Imatge de Gengis Khan, mirant un rei cristià direcció als reis Catòlics, sota l’escut dels reis Catòlics i envoltat d’emblemes catalans.

L’Apocalipsi, Colom i Gengis Khan al claustre de Sant Jeroni de la Murtra (anys profètics 1486-1725)

Contingut:

• El claustre, el testimoni d’un relat
• Les diapositives de la descodificació
• La història revelada, de l’Apocalipsi, Colom i Gengis Khan

El claustre, el testimoni d’un relat

Sant Jeroni de la Murtra amaga, al seu claustre, dos secrets. El més ben desat de la història: l’Apocalipsi, i el segon més important: la naturalesa de Cristòfol Colom. El primer fa referència a les arrels del Crist bíblic, i a la història que el fa poderós. El segon a la naturalesa “ungida” del descobridor Colom. Fou, en aquest monestir de les afores de Badalona, on es creu que Colom va anunciar la descoberta d’Amèrica a Ferran el Catòlic.

En paral·lel la manipulació de la identitat de Colom, es procedí a actualitzar la profecia de l’Apocalipsi per ocultar la seva relació, per a la posteritat.

El treball aquí exposat comença amb el plantejament del misteri que envolta al descobridor d’Amèrica, i als seus poders, que al final se li van extreure. Uns poders a l’alçada dels del rei Catòlic. Un misteri que, tal com ressalta en Luis Ulloa, té a veure amb en Ramon Llull, el filòsof català que, dos segles abans que Colom, navegà amb un Colom i deixà escrit que, a l’altra banda de l’Atlàntic, hi havia un altre continent.

El claustre de Sant Jeroni, tal com aquí es mostra, forma part d’una relació d’obres que han deixat testimoni del seu significat, en aquest cas en la forma d’un joc d’icones, personatges, rostres, símbols i escuts misteriosos i banals al seu claustre, que només es pot entendre si es disposa de les claus del seu misteri.

Per aquesta raó, és imprescindible saber-ne el secret per entendre-ho. És a dir, només l’entenen els qui l’han dissenyat i fet construir. Per aquesta raó, i pel fet que es tracta d’un claustre, amb la seva església, amagats dins d’una masia, senzilla, és força obvi que es tracta d’un desafiament a la Santa Inquisició i a la Companyia de Jesús, els censors. Molt probablement, foren els mateixos monjos jerònims que, qui sap si des del veritable monestir jerònim català, el de la Vall d’Hebron, van dissenyar el Nou Testament i l’Apocalipsi en l’edició cristiana. Part del seu fons documental original deu provenir d’allà. La idea de que es va fer en complicitat amb els censors sembla poc probable.

El claustre el composen més de 160 elements incloent-hi un brollador central amb graons a tres nivells de bonica i elegant forma, que aporta pistes del seu significat, entre escuts dels noms de les famílies que es diu varen finançar la seva construcció.

La resta d’obres que aporten pistes del secret apocalíptic són molt variades, entre les que s’hi afegeixen el Tirant lo Blanc i el Quixot, el cavaller Paris i la princesa Viana, el rei Artús o la batalla de Troia, més Pere de Provença i la bella Magalona. Però n’hi ha d’altres menys conegudes i més pertinents, que la historiografia sempre conservadora i alineada amb les institucions ha reclòs a l’oblit. La profecia de l’emperador Lleó de Bizanci i el llibre sense nom conegut com El becerro general en són molt bons exemples, però també els apunts de Joan Nostradama sobre la història de Provença, tots ells manuscrits inacabats. Altrament, l’obra potser més creativa d’aquesta lluita documental per deixar memòria del seu secret és l’Atles Català d’Abraham Cresques. Per sobre d’aquestes mostres, només hi ha dos treballs que les superen a totes elles, un és un llibre pòstum d’Isaac Newton de l’any 1733, en què deixa escrit el seu misteri tot i dictant la història humana des d’Alexandre Magne fins l’any 1453 dC, encaixant-la amb les profecies de Daniel i Joan. L’altre, el propi Apocalipsi.

