Una lectura astronòmica (i astrològica) de la Sagrada Família de Gaudí

Un temple expiatori és un edifici religiós construït amb la finalitat de reparar, expiar o commemorar una culpa, tragèdia o sofriment col·lectiu; és un símbol de penitència, memòria i esperança espiritual. La seva funció va més enllà de la litúrgia diària: representa un acte comunitari de reconciliació amb el sagrat i de record d’esdeveniments dolorosos. El cas de la Sagrada Família, tal com es treballa aquí, esdevé un model paradigmàtic que va més enllà d’un simple trauma o sentiment de culpa, és una confessió. S’hi revela un secret, el més fabulós de la història humana: el significat del llibre de l’Apocalipsi, que ens explica la veritable història del fet religiós cristià, i del propi Crist.

Aquesta recerca és un exercici d’historiografia crítica sobre la història sagrada i acadèmica global, sobre la tradició eclesiàstica i el consens universitari en referència a la veracitat del relat històric i el seu mapa cronològic, resseguint la recerca científica coneguda com la Nova Cronologia, dirigida pels matemàtics russos Anatoly Fomenko i Gleb Nosovskiy.

La Nova Cronologia

La Nova Cronologia -dels matemàtics Anatoly Fomenko i Gleb Nosovskiy- defensa que la història universal ha estat reescrita entre els segles XVI i XVIII, afegint més de mil anys ficticis al cristianisme i, abans, afegint-hi una antigor artificial de varis milers d’anys replicant cultures, històries i civilitzacions senceres que en realitat foren molt més recents. Aquesta investigació demostra que la història contínua realment ben documentada és en realitat la que avui en dia entenem com la medieval.

Als segle XVI, un gran imperi cristià en fractura (Romae–Bizanci–Rus Horda) creà la figura universal de Crist i un passat arquetípic per al llinatge d’Israel, com a instrument de cohesió política i religiosa, al caure l’Imperi romà (que avui entenem de l’Orient). En el relat original, el cristianisme es fonia amb altres icones deïficades i rendia culte al primer dels grans emperadors d’un imperi -que s’estenia fins a l’Horda russa, Tartària i tota Europa- de nom Andrònic Comnè, un personatge que participà d’un procés de conquesta extraordinari coordinat al voltant d’un llinatge principal, on els “pobles del Nord” ocuparen tot el món conegut fins arribar al continent americà, i, degut a això, Andrònic es feu famós, adquirint diversos noms. Aquest episodi creà les bases de la història que s’ha acabat imposant en el món actual, i la seva gesta, fins a esdevenir Crist, està transcrita de forma literal (i a l’hora encriptada) al llibre de l’Apocalipsi bíblic.

Segons la Nova Cronologia, la creació del Crist universal que avui tots coneixem -basat en un personatge real que neix a Betlem, predica i fa miracles i es fa estimar creant una escola de seguidors, és detingut i condemnat a mort a la creu, mor, ressuscita, comunica la nova als seus deixebles, ve l’esperit sant i finalment puja al cel pels segles dels segles iniciant una nova religió- s’esdevé quan el poder europeu decideix “transformar” el poder religiós del llinatge greco-romà i tàrtar de Constantinoble (vençut pels otomans) i reescriure el passat amb una nova narrativa, al segle XVI. Té per objectiu traslladar la glòria de Roma a Itàlia i dotar al nou Crist de legitimitat i autoritat històriques, iniciant així el procés de manipulació documental més gran mai fer per la humanitat, coincidint amb la irrupció de la impremta a Europa. Per acabar-ho d’entendre, només cal pensar que la construcció de la història requereix que algú, dotat d’autoritat, tingui la capacitat real d’escriure-la. Però, quan es perd, perquè un altre el venç i trenca amb la legitimitat del passat consensuat, s’imposa una nova versió. I quan això passa és als segles XVI-XVIII.

En aquest context, es crea una nova religió. D’acord amb la reconstrucció històrica que en fa la hipòtesi X-185 de la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, a Europa hi domina l’Orde del Temple de Salomó, d’essència jueva (l’Israel original, una part important d’ell), controlada des d’Occitània, però es reformula el seu poder simbòlic, es sotmet la dissidència i tot muta. Ho fa el relat, els símbols i l’arquitectura, de fet tot l’art es transforma en massa. La manipulació i la falsificació documental és inevitable. La censura inquisitorial, la Companyia de Jesús i tot el control i accés als arxius de tot el món, esdevenint el braç instructor de tota la noblesa i l’elit, esdevenint els confessors dels monarques, tal com arribar a fer-ho els jesuïtes. Això està dit i ben documentat. Un altre tema és l’otomà. I aquí entra de ple la francmaçoneria i els fils de la dissidència templera (encara que aquesta dada no tingui suport documentat). Els francesos, entre els segles XVI i XVIII, en foren aliats, i, amb els anglesos des del segle XIX, per la força de les armes, els feren capitular, i fer concessions. Tal com es va fer amb Egipte i Mesopotàmia, és Europa Occidental qui n’ha escrit la Història.

L’anàlisi de la façana del Naixement de la Sagrada Família

Aquesta recerca s’endinsa a contrastar la simbologia de la façana del Naixement de la Sagrada Família amb els fets descrits a la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, en clau X-185, incorporant-hi la figura de Maria Magdalena, situada a la Provença. Existeix una relació directa entre les figures de Crist i la Magdalena al voltant de dos personatges clau en la història oficial de l’Imperi bizantí i Occident: Andrònic Comnè i Eudòxia Comnena, ambdós contemporanis, si bé en realitat es pot tractar d’un relat manipulat en el temps. Oficialment, cal trobar-los al segle XII després de Crist, i representen la fi de la nissaga Comnè de Constantinoble i el seu trasllat a Occident. Un moment clau que, de la mà d’Eudòxia, conduirà a la croada contra els càtars i a la fundació de la Santa Inquisició, a Tolosa.

L’anàlisi és múltiple. Comença amb una lectura geogràfica de la situació i l’orientació del temple de la Sagrada Família, per després endinsar-se en una lectura crítica que vincula la dona prostituta del llibre de l’Apocalipsi amb la Magdalena, convertida en la mare d’un llinatge imperial que fracassarà en el seu propòsit de governar en pau tot el món però que es transformarà en l’àngel de Jesús. És a dir: s’hi incorpora una breu reconstrucció del relat apocalíptic que forma part del Nou Testament, que de fet es troba representat a la façana citada de la Sagrada Família. A continuació, a mode de colofó, es reconstrueix la posició del sol, la lluna i els planetes al firmament del Nadal de l’any 1152, quan la Nova Cronologia estableix el naixement simbòlic de Crist, i se’n fa una lectura integral a la façana, trobant-hi raons i evidències de que n’Antoni Gaudí en va voler deixar un testimoni.

Per acabar, es resumeix la feina feta, per a acabar d’entendre’n el significat i la seva transcendència.

Situació geogràfica, orientació i ponts amb Maria Magdalena

La façana del Naixement de la Sagrada Família mira al Nord-Est i, per tant, si està apuntant a algun lloc concret, el primer que es troba és la Provença, terra on la tradició diu que hi aparegué Maria Magdalena. Però també s’enllaça amb la Ciutat Vella de Barcelona i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Es troben alineats en un eix Nord-Sud que, si es posa l’atenció per on passa en concret per Ciutat Vella, creua, precisament, l’antic monestir dedicat a Maria Magdalena (posat sota l’advocació de Maria Egipcíaca) per acabar al Call jueu. És a dir, ens tornem a trobar a Maria Magdalena. Altrament, la façana es troba al carrer Marina, entre els carrers Provença i Mallorca. Torna a aparèixer la Provença, carrer que també apunta a … la Provença, amb un detall. Es dona el cas que creua -amb una gran precisió- les esglésies de Santa Eulàlia Provençana i Sant Martí de Provençals. (*) Dues esglésies, per cert, que se les fa amb segles d’història, però que no apareixen als mapes de l’inici del 1800 i que, clarament, no van crear un nucli o un creuament de camins, fet que, estant al pla de Barcelona, sembla que hauria estat el més natural.

Figura 1. Orientació de la façana del Naixement de la Sagrada Família, a tocar del carrer Provença. Elaboració pròpia.

Figura 2. Traça del carrer Provença i el seu pas per les esglésies històriques de Santa Eulàlia de Provençana i Sant Martí de Provençals. Elaboració pròpia.

Figura 3. Orientació de la façana del Naixement a la regió de la Provença. Elaboració pròpia.

A la figura anterior s’ha afegit l’escut de Saint Maximin, on es troba el sepulcre de la Magdalena. Destaca el fet que porti les quatre barres vermelles sobre fons daurat del casal de Barcelona (emblema de Catalunya), un escut que comparteix amb la Provença, i la flor de lis al mig, símbol del casal Anjou.

Figura 4. Eix Nord-Sud que uneix l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau amb el Call jueu de Barcelona, passant per la Sagrada Família i l’antic monestir dedicat a Maria Magdalena (i Maria Egipcíaca). Planta de monestir extreta de monestirs.cat. Elaboració pròpia.

