Els sepulcres romànics d’Ermessenda de Carcassona i el seu besnét Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, situats a la Catedral de Girona, són la font més antiga coneguda de les barres vermelles sobre fons groc que es van convertir en el símbol de la Corona d’Aragó. El fèretre va estar dins d’un altre més gran des del segle XIV i va ser descobert el 1982. L’anàlisi de les pintures es corresponen amb els d’altres pintures romàniques dels segles XI i XII.

D’altra banda, hi ha fins a set segells del comte Ramon Berenguer IV amb el senyal heràldica dels Quatre Pals en el seu escut, on a l’anvers s’identifica la inscripció “RAIMVNDVS BERENGARII COMES BARCHINONENSIS”, i en el revers “ET PRINCEPS REGNI ARAGONENSIS”.

UNA MICA D’HISTÒRIA

El primer comte de Barcelona va ser Berà I (801-820) i era cosí de Carlemany (el seu besavi matern va ser Carles Martell); era fill de Guillem I de Tolosa, nét de Carles Martell. De la mateixa manera, el primer comte de Barcelona amb drets hereditaris, Guifré el Pilós (840-897), n’era descendent.

El comte de Barcelona Guifré el Pelós, per la seva lleialtat a Carles el Calb, nét de Carlemany, converteix el llinatge de Barcelona en un títol hereditari l’any 878. Amb aquesta dignitat dóna a Barcelona una autoritat que la convertirà en la capital de Catalunya i durant segles serà un referent per a gran part d’Occitània, territoris que li van donar vassallatge. El llinatge es va mantenir de pare a fill fins el 1410, quan Martí I l’Humà va morir sense descendència, després de la mort inesperada del seu fill Martí el Jove, el Rei de Sicília, el 1409.

Els comtes de Barcelona van deixar de donar vassallatge al rei de França l’any 987, com a conseqüència d’una deslleialtat. Els sarraïns van envair i saquejar la ciutat de Barcelona dos anys abans (985) i el rei dels francs no va venir a socórrer al comte tot i la demanda que aquest li va fer arribar. Eren els últims anys de la dinastia carolíngia (va desaparèixer a 991), la mateixa que havia vist néixer i créixer els comtats catalans i els comtats aragonesos.

A la ciutat de Toluges, al Rosselló -ara a la Catalunya Nord francesa-, es va celebrar la primera assemblea de Pau i Treva de Déu dels comtats catalans, el 1027, sota la presidència de l’abat Oliba, abat i fundador del Monestir de Montserrat el 1025, davant la crisi de l’autoritat comtal al Rosselló i la revolució feudal, i amb l’organització de la pagesia i les altes jerarquies eclesiàstiques es va celebrar l’assemblea per mantenir la pau i l’ordre públic, el comerç, mercats i fires. El mateix abat va fundar els monestirs del Canigó, Vic, Sant Pere de Rodes i Cardona, entre d’altres. De la mateixa manera es va crear la Cort Comtal (o Cúria Comtal) al segle XI, a la mesura de la Cúria Reial franca mentre els comtes de Barcelona es consolidaven com a prínceps sobirans d’altres comtats.

El 1025 es van determinar els drets dels habitants lliures i posseïdors de terres lliures de Barcelona i el seu territori, garantits i protegits per l’autoritat del comte, i es van crear els Usatges de Barcelona, el document legislatiu que regulava la vida jurídica catalana entre els segles XI i XV, compilats per primera vegada el 1045 com la Usalia, compost per vint articles redactats per Ponç Bonfill, substituint el Liber iudiciorum (654) legislatiu de la reialesa visigoda, ja antiquat, i inspirats en el renaixent dret romà.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Catalunya neix a partir d’una doble ruptura política; con la tradición romana, poc o molt mantinguda amb les ocupacions germànica i islàmica, i més tard amb l’imperi Franc. Al marge del domini franc va aparèixer una llengua, un dret, un govern i la capital d’un territori (Barcelona).

A la fi del segle X, en un moment de maduració de l’ordre feudal a Europa, va néixer un poble i una nació a l’empara d’un comtat que, amb el pas dels segles, la dignitat de la seva sobirania acabaria convertint-se en un Principat, en el marc d’una Corona que en el llenguatge modern diríem confederada. L’assumpció de l’honor reial atorgat per Aragó al segle XII i els regnes que posteriorment crearien o incorporarien catalans i aragonesos provocaria aquesta complexa organització política.

La història de la Corona d’Aragó és, per tant, molt diferent a la història de la Corona de Castella (i Lleó), on l’autoritat del Rei sobre els seus pobles i territoris seria una altra tal com professa la historiografia de Castella i d’Espanya, especialment a partir del moment en què el rei de Castella atacà al seu cunyat, el rei de Lleó, l’any 1037. Un regne de Castella, per cert, que va ser dignificat amb aquest títol gràcies al Regne de Pamplona, de la mateixa manera que va ocórrer amb el Regne d’Aragó. L’any 1035, mentre a França es restituïa una nova nissaga, els Capet, el rei de Pamplona Sanç III va repartir entre els seus tres fills els regnes de Pamplona (més endavant seria el regne de Navarra), d’Aragó i de Castella.

Segle XII, la unió amb Aragó. Una aliança, pactada, entre dues sobiranies feudals autònomes

1137, Comunicat del Rei Ramir d’Aragó als seus súbdits de la donació de la seva filla i del seu regne al comte Ramon Berenguer de Barcelona. Localització del document i font de la imatge: Arxiu Reial de Barcelona, http://www.mcu.es/archivos/MC/ACA/ExpoPatronato/p_059.htm (consulta 30 novembre 2013)
http://www.mecd.gob.es/cultura-mecd/areas-cultura/archivos/mc/archivos/aca/exposiciones-virtuales/expo-patronato/exposicion/archivo-historia/historia-general.html (consulta 18 de juliol de 2016)

El 1096-1099 va tenir lloc la Primera Croada, i el 1131 Alfons I d’Aragó – també rei de Navarra (dit fins aleshores Regne de Pamplona)- deixà en testament el Regne a les 3 ordes creades a Jerusalem: el Sant Sepulcre, el Temple de Salomó i l’Hospital de Sant Joan Baptista. El seu successor Ramir donà el Regne al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, acordant el seu matrimoni amb la seva filla Peronella.

Amb la unió al Regne d’Aragó i l’incipient “principat” del Comte de Barcelona va néixer una Corona, una dignitat voltant d’un comte i rei, però van ser necessaris bastants més anys per a la seva consolidació.

Els comtats primordials de Ramon Berenguer IV eren els de Barcelona, Girona, Osona i Cerdanya, no com a rei ni en nom d’un regne, mantenint la dignitat de cada comtat sota l’autoritat principal de comte de Barcelona, però el seu domini o autoritat anava molt més enllà. Els comtats de Provença, Millau, Gavaldà i Carlades estaven vinculats amb la Casa de Barcelona després del matrimoni entre Dolça de Provença i Ramon Berenguer III (1112) i li rendien vassallatge, així com els comtats occitans de Bearn, Bigorra, Comenge, Carcassona- Besiers, Melguelh i Nimes, tots ells en l’actual Occitània francesa. De la mateixa manera va ser Ramon Berenguer IV qui ja “dominador” d’Aragó va conquistar amb els seus exèrcits terres fins més enllà del riu Ebre, l’actual sud de Catalunya, i va prosseguir també l’expansió aragonesa cap al sud.

LES CROADES, ELS TEMPLERS I EL COMTE DE BARCELONA

El comte de Barcelona Berenguer Ramon II morí a Jerusalem el 1097 en el curs de la Primera Croada, el 1098 es creà l’Orde del Sant Sepulcre, i el 1099 en Raimon de Sant Geli , comte de Tolosa i de Provença i germanastre del comte de Barcelona i líder del major exèrcit de la Primera Croada, fou qui entrà a Jerusalem i qui rebutjà ser-ne el Rei en el primer concili de l’Església del Sant Sepulcre. Una història que continuà sota el comtat del successor de Berenguer Ramon, quan Barcelona i Provença s’unien (1112) i es creava, oficialment (1113), l’Orde de l’Hospital de Sant Joan (Bautista) de Jerusalem, essent el seu primer mestre conegut un religiós natural de Provença. Poc després es fundava l’Orde del Temple, el 1118-1119.

El primer mestre conegut de l’Orde de Sant Joan va ser en Gerard de Sant Genís, natural de Provença, i la seva creació va suposar origen d’una xarxa d’hospitals en el camí de la peregrinació des d’Europa a Terra Santa; el segon gran mestre va ser en Raimon de Puy (1080/83-1160), també de Provença. És suggerent que aquesta darrera orde, dels hospitalers, tinguessin els seus orígens a Provença, que el seu origen oficial fos el 1113, i que el 1112 el comte Ramon Berenguer III, el successor de Berenguer Ramon II (mort a Jerusalem el 1097, durant la primera croada) es casés amb la comtessa Dolça de Provença. És a dir, el 1112 el comte Ramon Berenguer III de Barcelona va ser també comte de Barcelona, el 1113 es constituí l’Orde de Sant Joan sota la influència de Provença, i el 1130 el mateix comte es feu templer. Com a colofó, ressaltar que la regla de l’Orde del Temple fou redactada el 1128 per San Bernat, el reformador del Cister, i tant el Cister com el Temple van ser ordes fundades sota la regla de Sant Benet, de gran tradició a Catalunya.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

El Principat de Catalunya es defineix tècnicament al segle XII pel comte i rei Ramon/Alfons (se li atribueixen els dos noms, però la historiografia espanyola sempre s’oblida del nom que li posà el seu pare: Ramon), que va viure entre 1152/1157 i el 1196, i va ser l’hereu del Regne d’Aragó i dels títols i dignitats de Comte de Barcelona, en delimitar els territoris del comte sobre els quals exercia l’autoritat de “príncep”. També va delimitar els territoris del Regne d’Aragó. El terme de príncep (domini de diversos comtats) ja es va utilitzar en temps del comte Borrell II (927-997), però no va ser fins al regnat de Ramon Berenguer III (1082-1131) que apareix la denominació “Catalonia” com a indicador del territori dels catalans (si més no que se’n té constància).

Així mateix, Jaume I El conqueridor (1208-1276), en el seu testament, va nomenar al seu fill Pere (1240-1285), qui seria cridat Pere II el Gran, ‘Heres Catalonie’, Hereu de Catalunya, alhora que va crear, després de la seva conquesta, els Regnes de València i de Mallorca. D’altra banda, la denominació de Principat de Catalunya, un concepte fins aleshores comprès com els territoris sota la dignitat de príncep del Comte de Barcelona, es va normalitzar al segle XIV, sota la jurisdicció de les Corts Catalanes, sota unes lleis uniformades per les Corts, de la mateixa manera es tendeix a normalitzar, al segle XIV, el terme de Corona d’Aragó, com a entitat també consolidada i definida com una comunió d’Estats. Després de segles d’estructura feudal en evolució l’autoritat del Rei i del Principat ja s’havien normalitzat i acceptat comunament. Ara bé, de forma molt especial fins aleshores la dignitat dels prínceps es subordinaven, juntament amb les dels reis i emperadors, al Papa, i l’orde religiós, de dimensió continental, tendia a erigir-se com la principal empresa d’Europa.

Catalans i aragonesos, senyal comtal i dignitat real per a una Corona de llarga tradició

Còpia del segle XV d’un Manuscrit de 1380, sobre les genealogies dels comtes de Barcelona, anomenat “Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae”, de Jaume Domènec, que va encarregar l’infant Juan I. Localització del document i font de la imatge : Biblioteca de Catalunya, http://mdc.cbuc.cat/cdm/ref/collection/manuscritBC/id/9908 (consulta 30 novembre 2013)

En aquest manuscrit de 41 pàgines s’expressa com el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV mostrava el seu escut en el pacte que li va oferir el rei Ramir (el Monjo) d’Aragó per casar-ho amb la seva filla Peronella, i s’indica que

Ramon Berenguer comte de Barcelona, quart del seu nom, (…) mai va voler ser nomenat rei, sinó administrador del regne, ni va canviar les seves armes comtals, fins i tot el Senyal Reial és aquell que era del comte de Barcelona, “numquam tamen voluit rex appellari, set administrator regni, nec arma comitatus Mutare, unde adhuc signa regalia sunt illa que comitis Barchinone erant”.

El Regne d’Aragó i la Corona van incorporar la dignitat i escut de les barres vermelles sobre fons groc, basant-se en la naturalesa pactada i dignificada pel rei Ramir de la unió entre un Rei i un Comte independents. És a dir, sota la denominació de Corona d’Aragó es dignificava la naturalesa real de la Corona, i sota el seu símbol i escut, la senyera, es dignificava al Comtat de Barcelona.

D’altra banda, en nombrosos referents l’escut original per al Regne d’Aragó era la Creu de Sant Jordi o també anomenada Creu d’Alcoraz, així com la Creu de Ainsa, una creu blanca amb fons blau.

CONTEXT HISTÒRIC

Més enllà dels segells amb l’escut amb “pals” verticals de Ramon Berenguer IV, del segle XII, i de la resta de proves que indiquen el senyal familiar de les armes del comte que va assumir la dignitat de Rei d’Aragó, allò incontestable és que tots els comtes i reis de la història del Principat de Catalunya i de la Corona d’Aragó, i tots els historiadors, asseguren que les barres vermelles sobre fons groc, anomenades Segell Reial, Senyal Reial, Armes Reals o “Quatre Pals” van ser assumides pel regne d’Aragó i els altres regnes de la Corona com a senyal familiar de les armes del comte de Barcelona. Per això se la coneix com “Senyera”. Un comte que va assumir la dignitat reial, mantenint la seva emblema, les seves armes, en assumir el Regne d’Aragó com a propi. L’únic historiador abans del segle XX que ha sostingut i argumentat l’origen aragonès dels Quatre Pals va ser Pellicer de Tovar, el 1642, en plena Guerra dels Segadors entre Catalunya i la Monarquia Hispànica, i després de la proclamació del rei de França com a comte de Barcelona. D’altra banda, és sabut també que Pellicer era un conegut polemista polític anticatalà i falsificador de documents. També és incontestable que Catalunya va mantenir fins al segle XVIII el títol de Comte de Barcelona com la seva màxima i legítima dignitat. L’historiador Armand de Fluvià transcriu a la perfecció la gran quantitat de documents que confirmen aquestes afirmacions davant el ja llavors obert debat sobre quina era la bandera d’Aragó. ([1])

APRECIACIÓ HISTÒRICA

El terme de Rei d’Aragó va ser una dignitat assumida per Catalunya com a pròpia en la mesura que es va definir simbòlica, jurídica i administrativament la denominació de Principat de Catalunya com un Estat equiparable al del Regne d’Aragó, com els recentment creats Regne de València i Regne de Mallorca i els posteriorment incorporats regnes de Sicília (segle XIII) i de Sardenya, al segle XIV. Es va acceptar la dignitat real del Regne d’Aragó, mentre que el seu senyal o símbol, la senyera, es va heretar del Comte de Barcelona, tal com els manuscrits històrics professen i descriuen. Una senyera que s’estendria al Regne d’Aragó, de València, de Mallorca, de Sicília, de Nàpols, al Rosselló i a la bandera de Provença, que, de fet és probable que en fos co-originària (apareixen simultàniament), amb la unió dels comtats de Provença i Barcelona, a l’inici del segle XII, tot just acabada la primera croada a Jerusalem. De fet, a partir d’aleshores van començar a aparèixer a Europa els símbols, escuts, senyals reials… l’heràldica.

Catalunya té, com aquí es mostra, una història realment complexa i pròpia que va començar abans de la seva comunió amb Aragó però que es va consolidar amb la dignitat compartida entre les figures del comte de Barcelona i del rei d’Aragó. Com a mostra d’això al segle XIII es va denominar “Aragonum et Catalonie”, al segle XIII “Regno, domini et corona Aragonum et Catalonie” (1286, en el Privilegi d’annexió de Mallorca), Corona Reial (1289, Corts de Montsó ), Corona Daragon i Comtat de Barcelona (1295, Capítols de missatgers de Jaume II), Patrimoni Reial o Ceptre Reial.

NOTA HISTÒRICA: LA DONACIÓ DEL REGNE D’ARAGÓ A LES TRES ORDES DE JERUSALEM, EL 1131

La donació del rei d’Aragó, Alfons, el 1131, del seu regne a les tres ordes principals de Jerusalem, entre elles els templers, fou el motiu que va permetre a aquests gaudir de grans privilegis fins la seva incorporació a l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem (l’actual Orde de Malta), el 1317. No és gens agosarat relacionar aquesta dignitat amb l’honor de la denominació d’Aragó, més enllà de la seva dignitat reial concedida pel regne de Pamplona.

Segles XIII i XIV, la Corona s’obre al mar, al comerç i a la ciència, a la comprensió del món

1375, el ‘Mapamundi’ de Cresques Abraha1375, el ‘Mapamundi’ de Cresques Abraham. Localització del document i font de la imatge: Bibliothèque nationale de France, http://archivesetmanuscrits.bnf.fr/ead.html?id=FRBNFEAD000034905&c=FRBNFEAD000034905_e0000018&qid=sdx_q0 (consulta 30 novembre 2013)

EL 1381 l’Infant Joan, el mateix que va manar narrar la “Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae”, va lliurar com a obsequi al rei Carles VI de França el manuscrit anomenat l’Atles Català, un dels més importants documents de la Biblioteca Nacional de França. Està escrit en català i en ell es mostra un “Mapa mondi”, definit aquí com una “imatge del món, i dels diversos estats del món, i de les regions que són les seves terres, de diverses maneres de gents que hi habiten”. Va ser realitzat el 1375 i en ell es mostren les terres conegudes des de les Illes Canàries fins a l’Extrem Orient, des del mar del Nord fins al tròpic de Càncer. Les Illes Canàries, llavors ocupada per un bisbat, Telde, amb religiosos mallorquins i catalans, es mostren al costat d’un gran navili encapçalat per una gran senyera.

Però no és únicament un mapa, vol descriure el cosmos segons ho entenia l’autor, el jueu cartògraf mallorquí Cresques Abraham. Incloïa versos de la Bíblia, fragments de Sant Isidor, llocs comuns d’Aristòtil, Ptolomeu i Plini, mitologia grecoromana i astrologia, així com un compendi de les seves nocions planetàries, cronològiques, atmosfèriques i marítimes. També expressa el zodíac, les fases de la lluna, la qualitat dels planetes i esferes còsmiques.

CONTEXT HISTÒRIC

El Regne d’Aragó va expressar la seva situació interior en una estratègia d’expansió dins de la península i el comtat barceloní ho feia a Occitània, el Golf de Lleó i a la mar Mediterrània, enfrontat obertament al Rei de França. Després del Tractat de Corbeil de 1258 entre Jaume I i el Rei de França es va posar fi a un llarg conflicte renunciant a la seva autoritat a Occitània, des Provença fins a Foix i Tolosa, mentre estenia la seva autoritat a la Mediterrània, a València, Mallorca i Múrcia. Jaume I va ajudar a la seva filla Violant d’Hongria i Aragó, esposa del rei de Castella, per sotmetre la rebel·lió islàmica a Múrcia, només amb l’ajuda de la noblesa catalana, i va cedir el control de Múrcia a Castella.

Després del Tractat s’obria una llarga i intensa etapa d’expansió de la Corona per la Mediterrània i es van incorporar els regnes de Sicília, Còrsega, Sardenya i el Comtat de Malta, que es va vincular a la Corona de Sicília i ara és un Estat més de Europa. Els ducats d’Atenes i Neopàtria, en l’actual Grècia, van formar part també de la Corona al segle XIV, mentre que el Regne de Nàpols, que formava part del Regne de Sicília des del segle XII fins a la revolta siciliana davant el monarca Carles I d’Anjou, va ser incorporat al segle XV per Alfons d’Aragó el Magnànim.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Tal i com manifesta l’expansió de la Corona per les illes mediterrànies el comerç internacional va representar la màxima expressió de la seva vitalitat, amb Consolats de mar catalans al nord d’Àfrica (des de Ceuta a Trípoli), a l’Orient Mitjà (Alexandria, Damasc, Beirut …), en tota la Mediterrània europea (al Regne de Granada, des d’Almeria a Màlaga, Marsella, Pisa, Gènova, Roma, Venècia, Rodes, Constantinoble …), i a l’est d’Europa (Londres, Bruges, Gant…). De la mateixa manera, la Corona mantenia la seva autoritat al sud d’Europa, davant els Estats italians i davant del Papa.

1410-1412, el ‘Compromís de Casp’, un pacte entre catalans, aragonesos i valencians per l’elecció d’un nou monarca després de la mort inesperada del legítim hereu. Una decisió difícil emmarcada per l’autoritat d’un Papa aragonès vinculat amb l’aristocràcia de la Corona; l’últim Papa del “Cisma d’Occident” (1378-1417)

1412, Esborrany de l’acta de la designació de Ferran I com a rei, per part dels compromissaris reunits al castell de Casp, el 25 de juny de 1412. El nom del triat va ser escrit en el marge, després de tatxar-lo dins del text. Font: Arxiu Reial de Barcelona, http://www.mcu.es/archivos/MC/ACA/ExpoPatronato/p_067.htm (consulta 30 novembre 2013)

El Cisma d’Avinyó fou un desafiament a un prestigi Roma, impulsat des d’Avinyó, localitat de Provença, de tradició occitana i catalana. De fet els papes Climent V (1305-1314), Joan XXII (1316-1334), Benet XII (1334-1342), Climent VI (1342-1352), Innocenci VI (1352-1362), Urbà V (1362-1370) i Gregori XI (1370-1378) no van residir a Roma, sinó a Avinyó. El 1377 Gregori XI anà a Roma i morí el 1378, i va ser en l’elecció del següent Papa que no hi va haver acord.

L’any 1378, després de la celebració d’un conclave per escollir un nou Papa, després d’una forta tensió entre cardenals, l’est d’Europa (Escòcia, França, Castella, Navarra, Aragó, Xipre) es va unir per escollir un papa alternatiu que es va instal·lar a Avinyó, França. Començava així el conegut Cisma d’Occident, que va tenir el seu últim Papa en la figura del cardenal aragonès Pedro de Luna, nomenat papa Benet XIII i conegut popularment com Papa Lluna; era parent de l’esposa del rei d’Aragó i comte de Barcelona Martí I l’Humà.

Els esdeveniments van fer que en pocs anys coincidissin la debilitat d’un Papa que va perdre el suport de França, amb la impossibilitat d’establir un hereu directe de Martí I, que va morir el 1410, després de la mort inesperada del seu primogènit Martí I el Jove, rei de Sicília, el 1409. En aquest moment Benet XIII s’havia instal·lat a la Cort Reial de Barcelona. El Rei i el Papa van intentar nomenar el fill bastard de Martí I el Jove, Frederic el comte de Luna, però el Rei es va morir abans d’assegurar la seva voluntat.

Martí I abans de morir va manar convocar els braços i estaments de persones expertes en lleis per resoldre la qüestió, i el papa Benet XIII va ser qui va proposar, ja mort el rei Martí, la convocatòria d’uns compromissaris per sentenciar el plet.

En aquest moment la major part dels bisbes i cardenals de la Corona d’Aragó havien estat nomenats pel Benet XIII, però el bisbe d’Urgell, Jaume, no ho reconeixia. I Jaume d’Urgell era descendent del llinatge masculí del rei Alfons el Benigne, avi de Martí I l’Humà. Els altres candidats eren el fill de la seva neboda Violant, Lluís d’Anjou, rei de Nàpols emparentat amb la monarquia francesa, i el seu nebot, fill de la seva germana Elionor, l’Infant de Castella Ferran de Trastàmara, que havia estat elegit rei regent de Castella després de la mort del seu germà Enric III i amb la minoria d’edat del seu fill Joan II. Elionor s’havia casat amb el rei de Castella Joan I, en el marc de la llarga tradició de pactes i dignitats mútues que havien mantingut la pau entre les Corones de Castella i Lleó i d’Aragó.

