Una lectura astronòmica (i astrològica) de la Sagrada Família de Gaudí

Un temple expiatori és un edifici religiós construït amb la finalitat de reparar, expiar o commemorar una culpa, tragèdia o sofriment col·lectiu; és un símbol de penitència, memòria i esperança espiritual. La seva funció va més enllà de la litúrgia diària: representa un acte comunitari de reconciliació amb el sagrat i de record d’esdeveniments dolorosos. El cas de la Sagrada Família, tal com es treballa aquí, esdevé un model paradigmàtic que va més enllà d’un simple trauma o sentiment de culpa, és una confessió. S’hi revela un secret, probablement el més fabulós de la història.

La façana del Naixement està dedicada a la coronació de Maria, un fet bastament documentat al Renaixement, però que resulta extrany, atenent al fet que aquest episodi caldria ubicar-lo, en tot cas, en la façana de la Glòria, o la de la Passió, no la del Naixement, tret que tingui algun altre significat, com el naixement d’una nova església. Altrament, val a dir que la coronació no té cabuda a cap dels quatre evangelis canònics. Allà no es corona a la verge, ni se la fa l’emblema d’una nova religió. Per tant, per començar, ens parla d’una llicència històrica, d’una iconografia alternativa del cristianisme medieval basada en la tradició, tret que hi hagi una alta manera de veure-ho. La Nova Cronologia liderada pels matemàtics russos Anatoly Fomenko i Gleb Nosovskiy permet, convida, a veure-ho amb uns altres ulls.

Aquesta recerca és un exercici d’historiografia crítica sobre la història sagrada i acadèmica global, sobre la tradició eclesiàstica i el consens universitari, que demana espai per ser considerada com a línia objectiva, científica i contrastada per repensar el passat, el present i el futur.

La façana del Naixement conté un zodíac incomplert

A la façana del Naixement de la Sagrada Família concebuda per Antoni gaudí existeix un zodíac al centre de la façana, que només es pot veure bé si es mira des dels laterals. Es troba envoltant l’estel de Betlem, que s’ubica (seguint la posició dels símbols zodiacals) en Capricorn. D’aquesta manera, les constel·lacions coronen l’estel que il·lumina el Naixement. Al centre, amb l’estel a baix, s’hi mostra l’escena de l’anunciació de Maria. Però no s’hi veu representat el conjunt zodiacal ni forma un cercle, com es sol representar, es mostra com dos arcs de cercle, creant una arcada en punxa típicament gòtica. Només s’hi mostren 8 símbols, falten Escorpí, Sagitari, Capricorn i Aquari, i la seva posició relativa (on haurien de ser-hi) fa que els cerquis baixant en la línia vertical que busca el descans de l’arc a terra, però no hi són. És a dir, no reprodueixen l’esquema circular habitual ni hi són tots els signes zodiacals, fet que et convida a buscar-los a la resta de la façana. Però, tret que s’hi trobin en la forma de símbols o representacions alternatives a les habituals, el cert és que no hi són. Veiem-los:

Fotografies: Andreu Marfull 2023.

Però, com pot ser que Gaudí, ja posat, no hagi afegit els demés signes zodiacals? Com tots veiem (de forma més o menys conscient), a la façana s’ho reconeix un retaule que ens recorda a una paret de pedra esculpida per l’aigua, amb coves i estalactites i estalagmites, més animals i formes peculiars que ens diuen “admira’m”, on hi conviuen elements escultòrics clars i evidents, com l’anunciació a Maria, la fugida a Egipte, l’estel de Betlem, el Naixement, l’adoració dels reis mags i dels pastors i molts altres. S’hi barreja, doncs, la representació literal d’escenes clarament identificables del Nou Testament i la tradició cristiana amb una manera molt particular d’emmarcar-les, que fa d’aquesta façana una obra d’art única al món. Tanmateix, això és a la part inferior, allà on els espectadors del carrer veuen amb més facilitat. Si es trasllada la mirada més amunt, i es contempla la façana en la seva totalitat, la imatge que se’n desprèn adquireix una dimensió simbòlica no tan evident. I aquest factor et convida a mirar-la, a observar-la mirant d’entendre què portà a l’arquitecte Gaudí a concebre-la d’aquesta manera.

La façana incorpora un zodíac parcial, i sembla que pot trobar-se la part faltant, atenent a l’abundant i segons com misteriosa multiplicitat d’elements afegits , al retaule on es contemplen esdenes del Nou Testament que, realment, costen d’interpretar. Més enllà del retaule, ¿per què hi posa camaleons, tortugues i un pelicà amb un ou de Pàsqua, per exemple, i fa una torre per cada apòstol? És una llicència d’artista? Probablement, però, posats a fer-se preguntes, quan s’investiga la història del temple, i el seu origen, ràpidament n’apareix una d’òbvia: Per què en aquest emplaçament, i amb aquesta orientació?