Finalment, val la pena recordar també que existeix una relació d’aquesta composició amb la Plaça de les Glòries Catalanes, el centre de l’Eixample dissenyat per Ildefons Cerdà i la posició de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i la Sagrada Família, així com el fet que la inclinació de l’Avinguda Diagonal, ideada també per Cerdà, i la sortida del sol dels dies 27 d’abril i 15 d’agost, Santa Montserrat (Patrona de Catalunya des del 1881) i la Mare de Déu d’Agost, ambdues dates situades 55 dies abans i després, respectivament, del solstici d’estiu, el 21 de juny. Així, es crea un mapa ben curiós que, altrament, marca el punt on Antoni Gaudí va ser atropellat per un tramvia.

Figura 5. Eixos rellevants al voltant de la Sagrada Família al pla de Barcelona. S’hi marca el punt de l’accident que patí Antoni Gaudí i provocà la seva mort. Elaboració pròpia.

Figura 6. Eix Nord-Sud des de l’Hospital de la Santa Creu fins al Call jueu de Barcelona. S’hi marca el punt de l’accident que patí Antoni Gaudí i provocà la seva mort, just al punt mig entre la Sagrada Família i l’antic monestir de Maria Magdalena. Elaboració pròpia.

Aquest punt de partida planteja, doncs, una idea en aparença sorprenent. Gaudí va deixar un missatge encriptat a la façana de la Sagrada Família, i és plausible, en aquest sentit, que tingués a veure amb el seu accident. Però això ho deixarem de banda. Només afegir que mentre Gaudí aixecava les torres de la Sagrada Família, el Vaticà desplegava la seva primera xarxa d’espionatge moderna: el Sodalitium Pianum, fundat per Umberto Benigni el 1909 i clausurat formalment el 1921. Aquesta organització clandestina, que comptava amb el suport directe de Pius X i de figures clau com el cardenal català Vives i Tutó (protector de la Sagrada Família) o Merry del Val, tenia una missió clara: identificar i extirpar qualsevol rastre de “modernisme” doctrinal (relativisme i reinterpretació de la història i la fe tradicionals) dins de la institució. Gaudí coneixia aquesta organització, a través d’en Josep de Calassanç Vives i Tutó, mort el 1913 i protector reconegut de la Sagrada Família. I, el seu ideòleg, en Benigni, a la dècada dels anys 20 va mantenir el seu funcionament d’altres formes associades al feixisme.

El Sodalitium Pianum i l’aparició del feixisme italià a l’ombra eren, en essència, una policia doctrinal que operava mitjançant una xarxa clandestina d’informes, fitxes personals i infiltració per garantir l’obediència absoluta. Res a veure amb l’esperit d’en Gaudí. Aquesta estructura no només vigilava idees, sinó que anys més tard (anys vint) mutaria i col·laboraria estretament amb l’OVRA, la policia secreta feixista italiana, en la repressió de dissidents. La influència d’aquesta xarxa a Barcelona, sumada al jurament antimodernista obligatori des de 1910, situava Gaudí en el punt de mira d’una “inquisició moderna” que no tolerava relectures de la història sagrada i el valor de la fe basada en la tradició. Dins d’aquest ecosistema de control, el projecte original de la Sagrada Família no era només una església, tant sectors integristes de l’Església com del poder central veien amb recel un arquitecte que, tot i la seva devoció, es movia en cercles de lliure pensament i mantenia una visió de la fe fora del seu esquema mental simbòlic. Gaudí mor el 10 de juny de 1926, tres dies després de ser atropellat per un tramvia, en temps de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), que simpatitzava amb el feixisme italià.

Gaudí no va acabar la Sagrada Família, però hi va dedicar els seus darrers anys amb plena dedicació. Mor en un accident, i des d’aleshores la Sagrada Família perd el seu segell. La resta del temple, que actualment es troba en una etapa força avançada, no és el projecte que tenia en ment Gaudí, només n’és una còpia.

Una referència a l’Apocalipsi bíblic, a la dona prostituta

La façana del Naixement està dedicada a la coronació de Maria, però aquesta escena no forma part del Naixement ni està reflectida als evangelis canònics. La coronació s’entén com un episodi posterior a la mort de Jesús, fent d’ella la mare de l’església, és a dir, no té a veure amb el naixement de Jesús, sinó (en tot cas) amb el d’una nova església i religió. Altrament, aquesta escena -la coronació de Maria- no té cabuda a cap dels quatre evangelis canònics. Allà no es corona a la verge ni se la fa l’emblema d’una nova religió. No és fins al final de l’edat mitjana, o millor dit amb el renaixement romà italià, que apareix. Gaudí, per tant, en aquesta façana contraposa la història amb la tradició cristiana. Però això no és tot, hi afegeix una referència al llibre Bíblic de l’Apocalipsi.

Gaudí incorpora, a la façana del Naixement, una escena cabdal del llibre de la revelació, o Apocalipsi. Representa la dona protagonista d’aquest llibre, una dona que espera un nen que (parafrasejant l’Apocalipsi) regnarà a totes les nacions, però que -a partir d’aquest moment- desperta totes les bèsties inimaginables i falsos profetes fins a gairebé l’autodestrucció, anunciant, en clau profètica, una Nova Jerusalem i la vinguda de l’àngel de Jesús. El relat apunta a una dona i el seu fill, però també a altres fills, que fa reis que lluiten entre sí, adorant a falsos ídols, fins acabar convertint a aquesta dona en una prostituta i assimilant-la a Babilònia, que significa la ciutat de Déu. I, respecte a la vinguda de l’àngel, diu, concretament:

“Jo, Jesús, he enviat el meu àngel per donar-vos testimoni d’aquestes coses per les esglésies. Jo soc l’arrel i el llinatge de David, l’estel resplendent del matí.” (Ap. 22:16)

Aquest text tant controvertit, que trobem com a cloenda del Nou Testament, ha despertat un munt de teories i interpretacions, com ara que la dona representa la corrupció de l’església romana o de la religió mateixa, predient la crueltat de les lluites religioses i les persecucions a les heretgies, però mantenint la idea de que, a la fi dels temps, Jesús acabarà imposant la pau i la prosperitat amb una reedificació del temple de Jerusalem, com predient la construcció del tercer temple, però fent-lo cristià. Ara bé, si es llegeix amb deteniment, no diu que tornarà l’àngel de Jesús, en un sentit futur, després d’haver-ho fet just després de morir. Diu que ell és l’arrel i el llinatge de David que ha enviat a Jesús. Parla literalment de la seva vinguda, no del seu retorn. I això deixa de ser una profecia: és una altra manera d’explicar la transmutació del llinatge de David en Jesús, després de l’autodestrucció apocalíptica. La prostitució de la dona de l’Apocalipsi i les bèsties que l’envolten no representa a l’església cristiana, sinó al regne d’Israel, des de David fins a Jesús. Solapa el Nou amb l’Antic Testament, l’antigor amb l’edat mitjana. Solapa, per tant, la història jueva amb la cristiana, i Israel amb Roma i Bizanci.

Un zodíac que emmarca a Maria i la dona apocalíptica

L’escena de la coronació de Maria és al centre de la façana, mentre que la de l’anunciació es troba just a sota. I és, en aquesta segona escena, on es fusiona a Maria amb la dona de l’Apocalipsi. Apareix amb un zodíac, que representa la corona de dotze estrelles de la dona de l’Apocalipsi i amb un rosari, que representa el misteri de Maria.

A la façana del Naixement de la Sagrada Família concebuda per Antoni Gaudí existeix un zodíac al centre de la façana, que només es pot veure bé si es mira des dels laterals. Es troba envoltant l’estel de Betlem, que s’ubica (seguint la posició dels símbols zodiacals) en Capricorn. D’aquesta manera, les constel·lacions coronen l’estel que il·lumina el Naixement. Al centre, amb l’estel a baix, s’hi mostra l’escena de l’anunciació de Maria. Però no s’hi veu representat el conjunt zodiacal complert ni forma un cercle, com es sol representar, es mostra com dos arcs de cercle, creant una arcada en punxa típicament gòtica. Només s’hi mostren 8 símbols, falten Escorpí, Sagitari, Capricorn i Aquari. Veiem-los:

Figures 7, 8, 9, 10 i 11. Fotografies: Andreu Marfull 2023. Elaboració pròpia

La presència d’un zodíac en aquesta escena, en què la dona de l’Apocalipsi s’uneix amb la verge Maria, aporta una línia de recerca: trobar-hi la resta, el sol, la lluna i els planetes, tal com si fos una carta astral. En aparença, la façana no els conté, però resseguint el fil del misteri anterior, esdevé una possibilitat.

Altrament, destacar que tant Balança com Peixos es troben mig amagats. Part del seu significat és la façana en sí. En l’astrologia i la iconografia de tradició cristiana, el signe de Peixos té un lligam absolut amb la figura de Jesucrist i el triomf sobre la mort. Astronòmicament, el naixement de Jesús coincideix amb l’inici de l’Era astrològica de Peixos. És el signe que defineix tota la seva era i teologia.  En l’Església primitiva, la paraula grega per a peix (ICHTHYS) era l’acrònim de “Jesucrist, Fill de Déu, Salvador”. Peixos és l’últim signe del zodíac, representant la dissolució de la matèria, el sacrifici final i el trànsit cap a una nova vida. És el pas de la foscor de la mort a la llum espiritual. Per altra banda, el signe de Balança representa, de manera directa i universal, l’equilibri, la justícia i l’harmonia. La seva imatge —els platets d’una balança— simbolitza la necessitat de ponderar, comparar i trobar un punt just entre forces oposades. Aquesta idea impregna tota la façana, la idea del Naixement i el seu missatge encriptat.