La Nova Conologia de Fomenko i Nosovsky, seguint el fil d’Alexander Morozov i Robert Newton, més altres autors que han apuntat a la dilatació cronològica dels fets històrics, és el pont que m’ha portat a veure a la Murtra el seu significat, i a cercar, trobar i interpretar tota aquesta obra (i molta més) que apunta a que els fets bíblics, medievals, grecs i romans d’Europa cal entendre’ls entre els segles XV i XVIII reals.

+++

El dia 21 de desembre de 2025 he tingut el goig d’explicar-ho al propi monestir. A continuació, comparteixo les diapositives que he fet servir. Primer en un document únic format PDF, després en una galeria d’imatges en format JPG.

Les diapositives de la descodificació

Galeria d’imatges:

La història revelada, de l’Apocalipsi, Colom i Gengis Khan

Colom portava en la sang el llinatge de David. Era un Kalònimus, hereu dels reis jueus d’Europa, descendents d’Al Mahkir, transformat en Aimeri, el nom del qual acabaria donant identitat a Amèrica. Aimeri = Amèrica. Aimeri, fill de la casa de David, provenia de Babilònia, la ciutat de Déu, conquerida des del món superior del Nord: Gog i Magog, la Mongòlia primordial. Gog significa “celestial” en llengua turca. Així, aquell ancestre era Gengis Khan, que adquirí el seu poder del rei sacerdot keraita, l’arrel del Preste Joan. Els fills de Gengis casaren amb tres princeses keraites, i governaren el món conegut.

Els seus descendents s’estengueren per Grècia (Anatòlia), Síria, Fenícia (Canaan), Egipte, Pèrsia i la Xina. Alexandre Magne —identificat aquí amb el rei Salomó, fill de David, o Gengis— actuà com a instrument principal d’aquesta expansió, obrint el camí a la conquesta tàrtara d’Europa. Aimeri s’hi establí a Narbona, i d’aquell centre sorgiren Carlemany i els poders gòtics de Tolosa i Barcelona, fins a la Provença.

Mentrestant, Babilònia —la ciutat de Crist— s’alçava allà on avui hi ha El Caire. S’hi construïren piràmides en honor de tots els poders, i un santuari a Fenícia, Petra, on reposaren Gengis Khan i els màrtirs de la seva epopeia. També s’erigí un Temple dedicat al Senyor Déu, a Jerusalem, i a Abraham, una altra de les formes atribuïdes a Gengis Khan. Però, resultat del culte als símbols, mantenint encara diverses escoles simbòliques antigues, es saquejà el santuari del cos de Gengis Khan (Petra) i fou cremat i traslladat al Sinaí, en nom de Moisès, on el monestir de Santa Caterina en conserva els ossos. Així començà la proliferació de relíquies i de sants.

D’aquestes tensions naixeria una aliança entre els poders tàrtars de Pèrsia i Grècia, que el Preste Joan —hereu del Gran Khan i sacerdot del seu llinatge— preservà a Axum sota el nom de l’Arca de l’Aliança des de l’any 1486 dC. El Preste, com Tomàs, predicà arreu. Però a Europa, els jueus redactaren un altre llibre: el del la Llei de Moisès.

El Rei Estimat, David -Gengis Khan- va ser convertit en un mite pels seus successors. Amb ell es creà el culte al seu retorn i la figura del Pre-Crist, que predicà qui esdevení el Preste Joan, abans de passar a ser conegut com l’Antecrist. D’aquí sorgí la primera profecia, la de la vinguda de Crist, i el mite de les seves obres. Així nasqueren moviments místics i contemplatius, evangèlics, gnòstics, que arrelarien amb força.