Situació geogràfica, orientació i ponts amb Maria Magdalena

La Façana del Naixement mira al Nord-Est i, per tant, si està apuntant a algun lloc concret, el primer que es troba és la Provença, terra on la tradició diu que hi aparegué Maria Magdalena. Però també dialoga amb la Ciutat Vella de Barcelona i l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Es troben aliniats en un eix Nord-Sud que, a més connecta la Sagrada Família amb el centre de la Plaça de les Glòries seguint el seu paral·lel, mentre que l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau té el centre de la composició del seu conjunt, el quiròfan, a l’eix exacte en què Ildefons Cerdà marcà la plaça de les Glòries. És a dir, aquests tres elements formen un trianble rectangle perfecte, a una escala metropolitana. A més, si es posa l’atenció per on passa aquest eix Nord-Sud per Ciutat Vella, amb un plànol arqueològic anterior a la mutació que rep la ciutat comtal al segle XIX, crida l’atenció adonar-se’n que creua, precisament, el monestir de les Magdalenes de Ciutat Vella, avui desaparegut però que es trobava a l’antic carrer de Riera de Sant Joan, dedicat a Maria Magdalena i posat sota l’advocació de Maria Egipcíaca, per acabar al Call jueu. És a dir, ens tornem a trobar a Maria Magdalena. Però, tornant a, la façana del Naixement, dir que es troba aliniada amb el carrer Marina, entre els carrers Provença i Mallorca, i, aquest detall, lluny de semblar un fet casual, el fet és aue torna a aparèixer la Provença, que també apunta a … la Provença. Amb un detall, l’àmbit territorial on s’estenia, a l’edat mitjana, el domini de la casa comtal catalana era precisament aquest, de Provença a Mallorca. I encara hi ha més detalls. El carrer Provença citat, més enllà del traçat existent a l’Eixample, projectat més enllà dels seus límits, es dona el cas que creua, amb una gran precisió, les esglésies de Santa Eulàlia Provençana i Sant Martí de Provençals, com si estiguéssin allà per algun motiu, i per això se’ls hagués batejat amb l’afegitó provençana i provençal, com pertanyents a la Provença. (*) Dues esglésies, per cert, que se les fa amb segles d’història, però que no apareixen als mapes de l’inici del 1800 i que, clarament, no van crear un nucli o un creuament de camins, com sembla que el sentit comú, estant al pla de Barcelona, sembla que hauria estat el més natural. Algú els posà allà?

Una data astronòmica: el Nadal de l’any 1152

Analitzada la geometria de la ciutat, es constata que la Sagrada Família no és un temple més ni es troba en un lloc qualsevol. Dialoga amb la Provença (i la Magdalena), la ciutat comtal i els seus símbols, així com amb el firmament, si seguim el fil del zodíac que envolta l’estel de Betlem. Però, què més hi podem trobar? En Gaudí ens està dient alguna cosa?

Arribant a aquest punt, atenent al fet excepcional que hi ha certs edificis singulars que contenen a les seves parets representacions de cartes astrals, incorporant les dotze constel·lacions, els planetes més el sol i la lluna, com al Vaticà, a la Villa Farnese i altres llocs, seguint una tradició molt estesa a l’antic Egipte, amb dotzenes de casos documentats, només per curiositat, l’any 2023, quan prenc consciència del zodíac a la façana, em pregunto si pot ser que incorpori una carta astral. Tot i que, com s’ha dit, no és evident. No es veuen enlloc els tradicionals símbols del zodíac faltants ni cap rastre dels planetes. El sol, a tot estirar, es pot entendre com l’estel de Betlem que es troba just al centre. Tanmateix, familiaritzat amb la simbologia cristiana, l’astrologia i l’astronomia, decideixo buscar-hi relacions amb un llenguatge menys literal. I, per començar, opto per buscar-hi una data concreta: el 25 de desembre de l’any 1152, una data que, d’acord amb la Nova Cronologia de Fomenko i Nosovskiy, té a veure amb el naixement de Crist. I, aquesta façana honora, precisament, aquest fet.

La data de l’any 1152 es correspon a la d’un nou estel que apareix al firmament: una llum brillant que resultà ser una supernova a la constel·lació de Cranc, un fenomen astronòmic de primer nivell que la història oficial ha deixat datat l’any 1054 i l’ha fet coincidir amb un episodi cabdal: el cisma cristià entre les esglésies de Roma i de Bizanci del 1053. I, 33 anys després, segons la història oficial, és quan mor l’emperador Andrònic Comnè, de manera similar a com ho fa Jesús: després de tres anys de govern, de protegir als pobres, de ser objecte d’un complot per part de la seva noblesa i d’acabar morint en un martiri públic de tres dies, rebent l’agressió de l’espasa d’un soldaat romà i dient: “pare, per què m’heu abandonat? Andrònic, per aquestes i altres raons, és el Crist que identifica la Nova Cronologia, si bé els matemàtics russos el fan el primer d’un llinatge i un imperi, i la història oficial el darrer dels totpoderos i àmpliament documentats Comnè. Segons indiquen, la història oficial ha estat capgirada de dalt a baix, i dilatada en el temps, creant còpies de còpies de fets reals, però la importància d’aquesta data, que hi veuen el martiri de Crist, juntament amb el conjunt monumental d’anàlisis astronòmiques, estadístiques i documentals que fa dècades que treballen, els encaixa ubicant-hi al veritable Crist.

I aquí és on apareix la Provença, i el trasllat del llinatge d’aquest Crist emperador en nom d’una dona: Eudòxia Comnena. Ella fou contemporània, neboda i possible amant d’Andrònic, segons fonts documentals. La pregunta que apareix és, doncs, òbvia, estem parlant de Maria Magdalena?