Jaume d’Urgell va ser qui inicialment tenia més possibilitats, però no tenia el suport ni del Papa ni dels cardenals aragonesos. De fet no tenia suports a la Corona, i amb la seva estratègia de pactar amb el Califat de Granada i després amb el papa de Pisa, adversari de Benet XIII, lluny d’aconseguir complicitats va deixar de tenir-les. D’altra banda l’Infant Ferran va mobilitzar els seus interessos comuns amb Aragó i va fer valer el seu suport a Benet XIII. La candidatura de Lluís d’Anjou estava recolzada pel rei de França, que va proposar lliurar el comtat de Provença i les terres d’Anjou. Davant la dificultat de trobar una solució pactada es va decidir que representants del Regne de València entressin en el debat.

Al final Benet XIII va aconseguir incidir (no decidir) en el contenciós, incorporant fins a set compromissaris afins, amb Jaume d’Urgell debilitat i Lluís d’Anjou sense recolzament, i Ferran de Trastàmara va ser nomenat l’hereu, utilitzant des d’aleshores el cognom d’Aragó. Entre les arrels del nou rei Ferran hi havia la seva mare Elionor d’Aragó, la germana de Martí I l’humà.

Malgrat tots els esforços de Benet XIII per imposar la seva autoritat com a Papa, després del concili de Constança de 1414 es va aconseguir de nou la unitat de l’Església. El 1415 el rei Ferran li va retirar l’obediència i es va retirar al castell de Peníscola, i el 1417 ja l’havien abandonat els cortesans i els cardenals.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

El Compromís de Casp va ser una gran demostració de diplomàcia institucional diferent de les guerres que més endavant van assolar Europa cada vegada que hi va haver un conflicte de successió dinàstica. Va ser clau per mantenir els regnes i el principat de la Corona units i per continuar el seu desenvolupament. No obstant això va ser també una inflexió en la fins aleshores complicitat entre el comte i rei i els catalans, on les indagacions del Papa Luna i l’absència de compromissaris mallorquins, unit a la complicitat aragonesa amb l’infant de Castella i la divisió interna a Catalunya i València, van determinar la fi del Casal de Barcelona a la Corona d’Aragó.

Després de més de cinc segles de continuïtat, de pare a fill, de comtes de Barcelona (878-1410), reis d’Aragó des de 1164, la dinastia d’Aragó es desvinculava en part d’aquest vincle. No obstant això, és convenient ressaltar que malgrat la insistència de la historiografia espanyola a ressaltar la castellanitat de Ferran, i el seu cognom Trastàmara, cal aclarir que ell i els seus descendents mai van usar aquest cognom, sempre es va utilitzar d’Aragó. D’altra banda, per comprendre millor la seva procedència, és suggerent conèixer que el primer Trastàmara al tron de Castella i Lleó va ser el seu avi Enric II, fill bastard d’Alfons XI que va arribar al tron després d’una guerra civil on va lluitar amb el suport del rei Pere IV d’Aragó. De fet, durant els anys 1382 i 1391 el conestable de Castella, sobre qui requeia el manament suprem de l’exèrcit i qui era el màxim representant del rei en absència del mateix, va ser en comte de Ribagorça, Alfons d’Aragó i de Foix, fill de Joana de Foix i Pere de Ribagorça, infant d’Aragó amb nombrosos títols i fill del rei Jaume II el Just (1267-1327) i Blanca d’Anjou.

1462-1472, la guerra civil catalana. El Principat de Catalunya vol escriure una nova pàgina a la història de la Corona d’Aragó

Pragmàtica de Joan II ordenant conservar els registres dels reis intrusos. La justifica amb una raó històrica: que les generacions futures sàpiguen com s’han comportat els tirans. Barcelona, 30 nov. de 1472. Localització del document i font de la imatge: Arxiu Reial de Barcelona, http://www.mcu.es/archivos/MC/ACA/ExpoPatronato/p_069.htm (consulta 30 novembre 2013)

Les lluites entre la noblesa, la pagesia, les organitzacions gremials, les institucions catalanes i el monarca es van succeir al llarg dels segles XIII, XIV i XV, i de fet s’han mantingut fins a l’actualitat. Per comprendre millor val la pena recordar què va passar en l’anomenada guerra civil catalana (1462-1472), una lluita que de fet va ser un pols de Catalunya davant les pretensions de Joan II d’unir el seu segon fill, Ferran, amb la cort castellana, el fill de la seva segona esposa, Joana Enríquez, en plena fi de l’ordre feudal.

El que va començar el 1461 amb l’anomenada Capitulació de Vilafranca, una capitulació del Rei davant els catalans, acabà amb la victòria del primer. A Vilafranca del Penedès les tropes de la Diputació del General de Catalunya van forçar l’alliberament del príncep Carles de Viana, legítim hereu de la Corona d’Aragó i del Regne de Navarra empresonat pel seu pare Joan II, però aquest episodi va acabar amb la mort inesperada de Carles de Viana a Barcelona, el mateix any, i es va acusar de la mort a la seva madrastra, la castellana Juana Enríquez. S’iniciava així una guerra de poder a Catalunya que va tenir la seva fi amb les Capitulacions de Pedralbes el 1472, amb el Rei restituït a Catalunya i després d’un significatiu lloc de la Ciutat Comtal.

Es tractava de la primera vegada que el propi monarca assetjava la capital de Catalunya, Barcelona.

A 1464 Catalunya va nomenar rei a l’infant de Portugal, Pedro de Coïmbra, nét de Jaume d’Urgell, el pretendent a la Corona d’arrel barcelonina en el Compromís de Casp de 1412, però va morir el 1466. En el seu lloc van coronar a Renat, llavors comte de Provença i duc d’Anjou, però malgrat aquest intent de desvincular els el Principat de la Corona les coses van tornar al seu curs.

El 1469 Ferran es va casar amb Isabel i va ser nomenat rei de la Corona d’Aragó el 1479, essent ja rei de Castella i Lleó al costat d’Isabel des 1474, que va accedir també al poder després d’una guerra civil castellana en la que va desbancar a la seva tieta Juana la Beltraneja, reina de Castella i Lleó i reina (consort) de Portugal. Va ser una intensa guerra civil en què Portugal va continuar la seva peculiar guerra a favor de Juana contra dels “Reis Catòlics” fins 1479. La deslegitimació de Juana al tron de Castella va ser deguda a la sospita de que en realitat no era filla natural d’Enric IV.

CONTEXT HISTÒRIC

Al segle XV un cúmul de fets van canviar estructuralment la relació entre la societat catalana i el poder del monarca i la noblesa. Catalunya, València i Mallorca vivien i treballaven unides per al comerç, el cultiu de les arts, la ciència i el desenvolupament social obertes al mar i agermanades per la llengua, els llaços culturals i per descomptat familiars; es complien tots els requisits per posar fi a l’ordre feudal. Una evolució que es va tensar amb dos fets clau, els estralls d’una pesta persistent que va sacsejar especialment el món rural i les encara persistents estratègies matrimonials de l’ordre monàrquic establert i els seus vincles de lleialtat amb la noblesa i l’església, una realitat que durant segles seria la causa i efecte principal dels camins erràtics dels estats i nacions d’Europa. I del seu destí.

L’infant Ferran d’Aragó va ser proposat en matrimoni amb Juana (la Beltraneja, hereva de la Corona de Castella i Lleó), però Juana no va acceptar-ho i va optar per unir-se al rei de Portugal, ja que anteriorment l’havia acusada de ser una filla il·legítima. La intenció de Ferran i de la seva mare, castellana, era enllaçar amb la Corona de Castella i Lleó, i veient que Joana s’unia amb el rei portuguès va canviar d’estratègia. Es va casar amb Isabel i junts van desbancar a Juana del tron de Castella.

APUNT

El 24 d’agost de 1461 el gran mestre de la llengua d’Aragó (que incloïa tots els regnes peninsulars) i castellà d’Amposta, Pere Raimon Sacosta, fou escollit Gran Mestre de l’Orde de Sant Joan. ([2]) Tanmateix:

El 23 de setembre de 1461 mor Carles de Viana a Barcelona.
El 1462 S’inicia la “Guerra civil catalana”, i Catalunya nomena rei al Rei de Castella.
El 1467 deixa el càrrec el gran mestre Pere Raimon Sacosta deixa de ser gran mestre després de la mort del conestable de Portugal, Pere, el 1466.
El 1468 s’acorda el casament entre Isabel i Ferran

Ara bé, la història oficial diu que la Llengua de Castella es creà el 1462, al marge de la Llengua d’Aragó, si bé hi ha fonts que ho situen deu anys més tard, com ara un llibre del segle XIX titulat Historia de las órdenes de caballería y de las condecoraciones españolas, de 1864. ([3])

NOTA HISTÒRICA, ARAGÓ VA SER LA DENOMINACIÓ DE LA PRINCIPAL ORDE RELIGIOSA PAPAL PER TOTA LA PENÍNSULA, FINS AL SEGLE XV

Fins la segona meitat del segle XV el territori peninsular, que incloïa Portugal, Lleó, Castella, Navarra i els estats de la Corona d’Aragó, a efectes de l’àmbit territorial de l’Orde de l’Hospital, es deia “Llengua d’Aragó”. Just al moment d’unir-se Isabel de Castella i l’infant Ferran d’Aragó (els futurs “Reis catòlics”) s’unien dos grans corones, però es dividia la Llengua d’Aragó en dos, ja que Portugal, Castella i Lleó passarien a ser la Llengua de Castella. Fins aleshores, la major dignitat peninsular va recaure al Gran Priorat de Catalunya. Per què es va produir aquesta divisió és un misteri, i què va passar als segles posteriors també, però està clar que Catalunya va ser sempre fidel a l’Orde de l’Hospital de Sant Joan amb la mirada posada a Jerusalem, i que Castella va fer la seva peculiar croada, però peninsular.

LA HISTÒRIA OFICIAL SITUA A CATALUNYA COM A DIGNITAT PENINSULAR

La web oficial de l’Orde de Malta a Espanya (l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem), dóna indicis d’una realitat que és fora del conscient popular. Diu:

“En principio, la actividad de la Orden en España va a depender del Prior de Saint Gilles, en el sur de Francia, luego se irán creando los diversos prioratos, el primero de los cuales va a ser el de Castilla y León (1135) y luego el de Portugal (1140), mientras que las demás regiones peninsulares quedarán englobadas primero en la castellanía de Amposta, de la que luego se separaría Navarra, creando su propio priorato. Todos estos prioratos van a estar englobados al principio bajo la autoridad de un Gran Comendador de los cinco reinos de España (Aragón, Castilla, León, Navarra y Portugal) que va a representar a los sanjuanistas ante el Gran Maestre de la Orden. Sin embargo, a principios del siglo XIV, la dignidad de Gran Comendador, ya casi simbólica, va a dejar de cubrirse en la práctica. Todavía cien años después, el Gran Maestre designará Gran Comendador de España al prior de Cataluña, pero sin ninguna consecuencia práctica. El cargo va a quedar abolido en una asamblea hospitalaria celebrada en Avignon en 1356.” ([4])

En primer lloc, mostra molt d’interès en negar el protagonisme català. En segon lloc, ressalta la creació de un priorat a Castella i Lleó, però alhora reconeix que l’autoritat (segles XIV–XV) de tots els regnes peninsulars residia a Catalunya. El que no diu, i això és digne de ressaltar, que aquesta zona (llengua) es digués Llengua d’Aragó, fins que es dividí en dos (la història oficial diu el 1462 i la del llibre referit abans el 1471, al final de la Guerra Civil Catalana). Això és molt significatiu, perquè la guerra civil catalana fou comandada pels Ferrer, els germans Ferrer que ocupaven l’abadia de Montserrat (Antoni Pere, del 1450 al 1471/1472) i l’exèrcit català (Antic) respectivament, i el nebot d’aquests, en Pere Joan, que fou el General del 1462 fins el 1471. Va ser, per tant, una guerra i una autoritat religiosa, en molts sentits, on hi entraven en joc els interessos papals.

La presència de la Corona d’Aragó a Nàpols i a bona part de les illes mediterrànies era aleshores la principal empresa catalana al món conegut. Val a dir que Bernat I de Vilamarí va defensar, amb èxit, com Almirall de l’Armada Reial del Rei d’Aragó, aleshores Alfons el Magnànim, les tropes de l’Ordre de l’Hospital de Sant Joan (avui Ordre de Malta), el 1450, davant l’avanç dels Otomans, que acabarien ocupant Constantinoble i posant fi, d’aquesta manera, l’Imperi Romà d’Orient el 1453.

És a dir, aquests fets situen a Catalunya molt a prop dels interessos papals i cristians del segle XV que es van veure àmpliament qüestionats des del moment en que va aparèixer un nou “actor”, la Santa Inquisició Espanyola, resultat directe de la imposició dels “Reis Catòlics” als seus respectius dominis.

La història es va escriure seguint les següents pautes:

El 1469 es casen Isabel i Ferran (cosins segons). Ferran és nomenat rei de Sicília.
El 1472 Guiliano della Rovere (futur papa Juli II (1506-1513), enemic declarat dels Borja de gran transcendència històrica) seria el nou abat de Montserrat (1472-1483). Els arxius del monestir d’aquesta època han desaparegut.
El 1475 Joan II accepta el nou abat de Montserrat.
1475-1479 Guerra Civil Castellana. Despossessió del títol de reina de Castella (i de Portugal) a Joana la Beltraneja.
1479. Ferran és nomenat rei d’Aragó.
1480-81. Es posa en funcionament la Santa Inquisició Espanyola, iniciada com a projecte el 1477, a Sevilla (on acabaria beneficiant la història de la conquesta d’Amèrica).

1492, les Capitulacions de l’Almirall don Cristóbal Colón, un pacte per a un nou món, les Índies. Un projecte constructiu ideat a Catalunya al model de la Corona d’Aragó i la llegenda fosca dels seus protagonistes

1492 “Capitulaciones del Almirante don Cristóbal Colón”.1492 “Capitulacions de l’Almirall don Cristóbal Colón”.Localització del document i font de la imatge: Arxiu Reial de Barcelona, http://www.mcu.es/archivos/CE/ExpoVisitVirtual/visitas/aragon/aragon.html (consulta 30 novembre 2013)

Les “Capitulacions” es van fer el 1492, abans del descobriment, i les va signar el secretari del rei Ferran el Catòlic, Joan de Coloma, registrant-se a l’Arxiu Reial de Barcelona. Es creava de forma natural un nou regne, les Índies, tal com es van crear els nous regnes de València i de Mallorca al segle XIII. El 1493, després del “descobriment”, es van atorgar els drets de l’ofici d’almirall, virrei i governador a Cristòfor Colom, títols que no existien en el Regne de Castella.

D’altra banda, en un document de l’Arxiu Reial de Barcelona datat a Tortosa el 4 de febrer de 1494 es detalla que la segona expedició va ser pagada per 166.000 sous barcelonins, per secretaris valencians del Rei, mercaders i ciutadans barcelonins amb noms i cognoms. La història d’Espanya s’aferra a assegurar que els 1.500 expedicionaris que van sortir de Barcelona eren en un 99% murcians, gallecs, bascos, andalusos, extremenys, castellans, gaditans i lleonesos. ([5])

APRECIACIÓ HISTÒRICA

El que va acabar essent una desenfrenada lluita per la conquesta i evangelització del continent americà, que va llançar a mig Europa a la colonització del món, va ser en la seva concepció un projecte a la manera de la Corona d’Aragó per crear un nou regne a la Corona. Ara es sap que l’expedició de Colom no va ser finançada amb les joies de la Reina Isabel de Castella com es va explicar durant segles, fins al segle XX, sinó que va ser finançada des de la Corona d’Aragó, probablement per jueus, tot i que la història no ha pogut ocultar el fet que la notificació del descobriment es fes a Barcelona, a les Drassanes Reials o en la Capella de Santa Àgata, al Palau Reial de Barcelona.

Al llarg de la història s’han llaurat molts fets dubtosos sobre aquests episodis i el seu protagonista. Colom signava en cartes com ‘Colom’ i ‘Almirall’, va escriure cartes en català, i hi ha molts documents que apunten que els germans Pinzones eren en realitat catalans, anomenats Pinçó, entre moltes altres coses que a les últimes dècades han sortit a la llum. Però Castella va esborrar la seva dignitat i la seva memòria fins a l’extenuació, ningú sap què va ser dels seus descendents, i el Vaticà, que al segle XIX va demanar a totes les esglésies catòliques que li lliuressin tota la documentació de Colom per procedir a la seva canonització el 1892, mai va arribar a iniciar el procés. Al seu Arxiu, anomenat històricament de la Inquisició i des de 1965 de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, es troba segurament part d’aquest misteri. Existeix, però, una carta que obre les portes a múltiples interpretacions, escrita per Cristòfor Colom a la ama del príncep don Joan de Castella. Diu:

“Jo no sóc el primer Almirall de la meva família; poseu-me, doncs, el nom que vulguin, que a la fi David, Rei sapientíssim, fou guardià d’ovelles, i després fet Rei de Jerusalem, i jo sóc servent d’aquell mateix Senyor que li posà a ell en tal estat” ([6])

Val a dir que encara avui dia no es sap del cert on està enterrat Colom i, per si no fos poc, no es descarta que fos enterrat a la Catedral de Barcelona el 1516, ja que de tots els llibres anuals de registre de la Catedral és l’ únic que falta, encara que la historiografia oficial digui que va morir el 1506; un document prova que el 1516 va ser enterrat un ‘Colom’ a la catedral; quin Colom va tenir aquest honor?. ([7])

En un altre ordre de coses aparellades, Bartolomé de las Casas, que va conèixer a Colom, signava com ‘Casaus’, un cognom català manipulat per a la història com la seva obra i la dels seus contemporanis. Unes dades que convé investigar i sobretot analitzar públicament, juntament amb la ja bastament documentada catalanitat dels primers expedicionaris del descobriment d’Amèrica, tots ells amb una bibliografia castellana creada a posteriori i una altra de documentada i lligada a la història de Catalunya, València i Mallorca, llavors coneguts estats catalans lligats per la identitat comuna; és a dir, la llengua, la història, la cultura i el comerç catalans.8

1495, es compilen les Constitucions de Catalunya. Ordre i govern pactat al Principat

1495, ‘Constitucions i Altres drets de Catalunya’, compilació de les Constitucions catalanes fruit de segles de pactisme originat en el dret consuetudinari català. Localització del document i font de la imatge: Arxiu Reial de Barcelona, http://www.mcu.es/archivos/MC/ACA/ExpoPatronato/p_027a.htm (consulta 30 novembre 2013)

El Regne d’Aragó i el Regne de València tenien furs, drets concedits pel Rei, les Constitucions Catalanes eren drets ‘pactats’, d’acord amb els principis constitucionals nascuts de les corts de 1283 i la Constitució de l’Observança de 1480.

Després de la guerra civil catalana i l’ascens al tron de Castella d’Isabel, Ferran II, rei d’Aragó el 1479, va consolidar el “pactisme” a Catalunya a les Corts de Barcelona de 1480-1481, a través de l’anomenada Constitució de l’Observança, origen de les primeres constitucions compilades. En elles s’establia el principi de submissió del poder reial a les lleis de Catalunya i definia la Diputació del General i la Reial Audiència de Catalunya com a organismes encarregats de vetllar per l’ordre constitucional del país.

CONTEXT HISTÒRIC

Paral·lelament, amb la Sentència de Guadalupe de 1486, es van limitar els poders de la noblesa en benefici de la pagesia, després d’un segle d’enfrontaments, que va aconseguir d’aquesta manera explotar les seves produccions agrícoles, acumular propietats i donar cos a les masies. Amb el pas dels anys, i dels segles, l’explotació dels seus recursos va permetre que es dediquessin a activitats industrials, marítimes i comercials, i que aparegués, al segle XIX, una poderosa burgesia catalana propietària d’un important i estratègic patrimoni.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Fins a aquest moment els tractes entre les corones de Castella i d’Aragó van ser cordials, però amb l’obertura de les expedicions a les anomenades Índies, el descobert continent americà, les lluites pel seu control i l’autoritat del monarca van canviar el concepte de “les Espanyes” i la natura de la seva unió. També va canviar la relació del monarca amb el Principat de Catalunya, mentre les nobleses de les corones d’Aragó i de Castella es van unir entre si per l’acumulació de poder i terres. La compilació de les Constitucions Catalanes, jurades per tots els reis fins al segle XVIII, eren la forma de donar valor i autoritat a la dignitat de Comte de Barcelona a la Corona d’Aragó i més endavant a la Corona d’Espanya, la manera de preservar la figura del Principat de Catalunya i de garantir així el seu bon govern i ordre social, econòmic i cultural.

No obstant això, el descobriment d’Amèrica va transformar la visió del futur i va propiciar una inflexió en el desenvolupament social amb el reforç de l’exèrcit, la noblesa i l’església al servei de la monarquia. Resultat d’això el Consell de Cent, de Barcelona, la màxima organització política, social i econòmica no exempta d’excessos i episodis conflictius, es va (aparentment) reforçar amb sectors privilegiats, amb la incorporació dels ‘Cavallers’, el braç menor de la noblesa, en seva institució, juntament amb juristes i metges, mitjançant una decisió unilateral presa per Ferran II el 1493 que va crear gran malestar a les ciutats catalanes, regides també per consells al model del Consell de Cent. Des d’aleshores els mercaders i menestrals van quedar en minoria en el Consell. El 1510 es va equiparar la dignitat dels anomenats “ciutadans honrats” als “Cavallers”, i a les Corts de 1621 la noblesa també es va incorporar al Consell de Cent. A les Corts de 1547, de 1585 i de 1599 es va demanar reforçar el Consell dels mercaders i els menestrals per equiparar-los als estaments privilegiats, ja que eren els que realment produïen la riquesa que administrava la institució i fiscalitzava la monarquia, però sense èxit. No va ser fins 1653, després de la Guerra dels Segadors (1640-1652) que Felip IV, amb les institucions catalanes ja “depurades”, va acceptar reforçar el Consell amb representants del poble o gremi anomenat “artistes i menestrals”, equiparant la seva presència a la dels “ciutadans honrats”. ([8])

Comença el segle XVI, un nou continent amb un descobridor i una corona esborrats i apartats de la història d’Amèrica per part de qui assegura ser-ne el protagonista, la Corona de Castella

1502 Planisferi de Cantino. Localización del mapa: Biblioteca Estense, Modena, Italia. Localització del mapa: Biblioteca Estense, Mòdena, Itàlia.Font de la imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Cantino_planisphere_(1502) .jpg (consulta 30 novembre 2013).

A l’anomenat Planisferi de Cantino s’aprecien senyeres a Cadis, Canàries, Hispaniola, Maracaibo i Orinoco. ([9])

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Els historiadors d’Espanya emfatitzen l’egoisme de Cristòfor Colom -actualment Televisió Espanyola està rodant una sèrie que narra la vida d’Isabel de Castella i s’exposa al Colom mesquí-, així com la decadència catalana i de la Corona d’Aragó en aquesta època, marcada per la Guerra Civil catalana i la pesta, on regnava una certa anarquia en l’ordre social.

