Vilaweb no és el diari de la nació catalana

Des de fa temps, el diari Vilaweb es fa dir “el diari de la nació catalana, de Perpinyà a Alacant”, per a posicionar-se ideològicament en el mercat empresarial i capturar un determinat perfil de lectors, dels quals depenen. Paral•lelament, ressalten que ells són independents i la seva base són els subscriptors, amb qui interactuen per a crear la idea d’un grup, sobre el qual projectar una determinada consciència social que ells aspiren a seduir, també servir, i controlar. En formen part, mentre aspiren a conformar-los. Però són, tots ells, només un segment de la realitat, no una nació. Es tracta d’un lema que es basa, per tant, en una llicència periodística, per a fidelitzar els clients i ampliar el mercat per a fer un servei i progressar, seguint el camí de les seves conviccions.

Vilaweb fa servir el ganxo de la malmesa, menystinguda, censurada i perseguida idea d’una nació catalana que fa uns anys es creia amb el dret inalienable d’esdevenir un estat independent, si els catalans així ho volien. Però, realment, representa una determinada posició nacional, que aclareix en la secció “Qui som“. Són un portal d’informació que existeix, cito:

“per a donar veu a la gent dels Països Catalans, amb la voluntat de servir d’instrument de control del poder, a partir de la defensa dels valors progressistes, lluitant pel bé comú, per la llengua catalana, per la llibertat i la cultura.”

Però també matisen que són una empresa independent, que es reserva el dret a publicar el que considerin correcte segons el seu criteri. Així, diuen, que no tenen perquè publicar articles rebuts, que la seva secció d’opinió està controlada, que tenen una determinada política publicitària i que un 30% dels seus recursos provenen de la Generalitat i fons privats als qui destinen continguts.

Amb aquesta estratègia, s’han alineat amb diaris de tarannà equivalents, d’altres territoris, enfocats a donar veu a minories nacionals assimilables, amb matisos.

Fent ús d’una determinada posició ideològica que ells anomenen progressista, condicionats per la necessitat de crear uns continguts amb viabilitat empresarial, i ocupant un determinat rol en l’espectre periodístic català, Vilaweb s’ha fet un lloc en el silenci nacional català, torturat per les forces anti-democràtiques post-franquistes i històriques, manipuladores, mentideres, abusives i segons com (i quan cal) violentes que domina als mitjans de comunicació que reben suport i reconeixement públic, en nom de la democràcia i la llibertat.

Però també participen d’una campanya tendenciosa i de desinformació. Per exemple, serveixen de fanal i canal per al Washington Post, des d’on es difama Iran i Rússia, i es legitima tàcitament el genocidi palestí i el complot polític i psicopàtic del sionisme israelià nordamericà i també europeu. Manifesten, en aquest sentit, una confluència ideològica obsessivament anti-russa i en bona part anti-musulmana, més una marcada posició progressista occidental, que Vicent Partal i bona part dels periodistes que hi treballen, com n’Abel Riu, transmeten als catalans. No són neutrals.

No són neutrals, no són del tot independents, difonen tendències manipulades i manipuladores, no qüestionen el poder fàctic i no són el diari de la nació catana. Però això, sembla que no ho saben. Es comporten, en aquest sentit, com ho fa la societat dòcil i amenaçada, on la lluita real s’acaba en les paraules i la por interior, de qui sap que la revolució permanent no és el seu fort i s’oblida de les lluites que observa perdudes, com la palestina, russa, iraniana, musulmana, per no dir la de tots els pobles i minories que Occident menysté, com menysté al dret internacional, que també deixa fora de joc als catalans.

La seva és una lluita dèbil, que no molesta. Tots els mitjans de comunicació reconeguts catalans es troben en la mateixa lamentable situació, no són l’excepció, i d’això cap d’ells en parla obertament, perquè molesta a qui els legitima. És un problema extensible a tot Occident, que es rebel•la per a mantenir un ordre global on el progrés és viure bé i millor que els demés a qualsevol preu, i d’això n’ha fet una religió. D’això tracta el “progressisme”.

D’aquesta manera, participen del relat occidental que desafia la dissidència, sense entendre que això també dissol la resistència catalana, desorientada entre la revoució internacional i el culte a Occident, mentre s’alimenta del poder que els tutela. Així, Vilaweb i els mitjans de comunicació occidentals fan i desfan sense gaires miraments. En una limitada posició democràtica, en nom de la seva idea de llibertat difamen les posicions discrepants, toleren les afins i prenen partit de l’estatus quo, i fent-ho s’allunyen de la realitat, i la fracturen, mentre creuen i diuen estar del costat correcte. Però no ho estan, realment.