Una carta astral que conté una data

La Sagrada Família no és un temple més ni es troba en un lloc qualsevol. Dialoga amb la Provença (i la Magdalena) i la ciutat comtal, ens acosta a l’Apocalipsi i conté un zodíac. Per què un zodíac?

La Nova Cronologia dirigida pels matemàtics Anatoly Fomenko i Gleb Nosovskiy ha identificat nombrosos edificis singulars que contenen al seu sostre o parets representacions de cartes astrals que representen dates, incorporant les dotze constel·lacions, els planetes més el sol i la lluna, com al Vaticà, a la Vila Farnese i altres llocs. I aquestes dates són, totes, molt més recents respecte a les dates que oficialment s’atribueixen a aquestes representacions. De fet, aquest corrent científic conclou que l’antiguitat és un reflex enviat al passat de l’Edat Mitjana, i que el naixement de Crist l’hem d’entendre l’any 1152. A partir d’aquí apareix la tesi que potser també és el cas de la Sagrada Família, és a dir, que la façana del Naixement representa una carta astral zodiacal que reflecteix l’any 1152.

Segons les recerques de la Nova Cronologia, la data de l’any 1152 es correspon a la d’un nou estel que apareix al firmament: una llum brillant que resultà ser una supernova a la constel·lació de Cranc, un fenomen astronòmic de primer nivell que la història oficial ha deixat datat l’any 1054 i l’ha fet coincidir amb un episodi cabdal: el cisma cristià entre les esglésies de Roma i de Bizanci del 1053. I, 33 anys després de l’any 1152, el 1185, segons la història oficial és quan mor l’emperador Andrònic Comnè, de manera similar a com ho fa Jesús: després de tres anys de govern, de protegir als pobres, de ser objecte d’un complot per part de la seva noblesa i d’acabar morint en un martiri públic de tres dies, rebent l’agressió de l’espasa d’un soldat romà.

Andrònic, per aquestes i altres raons, és el Crist que identifica la Nova Cronologia, si bé els matemàtics russos el fan el primer d’un llinatge i un imperi, i la història oficial el darrer dels totpoderosos i àmpliament documentats Comnè.

I aquí és on apareix la Provença. Resseguint els fets de la història real, en temps d’Andrònic, una dona de nom Eudòxia Comnena, neboda i probable amant d’Andrònic, es trasllada a la Provença amb la intenció (segons les fonts) de casar amb el comte de la Provença o el casal de Barcelona, dues branques de la mateixa família. Oficialment no ho aconsegueix, però sí ho fa la seva filla, casant amb el rei Pere, i tenint per fill al rei Jaume I el conqueridor. És a dir, hi ha un trasllat a Occident de la sang imperial d’un llinatge que la Nova Cronologia fa Jesucrist.

Estem parlant de Maria Magdalena?

Breu resum: La manera com ha quedat escrit aquest episodi al segle XII oficial és aquesta: una neboda d’Andrònic, de nom Eudòxia Comnena (dita “emperadriu” per qui serà la seva filla, de nom Maria), arriba a la Provença amb la intenció d’esposar-se amb la casa comtal, i reial, barcelonina, provençal i oficialment també aragonesa (després angevina), si bé aquesta unió no es fa fins la unió de la seva filla, Maria, amb el rei Pere, els pares oficials de Jaume I, comte de Barcelona i rei d’Aragó. Les cròniques oficials diuen que Eudòxia, des de la Provença, es trasllada a Montpeller, on funda, a la catedral de Magalona, l’Orde de l’Esperit Sant sota la benedicció del Papa Inocenci III, el líder que iniciarà poc després la Inquisició a Europa. Vaja, que no només té una vida paral·lela a la de la Magdalena, sinó que amb ella apareix l’Esperit Sant i l’església muta cap a una deriva inquisitorial catòlica que fa tremolar a mitja Europa. Paral·lelament, l’any 1185 mor l’emperador de Constantinoble Andrònic Comnè, en unes circumstàncies molt semblants (gairebé equivalents) a les de Crist. Un emperador que, segons narra la crònica de la seva biografia, es proposà atendre als pobres i limitar els abusos de la noblesa, i això conduí a un motí, a la seva detenció i posterior condemna, i a un martiri cruel. Arran d’aquest episodi, els Comnè deixen de governar Bizanci (també dit Imperi grec) i, des d’Europa Occidental, s’organitza una croada que recuperarà Constantinoble l’any 1204 i, oficialment, iniciarà el que es coneix com l’Imperi llatí de Constantinoble.

En aquesta mateixa línia, existeix un conegut conte medieval que sembla que ens parli d’aquest episodi, traduït a varis idiomes i que arribà a ser molt popular al Renaixement, si bé avui en dia no forma part de la memòria popular. Es tracta del conte de Pierre de Provença i la bella Magalona, qui se la fa filla del rei de Nàpols, que (es diu) s’enamora del cavaller Pierre de Provença i acabarà fundant una nova església prop de Montpeller, on es troba la catedral de Magalona. I hi ha fonts que diuen que l’home que havia de ser el marit d’Eudòxia era el comte Ramon Berenguer de Provença, també conegut com a Pere, és a dir, Pierre. Es tracta d’uns fets que connecten amb l’aparició dels Anjou al comtat de la Provença, els qui competiran amb els reis d’Aragó pel control de Sicília i Nàpols, abans d’unir-se en varis matrimonis, i repartir-se els honors de reis titulars d’Hongria i Jerusalem.

En clau neocronològica, aquests fets cal posar-los en perspectiva. Són rellevants, si bé cal situar-los sota l’interrogant cronològic, és a dir, no tenen perquè referir-se realment als segles XII i XIII oficials, com ho fa la Història avui establerta. Per exemple: la Nova Cronologia ubica els fets de la persecució càtara els ubica als segles XVI i XVII, en temps del que considera és quan culmina la implosió de l’imperi original iniciat amb Andrònic Comnè.

El casal de Barcelona, el protagonista ocult d’aquesta història, i el secret català

El casal català de Barcelona és, oficialment, casa comtal de la Provença des de l’inici del segle XII, coincidint amb la fundació de l’Orde del Temple de Salomó. El primer comte templer fou el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, abans de ser coronat príncep de l’Aragó. Es tracta d’un casal establert a Barcelona, originari dels poders occitans de Narbona, Tolosa, Carcassona i Montpeller, abans de deixar una branca a la Provença, després a Sicília, Mallorca, Grècia i Nàpols. La seva història està estretament vinculada al llinatge Anjou al llarg dels segles XIII-XV oficials a través de la Provença i l’expansió a Itàlia, compartint ambdues famílies les barres catalanes i la flor de lis. Així mateix, extraoficialment, els poders occitans de l’eix Provença-Barcelona foren els d’un feu jueu amb seu al Principat de Narbona, d’on prové un llinatge jueu d’exiliarques de Babilònia des de temps abans de Carles Martell, en plena incursió sarraïna, essent el pont amb una història esborrada del consens col·lectiu.

La hipòtesi inicial

La hipòtesi inicial és que la façana del Naixement de la Sagrada Família conté, encriptat a la pedra, l’any 1152 i el doble relat de l’origen de Crist, el dels evangelis i el de l’Apocalíptic, perquè les generacions futures puguin descobrir-ho. Gaudí hauria tingut accés a aquest coneixement i ho hauria volgut deixar palès, en honor a la veritat.

Els orígens de Crist i el cristianisme són uns altres. Tal com ha establert la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, la implosió de l’imperi original que neix i honora a un Crist emperador associat a un llinatge, requereix reformular la seva autoritat. Al fer-ho apareix la figura del Crist universal actual, i es concep una història a la seva mida, que fa de la Roma italiana la legítima capital del cristianisme i dels poders d’Europa. La Santa Inquisició i després la Companyia de Jesús són, amb els benedictins i les monarquies europees, els autors d’aquesta gran manipulació, que acabarà imposant al món sencer l’esquema històric vigent seguint la cronologia oficial.

L’Orde de Sant Benet, omnipresent a la façana

Els tres portals de la façana del Naixement són, també, el símbol de l’Orde Sant Benet (que fa de Maria Magdalena la seva icona medieval). La similitud entre els arcs i les coves dels tres portals i el símbol de l’Orde Benedictí és evident; i potser per aquesta raó en Gaudí col·locà, a les bases dels seus extrems dret i esquerre, un camaleó. Els dos camaleons ens diuen que hi ha una informació camuflada, i que aquesta apareix amb l’Orde de Sant Benet, que neix oficialment a Nàpols (com la bella Magalona), i després s’estendrà per tota Europa des d’Occitània, concretament des del monestir d’Aniana, precisament on es diu que es retirà l’emperadriu Eudòxia Comnena, i des d’on es concep l’Orde de l’Esperit Sant. Els camaleons simbolitzen el canvi constant, la mutabiitat i el pecat, que aquí es descobreix. És a dir, ens ubica els fets del Naixement a l’aparició de l’Esperit Sant, Sant Benet i la santa Maria Magdalena a Occident, la més venerada de l’orde benedictí. I ens els acosta al llinatge del Casal de Barcelona, al dels Anjou i als regnes de Sicília i Nàpols pels quals competiran, on es crearà el Regne titular de Jerusalem, vinculat des d’aleshores als reis de Sicília i Nàpols, coronats també com a reis titulars d’Hongria.