Breu resum: La manera com ha quedat escrit aquest episodi al segle XII oficial és aquesta: l’any 1185 mor l’emperador de Constantinoble Andrònic Comnè, en unes circumstàncies molt semblants (gairebé equivalents) a les de Crist. Un emperador que, segons narra la crònica de la seva biografia, es proposà atendre als pobres i limitar els abusos de la noblesa, i això conduí a un motí, a la seva detenció i posterior condemna, i a un martiri cruel. Arran d’aquest episodi, els Comnè deixen de governar Bizanci (també dit Imperi grec) i, des d’Europa Occidental, s’organitza una croada que recuperarà Constantinoble l’any 1204 i, oficialment, iniciarà el que es coneix com Imperi llatí de Constantinoble. Paral·lelament, una neboda d’Andrònic, de nom Eudòxia Comnena (dita “emperadriu” per qui serà la seva filla, de nom Maria), arriba a la Provença amb la intenció d’esposar-se amb la casa comtal, i reial, barcelonina, provençal i oficialment també aragonesa, després angevina, si bé aquesta unió no es fa fins la unió de la seva filla, Maria, amb el rei Pere, els pares oficials de Jaume I, comte de Barcelona i rei d’Aragó. Les cròniques oficials diuen que des d’allà es trasllada a Montpeller, on funda, a la catedral de Magalona, l’Orde de l’Esperit Sant sota la benedicció del Papa Inocenci III, el líder que iniciarà poc després la Inquisició a Europa. Vaja, que no només té una vida paral·lela a la de la Magdalena, sinó que amb ella apareix l’Esperit Sant i l’església muta cap a una deriva inquisitorial catòlica que fa tremolar a mitja Europa.

Per altra banda, existeix un conegut conte medieval que sembla que ens parli d’aquest episodi, traduït a varis idiomes i que arribà a ser molt popular al Renaixement, si bé avui en dia no forma part de la memòria històrica comuna. Es tracta del conte de Pierre de Provença i la bella Magalona, qui se la fa filla del rei de Nàpols, que s’enamora del cavaller Pierre de Provença i acabarà fundant una nova església prop de Montpeller, on es troba la catedral de Magalona. I hi ha fonts que l’home que havia de ser el marit d’Eudòxia era el comte Ramon Berenguer de Provença, també conegut com a Pere, és a dir, Pierre.

En clau neocronològica, aquests fets cal posar-los sota l’interrogant cronològic, és a dir, no tenen perquè referir-se als segles XII i XIII oficials, com ho fa la Història avui establerta, però està clar que tot plegat ens parla d’uns fets excepcionals que mereixen ser analitzats. Són uns fets que connecten amb l’aparició dels Anjou al comtat de la Provença, els qui competiran amb els reis d’Aragó pel control de Sicília i Nàpols, abans d’unir-se en varis matrimonis, i repartir-se els honors de reis titulars d’Hongria i Jerusalem. Això és història oficial. El que no és oficial, i sí de la Nova Cronologia, és que els fets de la persecució càtara els ubica als segles XVI i XVII.

El Casal de Barcelona, el protagonista ocult d’aquesta història, i el secret català

El Casal català de Barcelona és, oficialment, casa comtal de la Provença des de l’inici del segle XII, coincidint amb la fundació de l’Orde del Temple de Salomó. El primer comte templer fou el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, abans de ser coronat príncep de l’Aragó. Es tracta d’un casal establert a Barcelona, originari dels poders occitans de Narbona, Tolosa, Carcassona i Montpeller, abans de deixar una branca a la Provença, després a Sicília, Mallorca, Grècia i Nàpols. La seva història està estretament vinculada al llinatge Anjou al llarg dels segles XIII-XV oficials a través de la Provença i l’expansió a Itàlia, compartint ambdues famílies les barres catalanes i la flor de lis. Però, la història els separà, als regnes de França i d’Espanya, per a tornar-los a unir en nom dels Borbó, oficialment als segles XVII i XVIII.

Extraoficialment, els poders occitans de l’eix Provença-Barcelona fou un feu jueu amb seu al Principat de Narbona, d’on prové un llinatge jueu d’exiliarques de Babilònia des de temps abans de Carles Martell, en plena incursió sarraïna, essent el pont amb una història esborrada del consens col·lectiu. Però, fent-ne una lectura neocronològica, aquest episodi empalma amb els fets de la Magdalena, Eudòxia i el trasllat dels poders de Grècia a Roma, fins al Renaixement italià, papal i Vaticà. La Santa Inquisició i després la Companyia de Jesús són, amb els benedictins i les monarquies europees, els autors de la gran manipulació dels orígens de Crist i el cristianisme, i de la història global, que Gaudí deixà escrit a la ciutat i al Temple expiatori de la Sagrada Família.

La hipòtesi inicial

La hipòtesi inicial és que la façana indicada està relacionada amb la posició del firmament el Nadal de l’any 1152, amb la Nova Cronologia i els fets tal com aquí s’interpreten, i que per tant Antoni Gaudí ho sabia i va voler deixar-ne testimoni. Aquesta seria la intenció última del temple expiatori: confessar-ho.

L’Orde de Sant Benet, omnipresent a la façana

La recerca parteix de la hipòtesi raonable de que existeix, a Occident, consciència de la creació d’una gran manipulació, des del segle XVII, si més no des de les més altres esferes. Les raons són múltiples, si bé el que interessa és posar-les en contrast. En aquest cas a través de la façana del Naixement de la Sagrada Família de Gaudí. Per què? Doncs perquè centrà la darrera etapa de la seva vida a la representació de l’Apocalipsi bíblic (escrit crípticament per ocultar-hi la història real), i començà, de ben jove, participant de la reconstrucció del simbolisme de la Mare de Déu de Montserrat a l’abadia benedictina d’aquesta muntanya sagrada pels catalans. Les pistes que hi apunten són múltiples, el més evident la presència de l’emblema de l’orde benedictí a la façana. Els benedictins, d’acord amb la Nova Cronologia, foren protagonistes d’aquesta manipulació, sota la direcció dels jesuïtes i els inquisidors romans, en connivència amb els poders imperials europeus.