Però no obstant això amaguen el fet que Catalunya va rebre un fort impuls demogràfic de tota Occitània, que el bandolerisme era una conseqüència directa del tràfic de mercaderies amb una noblesa molt qüestionada i debilitada a Catalunya, amb forta tensió amb les represàlies de la Santa Inquisició, que sovint els bandolers eren contractats pels propis nobles i que, a Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sicília, Còrsega i Nàpols hi havia un potencial demogràfic, un coneixement de l’art marítim, un bagatge comercial i un desenvolupament sociocultural de primer ordre fonamental per donar els primers passos en l’expansió a Amèrica i a la resta del món.

Quin sentit té que els Reis Catòlics ho desaprofitessin, quan precisament llaurar junts la fi de l’anomenada ‘reconquesta’ cristiana?

El 1511 el polític, historiador i filòsof florentí Francesco Guicciardini va escriure:

“Catalunya és nomenat principat i no regne. Té els seus privilegis i lleis. El rei només pot manar els catalans d’acord amb aquestes lleis. El que, certament, no he acabat de comprendre és què obté el rei de Catalunya.”

El mateix autor narrà més tard com, als preàmbuls de la Batalla de Lepant (1571) en el seu pas per Barcelona, a les Drassanes de Barcelona s’estaven construint nombroses galeres al servei del rei, amb 36 d’acabades i altres 30 amb el cos complet. De la mateixa manera, està documentat que durant aquest segle i el següent la desforestació dels boscos catalans va ser una realitat, per a la construcció de galeres. ([10])

1516, les anomenades ‘Índies de la mar Oceana’ s’incorporen a la Corona de ‘les Espanyes’ (i Castella) però la historiografia espanyola explica una altra història

1516, detall del Testament de Ferran II el Catòlic, rei d’Aragó. Localització del document: Fundació Casa d’Alba. Font de la imatge: Biblioteca Històrica de la Universidad Complutense de Madrid, http://biblioteca.ucm.es/blogs/Foliocomplutense/8013.php#.Up-GQeqA2Ul (consulta 30 novembre 2013).

Recopilant la transcripció de la conferència d’Eva Sans al 54 Congrés Internacional d’Americanistes que va tenir lloc a Viena, Àustria, el juliol de 2012 ([11]):

Amb la mort de la reina dels propis castellans reconeixen Ferran II en la provisió datada el 20 abril 1505 durant les Corts de Toro, i on es cita la seva filla Joana d’Aragó com: “Reina de Castella, Lleó, Granada, Toledo, Galícia, Sevilla, Còrdova, Múrcia, Jaén, dels Algarbes, d’Algesires, de Gibraltar, i de les Illes de Canària”. Observem com en cap moment, en aquesta provisió de les Corts de Castella, la ja reina Joana I està relacionada amb les Índies. Si ens cenyim a la legalitat d’aquestes Corts, el que aproven entra en contradicció amb el citat en el testament de la reina Isabel -morta el 1504- en el qual s’especifica que les Índies hauran de ser adscrites a la Corona de Castella. No obstant això, en aquesta mateixa provisió de les Corts de Toro de 1505, es reconeix al seu pare Ferran d’Aragó (el catòlic) com: “Rei d’Aragó, de les dues Sicílies, de Jerusalem, de València, de Mallorca, de Sardenya, de Còrsega, Comte de Barcelona, Senyor de les Índies de la mar Oceana, Duc d’Atenes i Neopàtria, Comte de Rosselló i Cerdanya, Marquès de Oristany i de Goziano”.

Amb l’anàlisi del que s’ha exposat i basant-nos en la comparació dels documents de les Corts, jurídicament legals, podem arribar a la conclusió en primer lloc que la possessió de les Índies és exclusiva de Ferran el Catòlic, i que les mateixes es troben entre els títols pertanyents als seus territoris naturals, és a dir, a la Corona d’Aragó.

Les cites aquí indicades no enllacen amb la història oficial, i amb el fet que el rei Ferran fos mal rebut a Castella -on va ser regent fins a la seva mort- proclamés, en el seu testament de data 22 gener 1516, tal com indica també Eva Sans, el següent:

“Fem i instituïm [Juana la seva filla] hereva i successora nostra universal en els nostres regnes d’Aragó, Sicília aquí i allà del Far, Jerusalem, València, Mallorca, Sardenya i Còrsega, Comtat de Barcelona, ducat d’Atenes i Neopàtria, Comtat del Rosselló i de Cerdanya, marquesat de Oristano i comtat de Goceano, i les illes adjacents i en les ciutats de Bujia, Alger i Trípoli, i a la part a Nos pertanyent a les Índies de la Mar Oceana.”

És suggerent com apareix la dignitat de rei de Jerusalem, un honor iniciat en la primera croada, i adquirit com a rei de la Corona d’Aragó (el 1505) quan al seva filla es va proclamar nova reina de Castella, un cop morta Isabel de la Catòlica (1504). Aquest element és molt important, ja que aquest honor seria pactat amb el Papa, un cop formalitzat el seu matrimoni amb Germana de Foix, a qui es va restituir aquesta dignitat. Aquests factors situen l’honor de les croades a Jerusalem on van començar, a Occitània, d’on va sortir l’exèrcit més important de la primera croada, a mans de Raimon de Sant Geli, el comte de Tolosa i de Provença, germanastre del Comte de Barcelona Berenguer Ramon II, mort a Jerusalem en aquella primera croada, el 1097.

En el testament també s’indicava que a causa de la demència de la reina Joana el seu nét Carles de Gant seria designat governador general.

És a dir, segons la història oficial les Índies no s’incorporen a Castella fins a les primeres Corts Castellanes convocades a l’arribada de Carles I a 1518, moment en què els dominis de les dues Corones, d’Aragó i de Castella, es van unir definitivament, però segons la historiografia espanyola normalitzada per voluntat dels Reis Catòlics, la Corona de Castella i Lleó es va quedar amb totes les terres conquerides a Amèrica i la Corona d’Aragó es quedava amb el que ja tenia, les possessions de la Mediterrània.

CONTEXT HISTÒRIC

Per acabar de comprendre aquest fosc episodi és important ressaltar que Ferran II va tenir com a principal valedor a Castella al Cardenal Cisneros, qui el va recolzar en el moment en què Joana va ser invalidada com a reina, era franciscà Inquisidor general de Castella. Cisneros va ser el regent de Castella després de la mort de Felip I d’Habsburg (1506), per la impossibilitat de governar de Joana “la boja”, fins que la regència va recaure en Ferran el Catòlic, el mateix 1507. De la mateixa manera, el 1516, després de la mort de Ferran, Cisneros va assumir de nou la regència de Castella a l’espera de l’arribada del nou rei, Carles I.

Durant la regència de Castella Ferran va tenir un fill amb Germana de Foix, mort poc després de néixer (1510), i que hauria estat el legítim hereu de la Corona d’Aragó. Tanmateix, va realitzar notables campanyes en els dominis mediterranis i va envair l’Alta Navarra, l’actual Navarra espanyola, el 1512, amb l’autorització del Papa i sota l’acusació d’heretgia càtara.

Com a curiositat el Regne de Navarra va perdurar més enllà dels Pirineus, mantenint el Comtat de Foix, de Bigorra i de Bearn, entre altres possessions, i l’actual País Basc francès, i va ser un rei navarrès, Enric III, qui va acabar essent rei d’ França i el primer Borbó després de la fi de la dinastia Valois. El seu fill Lluís XIII va ser nomenat Comte de Barcelona al 1641 en el desafiament català a la monarquia hispànica, el seu nét Lluís XIV, el ‘Rei Sol’ va signar el Tractat dels Pirineus (1659) amb Felipe IV d’Espanya, on s’apropiava del nord de Catalunya, i va ser el nét de Lluís XIV, qui, després de la mort de Carles II d’Habsburg, passaria a ser el primer Borbó d’Espanya, Felip V.

Segle XVI, la Corona d’Aragó al servei d’Espanya i els seus monarques, dels seus interessos europeus i dels seus interessos oceànics. 1530 i 1588, dues dates clau

A dalt:
1530, “Siege of Florence”, de Giorgio Vasari de 1558. Setge de Florència, pacte de l’emperador Carles V i el Papa Clement VII (Giulio di Mèdici) en el Tractat de Barcelona. Localització del quadre: Palazzo Vecchio, Firenze. Font de la imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Siege_of_Florence.JPG (consulta 30 novembre 2013).
A baix:
1588, La “Invencible” navegant al davant de Cornwall, de Nicolas Hilliard. Font de la imatge: http://www.inh.cat (consulta 30 novembre 2013).

Després de la coronació del rei Carles d’Habsburg, el Rei de França Francesc I es va aliar amb el Papa i Florència per contrarestar el poder de l’emperador Carles i intentar dominar el nord d’Itàlia. Després del Tractat de Barcelona (1529), signat entre Carles i el Papa després de la victòria del primer sobre Francesc I, Rei de França, a la batalla de Landriano (1529), l’objectiu va ser restaurar els Mèdici i enderrocar la República de Florència. A la imatge que commemora la gesta s’observen senyeres per tots els camps, senyal de la dignitat de la Corona d’Aragó heretada del comte de Barcelona, tal com va pautar la tradició instituïda.

Es tractava d’uns dominis heretats per l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic i de “les Espanyes”, i Carles no va dubtar a utilitzar la armada de la Corona d’Aragó i el seu exèrcit, plenament instal·lada des de feia segles a territoris italians. Aquesta situació va ser paral·lela al setge de Viena de 1529 per part de la invasió otomana a Europa central, un cop expulsada de Rodes (a 1522) la llegendària Orde de l’Hospital de Sant Joan (Baptista), on es trobava la flota “cristiana” més poderosa de la Mediterrània y hereva de les possessions i la dignitat templera. Des de 1536 es tornaria a reorganitzar, aquest cop a Malta, territori del Regne de Sicília, de la Corona d’Aragó. Des d’aleshores se’ls coneix com l’Orde de Malta.

El nord d’Itàlia estava aleshores ocupada per diversos ducats, repúbliques i els Estats Pontificis, en un fràgil però creatiu equilibri polític, comercial, artístic i cultural de primer ordre a Europa, en ple pols amb l’autoritat del Sacre Imperi Romanogermànic.

Aquesta situació es mantenir en tensió al llarg del segle XVI, i a la fi del segle XVI les noves colònies i el control de les rutes marítimes oceàniques es trobaven greument amenaçades per la força naval anglesa, que es disposava a desembarcar també a Amèrica i a competir obertament pel seu domini.

Una flota quadribarrada va sortir en defensa dels interessos de “les Espanyes”, una batalla perduda davant els desitjos d’expansió i prosperitat d’una altra nació, Anglaterra, mentre l’explotació d’Amèrica va induir molta pressió a la Monarquia i a l’Església Catòlica espanyola per controlar la seva gent, i seus pobles, mentre s’allunyava d’Europa. El sobrenom d’Armada Invencible va ser un sarcasme creat pels anglesos que s’ha popularitzat, mostrant així que l’ordre que el Papa i “les Espanyes” s’havien proposat imposar al nou continent podia ser vulnerat.

A la imatge les banderes amb la senyera són omnipresents, però la historiografia espanyola especifica que la flota espanyola estava composta per una immensa esquadra de navilis portuguesos, castellans, guipuscoans, andalusos, napolitans, italians, llevantins i mediterranis.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

La historiografia espanyola assegura que tant Carles I (Rei entre 1516 i 1556 i Emperador entre 1520 i 1558) com Felip II (Rei entre 1556 i 1598 i també de Portugal entre 1580 i 1598) van llaurar la seva expansió per Amèrica des de Castella i per a Castella en la base del testament dels Reis Catòlics, que assegura va donar tots els poders sobre la resta del món oceànic a la corona castellana.

Té algun sentit que s’anteposés el dret d’una Corona a la voluntat d’un monarca per perpetuar el seu poder podent utilitzar per als seus fins el domini i l’autoritat sobre totes les Corones peninsulars?

Carles I va utilitzar l’armada de la Corona d’Aragó per posar ordre al nord de la Península Itàlica, quan es tractava d’unes terres que li rendien vassallatge en qualitat d’Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, i Felip I va utilitzar l’armada de la Corona d’Aragó per defensar les seves colònies contra els anglesos.

No té sentit que desaprofitessin la força i la llarga tradició i autoritat de l’armada de la Corona d’Aragó per expandir el seu poder per Amèrica i la resta del món. Les anteriors imatges són molt explícites en aquest sentit.

Canvi de segle, XVI-XVII, l’esborrat del protagonisme de la Corona d’Aragó en el primer segle de l’expansió per Amèrica, per part de qui assegura ser l’únic protagonista, Castella

Documents del segle XVI i inicis del XVII. Símbols de la Corona d’Aragó majoritaris en els mapes de la colonització d’Amèrica, mentre que els de Castella i Lleó són minoritaris; es tracta d’una part de la recopilació de mapes que un investigador català, Enric Guillot, ha fet públic en el llibre Descoberta i conquesta catalana d’Amèrica, una història reescrita pels castellans ([12]). Es complementen amb imatges diverses de la Fundació d’Estudis Històrics de Catalunya, així com en la Fundació Institut Nova Història i altres.

Diferents dibuixos d’espanyols, europeus i indígenes americans com asteques i nanuas mostren la senyera en la representació de l’expansió per Amèrica, en dibuixos i mapes del 1513, 1519, 1527, 1529, 1559, 1564 i 1579, que es troben a la New York Public Library, la Bibliothèque Nationale de France, la British Library de Londres, el National Maritime Museum de Greenwich (a Londres), la Biblioteca Nazionale Centrale di Firenze, la Benson Latin American Collection de la University of Texas, Austin, el Museo Nacional de Bellas Artes de Argentina i fins i tot la Biblioteca Nacional d’Espanya, a Madrid.

Els documents aquí esmentats són una selecció d’una mostra major recopilada al llibre d’Enric Guillot titulat Descoberta i conquesta catalana d’Amèrica, una història reescrita pels castellans, escrit en català, castellà i anglès i publicat el 2012.

El llibre indicat també posa al descobert nombrosos mapes en què el pas dels segles ha posat de manifest que escuts amb senyeres van ser pintats amb el color blau de la bandera castellana, així com còpies de gravats antics on es van modificar els símbols de les barres de la Corona d’Aragó per castells.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

L’any 1598 Antonio de Herrera va presentar l’obra Historia General de los Hechos de los Castellanos en las Islas y tierra firme del mar Océano, on s’assegura que els castellans eren els únics protagonistes de la gesta americana. És la primera obra que descriu el protagonisme exclusiu de Castella a la Conquesta d’Amèrica però, aquests mapes, posen al descobert que alguna cosa summament important en la història de Castella va ser manipulat.

D’altra banda, s’ha aconseguit provar que Tirant lo Blanc, l’obra mestra medieval de la corona d’origen catalano-aragonès, va ser escrita en català, i no en castellà com es va assegurar durant gairebé quatre segles. Ja al llibre del Quixot (1605) s’afirma que Tirant lo Blanc va ser de les poques obres que va aconseguir lliurar-se de la crema. De fet, l’esborrat de la memòria i la dignitat de la Corona d’Aragó és un fet, com també ho és la del Principat de Catalunya i la seva condició de nació, i en interessantíssims estudis recents s’està reescrivint part d’una història que ara apareix confusa, però que en el seu moment no ho va ser.

Els mapes parlen per si sols i els documents, en l’actual era de la informació, circulen sense barreres.

Segle XVII, la Corona d’Aragó es manté només com els seus estats peninsulars, mentre la monarquia espanyola es debilita ràpidament per l’afany de manipular una conquesta bèl·lica, religiosa i militar d’unes terres que multiplicaven exponencialment la mida dels dominis peninsulars

A dalt:
1653, Estats de la Corona d’Aragó. Títol: “Les estats de la Couronne d’Arragon en Espagne ou sont l’Arragon royaume, la Catalogne princip.te, la Valence royaume, et les Isles de Maiorque”. Localització del mapa i font de la imatge: Institut Cartogràfic de Catalunya (consulta 30 novembre 2013).
A baix a l’esquerra:
1624, “El comte-duc d’Olivares”, obra de Diego Velázquez. Localització del quadre: Museu d’Art de Sao Paulo. Font de la imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:El_conde-duque_de_Olivares,_by_Diego_Vel%C3%A1zquez.jpg (consulta 30 novembre 2013).
A baix a la dreta:
1683, “Auto da fe on Plaza Mayor, Madrid”Localización del cuadro: Museo del Prad. Localització del quadre: Museo del Prado. Font de la imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Francisco_Ricci_-_Auto_de_Fe_(1683).jpeg (consulta 30 novembre 2013).

Les corones italianes originades a la Corona d’Aragó (Còrsega, Sicília i Nàpols) es van integrar a la resta de territoris del nord d’Itàlia adquirits per la Monarquia Habsburg al ‘Consell d’Itàlia’. És de ressaltar com la Monarquia hispànica, després de l’acumulació de territoris dispersos per mitjà d’herències i conquestes, va deslligar l’estructura de la Corona d’Aragó amb el Consell d’Aragó i el Consell d’Itàlia. Però també és remarcable que, segons ‘El Gran Memorial’ de 1624 indicat, el mateix comte duc d’Olivares manifestés que els títols més dignes dels regnes peninsulars, a part del Regne de Castella -o millor dit Corona de Castella i Lleó- fossin el de rei de Portugal, rei de València, rei d’Aragó i el de comte de Barcelona, mantenint al seu torn la naturalesa dels governs dels estats de les corones d’Espanya, que el 1580-1640 van integrar també al Regne de Portugal.

CONTEXT HISTÒRIC

Mentre a Espanya contenir les terres europees i eixamplar el projecte colonial i evangelitzador del segle XVI havia estat el principal objecte d’interès, a Europa es desenvolupava un humanisme renovador dels valors socials i morals de l’època, que van arribar a qüestionar l’ordre papal. Convé recordar que un dels llocs on es van dirigir els jueus expulsats d’Espanya va ser el centre d’Europa i dels Països Baixos. Erasme de Rotterdam (1466-1536) i Joan Lluís Vives (1492-1540), valencià, van fer la seva obra en ple Renaixement en aquests entorns. Martí Luter va penjar les seves conegudes Indulgències a les portes de l’Església del Palau de Witternberg el 1517, s’iniciava així la ‘Reforma Luterana’, coneguda aquí com ‘Protestantisme’. Descartes (1596-1650), autor de l’anomenat ‘dubte cartesià’, “penso, després existeixo”, i Spinoza (1632-1677), filòsof de la religió per excel·lència amb la seva obra pòstuma ÈTICA, van ser successors seus, entre molts d’altres.

Les conseqüències van ser evidents, el 1556 Felip II, fill de Carles V, no va ser coronat emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, en plena lluita entre el cisma ‘protestant’ (reformista) i catòlic (Carles V va ser l’últim emperador coronat pel Papa de Roma). Una de les conseqüències directes va ser un nou rol per a l’església als territoris desvinculats del catolicisme papal, i noves autoritats socials i econòmiques van ocupar el seu lloc, a diferència del que va passar a ‘les Espanyes’. A mitjan segle XVI (1535) a Anglaterra el Rei es va coronar màxima autoritat religiosa, donant lloc al anglicanisme, al centre i nord d’Europa Calvinisme i Luteranisme es van expandir, i a punt va estar França d’incorporar un monarca anglicà.

Després del Concili de Trento (1545-1563) l’Església va iniciar una “contrareforma” que va desencadenar -o no va poder evitar- nombroses guerres ‘religioses’ a Europa, mentre s’instituïa el confessionari, es transformaven les festes populars en festes religioses, i es prohibia als estudiants de ‘les Espanyes’ a anar a estudiar a l’estranger. Però la lluita no va ser només de poder i control, ho era sobretot de prestigi, es tractava d’una lluita amb un fort caràcter simbòlic on la llei de Déu tendia a confondre’s amb la llei del poder i la selecció monàrquica i religiosa induïda pels seus líders i protagonistes. Roma es va monumentalitzar amb la basílica de Sant Pere del Vaticà, acabada el 1626, i als voltants de Madrid s’aixecava el Reial Monestir de l’Escorial (1563-1584). A Europa es va instaurar el barroc, un art i una monumentalitat decorativa i plena de al·legories carregades de missatges històrics, mítics i de grandesa. Un llenguatge cultural elitista que a Espanya es mantindria fins al segle XX especialment en la seva cort principal i capital des de la vinguda de l’absolutisme Borbó, al segle XX. Madrid i la seva monumentalitat, els seus excessos i el seu poder només es pot comprendre incorporant aquestes reflexions. Segurament, la seva major i més simbòlica manifestació recent és el monument del Valle de los Caídos (1940-1958), situat també al municipi madrileny de San Lorenzo del Escorial.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Davant d’un domini de terres altament militaritzat i en guerra oberta constant en diferents fronts, amb la implantació d’un model d’explotació de les terres pròpies i d’espoli de les colònies, es va iniciar la decadència d’Espanya, i l’acceleració d’una instigació pel poder que des d’aleshores ha desfigurat les seves estructures culturals, desorientat a la seva societat, i emfatitzat una estructura jeràrquica, hostil i desconfiada en les seves institucions i principals rols de poder, amb un braç eclesiàstic rendista, ric i rígid, i una noblesa àvida d’honors i privilegis. La fustigació de les colònies és un punt i a part, un genocidi cultural i testimoni ara vergonyós de l’esclavitud generalitzada. El mateix comte duc d’Olivares, al ‘Gran Memorial’ indicat, afirmava que,

“El brazo eclesiástico, que puede considerarse por la piedad de religión por el primero, llego a temer que es sin duda hoy el más poderoso en riqueza, rentas y posesiones”

i que,

“Los tres reinos de la Corona de Aragón llego a considerar por casi iguales entre sí en costumbres y fueros, y así en el modo de gobernarse aunque [=como] en la grandeza de sus términos, en la condición de sus vasallos y también en la nobleza. (…)

V.Majd. y todos los otros reyes y príncipes soberanos del mundo, poseen sus estados por tres títulos, sucesión, conquista o elección. Todos cuanto V.Majd. posee hoy, menos algunas pequeñas partes de que no parece necesario hacer mención, los posee V.Majd. por derecho sucesivo [=sucesorio]; sólo son conquistas el reino de Navarra y el imperio de las Indias. [Así] pues, ¿qué razón hay para que sean excluidos de ningún honor o privilegio destos reinos sino que gocen igualmente de los honores, oficios y confianzas que los nacidos en medio de Castilla y Andalucía, estos vasallos [Aragoneses], no siendo de conquista, título de menos confianza y seguridad, y que hayan de estar desposeídos destos privilegios aquellos naturales de reinos y provincias en que V.Majd. ha entrado a reinar con un derecho asentado y llano, y donde reinaron tantos ascendientes de V.Majd continuamente?”

Sens dubte es tracta d’unes revelacions molt clarificadores. Però malgrat tan encertada reflexió la seva visió sobre l’engrandiment del rei i de l’Estat, lluny de transformar l’estructura jeràrquica i privilegiada d’uns pocs, ho emfatitzava. Va dir:

“Tenga V.Majd. por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España; quiero decir, señor, que no se contente V.Majd. con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla (…) [Hay que] gobernar por compañías y consulados la mercancía de España, poniendo el hombro en reducir los españoles a mercaderes. Este es el camino, señor, que puede resucitar la Monarquía de V.Majd., y con gobernar bien éste se han hecho poderosos nuestros enemigos, conquistan con él el del mundo. (…) La despoblación grande que ha habido obliga a particular atención en la restauración deste daño, las colonias serían gran cosa, pudiéndose encaminar de italianos, alemanes y flamencos católicos obedientes; con esto y favorecer los matrimonios, privilegiar los casados, poner límite, el mayor que se pueda con entera seguridad de conciencia, en el números de religiosos, religiones y eclesiásticos, se podría ver sin mucha dilación la convalecencia deste daño.”