Els sacerdots de l’emperador grec, a Constantinoble, crearen el seu propi mite i el Temple de Salomó, anomenat Santa Sofia. Ells eren part del llinatge sagrat, que els feia totpoderosos. Però aquest projecte simbòlic s’esfondrà quan els emperadors grecs foren vençuts pels sarraïns, fills d’Ismael. Vençut l’Imperi, el seu projecte espiritual es resistí a desaparèixer. Fou aleshores quan el Preste Joan, amb tres reis d’Orient, creà el mite de Crist l’Ungit, que provocà un daltabaix espiritual a la Gòthia occidental. En aquest moment, els successors i seguidors de Mahoma, imposaren el seu propi culte a Aràbia i estengueren la seva glòria d’Est a Oest. La disputa entre l’autoritat de Crist —en mans del Preste Joan— la de Mahoma i la de Moisès —en mans dels jueus— desencadenà una persecució sense precedents contra càtars, jueus i musulmans.

Crist, en aquesta lectura, fou una creació egípcia inspirada en la glòria de Gengis Khan, transformat en Pre-Crist, origen del Preste Joan, i finalment incorporat al text bíblic com a Antecrist, fins a esdevenir l’Anticrist. El Preste Joan traslladà els seus poders a Europa i instaurà el culte a la Mare de Déu morena. Buscà primer a Avinyó, després a Roma, restablir el seu poder, ara cristià i defensant l’arribada del messies. Però encara calia reescriure la profecia: la del segon retorn de Crist, i uns nous evangelis que li assignessin un lloc en la història. Així es configuraren els mil anys de relativa pau apocalíptica en el seu honor.

Aquest procés conduí Ramon Llull i Colom —Kalònimus—, transformats en portadors de Crist, com Joan el Baptista, a concebre una darrera croada, d’on sorgiria l’Apocalipsi del Nou Testament. L’armada europea del Temple es traslladà a Portugal i València, mentre els poders d’Europa, després de la caiguda de Grècia, ocuparen Hispània en honor de Crist. Hispània, abans Ibèria, recordava el regne d’Ibèria —Geòrgia—, també anomenat Jordi o Gengis, d’on provenien els poders del regne creat pel Gran Khan.

Els poders de València foren administrats per Colom, amb un Erill —família de Ramon Llull i Erill, o potser ell mateix— com a primer Gran Mestre. Però el projecte, que aspirava a crear un nou emperador romà per a tota Europa, amb un papa a Roma, fracassà per les rivalitats internes: Europa es rebel·là contra les pretensions del Sacre Imperi Romà europeu, impulsat des de França. L’imaginari d’aleshores era el que es pot contemplar als mapes (dits) portolans medievals: el Papa a Etiòpia, dit Preste Joan, no a Roma. I la gran ciutat de Babilònia, dita El Caire, que significa “La victoriosa” en àrab.

La colonització, però, seguí el seu propi curs. Mentre les tropes catalanes i portugueses, juntament amb les castellanes, lleoneses i aragoneses, s’estenien pel món, francesos i otomans s’uniren per ocupar també Amèrica. Però, en poc temps, els reis francesos i catalans entraren en disputa pel seu control d’Itàlia, abans a Avinyó, entre els otomans, que veien com Gibraltar es blocava i això els impedia extendre els seus dominis, ocuparen Geòrgia i assatjaren Europa, fins a les portes de Viena, l’any 1683. En aquest desgavell, Babilònia (El Caire), fou ocupada pels turcs otomans el 1702, després d’ocupar Constantinoble i la ciutat del Sant Sepulcre. Esclatà de nou la Bèstia apocalíptica, i els poders antics es refundaren de nou. Es va concebre una nova Roma, a Itàlia, on tota Europa, reunida a Barcelona, pactà fer un front comú, en nom del Toisó d’Or, el 1704. La disputa dinàstica entre els poders romans des d’Hongria fins a l’Aragó, i els poders francesos, esclatà de nou, i tota Europa hi fou arrossegada. Finalment, la corona catalana, romana, borgonyesa, hongaresa i germànica claudicà, i el projecte de la Nova Roma italiana es fracturà. Els contendents es repartirien els territoris, i els honors històrics. Paral·lelament, el 1710, el llinatge Colom es traslladà a Roma, on adquirí el títol de príncep perpetu romà i conseller vitalici dels papes, des d’aleshores desvinculats definitivament de la seva condició dinàstica, del Preste Joan, amb els Borja, família reial catòlica i italiana. El 1711, l’emperador Carles marxà a Viena, mentre que la branca dels Làscaris —procedents d’Anatòlia, com els Habsburg— esdevingueren Grans Mestres de l’Orde Constantiniana de Sant Jordi. Anglaterra abandonà els catalans, i la Gran Catalunya fou lliurada a Felip V el 1713. Els anys 1714 i 1715 caigueren Barcelona i Palma.