Per començar, es posa l’atenció en l’ordenació dels tres portals de la Façana del Naixement, que són, també, el símbol de l’Orde Sant Benet (que fa de Maria Magdalena la seva icona medieval). La similitud entre els arcs i les coves dels tres portals de la Façana i el símbol de l’Orde Benedictí és evident; i potser per aquesta raó en Gaudí col·locà, a les bases dels seus extrems dret i esquerre, un camaleó. Els dos camaleons ens diuen que hi ha una informació camuflada, i que aquesta apareix amb l’Orde de Sant Benet, que neix oficialment a Nàpols (com la bella Magalona), i després s’estendrà per Europa des d’Occitània, concretament des del monestir d’Aniana, precisament on es diu que es retirà l’emperadriu Eudòxia Comnena, i des d’on es conceb l’Orde de l’Esperit Sant. És a dir, ens ubica els fets del Naixement a l’aparició de l’Esperit Sant, Sant Benet i la santa Maria Magdalena a Occident, la santa més venerada de l’orde benedictí. I ens els acosta al llinatge Anjou i al Casal de Barcelona, i als regnes de Sicília i Nàpols pels quals competiran, on es crearà el Regne titular de Jerusalem, vinculat des d’aleshores als reis de Sicília i Nàpols, coronats també reis titulars d’Hongria.

Imatge de la dreta: Emblema de l’Orde de Sant Benet: tres turons de Montecassino, a la regió de Nàpols, on Benet trobà la inspiració, en una cova, a l’igual que la Magdalena a Maxim de la Bauma.

L’equivalència entre Sant Benet i la composició de la façana és literal. Els turons amb coves de Montecassino són clarament visibles, tal com també ho és la creu que s’enlaira. Tal com es veu més endavant, on s’hi marca la creu es troba una creu vermella en forma de Tau sota un colom blanc, al capdamunt del xiprer en forma de fletxa apuntant al cel que es pot contemplar literalment a la façana. A partir d’aquí, la lectura astronòmica i astrològica aporta la resta.

La carta astral del Nadal de l’any 1152

Interpretació del zodíac en la façana, en la seva totalitat

Astre / Constel·lació	Ubicació a la Façana	Significat Simbòlic
Lluna a Lleó	Portal de la Caritat (central) i Rosari	La “dona vestida de sol” de l’Apocalipsi; l’anunci de la concepció de Maria.
Saturn a Lleó	Tortugues a la base de les columnes	L’energia de terra, el temps i el límit que suporten la llum (Lleó).

Astre / Constel·lació	Ubicació a la Façana	Significat Simbòlic
Sagitari	Les tres arquivoltes del portal central	La forma apuntada simula la tensió de l’arc de Sagitari (o l’arc de Gengis Khan).
Sol a Sagitari	Estel de Betlem	La llum que il·lumina el Naixement segons el zodíac sideral.
Urà a Sagitari	Deriva de combinació de Mart i el Sol	El despertar de la consciència, la innovació i la llibertat radical.
Mercuri a Sagitari	Àngels músics	El ritme, la vibració i el pont entre la música humana i l’harmonia còsmica.
Venus a Sagitari	Escena de la Coronació de Maria	Amor, fecunditat i exuberància vegetal.

Astre / Constel·lació	Ubicació a la Façana	Significat Simbòlic
Escorpí	El Pelicà i l’ou (IHS)	Mort, sacrifici, regeneració i la sang de Crist.
Júpiter a Escorpí	El gran Xiprer verd	L’Arbre de la Vida, la immortalitat, l’expansió cap amunt i la protecció.
Mart a Escorpí	Creu Tau vermella i colom	Lluita, marca divina (Ezequiel/Apocalipsi) i el martell de Thor.
Neptú a Escorpí	Tridents, coves i aigua	Misticisme, profunditat, el mite de Deucalió i la dissolució de la forma.

Lluna i Saturn a Lleó (una escena apocalíptica)

La Lluna i Sagitari es troben a Lleó, a la data assenyalada. La seva interpretació requereix assimilar el Lleó al Sol i a Crist, mentre que la Lluna fa referència a La dona del llibre de l’Apocalipsi que dóna a llum un fill baró destinat a regir les nacions; aquest fill és enlairat cap a Déu i cap al seu tron, revelant la victòria de Crist des del seu naixement i exaltació. Es representa a dues escales, una de central al voltant de l’arc zodiacal, i l’altra a una escala més gran, ocupant l’amplada del que es coneix com el Portal de la Caritat, on es relata el Naixement.

… “una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus i, al cap, una corona de dotze estrelles. Espera un nen” …
(Ap. 12:1-2)

Lluna a Lleó (la dona vestida de sol de l’Apocalipsi bíblic): La Dona vestida de sol (Ap. 12,1–2) apareix com una “una gran senyal al cel”: una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus i una corona de dotze estrelles. Està embarassada i a punt de donar a llum. La dona embarassada és l’anunci de la concepció de Maria envoltada pels signes zodiacals, les “dotze estrelles”. El firmament està omnipresent.

Està vestida de sol, que és el lleó, i la lluna sota els peus cal veure-la tres arcs que serveixen per compondre l’escena del Naixement.

.

Nota històrica: oficialment, entre els segles XII i XIII d.C., els monjos dels monestirs europeus reciten 150 avemaries juntament amb 150 salms. La tradició dominicana explica que la Mare de Déu va donar el rosari a sant Domènec de Guzmán el 1208 a Prouille, per combatre l’heretgia càtara. Els dominics van tenir un paper clau en difondre i estructurar el rosari.

Saturn a Lleó (Portal de la Caritat suportat per tortugues): Tortugues que emmarquen l’escena de la coronació de Maria i el Naixement de Crist. L’energia de terra (regida per Saturn, el déu del temps i el límit) es llegeix a la base de la façana. La llum (Lleó) només pot elevar-se si hi ha una base sòlida (Saturn). Gaudí ho converteix en arquitectura pura: a baix → tortugues (Saturn), a dalt → estel, llum, vida (Lleó). És literalment una carta astral en pedra.

.