Figura 12. Imatge de la dreta: Emblema de l’Orde de Sant Benet: tres turons de Montecassino, a la regió de Nàpols, on Benet trobà la inspiració, en una cova, a l’igual que la Magdalena a Maxim de la Bauma. Muntatge: elaboració pròpia.

Figura 13. Posició dels camaleons que emmarquen la base de l’emblema de l’Orde de Sant Benet ocult a la façana. Imatges dels camaleons: Andreu Marfull, 2026. Elaboració pròpia.

L’equivalència entre Sant Benet i la composició de la façana és literal. Els turons amb coves de Montecassino són clarament visibles, tal com també ho és la creu que s’enlaira. Tal com es veu més endavant, on es troba la creu de l’emblema benedictí coincideix amb la creu vermella en forma de Tau que corona l’eix central de la façana.

I la relació de Sant Benet amb Maria Magdalena també està reflectida a la façana. Tal com es pot observar, als laterals dels camaleons es troben uns segells de pedra amb la creu puntada o occitana, en què al centre s’hi pot veure un Sant Grial amb unes nanses que bé semblen una “M”, de Maria, i de Magdalena.

Figura 14. Posició de la creu occitana amb el Sant Grial i la “M” de Maria als laterals de l’emblema de l’Orde de Sant Benet ocult a la façana, als laterals dels camaleons. Imatges de les creus: Andreu Marfull, 2026. Elaboració pròpia.

Val la pena recordar que -la història oficial- ha deixat escrita la llegenda de que el Sant Calze va anar a parar als dominis del comte de Barcelona i rei d’Aragó, fins arribar a València, on es pot contemplar actualment, a la Catedral. Uns fets de temps del rei Alfons el Magnànim, al segle XV oficial, justament quan cau Constantinoble i, des de Florència, amb la iniciativa del Preste Joan d’Etiòpia, s’acorda fer de Roma una nova capital de l’imperi cristià, precedint l’aparició del Vaticà actual i una acumulació de poders inèdita sobre el Papa de Roma, en paral·lel a la colonització europea del món.

El firmament del Nadal de l’any 1152

Fent ús de l’aplicació stellarium-web.org és possible reproduir la posició dels astres del firmament a la data de Nadal de l’any 1152, mitjançant uns càlculs basats en diferents models astronòmics oficials. Amb aquesta eina és possible desxifrar una potencial composició dels astres i les constel·lacions del cel de Nadal del 1152. El primer que es ressalta és la posició de Júpiter i el Sol, amb Venus entremig i Mercuri a sota. No s’hi llegeixen Mart, Urà i Neptú, però hi són. Mart és al damunt de Júpiter, Neptú es troba ocult per Júpiter i Urà pel Sol.

Figura 15. Posició dels astres a 25 de desembre de 1152. Font original: stellarium-web.org. Complement de la dreta: Elaboració pròpia.

A partir de l’observació de la façana es constata una possible alineació vertical entre el Sol, Venus i Júpiter, si entenem el Sol amb el zodíac en què es troba l’estel de Betlem, Venus amb la coronació de Maria i Júpiter amb el xiprer superior. A més, a sobre el xiprer s’hi troba una creu vermella en forma de Tau i un colom, que bé pot referir-se a Mart. D’aquesta manera Júpiter i Mart es situen tal com es veia el firmament el Nadal de 1152. Amb una simple observació es constata com les distàncies relatives entre els astres visibles, que són (de baix a dalt, mirant la façana) el Sol, Venus i Júpiter amb Mart al capdamunt, encaixen amb les del firmament real, aquí reconstruït.

Figura 16. Primera correlació de símbols de la façana del Naixement de la Sagrada Família i el firmament a data 25 de desembre de 1152. Font del firmament: stellarium-web.org. Elaboració pròpia.

La imatge anterior dona fe d’haver-hi, si més no, una probable relació, amb la qual cosa es planteja la hipòtesi de que allà on es troba Mercuri s’ha de localitzar una simbologia que el representi. I el mateix passa amb Urà i Neptú. Paral·lelament, s’observa que a la constel·lació de Sagitari hi ha Mercuri, el Sol, Urà i Venus, mentre que a la de Sagitari Neptú, Júpiter i Mart, de manera que la façana pot seguir aquesta composició. Tanmateix, a la part superior de la façana hi destaca un particular Crismó, amb la creu i l’alfa i l’omega característics, que, tal com es treballa més endavant, conté el “clúster” d’Escorpí en la seva totalitat, és a dir: Escorpí, Júpiter, Mart i Neptú. En aquest cas (si es situa Júpiter al Crismó) la correspondència és més clara, si bé cal considerar com encaixen tots aquests símbols a la façana tal com s’observa a la següent figura:

Figura 17. Segona correlació de símbols de la façana del Naixement de la Sagrada Família i el firmament a data 25 de desembre de 1152. Font del firmament: stellarium-web.org. Elaboració pròpia.

Per avançar en aquesta línia, s’utilitza l’aplicació astro.com, que s’informa a continuació.

La carta astral del Nadal de l’any 1152

Un cop exposades les raons per entendre aquesta façana com un cavall de Troia encriptat a la pedra, es procedeix a contrastar la carta astral del Nadal de l’any 1152 amb la forma, composició i elements presents o identificats a la façana. S’utilitza l’aplicació astro.com, en la modalitat sideral (no la tropical). El zodíac sideral és el sistema zodiacal que es basa en les constel·lacions reals del cel, no en les estacions terrestres. És el zodíac que intenta mantenir la connexió directa entre astrologia i astronomia, evitant el desfasament causat per la precessió terrestre. En canvi, el zodíac tropical és el sistema zodiacal més usat en astrologia occidental. La seva característica essencial és que no es basa en les constel·lacions reals, sinó en les estacions de la Terra i la relació entre el Sol i l’equinocci de primavera.

Figura 18. Carta astral sideral a data 25 de desembre de 1152. Font original: astro.com.

A la carta astral resultant a Nadal de l’any 1152 es constata la posició dels astres en Sagitari Escorpí, i s’hi afegeixen Neptú i la Lluna a Lleó, fet que també es pot comprovar a stellarium-web.org.

Punt de partida de l’anàlisi zodiacal: el significat ocult

Per on començar? El que és més evident és on es troba el Sol: al peu del zodíac, representat com la llum que anuncia el naixement de Crist. L’estel de Betlem. Al centre d’aquesta escena s’hi troba l’anunciació de Maria, que és la Lluna, i està envoltada per un rosari. I, el rosari és una pregària centrada en Crist, però viscuda amb Maria, que conté quatre misteris: gojosos, lluminosos, dolorosos i gloriosos, que rememoren els evangelis. Mentre que els signes del zodíac representen el temps còsmic i pagà (les constel·lacions que governaven el destí dels homes abans de Crist), la presència del Rosari simbolitza la transformació del temps en història sagrada. En col·locar el Rosari abraçant el zodíac, Gaudí vol expressar que, a través de la Verge Maria i el naixement de Jesús, l’univers sencer queda redimit i el temps astronòmic lineal es converteix en un temps de salvació divina.

Per tant, hi trobem un zodíac com si del firmament es tractés, que emmarca un rosari que a l’hora envolta l’anunciació de Maria i els seus misteris, amb l’estel de Betlem a sota, justament on correspondria a la constel·lació de Capricorn si el zodíac estigués complert, coincidint amb la data del naixement de Crist, la nit del 24 al 25 de desembre, que cau en Capricorn. S’hi troba, a més, el Sol, la Lluna com a dona que espera un infant i el firmament, amb les dotze constel·lacions de les quals només se’n veuen vuit. I com s’ha dit, hi apareix un rosari. Doncs bé, tota aquesta conjunció d’elements condueix a la següent cita del llibre de l’Apocalipsi. Que diu:

… “una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus i, al cap, una corona de dotze estrelles. Espera un nen” … (Ap. 12:1-2)

En aquesta cita apareix, per primer cop, la dona del llibre de l’Apocalipsi que infanta un nen i altres fills que tot tipus de bèsties intentaran devorar, mentre falsos profetes i el caos s’imposa, fins que tot es prostitueix, tant la dona com la ciutat de Babilònia (que el llibre acaba assimilant). Es tracta, doncs, d’una cita rellevant, que apunta a un llinatge i a una destrucció prèvia a l’enviament de l’àngel de David, com a Jesús, tal com s’ha vist abans.