El 1725, a Viena, es posà fi al conflicte, i es creà la Companyia de Jesús, que cinquanta anys després culminaria l’obra de reescriure la història. Abans, els jerònims catalans havien redactat l’Apocalipsi actual i el Nou Testament que coneixem. Però a partir de 1725, la seva autoritat simbòlica i reial fou desmantellada: es construí l’Escorial i, poc després, el monestir de Sant Jeroni, juntament amb totes les obres que denunciaven aquella manipulació simbòlica. Mentrestant, milers de llibres i documents enviats al passat ompliren tots els arxius del món, mentre la Companyia de Jesús anava a totes les cancelleries reials i imperials del món per assegurar-se que la feina era impecable.

Amb l’ajut de Fomenko i Nosovskiy, el claustre de Sant Jeroni, tota l’obra analitzada i la feina inestimable de molta gent que hi col·labora, més altra que aporta informació rellevant i també es qüestiona la història i els fets d’en Colom, ha estat possible reconstruir aquest relat, que segueis prenent forma.

Així, s’entenen moltes coses, com ara:

• Els anacronismes medievals.
• Les dates dels eclipsis antics que resol la Nova Cronologia des de Moscou.
• Per què l’Arca de l’Aliança està a Axum, Etiòpia.
• Per què la ciutat de Petra està buida, al segle XIX.
• Com és que el judaisme està tan viu al segle XIX.
• Per què es saqueja i s’escriu la història de l’antic Egipte al segle XIX. Per què és tan perfecte la piràmide de Keops, i per què estan en tan bon estat les pintures i els documents egipcis.
• Com hem d’entendre el Jesús egipci que identifica en Llogari Pujol.
• D’on provenen els poders del Preste Joan, i del Papa de Roma.
• Què hi fa en Gengis Khan a la Murtra i a Ripoll.
• La columna jueva i tàrtara de Gòtia i Catalunya, dels Colom i dels poders monàrquics de tota Europa.
• Com hem d’entendre la Moreneta i la Magdalena provençal.
• Com hem de relligar el Colom de n’Ulloa amb en Ramon Llull. I els seus poders.
• Quan hem d’ubicar en Colom i la participació dels catalans en l’ocupació d’Amèrica. A la segona meitat del segle XVII, abans del 1714.
• Com i quan hem d’entendre l’Imperi castellà, i el Siglo de Oro.
• Les raons angleses, catòliques i borbòniques del tracte donat als catalans quan hem demanat el dret a la lliure determinació. I la catalanofòbia.
• Quan hem d’entendre la reinvenció del passat, la Conpanyia de Jesús i la Santa Inquisició.
• La “noble mentida” dels llibres sagrats, de la francmaçoneria, les elits imperials i del Vaticà.
• La crítica esbiaixada i desmotivada, fins i tot manipulada i manipuladora, de la ciència històrica i general, de l’acadèmia i dels mitjans de comunicació.

I, clar, ajuda a entendre per què els jueus neguen el Nou Testament, i els mahometans la resurrecció de Jesús, fet a mida d’un nou projecte, simbòlic, pensat en unir les esglésies de tot el món en una de sola, per una pau i un sol regne universal. Un projecte que, pel que es veu, no es va arribar a completar, i encara està pendent de fer-se realitat.