Gaudí va col·locar les dues tortugues centenàries aguantant les columnes precisament a la part més baixa. La tortuga és l’animal saturnià per excel·lència. A més, en estar orientada al Nord-Est, rep el primer raig de sol de l’hivern, activant el mapa simbòlic. L’escena reprodueix una famosa cita del llibre de l’Apocalipsi:

“La seva cara era com el sol i les seves cames  com columnes de foc. Duia a la mà un llibret obert. Estrebà el seu peu dret al mar i l’esquerre, a la terra, i es posà a cridar amb veu forta com el rugit d’un lleó.” (Ap. 10:1-4)

Un lleó, que és un sol, posa els peus a la mar i a la terra i proclama el ser domini. Per aquesta raó una tortuga es d’aigua i l’altra de terra. Les dues columnes de tota l’escena són les cames del dominador apocalíptic del món, un cop el domina després d’acabar amb un terç de la humanitat. Qui pujarà al cel, al morir, i crearà el regne del cel. L’inici del llinatge, que neix amb la dona que infantarà el nen que la bèstia vol devorar. Aquest personatge no és cap altre que Gengis Khan, que és també conegut com el rei David dels Jueus, i el Messïes és, d’acord amb els Evangelis, del seu llinatge. Aquesta dada és cabdal, perquè les dues columnes del lleó sobre les tortugues emmarquen, precisament, la genealogia de Jesús, passant per David.

https://modernistespuntcom.blogspot.com/2012/06/la-sagrada-familia-facana-del-naixament.html

.

El gran clúster de Sagitari

El fet astronòmic més rellevant del cel de 1152 és que Mart, Júpiter i Neptú es troben solapats a Sagitari, i que el Sol, I Urà es troben a Sagitari, amb Venus i Mercuri emmarcant-los, també a Sagitari. Tal com es veu a la imatge, l’arquer de Sagitari apunta amb el seu arc a Escorpí i tots aquests astres estan alineats. A la façana, aquest fenomen es tradueix en la immensa acumulació d’elements en l’eix central, posats en sentit vertical (apuntant al cel), que, alhora, fa referència a l’arc de Gengis Khan.

.

Sagitari (El Centaure/Llançador): Curiosament, sota aquesta òptica, la forma apuntada de les tres arquivoltes de la Caritat que pugen en fletxa cap al cel simulen geomètricament la tensió de l’arc de Sagitari apuntant cap a l’infinit celestial. La coronació de Maria és la punta de la fletxa, mentre que el xiprer superior és la projecció, un cop s’ha enlairat al cel.

.

Sol a Sagitari (l’estel de Betlem i l’escena del Naixement): L’Orientació de la Façana. El 25 de desembre de 1152 el Sol era a Sagitari d’acord amb el zodíac sideral (astronòmic), si ve al zodíac tropical (astrològic) entrava a Capricorn. L’estel, en aquest sentit, es troba a Capricorn al fragment del zodíac que l’envolta a la façana.

.

Urà a Sagitari (solapat al Sol): No disposa de representació mítica o animal, al ser un planeta identificat l’any 1781 que va ser batejat amb criteris tecnològics i científics. Per tant, no es coneix l’any 1152, però Gaudí l’integrà. A mode d’hipòtesi, Gaudí tenia la capacitat d’afegir-ho, i ho haver-ho fet deixaria un interrogant o contradicció inherent a la seva obra. En l’astrologia se’l representa com una figura que uneix matèria (Creu o món tangible) i esperit (Cercle, totalitat o consciència) amb unes semicircumferències laterals que representen la recepció, intuïció, però també la ruptura i l’alliberament. Però també com una combinació del signe del Sol i la fletxa de Mart apuntant amunt (verticalment). La fusió de la fortalesa del Sol més la lluita de Mart representen el despertar de la consciència, la innovació i la llibertat radical. El Sòl és el mateix estel de Betlem, mentre que Mart és l’escena de la coronació de Maria.

.

Mercuri a Sagitari (sota de l’estel de Betlem): Escena dels músics i els àngels anunciant el Naixement. Hermes/Mercuri inventa el primer instrument harmònic, la lira, i representa el ritme i la vibració. Mercuri és el pont entre la celebració ritual, la música humana i l’harmonia còsmica.

.

Venus a Sagitari (la coronació): Es llegeix en l’escena de la coronació de Maria, ambdues són les deesses de l’amor i la fecunditat. Inclou l’exuberància floral, vegetal i de fertilitat primaveral que soterra l’escena del bressol sota el xiprer, simbolitzant l’amor i la gràcia venusiana. 

.

El gran clúster d’Escorpí

Escorpí (l’ou i el pelicà): Es troba al peu del xiprer. A l’igual que el signe d’Escorpí, representa la mort, el sacrifici i la regeneració. o renaixement. A la simbologia medieval el pelicà es fereix el pit per alimentar les seves cries. En un altre sentit, representa la Sang de Crist, el vi del Sant Sopar i el martiri posterior. A l’ou es llegeix IHS, que pot voler dir: Iesus Hominum Salvator (‘Jesús salvador dels homes’, en llatí), i es troba al davant d’una corona que fa de niu dels pelicans. Al seu damunt s’hi edifica un enorme xiprer ple de coloms coronat amb una creu Tau.

Font: https://blog.sagradafamilia.org/escenes-naixement/

En aquesta reconstrucció representa la mort i la fi del poder imperial de l’ungit, a Constantinoble, i la reencarnació en la reialesa europea. El niu dels pelicans, si s’observa bé, és una corona. El pelicà, en canvi representa la reialesa que ha mutat per no ser reconeguda. És a dir, en Gaudí afegeix, a la façana del Naixement, una referència a un llinatge, a través de la sang de Crist.