Les coincidències són evidents. El Sol, una dona embarassada i dotze estels, que són les dotze constel·lacions del firmament, més una lluna que, com es mostrarà més endavant, apareix als seus peus (més enllà de la tradicional vinculació de la lluna amb les deesses o fins i tot amb la mateixa Maria). Gaudí ha fusionat a Maria amb la dona de l’Apocalipsi (llibre que la convertirà en prostituta). I hi ha afegit el rosari per indicar que aquí jau el seu misteri. Aquí, la dona de l’Apocalipsi i Maria són la mateixa figura, si bé cal fer una sentida reflexió per comprendre i transcendir el que això significa. Aparentment, són completament contraposades, una té fills que governen les nacions de la terra i desperta bèsties que generen destrucció, fins que apareix el que a l’Apocalipsi es coneix com l’àngel de Jesús. I l’altra infanta només un nen, que no té descendència, però al morir ressuscita d’entre els morts i, com a àngel, s’eleva al cel i jau a la dreta del Déu pare. La primera esdevé una prostituta, i la segona una verge. Però, certament, estan al mateix llibre. Són la mateixa persona. Aquí s’hi veuen dos naixements de l’àngel de Jesús: l’evangèlic i l’apocalíptic. A baix, s’hi troba la versió evangèlica, situada a prop dels vianants que contemplen la Façana del Naixement, i al damunt l’apocalíptica, per qui vulgui mirar més amunt.

El Nou Testament que tot cristià adopta és l’evangèlic, i cap fa seu l’apocalíptic, però ningú el priva de triar. S’estima més el que parla de l’amor i la pau de la salvació, i rebutja el que ho fa de la lluita i la guerra que tot ho destrueix, abans de la salvació. Però, com s’ha dit, només una versió és real. I és l’apocalíptica. L’és perquè tracta, com als evangelis, del naixement d’un infant que es vol matar (Ap. 12), que predicarà essent viu, fins a morir en mans dels seus i reaparèixer d’entre els morts, creant així una Aliança amb Déu i elevant-se al cel, assolint l’eternitat i anunciant la bona nova eterna (Ap. 11). I, al final, Déu anuncia la seva vinguda, com a àngel de David, i Jesús (Ap. 22). La diferència és que a l’Apocalipsi el seu poder inicial l’assoleix, inicialment, després de devastar la terra i morir un terç de la humanitat, assimilant-se a un lleó (Ap. 10), i el seu retorn, ja com a àngel de Jesús, té lloc després d’una llarga història de lluites entre bèsties que acaba assimilant-se als fills de la dona, que acabarà transformada en una prostituta quan la ciutat de Déu que ella ha creat (Babilònia) es destruïda (Ap. 17).

Recapitulant, què ens està dient aquesta història? Que va erigir-se un imperi, a partir d’un gran lluitador, un lleó, com el Lleó de Judea: el rei David, fins a aparèixer, més endavant, el Jesús que avui tots coneixem. I aquest imperi no era el petit regne d’Israel, era el que associem als dominis greco-romans, antics i medievals, que s’estenien més enllà de la mar Negra. L’imperi bizantí rus-horda, en la seva màxima expansió, que identifica la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy. El Nou Testament, vist així, amb el llibre de l’Apocalipsi, incorpora l’Antic, que no és tant antic. Parlen del mateix.

El relat que cal seguir, per tant, és aquest: hi va haver un poder provinent del Nord, de Gog i Magog (com narren els diferents textos apocalíptics) que ocupà Euràsia y part d’Àfrica, i deixà la llavor d’un llinatge que s’estengué arreu i creà els seus propis símbols i icones, com el Crist emperador i rei de reis, el rei David, abans de crear al Crist universal. En aquest context, un rei de reis, o Gran Khan, s’estableix a Constantinoble, creant un imperi i fent vassalls els dominis dels seus entorns. Però, hi ha un moment en què cau aquest poder, com ho fa Babilònia, i s’opta per a reconstruir-ho tot. També la història. Pel seu camí, el llinatge imperial aterra a la Provença, com ho fan la Magdalena i Eudòxia, i creen allà una família imperial pròpia que, al caure definitivament Constantinoble a mans dels otomans (els qui no accepten l’autoritat de Roma) acaba per generar una commoció global tal que donarà peu al llibre apocalíptic, i a l’etapa colonial del cristianisme europeu. L’àngel de Jesús no és el seu retorn, és la seva transmutació en el Jesús universal modern. Aquest Jesús, vindrà amb el que l’Apocalipsi fa un cavaller vestit de blanc sobre un cavall blanc, que no és altre que el Papa de Roma, un cop es proclama el pastor universal de tots els pobles. I ho fa absorbint els símbols i l’autoritat sacerdotal del Preste Joan d’Etiòpia, del llinatge del rei Salomó, per tant del rei David, llinatge imperial com el poder que la Nova Cronologia atribueix a Andrònic Comnè. Un poder absolut que honora a diversos personatges, tots magnificats i manipulats, que de fet formen part del llinatge de Gengis Khan, conegut pels cronistes europeus com el rei David i el Preste Joan de les Índies. Als capítols 11 i 12 de l’Apocalipsi es cita de vàries maneres, fins a cinc cops, el 1260, que coincideix amb l’inici del llinatge dels Paleòleg al tro de Constantinoble, amb el poder de la creu vermella, provinent d’Occident, en temps de Gengis Khan, qui de fet ostentà, oficialment, el poder del Preste Joan. Per aquesta raó, a l’Apocalipsi s’oculta el nom del lleó totpoderós que sotmet terra i mar, i després s’alça al cel (Ap. 10, 11), i el de l’infant equivalent que la bèstia vol devorar (Ap. 12). És el “sense nom” que aquí s’identifica amb Gengis Khan, o rei David, i amb el llinatge d’Andrònic Comnè.

Aquesta és la història de l’Apocalipsi. Narra l’expansió tàrtara i mongol per tot el món i la implantació de l’autoritat d’un sol Déu, que inicialment delega la seva autoritat al llinatge del Preste Joan. Però hi afegeix les terribles lluites que es mantenen entre els seus descendents i seguidors  (les bèsties apocalíptiques) fins que cau l’imperi que ho mantenia tot lligat: Bizanci i el seu poder per tota Europa. En aquest context, tal com es desprèn dels mapes antics, l’autoritat del Preste Joan es trasllada a Roma (ho fan els símbols, que són el mateix: la tiara papal de tres corones i la triple creu papal). Es reescriurà la història, fet que obligarà a la seva reconstrucció simbòlica a Roma, com a Papa, però també com a Joan el Baptista, qui beneeix a Crist, la nova icona d’una nova religió. El cristianisme universal desvinculat dels llinatges monàrquics. Els poders i el coneixement de l’Orient es desplacen a l’Occident, i amb la seva força acaben per crear un passat mil·lenari per al nou Crist, forçant al món sencer a acceptar el seu relat. La Santa Inquisició i la Companyia de Jesús, que accedirà a la majoria de corts imperials del món, ho faran possible.

La Magdalena, feta prostituta segons la tradició cristiana, no fou altra que una emperadriu o part del llinatge imperial original que ve a la Provença. I, des d’allà, es reconstrueix un nou imperi: el del Vaticà i el cristianisme romà, en  nom de Sant Pere.

Gaudí, en aquesta façana, reprodueix les dues versions de Crist, i el rosari ens ho fa saber, posant allà l’anunciació de Maria tal com la dona de l’Apocalipsi. Més amunt, tal com es veurà a continuació, incorpora un crismó simbòlic que és en sí mateix l’Apocalipsi complert, a la vista de tothom.

Lluna i Saturn a Lleó (una escena apocalíptica)

Lluna a Lleó (la dona vestida de Sol de l’Apocalipsi bíblic): La dona (Ap. 12,1–2) apareix com una “una gran senyal al cel”: una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estrelles. Està embarassada i a punt de donar a llum. La dona embarassada és l’anunci de la concepció de Maria envoltada pels signes zodiacals, les “dotze estrelles”. El firmament està omnipresent.

Figura 19. Lluna a Lleó. Posició dels signes zodiacals al voltant de l’escena de l’anunciació a Maria, a la façana del Naixement de la Sagrada Família. Imatge i composició: elaboració pròpia.

Està vestida de sol, que és el lleó, i la lluna sota els peus cal veure-la als tres arcs que serveixen per compondre l’escena del Naixement.

Figura 20. Lluna a Lleó. Posició de l’arc representatiu de la lluna als peus de la dona a qui s’anuncia que infantarà un nen poderós, a la façana del Naixement de la Sagrada Família. Imatge i composició: elaboració pròpia.

Nota històrica: oficialment, entre els segles XII i XIII d.C., els monjos dels monestirs europeus reciten 150 avemaries juntament amb 150 salms. La tradició dominicana explica que la Mare de Déu va donar el rosari a sant Domènec de Guzmán el 1208 a Prouille, per combatre l’heretgia càtara. Els dominics van tenir un paper clau en difondre i estructurar el rosari.

Saturn a Lleó (Portal de la Caritat suportat per tortugues): Dues tortugues emmarquen l’escena de la coronació de Maria i el naixement de Crist. La tortuga representa longevitat i paciència i s’assimila a Saturn, el planeta que requereix més temps per donar la volta al Sol. És un animal associat històricament a la lentitud, la constància i la immortalitat. Simbolitza el pas del temps immutable davant l’eternitat de Déu. L’energia de terra (regida per Saturn, el déu del temps i el límit) es llegeix a la base de la façana. La llum (Lleó) només pot elevar-se si hi ha una base sòlida (Saturn). Gaudí ho converteix en arquitectura pura: a baix → tortugues (Saturn), a dalt → estel, llum, vida (Lleó).