Al llarg dels segles es va constatar que Església i Monarquia van acumular grans riqueses a Espanya i van utilitzar innobles repressions per preservar el seu poder i autoritat, mitjançant l’exèrcit i la Inquisició, i repartint grans privilegis per a la noblesa castellana i andalusa, tal com va narrar el Comte Duc d’Olivares el 1624. Sens dubte la distància entre els designis del poder i la realitat del poble que regentaven s’havien engrandit, després de segles de constant lluita castellana, primer davant pobles musulmans i els propis veïns cristians, després davant realitats més complexes, des de les històriques i avançades cultures europees a les llunyanes i incompreses cultures americanes.

Resultat d’això la desconfiança es va implantar a la cort, la sospita i els camins estratègics erràtics es van situar al marge dels valors encunyats en les seves pròpies arrels, en la història que els havia atorgat poder i en la memòria dels pobles amb les seves complexitats, espirituals i comunals, culturals. Un episodi clau per a comprendre aquesta inflexió és l’expulsió dels moriscos el 1609-1610, que va afectar sobretot al Regne de València, segurament aleshores el més ric de ‘les Espanyes’. Els moriscos només es van poder portar el que poguessin carregar a les seves espatlles i sense res d’or o plata.

APUNT HISTÒRIC

En qualsevol cas, el que sí és objectivable és que al llarg del segle XVII i al segle XVIII l’ocàs de la Corona d’Aragó i les seves estructures institucionals en les seves tres principals estats, Aragó, Catalunya i València, va ser un fet; que Castella es va fer seva Andalusia i allà els privilegis de la noblesa, l’Església i de la Monarquia van perdurar; que es va implantar un ordre colonial i rendista; i que l’anomenat “Segle d’Or Espanyol” només es comprèn castellà i històricament es situa el seu origen en la “novel·la picaresca”, castellana.

A la resta d’Europa l’humanisme’ donava lloc a un corrent filosòfic de gran magnitud, obria les seves portes a la ciència i el progrés polític i mercantil s’instituïa com a motor de la cultura i el govern dels estats.

1659, la Catalunya social i institucional s’alien contra la monarquia espanyola mentre l’ordre europeu es renova. S’inicia l’assetjament Borbó sobre els Habsburg i el Principat és dividit

Esquerra:
1640-1652, La ‘Guerra dels Segadors’, Catalunya s’alça contra la Monarquia Hispànica aixecant un Crist com a símbol del seu alliberament. Font de la imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Els_segadors.jpg?uselang=ca (consulta 30 novembre 2013).
Dreta:
1659, Tractat dels Pirineus entre les Corones de França i d’Espanya. Font de la imatge: http://www.pyreneescatalanes.free.fr (consulta 30 novembre 2013).

1640, Catalunya es suma a la lluita contra els excessos de la monarquia hispànica. L’opressió agita el seu poble i el seu govern, com ho va fer Portugal i l’actual Holanda, que van aconseguir independitzar-se.

La història narra l’inici de la “Guerra dels Segadors” en un dijous de Corpus, quan el poble català va alçar el Crist de Sant Andreu de Palomar, al pla de Barcelona, com l’impuls definitiu del tedi català que es va sumar a les tensions acumulades durant dècades en les seves institucions pel mal govern del Monarca. Amb una revolta popular manifesta que va deixar Catalunya sense Virrei, Pau Claris, president de la Diputació (Generalitat) va declarar la “República Lliure Catalana” el 1641, sota el protectorat del rei de França, Lluís XIII, a qui es va nomenar comte de Barcelona.

Les causes de la ‘Guerra dels Segadors’ s’han d’emmarcar en el conjunt de lluites entre els Habsburg i els Borbó francesos, que des de 1589 van entrar al tron francès de la mà del rei de Navarra, casat amb la germana del rei francès sortint assassinat. Amb l’acumulació de poder i territoris fragmentats en els segles XVI i XVII Espanya es va trobar a si mateixa desbordada d’una realitat a la qual no podia atendre. El resultat va ser el debilitament del monarca i la fustigació dels territoris no castellans després d’una accelerada despoblació de Castella i una intensa desforestació peninsular, la independència de Portugal el 1640, la ‘Guerra dels Segadors’ a Catalunya també el 1640 i l’aparició en el mapa europeu de les Disset Províncies Unides el 1648, l’actual Holanda, amb la fi de la “Guerra dels vuitanta anys” i el Tractat de Westfàlia.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Els manaments del Rei, al Principat de Catalunya, havien de respectar els privilegis i lleis de les seves històriques Constitucions, i el 1626 es van convocar les Corts a Aragó, València i Catalunya per reforçar la política militar de la monarquia, amb resultats adversos. Els dos primers, regnes, van acceptar la «Unió d’Armes» acordant aportar importants recursos al rei, però a Catalunya no es van posar d’acord. El 1632 el Rei va tornar a Barcelona per intentar clausurar les Corts, però tampoc ho va aconseguir i ja el 1635 el comte duc d’Olivares va preparar un pla per convertir Catalunya en una plaça d’armes de la Monarquia. Les conseqüències de tal ofensiva, obligant al reclutament de milers de soldats i al pagament dels costos, juntament amb el bombardeig de les tropes de Felip V a la ciutat catalana de Perpinyà el 1639, per negar-se a obrir-li les portes, van ser el detonant d’ una llarga història encara sense analitzar degudament.

1659, es signa el Tractat dels Pirineus. Espanya i França pacten la divisió de Catalunya, després de dècades de guerra pel domini a Europa, una pausa en un llarg pols que acabarà amb els Borbons a Espanya.

Amb l’anomenat tractat de pau, després d’anys de negociacions i amb el nord de Catalunya ocupada pels francesos, es va delimitar l’actual frontera hispanofrancesa, i fent-ho es va dividir el destí de la Nació catalana a canvi de signar la pau, on França també obtenia Flandes i el Ducat de Luxemburg. Durant les negociacions els documents històrics mostren que França volia la Navarra hispànica, però no va poder ser; el Rei de França ho era també de Navarra, de la ‘Baixa Navarra’. Es va pactar també el matrimoni entre la filla del rei hispà, Maria Teresa d’Àustria, i el rei de França, Lluís XIV, i es van asseure d’aquesta manera les bases dels drets del seu nét Felip d’Anjou sobre la Monarquia Espanyola, la unió de dues monarquies unides per la religió i el seu afany colonial històricament enfrontades.

El Tractat es va ocultar a les Corts catalanes fins 1701, i de fet fins ben entrat el segle XVIII no va ser realment efectiu al tractar-se d’unes dècades sumides en un conflicte permanent.

El Tractat incloïa preservar les institucions catalanes i el seu govern, però no es va complir, al contrari, Lluís XIV va seguir amb l’assetjament a Catalunya i a la resta de fronts oberts amb els Habsburg. L’any 1700 va prohibir l’ús de la llengua catalana a la regió de Catalunya llavors sota el seu domini, coneguda com la Catalunya Nord, un cop va creure assegurat el tro de “Les Espanyes” a favor del seu nét, Felip d’Anjou. Convé recordar que aleshores no existia el títol de rei d’Espanya, existien els títols de rei de Castella, d’Aragó, de València, de comte de Barcelona, de rei de Sicília, de Nàpols…

CONTEXT HISTÒRIC

Europa vivia sotmesa en una intensa guerra política i religiosa -catolicisme contra ‘protestantisme’- en gran mesura protagonitzada per diferents fronts oberts entre les monarquies Habsburg i el Borbó francès. La lluita va acabar amb el Tractat de Westfàlia el 1648, i va ser l’inici de l’actual concepció d’Estats-Nació europea. Van aparèixer al mapa les Disset Províncies Unides (actual Holanda) i Suïssa; Catalunya no ho va aconseguir. Ja s’havia iniciat el camí de les fusions de les Corones d’Aragó i Castella, i aquest episodi va precipitar els fets a l’actual Espanya castellanitzada i uniformitzada sota el ferri control de la Santa Inqusició i sota una gran desconfiança vers els nous brots ideològics europeus i el desafiament colonial.

En el si del Sacre Imperi Romanogermànic les disputes entre el seu complex equilibri de ciutats, regions, llengües, cultures i interessos comercials es va afegir el conflicte religiós. L’anomenada Guerra dels Trenta Anys (1618-1648) acabaria per fragmentar l’Imperi, pressionat per Suècia i França, donant lloc a una confederació d’estats que la historiografia comuna relata com l’inici de la moderna concepció dels Estats-Nació d’Europa.

La Pau de Westfàlia, on es va desautoritzar gran part del poder de l’emperador, simbolitza aquesta fita.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

El més significatiu d’aquestes reflexions és mostrar que mentre a Europa es concep la desautorització de l’emperador, davant dels seus estats, com l’inici d’un nou ordre europeu marcat per una confederació de múltiples estats en el seu si central, les monarquies colonials, d’Anglaterra, França i Espanya, tendien a tot el contrari, a aglutinar els seus territoris sota la seva autoritat. Però amb una marcada diferència, ja que a Anglaterra la Reialesa llaurà la seva autoritat sota un Parlament plural i participatiu que la va mantenir en contacte amb el poble .

A través d’aquesta seqüència d’imatges narrades, ja en aquest moment es pot comprendre perquè fins a mitjan segle XVII la Corona d’Aragó i Catalunya van ser parts essencials i integrants de la dignitat d’Espanya per ser, des d’aleshores, unes realitats marginades, estigmatitzades, menyspreades i vulnerades per la historiografia espanyola.

Des d’aleshores Espanya i França s’han encarregat de dignificar les seves disputes i de distorsionar la memòria de Catalunya, i de la Corona d’Aragó, empobrint el seu potencial i confonent la seva pròpia identitat.

1697, la França borbònica, de la mà del ‘Rei Sol’, Lluís XIV, agredeix Catalunya i Barcelona, mentre mitja Europa s’alia per frenar les seves ambicions

“Setge de Barcelona de 1697” per part de les tropes borbòniques franceses de Lluís XIV. Quadre de F. Cànoves, llibre ‘de passanties’, de 1690. Localització del quadre: AHC Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona. Font de la imatge: article “El pactisme català Després de la guerra dels Segadors”, d’Eva Serra i Puig, de l’enciclopèdia Història, Política, Societat i cultura dels Països Catalans, de l’Enciclopèdia Catalana, 1997, Barcelona, pg. 389 Vol. 4. 389 Vol. 4.

Entre 1659 i 1697 hi va haver una guerra permanent a Catalunya per l’avanç francès. Entre 1673 i 1678 es produeixen continus atacs a Figueres i l’Empordà, el 1678 a Puigcerdà, el 1689 a Vic, el 1691 a la Seu d’Urgell, el 1694 a Girona, Palamós i Hostalric, fins assetjar Barcelona el 1697. Les guerres van provocar grans desajustos i conflictes, amb nombroses revoltes populars a tot el Principat.

CONTEXT HISTÒRIC

El Regne de França es va enfrontar a la Lliga d’Habsburg, formada el 1689 per l’Imperi Austríac, Anglaterra, les Províncies Unides dels Països Baixos (Holanda), Espanya, Savoia i la Santa Seu en plena lluita pel control colonial i d’Europa. Amb la Cort Reial a Madrid i una corona dispersa per mitja Europa i mig món les tropes de Lluís XIV van entrar per Catalunya fins arribar a Barcelona, amb un sagnant setge amb milers de baixes per ambdós fronts, on les ciutats costaneres catalanes i valencianes van ser bombardejades.

El duc de Vendôme va arribar a jurar les Constitucions Catalanes en nom del Rei, proclamant de nou al Rei de França com a comte de Barcelona. Ara bé, amb el Tractat de Rijswijk, el 1697, es posava fi a la lluita oberta d’Europa davant el Borbó francès, que retirava les seves tropes i es reconeixia de nou la Nació catalana i els estats de la Corona d’Aragó, establint un nou repartiment de possessions. Espanya recuperava Luxemburg i Catalunya, el Sacre Imperi Romanogermànic recuperava Friburg i Breisach, mentre que Espanya lliurava la part occidental de l’illa de Santo Domingo a França (posterior Haití) i Anglaterra li tornava al seu torn Nova Escòcia, a l’est de l’actual Canadà; Estrasburg es mantindria a França. Una altra de les conseqüències del tractat de pau va ser la possibilitat de França d’accedir al tron d’Espanya després de la mort de Carles II, com així va ser.

El triomf borbònic sobre Espanya era gairebé un fet consumat, i la previsible resposta de la resta de monarquies d’Europa era una qüestió de temps.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Després de la mort de Carles II d’Espanya el nét de Lluís XIV, Felip de Borbó, seria coronat Rei d’Espanya amb les lògiques reticències dels catalans; un altre Borbó va jurar de nou les Constitucions a Barcelona (Corts de 1701-1702) i s’iniciava així una nova guerra europea on Catalunya i la Corona d’Aragó defensarien la Monarquia Habsburg d’Espanya, els seus Furs (Aragó i València) i les seves Constitucions (Catalunya ) front els Borbó.

1704 i 1706, dues compilacions de les Constitucions catalanes signades per dos reis en guerra. Catalunya es defensa davant l’assetjament Borbó francès i hispànic i opta per legitimar el pretendent austríac, amb qui sí confia la seva lleialtat i una gran aliança europea

Esquerra:
1704, Compilació de les ‘Constitutions i Altres Drets de Cathalunya’, en virtut de les Corts de Barcelona de 1701, signades pel rei Felip V i escrites en català.
Dreta:
1706, Compilació de les ‘Constitucions, capítols i actes de la Cort’, en virtut de les Corts de Barcelona de 1705, signades pel rei Carles III i escrites en català.

El “pactisme” és la paraula que definia el sistema institucional i jurídic català en què la llei emanada de les Corts es pactava amb el rei, llei que estava per sobre del poder reial i dels seus funcionaris, establerta en els principis constitucionals nascuts de les Corts de 1283, la Constitució de l’Observança de 1480 i la Constitució Poc Valdria de Montsó de 1533 (text de Pep Cruanyes).

El 1701 es va crear el «Tribunal de Contrafaccions», en línia de la Constitució de l’Observança, que establia la submissió del rei a l’observança i compliment de les Constitucions Catalanes. Estava format de manera paritària entre els representants del rei i els de la Conferència dels Tres Comuns, una nova entitat que reunia els representants del Consell de Cent, la Diputació del General i el Braç Militar, representants al seu torn de la noblesa catalana, i es va crear el 1701 després de la mort de Carles II d’Habsburg (1700) i les lluites entre espanyols, anglesos i francesos, que competien per les colònies del món. Va ser, en certa manera, el primer Tribunal Constitucional d’Europa. El 1704 es va acabar la compilació del text constitucional català. Però no serien aquestes les últimes constitucions catalanes.

Es van celebrar unes noves Corts a Barcelona, 1705. L’arxiduc Carles d’Àustria va signar les Constitucions de Catalunya i es va proclamar rei amb el nom de Carles III d’Habsburg. A aquestes Corts no va fer cas del Tractat dels Pirineus, que cedia part de Catalunya a França des de 1659. Van delimitar Catalunya al Nord per Salses i a ponent pel Cinca. Catalunya apostava per una altra manera de governar, a l’estil d’Anglaterra, Holanda i Àustria, on l’Església tenia menys autoritat, i on la diplomàcia, la ciència i el comerç s’erigien com a motors del progrés.

CONTEXT HISTÒRIC

Després de la llarga lluita europea que va mantenir totes les monarquies en guerra durant el segle XVII, l’any 1701 es crea la “Gran Aliança de l’Haia”, i esclata -diplomàticament- la Guerra de Successió Espanyola. L’Imperi Austríac, Anglaterra, Holanda, Portugal i Savoia s’alien contra els Borbons per imposar el candidat austríac, l’arxiduc Carles d’Àustria.

Anglaterra lidera la guerra contra el seu etern enemic, França, que ara imposava la seva dinastia a la Corona Espanyola. Després d’un intent fallit iniciat des de Portugal els fils del poder i de la lluita d’ideals van portar els anglesos a plantejar a Catalunya un alçament contra els Borbons i a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria. Convèncer els catalans va ser la clau per endinsar-se en aquesta lluita al costat de aragonesos i valencians. Les tropes navals angleses van desembarcar a Barcelona i la reina Anna d’Anglaterra va prometre defensar i garantir les Llibertats i Privilegis dels catalans en el pacte de Gènova de 1705.

D’aquesta manera, el 1705, el Principat de Catalunya, i la Corona d’Aragó, declaren la guerra als Borbó recolzats per mig Europa. El 1706 Carles va ser proclamat rei a Saragossa.

UNA CITA

“No serà necessari en aquest tractat aprofundir la història per descobrir per quins mitjans el poble de Catalunya va obtenir els seus privilegis originalment. Només convé constatar que el Principat de Catalunya, des de la seva subjugació a la corona d’Espanya, quan es va convertir en una part d’aquest domini, sempre ha estat governada per lleis pròpies, independents de qualsevol altre regne. Fins ara, els seus privilegis han estat sempre conservats íntegrament i la més mínima aparent violació ha servit sovint com a motiu perquè el poble s’alcés en armes i sol·licités ajuda de l’estranger en la seva defensa.” ([13])

1713-1714, Catalunya, Mallorca i la Corona d’Aragó peninsular que encara resisteix no accepten els tractats d’Utrecht i segueixen la guerra contra els borbons

A dalt:
1713-1714 “Barcino Magna parens”, de J. Van Ghelen (Viennae) 1716, Bibliothèque Nationale de France. Font de la imatge: http://visualiseur.bnf.fr/CadresFenetre?O=IFN-8443952&M=imageseule (consulta 30 novembre 2013).
A baix:
Panoràmica de la plaça del Fossar de les Moreres, al costat de la catedral de Santa Maria del Mar, a Barcelona. Autor de la fotografia: Andreu Marfull i Pujadas, 2013.

La imatge superior mostra els constants bombardejos al setge de Barcelona de 1713-1714 per part de més de 40.000 soldats borbònics, 20.000 de Felip V d’Espanya i 20.000 de Lluís XIV de França, davant l’exèrcit català, un cop signat el Tractat de Utrecht i havent abandonat Barcelona l’emperador Carles d’Àustria. Dos anys de guerra entre els catalans i els borbons, amb 6.800 baixes catalanes i 14.200 baixes dels reis Borbó, que va finalitzar el 11 setembre 1714.

La imatge inferior mostra una panoràmica de l’actual ‘Fossar de les Moreres’, situat davant de la Catedral de Santa Maria del Mar de Barcelona. Al “Fossar de les Moreres”, plaça situada al fossat dels morts i afusellats pel setge de Barcelona per part dels soldats borbònics, fa ja tres segles, un monument manté una flama encesa permanent en record de l’honor dels seus combatents. Als seus peus hi ha un mur amb la següent inscripció:

AL FOSSAR DE LES MORERES NO S’HI ENTERRA CAP TRAÏDOR, FINS PERDENT NOSTRES BANDERES, SERÀ L’URNA DE L’HONOR. ALS MÀRTIRS DE 1714.

CONTEXT HISTÒRIC

La guerra es va iniciar amb una aliança internacional entre l’Imperi Austríac, Anglaterra, Holanda, Portugal i Savoia contra les pretensions dels borbons, i finalment es van aliar amb Catalunya (Pacte de Gènova, 1705) i amb la Corona d’Aragó per imposar el candidat austríac, l’arxiduc Carles d’Àustria, a la Corona d’Espanya. No obstant això el cost de la guerra i l’estratègia diplomàtica va dictar el Tractat d’Utrecht i la fi del conflicte internacional, i Catalunya i Mallorca quedaven soles davant els Borbó (València i Aragó ja havien estat sotmesos, gairebé del tot). Van decidir continuar la guerra pel seu compte, per defensar els seus Privilegis i Llibertats que sabien que Lluís XIV i Felip V no respectarien. Barcelona va resistir amb l’ajuda exterior dels mallorquins i el subministrament d’aliments provinent de Nàpols i Algèria. Després de la guerra es va destruir un 20% de la Ciutat Comtal (Barcelona) per construir una ciutadella militar i durant més d’un segle no se li va permetre créixer més enllà de les seves muralles (fins el 1853).

APRECIACIÓ HISTÒRICA: LA DIADA NACIONAL DE CATALUNYA I LA DEFENSA DE L’HONOR DEL POBLE CATALÀ

La memòria cultural catalana arrossega massa fracassos per contenir els anhels de l’unionisme espanyol de control polític, econòmic, cultural i institucional centralitzat a Madrid. La Diada Nacional de Catalunya commemora cada 11 de setembre la dignitat dels defensors de la Nació catalana, de les seves Constitucions, les seves institucions i el seu honor, la dignitat de la seva societat i la seva pròpia narració històrica.

UNA CITA

“La pau que s’ha conclòs entre tots els aliats i França, exclosos l’emperador i l’Imperi, ha privat aquest monarca del seu domini d’Espanya, i deixa el poble català desemparat i indefens [Tractat de Geertrujdenberg]. Les tropes que constituïen la seva esperança i suport han estat retirades, i els catalans es troben abandonats a la mercè d’un monarca que se sent injuriat; se’ls força a acceptar una amnistia per les seves vides i una dependència de la voluntat d’un príncep que faria ben precària la conservació de les seves possessions, llibertats i privilegis.

Aquestes condicions són vistes de manera tan desavantatjosa pels catalans que, encesos de ressentiment, recorren a les armes en defensa del seu rei i dels seus privilegis. Acceptar una amnistia seria com confessar-se culpable d’un delicte, i els qualificaria de rebels.

Això no ho podien consentir mai; la causa a què s’havien adherit la creuen legítima i justa; no es van alçar en armes com un acte de rebel·lia, sinó que van lluitar en defensa del seu rei; el seu rei, que els aliats, després, havien reconegut com a tal i ara l’han abandonat, deixant el poble català a la mercè d’aquell príncep que abans titllaven d’usurpador. (…)

Si els catalans són rebels, nosaltres som les persones menys indicades per nomenar-los així, ja que el fet que aquest poble rebutgés la seva obediència al rei Felip -malgrat que aquesta els va ser imposada per la força- es va deure principalment a la persuasió que vam exercir nosaltres sobre ells perquè la rebutgessin. Les raons d’estat que ara ens obliguen a abandonar els catalans, no intentaré avaluar aquí; tantmateix, les lamentables circumstàncies en què es troba enredat aquest desgraciat poble -en gran part per culpa nostra- suscitarien la compassió del més insensible dels cors que no fos mancat d’humanitat.

Ara es troben assetjats per tots els costats, amenaçats de destrucció total, i semblen estar a punt de ser sacrificats al ressentiment d’un príncep enfurismat, sense esperança excepte les seves pregàries, i sense expectatives d’ajuda, llevat del Cel; tenen totes les vies obstruïdes, i l’emperador té massa escomeses en altres llocs per poder-los prestar auxili. A més, la seva antiga entrada des de França els ha estat completament tallada. Per desgràcia, els interessos d’Espanya i de França ja no van per camins diferents; el rei francès, enlloc d’afavorir els catalans, com en guerres anteriors, s’ha convertit en una barrera que els nega l’accés a tot tipus de socors, i està disposat a unir-se amb el rei Felip per obligar-los a sotmetre’s a un domini tan arbitrari com el de França. Sospiten que la Gran Bretanya ha renunciat a ajudar-los, i no poden esperar suport dels holandesos, ja que aquell poble està embolicat en els seus propis conflictes amb Espanya, i la signatura de la pau es va demorant a causa d’un pretext molt insignificant. De manera que, com ja he dit abans, aquesta pobra gent, segons sembla, no té cap esperança de socors de cap potència europea.

