Imatge anterior: https://simposicolom.cat/ (2026)

ADN Colom 1 – Episteme 0

Tal com descriu en Michel Foucault, existeix una xarxa invisible de regles que determina què és possible pensar o dir en una època concreta, totalment anònima, que afecta totes les ciències i la cultura en general. És l’episteme, la ciència o coneixement en un sentit crític, tal com també ho fan altres pensadors, com Kant, Nietzsche o Popper. En aquesta visió, els científics es formen sota les regles d’aquest episteme que tot ho modula, sense adonar-se que estan limitats pel fet de viure i pensar dins d’ell. Foucault no qüestiona el rigor metodològic de la ciència, sinó la pretensió que la ciència sigui una forma de coneixement completament objectiva, universal i independent del context històric, i es proposa identificar la genealogia de les veritats, és a dir, les relacions històriques entre saber, institucions i poder que la condiciona. Aquest espai és on es troben els relats històrics fonamentals, que inclouen els textos sagrats, l’àmbit del coneixement més manipulat que existeix.

Cristòfol Colom i la descoberta d’Amèrica són uns pilars fonamentals de l’esquelet històric de l’actual episteme en la forma d’un episodi que marca el destí d’Europa, del catolicisme i del cristianisme en general que, alhora, enalteix i imposa una visió idealitzada del seu passat fins al seu origen, sobre el qual es sustenta la genealogia del coneixement sobre el què s’entenen la veritat i la certesa actuals. Per tant, alterar la seva identitat, la naturalesa de la idea original de la descoberta d’Amèrica i plantejar una relació adulterada entre els fils històrics que teixeix i ordena a la consciència humana, apuntant a una manipulació de la història que inclou als documents oficials és vist, per tant, com un detonant de ruptura que l’episteme combat, si cal, menystenint la raó de ser d’aquest plantejament de forma compulsiva i visceral. I això genera situacions com les viscudes recentment en motiu del I Simposi Colom i la descoberta d’Amèrica, organitzat per en Francesc Robusté i n’Albert Fortuny, que ha comptat amb la presència del catedràtic José Antonio Lorente (director de la recerca forense de l’ADN d’en Colom que apunta probabilísticament a un Colom jueu i català), així com un Comitè Científic format per vuit doctors en ciències aplicades, de l’enginyeria i la tecnologia.

Organitzar aquest simposi i fer-lo realitat ha resultat ser una odissea, i un retrat ben eloqüent d’un episteme en crisi, entre els qui han decidit ocultar les raons d’un Colom català i els qui les defensen. És a dir, es posa de manifest la tensió entre una barreja de coneixement i creences, que confon ciència i fe, certesa i manipulació, essent dues posicions que es postulen com a espais de ciència objectiva, però cap d’elles ho és íntegrament. No parlen d’allò que els divideix, la ficció històrica inherent a tota episteme.

El simposi, concebut com una iniciativa rigorosa i científica, que inicialment ha rebut suport institucional i finançament empresarial, ha acabat perdent-los esdevenint un espai marginat, boicotejat i amenaçat, acotat i dirigit en la pràctica a incondicionals de la catalanitat d’en Colom, amb les excepcions d’en Lorente i dos ponents més situats al marge de posicions partidistes; tots ells amb aportacions compatibles -val a dir- amb la tesi de la catalanitat d’en Colom. El que volia ser un espai pluridisciplinari obert al debat constructiu convençut de les seves raons, ha acabat esdevenint la representació d’un espai de pensament dominant: el que apunta a un Colom de Barcelona, del llinatge dels Colom Bertran, no jueu. Però això no vol dir que hagi estat un fracàs ni que pensi que aquesta tesi no sigui correcta, tot el contrari, és digne d’estudi, la recolzo en gran mesura i crec que apunta on cal cercar la veritat. Només matiso a que admet una anàlisi més àmplia a l’exposada al simposi. Un simposi que per altra banda es mereix ser digne d’elogi per haver mantingut la integritat de la seva bona intenció amb determinació des de l’inici fins el final, en nom d’unes raons que la ciència suporta, tècnicament, però no tàcitament quan és controlada per l’episteme imperant.

L’episteme, un cop construït, crea normes: “això està bé, o és bo, això no”, “aquesta porta es pot obrir, aquesta no” o “això es pot dir i això no”, i els qui l’apliquen ho aprenen no com una norma, sinó com una lògica que fan seva, convertint-ho en un: “aquesta és la veritat, i tots ho sabem”. Les normes són importants a totes les cases, però les de l’episteme són les més poderoses, les que acaben sentenciant als inadaptats sota un manament gairebé diví. Com éssers ensinistrats es converteixen en dòcils ensinistradors que, moguts pel poder que senten tenir pel fet de complir amb aquests regles inconscients i formar part de l’episteme, essent portadors del sistema, per tant transmissors, s’encarreguen de fer-les valer. No ho fan necessàriament nom de la ciència, sinó que qui els seus adversaris, els qui no respecten l’episteme, ho fan en nom de la ciència, els hi diuen: “això no és ciència, només nosaltres ho som”. Amb aquesta actitud tots adopten el rol d’administradors, censors i jutges de la seva veritat inconscient. Com és el cas de l’Institut d’Estudis Catalans, on s’ha presentat el simposi, amb el següent comunicat publicat l’endemà de la seva celebració, que aquí se’n transcriu un detall:

L’IEC vol deixar clar que es desvincula de qualsevol entitat que promogui interpretacions històriques sense el suport documental i metodològic que són exigibles a una recerca rigorosa. (…) La cessió en règim de lloguer d’un espai no implica la participació en l’organització de l’acte, ni l’assumpció de les seves tesis, ni l’aval institucional o científic dels seus continguts i participants. L’IEC vol deixar clar que es desvincula de qualsevol entitat que promogui interpretacions històriques sense el suport documental i metodològic que són exigibles a una recerca rigorosa.”