Figura 21. Saturn a Lleó. Posició de les tortugues gegants d’aigua i de terra que sustenten les columnes que emmarquen el naixement del “nen sol” o Lleó. Composició: elaboració pròpia.

Gaudí va col·locar les dues tortugues centenàries aguantant les columnes precisament a la part més baixa. La tortuga és l’animal saturnià per excel·lència. A més, en estar orientada al Nord-Est, rep el primer raig de sol de l’hivern, activant el mapa simbòlic. L’escena reprodueix una famosa cita del llibre de l’Apocalipsi:

“La seva cara era com el sol i les seves cames  com columnes de foc. Duia a la mà un llibret obert. Estrebà el seu peu dret al mar i l’esquerre, a la terra, i es posà a cridar amb veu forta com el rugit d’un lleó.” (Ap. 10:1-4)

Un lleó, que és el Sol, posa els peus a la mar i a la terra i proclama el ser domini. Per aquesta raó una tortuga es d’aigua i l’altra de terra. Les dues columnes de tota l’escena són les cames del dominador apocalíptic del món, després d’acabar amb un terç de la humanitat. És qui pujarà al cel, al morir, i crearà el regne del cel. L’inici del llinatge, que neix amb la dona que infantarà el nen que la bèstia vol devorar. Aquest personatge no és cap altre que Gengis Khan, que és també conegut com el rei David dels Jueus, i el Messies és, d’acord amb els Evangelis, del seu llinatge. Aquesta dada és cabdal, perquè les dues columnes del lleó sobre les tortugues presideixen, precisament, la genealogia de Jesús, passant per David.

Figura 22. Columna central de la façana del Naixement de la Sagrada Família, amb el llinatge oficial de Jesús. Font de la imatge: https://modernistespuntcom.blogspot.com/2012/06/la-sagrada-familia-facana-del-naixament.html

El gran clúster de Sagitari

El fet astronòmic més rellevant del cel de 1152 és que Mart, Júpiter i Neptú es troben solapats a Escorpí, i que el Sol, Mercuri, Venus i Urà es troben a Sagitari. A la façana, aquest fenomen es tradueix en la immensa acumulació d’elements en l’eix central, posats en sentit vertical (apuntant al cel), que, alhora, fa referència a l’arc de Gengis Khan. Tal com es veu a la imatge, l’arquer de Sagitari apunta amb el seu arc a Escorpí i tots aquests astres estan alineats.

Figura 23. Imatge de Gengis Khan a l’esquerra i representacions del centaure de Sagitari al centre i la dreta.

Sagitari (El Centaure/Llançador): Curiosament, sota aquesta òptica, la forma apuntada de les tres arquivoltes de la Caritat que pugen en fletxa cap al cel simulen geomètricament la tensió de l’arc de Sagitari apuntant cap a l’infinit celestial. La coronació de Maria és la punta de la fletxa, mentre que el xiprer superior és la projecció, un cop s’ha enlairat al cel.

Figura 24. Arc de Sagitari apuntant al cel a la façana del Naixement de la Sagrada Família, amb Gengis Khan a l’esquerra i el centaure de Sagitari a la dreta. Muntatge: elaboració pròpia.

Sol a Sagitari (l’estel de Betlem i l’escena del Naixement): El 25 de desembre de 1152 el Sol era a Sagitari d’acord amb el zodíac sideral (astronòmic), si bé al zodíac tropical (astrològic) entrava a Capricorn. L’estel, en aquest sentit, es troba a Capricorn al fragment del zodíac que l’envolta a la façana.

Figura 25. Sol a Sagitari. Sol identificat amb l’estel de Betlem als peus del zodíac central de la façana. Sobreposat el símbol del Sol segons l’astronomia. Muntatge: elaboració pròpia.

Urà a Sagitari (solapat al Sol): No disposa de representació mítica o animal, al ser un planeta identificat l’any 1781 que va ser batejat amb criteris tecnològics i científics. Per tant, no es coneix l’any 1152, però Gaudí l’integrà. A mode d’hipòtesi, Gaudí tenia la capacitat d’afegir-ho, i ho haver-ho fet deixaria un interrogant o contradicció inherent a la seva obra. En l’astrologia se’l representa com una figura que uneix matèria (Creu o món tangible) i esperit (Cercle, totalitat o consciència) amb unes semicircumferències laterals que representen la recepció, intuïció, però també la ruptura i l’alliberament. Però també com una combinació del signe del Sol i la fletxa de Mart apuntant amunt (verticalment). La fusió de la fortalesa del Sol més la lluita de Mart representen el despertar de la consciència, la innovació i la llibertat radical. El Sòl és el mateix estel de Betlem, mentre que Mart és l’escena de la coronació de Maria.

Figura 26. Urà a Sagitari. Urà sobreposat al sol, i forma del símbol d’aquest planeta segons l’astronomia. Composició: elaboració pròpia.

Mercuri a Sagitari (sota de l’estel de Betlem): Escena dels músics i els àngels anunciant el Naixement. Hermes/Mercuri inventa el primer instrument harmònic, la lira, i representa el ritme i la vibració. Mercuri és el pont entre la celebració ritual, la música humana i l’harmonia còsmica.

Figura 27. Mercuri a Sagitari. Músics emmarcant l’escena del Naixement, i sobreposat el símbol d’aquest planeta segons l’astronomia. Composició: elaboració pròpia.

Venus a Sagitari (la coronació): Es llegeix en l’escena de la coronació de Maria, ambdues són les deesses de l’amor i la fecunditat. Inclou l’exuberància floral, vegetal i de fertilitat primaveral que soterra l’escena del bressol sota el xiprer superior, simbolitzant l’amor i la gràcia venusiana. 

Figura 28. Venus a Sagitari. Escena de la coronació de Maria sobre el zodiac. Sobreposat el símbol d’aquest planeta segons l’astronomia. Composició: elaboració pròpia.

El gran clúster d’Escorpí

Escorpí (l’ou i el pelicà): Es troba al peu del xiprer. A l’igual que el signe d’Escorpí, representa la mort, el sacrifici i la regeneració o renaixement. A la simbologia medieval el pelicà es fereix el pit per alimentar les seves cries. En un altre sentit, representa la Sang de Crist, el vi del Sant Sopar i el martiri posterior. A l’ou es llegeix IHS, que pot voler dir: Iesus Hominum Salvator (‘Jesús salvador dels homes’, en llatí), i es troba al davant d’una corona que fa de niu dels pelicans. Al seu damunt s’hi edifica un enorme xiprer ple de coloms coronat amb una creu Tau.

Figura 29. Escorpí encarnat en un pelicà. Font de la imatge: https://blog.sagradafamilia.org/escenes-naixement/

En aquesta reconstrucció representa la mort i la fi del poder imperial de l’ungit, a Constantinoble, i la reencarnació en la reialesa europea. El niu dels pelicans, si s’observa bé, és una corona. El pelicà, en canvi representa la reialesa que ha mutat per no ser reconeguda. És a dir, en Gaudí afegeix, a la façana del Naixement, una referència a un llinatge, a través de la sang de Crist.

Júpiter a Escorpí (l’Arbre de la Vida): Ocupa el vèrtex superior del portal central a través del gran Xiprer verd. Júpiter és el rei d’aquella conjunció. En iconografia cristiana, el xiprer és l’arbre que no mor, que manté la verdor fins i tot en condicions extremes. En iconografia astrològica, és un arbre jupiterià: elevat, noble, protector, vinculat a la idea d’expansió cap amunt. Representa l’ascensió i la immortalitat. Per altra banda, els coloms que s’hi representen simbolitzen L’Esperit Sant, la pau, la benevolència divina o la protecció celestial.

Figura 30. Escorpí com a pelicà presidint l’escena del xiprer amb coloms. Font de la imatge: https://app.emaze.com/@AZOQIQOT/la-sagrada-familia#/16

Mart a Escorpí (la creu Tau vermella amb el colom i el llaç en “X”): Es troba al capdamunt del xiprer. Marc i Júpiter es solapen, estan en “lluita”. La lletra tau (ת) és l’última de l’alfabet hebreu, té com a significat antic “marca, senyal, signe”, marca de vida i protecció, i aquí es relaciona amb la marca citada tant al llibre d’Ezequiel (9:4) com a l’Apocalipsi (7:3, 9:4, 14:1), que marcava als temorosos, lleials i protegits per Déu. Altrament, Sant Francesc d’Assís (fundador de l’orde franciscana) utilitzava la tau com a signum salutis, la “marca de salvació”, en un sentit semblant al dels relats apocalíptics, justament en temps de la persecució càtara. Per altra banda, la presència del colom, també formant una “T”, sobre el llaç en forma de “X”, representen el sacrifici i la resurrecció de Crist que acompanya a aquesta lluita liderada per Mart. Significa tant marca com protecció i lluita. El color vermell apunta a la sang, la lluita de Mart, mentre que aquest color més la forma de la creu s’assimila a la de la creu de l’Orde de Sant Joan que supleix als templers (oficialment al segle XIV, però d’acord amb la hipòtesi X-185 al XVII). (FONT) En aquesta línia, fent-ne una analogia complementària, també té la forma d’un martell (paraula que incorpora la paraula “mart”), dialogant així amb el martell del déu Thor i amb Mart mateix, ambdós déus de la guerra.