Malgrat tot això, sembla que el coratge no els falla; confien en la justícia de la seva causa i demanen ajuda al Cel. Han alçat les seves espases i no les embeinaran fins que els seus privilegis estiguis assegurats, disposats a morir defensant. Per temerària que sembli aquesta resolució, s’ha d’admetre que és magnífica i heroica. Quina importància té la vida quan no hi ha llibertat? Els seus avantpassats els van llegar sencers els seus privilegis des de fa segles. És que ara han de renunciar-hi deshonorablement, i han de deixar darrere d’ells una raça d’esclaus? No, prefereixen morir tots; o la mort o la llibertat, això és la seva decidida elecció.” ([14])

1714, Londres s’avergonyeix d’haver abandonat la Nació catalana davant els borbons, però la Reina britànica pacta amb Felip V i Lluís XIV obtenir el control de rutes comercials i nombroses terres, que passen a mans britàniques, entre elles Gibraltar

Esquerra:
‘The deplorable history of catalans’, publicado en Londres en 1714. Fuente de la imagen: http://qspace.library.queensu.ca/bitstream/1974/2508/1/deplorablehistor00londuoft.pdf ‘The deplorable history of catalans’, publicat a Londres el 1714. Font de la imatge: http://qspace.library.queensu.ca/bitstream/1974/2508/1/deplorablehistor00londuoft.pdf (consulta 30 novembre 2013).
Dreta:
‘The Case of the Catalans considerd.’, Publicat a Londres el 1714. Font de la imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Case-catalans-1714.jpg (consulta 30 novembre 2013).

Aquests dos llibres denuncien l’abandó de la Reina Anna d’Anglaterra a la Nació catalana pel Tractat d’Utrecht, i no conté les pragmàtiques aportacions que més endavant van impulsar als mateixos historiadors anglesos a relativitzar la seva responsabilitat davant d’aquests fets. Esta formidable joya de la descripción de los hechos que acompañaron a las relaciones entre Inglaterra y Cataluña a principios del siglo XVIII, hasta la capitulación de los catalanes ante las tropas borbónicas, francesas y castellanas, expone de forma impecable un relato periodístico escrupulosamente documentado. Aquesta formidable joia de la descripció dels fets que van acompanyar a les relacions entre Anglaterra i Catalunya a principis del segle XVIII, fins a la capitulació dels catalans davant les tropes borbòniques, franceses i castellanes, exposa de manera impecable un relat periodístic escrupolosament documentat.

Al llibre titulat The deplorable history of de Catalans s’exposa com els fils del poder i de la lluita d’ideals van portar els anglesos a plantejar a Catalunya un alçament contra els Borbons a favor dels que ells, holandesos, portuguesos, la casa de Savoia i la casa d’Àustria consideraven el legítim hereu de la corona d’Espanya, l’arxiduc Carles d’Àustria. Convèncer els catalans va ser la clau per endinsar-se en aquesta lluita al costat de aragonesos i valencians. Tots dos llibres expressen el valor i la fermesa dels catalans a defensar les Llibertats i Privilegis assolits des de temps immemorials, i repudien l’actitud de la corona anglesa, després britànica, en no poder i no saber garantir els valors dels catalans, els mateixos valors que dignificaven el poble anglès, el qual des d’aleshores consideraven que deixaria de ser un poble digne de confiança. La reina Anna d’Anglaterra va exaltar Carles d’Àustria i el Principat de Catalunya en la seva lluita per la defensa d’un ordre europeu més lliure i equilibrat, i quan va veure els costos materials i humans que va suposar, després de la derrota d’Almansa davant les tropes borbòniques, i després de la mort inesperada de l’emperador Romanogermànic Josep -que va suposar la coronació d’aquest imperi al seu germà Carles- va canviar d’opinió traint els catalans.

Del conjunt de documents transcrits ressalta la resposta adreçada al rei i emperador Carles per part dels representants del Principat de Catalunya, el Consell de Cent, la Diputació i el Braç Militar, coneguts com els Braços de Catalunya, davant la seva decisió de garantir i atendre l’evolució del procés de pau iniciat en els congressos d’Utrecht abandonant Barcelona. Van dignificar la decisió, però no van renunciar a defensar els seus drets i Privilegis davant la desigual força que els deixava pràcticament sols davant els borbons francesos i castellans reforçats amb aquells pactes. Les seves paraules, dirigides al que consideraven seu legítim comte i rei, van ser:

“Ens considerem obligats a fer-ho per raó del nostre deure envers Déu i envers el seu majestat, per la seguretat i tranquil·litat d’Europa, la llibertat d’Espanya i l’alliberament de la Nació catalana.” ([15])

Tanmateix, van demanar-li que, en aquelles negociacions, si no podia mantenir-se el tro d’Espanya a les seves mans, es permetés al Principat i a les seves províncies adjacents mantenir-se per separat. Va ser un clam d’independència, per seguir essent una Nació, temorós de les pràctiques d’un monarca (Borbó) enfurismat.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Es tracta d’unes paraules inaudites a la història d’Europa, més quan van defensar aquests principis amb les seves pròpies vides i el suport de la dignitat i autoritat de set segles d’evolució i maduresa. Uns fets que el poble de Catalunya rememora amb la seva festa nacional -de cada 11 de setembre- i el seu himne -el Cant dels Segadors- al final i el principi d’una sentida lluita davant la tirania i l’absolutisme monàrquics (1640-1714).

La reina Anna d’Anglaterra havia promès defensar i garantir les Llibertats i Privilegis dels catalans en el pacte de Gènova de 1705, si el Principat de Catalunya es sumava a la guerra contra els Borbons. Amb el Tractat d’Utrecht es van segellar acords comercials, on Anglaterra obtenia Gibraltar i Menorca de la “nova” Espanya, també Nova Escòcia, la badia d’Hudson i Terranova de França. Àustria, les Províncies Unides (Països Baixos) i la Casa de Savoia es repartien la totalitat dels territoris que l’anterior «Espanya» havia acumulat a Europa, desmembrant la totalitat de la Corona d’Aragó.

Actualment Espanya segueix negant la transcendència d’aquest episodi per als catalans, valencians, mallorquins i aragonesos, dignificant les disputes de la monarquia borbònica, confonent la societat espanyola, i negant la identitat i la veritable història d’aquest episodi i de la Nació catalana -el Principat de Catalunya- per no dir d’Espanya. Confonent així la seva pròpia identitat, forçant tensions absurdes i empobrint la nostra capacitat d’entesa i convivència. Conduint la comunitat espanyola al seu desunió i el seu debilitament a favor del poder establert, una situació que a Catalunya s’expressa ara amb la demanda de la secessió d’Espanya, farta de l’ofec moral, cultural, institucional i econòmic que li infringeix.

APUNT

És de ressaltar que mentre a Anglaterra hi va haver una discussió pública i es van editar llibres que mostraven la seva disconformitat amb la Reina, a Espanya el camí va ser totalment diferent, amb la imposició del Decret de Nova Planta que eliminava les institucions catalanes, amb fortes repressions i amb un ferri control de la veu cultural catalana. Però Anglaterra iniciava un altre camí, entre 1688 i 1727, als regnats de Guillem, Jordi i Anna d’Anglaterra, es van publicar opuscles polítics en un moment de fort debat públic entre el Parlament i la societat, però des d’aleshores els opuscles es van deixar d’editar, i amb això es va distanciar el Parlament i el poble. L’implacable colonialisme anglès també desautoritzar veus i, el 1787, es creaven els Estats Units d’Amèrica, tot un desafiament al domini anglès. En 1921 se independizó Irlanda del control también inglés (excepto el Ulster) y ahora, en 2014, parece que también Escocia está de camino. El 1921 es va independitzar Irlanda del control també anglès (excepte l’Ulster) i ara, el 2014, sembla que també Escòcia està de camí. Quan els interessos només econòmics s’alien territoris però el poder es concentra en només un d’ells apareixen tensions, divisions i l’ordre cultural persisteix en retornar les coses al seu lloc.

PARLAMENT BRITÀNIC, ANY 2010

Nou diputats britànics van signar, l’any 2010, una moció de suport al dret de Catalunya a decidir el seu futur i en contra de la sentència de l’Estatut del Tribunal Constitucional, on es deia:

“Que aquesta Cambra observa que més d’un milió de persones han participat en la manifestació del 10 de juliol 2010 a Barcelona a favor dels drets reals de Catalunya; es felicita pel continuat debat sobre la Constitució de Catalunya; creu que Catalunya és una Nació, reconeix que les consultes organitzades a favor de la independència mostren una majoria a favor; expressa preocupació perquè la voluntat democràtica del poble de Catalunya mostrada per referèndum de 2006 sobre l’Estatut d’Autonomia ha estat violada per la justícia de Madrid en el seu dictamen de juny 2010; expressa una preocupació addicional perquè futurs desenvolupaments constitucionals pateixin retallades judicials d’organitzacions que no són neutrals o independents en aquesta matèria, i crida perquè l’Estatut de 2006 s’apliqui tal com s’ha votat a les urnes i perquè els residents de Catalunya puguin lliurement determinar democràticament el seu propi futur”. ([16])

UNA CITA

“És ridícul pensar que els nostres ministres siguin guardians tan ineptes de l’honor de la nostra nació; vam tenir a les nostres mans el poder d’imposar qualsevol condició que volguéssim. Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres? És que el vençut pot insistir en aconseguir condicions preferencials per als seus amics, mentre que nosaltres exposem els nostres amb un destí fatídic?No puede ser; No pot ser; això no pot passar; la humanitat ho impedeix. Ha de ser sacrificat aquest poble al còlera de qui ara és el seu rei? No seria la seva sang un monument etern a la nostra crueltat? Ja que és crueltat no salvar quan ho podem fer, especialment quan la justícia, l’honor, la misericòrdia i la compassió totes juntes clamen reiteradament a favor de la víctima propiciatòria. Tot això toca el cor de tot ciutadà britànic generós quan considera el cas dels Catalans.

S’acosta la catàstrofe i la sort dels catalans es decidirà d’aquí a pocs mesos. Si, per la intercessió amistosa de la Gran Bretanya, aquest poble és salvat de l’actual i imminent perill -que és el que crec que passarà-, amb quanta raó se’ns considera per sempre com l’àngel de la guarda d’aquell poble rescatat, els descendents del qual reverenciaran i veneraran el nom de la Gran Bretanya, i tothom ens aplaudirà merescudament. Però si ho fem al revés i aquell poble és abandonat i perdut, no mereixerem la censura de tots com autors de la seva ruïna? El terme “catalans”, no serà sinònim de la nostra deshonra? De otros pueblos, aleccionados con su ejemplo, rechazarán nuestra amistad; D’altres pobles, alliçonats amb el seu exemple, rebutjaran la nostra amistat; i quan s’esmenti la sort dels catalans, ¿no ens aplicaran amb tota justícia les paraules del lema: Aconsegueix el teu objectiu i, a ells, envia’ls al diable quan ja no els necessitis?”. ([17])

(1714). The Case of the Catalans consider’d. London: J.Baker, pp. 31-32.

1716, Felip V de Borbó acaba amb les institucions del Principat de Catalunya i de la resta d’Estats de la Corona d’Aragó, i amb set segles d’ordre constituït

1716, ‘Real Cèdula’ de Felip V abolint les institucions que havien estat representatives del Principat de Catalunya, i abolició de set segles d’ordre constituït sota l’autoritat i dignitat d’una Corona d’estats. Localització del document i font de la imatge: Arxiu Reial de Barcelona, http://www.mcu.es/archivos/MC/ACA/ExpoPatronato/p_073.htm (consulta 30 novembre 2013)

Amb els Decrets de Nova Planta, Felip V va desautoritzar tota possible revolta de la Corona d’Aragó centralitzant tot el poder a la cort madrilenya. L’autoritat castellana, de la mà del nou rei Borbó, va implantar l’absolutisme monàrquic als Estats peninsulars de la dissolta Corona d’Aragó sota l’autoritat dels Capitans Generals de l’Exèrcit. S’iniciava així un nou model polític capitalitzat a Madrid, les bases de l’actual Estat espanyol.

El Decret de Nova Planta, ja posat en pràctica a València i a Aragó, confirmava el següent:

Abolició de les Corts, de la Generalitat (la Diputació del General) i del Consell de Cent.
Control absolut del capità general, el superintendent i la Reial Audiència.
Cloenda de la Universitat de Barcelona i de la resta d’universitats catalanes i creació d’una de nova i controlada a Cervera. La universitat no va tornar a la Ciutat Comtal fins el 1842, després de l’acord de 1837.

Conseqüències dels Decrets de Nova Planta:

El 1712 es va crear la Biblioteca Nacional d’Espanya, amb seu a Madrid, que va recollir el conjunt de biblioteques requisades als nobles de la Corona d’Aragó.
L’any 1715 es va crear la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, amb seu a Madrid, amb el propòsit d’unificar per tot el territori espanyol una única llengua, la castellana, dita des d’aleshores espanyola, al model francès.
Enderroc de gairebé tot un barri sencer, la Ribera, el més dinàmic de la Ciutat Comtal, per construir una Ciutadella Militar. No es va permetre a la ciutat créixer més enllà de les seves muralles, del segle XIV, fins a 1854, quan van ser enderrocades com a preàmbul del Pla de l’Eixample. Cada nit es van tancar les portes d’accés a la ciutat.
L’any 1754 es va canviar el nom d’Arxiu Reial de Barcelona, l’arxiu personal del rei de la corona d’origen catalanoaragonès des de la seva creació el 1318, per l’actual nom d’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Al segle XV la patrona espiritual que representava Espanya era la Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, situada a Catalunya, però a partir de 1739 ho va ser la Verge del Pilar de Saragossa, convertida en Verge de la Hispanitat. El 1506 el Papa Alexandre VI (Roderic de Borja) va ordenar la construcció (a Roma) de Santa Maria in Monserrato degli Spagnoli, l’Església de Santa Maria de Montserrat dels Espanyols, i és actualment l’església nacional d’Espanya a Roma, encara que el 1881 el Papa Lleó XIII la declarés patrona oficial de Catalunya. El motiu és que el 1807 es va fusionar amb les institucions de l’Església de Sant Jaume i Sant Ildefons.
L’actual bandera d’Espanya va néixer amb el Reial Decret del 21 maig 1785 amb les franges de colors groc i vermell de la Corona d’Aragó.
- Assimilant la bandera d’Espanya als símbols de la Corona d’Aragó i situant com a patrona de la hispanitat a la Verge del Pilar de Saragossa es va fer, de forma evident, un gest per “espanyolitzar” la Corona sotmesa, humiliada i mutilada, i allunyar-la de la catalanitat.
La sèrie de greuges a la llengua catalana són notoris, i s’han mantingut al llarg del temps fins al dia d’avui tal i com es recull a la pròpia Constitució espanyola actual i sobretot després de la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional sobre l’ Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’ús oficial del català va desaparèixer des dels Decrets de Nova Planta, però des d’aleshores les prohibicions van continuar a l’escola (1768 i 1825, el 1902, el 1923, el 1939 …), els llibres mercantils (1772), els llibres universitaris ( 1773), al teatre (1801), i al jutjat (1881).

APUNT

La llengua catalana expressa la memòria del llenguatge que la seva cultura ha creat, i no hi ha dubte que la millor manera d’eliminar la identitat d’un poble és atacant la seva llengua. Si a més s’elimina tot rastre de l’ordre constituït en una nació, un ordre que han de complir el comte i rei, els seus funcionaris i el seu poble, s’indueix la selecció cultural de la nació i cultura dominant i privilegiada (castellana), sobre la resta.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

És molt suggerent veure el doble camí que va llaurar la història dels Estats Monàrquics colonials d’Espanya i França respecte la història del colonialisme anglès i l’equilibri polític del centre d’Europa.

Ho és més quan des d’aquest punt de vista es contrasta el següent:

Anglaterra i e les seves Colònies són ara una complexa comunitat d’Estats enllaçats que han liderat el progrés econòmic i comercial, així com la defensa de les llibertats i la democràcia.
El centre d’Europa va ser el feu del pensament filosòfic modern i on s’acumula la major diversitat d’estats, llengües i històries complexes del continent.
El camí de França, que després d’una monarquia absolutista totalment allunyada del seu poble va acabar amb una revolució i una República, mostra que després de l’episodi napoleònic ha tendit a ser una de les més uniformades d’Europa, amb una llengua, una educació, una història i una herència colonial conflictiva, en gran mesura.
La historiografia d’Espanya escrita després de la vinguda dels Borbons ha fomentat -i segueix fent-ho a través de la consciència cultural de la seva societat induïda- la lluita del poble català davant l’autoritat centralitzada, monàrquica, militar i religiosa, també política, com una indecorosa càrrega estigmatitzada.

També és molt suggerent comprovar fins a quin punt aquestes reflexions enllacen directament amb el conflicte latent que va mantenir el Europa en tensió fins a les Guerres Mundials del Segle XX, el Feixisme, el Nazisme i el Franquisme.

UNA REFLEXIÓ

És evident que, amb una perspectiva àmplia, s’observen les diferents visions de la dignitat dels pobles, del valor de la força i l’autoritat (moral, militar, monàrquica, jeràrquica), de la legalitat i de la legitimitat en funció de la història del poder establert i perpetuat en cada lloc. Una reflexió que, des d’un punt de vista de la consciència comuna de la humanitat, segueix sense ser madurada degudament.

La causa catalana no és un qüestió política, és nacional, és la lluita de la dignitat d’una nació que es nega a estar subordinada a una altra que atempta contra la seva vitalitat, conseqüència directa del manament d’un monarca que va deshonrar la corona, els regnes i el principat que el van dignificar.

UNA CITA

“En resum: en el moment en què desvinculem la història social de la guerra de la política i la diplomàcia, veiem caure les barreres que impedeixen plantejar-se qüestions ètiques. Així i tot, per estrany que sembli, es dóna de sobte un canvi de sentit sorprenent, un retorn a la política. I és que els historiadors, moguts i, de fet, alliberats per necessitat de formular preguntes morals, poden per fi projectar contra la política; poner en tela de juicio las decisiones de arrogancia ciega, y someter a juicio sus acciones.” posar en dubte les decisions d’arrogància cega, i sotmetre a judici les seves accions.” ([18])

1812, la Monarquia borbònica és vençuda per Napoleó i els representants de les ciutats d’Espanya redacten una Constitució, a Cadis. Però no es restitueixen les estructures de les corones d’Espanya. La castellanitat i la monarquia prevalen

“Constitució Política de la Monarquia Espanyola”, Constitució aprovada i publicada per les Corts espanyoles reunides a Cadis. 19 de marzo 1812. Biblioteca, XLVII / 1/8, portada, exemplar dipositat a l’Arxiu Reial de Barcelona, anomenada ja llavors Arxiu de la Corona d’Aragó. Font de la imatge: http://www.mcu.es/archivos/MC/ACA/ExpoPatronato/p_074.htm (consulta 30 novembre 2013).

La primera constitució espanyola va ser concebuda com una constitució monàrquica i borbònica amb el prestigi indiscutible per a una Capital, una Llengua i una Nació, castellanes, colonialistes i elitistes.

Es va redactar la coneguda Constitució de 1812, anomenada “La Pepa”, i els diputats catalans i valencians van reclamar les constitucions i els furs abolits per Felip V, però sense èxit. La Constitució suprimia la Inquisició i definia la separació de poders limitant l’autoritat del Rei, però quan Napoleó va fracassar va tornar Ferran VII de Borbó, qui va derogar aquesta Constitució i va restablir la Inquisició el 1813, que “La Pepa” havia dissolt. El 1820 la pressió i la desestabilització a les colònies d’Espanya, que es van independitzar majoritàriament en aquests anys, van posar de nou la Constitució al seu lloc i es va posar fi, definitivament, a la Santa Inquisició.

CONTEXT HISTÒRIC

En unes Corts celebrades durant la invasió i ocupació napoleònica d’Espanya, després de la Independència dels Estats Units d’Amèrica (1775-1783) -que havien redactat la seva primera constitució-, i després de la Revolució Francesa de 1789 -que va eliminar els borbons del poder de França però que va acabar amb els Bonaparte envaint mitjana Europa- els diputats amb veu a les corts borbòniques (amb ciutats de més de 50.000 habitants) van convocar les Corts a Cadis sense la intervenció del braç eclesiàstic i sense la noblesa.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Va ser una desautorització de la monarquia, la noblesa i l’església espanyola el que va propiciar les Corts de Cadis. Però hi havia coses que no van canviar. Va ser nomenat president el català Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols, provinent de la universitat borbònica de Cervera, a qui se li atribueix la frase “a Catalunya es la tracta com a província conquistada”.

1841, a baix les muralles!… 1842, Barcelona, bombardejada de nou per l’ordre militar espanyol. El pols per un nou ordre econòmic, polític i social encoratjat per la industrialització desigual a Espanya, en ple declivi colonial

1842 i 1843, imatges dels bombardejos a Barcelona per una revolta civil, des del Castell de Montjuïc, i enfrontaments als carrers.

L’any 1842 el regent d’Espanya va ordenar bombardejar Barcelona. Es van llençar 1.014 projectils a la ciutat amb 462 edificis destruïts o danyats.

En plena revolució liberal davant els darrers vestigis de l’absolutisme, Espanya va entrar en una guerra que va durar set anys, l’anomenada Primera Guerra Carlina (1833-1840), una guerra iniciada entre el pretendent Carles i la seva cunyada Maria Cristina de Borbó durant la minoria d’ edat de la reina Isabel II. Entre 1840 i 1843 va ser regent d’Espanya el militar (general) i polític espanyol Baldomero Espartero, condecorat per les per la seva tasca a les escomeses civils de l’interior d’Espanya (va ser condecorat amb els títols de Príncep de Vergara, duc de Victòria, duc de Morella, comte de Luchana y vescomte de Banderas).

El 1840 es va exiliar la reina regent Maria Cristina, en ple alçament progressista i republicà, en negar-se a acceptar Espartero com co-regent en unes Corts maquinades al respecte, a València. La Reina havia eliminat la Santa Inquisició, la Santa Hermandad (donant lloc a la Superintendencia General de Policía), i les Ordres Religioses (les dues primeres per sempre i les terceres només durant uns anys). Diuen que va marxar donant una bufetada a Espartero.

El 1841 l’Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per promoure el desenvolupament de la ciutat, i el treball premiat va ser a favor del doctor Pere Felip Monlau, titulat “¡Abajo las murallas! Memoria acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona, y especialmente á su industria, la demolición de las murallas que circuyen la ciudad”. L’impuls popular, motivat pels pronunciaments moderats de diverses ciutats espanyoles, va crear, l’octubre de 1841, la Junta de Vigilància de Barcelona, que es va reservar poders executius. Una de les seves primeres decisions va ser iniciar l’enderrocament de les muralles de la Ciutadella militar, i així es va executar, fins que el general Espartero ho va manar parar. La revolta civil estava al caure.

El capità general de València i de Catalunya, Antonio van Halen y Sarti, va imposar l’estat de setge a Barcelona, decretant la dissolució de l’Ajuntament i la Diputació, i en ple clima revolucionari va tenir lloc una revolta civil a Barcelona que el general Espartero va dissoldre amb un lamentable bombardeig des del castell de Montjuïc, el 1842. Les mesures dictades tampoc van fer l’efecte esperat, i Espartero va tornar a bombardejar Barcelona l’any següent, quedant absolutament desautoritzat. De la mateixa manera van tenir lloc bombardejos als entorns de Barcelona, com va passar a Sant Andreu de Palomar, i a altres ciutats catalanes, essent a Reus de gran consideració. El mateix 1843 Espartero va dimitir com a regent i va fugir a Anglaterra.