Júpiter a Escorpí (l’Arbre de la Vida): Ocupa el vèrtex superior del portal central a través del gran Xiprer verd. Júpiter és el rei d’aquella conjunció. En iconografia cristiana, el xiprer és l’arbre que no mor, que manté la verdor fins i tot en condicions extremes. En iconografia astrològica, és un arbre jupiterià: elevat, noble, protector, vinculat a la idea d’expansió cap amunt. Representa l’ascensió cap amunt i la immortalitat. Per altra banda, els coloms que s’hi representen simbolitzen L’Esperit Sant, la pau, la benevolència divina o la protecció celestial.

Font: https://app.emaze.com/@AZOQIQOT/la-sagrada-familia#/16

Mart a Escorpí (la creu Tau vermella amb el colom i el llaç en “X”): Es troba al capdamunt del xiprer. Marc i Júpiter es solapen, estan en “lluita”. La lletra tau (ת) és l’última de l’alfabet hebreu, té com a significat antic “marca, senyal, signe”, marca de vida i protecció, i aquí es relaciona amb la marca citada tant al llibre d’Ezequiel (9:4) com a l’Apocalipsi (7:3, 9:4, 14:1), que marcava als temorosos, lleials i protegits per Déu. Altrament, Sant Francesc d’Assís (fundador de l’orde franciscana) utilitzava la tau com a signum salutis, la “marca de salvació”, en un sentit semblant al dels relats apocalíptics, justament en temps de la persecució càtara. Per altra banda, la presència del colom, també formant una “T”, sobre el llaç en forma de “X”, representen el sacrifici i la resurrecció de Crist que acompanya a aquesta lluita liderada per Mart. Significa tant marca com protecció i lluita. Finalment, afegir que el color vermell apunta a la sang, la lluita de Mart, mentre que aquest color més la forma de la creu s’assimila a la de la creu de l’Orde de Sant Joan que supleix als templers. En aquesta línia, fent-ne una analogia complementària, també té la forma d’un martell (paraula que incorpora la paraula “mart”), dialogant així amb el martell del déu Thor i amb Mart mateix, ambdós déus de la guerra.

Font: BORGESE Maurizio/hemis.fr/Getty Images

Neptú a Escorpí (trident diluvi i coves): A l’igual que Urà, el planeta Neptú no es coneix l’any 1152. Es descobreix oficialment l’any 1846. Per tant, Gaudí l’havia de conèixer, i el va incorporà a l’igual que Urà, ja que no tenia cap inconvenient en afegir-ho i de no fer-ho hauria creat un interrogant o punt feble a la composició astrològica de la data de la façana. Per identificar-lo, cal fixar-se en com l’aigua i la humitat estan omnipresents a tota la façana, que reprodueix les coves on s’hi projecte el misticisme, la profunditat i la dissolució de la forma. Neptú es recolza en la composició del triple portal inferior que s’eleva triangulant la seva projecció cap amunt i transformant-se en un Trident, la mítica llança del déu Neptú. La fletxa central apunta a la coronació de Maria i més amunt a la composició que envolta el xiprer, la punta de la fletxa de l’arc de Sagitari que esdevé també la punta central de la llança de Neptú. D’aquesta manera, el podem ubicar en Escorpí, presidit pel pelicà. Altrament, a les puntes laterals de la llança es troben dos símbols difícils d’ubicar en l’escena cristiana, com són una Arca de Noè (vaixell amb casa al damunt i un colom, dirigit per un home que sembla que entra a una cova), i una imatge d’una dona immaculada sobre el que sembla una llàntia d’oli en la forma d’un ocell. Fa referència, tanmateix, al mite de Deucalió, que construí una barca amb el necessari quan Zeus inunda la terra per castigar a la humanitat. Es creu que arribà al Mont Parnàs, on hi havia la nimfa Corícia, a una cova, il·luminada per llànties d’oli per fer-ne culte.

Font de les imatges de Deucalió i Corícia: https://modernistespuntcom.blogspot.com/2012/06/la-sagrada-familia-facana-del-naixament.html

Una lectura d’Aquari, la inspiració

Tota la façana es troba esculpida per Aquari, una altra de les constel·lacions absents al zodíac central. Per veure-la cal projectar-hi l’aigua que li dona forma, com ho fa a les coves, creant estalactites i estalagmites. La gerra, un dels seus símbols zodiacals, es troba en l’aigua que s’hi vessa i l’esculpeix. Representa l’energia, coneixement, inspiració i vida espiritual. L’aigua vessada simbolitza la difusió d’idees, la renovació, l’energia vital que Aquari “regala” al món. Urà és el planeta regent d’Aquari, al compartir vibració. Amb Urà, es converteix en un aire revolucionari. Simbolitza el despertar de consciència, el canvi sobtat, la innovació tecnològica i la llibertat radical. Però, tanmateix, el planeta regent d’Aquari és Saturn, qui sustenta tota la façana amb les tortugues gegants. Saturn governa dos signes: 1) Aquari, en la seva versió intel·lectual, abstracta, universal, i 2) Capricorn, en la seva versió material, estructural, terrenal.

Una lectura de Capricorn, el retorn a l’origen

Un cop feta aquesta anàlisi, ens trobem que -a diferència de la resta de les constel·lacions – no veiem el signe de Capricorn, el glif mig cabra mig peix. Però entenent el significat del seu mite es pot establir una manera d’entendre’l. A Capricorn se’l coneix per disposar d’una memòria mítica i estar regit per Saturn, el déu del temps antic, Cronos, el mateix que estructura tota la façana. I se’l representa corbant-se cap enrere. Per què? Cerca el retorn a l’origen, el temps ancestral que li permeti enllaçar-lo amb el futur.