Figura 31. Mart a Escorpí. Creu de Tau amb colom al capdamunt del xiprer. Font de la imatge: BORGESE Maurizio/hemis.fr/Getty Images

Neptú a Escorpí (trident, diluvi i coves): A l’igual que Urà, el planeta Neptú no es coneix l’any 1152. Es descobreix oficialment l’any 1846. Per tant, Gaudí l’havia de conèixer, i el va incorporà a l’igual que Urà, ja que no tenia cap inconvenient en afegir-ho i de no fer-ho hauria creat un interrogant o punt feble a la composició astrològica de la data de la façana. Per identificar-lo, cal fixar-se en com l’aigua i la humitat estan omnipresents a tota la façana, que reprodueix les coves on s’hi projecte el misticisme, la profunditat i la dissolució de la forma. Neptú es recolza en la composició del triple portal inferior que s’eleva triangulant la seva projecció cap amunt i transformant-se en un Trident, la mítica llança del déu Neptú. La fletxa central apunta a la coronació de Maria i més amunt a la composició que envolta el xiprer, la punta de la fletxa de l’arc de Sagitari que esdevé també la punta central de la llança de Neptú. D’aquesta manera, el podem ubicar en Escorpí, presidit pel pelicà. Altrament, a les puntes laterals de la llança es troben dos símbols difícils d’ubicar en l’escena cristiana, com són una Arca de Noè (vaixell amb casa al damunt i un colom, dirigit per un home que sembla que entra a una cova), i una imatge d’una dona immaculada sobre el que sembla una llàntia d’oli en la forma d’un ocell. Fa referència, tanmateix, al mite de Deucalió, que construí una barca amb el necessari quan Zeus inunda la terra per castigar a la humanitat. Es creu que arribà al Mont Parnàs, on hi havia la nimfa Corícia, a una cova, il·luminada per llànties d’oli per fer-ne culte.

Figura 32. Neptú a Escorpí. Trident de Neptú al capdamunt dels tres portals del naixement de Jesús. Font de les imatges de Deucalió i Corícia: https://modernistespuntcom.blogspot.com/2012/06/la-sagrada-familia-facana-del-naixament.html

Gaudí, amb aquestes figures pròpies de la mitologia grega, ens demostra la seva capacitat de jugar amb els símbols i de deixar escrit (en pedra) una segona lectura excepcional del naixement de Crist, a la part superior de la façana.

Una lectura d’Aquari, la inspiració

Tota la façana es troba esculpida per Aquari, una altra de les constel·lacions absents al zodíac central. Per veure-la cal projectar-hi l’aigua que li dona forma, com ho fa a les coves, creant estalactites i estalagmites. La gerra, un dels seus símbols zodiacals, es troba en l’aigua que s’hi vessa i l’esculpeix. Representa l’energia, coneixement, inspiració i vida espiritual. L’aigua vessada simbolitza la difusió d’idees, la renovació, l’energia vital que Aquari “regala” al món.

Urà és el planeta regent d’Aquari, al compartir vibració. Amb Urà, es converteix en un aire revolucionari. Simbolitza el despertar de consciència, el canvi sobtat, la innovació tecnològica i la llibertat radical. Però, tanmateix, el planeta regent d’Aquari és Saturn, qui sustenta tota la façana amb les tortugues gegants. Saturn governa dos signes: 1) Aquari, en la seva versió intel·lectual, abstracta, universal, i 2) Capricorn, en la seva versió material, estructural, terrenal.

Una lectura de Capricorn, el retorn a l’origen

Un cop feta aquesta anàlisi, ens trobem que -a diferència de la resta de les constel·lacions – no veiem el signe de Capricorn, el grif mig cabra mig peix. Però entenent el significat del seu mite es pot establir una manera d’entendre’l. A Capricorn se’l coneix per disposar d’una memòria mítica i estar regit per Saturn, el déu del temps antic, Cronos, el mateix que estructura tota la façana. I se’l representa corbant-se cap enrere. Per què? Cerca el retorn a l’origen, el temps ancestral que li permeti enllaçar-lo amb el futur.

Capricorn, com a signe saturní, no avança sense mirar enrere. El seu progrés és lent, metòdic, basat en l’experiència acumulada.

En aquest sentit, la seva presència és precisament la seva absència material, i una omnipresència simbòlica total. Representa la data i la història que aquí s’entreveuen, i el seu significat últim, allò que en definitiva ens ha de permetre repensar el present, des del passat oblidat, que només Capricorn pot i sap preservar. Capricorn és, per tant, la data i el passat real on Gaudí ens condueix amb aquesta visió semiòtica i reveladora.

La conjunció simbòlica al Crismó central

In Hoc Signo vinces 

(‘amb aquesta senyal venceràs’)

Atribuït a Constantí com una aparició, a l’adoptar el cristianisme, abans d’entregar Roma al Papa.

Sobre el que s’entreveu com una pedra amorfa, que té també una superfície que recorda a un cactus, hi apareix el Crismó amb l’Alfa i l’Omega als laterals, amb la creu templera, una corona al capdamunt i una figura rara indefinida a cada quadrant que recorda tant una gerra com la forma d’un pètal de la flor de lis, la corona de llorers o la “B” de Basili, és a dir emperador. O, ben mirat, aquestes formes recorden quatre cascs de cavall, marcant la ferradura clavada amb el que semblen claus, i la cadena que l’envolta sembla el pèl del cavall que cobreix els cascs, conegut com a “corona”. D’aquesta manera es fa referència a cavalls, els quatre elements apunten tant a les quatre potes com als quatre genets de l’Apocalipsi del qual prové el poder del lleó que domina la terra, abans descrit. Cada cavaller (guerra, fam, pesta i mort) porta elements militars (com cascs o corones) i cadascun domina un quadrant del món creat.

Escorpí és un signe governat històricament per Mart (el déu de la guerra, els cascs i la milícia), ideal per reflectir aquesta guàrdia apocalíptica en els quatre quadrants. És a dir, aquesta figura amorfa conté tot el relat apocalíptic i la revelació d’on prové, realment, el poder de Crist.

Júpiter, Mart, Neptú i Escorpí s’hi poden entreveure, així com la totalitat de la majestuositat de la façana en sí. Tanmateix, essent estrictes, la constel·lació que encaixa de manera més perfecta i profunda amb la teva escultura és el Cigne (Cygnus), coneguda popularment a l’astronomia cristiana com la Creu del Nord. Aquesta elecció no és només estètica, sinó que connecta de forma exacta amb cadascun dels complexos elements teològics i geomètrics d’aquesta obra.

Per què el Cigne (Cygnus) és la parella perfecta?

El Cigne té una disposició d’estrelles tan simètrica que dibuixa una creu llatina perfecta al cel nocturn. En l’astronomia antiga i medieval, aquesta constel·lació es va reinterpretar directament com la creu del Calvari. El Cigne és una constel·lació vinculada a la transformació i a l’ànima que s’eleva cap a la llum després de la mort. El fet que la constel·lació estigui immersa de ple en la Via Làctia fa que sembli que sorgeixi d’un camí de llum blanca, ideal per representar la corona de llum de la Resurrecció que corona l’escultura.

La creu del Cigne divideix de manera natural la seva regió celeste en quatre quadrants clars. A més, astronòmicament està flanquejada per constel·lacions de caràcter protector, “militar” o heroic de la mitologia (com Cepheus el rei, Hercules o el Àguila), fet que lliga metafòricament amb la presència dels quatre cascs de guàrdia o protecció espiritual de l’escultura.

Finalment, afegir que la constel·lació del Centaure (visible a l’hemisferi sud) conté els dos objectes més famosos amb aquests noms exactes: l’estrella Alpha Centauri i l’espectacular cúmul globular Omega Centauri. Tot i això, a nivell artístic i formal, la silueta sagrada del Cigne (La Creu del Nord) transmet de lluny el missatge de la Resurrecció i el Crismó amb molta més força visual. 

Figura 33. Crismó amb sepulcre de Crist i altres emblemes com a Escorpí, als peus del pelicà.

Figura 34. Ferradures de cavall i cascs de potes de cavall. Font de la imatge: https://www.cavalosecavalgadas.com.br/artigos/ferradura-para-cavalos-tipos-para-que-serve-cada-uma-e-quando-usar

Escorpí és l’únic signe del zodíac associat estructuralment a la mort, el sepulcre i la resurrecció. Representa el moment de l’any on la natura “mor” (la tardor) per passar a l’inframon. En l’Apocalipsi, la mort és l’últim enemic a ser vençut. Que l’escultura mostri el sepulcre amb la corona de llum de la resurrecció al capdamunt és el triomf final que descriu el llibre: la transformació de la mort (l’escorpí) en immortalitat i llum espiritual (l’Àliga). L’Alfa i l’Omega adquireixen aquí el sentit de l’Apocalipsi (22:13): “Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el primer i l’últim, el principi i la fi”, proclamats precisament en el moment del Judici Final. 

Si els cascs fessin referència exclusiva a la guerra dels exèrcits celestials descrits més endavant a l’Apocalipsi (les milícies d’àngels), Sagitari seria l’alternativa. És el signe del guerrer, de la fletxa que apunta al cel i de l’arc del primer cavaller de l’Apocalipsi (l’escut de la victòria). Tot i això, per la presència expressa del sepulcre i la transmutació cap a la corona de llum, Escorpí (en la seva forma d’Àliga apocalíptica) ofereix una càrrega teològica molt més precisa per a la teva obra.