Barcelona, un cop més, era bombardejada pel seu monarca, en aquest cas ‘regent’.

Isabel II, amb només 13 anys, era proclamada Reina, el 1844 es fundava la Guàrdia Civil i entre 1844 i 1854 Catalunya va estar sota l’estat d’excepció. Malgrat tot, l’enderrocament de les muralles era imminent, així es va anunciar el 1844 però no va ser fins 1853 que es va aprovar l’ordre executiva d’enderroc de les muralles. El Ministeri de Guerra ho va ajornar i, al final, després de 140 anys, s’obrien d’aquesta manera tan tensa les portes de Barcelona al seu Eixample, que Ildefons Cerdà projectaria, en contra de la voluntat de Barcelona i en contra del projecte premiat pel Ajuntament, el 1859, amb la complicitat del Govern d’Espanya. Les muralles de la Ciutadella militar, però, no es van acordar enderrocar oficialment fins el 1869.

El 1888 Barcelona va celebrar una Exposició Universal als terreny de la Ciutadella militar enderrocada, des d’aleshores un parc urbà (de la Ciutadalla). Fou una simbòlica exposició que mostrava l’autoritat de la veu burgesa i industrial catalana amb la mirada fixada al desenvolupament econòmic, cultural i emocional de la malmesa Ciutat Comtal.

CONTEXT HISTÒRIC

Espanya acumulava guerres internes i externes, amb la pèrdua de la major part de les seves colònies, mentre la industrialització s’implantava de forma molt desigual a Espanya i la nova classe obrera transformava la societat, donant ales al republicanisme, que va trigar anys a implantar-se per primera vegada (1873-1874), sense èxit, després d’un cop militar i la restitució del rei Alfons XII de Borbó (1874). Una restitució monàrquica que alhora va posar fi a la tercera guerra civil espanyola del segle XIX.

BALANÇ HISTÒRIC

Al segle XIX hi va haver un Rei Bonaparte, un Rei Savoia, una República i tres guerres civils; i Espanya va perdre totes les colònies americanes. Va ser un segle ple d’esdeveniments difícils de sintetitzar, però de forma molt resumida es pot afirmar que el model colonial i monàrquic va deixar pas al model capitalista i social com nou ordre en el qual noves nacions i nous protagonistes van ocupar el seu lloc. Una complexa i profunda transformació de l’ordre cultural i econòmic que va agitar el progrés social, la lliure competència, els valors morals elitistes que glorificaven el passat i uns exèrcits armats sobredimensionats, una realitat que va acabar amb l’esclat del feixisme, dues guerres mundials i a Espanya amb una tortuosa Guerra Civil després de múltiples intents fallits de fer una transició pacífica a una democràcia deliberativa.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Monarquia, Exèrcit i Església es van resistir a perdre la seva autoritat davant la dificultat d’adaptar-se als nous patrons polítics, on un nou ordre, el Capital, en la seva lluita amb el nou ordre social, imposava i llaurava nous valors, nous ideals i noves estructures de poder.

A la fi del segle XX Exèrcit i Església van perdre la seva autoritat política i social després del desgast i els excessos del Franquisme, però la Monarquia segueix vigent, el Rei és el Cap de l’Estat i Cap Suprem de les Forces Armades, sense un debat públic, sense una veu social que hagi liderat els seus designis. I ara, al segle XXI, amb tot un poble, el català, en ple pols contra els poders fàctics d’Espanya.

1850, Espanya es concep com un poder centralitzat en una capital i dotzenes de províncies; Catalunya es divideix en quatre. El poder centralitzat, l’Estat espanyol, es manté al dictat de la seva única capitalitat, Madrid

1850, mapa polític d’Espanya oficial, per províncies. Autor: V. Beckers.

Després d’haver desmantellat les estructures polítiques i institucionals que van llaurar la unió d’Espanya segles enrere, com a acte d’autoritat del primer Borbó hispà, un segle més tard s’imposava una nova estructura política formada per províncies, on es mantenia el poder central i es consolidava la fragmentació, mutilació, de les estructures culturals arrelades a les antigues corones i regnes d’Espanya, per descomptat al Principat de Catalunya.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Aquest projecte d’Estat segueix mantenint-se a dia d’avui en gran mesura, ja que les diputacions provincials administren grans sumes de diners i acumulen notables competències, actuant de forma descoordinada amb les administracions autonòmiques.

En canvi a Madrid autonomia i província coincideixen en una mateixa entitat politico-administrativa i manté el si de tota l’estructura de l’Estat, competint fiscal i políticament amb la resta de nacions i regions d’Espanya, preservant l’acumulació de poder i autoritat a les mans de les seves elits tradicionals. Una realitat que ha condicionat el seu model de ciutat, el debat estratègic i les seves prioritats, davant el lògic recel de la resta de nacions i regions, especialment de Catalunya, amb una realitat socioeconòmica i uns interessos molt diferents, però especialment amb una debilitat institucional molt marcada per una herència de lluites i represàlies singular en el si de l’actual Espanya.

1909 – 1930, pols econòmic, polític, social i cultural a Catalunya. Pols militar, monàrquic i religiós a tot Espanya. El 1914 es crea la Mancomunitat de Catalunya

Esquerre:
1909, església cremada a Manresa, durant la ‘Setmana Tràgica’. Fuente: Arxiu Comarcal del Bages. Font: Arxiu Comarcal del Bages..Font de la imatge: http://www.memoria.cat/la-setmana-tr%C3%A0gica-manresa-en-imatges (consulta 30 novembre 2013).
Centre:
1923, portada del llibre titulat ‘Mancomunitat de Catalunya’. L’obra realitzada, editat pel Palau de la Generalitat el 1923. Font de la imatge: http://www.todocoleccion.net/mancomunitat-catalunya-lobra-realitzada-1914-1923-bcn-agost-1923-23x14cm-218-p-11-p-fotos~x22801412 (consulta 30 novembre 2013).
Dreta:
El dictador i president del govern Miguel Primo de Rivera (dreta) amb el Rei Alfons XIII d’Espanya (esquerre). Localización en el Archivo Federal Alemán (German Federal Archive). Localització en l’Arxiu Federal Alemany (German Federal Archive).Font de la imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Bundesarchiv_Bild_102-09411,_Primo_de_Rivera_und_der_K%C3%B6nig_von_Spanien.jpg (30 novembre 2013).

Al llarg del segle XIX i principis del XX Catalunya es va reconstruir, econòmica i simbòlicament, i es va iniciar un fort sentiment de catalanitat que va desencadenar l’inici dels Jocs Florals (1859-1992, durant la dictadura celebrats a l’exili). El 1876 es constituïa l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, arran del Centre Excursionista de Catalunya fundat el 1890. El 1880 es va crear el Primer Congrés Catalanista, el 1887 la Lliga de Catalunya, el 1891 la Unió Catalanista i després del desastre colonial de 1898 es va fundar la Lliga Regionalista, que va guanyar les eleccions generals i provincials de 1907 com Solidaritat Catalana (agrupant tots els partits catalanistes). Enric Prat de la Riba va ser així el president de la Diputació de Barcelona i amb el seu impuls es va crear l’Institut d’Estudis Catalans (1907), l’Institut del Teatre (1913) i la Mancomunitat de Catalunya (1914 ), al model de l’antiga Diputació del General, la Generalitat.

El seu llegat va ser inqüestionable. Sota l’impuls de la Mancomunitat es van crear i consolidar nombroses institucions culturals i científiques, com la Biblioteca de Catalunya, l’Escola Industrial, l’Escola Superior de Belles Arts, l’Escola Superior d’Alts Estudis Comercials, l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola Superior d’Agricultura, el Consell d’Investigació Pedagògica, l’Oficina d’Estudis Catalans o l’Escola del Treball. L’Institut d’Estudis Catalans, sota l’impuls de la Mancomunitat, va promulgar les primeres Normes Ortogràfiques de la llengua catalana (1913), de Pompeu Fabra i Poch, la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua catalana (1932).

CONTEXT HISTÒRIC

La Cultura i l’Economia es van desenvolupar de forma paral·lela a un debat polític que va culminar amb la implantació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914, amb un fort i intens debat sobre la identitat d’Espanya i l’autoritat dels seus poders fàctics. Es complien dos segles del setge de Barcelona per part dels Borbons i la Ciutat Comtal va obrir les seves muralles, va expandir la seva Eixample, i Catalunya tornava a tenir una entitat política deixant de ser considerada institucionalment com quatre províncies més d’Espanya.

No obstant això, igual que a la resta de territoris on la industrialització va canviar d’arrel l’estructura social, es van donar importants disturbis, atemptats i fortes mobilitzacions obreres al llarg de la segona meitat del segle XIX, amb l’aparició dels sindicats i les posteriors patronals d’empresaris. Unes lluites que van tenir el seu rebliment en la coneguda Setmana Tràgica de 1909, on va tenir lloc una revolta civil contra l’ordre militar, burgès i eclesiàstic, que reclutava soldats per a les guerres amb el Marroc però amb l’excepció que aquells que poguessin pagar 6.000 rals, és a dir la burgesia, es lliurava d’anar a files. L’Església va recolzar la decisió i van ser incendiades en una setmana gairebé la totalitat de les esglésies de la Ciutat Comtal i en la major part de ciutats catalanes. Una revolta que va acabar amb una ofensiva militar, més d’un centenar de morts, nombroses detencions i expulsions fora de Catalunya i 17 penes de mort de les quals 5 van ser aplicades, al Castell de Montjuïc.

Desafortunadament, per a la història de Catalunya, tot i el progrés de la seva activitat política i institucional, amb Espanya encara amb importants fronts oberts al Marroc i un govern molt inestable, amb mitja Europa encara recuperant-se de la Primera Guerra Mundial, va tenir lloc un altre cop d’ Estat, a càrrec del general Miguel Primo de Rivera, amb el suport del monarca Alfons XIII. Inicialment la burgesia catalana ho va recolzar veient en ell major control social, però de seguida es va veure la seva aversió a la catalanitat. El dictador va dissoldre la Mancomunitat el 1925 així com la major part d’entitats i institucions de vocació catalanista, que en aquest moment lideraven la major part del pols social.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

L’emergència del capitalisme i la industrialització va donar ales a una societat articulada, de tradició manufacturera, amb una noblesa molt afeblida i nombroses famílies propietàries de grans patrimonis. La burgesia catalana va aprofitar la debilitat del govern espanyol a les seves terres per iniciar allà una industrialització tardana però que no es va forjar a Castella ni a Andalusia per la seva tradició rendista i nobiliària, basada en l’explotació del pròxim, sense desenvolupament tecnològic. Però el pols va ser constant, i nous debats, protagonistes i horitzons apuntaven a tot l’Estat, immers en un irrevocable procés de fragmentació i renovació incerta.

La transformació sociopolítica i econòmica no es donava de la mateixa manera a tot Espanya, i el mateix pols que va fer possible la creació de la Mancomunitat va propiciar també que el 1925 fos dissolta pel dictador Primo de Rivera (1923-1930), el pare del fundador de la Falange (1934), José Antonio, que jau enterrat al costat de Franco al Valle de los Caídos. El pols internacional debilitat i l’auge del feixisme a Itàlia van alimentar aquest gir. No obstant això el pols va obtenir noves forces amb la creixent desautorització dels seus actes i l’alça dels moviments socials organitzats a Europa, mentre l’economia capitalista patia un fort trasbals amb l’anomenat “Crack del 29”. El 1930 va ser la fi de la dictadura de Primo de Rivera, que va morir el mateix any a l’exili; va suposar també un nou exili de la Monarquia i va ser el preludi de la implantació de la II República Espanyola, el 1931.

1923-1939, fracassa la dictadura militar recolzada per la Monarquia, el Rei s’exilia i s’implanta una República a Espanya. Una forta tensió estatal i internacional imposa canvis però un nou cop d’Estat li posa fi

Fotografia de 1934 del President de la Generalitat de Catalunya i el seu Govern empresonats pel Govern Republicà d’Espanya, llavors en mans de la CEDA, la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes. Font de la imatge: http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2012/10/la_fundacio_francisco_franco_insta_rajoy_a_repetir_els_fets_d_octubre_90137.php (consulta 30 novembre 2013)

El President de la Generalitat de Catalunya i el seu Govern van ser empresonats pel Govern Republicà d’Espanya, llavors en mans de la CEDA -la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes-, una coalició de partits de polítics de dretes fundada el 1933 alineat amb les organitzacions catòliques.

CONTEXT HISTÒRIC

Després dels fracassos de nombrosos governs fallits a Madrid després del ‘desastre colonial’ (en plena I Guerra Mundial), Espanya va ser governada per una Dictadura (1923-1929), que va acabar malament i amb l’exili del rei Alfons XIII. La implantació de la II República va ser convulsa de la mateixa manera que ho va ser en totes les monarquies d’arrel conservadora. Catalunya va veure en ella una altra oportunitat i va recobrar la Generalitat el 1932, però el debat estava molt dividit enmig d’una notable i lògica agitació social i institucional. El 1934 el president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, va proclamar l’Estat Català dins la República Federal Espanyola, fet que va suposar la seva detenció i la de tot el seu govern condemnat a 40 anys de reclusió major. Amb el retorn del Front Popular al govern republicà (1936) van ser alliberats, però finalment un Cop d’Estat militar recolzat pel nazisme i el feixisme italià va portar a Espanya a una guerra civil. Un cop acabada la guerra Lluís Companys va ser detingut a França pels nazis i lliurat a Franco, qui ho va fer afusellar el 1940, al Castell de Montjuïc.

El 1936, després de l’esclat de l’alçament militar a Espanya, el fundador de la Falange, José Antonio Primo de Rivera, fill primogènit del dictador, va ser condemnat per un tribunal popular i afusellat a mans de les tropes republicanes, mentre que el mateix dia moria en combat el revolucionari anarquista José Buenaventura Durruti.

APRECIACIÓ HISTÒRICA:

A Espanya es va implantar una República, un gran debat i una tensió inevitable que amb l’exili de la Monarquia, els atacs a l’Església i la desautorització de l’Exèrcit va acabar amb un cop d’Estat militar recolzat per l’Església que sumiria Espanya en una dictadura ( 1939-1975) després d’una crua Guerra Civil (1936-1939). A Espanya la dictadura i el Nacional-Catolicisme van reintroduir la Monarquia el 1975, fins a l’actualitat. Una història paral·lela a la de l’assetjament al poder militar, religiós i monàrquic que va caracteritzar a mig Europa molt especialment a les primeres dècades del segle XX.

Franco, Hitler i Mussolini, units per l’afany de poder i el fanatisme ideològic contra les revolucions socials i morals, sota la benedicció de l’Església Catòlica Espanyola i amb el poder dels seus exèrcits

1936-1945, conjunt d’imatges representatives de l’aliança del General Franco amb el feixisme alemany i italià i amb l’Església Catòlica espanyola, així com la seva malentesa devoció religiosa.

A principis del segle XX Europa vivia emboirada en una època de consolidació de la fi del colonialisme i del desenvolupament tecnològic i científic juntament amb una herència militar -sobredimensionada- per la lluita de poder i la insistent dignificació dels Estats i la memòria dels seus fastuosos Imperis del passat. Una lluita que va acabar amb una Guerra Mundial i amb tota Europa militaritzada mentre una modernitat accelerada tendia a fragmentar els valors imperants. Aquest va ser un brou de cultiu que va suposar una inflexió en la història dels governs i el poder davant els seus pobles, també entre les nacions del món, que a Espanya va acabar amb un exèrcit dictant els designis d’Espanya, banalitzant la seva pròpia cultura i reinstaurant la monarquia amb el braç moral indissociable de l’Església Catòlica, durant gairebé tot el segle XX, abusant del seu poder bèl·lic i autoritari.

L’Església Catòlica va donar suport i va beneir l’alçament i cop d’Estat del General Franco, i la Dictadura, que es proclamaria Caudillo de España por la Gracia de Dios.

Barbàrie feixista, deliris militars i de grandesa, que somiava en exterminar les resistències culturals a l’espanyolització castellana en nom d’Espanya i de Déu. L’Església Catòlica, assetjada i en part perseguida pels republicans, va recolzar i beneir l’alçament de Franco, i la Dictadura. Era el Nacional-Catolicisme. El 1937 els bisbes d’Espanya van redactar una Carta col·lectiva dedicada a l’opinió cristiana de tot el món, on justificaven la Guerra Civil i la seva causa. Deien:

“Los pueblos católicos sobresalen por la hermandad y humanidad reflejada en todos sus actos. Los Obispos son en definitiva los representantes de Dios para dirigir en los grandes acontecimientos el criterio de las masas católicas. Nuestro país tiene que escribir esta página de la historia en que se debaten no solamente un sentido político que abarcaría únicamente nuestras fronteras, sino que se ventilan asuntos e intereses por un lado y espiritualidad y humanidad por otro. (…) En definitiva, la misma lucha que en todos los países, pero nosotros vemos con dolor la marcha de los acontecimientos, que a pesar de haber progresado de día en día se nota aún con desconcertante insistencia el grado de desconocimiento de lo que pasa en España. La opinión internacional no sabe en definitiva porque hacemos nosotros esta guerra, mientras que por otro lado intereses políticos y sociales llevan a cabo una acción constante de ayuda a las organizaciones rojas.” (Font, arxiu familiar)

En ple Holocaust nazi, el 1940 i el 1942, Hitler va manar investigar si al Monestir de Montserrat s’amagava la clau per trobar el Sant Grial, i d’aquesta manera fer més poderós el Tercer Reich. Potser hauria d’haver anat a València, a la Catedral, on es troba el Sant Calze que Martí I l’Humà va incorporar al seu patrimoni a principis del segle XV, i que, segons indicà la seva procedència (arxivada a l’Arxiu Reial de Barcelona, actualment dit Arxiu de la Corona d’Aragó), va ser el que Jesús de Natzaret va fer servir pel Sant Sopar, que va anar a parar a Roma i després, durant varis segles, va circular per les terres prepirinenques de la Corona. En qualsevol cas, està clar que al darrere hi havia una visió malaltissa del destí i de la selecció cultural, on el feixisme pretenia erigir-se com força natural de la humanitat, res a veure amb la dimensió espiritual de la fi de l’Edat Mitjana, abans de la desautorització del Papa i del posterior ordre colonial.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Anys més tard, el 2013, amb la beatificació de més de 500 religiosos que van morir a causa de la guerra civil celebrada el primer diumenge després del Dia de la Hispanitat, que commemora el Descobriment d’Amèrica i la seva Evangelització, l’Església -la Conferència Episcopal espanyola- assegura que “van contribuir a l’amansiment dels forts”, i que les víctimes van morir com a “màrtirs, testimonis heroics de la fe i víctimes de la persecució religiosa dels anys 30, quan la nostra noble nació va ser embolicada en la boira diabòlica d’una ideologia que es proposava l’extermini programat de l’Església”. ([19])

1937, l’Alemanya nazi i el feixisme italià bombardegen indiscriminadament Guernika, Barcelona i el llevant peninsular. Deliris militars i desmesurats de grandesa i immoralitat del poder

A dalt:
‘Guernika’, 1937, de Pablo Picasso.
A baix:
Bombardejos de l’aviació italiana sobre la ciutat de Barcelona el 1938.

Guernika, la capital medieval d’Euskadi i símbol del nacionalisme basc, va ser destruïda el 1937, un gesta feixista de l’aviació alemanya que Pablo Picasso immortalitzaria per a la humanitat. El 1938 l’aviació de Mussolini bombardeja el llevant peninsular, especialment les ciutats catalanes i Barcelona.

L’impacte moral que va suposar semblants atrocitats perviu en el si de la memòria dels pobles basc i català.

Les tropes republicanes van defensar sense tradició militar l’ofensiva feixista amb el suport de la Unió Soviètica i el més que significatiu contingent voluntari de gairebé 60.000 voluntaris procedents de 54 països, sobretot de França, Alemanya, Bèlgica, Itàlia, Rússia, Estats Units i el Regne Unit; les Brigades Internacionals.

CONTEXT INTERNACIONAL

El 1914 va començar també la I Guerra Mundial, que va posar fi a la monarquia constitucional alemanya; el 1917 va tenir lloc la coneguda Revolució Russa, que va posar fi al Tsar; el 1922 es va fer un cop d’Estat a Itàlia que amb la complicitat de la Monarquia implantà el feixisme, militar i monàrquic, i va venir Mussolini; la Monarquia Italiana va ser abolida el 1946 en un referèndum després de la fi de la Segona Guerra Mundial.

França i Anglaterra, igual que Espanya, vivien una evident crisi colonial; el capitalisme neoliberal va generar els excessos que van provocar l’anomenada Gran Depressió de 1929, i en una Europa tensa, molt armada (peça estratègica per un ordre colonial), socialment poderosa i conscienciada, el règim nazi, militar, es va implantar a Alemanya entre 1933 i 1945.

El 1929 es va crear l’actual estat independent de la Ciutat del Vaticà, l’herència dels antics Estats Pontificis integrats a Itàlia després de la seva unificació de 1870. Una unificació que, per cert, només va ser possible amb la invasió prèvia dels Estats Pontificis el 1860 per part de Víctor Manuel de Savoia, un dels beneficiats pels tractats d’Utrecht de 1713-1715, que van suposar la mutilació i la fi de la dimensió estatal i nacional de la Nació catalana.

Grècia, també antiga monarquia, va viure la seva peculiar periple amb la implantació de la República el 1924, diversos cops d’Estat, una guerra oberta contra Itàlia i Alemanya en la Segona Guerra Mundial, una guerra civil entre 1946-1949, entre comunistes i monàrquics; i el 1965 va tenir lloc un altre cop d’Estat amb el suport dels Estats Units, que va acabar amb un altre cop d’estat popular el 1973. El 1975 es va abolir la monarquia mitjançant referèndum i es va constituir l’actual república democràtica grega.

Portugal en canvi va començar la seva peculiar revolució abans, amb la proclamació de la República (1910-1926) i la fi anticipada de la seva monarquia, fins que el cop d’Estat de 1926 va imposar una Dictadura, que va durar fins a 1974 amb un altre cop d’Estat militar però que va restablir de nou la República portuguesa.

1945, es funden les Nacions Unides, per la defensa pacífica de les nacions del món i per a fomentar la lliure determinació dels pobles amb mitjans pacífics. Catalunya presenta una al·legació, però està sota una dictadura i el ‘cabdill’ s’alia amb els Estats Units d’Amèrica en la seva lluita contra el comunisme

Dreta:
1945 “The Case of Catalonia / Apppeal to the United Nations on Behalf of Catalonia. Catalan National Council”. Català National Council”. Apel·lació del Consell Nacional de Catalunya a la Conferència Constitutiva de les Nacions Unides.
Esquerra:
Portada de la Vanguardia de data 2 d’abril de 1945, Celebració del VI aniversari de l’alliberament de Barcelona. Font de la imatge: http://catalunyaenlacalle.tumblr.com/page/2 (Consulta: 2014.02.03)

El 1945, a l’assemblea constitutiva de les Nacions Unides, a San Francisco, el poble català a l’exili va presentar una al·legació. El Consell Nacional de Catalunya es va crear a Londres el 1940 i va suplir les tasques de la Generalitat de Catalunya a França, ocupada pels nazis. A San Francisco va denunciar la submissió del poble català al règim feixista de Franco reclamant el seu estatus de Nació i el seu dret a la lliure determinació. Va expressar que Catalunya ha estat una nacionalitat oprimida sota la Monarquia, sota la República Espanyola i sota Franco, ja que l’opressió espanyola persistia en la seva naturalesa, i que “ni Catalunya ni cap altra nació pot esperar justícia del seu propi opressor”.