Capricorn, com a signe saturní, no avança sense mirar enrere. El seu progrés és lent, metòdic, basat en l’experiència acumulada.

En aquest sentit, la seva presència és precisament la seva absència material, i una omnipresència simbòlica total. Representa la data i la història que aquí s’entreveuen, i el seu significat últim, allò que en definitiva ens ha de permetre repensar el present, des del passat oblidat, que només Capricorn pot i sap preservar. Capricorn és, per tant, la data i el passat real on Gaudí ens condueix amb aquesta visió semiòtica i (si s’accepta com a vàlida) reveladora.

La conjunció simbòlica al Crismó central

In Hoc Signo vinces 

(‘amb aquesta senyal venceràs’)

Atribuït a Constantí com una aparició, a l’adoptar el cristianisme, abans d’entregar Roma al Papa.

Sobre el que s’entreveu com una pedra, que té també una superfície que recorda a un cactus, hi apareix el Crismó amb l’Alfa i l’Omega als laterals, amb la creu templera, una corona al capdamunt i una figura indefinida a cada quadrant que recorda tant una gerra com la forma d’un pètal de la flor de lis, la corona de llorers o la “B” de Basili, és a dir emperador.

Júpiter, Mart, Neptú i Escorpí s’hi poden entreveure, així com la totalitat de la majestuositat de la façana en sí.

O, ben mirat, aquestes “rares” formes recorden quatre cascs de cavall, marcant la ferradura clavada amb el que semblen claus, i la cadena que l’envolta sembla el pèl del cavall, conegut com a “corona”. D’aquesta manera es fa referència a cavalls, els quatre elements apunten tant a les quatre potes com als quatre genets de l’Apocalipsi del qual prové el poder del lleó que domina la terra, abans descrit. És a dir, aquesta figura amorfa conté tot el relat apocalíptic i la revelació d’on prové, realment, el poder de Crist.

https://www.cavalosecavalgadas.com.br/artigos/ferradura-para-cavalos-tipos-para-que-serve-cada-uma-e-quando-usar

Però això no és tot, la capacitat creativa de Gaudí no té límits. Les formes arrodonides que envolten aquesta majestuosa i monumental creu també admet referir-se a les nanses del Sant Calze, tal com de fet es pot contemplar a la façana dels cosos de l’edifici que es troben a ambdós laterals de la façana del Naixement. Com es pot constatar, apareix un calze sobreposat a una creu, on les nanses, en aquest cas, aprofiten les formes arrodonides per donar forma a una “M”, de Maria. A mode d’aclariment, dir que, segons una fotografia de l’època, es constata la seva existència des de l’any 1908 o a abans, i, per tant, són una aportació de Gaudí. Així, una seqüència de creus amb el Sant Calze mostrant a Maria, són la base de totes les arcades de la resta de cossos de l’església, just al mateix nivell on s’eleven, entre camaleons, els tres turons de Sant Benet. D’alguna manera, ens està dient on és l’origen de tot, del calze i de l’església: en Maria. I la creu, templera i segons com càtara o occitana, amb tres puntes a cada extrem dels pals de la creu, ens està dient, d’una altra manera, que és allà on cal anar. Tot el temple, la seva orientació, posició, composició, simbolisme i data astral ens està dient, o això sembla, que a la Provença cal mirar: i allà hi trobem a Maria Magdalena i a Eudòxia Comnena.

Torii, Tokutoshi (1983). El mundo enigmático de Gaudí. Instituto de España, Madrid. ISBN 84-85559-34-7. Obres de la Sagrada Família (1908), foto anònima publicada a La Ilustració Catalana, Barcelona, 3 de gener de 1909. Font: Wikipèdia, en línia: https://es.wikipedia.org/wiki/Templo_Expiatorio_de_la_Sagrada_Familia#/media/Archivo:SF_-_Nacimiento_(1908).jpg

Per acabar, un darrer detall: damunt del Crismó, entre aquest i el pelicà, es pot contemplar una corona a mode de raig vermellós que envolta el que sembla un sepulcre. Fa referència a la mort de Crist, entre el crismó simbòlic de la lluita dels genets que aporten el poder a la creu i la seva resurrecció com a pelicà. Segueix, literalment, el relat apocalíptic, entre capítols 10 i 12, entre la seva glòria i la seva resurrecció, amb el detall que tot el que segueix, mirant amunt, muta en una representació del tot alternativa, en l’ou, el pelicà, el xiprer amb coloms i al capdamunt la creu de Tau amb una “X” i un colom al damunt. Aquí ja no apareix la Maria, ni la dona de l’Apocalipsi, sinó una altra història, que Gaudí ha volgut convertir en un misteri. La resposta és, però, a l’Apocalipsi, al misteri que conté aquest llibre, impossible d’entendre tret que s’estigui disposat a veure-hi una història diametralment diferent de l’origen de Jesucrist, i del cristianisme..

https://modernismobarcelona.com/lugares/la-sagrada-familia-fachada-del-nacimiento/

.

Les torres, la lluita i la resiliència

Amb tota aquesta representació dels déus greco-romans identificats tota mena d’astres, a la façana s’hi pot llegir, també, la mutació d’una simbologia imperial a una altra més mística, el camí a una religió que transita a la contemplació i deixa enrere una tradició icònica basada en les lluites i els conflictes d’una família de personatges fets mites i símbols de la humanitat més visceral i terrenal.