Per acabar, un darrer detall: damunt del Crismó, entre aquest i el pelicà, es pot contemplar una corona a mode de raig vermellós que envolta el que sembla un sepulcre. Fa referència a la mort de Crist, entre el crismó simbòlic de la lluita dels genets que aporten el poder a la creu i la seva resurrecció com a pelicà. Segueix, literalment, el relat apocalíptic, entre capítols 10 i 12, entre la seva glòria i la seva resurrecció, amb el detall que tot el que segueix, mirant amunt, muta en una representació del tot alternativa, en l’ou, el pelicà, el xiprer amb coloms i al capdamunt la creu de Tau amb una “X” i un colom al damunt. Aquí ja no apareix la Maria, ni la dona de l’Apocalipsi, sinó una altra història, que Gaudí ha volgut convertir en un misteri. La resposta és, però, a l’Apocalipsi, al misteri que conté aquest llibre, impossible d’entendre tret que s’estigui disposat a veure-hi una història diametralment diferent de l’origen de Jesucrist, i del cristianisme.

Figura 35. Corona vermella sobre sarcòfag als peus del pelicà que representen la resurrecció de Jesús. Font de la imatge: https://modernismobarcelona.com/lugares/la-sagrada-familia-fachada-del-nacimiento/

Les torres, la lluita i la resiliència

Amb tota aquesta representació dels déus greco-romans identificats en tota mena d’astres, a la façana s’hi pot llegir, també, la mutació d’una simbologia imperial a una altra més mística. És el camí a una religió que transita a la contemplació i deixa enrere una tradició icònica basada en les lluites i els conflictes d’una família de personatges fets mites i símbols de la humanitat més visceral i terrenal.

Sobre les coves de Sant Benet, l’arc de Sagitari i el trident de Neptú s’eleven, a mode d’elevació suprema, les torres dels apòstols, quatre per cadascuna de les tres façanes, culminats amb una singular corona. I al centre de l’edifici hi apareixen les torres dels quatre querubins apocalíptics, els quatre àngels que porten els símbols del bou, el lleó i l’àguila, així com l’àngel sense animal, tots ells alats (que el Nou Testament fusionarà amb els quatre apòstols evangelistes). Entre tots ells s’eleva l’estel de Maria i la Creu central de Crist, que contempla tota la ciutat. Totes les torres estan esculpides per l’aigua i s’eleven tal com estalagmites, que s’enlairen des del terra gràcies al goteig o aiguat de la cova on tot es transforma. Les quatre torres, que Gaudí dedica als apòstols Maties, Judes Tadeu, Simó i Bernabé, representen aquesta elevació, que incorpora a l’hora la pell d’un cactus i una corona que s’inspira en la fruita del cactus de figa de moro, com a senyal de supervivència en condicions extremes, fusionant la humitat de les coves amb la sequedat del desert, apuntant als fruits de l’arbre de la vida citat a l’Apocalipsi (Ap. 22:2). Són la curació, restauració i vida eterna que promet l’àngel de Jesús, i la porta a la ciutat santa de la Nova Jerusalem (Ap. 22:14). Una idea que, al segle XXI, li diem resiliència.

Figura 36. Coronació de les torres de la façana inspirada amb les fruites de les figues de moro o nopal. Font de la imatge de la figa de moro: https://imatgesdemenorca-magda.blogspot.com/2017/09/plantes-de-menorca-figuera-de-moro-figa.html. Font de la imatge de les corones de les torres: https://fity.club/lists/suggestions/Sagrada-Familia-by-Antonio-Gaudi/

Les quatre torres són, també, d’acord amb aquesta lectura, una manera de representar les barres del casal de Barcelona des del qual es materialitza la restauració d’un Crist emperador que transmuta en una condició divina i eterna.

Interpretació del zodíac a la façana, resum

Astre / Constel·lació	Ubicació a la Façana	Significat Simbòlic
Lluna a Lleó	Portal de la Caritat (central) i Rosari	La “dona vestida de sol” de l’Apocalipsi; l’anunci de la concepció de Maria.
Saturn a Lleó	Tortugues a la base de les columnes	L’energia de terra, el temps i el límit que suporten la llum (Lleó).

Astre / Constel·lació	Ubicació a la Façana	Significat Simbòlic
Sagitari	Les tres arquivoltes del portal central	La forma apuntada simula la tensió de l’arc de Sagitari (o l’arc de Gengis Khan).
Sol a Sagitari	Estel de Betlem	La llum que il·lumina el Naixement segons el zodíac sideral.
Urà a Sagitari	Deriva de combinació de Mart i el Sol	El despertar de la consciència, la innovació i la llibertat radical.
Mercuri a Sagitari	Àngels músics	El ritme, la vibració i el pont entre la música humana i l’harmonia còsmica.
Venus a Sagitari	Escena de la Coronació de Maria	Amor, fecunditat i exuberància vegetal.

Astre / Constel·lació	Ubicació a la Façana	Significat Simbòlic
Escorpí	El Pelicà i l’ou (IHS)	Mort, sacrifici, regeneració i la sang de Crist.
Júpiter a Escorpí	El gran Xiprer verd	L’Arbre de la Vida, la immortalitat, l’expansió cap amunt i la protecció.
Mart a Escorpí	Creu Tau vermella i colom	Lluita, marca divina (Ezequiel/Apocalipsi) i el martell de Thor.
Neptú a Escorpí	Tridents, coves i aigua	Misticisme, profunditat, el mite de Deucalió i la dissolució de la forma.

Figura 37. Taula síntesi de la interpretació zodiacal de la façana del Naixement de la Sagrada Família de Barcelona. Elaboració pròpia.

Interpretació d’aquesta hipòtesi

D’acord amb aquesta exposició, Gaudí (que tenia accés a llibres de misticisme medieval i heràldica gràcies a la biblioteca dels benedictins i del seu mecenes) no hauria construït un simple pessebre, sinó un monument criptogràfic. La façana del Naixement seria un gran mirall petri que reflecteix el cel de l’any 1152 per fixar en la història oficial el “segon naixement” simbòlic i celestial de Crist, o el pacte espiritual de la cristiandat a l’Edat Mitjana.

Lectura simbòlica de l’emblema de Sant Benet i el Sant Calze: Quan es mira la façana amb aquesta lectura, s’hi veu:

• Turons → Montecassino, Nàpols (i Montserrat)
• Creu → elevació de Crist
• Coves → ventre primordial, introspecció, subconscient, protecció i refugi
• Sant Benet → patró d’Europa Occidental
• Maria Magdalena → sang i poder de Crist a Occident
• Sant Calze → la sang de Crist i la “M” de Maria

Lectura simbòlica de l’anunciació de Maria: S’hi veu:

• La revelació del misteri de Maria
• La revelació de l’Apocalipsi
• La revelació de la Nova Cronologia

Lectura simbòlica de l’Arc i la Fletxa: S’hi veu:

• Arc → el gran arc parabòlic del portal (i de Gengis Khan)
• Fletxa → el xiprer vertical
• Punta → la creu Tau (senyal) i la coloma
• Direcció → el cel, no la terra
• Missatge → ascens, transcendència, direcció divina

Lectura simbòlica del Crismó: S’hi veu:

• IHS → In Hoc Signo vinces (‘amb aquesta senyal venceràs’)
• Crismó tradicional → la creu amb l’Alfa i L’Omega
• Corona → la lluita apocalíptica
• Pedra amb pell de cactus → solidesa i resiliència, protecció i adaptabilitat

Missatge → ascens, transcendència i direcció divina traslladat a Europa Occidental, on pren refugi i protecció el cristianisme, com a senyal de victòria renaixement a Roma, en nom de Sant Pere i la Magdalena, Maria. És una lectura astronòmica, astrològica, teològica i arquitectònica alhora. L’ascens del Naixement esdevé la forma d’expressar l’ascens de l’Ungit a la immortalitat, en aquest cas com a resultat del trasllat del seu poder a Roma, Occident i la família reial europea, quan cau l’emperador de Grècia, a Constantinoble, del llinatge de Gengis Khan, i se’l fa un personatge històric, diví, a mida d’un messies jueu. Això té lloc quan les arrels dels poders inicials de tota Europa són jueves, i muten, amb el suport de la Santa Inquisició vers una nova religió de la mateixa manera que ho fa el Preste Joan, del llinatge de Gengis Khan, a l’esdevenir Papa de Roma.

Aquests fets representen la data 25 de desembre de l’any 1152, i un canvi de paradigma religiós que requereix d’una anàlisi paral·lela en clau neocronològica que involucra a Eudòxia Comnena, el comte Pere de Provença i (com s’ha dit) el conte de Pierre de Provença i la bella Magalona, més els llinatges del casal de Barcelona i els Anjou, en temps de la caiguda de Constantinoble, que (d’acord amb la Hipòtesi X-185 i aquesta reconstrucció, basada en la Nova Cronològica de Fomenko i Nosovskiy) no va tenir lloc ni el segle XII ni el XIII o el XV, sinó el XVII.

(*) Dada identificada per en Qim Vila.

(**) Íd.