols de Doctor que s’han atorgat. El llibre El Quixot explica, en canvi, la història d’un romàntic cavaller plena de fantasies i deliris de grandesa on tothom era còmplice d’un irònic i tolerat autoengany, que s’ha acabat convertint en un símbol d’una època i d’Espanya. És una icona dels cavallers somiadors d’ideals, símbol de les causes perdudes; és protagonitzat per persones senzilles i està envoltat d’una imaginació desmesurada que ofereix metàfores i al·legories sorprenents que han estat objecte de l’interès de grans historiadors, filòlegs, antropòlegs, psicòlegs, científics… i per suposat de grans i petits escriptors de tots els temps. Les seves gestes i aventures sobrepassen en escreix els fets reals que s’atribueixen al seu autor, i es considera que només una magistral inspiració va poder crear aquesta obra mestra. Resultat d’això s’ha elevat a Miguel de Cervantes a la categoria de geni de la literatura universal, al capdavant indiscutible de la literatura castellana, i el Quixot s’ha convertit en el llibre més editat i traduït de la història, només superat per la Bíblia. Ara bé, es coneix prou el paper de les ordes de cavalleria i religioses en aquest canvi d’època? No pas, i hi té molt a veure; ja que sense els seus valors i principis hauria estat impossible colonitzar mig món, evangelitzar-lo i dominar-lo com es va arribar a fer. I es coneix prou la vida de Miquel de Cervantes i de Teresa de Cepeda (Santa Teresa de Jesús), més enllà d’una breu relació biogràfica amb dades de dubtosa autenticitat? Tampoc.
FU 