El “Catalan National Council” es presenta al nom de Catalunya però s’especifica que forma part del que ells anomenen la ‘Gran Catalunya’, que engloba també València, les Illes Balears i la Catalunya del Nord (ara a França), units per la llengua, i per la història. El document va ser autoritzat per les entitats formades per exiliats catalans de l’Argentina, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, República Dominicana, Equador, Guatemala, Mèxic, Uruguai, Veneçuela, els Estats Units i la Gran Bretanya.

Durant el Franquisme, cada 2 d’abril, una desfilada militar commemorava la seva Victòria a Barcelona. Una desfilada militar que en democràcia es segueix exposant, en certa manera, cada any, en motiu de la Festa Nacional, de la Hispanitat, castellana. A l’exèrcit espanyol només hi ha una llengua permesa, oficial, el castellà, y Sa Majestat el Rei n’és el Cap Suprem, per precepte constitucional! (Article 62, de la Constitució Espanyola).

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Per què el cas català es va ajornar?

S’iniciava una “Guerra Freda”, amb mitja Europa dividida i un món assetjat per dos grans potències, els Estats Units i l’URSS, que es proposaven imposar la seva autoritat en l’ordre mundial. Espanya es va aliar amb els nord-americans, el seu respecte per la religió i la seva vocació de control dels estats es van unir a la seva aversió al comunisme. El ‘nacionalcatolicisme franquista’ es va normalitzar amb el bloc capitalista, i el 1948, després d’un acostament entre la Santa Seu, l’Orde de Malta i Francisco Franco, es va acordar la reinstauració de la monarquia amb la condició que l’educació del futur Rei es fes a càrrec de l’ideal del nacionalcatolicisme. ([20]) El 1953 Espanya es va omplir de bases nord-americanes, el 1955 Espanya va entrar a formar part de les Nacions Unides.

Ara, el 2013, davant els desitjos d’Espanya de posar fi al desordre cultural peninsular, amb la reclamació de la sobirania de Gibraltar i la demanda de secessió del poble de Catalunya, Espanya ha demanat passar a formar part del Consell de Seguretat de l’ONU.

Però amb la porta oberta al capitalisme a Espanya van passar moltes més coses. El 1958 es va redactar, publicar i imposar la Ley de principios del Movimiento Nacional (a mode de Constitució Espanyola), mentre l’Opus Dei va crear IESE, i els Jesuïtes i empresaris creaven ESADE a Barcelona. El 1959 s’impulsava al seu torn el Pla Nacional d’Estabilització Econòmica mentre els estralls de la postguerra havia ja iniciat un fort flux demogràfic del món rural a les grans ciutats on la gent fugia de la misèria, i la misèria va venir a les ciutats.

No hi ha cap dubte que la Guerra Civil i la decadència econòmica espanyola amb la postguerra i el nou ordre religiós-militar va ser un desastre des del punt de vista socioeconòmic, i un greu problema polític, però amb l’impuls de l’ordre polític i econòmic internacional es va recuperar.

El capitalisme, que al segle XIX va posar a Catalunya al capdavant del debat i el progrés a Espanya, va tornar a emergir, però ara d’una manera controlada des de Madrid. La burgesia catalana en bona mesura es va adaptar a això, mentre la societat tornava a teixir les seves relacions; ara amb una població heterogènia que convivia en realitats sobreposades llavors molt diferenciades, especialment a l’extraradi barceloní. A Catalunya, amb una població de 2,9 milions de persones el 1940, es va passar a tenir una població de 5,9 milions de persones el 1980, majoritàriament resultat de la immigració d’altres zones d’Espanya. Però tota aquest col·lectiu va venir sense una idea clara d’on anava, sense conèixer el català, i es van assentar de forma majoritàriament aïllada a espais perifèrics a l’activitat cultural catalana. Tanmateix, i cal dir-ho, van ser també protagonistes del pols català cap a una democràcia, contra el franquisme. Part d’aquest col·lectiu ha pres també consciència, actualment, del valor de la catalanitat, de la seva capacitat d’integració i d’acollida, i del sentit del clam secessionista català, després de dues o tres generacions de convivència.

1940-1958, es construeix el mausoleu del ‘Valle de los Caídos’. Un monument al nacional-catolicisme a l’alçada de la seva mala consciència

El Valle de los Caídos. Fotografia: Jorge Díaz Bes, 2012. Font de la imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Valle_de_los_caidos.jpg (consulta 30 novembre 2013).

L’ideòleg del nacional-catolicisme, del nacionalisme espanyolista moral o també anomenat “Movimiento Nacional”, José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange el 1933, jau avui dia al major monument d’Espanya al costat del seu principal executor, el ”cabdill d’Espanya”, el dictador Francisco Franco Bahamonde, a la Valle de los Caídos, tutelats per una Abadia Benedictina situada al municipi madrileny de l’Escorial. Dins dels ideals de la Falange es proposava la “concepció d’un home nou portador de valors eterns i una justícia social que proporcioni a l’home una vida digna i humana; tot això, amb un sentit de catolicitat”.

És el major monument d’Espanya i té aixecada la major creu del món, de 150 metres d’altura. José Antonio era el fill primogènit de l’anterior dictador, Miguel, que entre 1923 i 1930 va dictar els designis d’Espanya després del cop d’Estat que va fer com a Capità General de Catalunya i amb la complicitat del rei Alfons XIII de Borbó. A la Vall dels Caiguts es troben les restes d’uns 40.000 combatents de la Guerra Civil que Franco va manar enterrar allà. En molts casos es tracta de cadàvers sostrets dels seus cementiris originals sense el consentiment dels seus familiars.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

El 1963, l’Abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré i Jané, va declarar la seva oposició oberta a la dictadura en una entrevista al diari francès Le Monde. Va denunciar el clima de guerra civil que es vivia a Espanya, la defensa de la llengua catalana i va demanar que el poble triés el seu govern. D’una manera oculta a la societat va ser obligat a renunciar als seus càrrecs i es va exiliar a un monestir de la Llombardia.

El general Franco va morir el 1975 i va restituir la figura del Rei en la persona de Joan Carles, però el ‘franquisme’ i els seus ideals, assentats en el poder, van gaudir d’un privilegi que ha condicionat la transició a la democràcia i la pròpia redacció de la Constitució Espanyola, que com a preàmbul legal va incorporar una amnistia indefinida -fins el que la societat pugui tolerar-ho- al règim franquista (Llei 46/1977, de 15 d’octubre, d’amnistia), on quedaven amnistiats tots els actes d’intencionalitat política anteriors al quinze de desembre de 1976. D’aquesta manera s’amnistiava també, en la seva condició moral, a l’Església Catòlica Espanyola. L’Abadia de la Santa Creu del Valle dels Caiguts segueix dignificant la Falange i el Dictador, la seva memòria segueix tutelant-la l’Església Catòlica Espanyola.

1975-1977, acabada la dictadura aires de llibertat apunten a Catalunya. Però l’Església, l’Exèrcit i la Monarquia mantenen el seu estatus

Esquerra:
Jurament del Rei Joan Carles de 1975, dos dies després de la mort de Franco.
Dreta:
1977, 11 de setembre. Manifestació a favor de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, sota el lema: ‘Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia’.

Després de la mort de Franco i la fi de la seva dictadura el Rei Joan Carles, educat a l’entorn franquista, va ser proclamat Rei (reinstaurant així els Borbons a Espanya), que va iniciar els passos per democratitzar Espanya amb el suport de la societat i l’esperança dels catalans, protagonistes de la resistència al franquisme.

L’11 de setembre de 1977 es va organitzar una marxa a favor del catalanisme amb motiu Diada Nacional de Catalunya, una commemoració que durant el franquisme es va prohibir i que havia estat restituïda per l’Assemblea de Catalunya el 1976, en un acte massiu celebrat a Sant Boi de Llobregat. La marxa reivindicativa de 1977 era la primera vegada que es celebrava a Barcelona des de la Guerra Civil. L’Assemblea de Catalunya va ser una plataforma unitària de l’antifranquisme que agrupava l’oposició catalana política i social contra la Dictadura.

El President de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, va haver de veure-ho des de França. El seu retorn va tenir lloc el 23 octubre 1977, després del nomenament provisional acordat pel president del Govern espanyol Adolfo Suárez. Sota la seva presidència i amb la gestió de dotze consellers es va redactar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979, que va ser aprovat mitjançant referèndum el 1980.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Joan Carles, en ser proclamat Rei d’Espanya el 22 de novembre de 1975, va pronunciar les següents paraules:

“Juro por Dios, y sobre los Santos Evangelios, cumplir y hacer cumplir las leyes fundamentales del Reino, y guardar lealtad a los principios que informan al “Movimiento Nacional”.

El “Movimiento Nacional” és la denominació del conjunt de forces polítiques que es van adherir a l’alçament militar del 18 de juliol de 1936, i posteriorment al partit únic del règim franquista. El 1958, amb la Ley Fundamental de Principios del Movimiento Nacional, s’establirien els seus principis. Aquest va ser el preu que va haver d’assumir per fer-se amb el títol de Rei, un preu que es va traslladar també, en certa manera, a la Constitució de 1978.

1978, es redacta la Constitució Espanyola, un projecte obert però amb uns fonaments tous. Espanya segueix sense poder fer una sana revisió històrica de la seva memòria

1978, portada de l’actual Constitució Espanyola.

L’actual Constitució espanyola referendada el 1978 és monàrquica i borbònica en la seva arrel, i manté el prestigi indiscutible per a una Capital, una Llengua i una Nació (castellanes), així com bastants interrogants oberts. La Constitució es va redactar de forma ambigua i imprecisa per facilitar l’inici dels passos a la democràcia amb l’amnistia franquista i les incerteses que precedien al govern d’Espanya, donant lloc a un notable desenvolupament de les autonomies però amb la incapacitat de fer una revisió històrica i facilitar així la reconciliació entre els pobles i nacions d’Espanya.

Amb la Llei d’Amnistia de 1977 i sense canvis significatius en l’ordre elitista i moral d’Espanya es mantenen les cúpules militars, tota l’estructura d’oficials i el govern franquista sortint tutela la redacció del text constitucional.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Espanya va pactar una Constitució després d’haver malmès seu dinamisme intel·lectual, cultural i polític, sense el compromís o la complicitat sòlida, els fonaments, que ha de tenir tota democràcia, una realitat d’excepcional importància per al bon govern d’estats plurinacionals, com ho és Espanya. Oportunitats per llaurar aquest dèficit n’hi ha hagut, però s’han desaprofitat i desatès per l’absència d’un debat madur, obert i cultural amb la seva complexa societat. Per això ara el text constitucional està clarament qüestionat, i a Catalunya aquesta realitat s’enllaça amb el seu desig d’exercir un referèndum d’autodeterminació.

APUNT

Espanya manté, des d’aleshores, part de la seva memòria oculta pels poders judicials i l’ordre constitucional. S’oculta la memòria dels crims del franquisme, la memòria de l’abús de la moralitat catòlica, i la memòria dels pobles català i basc, que no poden escriure la seva pròpia història, des de la veu conservadora i poderosa del control centralitzat i elitista, establert essencialment a Madrid. De la mateixa manera que s’ha ocultat, durant segles, els estralls del colonialisme espanyol a mig món.

Per això a Espanya s’insisteix tant en pensar en el futur i deixar el passat a l’oblit, mentre l’autoritat segueix sense tenir el suport de la veu popular. Especialment quan el passat és la veu de tot allò que s’ha silenciat i que perjudica, ostensiblement, la dignitat i la moralitat de l’ordre elitista, monàrquic, catòlic, militar i conservador que manté els valors de la unitat d’Espanya.

2006, Espanya entra en crisi. El poder jurídic, polític i empresarial s’alien a Madrid i el Partit Popular fa de la campanya contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya la seva principal lluita a l’oposició. El 2009 la societat catalana es mobilitza indignada, es pregunta si val la pena formar part d’aquesta Espanya

2009, consulta popular a Arenys de Munt. Primer municipi de Catalunya que vota per iniciativa popular no vinculant per l’autodeterminació de Catalunya.

Una iniciativa popular impulsada al municipi d’Arenys de Munt (2009) sobre la voluntat dels seus ciutadans respecte la independència de Catalunya va ser l’inici d’una intensa mobilització social, sobre el seu estatus de nació, després de l’assetjament polític i judicial sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat i ratificat el 2006.

El 26 de novembre de 2009, davant l’estancament de les deliberacions del Tribunal Constitucional, dotze diaris catalans van publicar una edició conjunta sota el lema La dignitat de Catalunya. Van ser La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

La iniciativa popular sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya es va estendre i va ser seguida per 508 municipis catalans, l’últim Barcelona, el 10 d’abril de 2011. El sí va guanyar en un percentatge superior al 90%.

Pregunta de la consulta:

“Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”

CONTEXT SOCIO-POLÍTIC

Després d’una etapa de creixement econòmic especulatiu acompanyat d’excessos polítics -com la participació d’Espanya en la Guerra de l’Iraq- la pretensió del govern del Partit Popular va ser la creació d’un contrapoder estratègic europeu amb l’aliança entre Espanya, Gran Bretanya i els EUA. Aquesta estratègia va emergir juntament amb l’expansió de la globalització econòmica i la transformació de les estructures estatals d’Europa que van liberalitzar diversos sectors com les comunicacions, l’energia i la banca per ser més competitius en el nou ordre global capitalista que la tecnologia, la fi de la Unió Soviètica (1991) i la competència continental impulsaven. No obstant això l’estratègia dels populars es va esvair amb l’atemptat d’Al-Qaida a Madrid (2003) i el retorn del PSOE al Govern Central.

Anys més tard, juntament amb la constatació de l’acumulació del poder econòmic i financer a la capital, Madrid -alimentada per grans empreses multinacionals espanyoles creades amb la privatització dels serveis públics-, la classe política mostrava sense ruboritzar-se la seva plena dedicació al sector privat amb uns sous elevadíssims, especialment en aquestes empreses, un cop acabada la seva carrera política.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Catalunya va voler invertir o compensar una estratègia de control polític-financer centralitzada a Madrid que feia anys es teixia redactant un nou Estatut d’Autonomia (2006) que pretenia normalitzar els avenços del desenvolupament autonòmic i avançar en la gestió de sectors i infraestructures clau, però el Partit Popular, sense força política a Catalunya, ho va impedir. L’any 2006 Catalunya aprova un nou Estatut i el Partit Popular, a l’oposició, malgrat la seva aprovació a les Corts Generals de Madrid, presenta un recurs d’inconstitucionalitat en el fonament del seu redactat juntament amb 4 milions de signatures acumulades per Espanya amb una campanya sense parangó encoratjant l’hostilitat cap a les pretensions catalanes de dotar de prestigi a la seva llengua i a la seva condició de nació. Alimentant, d’aquesta manera, la catalanofòbia i la desafecció social catalana.

Els fets anunciaven un retrocés en l’autogovern català, el seu potencial de desenvolupament, i amenaçava el desig de normalitzar la llengua i cultura catalanes, com així ha estat. S’iniciava una nova consciència de la catalanitat en un entorn democràtic i amb una societat informada, organitzada i conscient de la seva situació.

2010, Catalunya mostra la seva indignació davant la justícia polititzada d’Espanya i pren consciència de la seva condició de nació

2010, 10 de juliol. Manifestació contra la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Organitza: ÒMNIUM CULTURAL. Un milió de persones van a la manifestació. Lema: ‘Som una nació, nosaltres decidim”.

A la Sentència 31/2010 del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006 es dictamina que Catalunya no és una nació, es posa fi a la normalització lingüística del català, es nega el seu prestigi oficial a Catalunya i es posa fi al procés de desenvolupament autonòmic d’Espanya, que des d’aleshores no ha deixat d’involucionar.

Deu dies després de l’avanç de la Sentència sobre l’Estatut s’organitza una manifestació per mostrar el seu rebuig. És organitzada per l’entitat cultural ÒMNIUM CULTURAL, i s’estima que fins a un milió de persones acudeixen a la manifestació juntament amb la pràctica totalitat de partits polítics de Catalunya.

Lema de la manifestació:

“Som una nació, nosaltres decidim”

CONTEXT HISTÒRIC

Just en el moment en què el poder polític i econòmic s’assentava a Madrid esclaten dues bombolles, la immobiliària i la financera, ambdues vinculades entre si com a resultat d’unes pràctiques especulatives mal o poc regulades que ha mantingut de manera fictícia el creixement econòmic a Espanya, que entra en una clara recessió sense un debat polític honest. El Partit Popular, gran responsable d’aquesta situació amb la liberalització del sòl en el mercat especulatiu i les polítiques d’estímul a la construcció i compra-venda d’immobles, estava fora del govern d’Espanya des de l’any 2004, i pensant en la tornada al poder aplica una política sense parangó contra els anomenats ‘nacionalismes perifèrics’, contra l’Estatut català i contra el Partit Socialista, aliant-se amb la moralitat catòlica en la seva causa contra el ‘llibertinatge’ promogut pel govern socialista i amb l’ús i abús de la retòrica i la demagògia; una campanya que coincideix en una etapa de baixa intensitat del terrorisme etarra, que fa anys que no actua a Catalunya, i després d’una dura persecució a la política basca d’arrel independentista.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

El Partit Popular va fer del desprestigi de Catalunya (el Tripartit) i el seu Estatut la seva arma de batalla en l’oposició a José Luís Rodríguez Zapatero, aliant-se amb la moralitat catòlica espanyola per desprestigiar la seva política d’obertura a nous camins cap a la tolerància per la condició sexual i nous models de família; de la mateixa manera van fer l’assetjament al moviment polític d’alliberament basc una altra de les seves insígnies per alçar-se amb el poder polític d’Espanya.

Es tracta d’una eina política clarament enllaçada amb els principis del “Movimiento Nacional”, del Franquisme unionista i moral, que fa servir la manipulació de la consciència social espanyola en benefici propi, i ho fa quan la societat espera encara fer una sana revisió històrica que, malgrat dècades de sistema democràtic, ha estat impossible realitzar degudament.

2012, onze de setembre, Catalunya vol ser un Estat més d’Europa i trasllada la seva demanda al poder polític perquè iniciï els tràmits per realitzar un referèndum d’autodeterminació

2012, 11 de setembre de 2014. Manifestació secessionista. Organitza: ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA. Un milió i mig de persones acudeixen a la manifestació, de marcat caràcter festiu. Lema: ‘Catalunya, nou Estat d’Europa”.

Després de la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i amb el govern d’Espanya llastrat per un gran desprestigi -i amb la societat atordida per una crisi galopant i un debat polític carregat d’hipocresia- es constata la fi de la capacitat del model constitucional d’encaixar Catalunya a Espanya, alhora que es revifa l’assetjament a la llengua catalana a les Illes Balears i a la mateixa Catalunya emparant-se en la discutida Sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, una decisió judicial per determinar una decisió política, nacional, on les parts no han estat representades a parts iguals.

La manifestació de la Diada Nacional de Catalunya de 2012, organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana, va aglutinar un milió i mig de persones, amb famílies senceres i persones de molt diferents procedències, representatives de la complexa i diversa societat catalana, també d’arrel castellana. Un milió i mig de persones hi assisteixen.

Lema de la manifestació:

“Catalunya, nou Estat d’Europa”

CONTEXT HISTÒRIC

El Partit Popular va tornar al Govern d’Espanya gràcies al desgast induït de la catalanitat i del Partit Socialista -en especial en la persona del president del govern José Luis Rodríguez Zapatero- i amb l’ajuda d’una campanya electoral prometent unes accions polítiques i socials que no han complert.

APRECIACIÓ HISTÒRICA

Després del desgast del partit socialista i del ‘Tripartit’ català, en ple declivi socioeconòmic d’Espanya i després un retorn al poder del Partit Popular carregat de demagògia, les conseqüències no es fan esperar. Es genera una fractura entre Espanya i Catalunya mostrant les arrels més fosques de l’autoritat elitista a Espanya sobre la seva complexa societat.

La causa catalana actual és i ha estat des del segle XVII el camí de la dignitat d’una comunió social d’un poble davant d’una autoritat molt allunyada i reiteradament deslegitimada, més enllà de la reclamació de la dignitat de la seva identitat i dels drets històrics de la Nació catalana. Una negació i una incomprensió que comparteixen en el fons la dreta i l’esquerra espanyola, amb la diferència que els primers tenen menys miraments. Per això la causa catalana és bilingüe, i multicultural, és una voluntat que abraça tots els seus habitants en la mesura que en prenen consciència.

Després de dècades de convivència i lenta però constant integració amb les fortes onades d’immigració de la resta d’Espanya, la societat catalana ha après els beneficis d’integrar i respectar, a sumar vivències, a respectar i normalitzar l’ús oficial del català i a aprendre a polir la malmesa història comuna entre la catalanitat i l’espanyolitat. Per això la politització de la justícia amb la sentència de l ‘Estatut, la recentralització de l’Estat i el poder econòmic a Madrid, l’assetjament a la llengua catalana i la catalanitat dins i fora de Catalunya -i l’alça de l’anticatalanisme- són vistos com un greu problema, de la mateixa manera que passa amb la doble moral catòlica, unionista i alarmista de l’Església espanyola.

Ningú vol que s’alimentin de nou conflictes culturals, diferències, deslleialtats i discriminacions, en definitiva, que ningú trenqui tot allò que ens uneix, i la societat catalana, essencialment bilingüe i d’arrels molt diverses, s’uneix per combatre la seva dignitat, el seu patrimoni cultural i social, si cal amb la secessió d’Espanya.

2013, onze de setembre, Catalunya mostra al món la seva capacitat i decisió en llaurar un camí per a la seva independència

2013, 11 de setembre. Cadena humana des de França a València recorrent tot Catalunya per la seva independència. Organitza: ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA. Un milió i mig de persones acudeixen a la manifestació en cadena, en un acte perfectament coordinat i preparat durant mesos. Lema: ‘Via Catalana per la Independència’.

Centenars de milers de ciutadans es van donar de la mà a Catalunya, des del Pertús (Vallespir, França) a Vinaròs (Comunitat Valenciana), amb un clar i sentit missatge dirigit a Espanya, a Europa i al Món per demanar ser consultada, enllaçant simbòlicament els territoris agermanats culturalment que les contingències de la història han dividit. Vallespir, juntament amb el Rosselló, Conflent, Capcir i mitja Cerdanya van ser terres catalanes lliurades a França després del Tractat dels Pirineus (1659), el desenllaç de l’anomenada Guerra dels Segadors (1640-1652) i causa de la legitimitat a l’herència del tron d’Espanya de Felip V. L’actual mapa autonòmic d’Espanya, la Constitució i l’estigmatització de la catalanitat per part del conservadorisme centralista espanyol no reconeix la comunió cultural entre Catalunya, València i Mallorca. Una expressió de la selecció cultural arrogant en comparació amb tots els esforços que Espanya dedica per unir cultural i simbòlicament totes les nacions unides per la ‘hispanitat’.

L’acte va ser organitzat (de nou) per la Assemblea Nacional Catalana i s’estima que van participar a l’acte un milió i mig de persones.