Sobre les coves de Sant Benet, l’arc de Sagitari i el trident de Neptú s’eleven, a mode d’elevació suprema, les torres dels apòstols, quatre per cadascuna de les tres façanes, culminats amb una singular corona. I al centre de l’edifici hi apareixen les torres dels quatre querubins apocalíptics, els quatre àngels que porten els símbols del bou, el lleó i l’àguila, així com l’àngel sense animal, tots ells alats i que el Nou Testament fusionarà amb els quatre apòstols evangelistes. Entre tots ells s’eleva l’estel de Maria i la Creu central de Crist, que contempla tota la ciutat. Totes les torres estan esculpides per l’aigua i s’eleven tal com estalagmites, que s’enlairen des del terra gràcies al goteig o aiguat de la cova on tot es transforma. Les quatre torres, que Gaudí dedica als apòstols Maties, Judes Tadeu, Simó i Bernabé, representen aquesta elevació, que incorpora a l’hora la pell d’un cactus i una corona que s’inspira en la fruita del cactus de figa de moro, com a senyal de supervivència en condicions extremes, fusionant la humitat de les coves amb la sequedat del desert, apuntant als fruits de l’arbre de la vida citat a l’Apocalipsi (Ap. 22:2), la sanació, restauració i vida eterna que promet l’àngel de Jesús, i la porta a la ciutat santa de la Nova Jerusalem (Ap. 22:14). Una idea que, al segle XXI, li diem resiliència.

Font de la imatge de la figa de moro: https://imatgesdemenorca-magda.blogspot.com/2017/09/plantes-de-menorca-figuera-de-moro-figa.html. Font de la imatge de les corones de les torres: https://fity.club/lists/suggestions/Sagrada-Familia-by-Antonio-Gaudi/

Les quatre torres són, també, d’acord amb aquesta lectura, una manera de representar les barres del Casal de Barcelona des del qual es materialitza la restauració d’un Crist emperador que transmuta en una condició divina i eterna.

El firmament del Nadal de l’any 1152

Per acabar, es contrasta tota aquesta reconstrucció amb una imatge del firmament en aquesta data, i es dona el cas que s’hi troba una notable relació literal dels astres en l’eix vertical de la façana. El Nadal de 1152 també es van aliniar. A la imatge de la font, els planetes Mart, Neptú i Urà no apareixen, però dono fe que hi són, i que movent els dies es constata que estan ocults per les llums del Sol i Júpiter. En el cas de Mart, tanmateix, és l’estel que es pot veure a la dreta de Júpiter, és a dir, l’alineació comença, per dalt, per Mart a Escorpí, i acaba amb Mercuri a Sagitari. La imatge mostra com s’ha d’entendre, segons la recerca feta.

Sorprenent. Impressionant.

Interpretació d’aquesta hipòtesi

D’acord amb aquestes teories, Gaudí (que tenia accés a llibres de misticisme medieval i heràldica gràcies a la biblioteca dels benedictins i del seu mecenes) no hauria construït un simple pessebre, sinó un monument criptogràfic. La Façana del Naixement seria un gran mirall petri que reflecteix el cel de l’any 1152 per fixar en la història oficial el “segon naixement” simbòlic i celestial de Crist, o el pacte espiritual de la cristiandat a l’Edat Mitjana.

Lectura simbòlica de l’emblema de Sant Benet: Quan es mira la façana amb aquesta lectura, s’hi veu:

• Turons → Montrecassino, Nàpols (i Montserrat)
• Creu → elevació de Crist
• Coves → ventre primordial, introspecció, subconscient, protecció i refugi
• Sant Benet → patró d’Europa Occidental
• Maria Magdalena → sang i poder de Crist a Occident

Lectura simbòlica de l’Arc i la Fletxa: S’hi veu:

• Arc → el gran arc parabòlic del portal (i de Gengis Khan)
• Fletxa → el xiprer vertical
• Punta → la creu Tau (senyal) i la coloma
• Direcció → el cel, no la terra
• Missatge → ascens, transcendència, direcció divina

Lectura simbòlica del Crismó i el Sant Calze: S’hi veu:

• IHS → In Hoc Signo vinces (‘amb aquesta senyal venceràs’)
• Crismó tradicional → la creu amb l’Alfa i L’Omega
• Sant Calze → la sang de Crist i la “M” de Maria
• Corona → la glòria
• Pedra amb pell de cactus → solidesa i resiliència, protecció i adaptabilitat

Missatge → ascens, transcendència i direcció divina traslladat a Europa Occidental, on pren refugi i protecció el cristianisme, com a senyal de victòria renaixement a Roma, en nom de Sant Pere i la Magdalena, Maria. És una lectura astronòmica, astrològica, teològica i arquitectònica alhora. L’ascens del Naixement esdevé la forma d’expressar l’ascens de l’Ungit a la immortalitat, en aquest cas com a resultat del trasllat del seu poder a Roma, Occident i la família reial europea, quan cau l’emperador de Grècia, a Constantinoble, del llinatge de Gengis Khan, i se’l fa un personatge històric, diví, a mida d’un messies jueu, quan les arrels dels poders inicials de tota Europa són jueves, i muten, amb el suport de la Santa Inquisició, vers una nova religió, de la mateixa manera que ho fa el Preste Joan, del llinatge de Gengis Khan, a l’esdevenir Papa de Roma.

Aquests fets representen la data 25 de desembre de l’any 1152, i un canvi de paradigma religiós que requereix d’una anàlisi paral·lela en clau neocronològica i involucra a Eudòxia Comnena, el comte Pere de Provença, el conte de Pierre de Provença i la bella Magalona i els llinatges del Casal de Barcelona i els Anjou, en temps de la caiguda de Constantinoble, que (d’acord amb la Hipòtesi X-185 i aquesta reconstrucció, basada en la Nova Cronològica de Fomenko i Nosovskiy) no va tenir lloc ni el segle XII ni el XIII o el XV, sinó el XVII.

(*) Dada identificada per en Qim Vila.

(**) Íd.