Aquesta actitud l’ha adoptada tot l’espectre català dels mitjans de comunicació com Vilaweb, la revista Sàpiens i l’Avui, més tota la plana major de l’espectre polític i institucional acadèmic i cultural, com també ho ha fet, en motiu del simposi, el Museu Marítim de Barcelona, on s’havia de fer inicialment. Però això no és una raresa ni ens ha de preocupar com un fet aïllat. És l’episteme, però també el tema. Actualment, el “debat Colom” es troba mort i enquistat en posicions monolítiques incompatibles entre sí, tal com també ho explica en Lorente. Ell n’és un observador privilegiat. Al meu entendre, la raó cal trobar-la en la seva rellevància històrica, com ja s’hah dit, però de forma especial és degut a que així ho provoca el conjunt d’anomalies i misteris que envolten a la biografia que s’atribueix a en Colom, i estem abduïts en un episteme inconscient que nega el dret a pensar en la manipulació de la història. El que (diguem-ne) es realment inquietant és que qui està més enrocat en negar i difamar als qui defensen un Colom català sigui el propi espai institucional, polític, mediàtic i cultural català. I això es mereix una sentida reflexió.

¿Per què l’esfera pública dominant catalana es nega el dret a pensar en la catalanitat d’en Colom?

En Colom genovès, tot i les inconsistències de la seva veracitat històrica i les evidències de la seva manipulació documental, segueix essent vigent i tolerat. Només es deixa espai de maniobra a la possibilitat que tingués raons personals o familiars per ocultar la seva veritable identitat i, per aquesta raó, es fes passar per genovès sense ser-ho realment. Les raons i les evidències d’un Colom català són coherents i estan ben argumentades, però l’episteme inconscient nega el dret a pensar que Colom fos català. Ho fa per sobreviure, ell i tot l’espai institucional creat al seu voltant, en nom de la història que es veu amenaçada, perquè un Colom català (i jueu) té enormes implicacions a tots nivells, encara que en Lorente hagi dit (en un to conciliador, obert al debat històric) en una entrevista al diari La Vanguardia, que no passaria res si fos català.

Catalunya es troba intervinguda i profundament limitada per part dels qui controlen el relat epistèmic, que no és científic, és inquisitorial, de l’Espanya unilateral nacional-catòlica i castellana, així com per part de l’observació internacional pro-colonial, financera i empresarial, catòlica i cristiana, sionista i judeocristiana de l’Occident global. A tots ells ja els està bé deixar les coses com estan, en el tema Colom, perquè tenen un espai consensuat al relat històric i això els hi aporta un poder al què no estan disposats a renunciar. Els que no accepten aquesta estructura de dominació no tenen dret a ser-hi.

Es confon ciència amb simple mètode basat en documents oficials, que tendeix sempre, en cas de dubte, a descartar o entendre com error tot allò que no s’entén, es veu incorrecte o troba inversemblant. I l’anàlisi històrica, altament sensible amb el missatge simbòlic i polític que incorpora, capaç de capgirar la realitat en nom de simples cròniques o manuscrits als què atorguem un valor cec, requereix ser objecte d’una òptica a la mida de la capacitat d’haver estat manipulada. Tal com deixa al descobert tot el debat, cívic, no institucional, sobre la catalanitat d’en Colom, i ha donat peu a aquest simposi. De no fer-se, seguirem discutint eternament tenint tots i ningú la raó, caminant en la ignorància, sense adonar-nos que alguna cosa ha canviat. L’ADN ha posat els focus que guien a la ciència i al coneixement al fet jueu i català, i alhora està fent visible la gravetat de la situació.

Per aquesta raó s’ha imposat un silenci d’aparença prudent, des de l’any 2024, que no agrada a ningú, en referència als resultats concrets de l’ADN d’en Colom, que es diuen resolts al documental que en parla: Colón ADN: su verdadero origen. Un documental que, paradoxalment, els ha silenciat.

Però l’episteme ha mutat, no es pot controlar pels segles dels segles i algunes tensions tenen la capacitat de deformar-lo. Sigui certa o no la tesi d’un Colom català, tant si ho explica tot com només una part, ara hi ha una base científica objectiva que hi apunta clarament i moltes raons sobre la taula per descartar la idea d’un Colom genovès, que estan incidint en la consciència col·lectiva i el fan jueu. De fet, analitzant-ho fredament, la capacitat de l’ADN per a resoldre misteris o “crims perfectes” que es creien tant ben elaborats que ningú els havia detectat, és enorme, com enorme és la història oficial passada pel sedàs polític, simbòlic i inquisitorial institucional, en especial des del moment en què Europa es proposà escriure-la en nom de tota la humanitat, mentre hi imposava el seu domini i la seva superioritat moral (que ara s’esvaeix de forma, sembla, permanent).

Així, s’albira una ruptura epistèmica a tots nivells que es pot accelerar, de forma abrupta (com diu Foucault), amb el detonant d’una escopetada ara impensable ocasionada pels resultats obtinguts de l’ADN d’en Colom (i les noves tendències globals, que demanen més veu). Més si, tal com sembla apuntar l’ADN, se’l fa d’arrels jueves. Tot just ha començat el debat sobre l’ADN d’en Colom, però és lògic pensar que se n’obriran d’altres. De fet, ja estan oberts, només els cal sortir de les posicions “políticament correctes” i fer-se les preguntes pertinents, el per què més elemental.