Lema de la manifestación en cadena: Lema de la manifestació en cadena:

“Via Catalana per la Independència“

CONTEXT HISTÒRIC

L’unionisme espanyol, encapçalat pel Partit Popular i ara acompanyat d’altres forces polítiques, amb el suport de Sa Majestat el Rei i amb una intensa campanya de negació del dret dels catalans a triar el seu futur, ha aconseguit que el clam del poble de Catalunya de ser escoltat i respectat es converteixi en un clam a favor de la secessió d’Espanya. Aquest unionisme malaltís nega per sobre de tot la seva condició de nació, acusant als partits polítics catalans de populistes i totalitaristes amb l’altaveu dels mitjans de comunicació estatals (banalitzant el nazisme i el feixisme assimilant-lo al catalanisme), fomentant així l’anticatalanisme i forçant seva autoritat per l’ús i abús de la llei i el poder.

APRECIACIÓ HISTÒRICA:

Resultat d’això, juntament amb la relaxació de la memòria que fa no pas massa va commocionar la societat espanyola, l’espanyolisme unionista moral -l’eco de l’antic “Movimiento Nacional”- s’erigeix de nou com a únic portaveu legítim dels designis i autoritat a Espanya i assimila els “nacionalismes” (perifèrics) a causes immorals contra les que convé combatre, amb una deshonesta campanya d’assimilació al feixisme. Dirigents del Partit Popular i notables mitjans de comunicació estatals promouen aquesta tergiversació de la història, assegurant, alguns d’ells, que la tensió social republicana i socialista de la II República va ser la responsable dels dos milions de morts de la Guerra Civil.

És lamentable.

Sembla que ningú recorda que el feixisme va ser obra de poderosos exèrcits obsessionats pel poder i que van ser les tropes feixistes de Franco, Mussolini i Hitler les que van assolar de terror Catalunya i el País Basc, Madrid i mig Espanya. Tampoc ningú es recorda del fracàs dels principis del “Movimiento Nacional”, entre ells la unitat nacional com Llei de Déu formulada per l’Església i el deure de l’Exèrcit de defensar la seva unitat, principis clarament totalitaris –feixistes– i clarament antidemocràtics perquè atempten contra la cultura i els pobles que sustenten tota democràcia.

La Monarquia espanyola parla de concòrdia i hispanitat, l’unionisme espanyol amenaça al poble de Catalunya i Catalunya surt de nou al carrer, l’onze de setembre de 2014

Esquerra:
2012, 18 de setembre. Carta de SM el Rei, Font: web Casa Reial, http://www.casareal.es/ES/FamiliaReal/rey/Paginas/rey_cartas_detalle.aspx?data=51 (consulta 30 novembre 2013).
Dreta:
2013, 25 d’octubre. Sa Altesa Reial el Príncep Felip en l’entrega dels premis Príncep d’Astúries.Font: ABC.ES, http://www.abc.es/espana/20131027/abci-article-Girauta-201310270229.html (consulta 30 novembre 2013).

2012, 18 de setembre, el Rei es pronuncia, però no tanca el debat i alimenta l’unionisme espanyol

El Rei, en una carta oberta publicada a 18 de Setembre de 2012, després de la clamorosa manifestació de Catalunya demanant la secessió d’Espanya que va tenir lloc una setmana abans, declara que,

“No son estos tiempos buenos para escudriñar en las esencias ni para debatir si son galgos o podencos quienes amenazan nuestro modelo de convivencia”

Malgrat l’intent del Rei de calmar els ànims dels catalans l’únic que provoca és l’exaltació de l’unionisme espanyol.

2013, tardor, la Monarquia insisteix a tancar el debat sobiranista a través dels símbols de la hispanitat castellana amb la figura del príncep Felip

Divendres 25 d’octubre de 2013 es va celebrar l’entrega dels premis ‘Príncep d’Astúries’, on Sa Altesa Reial el Príncep Felip ha destacat l’esforç col·lectiu, la capacitat de sacrifici fora de tot dubte dels espanyols i la gran nació que, ha afegit, val la pena viure, i voler i per la qual val la pena lluitar.

Amb les paraules del Príncep, afegides a les pronunciades el passat 12 d’octubre, dia de la hispanitat (castellana), proclamant que avui és un dia per celebrar el que ens uneix, recordar la nostra història mil·lenària i el que s’ha aconseguit junts, és evident que el príncep hereu de la Corona d’Espanya, que ostenta el títol de Príncep d’Astúries i el de Príncep de Girona, el propi de l’hereu de la Corona d’Aragó, no dóna valor al desig i dignitat del poble i nació de Catalunya.

CONTEXT INSTITUCIONAL

La Fundació Príncep d’Astúries va ser creada a Oviedo el 24 setembre 1980 iniciada la democràcia a Espanya, i des de 1981 atorga els guardons de més prestigi que Espanya concedeix. El Principat d’Astúries va ser l’origen de Castella i Lleó, i de l’actual Espanya, però no l’origen de Catalunya ni de la Corona d’Aragó desarticulada com a agrupació pactada d’estats al segle XVIII.

La Festa Nacional d’Espanya commemora el Descobriment d’Amèrica cada 12 d’octubre, una data coneguda com el Dia de la hispanitat, en coincidència amb les celebracions de la patrona de la Hispanitat, la Verge del Pilar de Saragossa. Aquest esdeveniment es celebra cada any amb una desfilada de les Forces Armades a Madrid presidit per Sa Majestat el Rei (aquest any absent per motius de salut) i simbolitza la efemèrides històrica en què Espanya, a punt de concloure un procés de construcció de l’Estat a partir de la nostra pluralitat cultural i política, i la integració dels Regnes d’Espanya en una mateixa Monarquia, inicia un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus. ([21])

L’Himne Nacional d’Espanya és una marxa militar, sense lletra.

2014. Manifestació catalana a Barcelona, sota el lema “Ara és l’hora”

L’onze de setembre de 2014, una vegada més, la societat civil catalana s’ha organitzat per manifestar-se de forma eloqüent davant la incapacitat de l’Estat espanyol de donar una resposta atenta a la voluntat catalana, una reflexió extensible a l’actitud de Sa Majestat, des del passat mes de juliol sota la persona del (recent) rei Felip VI de Borbó.Esta vez la manifestación fue en la capital de Cataluña, Barcelona, y simbolizó una “V”, de votar, de victoria, de voluntad… ocupando la Gran Via de les Corts Catalanes y la Avinguda Diagonal , con los manifestantes representando las cuatro barras catalanas sobre fondo amarillo. Aquesta vegada la manifestació va ser a la capital de Catalunya, Barcelona, i va simbolitzar una “V”, de votar, de victòria, de voluntat… ocupant la Gran Via de les Corts Catalanes i l’avinguda Diagonal, amb els manifestants representant les quatre barres catalanes vermelles sobre fons groc. L’acte va ser organitzat per l’Assemblea Nacional Catalana i ÒMNIUM CULTURAL, i s’estima que van participar a l’acte 1,8 milions de persones. El lema de la manifestació va ser:

“Ara és l’hora”

CONTEXT HISTÒRIC

Capitalitzat el poder a Madrid, des d’un punt de vista polític, institucional, mediàtic, financer, estratègic i empresarial, el Govern d’Espanya i el seu braç judicial han posat punt i final al procés de normalització de la catalanitat i les seves estructures culturals dins i fora de Catalunya, han iniciat un procés de recentralització del poder sense marxa enrere. La manera de respondre a la voluntat del poble de Catalunya ha estat crear zitzània, desprestigiar la política catalana i la seva història, negar-li la seva condició de nació, amagar a Espanya el pols social català i fomentar la por a la societat catalana amb missatges d’expulsió, misèria, fractura i feixisme si Catalunya s’independitza. L’amenaça és també, des de molts mitjans i veus polítiques, amb la intervenció de l’autonomia de Catalunya.

És lamentable.

APRECIACIÓ HISTÒRICA:

La campanya de demostració d’autoritat de la Monarquia, de la mà dels reis Felip VI i Joan Carles, ha continuat amb missions diplomàtiques als Estats Units i al Brasil, exaltant encara més el valor de la hispanitat, mentre el ministre d’Afers Exteriors inicia una forta campanya institucional a les ambaixades d’Espanya per frenar el debat internacional del clam català. D’altra banda el president de la Generalitat, Artur Mas, ha realitzat missions paral·leles amb viatges a Brussel·les, Israel i l’Índia, i el debat ha traspassat les fronteres d’Espanya.

El pols social, d’altra banda, mostra que a Catalunya la societat està molt mobilitzada i participa activament en el debat i la tensió simbòlica, pressionant enormement a l’esfera política, mentre que a la resta d’Espanya el debat està molt polititzat i mantingut per els mitjans de comunicació estatals, però al marge del pols social, que és tractat com un espectador.

Tard o d’hora Espanya haurà d’assumir la legitimitat de Catalunya, davant la història de la Corona d’Aragó i davant la història de la Corona d’Espanya. Dues corones en què Catalunya va llaurar prosperitat i identitat, fins que farà tres segles tot es va truncar. Una realitat que s’observa de nou, després dels infructuosos intents de restituir la dignitat catalana a les Corts de Cadis de 1812, a la I República, a les Guerres Carlines, amb la Mancomunitat de Catalunya que Primo de Rivera va eliminar, amb la II República i l’Estatut de Núria, i ara en un sistema democràtic, una infructuosa realitat que els poders fàctics d’Espanya, el PP i el Tribunal Constitucional van acabar de llaurar amb la seva oposició a un Estatut que volia ser espanyol, però també català.

—-

[1] Font: De FLUVIÀ, A., (1994). Els quatre pals. L’escut dels comtes de Barcelona. Col. Episodis de la Història. Barcelona: Rafael Dalmau. L’historiador Armand de Fluvià transcriu a la perfecció la gran quantitat de documents que confirmen aquestes afirmacions davant el ja llavors obert debat sobre quina era la bandera d’Aragó.

[2] Font: http://bibliotecadigital.rah.es/dgbrah/i18n/consulta/registro.cmd?id=45579

[3] Font: http://books.google.es/books?id=w-pDAAAAcAAJ&printsec=frontcover&dq=ordenes+de+caballer%C3%ADa+espa%C3%B1olas&hl=ca&sa=X&ei=ER88VPvsIoXfatOTgjA&ved=0CCAQ6AEwAA#v=onepage&q=ordenes%20de%20caballer%C3%ADa%20espa%C3%B1olas&f=false (consulta 15 octubre 2014).

[4] Font: http://www.ordendemalta.es/story.php?id=224 (consulta 15 octubre 2014).

[5] Font: GUILLOT, E. et BILBENY, J. (2012). Descoberta i conquesta catalana d’Amèrica. Barcelona: LIBROOKS BARCELONA.

[6] Font: llibre La historia del Almirante don Cristóbal Colón, por Hernando Colón. http://books.google.es/books?id=ghRIG_PP3AYC&pg=PA25&lpg=PA25&dq=Colon+%22yo+no+soy+el+primer+almirante+de+mi+familia%22&source=bl&ots=Cm3AXdoEJV&sig=l-e0elUFFQgowMsw6OPXizjsUtA&hl=ca&sa=X&ei=Xq1DVOK9KtX3arn6gbgJ&redir_esc=y#v=onepage&q=Colon%20%22yo%20no%20soy%20el%20primer%20almirante%20de%20mi%20familia%22&f=false

[7] Íd.

[8] Font: DANTÍ I RIU, J. (2002). El Consell de Cent de la ciutat de Barcelona (1249-1714). Col. Episodis de la Història. Barcelona: Rafael Dalmau.

[9] Nota: Apreciacions citades al llibre GUILLOT, E. et BILBENY, J. (2012). Descobriment i conquesta catalana d’Amèrica. Barcelona: LIBROOKS BARCELONA.

[10] Font: BOLÒS I MASCLANS, J. (1980). Com veieren els Països Catalans alguns viatgers del segle XVI. Col. Episodis de la Història. Barcelona: Rafael Dalmau.

[11] Font: http://www.cch.cat/pdf/54ica_ponencia_esans.pdf (consulta 30 novembre 2013)

[12] Font: GUILLOT, E. et BILBENY, J. (2012). Descoberta i conquesta catalana d’Amèrica. Barcelona: LIBROOKS BARCELONA.

[13] Font: STRUBELL, M.B., TRUETA, A. et al. [1992] (2012). El cas dels catalans (The Case of the Catalans consider’d, [1714] i The Deplorable History of the Catalans [1714]). Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Memorial 1714, delegació funcional d’Òmnium Cultural.

[14] Font: STRUBELL, M.B., TRUETA, A. et al. [1992] (2012). El cas dels catalans (The Case of the Catalans consider’d, [1714] i The Deplorable History of the Catalans [1714]). Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Memorial 1714, delegació funcional d’Òmnium Cultural.

[15] Font: STRUBELL, M.B., TRUETA, A. et al. [1992] (2012). El cas dels catalans (The Case of the Catalans consider’d, [1714] i The Deplorable History of the Catalans [1714]). Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Memorial 1714, delegació funcional d’Òmnium Cultural.

[16] Font: Parlament del Regne Unit -> Parliamentary business -> Publications and records -> Business papers -> House of Commons business papers -> 14th July 2010 Notices of Motions for which no days have been fixed («Early Day Motions») -> motion 509: Catalan Statute of Autonomy. < http://www.publications.parliament.uk/pa/cm/cmedm/100714e01.htm> ;. [Consulta: 2012.11.11].

[17] Font: STRUBELL, M.B., TRUETA, A. et al. [1992] (2012). El cas dels catalans (The Case of the Catalans consider’d, [1714] i The Deplorable History of the Catalans [1714]). Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Memorial 1714, delegació funcional d’Òmnium Cultural.

[18] LAURO MARTINES (2103). Un temps de guerra. Una història alternativa d’Europa 1450-1700 (Epíleg) .Barcelona: Planeta, p. Barcelona: Planeta.

[19] Font de les cites: web de la Conferència Episcopal Espanyola. En línia: http://www.beatificacion2013.com/index.php/programa-oficial/203-actos-beatificacion/826-homilia-de-la-misa-de-beatificacion-del-ano-de-la-fe (consulta 30 novembre 2013).

[20] Font: LLEONART, A.J. (1985). España y la ONU. Tomo III (1948-1949): La “Cuestión española”: estudios introductivos y Corpus documental. Del Instituto de Ciencias Jurídicas, Departamento de Derecho Internacional “Francisco de Victoria”. Madrid, Editorial CSIC. 400 p.

[21] Nota: el text citat correspon a l’exposició de motius de la Ley 18/1987, de 7 de octubre, que establece el día de la Fiesta Nacional de España en el 12 de octubre.

Deixa un comentari Cancel·la la resposta

Escriu aquí el comentari...

Fill in your details below or click an icon to log in:

Correu electrònic (necessari) (Address never made public)

Nom (necessari)

Lloc web

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. ( Log Out / Canvia )

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. ( Log Out / Canvia )

Cancel·la

S'està connectant a %s

Índex

L’origen, mil anys enrere

Segles X-XI, sepulcres romànics d’Ermessenda de Carcassona i el seu besnét Ramon Berenguer II, comte de Barcelona, a la Catedral de Girona. Font de la imatge: http://www.blogs.sapiens.ca (consulta 30 novembre 2013)

Segle XII, la unió amb Aragó. Una aliança, pactada, entre dues sobiranies feudals autònomes

Catalans i aragonesos, senyal comtal i dignitat real per a una Corona de llarga tradició

Segles XIII i XIV, la Corona s’obre al mar, al comerç i a la ciència, a la comprensió del món

1462-1472, la guerra civil catalana. El Principat de Catalunya vol escriure una nova pàgina a la història de la Corona d’Aragó

1492, les Capitulacions de l’Almirall don Cristóbal Colón, un pacte per a un nou món, les Índies. Un projecte constructiu ideat a Catalunya al model de la Corona d’Aragó i la llegenda fosca dels seus protagonistes

1495, es compilen les Constitucions de Catalunya. Ordre i govern pactat al Principat

Comença el segle XVI, un nou continent amb un descobridor i una corona esborrats i apartats de la història d’Amèrica per part de qui assegura ser-ne el protagonista, la Corona de Castella

1502 Planisferi de Cantino. Localización del mapa: Biblioteca Estense, Modena, Italia. Localització del mapa: Biblioteca Estense, Mòdena, Itàlia.Font de la imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Cantino_planisphere_(1502) .jpg (consulta 30 novembre 2013).

1516, les anomenades ‘Índies de la mar Oceana’ s’incorporen a la Corona de ‘les Espanyes’ (i Castella) però la historiografia espanyola explica una altra història

Segle XVI, la Corona d’Aragó al servei d’Espanya i els seus monarques, dels seus interessos europeus i dels seus interessos oceànics. 1530 i 1588, dues dates clau

Canvi de segle, XVI-XVII, l’esborrat del protagonisme de la Corona d’Aragó en el primer segle de l’expansió per Amèrica, per part de qui assegura ser l’únic protagonista, Castella

Segle XVII, la Corona d’Aragó es manté només com els seus estats peninsulars, mentre la monarquia espanyola es debilita ràpidament per l’afany de manipular una conquesta bèl·lica, religiosa i militar d’unes terres que multiplicaven exponencialment la mida dels dominis peninsulars

1659, la Catalunya social i institucional s’alien contra la monarquia espanyola mentre l’ordre europeu es renova. S’inicia l’assetjament Borbó sobre els Habsburg i el Principat és dividit

1640, Catalunya es suma a la lluita contra els excessos de la monarquia hispànica. L’opressió agita el seu poble i el seu govern, com ho va fer Portugal i l’actual Holanda, que van aconseguir independitzar-se.

1659, es signa el Tractat dels Pirineus. Espanya i França pacten la divisió de Catalunya, després de dècades de guerra pel domini a Europa, una pausa en un llarg pols que acabarà amb els Borbons a Espanya.

1697, la França borbònica, de la mà del ‘Rei Sol’, Lluís XIV, agredeix Catalunya i Barcelona, mentre mitja Europa s’alia per frenar les seves ambicions

1704 i 1706, dues compilacions de les Constitucions catalanes signades per dos reis en guerra. Catalunya es defensa davant l’assetjament Borbó francès i hispànic i opta per legitimar el pretendent austríac, amb qui sí confia la seva lleialtat i una gran aliança europea

1713-1714, Catalunya, Mallorca i la Corona d’Aragó peninsular que encara resisteix no accepten els tractats d’Utrecht i segueixen la guerra contra els borbons

1714, Londres s’avergonyeix d’haver abandonat la Nació catalana davant els borbons, però la Reina britànica pacta amb Felip V i Lluís XIV obtenir el control de rutes comercials i nombroses terres, que passen a mans britàniques, entre elles Gibraltar

1716, Felip V de Borbó acaba amb les institucions del Principat de Catalunya i de la resta d’Estats de la Corona d’Aragó, i amb set segles d’ordre constituït

1812, la Monarquia borbònica és vençuda per Napoleó i els representants de les ciutats d’Espanya redacten una Constitució, a Cadis. Però no es restitueixen les estructures de les corones d’Espanya. La castellanitat i la monarquia prevalen

1841, a baix les muralles!… 1842, Barcelona, bombardejada de nou per l’ordre militar espanyol. El pols per un nou ordre econòmic, polític i social encoratjat per la industrialització desigual a Espanya, en ple declivi colonial

1842 i 1843, imatges dels bombardejos a Barcelona per una revolta civil, des del Castell de Montjuïc, i enfrontaments als carrers.

1850, Espanya es concep com un poder centralitzat en una capital i dotzenes de províncies; Catalunya es divideix en quatre. El poder centralitzat, l’Estat espanyol, es manté al dictat de la seva única capitalitat, Madrid

1850, mapa polític d’Espanya oficial, per províncies. Autor: V. Beckers.

1909 – 1930, pols econòmic, polític, social i cultural a Catalunya. Pols militar, monàrquic i religiós a tot Espanya. El 1914 es crea la Mancomunitat de Catalunya

1923-1939, fracassa la dictadura militar recolzada per la Monarquia, el Rei s’exilia i s’implanta una República a Espanya. Una forta tensió estatal i internacional imposa canvis però un nou cop d’Estat li posa fi

Franco, Hitler i Mussolini, units per l’afany de poder i el fanatisme ideològic contra les revolucions socials i morals, sota la benedicció de l’Església Catòlica Espanyola i amb el poder dels seus exèrcits

1936-1945, conjunt d’imatges representatives de l’aliança del General Franco amb el feixisme alemany i italià i amb l’Església Catòlica espanyola, així com la seva malentesa devoció religiosa.

1937, l’Alemanya nazi i el feixisme italià bombardegen indiscriminadament Guernika, Barcelona i el llevant peninsular. Deliris militars i desmesurats de grandesa i immoralitat del poder

A dalt: ‘Guernika’, 1937, de Pablo Picasso. A baix: Bombardejos de l’aviació italiana sobre la ciutat de Barcelona el 1938.

1940-1958, es construeix el mausoleu del ‘Valle de los Caídos’. Un monument al nacional-catolicisme a l’alçada de la seva mala consciència

El Valle de los Caídos. Fotografia: Jorge Díaz Bes, 2012. Font de la imatge: http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Valle_de_los_caidos.jpg (consulta 30 novembre 2013).

1975-1977, acabada la dictadura aires de llibertat apunten a Catalunya. Però l’Església, l’Exèrcit i la Monarquia mantenen el seu estatus

Esquerra: Jurament del Rei Joan Carles de 1975, dos dies després de la mort de Franco. Dreta: 1977, 11 de setembre. Manifestació a favor de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, sota el lema: ‘Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia’.

1978, es redacta la Constitució Espanyola, un projecte obert però amb uns fonaments tous. Espanya segueix sense poder fer una sana revisió històrica de la seva memòria

1978, portada de l’actual Constitució Espanyola.

2009, consulta popular a Arenys de Munt. Primer municipi de Catalunya que vota per iniciativa popular no vinculant per l’autodeterminació de Catalunya.

2010, Catalunya mostra la seva indignació davant la justícia polititzada d’Espanya i pren consciència de la seva condició de nació

2010, 10 de juliol. Manifestació contra la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Organitza: ÒMNIUM CULTURAL. Un milió de persones van a la manifestació. Lema: ‘Som una nació, nosaltres decidim”.

2012, onze de setembre, Catalunya vol ser un Estat més d’Europa i trasllada la seva demanda al poder polític perquè iniciï els tràmits per realitzar un referèndum d’autodeterminació

2012, 11 de setembre de 2014. Manifestació secessionista. Organitza: ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA. Un milió i mig de persones acudeixen a la manifestació, de marcat caràcter festiu. Lema: ‘Catalunya, nou Estat d’Europa”.

2013, onze de setembre, Catalunya mostra al món la seva capacitat i decisió en llaurar un camí per a la seva independència

La Monarquia espanyola parla de concòrdia i hispanitat, l’unionisme espanyol amenaça al poble de Catalunya i Catalunya surt de nou al carrer, l’onze de setembre de 2014

2012, 18 de setembre, el Rei es pronuncia, però no tanca el debat i alimenta l’unionisme espanyol

2013, tardor, la Monarquia insisteix a tancar el debat sobiranista a través dels símbols de la hispanitat castellana amb la figura del príncep Felip

2014. Manifestació catalana a Barcelona, sota el lema “Ara és l’hora”

T'agrada:

Deixa un comentari Cancel·la la resposta

A dalt:
‘Guernika’, 1937, de Pablo Picasso.
A baix:
Bombardejos de l’aviació italiana sobre la ciutat de Barcelona el 1938.

Esquerra:
Jurament del Rei Joan Carles de 1975, dos dies després de la mort de Franco.
Dreta:
1977, 11 de setembre. Manifestació a favor de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, sota el lema: ‘Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia’.